Interessant article el que va publicar ahir El País sobre el mercat de drets d’emissió de CO2 a Espanya, i que val la pena llegir sencer.
El podem resumir que, des de que l’any 2008 va començar a aplicar-se realment el mercat d’emissions de CO2, la indústria pesada, que funciona al ralentí per la crisi, ha venut gairebé 1.300 milions d’euros de drets, mentre que el govern central ha hagut de pagar 770 milions per comprar drets a l’estranger, i en necessitarà comprar encara 500 milions d’euros més. Negoci rodó pel contribuent.
El sistema europeu d’emissions afecta a Espanya unes 1.130 empreses (elèctriques, refineries, fabricants d’acer, de ciment, etc), que van rebre una assignació gratuïta per emetre CO2 entre 2008 i 2012. Els càlculs es varen fer abans que comencés la crisi, de manera que l’assignació va ser generosa. Si emetien més CO2 del que se’ls havia assignat, havien de comprar més drets al mercat, de manera que les plantes més eficients sortirien beneficiades.
El que ha passat és que la producció de ciment, per exemple, ha caigut més del 60 %, de manera que els fabricants de ciment han emès molt menys CO2 que el que tenien assignat, i han venut al mercat l’excés de drets que tenien, i pels que no havien pagat res. El mateix ha passat a la majoria de les indústries afectades.
L’any 2008, la indústria espanyola, sense comptar les elèctriques, va emetre 12,12 milions de tones menys del que tenien assignat. Al preu d’aquell any, la venda dels drets no utiltzats els va reportat 226 milions d’euros. L’any 2009, el benefici va ser de 306 milions, l’any 2010, de 335 milions, i el 2011, 372. Quan va ser evident que, a causa de la crisi, s’havien assignat massa drets d’emissió, ja era tard per poder-los retirar.
Mentrestant, segons va explicar al Senat el ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, el nou d'abril d’enguany, "Espanya ha invertit 770 milions d'euros per adquirir 159 milions de tones”. I d'aquí fins a 2014 encara n’hauria de comprar més de 105 milions de tones. El ministre va afegir: "Depenent de com fluctuï el preu de la tona, hauríem de disposar de 450 milions d'euros en el millor escenari, a quatre euros la tona, o de 850 milions com a xifra més probable”. I va concloure: "Hem de dedicar a aquesta broma 150 milions d'euros a l'any, mentre que a les empreses els sobra i algunes fins equilibren els seus comptes de resultats venent els seus drets sobrants".
I és que quan els funcionaris de l’estat (o de la Unió, que és el mateix tipus de funcionari) inventen i apliquen un sistema complicat com aquest, el més probable és que el contribuent s’hagi de rascar la butxaca, mentre que alguns espavilats es folren. I en moments com el que estem vivint, plens de retallades per tot arreu, això és encara més sagnant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada