La partitocràcia

Ahir varem tornar, en Janí i jo, a casa cap a un quart d’onze del vespre, després de fer el darrer passeig del dia. A la tele donaven el partit del Barça, però no el varem veure. A Tele Sur hi havia el programa d’entrevistes d’en Jesús Quintero, que ens semblava més interessant.

Primer entrevistava a un torero, un tal Parejo Obregón, parent d’un cantant famós de flamenc, ja mort. Deia coses interessants, que em feien recordar l’ambient de Còrdova, d’ara fa quaranta anys, quan hi vaig fer la darrera part de la mili a la caserna d’artilleria, com a alferes.


Després va venir un tal Alvaro de Marichalar, germà d’un gendre del rei. No sabia que aquest senyor es dediqués a fer travesses dels diferents oceans muntat sobre una moto aquàtica, el que no deixa de ser curiós. Encara sabia menys que s’hagués presentat a les darreres eleccions com a candidat per Sòria del partit UPD, el de la senyora Rosa Díez. Va ser interessant escoltar-li dir que la democràcia, a Espanya, havia evolucionat cap a una partitocràcia, i que el seu partit, és clar, representava una tercera via.

I li vaig donar la raó. En això, el partit de la senyora Rosa Díez i un servidor coincidim. El sistema actual de partits no és pas gaire saludable, des del punt de vista democràtic. Al tenir llistes tancades, el polític que no digui amén a tot el que diu l’aparell del partit no el posen a cap llista, o almenys en cap lloc amb possibilitats de ser elegit, i s’acaben les discussions. Això empobreix el debat d’idees i fa que els diputats estiguin lluny del ciutadà.

Es per això que trobo que la llei electoral s’hauria de canviar per fer districtes electorals on s’hagués d’elegir un sol candidat. Això donaria peu a que els partits escollissin, a cada districte, el candidat amb més opcions personals per guanyar, que no seria forçosament el que fos més obedient a l’aparell del partit. I, en cas de guanyar, el candidat tindria més força per fer passar les seves idees al partit. Els diputats estarien més a prop del ciutadà del seu districte. La democràcia i els ciutadans hi sortirien guanyant.

Es clar que això és, ara per ara, demanar un impossible. Es demanar que els que manen als aparells dels partits, i que ho controlen tot, es facin l’harakiri. I que els diputats dòcils, que són a les llistes per això, per ser dòcils, que no per ser intel•ligents o eficaços, també se’l facin.


Quan el senyor Marichalar se’n va anar, en Jesús Quintero va entrevistar tres persones, un home i una dona, que es definien com poliamorosos. I després un monjo budista que parlava dels problemes del Tibet. Però llavors, tant per a en Janí com per a un servidor, el pes de les parpelles era més fort que l’interés que ens despertaven els poliamorosos i els problemes del Tibet.