Llegeixo sempre amb interès els escrits d’en Lluís Coll al som-hi! sobre coses que formen part de la petita història del poble. El darrer, publicat en l’edició del mes de novembre, ens explica una història de l’estiu del 1936, estiu en que Espanya va entrar en guerra civil que va durar 3 anys.A Malgrat, aquell estiu va ser, com per tot arreu, dramàtic. Els que el varen viure en tenien i en tenen records molt desagradables. Els que el varen patir directament, alguns d’ells amb la seva vida, estan en el record de tots.
Ara que està de moda parlar de memòria històrica, i que tantes polèmiques es fan al voltant d’aquestes dues paraules, penso que si bé no és dolent, ans al contrari, homenatjar als morts del franquisme, això no hauria de fer-nos oblidar els altres, els morts pels republicans. Recordem que, a Catalunya, els anarquistes de la FAI van ser particularment violents durant els nou mesos que van del juliol del 1936 al març del 1937. I que el llavors president Companys va manifestar admiració pels faistes, que eren els amos armats dels carrers en aquells moments.
Els anys 1973 i 1974 estava treballant a una fàbrica francesa, a Tarascon sur Ariège, prop d’Andorra, on hi havia molts refugiats espanyols de la guerra civil. Com és natural, discutíem molt sobre el franquisme i sobre la guerra. Em va impressionar, i encara m’impressiona, el que em va dir un obrer de la fàbrica, republicà fugit a França, que era molt bon treballador i excel•lent persona: “nosaltres no varem assassinar ningú, com feien els franquistes, ja que nosaltres només matàvem propietaris i capellans”
A Espanya, els republicans varen assassinar (perdó, matar) a 50.000 ciutadans, 7.000 dels quals eren eclesiàstics. A Catalunya es varen assassinar (perdó, matar) a 4.200 eclesiàstics.
La memòria històrica de la nostra guerra civil és molt tràgica i dura de recordar. D’una banda i d’altra hi ha haver veritables caceres d’homes per carrers i camp a través. Els meus avis varen tenir amagat, a la seva casa de Llaveneres, al llavors vicari del poble, que després va ser abat de Montserrat, i a un matrimoni de propietaris d’una finca de Flaçà. Com ells, molta gent va posar en perill la seva vida per protegir gent amenaçada. El record d’aquesta gent que es va jugar la vida per protegir la dels altres també hauria de formar part de la memòria històrica.
Foto – església de Malgrat incendiada el 22 de juliol del 1936.
2 comentaris:
Totalment d'acord que s'ha de recordar tothom... però no creus que fins fa poc temps només s'homenatjava als caiguts del bàndol nacional "caidos por Dios y por la Patria" ??
Totalment d'acord, però amb una matisació: se'm fa difícil considerar com "caídos por Dios y por la Patria" als tres capellans, als dos religiosos, al laic i a la nena de 12 anys assassinats a Malgrat entre el 5 i el 6 d'agost del 1936.
Aquests assassinats també formen part, ens agradi o no, de la nostra memòria històrica.
Publica un comentari a l'entrada