Les causes de l'excés d'oferta
La raó de l'excés d'oferta en el mercat és que el disseny del comerç d’emissions de la Unió Europea inclou una sèrie de regulacions (llacunes jurídiques) que permeten una acumulació gradual dels drets a través del temps. Es poden identificar tres fonts principals d'excés d'oferta:
1. "Bancarització" dels drets d'emissió
A partir de l'inici de la Fase II l’any 2008, a les empreses se'ls va permetre dipositar en una espècie de banc el seu excés de drets d'emissió. Abans d'aquest moment, durant la Fase I (2005-2007), els drets només podien ser utilitzats per compensar les emissions d'un any específic i després perdien la seva funció i el seu valor. La nova norma implica que l'excés de drets d'emissió sobre la demanda immediata pugui traslladar-se a exercicis futurs i, per tant, mantenen el seu valor amb el temps. Aquest canvi va augmentar la possibilitat de negociar els drets d'emissió, però també va significar que les emissions ja no es limiten al nombre de drets d'emissió expedits en un any determinat.
Això significa que mentre que en el passat la Comissió Europea podria establir els nivells anuals d'emissió amb els quals s'arribaria gradualment a la meta final desitjada, ara només pot controlar el nombre total de drets d'emissió expedits durant el període de 13 anys de les fases II i III (2008 -2020). Com a resultat d'aquesta regla, la reducció de les emissions d'avui pot incrementar el nivell d'emissions de demà. Això fa que el sistema sigui vulnerable als xocs de demanda sobtada. La recent recessió econòmica n’és un clar exemple. El nivell d'emissions en el marc dels drets d'emissió de la Unió Europea es va reduir en més del 11% l’any 2009 i, com a conseqüència, les empreses van acumular al voltant de 250 milions de drets d’aquell any. Durant la totalitat de la Fase II, a causa de la recessió, s'espera que s'afegeixin uns 700 milions de drets als excedents. (Mulder i Bos, 2010)
Amb la disposició de la "bancarització" dels drets en vigor, el comerç d'emissions continuarà sent vulnerable en el futur als vaivens de la demanda, eliminant la capacitat dels responsables polítics per a poder dirigir el nivell d'emissions el 2020 cap a un nivell específic.
2. La Directiva d'Enllaç
Una altra important font d'excés d'oferta és la Directiva d'Enllaç. La Directiva d'Enllaç permet a les empreses importar drets addicionals al règim de comerç d'emissions europeu. Aquests drets provenen de dos programes en el marc del Protocol de Kyoto: el Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN) i Aplicació Conjunta (AC). Les empreses poden utilitzar aquests drets d'emissió per compensar les seves emissions per sobre dels drets d'emissió que ja han estat concedits en el sistema europeu. La directiva permet a les empreses a augmentar un màxim de 13,3% el nombre de drets d'emissió del sistema europeu.
El 2009 es va utilitzar al voltant d'un terç del potencial de la Directiva d'Enllaç. Això va donar lloc a un extra de 82 milions de drets d'emissió que van entrar en comerç d'emissions de la Unió Europea aquell any, afegint aproximadament un 4% al límit previst inicialment. Com que aquest límit de drets d'emissió previst inicialment disminuirà a partir de 2013, i com els programes del MDN i la AC es desenvolupen cada cop més, és probable que el recurs a la Directiva d'Enllaç creixi amb el temps, encara que la Comissió Europea tingui previst prohibir l'ús de drets d'emissió de determinats programes específics.
3. Les sobres de la Reserva per a Nous participants.
La Reserva per a Nous participants (RNP) és la tercera font important de l'excés d'oferta. Com el seu nom indica, els drets d'emissió de la RNP es reserven per als nous participants al comerç d'emissions de la Unió Europea. Per exemple, si es construeix una nova central elèctrica, la RNP assigna els drets d'emissió a aquesta instal•lació.
Es reserva al cinc per cent del límit de la previsió total per a nous participants. Si hi ha drets d'emissió sobrants a la RNP al final de la Fase II, els estats membres són lliures de vendre'ls en el mercat. Com que aquests drets no seran coberts per emissions, no faran més que alleujar la pressió sobre els titulars que estiguin en condicions de comprar.
S'espera que quedi un considerable nombre de drets d'emissió en el RNP a finals de 2012. Les estimacions van des dels 180 als 360 milions de drets d'emissió, depenent de les accions individuals dels estats membres i del nombre de nous participants en els pròxims dos anys. Si els estats membres decidissin la retirada del seu superàvit en lloc de vendre aquests drets en el mercat, el problema deixaria d'existir. Però aquests excedents són una font fàcil de diners en efectiu per als governs amb els que podrien finançar altres projectes. Amb un preu de mercat de 15 euros per cada dret d'emissió, un excés de 180 milions de drets proporcionaria als governs nacionals un total d'ingressos de 2.700 milions d'euros. El resultat és que els governs nacionals tenen un incentiu per no actuar en interès del règim del comerç d’emissions, venent tots els drets que quedin a la reserva.
En una propera entrada acabarem de concloure aquesta exposició sobre el comerç europeu d’emissions, amb un parell d’exemples d’altres decisions incoherents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada