Una editorial moralitzadora

Ser de Malgrat té els seus avantatges. Un d’ells és que es pot llegir el que escriu l’alcaldessa en la mena d’editorial que fa cada vegada que surt el Butlletí Informatiu de l’ajuntament. He trobat el seu darrer escrit, el del butlletí nº 15, en el que ens parla de la crisi, particularment moralista i passablement carrincló. Per això, mentre espero que el sol minvi per sortir a passejar sense agafar una solellada, em venen ganes de comentar-lo, amb un punt d’ironia, si és possible.

Arribo al punt que diu, parlant de crisi, deguda a que hem volgut estirar més el braç que la màniga i ara ens adonem que la camisa ens va curta, afirmació amb la que estic bàsicament d’acord. I, parlant del govern central, demana a l’Estat que parli clar i que digui la veritat, que no hi haurà feina per a tothom, que a la majoria dels treballadors no ens està permès fer dispendis descontrolats, que s’ha de treballar per la vida laboral i la cobertura social amb justícia i no podem confondre les ajudes amb la caritat o la dependència. Demanar al president del govern central que parli clar i que digui la veritat ho trobo d’un optimisme desbordant. En canvi, m’impressiona que digui que no hi haurà feina per tothom. Aquí la senyora alcaldessa es posa tràgica. El pitjor és que, també en aquest punt, trobo que molt probablement té raó. I aquí s’acaben les meves ganes de fer un comentari irònic del text.

El pes de la construcció en el producte interior brut era del 15 %, aproximadament, abans de la crisi. Aquesta proporció tan important ha estat causa de la bombolla immobiliària que, al nostre país, s’ha afegit a la crisi financera internacional. Aquesta crisi afegida fa que serà molt més difícil que ens en sortim i, si en som capaços, ho farem molt més tard que els altres. Al fer-ho més tard, haurem de pagar interessos elevats comparats amb la nostra inflació, ja que la banca central europea haurà de fixar els interessos a la inflació dels països que vagin sortint de la crisi. Amb aquest interessos elevats, sortir de la crisi es farà encara més problemàtic.

I, si no volem tornar a caure en la mateixa trampa en la que ens hem ficat, el pes de la construcció haurà de baixar del 15 al 5 % del producte interior brut. I aquesta és la raó per la que estic d’acord amb l’alcaldessa: la gent que treballava al sector de la construcció, ique no té massa preparació, no ho tindrà gens senzill per trobar una altre feina.

El problema de l’economia espanyola és el de tenir una productivitat molt baixa. Podrem en un futur proper augmentar la productivitat? Ho veig complicat. I amb el govern central actual, encara més. Ens esperen anys de sang, suor i llàgrimes. I ja veurem si al final ens en sortim o ens convertim en una segona Argentina.

Llegint l’editorial de l’alcaldessa amb un esperit en principi burleta, he anat canviant d’humor i m’he posat seriós. Però, què hi farem? La vida és així.