Malgrat 1916 – Fàbrica de coure

La Vanguardia del dimecres 3 de maig del 1916 porta la notícia d’una nova fàbrica a Malgrat, que produïa sulfat de coure.

També porta la notícia del passament d’un metge, el doctor Bonaplata i Martin, que també era jutge municipal i caporal del sometent.

L’economia de la zona euro

Per què els efectes després de la crisi financera global estant sent molt pitjors a la zona de l'euro que als Estats Units? Als Estats Units, la recuperació ha sigut una mica lenta, però no hi ha hagut cap recaiguda en la recessió i, al cap de pocs anys, la desocupació ha tornat a baixar a prop de nivells molt anteriors a la crisi. En canvi, a la zona euro, s’està molt lluny d'aconseguir el nivell de desocupació que hi havia abans de la crisi i hi ha hagut una doble recessió. Per què?

Hi ha una raó principal, i és que la zona euro no és el que els economistes anomenen una àrea monetària òptima. Tenim més d'una moneda al món. Ningú pensa, o almenys ningú que estudia aquesta qüestió pensa que hi ha d’haver una sola moneda al món. És útil tenir múltiples monedes. És útil tenir diverses monedes, perquè si ve un xoc econòmic que impacta un lloc particular, és bo ser capaç de tenir una política monetària que pugui reaccionar a aquest xoc. Aquesta és l'avantatge de tenir la seva pròpia moneda, i és que si passa alguna cosa i cal tenir una política més flexible, es pot fer-ho.

Per descomptat, el tenir la seva pròpia moneda presenta uns quants desavantatges:

·         Crea costos de transacció addicionals amb altres països, les persones necessiten intercanviar dins i fora de la seva moneda.

·         Crea una certa quantitat d'incertesa, perquè quan algú inverteix en un país amb la seva pròpia moneda, no sap què passarà amb aquesta moneda i aquest és un risc al que han de fer front en la seva inversió.

·         I també es corre el risc que un país no gestioni bé la seva política monetària.

Van ser aquests inconvenients els que van portar a molts dels països del que avui és la zona de l'euro a decidir que estarien millor amb una moneda única. També va ser per impulsar una política i un experiment social per assolir tot un seguit d'objectius per lligar cada vegada més els països de la zona euro amb la moneda única i l'augment del comerç que se’n deduiria.

Moltes persones, al voltant d'aquest moment de l’any 1992 en el que es va signar el tractat, van veure que podria haver-hi problemes. El repte és que, en absència dels països que tenen la seva pròpia política monetària, el procés d'ajust davant d’un xoc econòmic requereix que es moguin altres coses:

·         O bé hi ha una mobilitat del treball i dels diners a tota la zona de la moneda única,

·         O bé cal provocar reduccions de salaris i preus, és a dir, deflació.

Aquestes coses són més fàcils de fer en alguns llocs que en d'altres. Comparem i contrastem el que succeiria, per exemple, amb un xoc econòmic als Estats Units, amb el que passaria a la zona euro.

Si a Connecticut, per exemple, els arriba un xoc econòmic fort,

·         Hi ha estabilitzadors automàtics al sistema federal dels Estats Units que els permeten recuperar-se d'aquest xoc. Els ciutadans dels altres estats paguen impostos al govern federal, i el govern federal fa transferències als desocupats de Connecticut. Si Connecticut, de sobte, és l’estat amb més persones desocupades del país, Connecticut rebrà automàticament  l'ajuda de Washington. No fa falta que els ciutadans ni els parlaments dels altres estats hagin de votar per tenir aquesta ajuda.

·         De la mateixa manera, si bé hi ha diferències culturals als Estats Units, hi ha moltes persones a Connecticut amb arrels, amics o familiars a d’altres estats dels Estats Units, i que són, per tant, si hi hagués un xoc econòmic a Connecticut, serien capaços de moure’s a altres parts dels Estats Units sense que fos un gran problema per a ells.

Comparem això amb el que passa a Europa. Quan hi ha un xoc econòmic a Grècia o Portugal, si bé és legalment possible que la gent de Grècia i Portugal vagi a Alemanya o a França, en molts casos hi ha diferències culturals, diferències lingüístiques, diferències religioses. Això i la manca de tenir arrels en els altre països fan que el moviment sigui més difícil. Així que si una persona es troba a l'atur a Grècia o Portugal, no és tan senzill per a que vagi i trobi un lloc de treball a Alemanya. No és tan simple com ho seria per a algú de Connecticut, per exemple, per moure’s a Califòrnia.

A més de la reducció de la mobilitat laboral, hi ha una manca de federalisme fiscal a Europa que es troba molt lluny del nivell del que actualment hi ha els Estats Units. El que passa amb l'assegurança d'atur als Estats Units si la gent perd la feina a Connecticut, on es transfereix de forma automàtica el flux de diners dels ciutadans d'altres estats, no passa a la zona euro. Per contra, si un estat de la zona euro té enormes problemes d’atur, no hi ha cap transferència directa dels països que, com Alemanya i França, tenen una situació millor. En comptes d’això, els estats en dificultats han de demanar un rescat als altres països.

La manca d'aquest ajust fiscal, de transferències fiscals automàtiques, o la manca d’una mobilitat laboral fàcil, vol dir que els països de la zona euro que s'enfrontin a aquest xoc econòmic, com que no tenen la seva pròpia política monetària, han de confiar en el que hem dit al principi. És a dir, han de provocar la reducció dels salaris nominals i de preus o deflació. Aquest tipus de deflació també és anomenat un ajust dels preus interns. Així que en lloc d'ajustar tots els preus de cop, que és el que es fa quan la moneda es deprecia, el que significa automàticament que els seus preus passaran a ser més baixos en relació amb tots els altres països que no tinguin la seva moneda, i es fa d'una sola vegada, en lloc de ser capaç de fer això, s’ha d'anar d'empresa a empresa i d'individu a individu perquè reconeguin els problemes econòmics i així es redueixin els preus i els salaris. L’eficàcia del mètode és molt discutible.

Això crea un problema addicional per a qualsevol economia que estigui molt endeutada. Si la meva hipoteca i els meus deutes estan en una divisa de paritat fixa i es redueixen els meus ingressos obtinguts en la mateixa moneda, llavors el meu deute sembla encara més gran del que era abans. Aquest és un problema del deute pendent que es veu agreujat per qualsevol tipus de deflació.

Sovint ens preocupem per la inflació. La inflació és normal per a nosaltres; ho hem vist en moltes economies diferents en molts moments diferents. La deflació és una cosa que passa molt rarament quan es fa servir una moneda no metàl·lica (és a dir, basada en el patró or), tal com  l’hem tinguda des de la dècada de 1930. Però fixem-nos que tenir una moneda que no podem devaluar és, en cas de necessitat, com tenir una moneda metàl·lica.

El problema és que la deflació és extremadament dolorosa. I quan passa, vol dir que les persones que tenen deutes que es troben amb que els seus salaris cauen, i veuen que aquests deutes queden igual: és a dir, en relació amb els seus ingressos, augmenten. I qualsevol empresa o persona que consideri fer una inversió ha d'entendre que, si s’endeuten, necessitaran obtenir un rendiment més important que si ho hi hagués deflació.

Aquest problema, aquest repte d'una situació de deflació quan hi ha una gran quantitat de deute, sent aquesta deflació l'única manera de que realment es pugui fer un ajust després d'un xoc econòmic en una regió, és la raó per la qual en el que és ara el l'àrea de la zona euro, no és un lloc on inicialment es pogués pensar que hi hauria d'haver una sola moneda.

Això és una debilitat estructural que ha estat en vigor des de 1992. Va ser efectivament una aposta per part dels autors de la zona euro, el pensar que serien capaços d'arribar a un nivell d'unitat cultural i d’unitat fiscal suficient abans de ser colpejats per un xoc econòmic prou gran que pogués trencar la unió sencera. Aquesta aposta no era necessàriament una aposta dolenta si es té en compte totes les raons polítiques i socials per les quals una unió seria valuosa. Però el quid de la qüestió és que aquesta aposta no ha recompensat, ja que al final el xoc econòmic ha arribat abans que la unió fos suficientment avançada. I ara ens trobem davant els efectes d’aquest xoc. El futur de la zona de l’euro, i el nostre, està en perill.

I un es pregunta quina és la resposta dels polítics d’aquest país a aquest problema.

Malgrat 1966 – Ballet a Holanda i noves instal·lacions de la Caixa

La Vanguardia del diumenge 1er de maig de l’any 1966, ara fa cinquanta anys, portava la notícia que el ballet de la Secció Femenina de Malgrat havia sortit cap a Holanda per fer actuacions a aquell país.

També duia el diari la inauguració de les noves instal·lacions de la Caixa, al carrer de Mar.

El TTIP

Ja fa uns anys, i a l’esquena de la població, van començar les negociacions entre la Unió Europea i els Estats Units per promoure un Acord Transatlàntic de Lliure Comerç i Inversions (també conegut com TTIP per les seves sigles en anglès Transatlantic Trade and Investment Partnership) Amb aquest tractat busquen crear la "zona de lliure comerç més gran del planeta", una manera com una altra de declarar una "guerra comercial" a altres potències econòmiques (com la Xina, Rússia o l'Índia) i recuperar part del poder econòmic que tant Europa com els estats Units han anat perdent aquesta darrers anys.

Han sigut les multinacionals, com la indústria automobilística, química, farmacèutica i agroalimentària, empreses energètiques i de serveis, bancs, fons d'inversió, etc. a banda i banda de l'Atlàntic, les que més han pressionat per impulsar aquestes negociacions. De fet, la majoria de reunions que ha mantingut la Comissió Europea sobre el tractat ha estat amb grups de pressió de les grans empreses.

Atès que els aranzels entre la UE i els EUA són ja molt baixos, el tractat es centra en l'eliminació de lleis a banda i banda de l'Atlàntic amb la finalitat de reduir costos per a les empreses. Així, el TTIP pot desembocar en la supressió de regulacions socials, laborals, ambientals o de seguretat alimentària i sanitària i suposar una disminució de les llibertats digitals.

Un capítol especialment polèmic és el de la protecció de les inversions, pel qual qualsevol inversor privat internacional pot desafiar, davant dels tribunals, qualsevol legislació (ambiental, laboral o social) que interfereixi amb els seus beneficis. Per exemple, una moratòria al fracking o una regulació sanitària per prohibir l'ús de substàncies tòxiques poden ser objectes de demandes. Pel que sembla, aquests tribunals no seran els tribunals de justícia, sinó un arbitratge format per una persona elegia per l’estat demandat, una altra elegida per l’empresa demandant, i una tercera persona de comú acord antre ambdós. De manera que els governs elegits democràticament aniran perdent força davant les grans empreses.

No hi ha debat perquè el TTIP s'està negociant a l'ombra. Després de diverses rondes de negociació la transparència i la comunicació amb la societat civil ha estat nul·la. Els eurodiputats poden tenir accés per fullejar els documents, però no els poden copiar i estan obligats a mantenir en secret el que hagin pogut llegir. Els únics documents que es coneixen es deuen a filtracions. Les dues potències s'han compromès a no publicar els documents relacionats amb les negociacions durant una quants anys després de la seva signatura.

L'harmonització legislativa pot portar a una equiparació a la baixa de la protecció de la població, afectant a les normes de protecció social, laboral, de la salut i del medi ambient. Així, podríem veure augmentar la producció i la venda de transgènics, de toxines o de substàncies químiques perilloses (com els alteradors hormonals que causen càncer i altres malalties). El tractat podria servir per augmentar la vigilància cibernètica o les penes per compartir arxius a Internet.

Pel que fa a les liberalitzacions i privatitzacions, ja n’estem patint les conseqüències: retallades, acomiadaments, pèrdua de drets i de qualitat dels serveis, posant-se la rendibilitat econòmica per sobre de tot, el que genera més càrregues per a les persones amb menys recursos econòmics.

I com gota que fa vessar el got amb els mecanismes de protecció de les inversions, lligarien de mans qualsevol política de futur destinada a protegir a la ciutadania.

La Unió Europea parla que el TTIP és la clau per "superar la crisi" i "crear ocupació". Però no en tenim cap seguretat. Al contrari, el TTIP segurament no suposarà un avantatge a les petites empreses i autònoms, ja que l'acord augmentarà la capacitat de les grans corporacions per desplaçar, encara més, al petit comerç.

Un acord que es negocia en secret, i al que els màxims representants de la democràcia europea hi poden accedir amb moltes dificultats és un acord sospitós. Ni a la campanya electoral passada ni durant els quatre mesos de negociacions per formar un govern no s’ha parlat de TTIP, i això que ens pot canviar molt la vida. Al pacte entre Ciutadans i el PSOE no se’n parla. El PP, Ciutadans i CiU es van oposar, al Congrés, a fer un referèndum sobre aquesta qüestió.

Al dia d’avui, no podem acceptar aquesta situació. Les condicions d’aquest tractat, que alguns voldrien signar aquest any, s’han de debatre públicament. I ha de ser la ciutadania qui l’ha d’aprovar. Si és tant bo com diuen, no hi haurà cap problema en fer-ho. El no voler fer-ho és molt sospitós.

El “núvol misteriós” de l’any 536

Els cronistes de l'època van escriure sobre un “núvol misteriós", que difuminava la llum del sol sobre el Mediterrani als anys 536 i 537 de la nostra era. Els anells dels arbres donen testimoni de les males condicions de creixement dels arbres al llarg de tot l'hemisferi nord. Diríem que a l’any 536 i els següents  hi va haver una opacitat a l’atmosfera deguda a un fenomen natural inusual. Les crisis socials, incloent la primera plaga pandèmica europea, que va començar 541, s'associen a aquest fenomen.

Només recentment els investigadors han trobat proves concloents d'un origen volcànic de la disminució de la llum solar de l’any 536, basant-se en traces de sofre volcànic en nuclis de gel de Groenlàndia i l'Antàrtida, procedents de dues grans erupcions recentment datades als anys 536 i 540.

L'impacte del doble esdeveniment volcànic dels anys 536 i 540 sobre el clima de l'hemisferi nord va ser més fort que qualsevol altra esdeveniment documentat dels últims 1200 anys. Només una de les dues erupcions hauria donat lloc a un significatiu refredament de la superfície de la Terra. Però dues erupcions, tan properes en el temps, van causar la que va ser probablement la dècada més freda dels últims 2000 anys.

Utilitzant les dades disponibles dels nuclis de gel i les descripcions de la claror solar fetes pels estudiosos d’aquella època, els científics han pogut simular l'impacte de les erupcions dels anys 536 i 540. Amb aquestes dades es va estimar la magnitud de les erupcions i la seva ubicació aproximada a la Terra i, a continuació, van simular la propagació i els efectes dels núvols d'aerosols resultants de la injecció volcànica de sofre a l'estratosfera. Això va revelar que després de les erupcions, la radiació solar a la superfície de la Terra es va reduir fortament sobre l'hemisferi nord durant diversos anys, i va causar una disminució en la temperatura mitjana hemisfèrica de fins a 2º C.

A – variació de les temperatures a l’hemisferi nord

B i C – variació geogràfica de les temperatures a l’estiu (B) i a l’hivern (C)

La relació entre el "núvol misteriós" del 536 i la transició de l'Antiguitat a l'Edat Mitjana és un tema de gran interès històric. Les erupcions volcàniques en el passat més recent han impactat les societats humanes. Per exemple, en 1815 el volcà Tambora d'Indonèsia va llançar tanta cendra i sofre a l'atmosfera que l'any 1816 és conegut com "l'any sense estiu" a Europa i Amèrica del Nord, on les temperatures inusualment baixes van conduir a la pèrdua de collites i a una fam generalitzada, tal com a casa nostra ho explica el Baró de Maldà.

Els científics van utilitzar les seves simulacions de models climàtics per a estimar directament l'impacte de les erupcions sobre l'agricultura a Europa, i van identificar el nord d'Europa i, en particular, els països escandinaus com els llocs que probablement van patir més sota les condicions de fred després de les erupcions. Aquest resultat dóna suport a la teoria d'una connexió entre les erupcions i l'evidència arqueològica d'una crisi social a gran escala en els països escandinaus al segle VI.

Quins van ser exactament els volcans responsables d'aquests aerosols núvols segueix sent un enigma. S'estan discutint diversos candidats, incloent volcans a Amèrica Central, Indonèsia i Amèrica del Nord. Futurs estudis seran necessaris per mostrar la font exacta dels núvols d'aerosol dels anys 536/540.

Climatic and societal impacts of a volcanic double event at the dawn of the Middle Ages

Les idees econòmiques dels nostres polítics

L’altre dia, el periodista Jordi Évole va entrevistar el president del govern. En un moment determinat, la conversa va ser així:

Rajoy: Quin país del món té una infraestructura de trens com aquest?

Évole: De vegades aquests trens van una mica buits.

Rajoy: Si, si, bé, buits, si. Però els tenim!

Aquesta resposta del president en funcions explica com pensen els polítics espanyols, i no només els del PP, sobre la despesa dels diners públics en infraestructures, independentment de que siguin o no utilitzades pels ciutadans. Aquesta manera de pensar sobre l’economia s’adiu molt poc amb les idees econòmiques modernes. Està basada en la Llei de Say, de l’any 1803, que diu que no hi pot haver demanda sense que hi hagi oferta, i que quants més bens es produeixin (en aquest cas vies de tren d’alta velocitat), més bens existiran (usuaris), que constituiran una demanda per altres bens, és a dir, que l’oferta crearà la seva pròpia demanda.

El problema és que aquesta forma de pensar és compartida a Espanya tant a la dreta com a l’esquerra, i es troba a la base d’un malbaratament important dels diners públics. I tot això en una circumstància de dèficit públic i de deute públic que hauria de fer que fóssim molt curosos sobre com fem les despeses.

Tota aquesta gent de la que parlem no han entès el concepte de cost d’oportunitat. I són els que dirigeixen el país...

En el cas dels trens d’alta velocitat espanyols, ja s’ha demostrat abastament que no tenen cap racionalitat econòmica, i la seva rendibilitat social és negativa, però encara segueixen pensant que la sola oferta de serveis de transport crea una demanda per ella mateixa, beneficiant, per exemple, a la indústria turística.

A França s’han fet estudis sobre l’efecte del TGV sobre el turisme a les destinacions del tren des de Paris, i han arribat a la conclusió que, després d’un temps curt de curiositat del públic, l’alta velocitat no té cap efecte sobre el turisme de les ciutats o regions on arriba el TGV.

A Espanya, un estudi semblant fet sobre el període 2005 a 2012, ha donat com a resultat que la alta velocitat ha augmentat la quantitat de visitants a Barcelona i a Màlaga, però que la quantitat de visitants ha quedat igual o ha disminuït a totes les altres destinacions, confirmant que l’alta velocitat el que fa és centralitzar l’activitat econòmica a les principals ciutats, disminuint la de les ciutats i regions mitjanes.

Lamentablement, no és l’oferta la que crea la demanda, com pensa el senyor Rajoy i tutti quanti. Tenir trens buits o infraestructures que no es fan sevir no contribueix al desenvolupament d’un país. En canvi, invertir els escassos recursos en alternatives socialment més rendibles (com el corredor mediterrani, per exemple, que permetria abaratir les exportacions), si que hi contribuiria.

Recordo que el paer de Lleida, el socialista senyor Àngel Ros, va dir, en un altre programa d’Évole, parlant del aeroport de Lleida, que les infraestructures no han de tenir cap rendibilitat. Un altre que no s’ha adonat que, quan els diners són escassos, s’han d’invertir on siguin més rendibles, després de calcular la seva rendibilitat econòmica, social i mediambiental.

Amb personatges així al front dels governs no anirem pas gaire lluny.

Ninis

Els joves de 15 a 24 anys que ni estudien ni treballen són els que anomenem com a ninis. Representen una població que és difícil que tingui un futur en una societat que cada vegada demana més coneixements i habilitats per arribar a tenir una ocupació.

A la Unió Europea el percentatge de ninis és del 12,5 %, mentre que a Espanya, aquest percentatge és molt superior, del 17, 1 % (any 2014). De les nacions del nostre entorn (França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o Portugal), només Itàlia té un percentatge superior a l’espanyol. Tots el altres són netament inferiors.

A Espanya, aquest percentatge ha augmentat notablement durant la crisi, passant del 12/13% abans de la crisi, al 17/18 % actual.

Amb aquestes dades, podem preveure un futur bastant negre per la nostra societat.

La població en risc de pobresa o d’exclusió social

La crisi ha fet que la població en risc de pobresa o d’exclusió social hagi augmentat de manera considerable. A Catalunya, per exemple, ha passat del 16/17 % al 21/22 %, mentre que a Espanya ha passat del 24/25 % al 29 %, segons les dades d’Eurostat.

Dintre d’Espanya, les variacions són molt importants. Per l’any 2014, que és el darrer pel que Eurostat dóna les dades, aquest percentatge va del 15 % a Navarra i el País Basc fins al 45 % (tres vegades més!) a Múrcia, o al 42 % a Andalusia, per posar la regió més poblada d’Espanya.

Si ens hi fixem bé, les regions on el risc de pobresa o d’exclusió social és més reduït són les que tenen un règim de finançament especial. Segurament hi ha una relació de causa a efecte.

El català a una Catalunya independent

Ha fet molt de soroll el manifest impulsat pel grup Koiné i titulat “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”. Uns l’han considerat un disbarat, d’altres l’han qualificat d’error tàctic, perquè debilita la base social del dret a decidir, els més (els contraris al dret a decidir), han dit que era xenòfob i neofeixista.

L’he llegit i no el veig ni cap disbarat, ni que sigui un error tàctic (els que el subscriuen no són polítics), ni que sigui xenòfob i, encara menys, feixista. És un manifest amb el que s’hi podrà estar o no d’acord, però que està escrit de manera respectuosa i educada, i que tot el que diu és, des del meu punt de vista, d’una lògica impecable. Si volem preservar la llengua catalana, diuen, s’han de seguir aquestes tres vies:

a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran),

b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i

c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

A algú li estranya que hi hagi moltes persones que pensin d’aquesta manera? Sembla que sí. Els que pensen que el dret dels catalans a decidir el seu futur no existeix ho troben una solemne tonteria. Pensen que sabent castellà, al món modern, és més que suficient, que el català sobra (o que només val per la intimitat) Ens diuen que les llengües no tenen drets, només els tenen els ciutadans, que han de ser lliures per parlar la llengua que creguin convenient (per cert, són els mateixos que diuen que no s’han de prohibir les curses de braus, ja que s’ha de preservar la llibertat del personal per anar-les a veure o no)

Si la discussió es fes en aquests termes, no hi hauria res a dir. Cadascú exposa els seus arguments. Però el que retrata la personalitat de cada qual són els insults (xenòfob, neofeixista) que utilitza per qualificar aquest manifest.

Per cert, ara ERC, per boca del seu diputat en Joan Tardà,  fa una encesa defensa de l'oficialitat tant del català com del castellà en una hipotètica Catalunya independent. Ja tenim, doncs, la posició d’una de les dues forces polítiques independentistes més importants. Seria bo de saber quina és l’opinió de l’altra força independentista important, CDC (o com es digui ara mateix) Pel que fa a ICV, que qualifica el manifest d’error tàctic, demostra que aquest partit no vol obrir aquest debat, que és essencial, per por de perdre votants: exactament com ho fan els partits que no tenen programa.

Tota aquesta discussió ve del fet que els partidaris de la independència mai han fet un llibre blanc per explicar al contribuent quin és el seu model d’una Catalunya independent. Probablement perquè ells mateixos no ho saben.

El sistema educatiu espanyol i l’atur juvenil

Copio, de manera més o menys ordenada, algunes frases i paràgrafs del llibre de Cèsar Molinas i Pilar Garcia Perea, Posar fi a l’atur, podem? Volem?

1. El sistema educatiu espanyol és una màquina de generar aturats. La tassa d’atur juvenil supera el 50 %, i això es deu, en una bona part, a que no tenen capacitats professionals específiques, el que, dit d’una manera més clara, equival a dir que no se’ls hi ha ensenyat a fer res, i que no saben fer res.

2. La distribució del nivells educatius dels joves de 25 a 35 anys a Espanya és del 35 % que tenen un nivell educatiu baix, del 25 % que tenen un nivell educatiu mitjà i del 40 % que tenen un nivell educatiu alt. A Alemanya, en canvi, aquesta distribució és del 15 %, 60 % i 25 %, respectivament.

3. No té cap sentit que a Espanya, de la població entre 25 i 64 anys que té un nivell educatiu equivalent, com a màxim, a la educació secundària, només un 20 % tingui cursos de formació professional, mentre que a Alemanya aquest percentatge és del 75 %.

4. No té cap sentit que a Espanya hi hagi gairebé el doble d’estudiants a la Universitat que a la Formació Professional (1,4 milions i 0,8 milions, respectivament)

5. Les empreses demanden majoritàriament un tipus d’educació que no proporciona el nostre sistema educatiu.

6. El caràcter bipolar de la distribució de qualificacions professionals i l’escassesa de competències específiques a Espanya són les mostres més clares de la disfuncionalitat del sistema educatiu espanyol:

·         Es produeix un excés d’oferta al segment de baixa qualificació. És, d’una part, el segment dels ninis, el creixement del qual ha estat alimentat per l’elevada tassa d’abandonament escolar i, molt en particular, del fracàs escolar. Però no hi ha només ninis a aquest segment. També hi ha moltes persones que es van quedar encallades al explotar la bombolla immobiliària, i que tenen unes habilitats específiques que no troben demanda. L’economia espanyola no podrà absorbir aquest excés d’oferta perquè la demanda de treball s’està produint cap a requeriments més elevats de competències cognitives bàsiques i d’habilitats especifiques.

·         Hi ha una falta clara d’oferta al sistema educatiu mitjà, especialment de persones amb habilitats específiques. Aquest és el segment més demandat per les empreses de tota Europa. I les empreses espanyoles no tenen perquè ser diferents. És molt probable que aquesta restricció d’oferta estigui condicionant l’especialització sectorial de l’economia espanyola: hi ha activitats que es podrien no estar-se desenvolupant per manca de personal adequat.

·         Es produeix també un excés d’oferta al segment d’alta qualificació educativa. Un 40 % dels joves de 25 a 34 anys tenen titulació universitària. Senzillament, no hi ha demanda per tanta oferta a cap sou positiu. Potser n’hi pot haver pels enginyers, l’educació dels quals comporta molts formació d’habilitats específiques, però no n’hi haurà, per exemple, pels filòlegs. Molts universitaris hauran de treballar, si ho aconsegueixen, en categories professionals per sota de la seva titulació, situació que no és exclusiva d’Espanya, sinó també de tots els països que tenen una inflació de títols universitaris. Però el cas espanyol és extrem: gairebé un 35 % de les persones amb estudis universitaris estan empleades en categories inferiors a la seva qualificació. Aquesta sobreproducció de títols universitaris finançada amb recursos públics és un malbaratament que s’hauria de reconsiderar.  

La meva experiència mostra que, per cada lloc de treball d’ensenyament superior fan falta bastants llocs de treball corresponents a l’ensenyament mitjà, diguem-ne, de formació professional. Amb la distribució del nivell educatiu de la població jove que tenim, i si la comparem amb la d’Alemanya, tal com diu el paràgraf 2, no és estrany que l’atur juvenil sigui el que és i, si hi afegim el que diu el paràgraf 3, que l’economia espanyola hagi quedat estancada per manca de personal qualificat.

Hi ha algun partit polític dels que s’estan disputant el govern que busqui donar solucions a aquest problema? Em fa l’efecte que no.

Malgrat 1919 – Un míting i una esquela

La Vanguardia del dissabte 8 d’abril del 1916 publicava la ressenya del míting celebrat a Malgrat un parell de dies abans, i la del diumenge 9 d’abril del mateix any, publicava l’esquela d’una senyora malgratenca.

Malgrat 1916 – Política i indústria

La Vanguardia del dimecres 5 d’abril del 1916 publicava notícies sobre Malgrat, de les que podem destacar la celebració d’un míting i la posada en servei d’una fàbrica de sulfat de coure.

El dèficit dels comptes públics

El dèficit dels comptes públics de l'any 2015 ha estat de 56,61 milers de milions d'euros, un 5,2% del PIB, ja que el PIB de l'any 2015 ha estat de 1.081,2 milers de milions.

D'aquest dèficit, l'Administració central n’ha estat responsable del 53% (29,82 milers de milions), les comunitats autònomes el 32% (17,96 milers de milions), i la Seguretat Social del 24% (13,59 milers d' milions), mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit de 4,77 milers de milions.

En percentatge del PIB, el dèficit de l'Administració Central ha estat del 2,76%, el de les comunitats autònomes, de l'1,66% i el de la Seguretat Social de l'1,26%, mentre que les comunitats locals han tingut un superàvit del 0,44%.

Però si calculem el percentatge de dèficit sobre el total dels ingressos públics, que han estat de 413,46 milers de milions, aquest percentatge és del 13,7%. És a dir, que les administracions públiques han gastat un 13,7% més que el que han ingressat.

El dèficit de l'any 2011 va ser de 101,3 milers de milions d'euros. El de l'any 2015 ha estat de 56,6 milers de milions. En aquests quatre anys el dèficit s'ha reduït, per tant, en 44,7 milers de milions. Aquesta reducció prové d'un augment dels ingressos de 26,1 milers de milions i una disminució de les despeses de 18,6 milers de milions. De manera que l'ajust del dèficit s'ha produït més per l'augment dels ingressos que per la retallada de les despeses.

A més, el cost dels interessos del deute va ser de 26,3 milers de milions en 2011, i el deute mitjà va ser de 715 mil milions, el que dóna un interès mitjà del 3,7%, mentre que el de l'any 2015 els interessos han estat de 33,1 milers de milions i el deute mitjana de 1.058 milers de milions, el que dóna un interès mitjà del 3,1%. Sense la baixada dels tipus d'interès, a causa de l'actuació del BCE, s'haurien gastat 6.000 milions d'euros més, amb el que el deute públic hauria augmentat d’aquesta mateixa quantitat.

Podem deduir, doncs, que l’acció del govern central, durant aquests quatre anys de govern del PP, des del punt de vista del dèficit, que era la seva prioritat absoluta, ha estat més aviat poc eficaç.

Extensió màxima del gel àrtic

Segons les dades de la Universitat de Colorado Boulder, l’extensió del gel àrtic ha arribat al seu màxim d’hivern el 21 de març passat, amb una extensió de 14,58 milions de km², gairebé com la de l’any 2015, que va ser de 14,60 milions de km², i que va ser la més petita de les registrades des de que es fan mesures per satèl·lit, a finals de l’any 1978.

Les mitjanes de l’extensió màxima del gel àrtic per dècada han anat disminuint paulatinament:

Malgrat 1916 – Míting

La Vanguardia del dijous 30 de març del 1916 parla de la visita a Malgrat del candidat regionalista Gaspar Rosés i Arús, i del míting que aquesta candidatura farà al cine Modern, amb l’assistència del senyor Cambó.

També parla d’uns funerals i de l’estrena a tota Espanya, d’una pel·lícula al Cine Tívoli.

I els polítics, callant

El president de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), José Luis Escrivá, ha alertat que hi ha encara un dèficit de credibilitat sobre la capacitat d'Espanya de complir els objectius de dèficit, entre altres coses per l'existència de debilitats institucionals de disciplina fiscal, i ha recalcat que, en canvi, el que es necessita és seure a elaborar un pla pressupostari realista i creïble a mitjà termini. A la figura podem veure els deutes públics dels diferents països en relació amb la prima de risc, i la “línia de credibilitat”.

Un símptoma d'aquesta desconfiança és que Espanya té una prima de risc (actualment en 131 punts bàsics) similar a la d'Itàlia, tot i tenir menor nivell de deute, més marge d'ingressos i una economia més dinàmica. Aquesta manca de credibilitat ve per una sèrie de factors que tenen a veure amb el passat, però també amb el futur.

I és que les estimacions realitzades per l’AIReF en un escenari sense canvis normatius, com el que viu Espanya amb un Govern en funcions, mostren un dèficit estructural al voltant del 2,5% del PIB el 2018.

Pel que fa a la càrrega del passat, Espanya no té un historial de superàvits suficients per aconseguir un deute sostenible, que eren “només” del 2% aproximadament els pocs anys que els comptes públics van tenir superàvit, just abans de la crisi, el que s'uneix al progressiu creixement del deute públic espanyol al llarg de la crisi, que ha sigut espectacular. Serà olt complicat tenir nous superàvits primaris (és a dir, sense comptar els interessos del deute) els propers anys. I no parlem del que passaria si el preu del petroli i els interessos s'apugessin.

En aquest sentit, per convergir amb el límit de deute marcat per la UE (del 60% del PIB), partint del deute públic actual, que frega el 100% del PIB, cal assolir durant molts anys superàvits primaris millors dels observats històricament, el que és pràcticament impossible.

Caldria prestar especial dedicació als sectors amb problemes més evidents: el component de la Seguretat Social i de les comunitats autònomes amb majors desviacions sobre l'objectiu.

Pel que fa a la Seguretat Social, el seu dèficit anual és de l’ordre dels 15 als 20.000 milions d’euros, el que representa un 1,5 al 2% del PIB. Aquest dèficit està lluny de disminuir amb l’estat actual de l’economia, amb uns sous baixos, que fan que les cotitzacions també ho siguin, i amb la gran quantitat d’exempcions que el govern ha fet per intentar que els empresaris contractin treballadors. El Fons de Reserva de la Seguretat Social, que era de 65,8 milers de milions d'euros l'any 2011, a finals de desembre de l'any passat era de 32,5 milers de milions. A aquest ritme s'acabarà d'aquí a un parell d'anys. De manera que, l’any 2019, d’aquí a tres anys, no es podran pagar les pensions.

I, mentrestant, els polítics descansen, discuteixen, però no n´hi ha cap que ens parli de la desastrosa situació econòmica que tenim ara mateix i, molt probablement, els propers anys, i del que pensen fer si arriben al govern. Un es pregunta si són conscients de l’estat del país.

Malgrat 1916 – Concert a Malgrat de l’Orfeó Calellenc

La Vanguardia del dimarts 28 de març parla del concert de l’Orfeó Calellenc a Malgrat, al saló de la Barretina Vermella.

Malgrat 1916 – Notícies diverses

La Vanguardia del dissabte 25 de març del 1916 publicava una sèrie de notícies diverses sobre Malgrat.

Concurs anual de tir
La mort de la senyora Adelfa Viñas
La funció teatral de la companyia “Els Tranquils”
La visita a Malgrat de l’Orfeó Calellenc
La malaltia del senyor Fonlladosa

Setmana Santa

"Legionaris" a Palafolls

Cada any que passa trobo la celebració de la Setmana Santa més i més absurda, respectant les creences religioses de tothom, això si.

Em fa l’efecte que la religió importa cada vegada menys durant aquests dies de festa. Fins i tot els que celebren els ritus religiosos, com processons i altres manifestacions, van caient de mica en mica en l’espectacle per atraure el turisme i fer caixa, o bé, com en el cas de Palafolls amb els seus pseudo-legionaris o amb l’assistència de l’exèrcit a moltes processons, en un acte més de reivindicació d’unes idees polítiques més aviat ràncies que de veritable esperit religiós. Mai, des de que era petit, no he entès l’interès de que la gent anés disfressada amb unes grans paperines al cap, com ho fan els del Ku-kux-klan.

Si anem, xino xano, cap a una setmana de vacances per celebrar l’arribada de la primavera, trobo que no seria pas una mala idea celebrar la Setmana Santa per etapes, repartint el territori en dues o tres parts, cadascuna durant una setmana diferent. Així evitaríem les aglomeracions, feríem els desplaçaments més segurs i agradables, i facilitaríem la feina dels professionals de l’hostaleria.

Serà per haver passat molts anys a França, on no es celebra la Setmana Santa, pel que penso que una mica de racionalitat no vindria gens malament.

Malgrat 1966 – Protecció del litoral

La Vanguardia del dijous 24 de març del 1966, ara fa cinquanta anys, publicava que s’anaven a fer obres de protecció del litoral fins al delta de la Tordera, així com de les obres que s’estaven fent a l’estació del tren.

Malgrat 1916 – Canvi de nom del carrer de les Alobes

La Vanguardia del dimecres 22 de març del 1916 publicava que el dia 19 s’havien descobert les plaques que confirmaven el canvi de nom del carrer de les Alobes pel de Caporal Esteve Fradera. Llegint l’article hi trobem gent important del Malgrat de fa un segle.

Un regidor de Palafolls molt responsable

Un regidor del PP de Palafolls ha dit fa poques hores que en una societat seria i sana, la senyora Ada Colau no estaria d’alcaldessa, sinó fregant el terra. El senyor Òscar Bermán Boldú, que així s’anomena el regidor, també ha qualificat a l’alcaldessa de Barcelona de persona descerebrada i plena d’odi i de fòbies salvatges, i l’ha titllat de gandula incorregible, ja que la senyora alcaldessa no va acabar els seus estudis.

Arran d’aquestes declaracions, he obert el blog d’aquest regidor palafollenc (http://oscarberman.blogspot.com.es/) per veure què hi deia. A la seva darrera entrada aquest bon home opina que, al costat de l’Espanya actual, la de Franco era una Arcàdia feliç. És molt interessant llegir el que hi escriu. No és estrany que el seu partit no hagi condemnat mai el franquisme, règim del que són els hereus.

Aquest senyor és una prova de que el PP és un partit on hi ha molts elements de la dreta extrema, comparable al Front National francès. Si el PP no permetés que dins del seu sí hi hagués aquests tipus d’elements probablement perdia la meitat dels seus afiliats.

A la foto de dalt, el senyor regidor de Palafolls amb el cap del PP a Catalunya. A la de sota, l’encapçalament del seu blog, on proposa un canvi transparent i "responsable".

Per cert, el senyor Albiol ha dit que les paraules del regidor han estat degudes a un escalfament verbal. Es veu que el senyor Albiol no coneix el regidor. Si s’hagués molestat en llegir el seu blog, hauria vist que aquestes paraules no responen a cap escalfament momentani, sinó al pensament profund del seu correligionari.

Malgrat 1966 - Divers

La Vanguardia del dissabte 12 de març del 1966 portava la possibilitat d’establir un servei urbà de transport i parlava de l’assemblea de la Barretina, en la que es va renovar la meitat de la junta directiva.

Malgrat 1916 - Futbol

Aquesta foto, probablement de l'any 1916, mostra que fa cent anys ja es jugaba al futbol a Malgrat.

(Malgrat, crónica d'un segle)

Malgrat 1966 – Escacs

La Vanguardia del divendres 11 de març del 1966 publicava que el club d’escacs de Malgrat havia guanyat el torneig del Maresme.

Símbols franquistes

M’ha fet gràcia una notícia apareguda al Malgratenc: “Aquesta setmana s’ha retirat la placa de l’Instituto Nacional de la Vivienda que es podia veure a una façana d’un bloc de pisos del carrer Girona de Malgrat de Mar”.

Els passos que s’han fet per arribar a la retirada d’aquesta placa han estat els següents (i potser no els cito tots):

1.      L’Associació de Veïns de Llevant entrava una instància a l’ajuntament demanant-li que actués per tal que fossin retirats tots els símbols falangistes del poble.

2.      Es va inspeccionar els edificis on s’indicava que hi havia plaques franquistes. Es tractava d’una finca del carrer Passada i de dos blocs de pisos del carrer Girona, un d’ells amb quatre plaques. Durant la visita, els treballadors municipals van constatar que la majoria de plaques ja s’havien tret i que unes altres s’havien tapat. Només quedava un símbol per retirar.

3.      Des del consistori es va contactar amb la junta de veïns d’un dels edificis del carrer Girona per tal de requerir-los que retiressin la placa.

4.      La retirada de la placa es va fer el dimecres 9 de març.

Tot aquest enrenou per retirar una placa que explicava que l’edifici en qüestió estava acollit als beneficis d’una llei del ministeri de l’habitatge de l’any de la picor. Es clar que alguns esperits de pell fina es veu que no podien dormir bé pensant que la tal placa portava el símbol del jou i les fletxes. Símbol, per altra part, de dimensions més aviat reduïdes.

Personalment, em sembla molt bé que es retirin estàtues, símbols, rètols i plaques fets en homenatge del règim franquista. Però destinar recursos públics per treure una humil placa com la que ens ocupa em sembla una pèrdua de temps i de diners. Diners que, recordem-ho, venen de les nostres butxaques.

La única diferència entre rètol i brètol és una lletra, la lletra b de burro.

Democràcia bananera

El passat 26 de febrer el senyor Lluis Racionero publicava un article al diari que començava dient: “l’explosió de corrupteles que ens depara aquesta democràcia bananera que va instaurar en Felipe González...”

L’altre dia, al Congrés dels Diputats, el líder de Podem acusava a Felipe González de terrorisme d’estat durant el seu mandat. Possiblement tingui raó, però, des del meu punt de vista, és intranscendent. Si hi ha algun primer ministre o president executiu d’un estat que no hagi fet o consentit d’alguna manera terrorisme d’estat es deuen poder comptar amb els dits d’una mà, sobretot quan el país on governen hi ha accions terroristes continuades, com era el cas quan governava en Felipe.

En canvi, el que diu en Lluis Racionero em sembla molt més greu. El llegat d’en Felipe González és la democràcia bananera que actualment encara continuem sofrint.

Una democràcia de qualitat es defineix perquè els tres poders de l’estat (executiu, legislatiu i judicial) són independents. No parlarem del poder legislatiu, que no existeix, ja que, amb la llei electoral actual, amb llistes tancades, els legisladors no tenen cap autonomia.

Quan l’any 1985 el PSOE, aprofitant la seva majoria parlamentària va reformar la Llei del Poder Judicial, el govern dels jutges va passar a ser elegit pels polítics, de manera que són aquests els que trien la majoria del Consell General del Poder Judicial, la independència del poder judicial es va acabar. En aquell moment és quan diuen que l’Alfonso Guerra va pronunciar la cèlebre frase: “Montesquieu ha muerto”.

Un segon símptoma de que estem vivint en una democràcia bananera és el clientelisme. Les obres públiques, les subvencions, el diner públic, en fi, es reparteixen de manera incontrolada no a qui els mereix, sinó a qui és més amic. I això, que a Espanya i a Catalunya ve de molt lluny, una democràcia de qualitat ho podria haver parat, però els socialistes van escollir continuar les coses com eren durant la dictadura, i es varen apropiar de tots els organismes reguladors, que, contràriament al que passa als països que tenen una democràcia de qualitat, no són independents.

Des de que va governar en Felipe González, la manera com el poder es va exercir, y com continua exercint-se actualment és la ocupació pels partits majoritaris de les institucions i una acció política marcadament clientelar i, per tant, corrupta. Aquest és el trist llegat d’en Felipe González i que els presidents del govern que l’han seguit no han volgut corregir, ja que el sistema els convenia perfectament : una democràcia bananera.

Malgrat 1966 – Canvi de nom de la vila

El dijous 10 de març, el corresponsal de La Vanguardia a Malgrat informava del canvi de nom de la vila.