El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (1)

Emissions de CO2 per país

La Unió Europea fa un gran esforç per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2, a l’atmosfera. Aquest esforç no és gratuït, però, és eficaç?

Des que el Comerç d'Emissions de la Unió Europea va entrar en vigor el primer de gener de 2005, s'ha vist envoltat d'incertesa. Encara que el sistema està pensat per ser l'arma més poderosa de l'esforç per reduir les emissions de carboni a Europa, s'han mantingut els dubtes sobre la seva eficàcia i viabilitat. En teoria, "el comerç d'emissions ha de permetre que la Unió Europea arribi al seu objectiu de reducció d'emissions sota el Protocol de Kyoto, a un cost inferior al 0,1% del PIB, bastant menor del que seria si es actués d'una altra manera", segons la Comissió Europea. (2008). En la pràctica, l'eficiència i l'eficàcia del comerç d'emissions continuen sent molt qüestionables.

La Comissió Europea proposa reduir les emissions de carboni "nacionals" en un 20% el 2020 respecte al 1990. El comerç d'emissions és el vaixell insígnia en els esforços de la Unió Europea per assolir aquest objectiu. El programa cobreix tots els sectors amb les emissions de carboni procedents de fonts puntuals importants, com energia elèctrica, acer, ferro, petroli i gas. Les fonts mòbils d'emissions (per exemple, el sector del transport) encara no estan inclosos en el comerç d'emissions.

El fet que el comerç d'emissions es centri en fonts d'emissions de carboni que siguin importants, immòbils i concentrades, no és casual. La reducció de les emissions d'unes poques plantes d'energia és més fàcil que la reducció de les emissions de milions de cotxes. Atès que les fonts fixes grans estan totes cobertes pel comerç d'emissions, s'aplica a aquests sectors un objectiu de reducció més estricte que als sectors fora del règim de comerç d'emissions. En efecte, s'espera que els sectors inclosos en el comerç d'emissions europeu redueixin les seves emissions en un 21% entre 2005 i 2020, mentre que es projecta que els sectors al marge del règim redueixin les seves emissions en només un 10%. Juntes, les reduccions són suficients per assolir l'objectiu del 20% el 2020.

L'èmfasi en els sectors coberts pel règim de comerç d’emissions subratlla el seu paper clau: si l'objectiu de reducció del 21% no es compleix, la consecució dels objectius globals de reducció serà gairebé impossible, perquè requeriria una reducció més forta en els sectors on la reducció d'emissions és ja més difícil o més costosa d'aconseguir. Per tant, assolir la meta del comerç d'emissions és crucial.


Per què la fixació d'un límit d'emissions i un comerç d'emissions se suposa que és eficaç i eficient? ...

Sota aquest règim, es distribueixen drets d'emissió a totes les instal•lacions incloses en el règim. Un dret d'emissió proporciona al propietari el dret a emetre una tona de CO2 a l'atmosfera. Com que el nombre de drets d'emissió expedits en un any es pot establir a un nivell específic, es pot suposar que el règim és un mitjà eficaç per reduir les emissions. El nivell d'emissions, després de tot, ve limitat pel nombre de drets d'emissió expedits. Si les empreses no compren drets d'emissió quan excedeixen els límits d'emissió, incorreran en una elevada multa. La multa que s'estableix està molt per sobre del preu real de mercat de drets d'emissió, de manera que no val la pena fer trampa.

Al reduir progressivament el nombre de drets d'emissió expedits per arribar al nivell desitjat, la Unió Europea ha de ser capaç d'assolir els seus objectius de reducció per al 2020. Les empreses hauran de comprar drets d'emissió si no redueixen prou les seves emissions, o hauran d'invertir en tecnologies de baixes emissions de carboni per poder reduir-les. Se suposa que aquest és el mecanisme més eficient per reduir les emissions, ja que les forces del mercat asseguraran que les empreses amb la tecnologia de menor cost disponible seran les primeres en invertir. Així, l'objectiu de reducció d'emissions es realitzarà al menor cost possible.

Si això és així, llavors per què, com hem indicat anteriorment, segueix el dubte sobre l'eficiència i l'eficàcia del comerç d’emissions de la Unió Europea?


... I per què el comerç d’emissions de la Unió Europea no ho és?

La resposta és que hi ha una gran diferència entre com el sistema va ser dissenyat en teoria i com funciona en la pràctica. El disseny actual del comerç d'emissions de la Unió Europea no té res a veure amb el règim de comerç d’emissions estilitzat, eficaç i eficient descrit anteriorment. Amb 30 governs nacionals, les diferents indústries i grups de pressió involucrats en l'esquema, el disseny real del comerç d'emissions de la Unió Europea és el resultat d'un compromís entre totes les parts interessades. Aquest compromís ha portat a un disseny amb diversos errors que soscaven l'eficàcia i l'eficiència del sistema. De fet, sota el règim actual del règim és poc probable que serveixi per incentivar inversions substancials en tecnologies de baixes emissions de carboni d'aquí a l'any 2020. Un estudi recent de la Universitat holandesa de Groningen i de la consultoria tecnològica TNO (Mulder i Bos, 2010) mostra que la probabilitat d'assolir l'objectiu comunitari de reducció d’emissions de CO2 és molt baixa.

Les inversions només tindran lloc si els drets d'emissió són escassos o si s'espera que siguin escassos en el futur pròxim. En cas contrari no hi ha cap incentiu per invertir en tecnologia de reducció d'emissions. No obstant això, el comerç d'emissions de la Unió Europea pateix d'un excés d'oferta general de drets d'emissió. Segons l'estudi esmentat s'espera que, de mitjana, s'incorporin a la Fase III del comerç d'emissions de la Unió Europea, que comença el 2013, un total de 1.400 milions de drets. L'excés de 1.400 milions de drets s'ha anat construint al llarg de la segona fase del règim (2008-2012) i és equivalent a aproximadament el 70% de la demanda europea de drets d'emissió el 2009. Per posar-lo en una altra perspectiva: l'excedent seria suficient per cobrir la demanda holandesa de drets d'emissió per un total de 16 anys. Com a resultat, els drets d’emissió no són escassos, el que minimitza la pressió sobre les empreses per reduir les seves emissions i pressiona a la baixa el preu de l'emissió de carboni.

A partir de 2013, el nombre de drets d'emissió es reduirà en un 1,7 % anualment. Però, això no implica que el mercat passi d'un superàvit anual d'un dèficit anual immediatament. Encara que el superàvit anual es reduirà, de mitjana, s'espera que el mercat romangui amb un excés d'oferta fins a l'any 2020. Com a resultat del continu excés d'oferta, s'espera un creixement de l'excedent total de 1.400 milions de drets a finals de 2012 fins els 2.100 milions l’any 2020.

Per no allargar massa aquesta entrada, deixarem per una propera les causes d’aquest excés d’oferta de drets d’emissió.