Independència?

Dilluns passat, a la Vanguardia, hi havia dos escrits sobre la independència de Catalunya. Un era una entrevista de Pilar Rahola a Àngel Colom (tots dos ex-dirigents d’ERC, trets de mala manera pels actuals), i l’altre del columnista Francesc-Marc Alvaro.

Tots dos escrits ressaltaven que:

- D’un 35 a un 40 % dels catalans votaria a favor de la independència si es fes un referèndum, segons una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya.

- Aquest augment notable de gent que votaria la independència s’ha produït malgrat el nefast estil de fer política d’ERC, segons l’Alvaro, o malgrat que el tripartit és un fre letal per l’horitzó nacional de Catalunya, segons en Colom (que ve a ser el mateix).

Personalment no tinc cap confiança en les enquestes, que acostumen a no representar res més que el que els enquestadors volen fer dir, i que, massa sovint, no tenen cap representativitat mínimament creïble des del punt de vista estadístic. D’altra banda, una cosa és contestar una enquesta i una altre de ben diferent el que es decideix quan s’ha de votar de veritat.

Però suposem que l’enquesta representa alguna cosa, i admetem que el sentiment independentista dels catalans ha augmentat del 20 % de no fa gaire temps a gairebé el doble. Quina en seria la causa? Sembla clar que ERC, a qui s’ha de reconèixer que ha tingut el mèrit de parlar obertament d’independència, no és la causa d’aquest augment d’interès: la seva política al tripartit ha estat erràtica, agradi o no aquesta expressió als militants, i molt poc eficaç.

Com que m'agrada conèixer les diferents opinions del personal, veig sovint debats de política nacional a Telemadrid, veig al inefable Losantos a la Televisió Digital, poso de vegades els debats ultrarreaccionairs de el Gato, a Intereconomia: el que definiríem com debats madrilenys. Quan parlen de política territorial tots coincideixen que en Zapatero està conduint Espanya, no solament a una federació, sinó a una confederació, i no una confederació normal, sinó asimètrica. O bé tenen por de la descentralització, o bé volen fer por al votant de les zones que no gaudirien d’aquest “asimetrisme”. I això malgrat que la intenció del govern Zapatero sigui, clarament, la de reduir el “territori històric” de Catalunya a una regió com les altres com a solució al problema territorial espanyol. Però la propaganda és la propaganda, i el contertulià madrileny ho sap molt bé. I saben aprofitar les declaracions d’alguns dirigents independentistes, tot i saber que són innòcues, per fer por als espanyols “de veritat”.

Discuteixen també, i sovint, de la manca de llibertat lingüística dels pobres pares que voldrien que els seus fills fossin educats en castellà i que han de sofrir l’horror de veure’ls immersos, a la tendresa de la seva curta edat, en una llengua de la que no poden entendre que serveixi per res. Ja que la sola llengua útil és el castellà, que per això és una llengua parlada per no sé quants centenars de milions de persones. No dubten en parlar de la “catetització” de l’estudiant a Catalunya, que no domina el castellà.

Aquesta visió centralista que tem, com gos que fuig de la tempesta, el més mínim intent descentralitzador, que tracta de voracitat insaciable qualsevol reclamació financera de la nacionalitat (que no nació, que de nació només n’hi ha una, que és a la vegada gran i lliure), i que riu de la incapacitat de la perifèria nord-oriental de la península ibèrica per resoldre els problemes que té, siguin de carreteres, de ferrocarrils, de distribució elèctrica o de sequera, contrasta amb la visió del perifèric, que veu com cada vegada els serveis públics li funcionen pitjor, que veu que les regions més pobres tenen, finalment, una sanitat i una educació millors, finançades, en part, per la seva solidaritat (solidaritat forçada, siguem clars, però solidaritat).

Creu el ciutadà català que, malgrat que el govern local no sigui massa brillant, probablement les coses li anirien millor si els impostos generats localment es quedessin aquí. I, sempre suposant que els resultats de l’enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya siguin fiables, aquesta pot ser la causa de l’augment de persones que votarien la independència. Sense oblidar l’efecte de reacció a tantes i tantes opinions anticatalanes que es veuen per tot l’estat, i que estan alimentades per un grup relativament reduït, però important mediàticament, des de Madrid.

Probablement seria el moment de fer un front catalanista a la Generalitat que de veritat fes por a Madrid. Per dir-ho més clarament, un govern CiU-ERC que substituís al tripartit. Teòricament seria el que la societat catalana, o al menys aquest terç llarg de l’enquesta, demanaria per anar treballant per més autonomia política i financera que contribuís a millorar la seva vida, i qui sap si també per la independència. Però ho veig malament: avui, per a molts militants d’ERC, l’enemic no és Espanya, ni els centralistes, ni el PP. L’enemic, el traïdor a la Pàtria, és CiU. I a Madrid ho saben. Per això no els fa cap por una coalició de partits catalanistes. Saben que és una probabilitat gairebé impossible, una entelèquia. I se’n aprofiten.