El problema de l’aigua (8) – Les dessaladores

El govern de Catalunya ha basat la seva estratègia per augmentar la quantitat d’aigua disponible a Barcelona en la producció d’aigua dessalada. A la dessaladora de Blanes, que té una capacitat de 10 hm3/any, s’hi afegirà, en els propers anys, una capacitat de dessalació de 190 hm3/any:

- Dessaladora del Prat, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Ampliació de la dessaladora de Blanes, prevista l’any 2009, amb una capacitat de 10 hm3/any
- Nova dessaladora de la Tordera, prevista l’any 2012, amb una capacitat de 60 hm3/any
- Dessaladora de Cunit, prevista l’any 2010-2012, amb una capacitat de 60 hm3/any

Ens diuen que el cost d’aquestes noves dessaladores està pressupostat en 332 milions d’euros, que, si l’expressem en euros per metre cúbic per any, representa 1,75 euros. Vegem si aquestes previsions són realistes: un estudi sobre les principals dessaladores construïdes al món dóna un cost mitjà de 3,36 dòlars per metre cúbic per any, és a dir, al canvi actual del dòlar, 2,2 euros per metre cúbic per any. En concloem, doncs, que el pressupost de l’ACA és massa optimista, i, pel càlcul del cost de l’aigua dessalada, agafarem la darrera xifra.


Descripció d’una dessaladora

L’aigua del mar Mediterrani té un contingut en sals, sobretot en clorur de sodi, d’un 3,7 % (de 36 a 38 grams per litre). Es considera aigua dolça aquella que té un contingut en sals de menys d’un 0,05 %. La dessalació consisteix en separar les sals de l’aigua del mar.

Primer s’ha de captar l’aigua del mar. Aquesta captació es pot fer amb pous, com a Blanes, o mitjançant tubs que van dos o tres quilòmetres mar endins, com es farà a la dessaladora del Prat.

A aquesta aigua salada se li fa una primera cloració per treure-li les bactèries, i es filtra amb filtres de sorra i amb microfiltres d’unes vint mil•lèsimes de mil•límetre.

L’aigua es fa passar per unes membranes que retenen les sals dissoltes a l’aigua salada: aproximadament un 45 % de l’aigua és dolça, i l’altre 55 % es torna al mar, amb una concentració de sal del doble de la que tenia abans (la salmorra). Aquesta salmorra té un contingut en sals de l’ordre del 8,2 %. Perquè l’aigua passi per aquestes membranes ho ha de fer a una forta pressió, que és la causa principal del consum d’energia que necessiten les dessaladores.

A l’aigua dessalada se li fa un tractament final i una darrera cloració perquè sigui potable.


Amortització

Una dessaladora s’ha d’amortitzar en 10 o 15 anys, ja que passats quinze anys, esdevé obsoleta i s’ha de refer. Amb un cost de 2,2 euros per metre cúbic, un tipus d’interès del 4 % (agafo aquest tipus per ser coherent amb els càlculs fets en escrits anteriors sobre els transvasaments), l’amortització es de 0,20 euros per metre cúbic si la durada d’amortització és de quinze anys, i de 0,27 si és de 10 anys.


Energia elèctrica

Actualment les dessaladores tenen un consum de 3,5 kWh per metre cúbic (de 2,5 a 3 kWh a la pròpia dessaladora i la resta per la distribució). Amb un preu de l’electricitat de 0,05 euros/kWh, el cost per metre cúbic és de 0,175 euros. Aquest preu s’incrementarà ràpidament els propers anys, ja que a Espanya el cost actual de l’energia elèctrica està subvalorat.


Cost operacional

El cost de les diferents operacions es pot estimar a 0,14 euros per metre cúbic:

Reactius químics = 0,04 euros per metre cúbic
Ma d’obra, manteniment, despeses generals = 0,10 euros per metre cúbic


Cost total

Sumant els diferents costs, resulta un preu de l’aigua dessalada que varia entre 0,52 i 0,59 euros per metre cúbic, segons el període d’amortització, i amb una clara tendència a anar augmentant.

Hem d’assenyalar que aquest cost és molt superior als 0,40 euros per metre cúbic que diu l’ACA que costarà l’aigua de la dessaladora del Prat. Aquesta estimació de l’ACA és, sense cap dubte, molt optimista.

A més, aquest cost que hem donat no té en compte possibles problemes com els que ha experimentat la dessaladora de Blanes. Podem pensar, si som optimistes, que aquests tipus de dificultats no es repetiran en les dessaladores que s’estan fent o que es van a construir.


Conclusions

- L’aigua de les dessaladores no és una aigua barata, encara que la propaganda oficial ens ho vulgui fer creure així.

- L’impacte ambiental de les dessaladores no és nul. S’ha d’acceptar que la vida marina desapareixerà de la zona on la salmorra es descarregui al mar, no per la quantitat de sal que la salmorra té, que només és del doble que la pròpia de l’aigua del mar, sinó per les seves variacions (quan es pari la dessaladora, per exemple), que fan que difícilment cap organisme s’hi pugui adaptar. Aquesta zona sense vida pot tenir una extensió de un a dos quilòmetres quadrats.