Es viable el pla de rescat de Grècia?

El programa anunciat per Grècia inclou un finançament conjunt per 110 miliards d'euros al llarg dels pròxims 3 anys, dels quals 80 miliards seran subministrats per la UE i 30 miliards per l'FMI.

En teoria el paquet de rescat financer pretén restablir la confiança en el país mediterrani al eliminar temporalment la seva dependència dels mercats financers. D'acord amb els termes anunciats, totes les necessitats de finançament de Grècia estaran cobertes fins al 2012, amb l'objectiu de donar-li temps d'implementar les mesures d'ajust requerides per estabilitzar les finances públiques. Pràcticament, però, és poc probable que aquest paquet impliqui una sortida definitiva de Grècia de la crisi. En el millor dels casos, el crèdit subministrat permetrà posposar per un parell d'anys el reconeixement de la insostenibilitat de la situació fiscal del país abans de declarar finalment la incapacitat de pagament, tal com va passar amb els crèdits del FMI a l'Argentina a finals dels noranta.

Per adonar-se del caràcter inevitable de la cessació de pagaments només cal veure les projeccions oficials del paquet de rescat. Malgrat les fortes mesures d'ajust que esperen reduir progressivament el dèficit de 13,1% del PIB el 2009 a 2,6% el 2014, el deute públic seguirà creixent fins a arribar a un màxim de 149% del PIB el 2013, en un entorn caracteritzat per baixes taxes de creixement. Tal com està plantejat l'èxit del programa depèn en primer lloc de la capacitat de l'economia grega de créixer durant el període d'ajust i en segon lloc de la possibilitat de seguir refinançant deute públic en condicions sostenibles. Les dues suposicions són bastant complicades.


Les possibilitats de creixement

A llarg termini un dels objectius del programa és la reducció dels costos salarials de Grècia de l'ordre del 20% per tal de recuperar la posició competitiva del país dins de la zona euro. Aquest procés ja està en marxa amb la reducció en un 20% dels salaris públics, inclosa dins del paquet d'ajust del FMI, ja que el mecanisme de devaluació deixa de ser una opció, al estar Grècia a la zona euro. Però aquesta reducció de costos salarials tan important implica un fort procés de deflació interna, el que fa molt difícil, per no dir impossible, preveure una recuperació liderada per la despesa privada. La despesa pública tampoc podrà afavorir el creixement, degut a les retallades al sector públic. Quedaria l’exportació, que podria augmentar degut a l’augment de competitivitat un cop els salaris s’hagin reduït, però Grècia no disposa de les instal•lacions productives ni de les habilitats dels seus treballadors per poder exportar mercaderies d’un valor afegit elevat.

Tot això és especialment cert si el programa d'ajust aprofundeix la recessió de l'economia a través de la depressió dels ingressos de les llars. De manera que els objectius de creixement pels anys 2013 i 2014 semblen difícils d’assolir.


Conseqüències de la manca de creixement

És precisament la manca de creixement econòmic l'element que posa en qüestió la possibilitat de Grècia de retornar als mercats financers. Si bé les necessitats de finançament del país estan cobertes fins al 2012 a través del FMI i la UE, l’augment de deute publica projectat per al 2013 fa poc probable que l'economia grega pugui tornar als mercats financers en condicions acceptables. D'aquesta manera l'única forma de perpetuar el programa d'ajust és la continuació del refinançament del deute per part del FMI i la UE més enllà del 2013. En aquest punt la qüestió és la viabilitat política de perpetuar l'ajust, tant a nivell internacional per part de la UE, com a nivell intern per part del poble grec.

Encara que tot el deute públic estigui finançat per la UE i el FMI, a un tipus d’interès relativament correcte (es parla del 5 %), el deute grec generarà uns interessos de 5 % x 149 = 7,5 % del PIB els anys 2012 i 2013. Molt probablement aquests interessos no es podran pagar. L’única manera de poder pagar aquests interessos seria si Grècia tingués una inflació superior al 5 %, cosa impossible amb la deflació que el pla de rescat comportarà.

A nivell intern, el rebuig del poble grec a les dures mesures d'ajust ja s'està deixant veure als carrers. No cal consultar l'oracle de Delfos per adonar-se que la prolongació d'aquestes mesures i per tant de la recessió econòmica per la qual travessa el país només pot conduir a una intensificació de les protestes i manifestacions en contra del govern i del programa d'ajust. La inestabilitat política pot afectar de forma negativa qualsevol intent de restaurar la confiança en l'economia. En aquest sentit, el programa d'ajust només és sostenible políticament en el curt termini si és capaç d'induir un ràpid canvi en la situació econòmica. El seu fracàs en aquesta àrea pot portar a una agudització de les tensions socials amb les conseqüències en termes de pèrdua de governabilitat que hi aniran associades.


Conclusió

La manca de voluntat política de reconèixer la insostenibilitat de la situació de Grècia en el marc institucional actual de la zona Euro ha portat a l'elaboració d'un paquet d'ajuda financer, que no només és una mala economia, sinó també una mala política: indueix a l'economia grega a una recessió sense un final clar al mateix temps que encoratja la inestabilitat política dins de Grècia i els ressentiments dins de la Unió Europea.

Grècia no hauria d’haver acceptat les condicions imposades tant pel FMI (condicions que han fracassat gairebé per tot arreu on han estat aplicades) com per la UE. Amenaçant amb una suspensió de pagaments, que hauria portat l’euro a un nivell baixíssim, Grècia hauria pogut obtenir condicions més “suaus”, però també més realistes.

No oblidem que Grècia (com Espanya, sigui dit de pas) té un potencial fiscal important, ja que, segons els comptes del Tresor grec, els funcionaris i els obrers declaren més ingressos que els professionals liberals (metges, farmacèutics, advocats) i fins i tot més que els executius dels bancs. Es a dir, s'haurien de prendre mesures fiscals, de manera immediata, per restablir la justícia fiscal i lluitar contra el frau.

El pla d’ajustament, encara que fos d'una durada més llarga, hauria de ser menys “violent”, per permetre que el país no entrés en deflació ni que es prolongués més del compte la recessió.

Pel que fa a la zona euro, comencem a pagar la inconsciència dels pares fundadors de la moneda única, que no varen preveure cap autoritat econòmica ni cap política fiscal unificada. I, pel que fa a casa nostra, pensem que, si bé Espanya no és Grècia, s’hi comença a assemblar molt (no oblidem que el deute total, públic i privat, és tant o més important que el grec).