Des de l'any 800 fins a principis del segle XIV, Europa va viure un període càlid, amb un clima estable, que es coneix com a Període Càlid Medieval. Durant aquest període, els gels de l'Atlàntic nord varen retrocedir, el que va permetre viatges més fàcils a Islàndia, l'establiment de colònies estables en Grenlàndia i l'expansió dels víkings cap al sud d'Europa. Cap a l'any 1.250, els viatges a Islàndia i Grenlàndia es van fer més complicats, conforme els gels àrtics tornaven a avançar. Tanmateix, aquest principi del final del període càlid no va arribar al continent europeu fins a l'any 1.315.
De l'any 800 al 1.300, la producció agrícola d'Europa havia augmentat de forma constant. Tot i que localment hi havia hagut escassetat d'aliments en les que moltes persones van morir de fam, el nivell de vida a Europa occidental en el seu conjunt havia augmentat, malgrat que la població hagués anat augmentat constantment: a finals del segle XI, Anglaterra tenia 1, 4 milions d'habitants, mentre que al començament del XIV havia arribat als 5; en el que avui és França, la població havia passat de 6,2 a 17,6 milions d'habitants.
A principis del segle XIV, però, la població havia crescut de tal manera que la terra només podia proporcionar els recursos suficients per al seu suport si hi havia les millors condicions. Ja no hi havia cap marge per a la pèrdua de les collites o fins i tot per a collites deficients. Al mateix temps, però, el clima d'Europa occidental estava experimentant un lleuger canvi, amb estius més freds i humits i amb tempestes a principis de tardor. Les condicions ja no eren òptimes per a l'agricultura.
Se sap que hi havia hagut fam abans, però mai amb una població tan gran per alimentar, i cap que persistís durant tant de temps. Una primavera humida l'any 1315 va fer impossible llaurar tots els camps que estaven a punt per al cultiu, i les fortes pluges varen podrir moltes de les llavors abans que poguessin germinar. La collita va ser molt menor del que era habitual, i les reserves d'aliments de moltes famílies es van esgotar ràpidament. La gent recollia els aliments que podia dels boscos: les arrels comestibles, plantes, herbes, fruits secs, i l'escorça. Encara que moltes persones es van debilitar greument per la desnutrició, l'evidència històrica suggereix que relativament poques van morir. Però la primavera i l'estiu de 1316 van ser novament freds i humits. Les famílies camperoles tenien ara menys d'energia amb la que llaurar el terreny necessari per a una collita i per compensar el dèficit anterior i van tenir un subministrament d'aliments molt més petit per alimentar-se fins a la propera collita.
A la primavera de 1317, totes les classes de la societat estaven patint, encara que, com era d'esperar, les classes més baixes van ser les més afectades. Es van sacrificar els animals, es van menjar els grans que havien de servir per sembrar la propera collita, es van abandonar els lactants i els nens més petits. Moltes de les persones d'edat es deixaven morir de fam voluntàriament per tal que els membres més joves de la família poguessin viure per treballar els camps.
El temps havia tornat al seu patró normal a l'estiu del 1317, però la població d'Europa va ser incapaç d'una ràpida recuperació. Un factor important per aquesta situació va ser l'escassetat de gra disponible per a ser utilitzat com a llavor. Encara que els historiadors encara no estan segurs de la validesa de les xifres, els registres de l'època semblen indicar que es necessitava un quintar de llavors per produir quatre quintars de blat. En el període més alt de la fam, cap a finals de la primavera de 1317, la gent que es moria de fam s’havia menjat gran part del gra normalment reservat com a llavor, i també s’havien menjat molts dels seus animals de tir.
Les persones i els animals que van sobreviure estaven massa dèbils per a treballar eficaçment. D'un deu a un quinze per cent de la població havia mort de pneumònia, de bronquitis, de tuberculosi i d'altres malalties que la debilitat dels que van patir fam les havia convertit en fatals, i en conseqüència hi havia menys boques que alimentar. Així, Europa va ser capaç d'anar-se recuperant, encara que lentament.
No va ser fins a 1.325 que el subministrament d'aliments va tornar a un estat relativament normal, i que la població va recomençar a augmentar. Europa, entretant, havia patit un dur revés. La taxa de mortalitat havia estat molt elevada, i fins i tot la noblesa i el clergat havien mort de fam. Ara, el món semblava un lloc menys estable i "suau" del que hi havia hagut abans de la Gran Fam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada