Com cada any, en arribant la tardor, el forat de la capa d’ozó es tanca. Avui no es parla pas massa d’aquest famós forat, que va ser el rei de les notícies catastròfiques dels vuitanta i dels noranta, quan se’ns deia que augmentava cada any, i que amb aquest augment disminuïa la pantalla de protecció contra els raigs ultraviolats. El càncer de pell augmentaria de manera molt important. La humanitat estava en perill.
Ara ja no es parla del forat d’ozó. Ara, l’amenaça és el canvi climàtic.
L’ozó és una forma dita al•lotròpica de l’oxigen. Normalment trobem l’oxigen combinat en forma d’una molècula de dos àtoms. En el cas de l’ozó, l’oxigen es presenta com una molècula que té tres àtoms. Aquesta molècula té la propietat de no deixar passar els raigs ultraviolats d’onda curta: quan un raig ultraviolat “xoca” amb una molècula d’ozó, aquesta es descompon en una molècula “normal” i un àtom d’oxigen; aquest àtom lliure es combina amb una altre molècula “normal” per tornar a formar una molècula d’ozó. Aquest procés d’interconversió O3 → O + O2 → O3 converteix l’energia ultraviolada en energia tèrmica, escalfant l’atmosfera.
Per mantenir constant la quantitat d’ozó de l’atmosfera aquestes reaccions d’intraconversió s’han de fer equilibradament, però aquestes reaccions es pertorben fàcilment quan a la vora hi ha molècules clorades o fluorades, com ara els clorofluorocarburs (CFC), que són els refrigerants industrials i els gasos dels sprays, o el bromur de metil (fungicida).
Però, què és de veritat el forat de la capa d’ozó. I com ha evolucionat? Ha disminuït al prohibir l’ús i la fabricació dels CFC des de l’any 1987?
On es troba l’ozó?
En realitat, el terme capa d’ozó no és exacte. El terme “capa” suggereix que a una certa altura de l’atmosfera hi ha un nivell d’ozó concentrat que cobreix i que protegeix la Terra, com si fos un estrat fi de núvols. Ni l’ozó està concentrat en un estrat ni està situat a una altura específica, sinó que és un gas que està molt diluït en l’aire i que, a més, s’estén des del sòl fins més enllà de l’estratosfera, és a dir, en un espessor de vàries desenes de quilòmetres. El que és cert és que l’estratosfera conté el 90 % de l’ozó atmosfèric, amb una concentració de 2 a 3 ppm. Aquest ozó que es troba entre els 15 i els 40 quilòmetres d’altura és que anomenem “capa”.
Es un gas tan escàs que, si el separéssim i el portéssim arran de terra només tindria 3 mil•límetres de gruix, el gruix d’una moneda.
El “forat”
Encara més erroni és el terme de “forat”, generalment situat sobre l’Antàrtida. Quan els científics parlen de forat es refereixen a una disminució de la quantitat d’ozó. S’acostuma a prendre com a nivell per dir que hi ha un forat la quantitat de 220 unitats Dobson (equivalents a un gruix de 2,2 mil•límetres). En aquest sentit, el “forat” pot arribar a tenir uns 25 milions de quilòmetres quadrats, al mes de setembre, sobre el continent antàrtic (hem de saber que la mitjana anual d’ozó sobre l’Antàrtida és més elevada que sobre els tròpics: 300 unitats Dobson al’Antàrtida per 260 als tròpics)
Perquè disminueix la quantitat d’ozó sobre l’Antàrtida, entre agost i setembre? Les causes són d’origen físic (moviments atmosfèrics amb transport d’ozó) i d’origen químic (reaccions fotoquímiques de creació i de destrucció d’ozó). Els ecologistes ho varen simplificar i varen donat tota la culpa de la destrucció de les molècules d’ozó al clor dels CFC. Es varen prohibir els CFC (protocol de Montreal, signat el 1987), però el “forat” segueix produint-se ara com abans, com es veu a la figura.
Les idees actuals
El tema del “forat” d’ozó és un tema sobre el que es passa de puntetes, ja que el propi IPCC reconeix que una suposada disminució de l’ozó estratosfèric podria contribuir al refredament de la troposfera o, al menys, a un amortiment del tan temut escalfament. Justament el contrari del que ens han ensenyat durant més de trenta anys. I és precisament un augment del CO2, precisament perquè refreda la baixa estratosfera, podria contribuir a reforçar l’isolament de l’aire del vòrtex polar i contribuir a una reducció més important de l’ozó i, per tant, a amortir l’escalfament...
Però, si fos així, tampoc seria el clor dels CFC el culpable principal, contràriament al que es va signar a Montreal i als que ens han repetit fins al cansament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada