El fracàs anunciat del Comerç d'Emissions europeu (i 3)

Hem dedicat dues entrades a comentar el sistema de Comerç d’Emissions europeu, que és el principal instrument del que s’ha dotat la Unió Europea per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, especialment de CO2. Aquest sistema no pot funcionar correctament, per les raons que ja hem indicat. Aquesta nova entrada és la conclusió.


Fase III (2013 - 2020): la manca de coherència soscava encara més el comerç d'emissions

Aquesta anàlisi no només indica que no hi ha una base per a un incentiu de preu fort i estable del comerç d'emissions, sinó que, encara més important, mostra que la política europea d'emissions de carboni no té coherència interna. L'excedent, després de tot no és una conseqüència de circumstàncies imprevistes, sinó el resultat directe dels elements que s'han introduït deliberadament en el sistema, com la Regla de bancarització dels drets d'emissió, la Directiva d'Enllaç i la Reserva per a Nous Participants, que són opcions essencialment polítiques.

Per desgràcia, els elements que soscaven l'eficàcia d'aquest règim no es limiten a la segona fase del comerç d'emissions. Per exemple, també s'ha creat una RNP (Reserva per a Nous Participants) per a la tercera fase (2013-2020). Tot i que encara és massa aviat per dir si hi haurà o no drets d'emissió sobrants en aquesta reserva d’aquí a l'any 2020, la Comissió Europea ja ha reservat 300 milions de drets com un mitjà per finançar projectes relacionats amb les tecnologies energètiques innovadores i la captura i emmagatzematge de carboni (CAC). Per tant, la Comissió Europea torna a alleujar la pressió sobre les empreses cobertes pel règim posant en circulació encara més drets d'emissió per a finançar altres projectes. Tot i que el suport per al desenvolupament de tecnologies com la CAC és una necessitat per assolir metes de reducció d'emissions a llarg termini, la font de finançament (drets d'emissions), soscava un cop més el comerç d'emissions. Atès que cal una gran demanda de drets d'emissió per estimular les inversions, un continu excés d'oferta fins a l'any 2020 és una possibilitat real. Amb això al cap, el nivell actual de preus de 15 euros per tona de CO2 podria ser considerat elevat, fins i tot dins d'alguns anys.

Perquè una simple reducció del límit no és la solució

La manera de resoldre aquest problema de grans excedents sembla senzilla: reduir el nombre de drets d'emissió expedits. Actualment la Comissió Europea té previst reduir el nombre de drets d'emissió expedits a la fase 3 de 500 a 800 milions per corregir els efectes de la recessió econòmica recent. Aquesta mesura podria augmentar la probabilitat d'arribar a la meta de reducció d'emissions. Però, per si sola, una reducció de drets d'emissió serà segurament ineficaç, perquè no soluciona cap de les debilitats del comerç d'emissions. Segueix present la vulnerabilitat als vaivens de la demanda, a la Directiva d'Enllaç i la RNP (Reserva per a Nous Participants).

Les mesures polítiques s’haurien per tant, abans que res, de centrar en l'eliminació de les debilitats del comerç d'emissions. La coherència política és la clau: eliminar la Directiva d'Enllaç, deixar d'utilitzar la RNP com a instrument financer i eliminar els drets que queden a la reserva. Un acord que inclogués aquests elements constituiria un gran pas endavant. Per desgràcia, un acord de llarg abast com aquest és difícil d'assolir atès el nombre de parts presents a la taula de negociació.

Perquè els subsidis per a l'energia eòlica són una mala idea

Però encara hi ha un altre problema. Fins i tot si assumim que les parts arribin a un acord i facin el que cal resoldre algunes de les principals debilitats del sistema actual, no es podrà dir que el règim de comerç d'emissions és un mètode eficaç i eficient per aconseguir la meta de reducció de emissions europees.

El mercat del carboni només funcionarà de manera eficient (és a dir, assolir l'objectiu de reducció d’emissions al menor cost possible) si el preu de les emissions de carboni és raonablement estable, perquè les empreses puguin planificar les seves inversions en conseqüència. Això només passarà si els responsables polítics s'abstenen d'interferir en el mercat i limitin les seves accions a proporcionar un entorn polític estable i coherent. En aquest cas un règim de comerç d'emissions podria funcionar.

En realitat, en els últims cinc anys hem vist un preu del carboni inestable i impredictible. En efecte, el mercat d'emissions de carboni no és un mercat real, en els quals les forces del mercat determinen els resultats. Els responsables polítics interfereixen constantment i tracten de dirigir el mercat. Si interferir significa que s'han resolt les deficiències, seria una bona cosa. El problema és que, en la pràctica, aquesta interferència és sovint igual a qualsevol gestió de crisi (per exemple, la reparació dels danys de la recessió) o proporcionant substituts del mercat (per exemple mitjançant la subvenció de certes formes d'energia renovable).

Aquest últim tipus d'interferència sovint passa desapercebuda perquè la interferència amb el règim de comerç d'emissions és indirecta. Per exemple, els governs proposen contínuament nous esquemes i subsidis per estimular l'ús de fonts d'energia renovables i altres fonts amb baixa emissió de carboni. Aquestes subvencions afavoreixen el negoci de les empreses involucrades. Com a resultat, poden invertir, per exemple, en l'energia eòlica a alta mar abans del que haurien fet sense subvencions. El problema és, però, que ja existeix un pla que té per objecte proporcionar el mateix incentiu per a la indústria: el comerç d'emissions. Si els responsables polítics prenguessin les mesures necessàries per millorar el funcionament del comerç d'emissions, l'augment dels preus del carboni faria que amb el temps el parc eòlic marí fos econòmicament viable per si mateix. Un subsidi no seria necessari i es podria estalviar diners dels contribuents.

L'argument, però, va encara més lluny. Les empreses que inverteixen en energia eòlica a alta mar amb l'ajuda d'una subvenció ho fan abans del que haurien de fer, amb el consegüent estalvi de drets d'emissió que d'altra manera s'usarien per cobrir les emissions. Aquests subsidis, per aquest motiu, es poden vendre al mercat per a ús d'altres empreses. Les empreses que compren els drets d'emissió en excés poden ajornar les seves pròpies inversions. Com a resultat, les polítiques que acceleren l'esforç de reducció de carboni en un país, en realitat redueixen la pressió sobre les empreses en altres estats membres del comerç d'emissions. En conjunt, la subvenció no afegeix res a la reducció de l'esforç en general, però no és més que un substitut costós per a les reduccions que s'haurien produït de totes maneres.

El subsidi per a l'energia eòlica és només un exemple de com les polítiques a nivell local o nacional (o fins i tot europees) actuen com a substitut del comerç d'emissions, amb l'efecte de soscavar el preu dels drets i l'eficiència del sistema . Les normes sobre les emissions, les regulacions, els impostos i qualsevol altra mesura destinada a "accelerar" els esforços de reducció de les indústries cobertes pel règim tindrien un efecte similar.

Els responsables polítics tenen fins a cert punt raó quan insisteixen en la necessitat d'altres incentius. El comerç d'emissions no està proporcionant el tipus d'incentiu fort i estable que cal esperar-ne, així que és comprensible que busquin altres mètodes. Mentre el comerç d'emissions continuï en vigor, però, els responsables polítics haurien d'abandonar el treball per lliure, abstenir-se d'introduir altres incentius i centrar-se en la coherència del comerç d'emissions perquè aquest sigui una arma eficaç i eficient en la lluita contra les emissions de carboni.

L'alternativa és l'abolició del comerç d'emissions en el seu conjunt i canviar-lo per un altre pla d'incentius. Un exemple d'un pla d'incentius que podria eludir tots els problemes esmentats seria un impost progressiu sobre les emissions de carboni. Encara que el govern no tindria cap control directe sobre els nivells d'emissió, i un impost se suposa que és menys eficient que un mecanisme de mercat, proporcionaria l'estabilitat, la seguretat i el mecanisme perquè els preus de les emissions de carboni augmentin. Com a resultat, es crearia un al•licient per posar en marxa les inversions necessàries per aconseguir l'objectiu de reducció previst per a 2020. Els sistemes de control ja estan en marxa i els drets que ja s'han emès no haurien de perdre el seu valor o funció. El més important, però, és que “l’excedent de drets” es convertiria en una cosa del passat. Els governs han de triar: o bé permetre que el mercat faci la seva feina, o introduir un impost que no tingui control sobre els nivells d'emissió. Però interferir en el mercat amb projectes i mesures que soscaven el preu del CO2, no és viable en cap cas.

Per desgràcia, aquesta és la manera de treballar de la Unió Europea, no només pel que fa al comerç d’emissions, sinó també a molts altres aspectes. Els que hem cregut que Europa seria capaç de treballar més seriosament que els estats nacionals comencem a estar decebuts de la manera com Europa està funcionant.