L’economia de Catalunya i la de Madrid

Si comparem les dades de la última Enquesta de Població Activa (EPA) de Catalunya i de la Comunitat de Madrid podrem veure que la població activa de Catalunya ha augmentat una mica el darrer trimestre, passant de 3.660.400 a 3.680.200 persones (+19.800 persones), mentre que els aturats han disminuït, passant de 873.000 a 841.000 persones (-32.500). Lògicament, la quantitat de persones ocupades ha augmentat, i ha passat de 2.787.500 a 2.839.700 (+52.200 persones). A Madrid, en canvi, la població activa ha disminuït de 32.900 persones, l’atur ha augmentat en 11.000 persones i la quantitat de persones ocupades ha disminuït en 43.800 persones.

Aquestes diferències es podrien explicar pensat que la temporada turística ha sigut bona a Catalunya i dolenta a Madrid, però la cosa ve de més lluny, ja que a Catalunya, des de fa un any, la població activa ha disminuït de 44.700 persones, al nombre d’aturats s’ha mantingut pràcticament constant (+100 persones), i el nombre de persones ocupades ha disminuït de 44.800. A Madrid, les mateixes xifres donen una població activa que ha disminuït de 124.800 persones, un atur que ha augmentat de 25.400 persones i una ocupació que ha disminuït de 150.200 persones.

Aquestes xifres ens diuen que l’economia real s’ha comportat millor a Catalunya que a Madrid durant els darrers 12 mesos. I això que Madrid està governat, des de temps immemorial, pels “bons” gestors del PP, primer per la senyora Aguirre, i ara pel senyor González, que no paren de explicar-nos les meravelles de l’economia madrilenya, afirmant que Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica d’Espanya, sent reemplaçada per Madrid.

Una de les explicacions d’aquest comportament millor de l’economia catalana és que, a Madrid, el 9 % dels ocupats ho són del sector industrial, mentre que a Catalunya els ocupats del sector industrial són el 18 % del total. Pel contrari, a Madrid, el 85 % dels ocupats ho són al sector serveis, mentre que a Catalunya aquest percentatge és del 74 %. A Madrid, l’any 2012, el sector industrial representava un 9,7 % sobre el PIB total, mentre que a Catalunya era del 19,3 %, xifres perfectament coherents amb les de les persones ocupades a aquest sector.

Però el sector industrial català ha anat minvant, el que no és una bona notícia: representava el 22,1 % del PIB l’any 2003, i ha baixat al 19,3 % l’any 2012.

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha decidit que l’aplicació retroactiva de l’anomenada doctrina Parot (que dedueix les remissions de pena del total de la condemna i no del màxim que es pot estar a la presó) és il·legal. Per tant, molts empresonats, entre ells terroristes, violadors, etc., sortiran aviat de la presó.

Els diaris de la caverna titllen la sentència d’afront a les víctimes i d’injustícia. La senyora Aguirre, presidenta del PP de Madrid, ha qualificat aquesta sentència d’infame. El senyor Rajoy Brey, president del govern, ha dit que aquesta sentència era injusta i equivocada. Ara mateix hi ha una manifestació a Madrid, amb el lema “Justícia per a un final amb vencedors i vençuts”, que el PP recolza, però el senyor Rajoy Brey afirma que no és una manifestació contra la sentència del TEDH.

És realment impressionant la capacitat que tenen alguns polítics per fer una cosa i afirmar exactament la contrària. El senyor Rajoy Brey que, com a bon gallec, no se sap mai si puja o si baixa, n’és un especialista consumat.

Escoltant els uns i els altres, analitzant les declaracions, no ja de polítics, sinó de jutges, sobre aquesta sentència, he arribat a la conclusió que és una sentència ajustada a dret, encara que no m’agradi. És ajustada al dret que hi havia abans de l’any 1995, època en que aquests criminals varen ser jutjats. Si a algú s’ha de culpar d’aquesta sentència no és als jutges del TEDH, sinó als polítics que no van canviar la legalitat espanyola des de la mort del dictador fins l’any 1995.

El que sorprèn, si això ens pot sorprendre a aquestes altures, és que aquests que insulten el TEDH perquè ha pronunciat una sentència que no els agrada són els mateixos acusen de deslleials els que s’atreveixen a expressar la seva disconformitat amb algunes sentències de Tribunal Constitucional. 

El pont del carrer de Passada

El dia 6 de desembre de l’any 1914 s’inaugurava el pont sobre la riera del carrer de Passada, que suposava la culminació del camí veïnal a Blanes.

Dimarts passat, uns operaris de l’empresa encarregada del cobriment de la riera van foradar part del pont del carrer Passada. En concret es va portar a terme l'enderroc d'una part de les baranes del pont del carrer de Passada (2 metres en un costat i 1,20 a l'altre) amb l'objectiu de facilitar el pas en tot el tram de la riera. Un cop fet els dos forats es va descobrir que les baranes del pont estan fetes de formigó, quan pensaven que estaven fetes de pedra. Al estar fetes de formigó, es pot suposar que les baranes són elements estructurals del pont i que, al trencar-les, el pont es podria enfonsar. En resum, un nyap que podia ser perillós. De fet, s’ha tancat el pont a la circulació i el pont es refarà, de manera provisional, amb formigó tal i com estava, i s'estudiarà la càrrega que pot suportar per garantir la seva seguretat.

L’Ajuntament es defensa dient que no disposa de cap document històric en relació a la construcció d'aquest pont. El problema és que, quan no es disposa dels pertinents càlculs per poder determinar com està calculada l’estructura d’una obra (sigui un pont, un edifici, etc.), abans de iniciar una reforma, s’ha d’encarregar a un expert que examini l’obra i que en determini els elements estructurals. És a dir, que refaci els càlculs de resistència de l’estructura. Per això s’han d’examinar els materials de què està feta l’obra, refer-ne els plànols, etc. I fer-ho costa temps i diners. És més senzill tirar endavant, tancar els ulls, estrènyer el cul i encomanar-se a algun sant particularment miraculós.

Això és el que sembla que s’ha fet. I ha sortit malament. Em pregunto, si les baranes són elements estructurals, tornar a omplir de formigó els forats que s’hi han fet garantirà que les baranes tindran la mateixa resistència que abans? El nou formigó “agafarà” suficientment amb l’antic?

I també em pregunto, qui ha sigut el responsable del nyap? Algú dimitirà? Ja sé que aquestes dues darreres preguntes son ingènues, donat el país on ens ha tocat viure.

La fi de la crisi a Espanya?

Sembla que l'economia espanyola ha deixat de caure, ja que el Banc d’Espanya ha anunciat un creixement del 0,1 % pel tercer trimestre de l’any, el primer creixement des del primer trimestre del 2011. Però la gran pregunta és si l'economia espanyola quedarà estancada (més o menys estancada) o tornarà a créixer. Per dir-ho en termes més tecnocràtics, si el PIB (Producte Interior Brut) dibuixarà una L o una V. Això no ho sap ningú, però podem intentar analitzar les raons per ser optimista (que el PIB dibuixi una V, és a dir, que després de tocar fons, millori) o per ser pessimista (que el PIB dibuixi una L, és a dir, que l'economia, després de tocar fons, segueixi en el fons, sense millorar).

Raons per a l'optimisme

1 - Hi ha una demanda interna pendent, ja que durant anys les empreses no han renovat els seus mitjans de producció ni els particulars han renovat els seus electrodomèstics, vehicles, etc .

2 - Sembla que Europa posarà ordre al sector bancari, el que pot influir en que hi hagi crèdit disponible per a les empreses.

3 - El sector exportador espanyol ha crescut en els últims mesos, el que ha fet que la balança de pagaments hagi estat positiva per primera vegada en molts anys.

Raons per al pessimisme

1 - Per ara no hi ha crèdit: si Europa, com tantes vegades, s'estanca en discussions, podria ser que seguís sense haver-ne. I sense crèdit no hi ha creixement .

2 - La morositat segueix creixent, el que posa en dubte la solvència d'alguna entitat bancària de les que en aquest moment semblen sanejades.

3 - Les retallades disminueixen l'activitat econòmica i, per altra banda, no impedeixen que el deute públic segueixi augmentant.

4 - Si els Estats Units redueixen la seva política d'injectar diners a l'economia, els interessos de tot el món augmentaran, i serà cada vegada més complicat, tant per l'Estat com per a les empreses, entitats financeres i llars, pagar els interessos i anar tornant el que deuen.

5 - Sembla que els països en vies de desenvolupament estan creixent menys del previst. Si això es confirma, el comportament de les exportacions espanyoles es ressentirà. D'altra banda, la formació dels espanyols és molt deficient, pel que difícilment Espanya podrà exportar productes amb molt valor afegit.

Conclusió

Poc a poc, és probable que els ciutadans de a peu començaran a notar que les coses milloren una mica, que les petites empreses veuran augments en les vendes, que els autònoms rebran més encàrrecs, que alguns treballadors en atur rebran ofertes d'ocupació. I a mesura que es materialitzi la demanda interna pendent, és probable que hi hagi més compres, més activitat i més ciutadans que notin la millora.

Però no oblidem que aquesta millora pot ser un fenomen passatger. Una calma abans de la segona part de la tempesta. El 2010 també semblava que la cosa tornava a la normalitat, tal com es veu al gràfic, i la recaiguda de 2011 va ser pitjor que la primera crisi del 2008. L'economia espanyola és molt fràgil i qualsevol contratemps (hem comentat cinc possibles contratemps que poden afectar l'economia espanyola, però en podríem trobar uns quants més) pot ocasionar una nova recaiguda.

De manera que l'únic que podem afirmar és que l’economia espanyola, de moment, ha deixat d'anar cap enrere. Tots el altres pronòstics són pures especulacions.

La morositat segueix augmentant

Al mes d'agost el total de crèdits concedits per les entitats financeres va seguir disminuint, arribant als 1.490,3 milers de milions d'euros, quan un any abans era de 1.698,8, el que significa una baixada del 12,3%.

La morositat continua augmentant, sent a l'agost de 180,7 milers de milions d'euros, un 12,1% del total dels crèdits, quan l'agost de 2012 va ser de 178,8 milers de milions, un 10,5% del total . Aquest percentatge del 12,1% és el màxim de la sèrie històrica, tot i que en valor absolut el màxim es va assolir el novembre de 2012, amb un total de crèdits dubtosos de 191,6 milers de milions. Aquesta quantitat va baixar el mes de desembre del 2012 a 167,5 milers de milions (24.100 milions menys) a causa del traspàs de crèdits dubtosos al SAREB (banc dolent).

A Espanya estarà entrant diners a cabassos, com acaba d'afirmar el president del Banc de Santander, però la taxa de morositat arriba a valors molt perillosos, malgrat la creació del “banc dolent”. Aquests diners que diuen que entren a cabassos, per ara no han arribat als que estan endeutats.

L'economia malgratenca

L'Institut Català d'Estadística acaba de publicar el PIB (Producte Interior Brut) dels municipis catalans de l'any 2010. Arriba una mica massa tard per poder-lo utilitzar per fer polítiques conduents a millorar la situació econòmica, però ens permet de veure el que ha passat, el que s’ha fet bé i el que s’ha fet malament.

El PIB per habitant de Malgrat va ser de 19.300 euros, mentre que el de 2009 era de 19.400 i el de 2008, de 20.800. El percentatge de l'agricultura va ser el 1,7 %, el de la indústria, del 12,1 %, el de la construcció del 16,0 %, i el dels serveis, del 70,2 %.

Per elles mateixes, aquestes xifres no diuen pas gran cosa. Comparem-les amb les del Maresme, el PIB per habitant del 2010 va ser de 19.300 €, dels que el 2,0 % corresponia a l'agricultura, el 14,7 % a la indústria, el 13,3 % a la construcció i el 69,9 % als serveis. L'any 2008, el PIB per habitant del Maresme era de 20.800 €.

Pel conjunt de Catalunya tenim un PIB de 27.700 € per habitant l'any 2010 i 29.200 € l'any 2008. El percentatge de l'agricultura va ser el 1,0 %, el de la indústria, del 19,9 %, el de la construcció del 10,2 %, i el dels serveis, del 68,8 %.

Veiem, doncs, que a Malgrat, el PIB per habitant és molt més baix que el del conjunt de Catalunya, i que la indústria representa a Malgrat un 12,1 %, mentre que al conjunt de Catalunya representa un 19,9 %, el que vol dir que a Malgrat no s’han fet esforços suficients per mantenir una indústria que, tot compte fet, dóna més que el turisme, que és estacional i que requereix ocupacions de poc nivell i que, per tant, representa menys ingressos.

Com a prova, tenim la taula següent, on veiem que Malgrat, a l’any 2001, tenia un PIB per habitant gairebé igual a la mitjana de Catalunya, amb un percentatge d’indústria del 33,5 %. L’any 2010, en canvi, amb un percentatge d’indústria tres vegades inferior, Malgrat ha passat a tenir un PIB per habitant només del 70 % de la mitjana de Catalunya. S’ha creat un organisme municipal pel turisme, quan, ja fa anys, se n'hauria d’haver creat un per la indústria. Un error estratègic que ha costat molt car al poble.

La demografia de Malgrat

Des del primer cens que es va realitzar a Espanya, l’any 1857, en el que Malgrat tenia 3.287 habitants, fins el darrer padró de l’any 2012, segons el qual Malgrat té 18.504 habitants, moltes coses han canviat.

La figura ena mostra l’evolució de la població de Malgrat des del primer cens de 1857 fins ara. Els grans augments de població es situen a la dècada dels 1970 i a la dels 2000. Ara, sembla que la població s'estanca.

La "majoria" silenciosa

Fa un mes, entre 400.000 i un milió i mig de persones es manifestaven a favor del dret del poble català a decidir el seu futur. El PP, Ciutadans, UPyD i altres van replicar dient que, si Catalunya té 7,3 milions d'habitants, entre 5,8 i 6,9 milions no s'havien manifestat, i que, en conseqüència, hi havia entre 5,8 i 6,9 milions de catalans que no estaven a favor del dret a decidir. Aquesta gent, segons la seva argumentació, eren la "majoria" silenciosa.

Avui, 12 d'octubre, festa del Pilar i festa nacional espanyola, aquests mateixos partits han convocat una manifestació defensant que Catalunya ha de seguir unida a Espanya. Segons les primeres dades, hi han assistit entre 30.000 i 160.000 persones. Seguint el mateix raonament, podríem afirmar que hi ha una "majoria" silenciosa, que són els 7,2 milions que no s'han manifestat, que no estan a favor que Catalunya segueixi unida a Espanya.

Com que això és absurd, arribem a la conclusió que això de la "majoria" silenciosa, que consisteix a dir que els que no es manifesten estan contra el lema d'una manifestació, és una solemne ximpleria. Tothom ho sabia, però el PP, Ciutadans i UPyD ens volien convèncer del contrari. O es pensen que som tontos, o bé els tontos són ells.

La realitat és que la manifestació del 11 de setembre va ser 10 vegades més important que la del 12 d'octubre. I això és, mentre no es consulti el poble, la única cosa que compta.

L'atur a Malgrat

I diuen que ja comencem a sortir de la crisi!

Malgrat 1913 – Accident laboral a les mines de ferro

El diumenge 21 de setembre de l’any 1913, La Vanguardia publicava que l’endemà hi hauria un “antejuicio” (que devia ser el que ara s’anomena reunió de conciliació) per un accident de treball a les mines de ferro de Malgrat.

La desigualtat social a Espanya

Una de les maneres de definir la desigualtat dels ingressos de les persones d’un país és la de comparar els ingressos del 20 % de la població que guanya més amb els ingressos del 20 % de la població que guanya menys.

A Espanya, des de l’any 2001 fins al 2008, el 20 % de la població que guanyava més guanyava de 5,1 a 5,5 vegades més que el 20 % de la població que guanyava menys. Amb la crisi, els més rics guanyen encara més que els més pobres, ja que la proporció ha passat a ser de 6,8/6,9. Això està relacionat, és clar, amb l’augment de l’atur, però també amb les rebaixes dels sous que només s’han rebaixat als que guanyaven menys. El que ens demostra que les polítiques, tant de socialistes com de populars, han carregat el cost de la crisi sobre els que guanyen menys. I, segons els pressupostos de l’any 2014, les retallades dels ingressos dels que guanyen menys seguiran.

Si ens comparem amb Europa, podem veure que a l’any 2011 (el darrer que s’ha publicat l’estadística) Espanya és el país de la Unió Europea amb més desigualtat social, molt pel damunt de Portugal i de Grècia.

Com pot ser que la gent estigui com paralitzada, passiva, davant el que està passant a aquest país? Hi ha una explicació, que no sé si és correcta: les revolucions comencen quan les perspectives milloren, després d’un període de pobresa. És possible que aquesta sigui l’explicació de la passivitat del poble espanyol davant la seva ruïna.

Estadística Eurostat

El pla del PP català

La señora Alícia Sánchez Camacho ha anat a Madrid, a la seu del Partit Popular, a presentar el seu pla per resoldre el problema de la secessió de Catalunya. El seu pla és oferir un finançament millor a la Generalitat. El PP no l'ha acceptat, com era previsible.

La tàctica del PP és senzilla: per guanyar les properes eleccions la millor manera és mostrar-se ferm amb Catalunya. Això és el que dona vots a Espanya, ja que els vots que obtindrà a Catalunya són més aviat pocs.

Una vegada més, el PP pensa més en els seus interessos que en procurar trobar una sortida al problema, sabedor de que la més mínima concessió a Catalunya els representaria una pèrdua de vots. Volen una rendició sense condicions.

Aquest és el panorama, més aviat desolador, però molt lògic tenint en compte la classe de polítics que ens ha tocat sofrir.

Davant d'aquesta negativa a discutir el seu pla, la única sortida digna que té la senyora Alícia és la de dimitir de la presidència del PP català.

Emissions de CO2 a l’atmosfera de l’any 2012

Ara, amb la crisi econòmica i la independència, es parla molt poc del canvi climàtic i de les emissions de CO₂ a l’atmosfera, però el problema segueix sent igual d’important que abans de la crisi i de les discussions sobre si uns Catalunya independent és o no viable.

L’any passat, segons el Statistical review of World energy report recentment publicat per BP, les emissions de CO₂ a l’atmosfera han augmentat un 2,1 % respecte de les de l’any 2011, passant de 33.743 a 34.466 milions de tones.

El país que més ha emès és la Xina, que ha sobrepassat, i de molt, els Estats Units. Espanya ha emès 389 milions de tones, pràcticament la mateixa quantitat que l’any anterior. Podem veure que Espanya ha emès gairebé la mateixa quantitat que França, malgrat que aquest país té un consum d’energia primària un 69 % superior a l’espanyol; això és degut a que a França una gran part de l’energia elèctrica és d’origen nuclear.

Per ara, doncs, cada vegada s’emet més CO₂ a l’atmosfera. Acabarem (o acabaran, ja que els de la nostra edat probablement no ho veurem) com el rosari de l’aurora. La crisi actual semblarà una minúcia quan arribin les crisis causades pel canvi climàtic i per la falta de recursos energètics, que seran aquí més aviat del que ens pensem.

Les cinc mentides, segons la senyora Sánchez Camacho

Segons la senyora Sánchez Camacho, el full de ruta pel dret a decidir està basada sobre cinc mentides.

1 - Els catalans no poden decidir unilateralment les fronteres d'Espanya.

2 - És un eufemisme parlar de dret a decidir i que hauria d'anomenar-se dret a l'autodeterminació, reservat als tractats internacionals a les colònies i als països sotmesos a conflictes bel.lics.

3 - Que la única manera de fer la consulta és anar al Congrés i demanar la reforma de la Constitució.

4 - La de fomentar el missatge de que Espanya ens roba.

5 - Dir que una eventual Catalunya independent podria seguir dins de la Unió Europea.

Continua el PP, per boca de la senyora Sánchez Camacho, aferrant-se a la legalitat constitucional, sense tenir en compte que el que es demana no és una Catalunya independent, si no una consulta al poble català sobre quines són les relacions que estima millors amb Espanya. I una consulta sobre aquest tema pot ser perfectament legal.

Els catalans poden decidir sobre el futur que volen. I si volguessin ser independents, ningú els podria privar d'aquest dret, encara que es modifiquessin les fronteres d'Espanya. Pel que fa al dret internacional, potser Espanya hauria de pensar a aplicar-lo a Gibraltar, a Ceuta i a Melilla: on els ciutadans volen seguir sent espanyols, és la voluntat dels ciutadans la que compta; on els ciutadans volen ser britànics, la seva voluntat no val res.

Dir que la única manera de fer la consulta és anant al Congrés per demanar la reforma de la Constitució és poc exacte. La consulta es pot fer dins de la Constitució, ja que aquesta només parla de referèndums consultius, però no de consultes. Els referèndums consultius han de ser convocats pel Rei, a petició del President del Govern i prèvia autorització del Congrés. Les consultes no demanen tantes parafernàlies i la Constitució no en diu res. A més, en un país on els referèndums només són consultius, es sobreentén que el resultat d'una consulta només serà "consultiu". Per què, doncs, tanta por?

Diu la senyora Sánchez Camacho que es fomenta el missatge de que Espanya ens roba. Però ella admet que Catalunya no està tractada, des del punt financer, correctament. Espanya no ens roba, però sembla que es queda amb més recursos dels que seria just. No és ben bé el mateix, però s'hi assembla molt.

Finalment, diu que és mentida que Catalunya continuarà pertanyent a la Unió Europea. Són els ciutadans els que hauran de decidir, vistos els arguments d'uns i altres, si aquesta qüestió els fa votar d'una o altre manera.

Si la senyora Sánchez Camacho, en lloc d'acusar els altres de mentiders, s'ocupés de que el govern central fos més respectuós amb Catalunya, respectés l'ensenyament en català (que és la primera en combatre), si fes callar el senyor Wert, si aconseguís que el seu partit fes propostes econòmiques acceptables, potser contribuiria a que molts catalans es decantessin per seguir sent espanyols. Acusant els altres de mentiders, critica la palla dels ulls dels altres sense veure la viga a l'ull propi. I la seva viga és que la responsabilitat de la situació actual té nom i cognoms: Mariano Rajoy i Brey, aquell que va presentar el recurs contra el nou Estatut, i que, per aconseguir el seu objectiu, no va dubtar a fer el necessari per desprestigiar el Tribunal Constitucional, no renovant els seus membres. I un individu així, i un partit així, volen donar-nos lliçons de patriotisme?

Catalunya, europea o no?

La pregunta que es va fer ja fa un temps a aquelles consultes que s'anaven celebrant a cada poble era: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Si algú gosava expressar el més mínim dubte sobre si una Catalunya independent podria seguir formant part de la Unió, el titllaven de pobre ignorant.

Doncs resulta que a la primera de canvi sembla que les idees comencen a ser menys clares. Les declaracions afirmant que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea han descolocat el personal. No s'ho esperaven. Ja m'explicaran de què han servit les iniciatives per explicar internacionalment la posició catalana.

Les reaccions han estat poc convincents. La del president, afirmant que, malgrat que estiguessim fora de la UE, Catalunya seguiria a la zona euro; ja ens explicarà com s'ho manegarà. La del senyor Junqueras a l'agència EFE, i publicades al Punt, dient que una doble nacionalitat, espanyola i catalana, ens permetria seguir a la UE. Exactament, afirma que  "en una futura Catalunya independent, tots els ciutadans que ho desitgin pels seus “intensos vincles emocionals amb Espanya” puguin tenir la doble nacionalitat, la qual cosa considera que hauria de garantir la permanència de Catalunya a la UE".

Continua el senyor Junqueras dient: “Hi ha moltíssims ciutadans de Catalunya que s'emocionen veient jugar La Roja i tinc molts amics que estan contents quan guanya la selecció espanyola; i tot això és perfectament compatible que molts d'aquests ciutadans estiguin convençuts que tenen tot el dret a decidir el seu futur amb la resta de catalans, dotant-se dels instruments necessaris per tenir una societat més lliure, més justa i més pròspera”. El fet que hi hagi ciutadans que optin per la doble nacionalitat, una possibilitat que estudia el Consell Assessor per a la Transició Nacional a petició del govern, podria ser una garantia per a la permanència de Catalunya a la UE perquè, al parer del líder d'ERC, l'Estat espanyol “no té previst cap mecanisme per excloure de la seva nacionalitat cap ciutadà que no vulgui ser exclòs”. “Per tant, la nostra condició de ciutadans europeus està assegurada, pel fet que som ciutadans de la UE”.

Llegint aquesta argumentació he quedat parat. Què vol dir el líder d'ERC? Esperarem que algú aclareixi el significat d'aquestes frases. Es com si la darrera ofensiva del govern central hagués tocat el vaixell independentista per sota de la línia de flotació.

Atur i sortida de la crisi

A Espanya i a Catalunya els costarà sortir d'aquesta crisi, tot i que els indicadors econòmics, tant segons el govern com segons molts analistes, ja no es degraden. I la raó és la taxa d'atur, que és molt més grossa que la de la major part dels països del nostre entorn, sobretot la de l'atur juvenil.

Amb un percentatge d'atur tan elevat i que no té traces de disminuir, cada vegada seran més les persones que passaran a ser considerades no aptes per treballar. De seguir així, que és el més probable, la meitat de la generació que actualment té de 15 a 24 anys anirà entrant mica en mica dins d’aquesta categoria, el que farà inviable qualsevol recuperació econòmica, per falta de personal apte per treballar.

Les causes de la Guerra de Síria

Les limitacions de la producció gas i de petroli són una de les causes més importants de la guerra que actualment està tenint lloc a Síria. M’explico: Síria era, fins no fa gaire temps, una nació que exportava petroli. Ara, n’ha d’importar, i per dues raons, la producció ha disminuït i el consum ha augmentat, com es pot veure a la figura: des de l’any 1996 la producció va disminuint, mentre que el consum ha anat augmentant, fins que ha igualat a la producció l’any 2011. La producció ha anat disminuint, des de l’any 1996 fins al 2010 degut a l’esgotament dels pous petrolífers sirians. La disminució dels dos darrers anys és deguda a la guerra civil.

 

Mentre la producció de petroli va augmentant, un país exportador de petroli hi guanya de dues maneres:

 

-         una part de la producció de petroli pot ser usada internament, el que permet augmentar la producció d’aliments i la producció industrial

-         el producte de les exportacions de petroli es pot fer servir per alimentar programes governamentals d’educació, de subsidis pels aliments bàsics o per construir autopistes.

 

Síria, que tenia 8,8 milions d’habitants l’any 1980, en té ara 22,8 milions, degut, almenys en part, als excedents de les exportacions de petroli, que permetien augmentar la producció agrícola i donar subsidis per mantenir baix el preu dels aliments bàsics.

 

Quan les exportacions van anar baixant, el govern es va trobar menys capacitat per pagar programes d’ajuda com els subsidis als aliments i nous programes de suport a l'agricultura de reg. A Síria, els preus del blat es van duplicar entre 2010 i 2011, per una combinació de raons, incloent una sequera i una reducció dels subsidis. Si els ingressos procedents de les exportacions de petroli haguessin sigut suficients, la sequera s’hagués pogut pal·liar dessalinitzant més aigua de mar, però no va ser possible. I quan els productes bàsics s’apugen molt, els ciutadans tendeixen a sentir-se cada cop més descontents, i esdevé probable una guerra civil.

 

Per tant, l'esgotament del petroli és probablement un contribuent significatiu als actuals disturbis.

 

Hi ha qui argumenta que Síria té més jaciments de gas i de petroli que es poden explotar, i que, en conseqüència, els problemes actuals d'esgotament del petroli són temporals. En particular, l'informe de l'EIA (Agència Internacional de l’Energia) sobre Síria assenyala que hi ha dos recursos de petroli d'esquist a Síria i que hi ha recursos de gas natural a la zona costanera que Síria podria desenvolupar. Però hi ha diverses raons per les que aquest optimisme no es justifica. Pràcticament, encara que hi hagués pau i hi hagués abundància de capitals d'inversió, el desenvolupament d'aquests nous recursos trigaria uns quants anys. Durant aquest període, els altres països haurien de donar a Síria recursos suficients per mantenir la població pacificada. I això és molt complicat de realitzar, sobretot si aquests altres països també estan arribant als seus propis límits pel que fa a la producció de petroli.

 

El futur a Síria és complicat. I no oblidem que a Iran passa tres quarts del mateix: una producció de petroli que minva i un consum que augmenta, amb l’agreujant de que el petroli iranià és cada cop de qualitat més dolenta, de manera que és complicat poder-lo destil·lar per treure’n  benzina. Una altre guerra civil a l’horitzó? Segurament per evitar-la els iranians tenen tant d’interès a desenvolupar l’energia nuclear.

 

Barbàrie espanyola

40 cafres s’han inscrit per torturar el toro Vulcano a Tordesillas. A les 11 en punt d’aquest matí ha començat la “cacera”. Un obrer de la construcció que està a l’atur, anomenat David Rodríguez, ha sigut el que ha acabat amb l’animal, després de dos cops de llança. El nivell moral d’aquest individu es demostra quan ha dit que es sentia orgullós del que havia fet. Nivell moral idèntic al del alcalde de Tordesillas, José Antonio González, del PSOE, que compara aquesta salvatjada a una obra de teatre, i al dels membres de la Comissió d’Indústria, Energia i Turisme del Senat espanyol que, fa pocs mesos, varen confirmar aquesta barbàrie com a Festa d’Interès Turístic.

Proposo que, d’ara endavant, a cada acte de promoció de la collonada de la Marca España es projecti un vídeo amb escenes del Toro de la Vega. Així el món podrà saber exactament com és aquest país. 

La veritat de 1714

Amb aquest pompós títol, el PP ens explica la "veritat" de 1714, seguint la seva saga del Dret a Saber. Publica el PP el texte (així mateix, ignorant que en català es diu text) original del pregó de Rafael de Casanova del 11 de setembre de 1714:

Ara ojats: Se fa saber a tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels senyors de la Junta de Govern, persones associades, nobles, ciutadans i oficials de guerra que, separadament, estan impedint lo internar-se los enemics en la ciutat; atès que la deplorable infelicitat d’esta ciutat , en qui avui resideix la llibertat de tot lo Principat i de tota Espanya, està exposada a l’últim extrem de subjectar-se a una entera esclavitud; notifiquen, amonesten i exhorten, representant Pares de la Pàtria que s’afligeixen de la desgràcia irreparable que amenaça lo furor i injust encono de les armes galohispanes, feta seria reflexió de l’estat en què los enemics del Rei Nostre Senyor, de nostra llibertat i Pàtria, estan apostats ocupant totes les bretxes, Cortadures, Baluarts del Portal Nou, Santa clara, Llevant i Santa Eulàlia. Se fa saber que si luego, immediatament d’oït lo present pregó, tots los naturals, habitants i demés gents hàbils per a les armes, no es presenten a les Places de Jonqueres, Born i Plaça de Palacio, a fi de que, unidament amb tots los senyors que representen los Comuns, se poden retxassar los enemics, fent lo últim esforç, esperant que Déu misericordiós millorarà la sort. Se fa també a saber que, essent l’esclavitut certa i forçosa, en obligació de sos empleus, expliquen, declaren i protesten als presents i donen testimoni als venidors de què han executat les últimes exhortacions i esforços, protestant de tots los mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguessen a nostra comuna i afligida pàtria i extermini de tots los honors i privilegis, quedant esclaus ab los demés enganyats espanyols i tots en esclavitut del domini francès; però amb tot se confia que tots, com verdaders fills de la Pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs senyalats, a fi de derramar gloriosament sa sang i vida per son Rei, per son honor, per la Pàtria i per la llibertat de tot Espanya. I finalment los diuen i fan a saber que si després d’una hora de publicat lo present pregó no compareixen gent suficient per executar la ideada empresa, és forçós, precís i necessari fer llamada i demanar capitulació als enemics antes de venir la nit, per no exposar a la més lamentable ruïna esta ciutat; per no exposar-la a un saco general, profanació dels sants temples i sacrifici de les dones, nois i persones religioses; i perquè a tots sia generalment notori se mana que ab veu alta, clara i intel·ligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la Casa de l’Excma. Ciutat, resident al Portal de Sant Antoni, presents els dits Senyors Excms. I persones associades, a 11 de setembre, a les 3 de la tarda, de 1714.

Font: Francesc Castellví
Reproduït per l’historiador Ferran Soldevila

Veiem a la figura com el PP posa en lletra negreta dues frases del pregó de Rafael de Casanova:

-         la llibertat de tot el Principat i de tota Espanya

-         pel seu Rei, pel seu honor, per la Pàtria i per la llibertat de tota Espanya

El PP no diu res més. Però, què vol dir amb això? Vol dir que en Rafael de Casanova no era independentista, ja que la lluita del poble català era per tota Espanya, del que es desprèn que en Rafael de Casanova considerava que Catalunya formava part d’Espanya.

Fina aquí res a dir. Però, a quina Espanya es referia Rafael de Casanova? A una Espanya formada per dos reialmes confederats, Castella i Aragó. I Aragó era una confederació de tres estats: Aragó, Catalunya i València. Amb una organització d’aquest tipus, on Catalunya era un estat doblement confederat, els llaços entre Catalunya i Madrid eren molt prims. Amb una organització d’aquest tipus molta gent, ara independentista, potser no tindrien cap raó per ser-ho.

Això, és clar, el PP es guarda molt de dir-ho. Va com sempre, amb mitges veritats. Però el que no diu ni dirà mai és que Anglaterra, al començar les negociacions amb el rei Borbó en Felip V, havia demanat al rei espanyol que respectés les lleis catalanes, petició a la que el rei Felip es va negar en rodó. Aquesta va ser la seva resposta:

 “Por esos canallas, esos sinvergüenzas, el rey no otorgará jamás sus privilegios, pues no sería rey si lo hiciera, y esperamos que la reina [de Inglaterra] no nos los quiera exigir. [...] Sabemos que la paz os es tan necesaria como a nosotros y no la querréis romper por una bagatela”.

Pel rei Felip V els catalans eren, doncs, canalles i poca-vergonyes, i les seves lleis, una bagatel·la. I pel PP?

La salvatgeria castellana

Un any més, una colla de salvatges del poble de Tordesillas torturaran fins a la mort un pobre toro. Aquest any, l'escollit era un toro anomenat Langosto, però se li va trencar una banya i, finalment, serà el toro Vulcano el que serà martiritzat sense cap pietat. Això passarà el proper dia 17.

El pobre Vulcano va ser presentat a Tordesillas fa uns quants dies. Es el de la foto. Malaventurat.