El conflicte català i la teoria dels jocs

El senyor Reinhard Selten té una edat venerable, 83 anys, i és premi Nobel d'economia. Li van donar el premi per la seva contribució a la teoria dels jocs, que ha esdevingut tot un clàssic de l'economia i que, avui dia, n'és una branca més. No es tracta tant de jocs sinó d'estratègies a les relacions econòmiques o a les relacions entre negociadors. Va començar estudiant el pòquer i els escacs, on es fan servir estratègies basades en el que farà la part contrària.

No és la primera vegada que aquest venerable senyor fa al·lusió al conflicte entre Catalunya i Espanya, i ho va tornar a fer fa uns dies a la Contra de la Vanguardia. El que va dir és molt raonable, però probablement no serà entès ni pels unionistes ni pels sobiranistes. Va dir, senzillament, que s'havia de negociar. Però que s'havia de negociar sobre elements racionalitzables (i, per tant, quantificables), i no sobre sentiments.

Té raó el senyor Selten. De la part catalana encara no he vist una llista de reivindicacions racionals, clarament especificada, on es detalli això que, genèricament, s'adjectiva com que Espanya ens roba, no ens respecta, no vol admetre la nostra diferència, ens vol castellanitzar, i que no són més que emocions. Probablement no es vol oficialitzar aquesta llista ja que, pel sol fet de publicar-la, moltes pretensions independendistes, basades només en emocions, es veurien defraudades. I això a alguns no els hi convé.

De tota manera, si aquest conflicte té solució, s'haurà de negociar. I, per negociar, val més tenir les idees clares i explicar-les bé. Negociar ens pot portar a una solució que sigui bona per les dues parts. No negociar donarà lloc a moltes dificultats pels ciutadans, tant espanyols com catalans. Però negociar sobre coses racionalitzables i, per tant, quantificables, no sobre emocions. Un president de govern no pot dir que estima a Catalunya, ja que cau en el ridícul més espantós i demostra que no té cap interès per trobar una solució. Si tingués el més mínim interès per buscar una sortida al problema faria referència a fets concrets, com el de l'ensenyament en català, problema important dins d'aquest conflicte.

El problema és que, per negociar d'aquesta manera fan falta polítics que siguin estadistes i que entenguin que tots han de cedir. Ara mateix, de polítics d'aquesta mida no en veig ni d'una banda ni de l'altre. Això pot acabar malament.

El vaixell de formigó

Ve avui al suplement de la Vanguardia una foto de la construcció del vaixell de formigó armat que es va construir a  Malgrat l’any 1917. La he trobat impressionant.

Al llibre "Malgrat, crònica d'un segle", es pot veure el vaixell un cop acabat.

Munors de 18 anys en risc de pobresa

Aquests últims dies hi ha hagut una polèmica protagonitzada pel ministre d'Hisenda, el senyor Montoro, sobre dos informes de Càritas, un publicat per Càritas Espanya i el segon per Càritas Europa, en els que es mostra de manera contundent la dimensió dels efectes socials de la crisi sobre les persones més pobres, i en els que s'indica que Espanya és el segon país de la Unió Europea amb l’índex de risc de pobresa infantil més important, superat només per Romania. El percentatge a Espanya dels menors de 18 anys que es troben en risc de pobresa era del 30 % el 2012, per un 21 % de la mitjana europea. A França, aquest percentatge era del 19% i a Alemanya del 15 (encara no es coneixen les dades de 2013)

Per precisar, direm que el llindar de pobresa es fixa en el 60 % de la mediana dels ingressos de la població. Segons les dades de l' INE de 2012, a Espanya el valor del llindar de pobresa d'una llar d'una sola persona era de 7.182 euros anuals. Una persona amb uns ingressos inferiors als valors del llindar de pobresa segons el tipus de llar que li correspongui es considera que està en risc de pobresa.

Al ser interpel·lat sobre les dades contingudes a aquests informes de Càritas, el ministre va contestar dues coses: primera , que els informes que elabora Càritas sobre la pobresa a Espanya "no es corresponen amb la realitat" perquè només es basen en "mesures estadístiques", i li va demanar a aquesta organització que no "provoqui" debats en aquest sentit, i segona, que això s'arreglava amb creixement econòmic.

Té raó parcialment el ministre quan diu que aquestes dades no són exactes, ja que són estadístiques . En efecte, per realitzar l'Enquesta de Condicions de Vida s'estudien uns 1.000 llars i es fan unes 2.000 entrevistes a cada país. A les estadístiques sempre hi ha un marge d'error, que en aquest cas és de l'ordre d'un 1% per dalt i per baix. El tercer país d'Europa en pobresa infantil és Bulgària, que té un 28%, dos punts menys que l'espanyola, més enllà del marge d'error estadístic. Per tant, posar en dubte que Espanya és el segon país d'Europa en pobresa infantil és, si més no, una temeritat del ministre. I la tendència és que aquesta pobresa infantil està augmentant a Espanya, ja que era del 25 % el 2004.

Diu el ministre que això es resol amb creixement econòmic. Però ho hem de matisar, ja que depèn com sigui aquest creixement econòmic. Aquests darrers anys, el percentatge del Producte Interior Brut espanyol corresponent a la remuneració dels assalariats ha anat disminuint, el que vol dir que, encara que hi hagi creixement econòmic, serà pel cantó financer, i no pel cantó dels sous. En resum, encara que hi hagi creixement econòmic, amb el model econòmic actual, el problema de les persones que es troben en risc d’exclusió no solament no s’arreglarà, sinó que anirà empitjorant, almenys durant els propers anys.

 Es clar que això no preocupa gaire al ministre ni als del PP, el que demostra la seva sensibilitat social. A més, no volen veure que un augment de la desigualtat social dificulta el creixement econòmic, com està àmpliament demostrat.

L'acidificació dels oceans

Un 25 - 30% de les emissions de CO₂ a l' atmosfera va als oceans. És a dir, de les més de 30.000 milions de tones de CO₂ emeses anualment a l'atmosfera, de l'ordre d'uns 10.000 milions es dissolen als oceans.

El CO₂ dissolt en l'aigua reacciona amb aquesta, donant lloc a un ió H⁺ i a un ió bicarbonat HCO₃^- , segons la reacció

CO₂ + H₂O = H⁺ + HCO₃^-

A l'aigua del mar, els ió H⁺ formats en la reacció anterior reaccionen amb els ions carbonat CO3⁼ existents en l'aigua (provinents de la meteorització de les roques), donant lloc a un altre ió bicarbonat

H⁺ + CO₃ == HCO₃^-

La reacció global és , doncs

CO₂ + CO₃⁼ + H₂O = 2 HCO₃^-

Aquesta reacció no és completa, ja que l'equilibri entre el CO₂ dissolt els ions carbonat i bicarbonat se situa , en les condicions de l'Atlàntic Nord , aproximadament en un 90% de bicarbonat , un 9% de carbonat i un 1 % de CO₂ dissolt . En no ser completes , es produeix un augment dels ions H⁺ en l'aigua del mar, el que es coneix com acidificació dels oceans . La concentració total dels tres és de l'ordre de 2 × 10^-3 mol / kg .

El pH mesura l'acidesa de l' aigua . Des de l'inici de la revolució industrial s'estima que el pH de l' oceà ha disminuït en 0,11, des d'un pH inicial de 8,18. Pot semblar poc, però, al ser el pH una funció logarítmica, l'increment d’ions H⁺ a l'aigua dels oceans ha crescut un 29 %. Es calcula que, si es continua emetent CO2 a l' atmosfera al ritme actual, l'any 2100 el pH s'haurà reduït de 0,3 a 0,4, que equival a un augment del 100 al 150 % de la concentració d'ions H⁺.

Com que una bona part dels organismes marins necessiten calcificar-se per existir, i que un augment del pH a causa de la dissolució de CO₂ a l'aigua dels oceans condueix a una disminució de la concentració d'ions carbonat, pot arribar un moment en què no hi hagi prou ions carbonat per a la calcificació dels organismes. Això es produeix quan la concentració d'ions carbonat no estigui sobresaturada .

A algunes zones de les aigües àrtiques i antàrtiques, on es dissol una major quantitat de CO₂ a l'aigua, a l'estar aquesta més freda, ja s'ha arribat a un nivell de concentració de ions carbonat inferior a la saturació, i ja s'estan començant a trobar petites criatures amb indicis de dissolució de les seves closques càlciques.

Però la calcificació no és l'únic procés que es pot veure alterat per l'acidificació dels oceans, ja que l'augment de la concentració de CO₂ dissolt té el potencial d'alterar la fisiologia bàsica de molts organismes marins. Tots els organismes produeixen CO₂ en respirar. I han de desempallegar-se d'aquest CO₂ per prevenir la seva pròpia acidificació. Nosaltres tenim uns mecanismes molt bons per alliberar-nos d'aquest CO₂, però no tots els animals respiren de la mateixa manera que nosaltres, i molts d'ells tenen sistemes per desempallegar-se del CO₂ pitjors que el nostre.

Els crancs, per exemple, es mouen molt i produeixen, per tant, molt CO₂ . Se’n lliuren mitjançant la generació de bicarbonat a les seves cèl·lules. Altres animals més sedentaris, com les pegellides o lapes, no tenen sistemes tan sofisticats com els crancs per eliminar el CO₂ que produeixen, ja que per la seva baixa activitat en produeixen poc. Aquest tipus d'organismes és molt més propici a tenir acidosi amb una acidificació dels oceans.

La reproducció dels petits animals marins és especialment sensible a l'acidificació dels oceans, ja que molts ous són fertilitzats per l'esperma a l'aigua. Al ser, tant ous com esperma, de grandària molt reduïda, són molt sensibles a les condicions químiques de l'aigua.

Una altra fase del desenvolupament dels invertebrats sensible a l'acidificació és la seva fase larval, on desenvolupen petits esquelets de carbonat de calci que els permeten nedar correctament i, per tant, poder menjar. Amb les condicions de pH que s'esperen per finals de segle, és molt probable que hi haurà menys larves que podran desenvolupar aquest miniesquelet, pel que, al no poder alimentar-se, no arribaran a convertir-se en animals adults.

I, recordem, aquest animals petits són la base de la cadena alimentària dels oceans, que ens pot afectar molt negativament si disminueix la pesca.

Per totes aquestes raons, l'acidificació dels oceans es coneix com el bessó "malvat" del canvi climàtic.

El nou Pla Hidrològic de l’Ebre

El govern central acaba d’aprovar mitjançant un reial decret el nou Pla Hidrològic de la conca del riu Ebre. El reial decret té 195 pàgines, amb molts annexes, de manera que és complicat resumir-lo en una pàgina. Parlarem de dues coses: de les quantitats reservades per a usos futurs i del cabal ecològic al delta.

Les quantitats reservades per a usos futurs són les següents:

Veiem que no es recondueix el transvasament al País Valencià, que era, en èpoques del govern Aznar, de 1.050 hectòmetres cúbics (Hm³) anuals. En canvi, s’han conservat els 6.650 Hm³ per l’Aragó que també havia previst el govern Aznar.

Si mirem el cabal anual del riu mesurat a Tortosa, podem veure com el cabdal mitjà des de l’any hidràulic 1989/90 fins al darrer conegut, 2010/11, ha sigut de 8.657 Hm³/any, amb un mínim de 4.121 i un màxim de 14.051.

 Si al cabal mitjà li restem les quantitats reservades, ens quedem amb 8.657 – 7.249 = 1.408 Hm³/any a Tortosa, quantitat molt insuficient, com veurem seguidament.

El cabal ecològic que contempla el reial decret a Tortosa és de 3.220 Hm³/any, és a dir uns 100 m³/segon (superior al del Pla del govern Aznar, que era de 2.520, equivalents a 80 m³/segon), que, segons la Generalitat, són clarament insuficients per poder assegurar que el Delta es conservi i no es salinitzi. Encara que no es veu gens clar que es pugui garantir, en mitjana, el cabal ecològic que proposa el govern central.

La Generalitat s’ha alineat amb la Plataforma per a la Defensa de l’Ebre, i demana un cabal ecològic de més del doble, 7.000 Hm³/any (220 m³/segon). El problema és, per la Generalitat, que va estar d’acord amb el Pla del govern Aznar, amb l’única modificació que el cabal ecològic hauria de ser de 3.950 Hm³/any (125 m³/segon).

En resum, el vell problema de l’Ebre ha ressuscitat, com es podia preveure amb un govern del PP. Sembla que el transvasament al País Valencià ha caigut, però es conserven les reserves per l’Aragó (la presidenta de l’Aragó és un pes pesat del PP). Si no es torna a derogar, aquest nou Pla Hidrològic de l’Ebre és la sentència de mort pel Delta. Amb el problema afegit que la posició de la Generalitat no és gens sòlida, ja que havia acceptat un cabal ecològic netament insuficient, probablement per raons purament polítiques (llavors tenia un pacte amb el PP), que ara pagarem molt car. I recordem que un tal Artur Mas va ser Conseller en Cap del 2001 al 2003, a l’època del pacte amb el PP.

La petjada de carboni

Acabo de calcular la meva petjada de carboni i em surt que és de 6,6 tones de CO₂ per any (0,5 tones de CO₂ a casa, 1,9 tones de CO₂ pel transport i 4,2 tones de CO₂ per altres consums). A Espanya la mitjana és de 7,7 tones per any i en els països industrialitzats és d'11. Com en el món hi ha 7.000 milions d'habitants i l’any 2012 es van emetre 34.500 milions de tones de CO₂, la petjada de carboni mitjana és de 4,9 tones per cap.

Diuen els experts que perquè l'augment global de la temperatura no sobrepassi 2 ºC, les emissions de CO₂ s’han de reduir un 60% d'aquí a l'any 2050. En aquells dies el planeta tindrà 9.000 milions d'habitants, de manera que la petjada de carboni mitjana s'hauria de reduir fins a 1,5 tones de CO₂ per barba. El que em sembla una missió impossible, a no ser que el preu dels combustibles fòssils augmenti de manera molt important.

De manera que si els especialistes del canvi climàtic no s’equivoquen, el futur que ens espera és, o bé fregir-nos, o bé tornar a una vida molt més austera. O potser les dues coses al mateix temps.

Aquí es pot calcular la petjada de carboni.

Malgrat 1914 – Moviment marítim

La Vanguardia del dissabte 7 de març del 1914 publicava que, des del port de Barcelona, s’havia despatxat el vapor holandès Rijn, amb destí a Malgrat.

El principi del fi?

Al blog Our Finite World s'acaba de publicar un estudi molt inquietant sobre el futur del petroli (Beginning the end - Oil companies cut back on spending). Ja sabem que sense petroli el món, tal com el coneixem, s'enfonsarà. Doncs bé, sembla que les empreses petrolíferes privades estan disminuit les inversions per trobar, explorar i desenvolupar nous jaciments, el que vol dir que la producció de petroli s'estancarà o disminuirà, mentre el consum segueix augmentant. Em direu que aquestes empreses privades només representen el 35% de la producció mundial de petroli. Però es dona el cas que les empreses publiques són majoritàriament deficitàries, i que necessiten cada vegada més capital privat.

Per què aquestes empreses petrolíferes disminueixen les inversions? Doncs perquè el preu del petroli és massa baix per poder treballar. Recordem que aquest preu està, des de fa gairebé tres anys, entre 105 i 110 dòlars per barril. Doncs bé, la meitat de la industria petrolífera necessita preus de més de 120 dòlars per barril per poder seguir existint, i el 25% necessita preus d'almenys 130 dòlars. I les nostres economies no poden pagar aquests preus.

El que diu aquest blog té moltes possibilitats de ser cert, ja que està basat en estudis molt seriosos, com ho podrà comprovar qui el llegeixi. Si de veritat l'encerta, la crisi que estem passant serà una broma comparat amb la que vindrà.

I no oblidem que Rússia subministra el 26% del gas natural i més del 40% del petroli que consumeix Europa, i la crisi de Crimea podria accelerar aquest augment del preu del petroli.

I nosaltres, amb les nostres caralladetes.

Per veure la figura amb més claredat, la versió original es pot trobar aquí: original presentation.

El futur que ens espera

El senyor José Luis Oller-Ariño, economista i antic director de la Borsa de Barcelona, opina que el diagnòstic de la situació socioeconòmica actual que creu que la política està sotmesa a l'economia, que la democràcia està sotmesa als mercats, que la desigualtat creix, que l'estat del benestar s'està desmuntant pel designi dels seus enemics, i que el capitalisme està descontrolat, no és més que una retòrica buida, encara que la defensin fins i tot publicacions suposadament conservadores.

Diu aquest senyor que el que passa no és més que el símptoma i les conseqüències d'un corrent potentíssim: 500 milions de ciutadans asiàtics (de moment, ja que són 3.000 els que fan cua) inunden el planeta de manufactures barates que enfonsen els nostres mercats, els nostres sous, els nostres beneficis, la nostra ocupació i, com a conseqüència, els ingressos dels nostres governs. Com que la política no pot donar més que el que l'economia pot pagar, qualsevol discussió sobre si hi ha d'haver més o menys austeritat és patètica. L'economia no pot pagar més sense créixer, i el creixement és complicat a causa del deute públic i privat i per la competència global.

Per això, continua, la terapèutica de més recerca, més educació, més sanitat, més justícia, més igualtat, no és més que un tòpic irreflexiu, ja que tot això no ho podrem pagar. Hem de reinventar com educar, curar, jutjar, investigar, etc., gastant 50.000 milions menys a l'any. Mentre ho intentem, una quantitat cada vegada més important d'asiàtics molt treballadors anirà igualant la distribució mundial de la renda, reduint la nostra i augmentant la seva.

Un diagnòstic que té el mèrit de ser senzill i clar.

El premi Nobel d'economia 1996 James Mirrlees ho explica d'una altre manera: el gran fenomen econòmic és que mentre la desigualtat entre països pobres i rics disminueix, dins de cada pais, en canvi, augmenta. I és perquè els països rics inverteixen cada vegada més als països pobres per aprofitar els seus sous baixos, i així donen accés als països emergents a les seves mateixes tecnologies productives. Però aquests capitals que la gent rica dels països rics inverteixen als països pobres els detreuen de les economies dels seus propis països, amb el resultat que els sous dels països rics baixen.

Per això, a Occident, els que per guanyar-se la vida només tenen la seva força de treball i el seu talent veuen com baixen els seus ingressos, mentre que, en canvi, els poquíssims que tenen capital per invertir-lo als països emergents guanyen cada vegada més. Aquesta és la raó per la que els països pobres ho són cada cop menys, però dins dels països rics, tant els pobres com els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes es van empobrint. Aquest procés ens pot portar a tornar a les grans desigualtats de la revolució industrial, amb tota la seva inestabilitat política i social.

Les opinions d'aquests dos senyors eren al diari de diumenge i d'avui mateix.

Es clar que un es pregunta com pot ser que aquí, amb uns tipus d'imposts més o menys com als altres països del nostre entorn, es tingui una recaptació de l'ordre de 10 punts percentuals menys del PIB. Com pot ser que les empreses paguin uns beneficis més petits que els contribuents assalariats? Com pot ser que les SICAV siguin tributant un ú per cent? Com pot ser que les rendes del treball paguin més que les del capital? Com pot ser que tinguem una economia submergida de 5 a 10 punts percentuals superior a la d'altres països europeus? Potser si tot això es corregís podríem educar, curar, jutjar, investigar, etc., sense necessitat d'haver de gastar 50.000 milions menys, cosa que és molt complicada de fer. Però cap governant, ni central, ni regional, ni local, fan ni faran res: tenen massa por dels que de veritat tenen el poder a aquest país.

Hi ha alguna raó per ser optimista?

Misèries del minifundisme sobiranista català

No sé si el que escriu en Jordi Barbeta a la Vanguàrdia d'avui en un article del mateix títol és o no veritat. Però si ho és, n'hi ha per llogar-hi cadires. Diu:

"Segons un sondeig en poder d'alguns partits, una candidatura sobiranista unitària a les eleccions europees hauria arrasat gràcies a un augment específic de la participació a Catalunya que proporcionaria cinc diputats soberanistes a Estrasburg. El segon partit només n'obtindrà un. L'acord no va prosperar per una cosa tan trascendent des del punt de vista del procés català com que el candidat proposat per ERC no estava disposat a anar de segon. El mateix sondeig pronosticava, en cas que els sobiranistes es presentessin per separat, un resultat de dos a un a la pugna CiU-ERC, amb possibilitat d'empat, encara que el segon escó de CiU se'l quedaria el PNB. El sondeig no descartava en aquest cas que CiU i ERC es veiessin superats pel PSC després d'una campanya espanyolitzada pel PP pel PSOE."

Ja quan es va celebrar el referèndum per l'estatut, ERC va preconitzar l'abstenció, donant arguments als unionistes que afirmen que l'estatut no va interessar gaire gent ja que l'abstenció va ser del 50 %. Ara, els mateixos, amb una excusa ridícula, fan perdre l'oportunitat al moviment sobiranista de tenir un excel.lent resultat electoral i una representació significativa al parlament europeu.

Com conclou en Jordi Barbeta, "si no fos per la fúria de l'antisobiranisme espanyol, el minifundisme polític català ja hauria convertit el procés en una altra il·lusió perduda."

I després s'estranyen que siguem profundament escèptics respecte de la politiqueta catalana.

Nou diputats del PP voten a favor de la consulta

Sí, ja sabem que va ser per error, però el que per a mi és important no és l'error en si mateix (errar és humà), sinó com es va produir: el portaveu del PP al Parlament es va equivocar en una primera  instància, i va fer un signe amb els dits indicant que es votés que sí. Al cap d'un moment es va donar compte de l'error i, diuen les notícies, va fer un signe amb dos dits (senyal de vot negatiu, segons ens expliquen), però nou dels seus diputats no es van adonar del subtil canvi de posició dels dits del portaveu i van votar sí.

Què vol dir això? Que els diputats, sinó tots, sí una bona part, no saben el que voten ni, potser, els importa el més mínim; l'única cosa que els deu importar és fer el que mani el partit per tornar a estar a les llistes, a poder ser en en una posició elegible, per poder continuar a viure de la rifeta.

Això no és nou. Ja fa temps el diputat Manuel Pizarro ve deixar el seu escó del Congrés perquè, va dir, la seva feina només consistia en apretar el botó que el partit li digués que havia d'apretar. Més recentment, el senador Paco Granados (que va ser persona important a la Comunitat de Madrid fins que va ser defenestrat per la lideressa Espe) ha dimitit del Senat per tenir diners a Suïssa, segurament no declarats, ha posat com a excusa de la dimissió que ja estava avorrit de no fer més que votar el que li manessin.

Això és democràcia? Penso que no. El diputat també ha de ser responsable davant els electors, i no només davant del seu partit, però aquesta independència dels diputats no interessa. Per aquesta raó les llistes electorals són tancades. Però les llistes obertes tampoc resoldrien el problema, ja que es fa difícil conèixer tots els candidats de totes les llistes provincials. L'única solució és fer circumscripcions electorals més petites, cadascuna amb un diputat. Així tindríem el nostre diputat, que seria una mica menys dependent dels partits i una mica més dependent del votant. La democràcia hi guanyaria, però no tinc cap esperança de veure-ho ni a Catalunya ni a Espanya. Tinc, però, el consol de que ja ho he viscut a França.

Malgrat 1914 – Carnestoltes i altres notícies

El dissabte 21 de febrer del 1914 La Vanguardia publicava notícies diverses sobre Malgrat, com que La Barretina Vermella havia contractat una cobla d’Arbúcies pels carnestoltes, la d’una excursió que havia visitat Malgrat, la representació d’una obra de teatre al Tívoli i l’assistència de molts i significats malgratencs a un míting a Arenys.

L’AVE Madrid – Barcelona fa sis anys

Ahir l’AVE de la línia Madrid – Barcelona va acomplir sis anys. Durant aquest període de temps, aquest tren ha transportat 33,35 milions de passatgers. Un èxit, segons alguns optimistes, sobretot si ocupen llocs oficials. Un fracàs, segons els altres, més aviat els que es dediquen més a fer comptes que a somiar truites.

Una línia d’alta velocitat de 600 km ha de transportar, per ser rendible, un mínim de 8 milions de passatgers per any. Aquesta rendibilitat no es calcula solament amb un criteri econòmic, sinó que s’hi afegeixen els criteris social i mediambiental. És a dir, del costat dels guanys es té en compte també el temps estalviat pels usuaris i la quantitat d’energia i d¡emissions de CO₂ estalviats respecte als altres medis de transport. Com que durant aquests sis anys la línia d’alta velocitat que uneix Barcelona amb Madrid només ha transportat 5,56 milions de passatgers per any, arribem a la conclusió que és una línia deficitària, on el contribuent paga una part del cost del bitllet.

Així i tot, Renfe està satisfeta, diu, perquè guanya diners amb l'explotació de l'alta velocitat. Segons la memòria econòmica d'ADIF (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries), la inversió contractada a l’alta velocitat espanyola fins a l’any 2012 (excloent la Madrid-Sevilla) va ser de 47.005 milions d’euros, dels quals se n'ha realitzat el 89,6 %.

Renfe diu que guanya diners amb l’AVE, però és perquè Adif li factura les amortitzacions d’aquestes obres a més de 100 anys (quan ho hauria de fer a 50 anys com a molt) i perquè ha passat les amortitzacions del material mòbil de 30 a 40 anys. El resultat és un deute impressionant d’Adif  (13.800 milions el mes d’octubre de 2013 i s’espera que arribi a 16.900 milions a finals de 2014) i de Renfe (4.700 milions). Renfe ha anunciat pèrdues de “només” 40 milions per l’any 2012, però hi falten 135 milions per rodalies a Catalunya, o la societat Saragossa Alta Velocitat, arruïnada amb un deute de 400 milions. El passar les amortitzacions del material mòbil de 30 a 40 anys li ha “estalviat” més de 60 milions (un “estalvi” que no és més que una estafa comptable, però no ho digueu a ningú)

Per donar-nos compte de la diferència entre trens d’alta velocitat rendibles i no rendibles, la taula següent ens dóna els passatgers i la llargada de les línies d’AVE espanyoles, que podem comparar al gràfic amb algunes línies d’altres països. Com deia la cançó: “España no hay más que una, ya lo puede usted decir”.

Una vinyeta a El País

El País del passat 17 de febrer publicava una vinyeta sobre l’afebliment dels corrents en jet (jet streams) com una possible causa de les borrasques que han afectat durant gairebé dos mesos Anglaterra, la Bretanya i Galícia.

 Aquests corrents en jet són uns canals de vents forts, entre 90 i 400 km/h, que circulen d'oest a est, a una alçada entre 9 i 14 km, i que separen les grans masses d'aire del planeta. N’hi ha dos a cada hemisferi: el corrent en jet tropical, que circula entre la massa d'aire subtropical i la temperada, i el corrent en jet polar, que circula entre la massa d'aire temperada i la polar.

Dels dos corrents en jet de l'hemisferi nord, el que té més influència a Espanya és, sens dubte, el polar. Encara que circula d'oest a est, sovint presenta ondulacions orientades cap al nord i cap al sud, provocades pel fet de circular per orografies diferents al passar d'oceans a continents i viceversa. Aquestes ondulacions, que també es van desplaçant cap d’oest a est, són les que dirigeixen el moviment dels anticiclons, la formació de les borrasques i el desplaçament de les masses d'aire.

Per regla general, el corrent en raig és més fort com més gros sigui el contrast de temperatures entre la massa d'aire polar i la massa d'aire temperat. Al seu torn, com més fort sigui el corrent, té menys tendència a ondular (i les ondulacions es mouen més de pressa) i  viceversa, com més feble sigui més s'ondula, i aquestes ondulacions tenen tendència a desplaçar-se més poc a poc.

Quan el corrent en jet polar es debilita, tendeix a portar aire polar més cap al sud i aire temperat més cap al nord, el que provoca períodes de fred al sud i períodes d'elevació de temperatura al nord. Com que les ondulacions es desplacen més lentament, aquests períodes "anòmals" es perllonguen més de l'habitual. En portar aire temperat cap al nord, aquestes ondulacions tendeixen a retroalimentar positivament l'augment de temperatura de les zones circumpolars.

En vermell, un corrent en jet potent té poques ondulacions. En carbassa, un corrent en jet més feble gira més poc a poc i té ondulacions molt més pronunciades

Des de fa tres anys es vénen observant ondulacions excessives en el corrent en jet polar de l'hemisferi nord, el que indica que aquest corrent s'ha debilitat. Una de les causes podria ser que les regions polars de l'hemisferi nord s'han escalfat més que la resta del planeta, de manera que la diferència de temperatura entre la massa d'aire polar i la massa d'aire temperada s'ha reduït. Per tant, és possible que aquest temps més o menys boig que estem experimentant sigui una conseqüència de l'escalfament global. Però encara és massa aviat per poder afirmar-ho.

Quan una ondulació arriba molt més al sud del que era habitual, ve acompanyada d’una potent giravolta ciclònica (borrasca)

Per saber-ne més: A Rough Guide to the Jet Stream : what it is ,how it works and how it is responding to enhanced Arctic warming

El comissari Almunia i el referèndum suís

El comissari europeu Joaquín Almunia ha manifestat que el referèndum suís per limitar l’entrada de treballadors de la Unió Europea al seu mercat laboral “qüestiona la llibertat democràtica”. Els diaris no afegeixen res més, de manera que ens quedem sense saber què vol dir exactament el comissari. Segurament que el resultat del referèndum suís li ha fet poca gràcia, però si es fessin referèndums d’aquest tipus al països de la Unió, probablement s’obtindrien resultats com el que s’ha obtingut a Suïssa.

Si una cosa té Suïssa és llibertat democràtica. Si el senyor Almunia no la veu, probablement sigui que, per ell (com per tants altres socialistes) la llibertat democràtica ha consistit en treure de les seves poltrones als del règim franquista per posar-s’hi ells, amb l’excusa de que no eren democràtics, i, un cop instal·lats, passar-se per l’engonal l’opinió del poble que, com tots sabem, no està preparat per opinar.

Ja m’agradaria que una Catalunya independent tingués la llibertat democràtica que té Suïssa. Però ho veig molt complicat. No perquè no es pugui fer, sinó perquè els principals responsables de la política catalana mai no han demostrat cap interès per democratitzar la vida catalana (la llei electoral catalana dorm des de fa trenta anys, la llei de consultes ara es vol aprovar de pressa i corrent, quan s’hauria d’haver aprovat fa anys, si realment es volia fer servir per consultar el poble) ni per lluitar contra la corrupció dels seus propis partits.

Penso que, per desgràcia, l’opinió del comissari Almunia deu ser la mateixa que la de molts responsables polítics espanyols i catalans, que semblen, almenys els fets ho confirmen així, que no tenen cap confiança en l’opinió del poble. A Malgrat, i és un exemple més de la manca de llibertat democràtica que practiquen els nostres dirigents, mai es va preguntar què volien els malgratencs per l’arbreda de can Feliciano, no fos cas que l’eix vertebrador anés a fer punyetes...

És clar que la culpa és nostra per votar-los. De fet, cada vegada que el senyor Almunia s’ha presentat a una elecció, l’ha perduda. Potser per això és tant refractari a que el poble expressi la seva opinió.

Malgrat 1914 – Judici per contraban de tabac

La Vanguardia del diumenge 15 de febrer de l’any 1914 publicava la notícia de la vista oral a un veí de Malgrat per contraban de tabac, del que en guardava més d’una tona a casa seva.

L'atur registrat a Malgrat

El valencià

Ha fet molta remor, i continua fent-ne, la reacció dels prebosts valencians del Partit Popular més ranci a la definició que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la seva edició on-line del Diccionari Normatiu Valencià fa de la paraula “valencià”, a la seva accepció número 2:

 L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució estatutària de caràcter públic creada per la Generalitat Valenciana i adscrita a Presidència. Té per objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià, “però no perquè la nostra llengua no tinga tal normativa, ben al contrari, el seu procés de normativització va cristal·litzar ara fa set dècades per mitjà de l'acord ortogràfic denominat Normes de Castelló, que l'any 2007 commemorarà el 75 aniversari”.

Doncs bé, el senyor Albert Fabra, president de la Generalitat, ha trobat que aquesta definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no li convenia. Ha consultat el Consell Consultiu que li ha dit que aquesta definició és contrària a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat. Aquest Estatut parla del valencià com a idioma al seu article 6, que diu això:

Article sext

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los  i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
3. La generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement.
4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
6. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.
7. Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguin ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià.

Un es pregunta on es troba el problema. A l’Estatut no es diu enlloc que el valencià sigui una llengua exclusiva de la Comunitat Valenciana, per molt que els esperits més rancis del PP valencià ho pensin. El que passa és que aquesta posició ha donat vots, almenys fins ara. I com que el PP té moltes possibilitats de perdre les properes eleccions, han trobat aquest argument per intentar arreplegar algun vot més.

A mi em fa l’efecte que els del PP valencià fan el mateix que va fer l’església catòlica amb en Galileu, quan va voler fer passar la religió per sobre de la ciència. Aquí es vol fer passar la política (la política més roïna) sobre els criteris científics dels lingüistes. Tal com va fer en Rajoy amb l’Estatut de Catalunya que, per poder-lo tombar, no va dubtar en tirar per terra la credibilitat del Tribunal Constitucional, en Fabra ha fet el mateix amb la del seu Consell Consultiu. Fa falta tenir molta barra per carregar-se les institucions per tal d’obtenir un benefici polític.

Arribo a la conclusió que per ser del PP a la Comunitat Valenciana només fan falta dues condició: ser un ignorant i un barrut (aquesta conclusió també és vàlida pel PP en general, no només el valencià).

La glacera Jakobshavn

Llegia avui al diari La Vanguardia, a la pàgina del temps, que “la glacera Jacobshavn, que va produir l’iceberg que va enfonsar el Titanic l’any 1912, es mou a un ritme rècord de 17 km l’any. En deu anys, ha elevat 1 mm el nivell del mar”.

Aquesta glacera es troba a la costa oest de Grenlàndia i, efectivament, el seu front ha retrocedit molt. De totes les glaceres de la illa, la Jakobshavn és la que més gel ha perdut. Ho podem veure a la foto, presa des del satèl·lit Landsat el dia 13 d’octubre de l’any passat, al final de l’època de fusió. La línia verda indica el front de la glacera a les mateixes dates a mitjans dels 1980, la línia vermella l’any 2000 i la línia de punts groga la del 13 d’octubre del 2013. El canvi dels darrers 13 anys és espectacular, i és probablement degut a l’escalfament global del planeta.

Grenlàndia és l'illa més gran del món. El 80% de la seva superfície està coberta per una capa de gel enorme. La capa de gel de Grenlàndia s'ha desenvolupat durant molts milers d'anys. Any rere any s’hi van acumulant capes de neu que poc a poc es comprimeixen per convertir-se en gel. La cúpula de gel té actualment més de 3.000 metres d'altura a la part superior. La massa total de la capa de gel és d’uns 2.900.000 km³ (cada km³ de gel té un pes d’uns 1000 milions de tones, i és equivalent a 1 gigatona = 1 Gt; 100 Gt de gel fos fan augmentar el nivell global del mar de 0,28 mm). Si aquesta massa d'aigua dolça congelada s’arribés a fondre el nivell global del mar s’elevaria uns 7 metres.

Fins fa poc, aquesta massa estava més o menys en un estat d'equilibri. Estar en equilibri significa que la quantitat de neu que cau sobre la superfície és igual a la massa de gel que es fon o que va al mar en forma d’icebergs. Es calcula que la pèrdua de massa de la capa de gel des de 1840 fins ara és igual a una pujada del nivell del mar de 25 mm. Aquesta pèrdua de massa de gel sembla que s’ha accelerat durant els últims decennis:

-         Les mesures fetes per satèl·lit mostren que en el període 1992-2000 la capa de gel va perdre 51 Gt per any, equivalents a un augment del nivell global del mar de 0,14 mm per any.

-         Durant el període 2005-2010, es van perdre 263 Gt de capa de gel per any, equivalents a 0,73 mm d'augment del nivell del mar cada any.

-         Durant el període 2008-2012 la mitjana anual de pèrdua de massa de gel s'ha incrementat a 367 Gt, equivalent a 1,0 mm anuals d’elevació del nivell del mar.

-         La pèrdua de massa de gel de l’any 2012 va establir un nou rècord, amb unes 482 Gt, mentre que el 2013 aquesta pèrdua ha disminuït una mica, i es va situar en 334 Gt.

Una explicació de les grans pèrdues de massa de gel d’aquests darrers anys es basa  en les variacions dels patrons del clima estacional a Grenlàndia, influenciats per la Oscil·lació de l'Atlàntic Nord (NAO). La NAO és un model regional de sistemes d'alta i de baixa pressió que fan que les zones de l'oest i del sud de l'illa estiguin dominades alternativament per l'aire fred que ve des del nord (fase positiva) i per l'aire calent des del sud (fase negativa). Durant una bona part de l’any 2012, l'índex NAO va estar en la fase negativa  i va crear una situació amb un aire més càlid i uns cels més clars. La fase negativa ha estat menys freqüent durant l’any 2013.

També influeix en l’acceleració de la fusió de la capa de gel de Grenlàndia que les temperatures d'estiu a l'Àrtic de les últimes dues dècades són més altes que en qualsevol moment dels últims 2.000 anys. Les temperatures mitjanes anuals mesurades des de l'any 2005 són les més altes des que les mesures van començar el 1873. Aquest augment de les temperatures a la zona nord del planeta és gairebé segur que és deguda a l'augment de la concentració de gasos hivernacle a l'atmosfera.

Però també han estat pujant les temperatures del mar, i això és molt probablement l'explicació de per què la descàrrega de gel de les glaceres que acaben a la vora del mar, com la Jacobshavn, s'hagi accelerat.

La fusió accelerada de la capa de gel de Grenlàndia és preocupant pels que vivim a la vora del mar. No passarà res de greu els propers anys, però els nostres néts, que ja han nascut, tindran problemes quan tinguin la mateixa edat que nosaltres tenim ara, si no en tenen abans, mentre continuem cremat combustibles fòssils al ritme que ho fem actualment. En efecte, el Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC), al seu darrer informe publicat fa poques setmanes, afirma que, de seguir emetent CO₂ a l’atmosfera com fins ara, el nivell del mar augmentarà entre 50 cm i 1 metre d’aquí l’any 2100. Pot semblar poc, però es menjarà les platges. I, si per cas la temperatura a la zona polar de l’hemisferi nord augmentés de 3ºC (cosa molt probable, ja que és la zona del planeta que més s’escalfa amb les emissions de CO₂), Grenlandia entraria en una fase crítica de fusió massiva dels seus gels, el que faria augmentar molt més el nivell del mar en poques dècades i, probablement, contribuiria a la reducció o desaparició del corrent del Golf, donant com a resultat uns hiverns molt més freds a tota Europa.

L’educació necessària pel segle XXI

Es parla molt de la nova llei d’educació del ministre Wert. Pel que hem llegit es tracta d’una llai d’educació que fomenta més la competència cognitiva (dit més clarament, el saber coses) que les habilitats de raonament. Tal com van les coses actualment, els que no tinguin molt desenvolupada aquesta capacitat de raonament ho tindran malament per poder guanyar-se la vida correctament, ja que “les empreses ja no busquen treballadors amb les habilitats aritmètiques d'un dependent de comerç, sinó la capacitat de treballar amb altres en problemes, i la de veure l'aplicabilitat de les idees matemàtiques per a problemes comuns i complexos”, al menys pel que fa a les matemàtiques i les ciències. La llei del ministre Wert sembla massa tradicional, massa enfocada a una economia com la que ham tingut fins fa pocs anys.

S'identifiquen com pràctiques tradicionals: escoltar la lliçó del professor, memoritzar fets, fórmules i procediments, o treballar problemes. Com pràctiques modernes: treballar en grups petits, donar explicacions, i relacionar el que s'ha après amb la vida diària dels estudiants.

Un estudi publicat fa uns mesos, Teaching Practices and Cognitive Skills, és molt interessant per aclarir les idees sobre el tema, sempre complicat, de l’ensenyament. Aquest estudi, fet sobre uns 6.000 estudiants americans d’un nivell semblant a segon d’ESO, per classes de matemàtiques i de ciència, estudia les notes parcials sobre les capacitats de raonament, de coneixement factual (saber coses) i de competència per resoldre problemes rutinaris, tant per un ensenyament “tradicional” com per un ensenyament “modern”. Resumim els resultats:

Hi podem veure les diferències entre els dos sistemes d’ensenyament. El "tradicional" és netament insuficient en capacitat de raonament, que és la que té més probabilitats de ser útil pels estudiants quan busquin feina. Però l’ensenyament "modern" és també insuficient, ja que moltes coses s'han de saber. La conclusió podria ser que hauríem de donar més importància als mètodes moderns (el que no vol dir que s'oblidi el mètode tradicional, que també és important). Això requereix donar més espai a les activitats de raonament i a la resolució de problemes que no siguin massa senzills. Que, pel que hem pogut llegir, no facilita pas la llei Wert, amb les seves revàlides i amb els seus currículums. No sembla pas una llei per preparar el futur del país.

7.284 milions d’estalvi

El senyor Rajoy acaba d’anunciar que s'ha reduït la despesa pública en 7.284 milions d’euros amb les reformes del funcionament de les administracions públiques impulsades pel seu govern. Tot això és conseqüència, diu el bon senyor, de les 30.000 mesures que han pres o que prendran abans de les eleccions del 2015, mesures de les que no n’ha que no ha detallat cap ni una.

El que sí que ha passat és que les persones assalariades que treballen pel sector públic eren 3.136.100 a finals de l’any 2011 i a finals de l’any 2013 han disminuït fins a 2.831.500, una disminució d’unes 300.000 persones, segons dades de l’Enquesta de Població Activa. D’això, el senyor Rajoy no n’ha dit ni una paraula.

Recordo que a la multinacional on treballava es va implantar el que en deien Progrés Continu, on cada fàbrica i cada departament havia de buscar un certa quantitat d’accions per reduir costos. Un equip de persones dedicades a aquesta tasca, valoraven els guanys que s’havien obtingut, i que eren extraordinaris. L’únic problema és que els costos no baixaven, encara que es calculessin amb els mateixos preus de matèries primes i d’energia, i amb els sous constants. En tant que responsable de la producció de les fàbriques del departament, em va tocar descobrir que s’havien fet accions que estalviaven, diguem, 100, però que posaven problemes que costaven, diguem, 1000. I no va ser una acció la que era així, cosa que es podria excusar, sinó que n’hi va haver bastants. A alguns els podrà sorprendre, però a les multinacionals es fan moltes tonteries.

De manera que, quan algú ens explica que ha estalviat 7.284 milions, i que en pensa estalviar 28.898 fins l’any 2015, m’entra un atac d’incredulitat. Quants dels 300.000 assalariats que ha perdut la funció pública no seran substituïts per empreses privades que també tenen un cost? La reducció de cotxes oficials de la que presumeixen només es podrà considerar un estalvi si les despeses en taxis no augmenten. Pel que fa a les centrals de compres, l’experiència que tinc és que prometen molts estalvis, però en donen més aviat pocs.

També els responsables d’aquest progrés continu xifraven els estalvis fins a la quarta o cinquena xifra significativa, com ho fa el senyor Rajoy. Una senyal més que el mètode de càlcul és semblant i igualment fals en els dos casos.

Ja anirem veient si les despeses públiques augmenten o baixen. Però mentre els estalvis anunciats pel senyor Rajoy no estiguin auditats per un auditor extern i especialitzat, un servidor no es creu res de res. I el més greu és que em fa l’efecte que el pobre home no ens vol enganyar, sinó que ell mateix es creu el que està dient.

Macrocasinos: avantatges i inconvenients

El passat 13 de desembre es va fer públic que Eurovegas finalment no s'instal·laria a Madrid. Aquest projecte anunciava xifres marejants, amb una creació de llocs de treball que oscil·lava entre els 50.000 i els 250.000, segons qui ho expliqués, el dia en què ho feia i el que cadascú entenia per llocs de treball indirectes. Encara que no es van fer públics tots els aspectes de les negociacions que es van dur a terme, sembla que contemplava una flexibilització de la llei antitabac, la reducció de l'impost sobre el joc, barreres a l'entrada de competidors dels nous casinos, reducció de les contribucions socials, etc.

Després d’aquest, diguem-ne, fracàs, sembla que tant el govern central com el de la Comunitat de Madrid fan ofertes a Barcelona World perquè s’instal·li a la capital del regne, oferint-li, pel que diuen, les mateixes condicions que havien ofert a Eurovegas.

Ens podem preguntar si realment els beneficis d'Eurovegas o de Barcelons World compensen tots els beneficis que s’atorguen a negocis com aquests i tots els inconvenients que aquest tipus de negoci produeix. Aquests complexos inclouen no només casinos sinó també hotels, centres de convencions, etc. Qui hagi estat a Las Vegas es pot fer una idea aproximada del que es plantejava construir. Com gairebé sempre, tant els beneficis com els inconvenients es poden quantificar, encara que les autoritats no tinguin cap interès que la gent accedeixi fàcilment a aquestes quantificacions.

Hi ha un blog molt interessant, Nada es Gratis, que intenta presentar dades econòmico-socials quantificades perquè el lector pugui tenir les idees el més clares possible. Avui té una entrada que discuteix els beneficis i els inconvenients d’aquests macrocasinos.

El primer que convindria preguntar-se és si hi ha efectes dels casinos sobre l'ocupació i el creixement econòmic de la zona on es situen. Un dels pocs estudis que hi ha sobre l'efecte dels casinos sobre el creixement econòmic és de Walker i Jackson. Utilitzant un panell amb dades dels Estats Units a nivell d'estat entre 2001 i 2005, estudien si els ingressos per joc causen el creixement econòmic d'aquests estats. Les dades els porten a rebutjar clarament aquesta hipòtesi. Troben que l'efecte positiu que puguin tenir els casinos seria a curt termini i desapareixeria en pocs anys. A més, l'increment en el nombre d'alternatives, incloent el joc en línia, ha fet que l'efecte dels nous casinos sigui menys important que abans, atès que en gran part ocuparien un mercat que altres empreses haurien ocupat igualment.

Els casinos tenen altres efectes que s'han de tenir en compte. Per exemple, Grinols i Mustard, utilitzant dades per als Estats Units a nivell de comtat entre 1977 i 1996, analitzen el seu efecte sobre la delinqüència. La seva estratègia d'identificació es basa en l'obertura dels casinos als Estats Units a principis dels 90. Els seus resultats mostren que els nous casinos van augmentar el nombre de delictes entre un 5% i un 30 % segons el tipus. Als comtats amb casino augmenten els assalts amb agreujants, violacions  i diversos tipus de robatori. Així , estimen que als 178 comtats dels Estats Units en què hi ha casinos, el cost per habitant relacionat amb l'increment de la delinqüència seria de l'ordre de $ 75 a l'any (en dòlars de 2003).

Els resultats mostren també que els efectes creixen durant els primers tres o quatre anys, especialment pel que fa als delictes violents. Els autors interpreten aquests efectes retardats del delicte per l'efecte en direcció contrària del casino sobre l'ocupació. Així, a curt termini, els llocs de treball originats pel casino podrien reduir el crim però en menys de quatre anys aquest efecte es diluiria. També expliquen que els estudis clínics estimen entre 2 i 4 anys el temps en què la ludopatia esgotaria els recursos dels que la pateixen i els portaria a delinquir. Després de 5 anys hi hauria un augment del 8,6% dels delictes contra la propietat i del 12,6% dels delictes amb violència que s'haurien degut a l’obertura dels casinos. Finalment, és important destacar que l'obertura dels casinos no afecta la delinqüència en comtats adjacents, el que descartaria la hipòtesi que els casinos només desplacen crim ja existent.

Els nombrosos efectes negatius dels casinos qüestionen l'interès de la instal·lació d’aquest tipus de negocis. Però també tenen alguns efectes positius. D'una banda, hi ha els ingressos fiscals relacionats amb el joc (en la mesura que els macro- casino no desplacessin simplement altres activitats), que en el cas de Madrid haurien estat magres com a resultat de la reducció de l'impost al joc. L'altra, el centre de convencions que es planejava construir podria tenir efectes positius al convertir a Madrid en un centre europeu en aquest mercat i contribuir a potenciar la imatge de la ciutat. Però si aquest és el veritable efecte positiu un es pregunta si no es podria haver aconseguit el mateix sense la presència dels casinos. El problema és que abans s’hauria construït un centre de convencions finançat per la caixa d’estalvis local, però ara això ja no és possible, de manera que la construcció dels casinos es podria considerar com una font alternativa de finançament.

Amb totes aquestes dades, estem més armats per decidir si som o no partidaris de la instal·lació de Barcelona World a Catalunya.

Blog Nada es Gratis

El nivell intel·lectual del Dr No

Mariano Rajoy, a su salida de la convención nacional del PP celebrada en Valladolid. /CLAUDIO ÁLVAREZ

La foto, publicada avui al Pais, mostra el president del govern i del PP al sortir de la convenció del seu partit a Valladolid. El nivell intel·lectual d'aquest senyor es pot valorar veient el diari que du a la ma.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

El dissabte 31 de gener de l’any 1914, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava dues notícies sobre Malgrat: la primera diu que un diputat regionalista havia visitat Malgrat, i, a més, anunciava les pel·lícules que es projectarien als cines Moderno i Tívoli ala propers dies de fira. La segona fa referència a la visita de l’alcalde i de dos regidors de Malgrat al llavors president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba.