Fa unes setmanes hi va haver una reunió dels representants de cada estat de la Reserva Federal americana (comunament coneguda com la Fed). Discutien sobre la nova ronda del que s'anomena alleujament quantitatiu (que en essència consisteix en imprimir diners per pagar deute públic) amb la qual es pretén estimular l'economia de la primera potència mundial. I un dels governadors va dir aquesta frase: "Ningú a la Fed sap què és el que està frenant l'economia". Que els responsables de la política monetària nord-americana, gent molt preparada, no sàpiguen què passa és bastant significatiu sobre el curs d'aquesta crisi.
Hi ha un factor que ens permet respondre aquesta pregunta: aquest factor és l'energia. En realitat, energia i economia estan íntimament relacionades. I no és d'estranyar que hi hagi una forta correlació entre les dues, ja que l'energia és la capacitat de fer treball. Atès que disposem d'energia en grans quantitats amplifiquem enormement la nostra economia.
El problema és que l'energia de què disposem costa cada vegada més cara. Un professor d'economia de la Universitat de Califòrnia San Diego, James Hamilton, ha estudiat amb detall com es propaga el cost de l'energia, i particularment el cost del petroli, dins de l'estructura de costos de l'economia dels EUA , i ha arribat a la conclusió que cada vegada que el preu del petroli supera un cert llindar, l'economia comença a patir. Com el petroli s'infiltra per tota l'estructura de costos, els empresaris observen que tot es fa més car i la gent cada vegada té menys renda disponible per gastar, els seus marges es redueixen i al final es veuen obligats a tancar: tanquen fàbriques, tanquen botigues i molta gent se’n va a l'atur. En caure l'activitat i el consum cau la demanda de petroli, per tant el seu preu torna a baixar, i així fins que de nou la demanda creixi i torni la tensió de preus i aparegui una nova crisi econòmica. El problema és que entre crisi i crisi, la gent no recupera la seva feina, sinó que cada vegada hi ha més aturats i exclosos socials, incapaços de consumir com ho feien abans. A poc a poc la societat es va degradant.
Aquest llindar dolorós es situa en uns 90 dòlars per barril, a preus d'avui. Aquest preu es va assolir el desembre de l'any 2007, arribant fins els 142 dòlars per barril el juliol del 2008, i no va tornar a baixar dels fatídics 90 $ fins a l'octubre del mateix any. Va aparèixer la primera fase de la crisi econòmica actual. Des d'octubre de l'any 2008 fins a finals del 2010 el preu del petroli es va mantenir per sota del llindar, a un preu mitjà de 68 dòlars per barril, el que va causar que l'economia, encara sense recuperar-se del tot, tornés a créixer. Des de fa més d'any i mig, exactament des de mitjans de desembre del 2010, el preu del petroli s’ha tornat a apujar, i el seu preu mitjà des de llavors es situa a uns 110 dòlars per barril. Resultat, aquest preu és el que està precipitant les economies occidentals a la recessió.
El problema és que aquest llindar no es troba en el mateix lloc per als països desenvolupats que per economies emergents, com les de l'Índia i la Xina, que el tenen més elevat (al voltant de 120 dòlars per barril). D'aquesta manera nosaltres anem a poc a poc cedint capacitat per comprar petroli i ells la van guanyant.
Un dels grans problemes associats a l'escassetat de petroli és que la producció de moltes matèries primeres depèn d'un gran consum d'energia, i particularment del petroli. Per exemple, una mina típica de coure té una concentració del mineral de coure de l'ordre de l'1 per 10.000. És a dir, cal triturar 10 tones de roca per poder extreure un quilo de material, que després s'ha de tractar i refinar per extreure el coure. Tot això s'aconsegueix amb enorme maquinària: excavadores, camions, etc., I per tant un gran consum d'energia. Per això, des que el petroli va començar a costar més car, moltes matèries primeres van seguir, i així es fan més cares quan el petroli puja, i s'abarateixen quan aquest ho fa. Això agreuja els repetits problemes que pateix la nostra economia i disminueix encara més la capacitat de consum de la gent. I això no afecta només els metalls, sinó també a l'alimentació, a la roba, a tot.
Però el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se. En efecte, els camps de petroli clàssics, l'explotació dels quals no és massa cara, s'estan esgotant, raó per la que cal buscar petroli en llocs d'accés molt més difícil, com són les aigües profundes o les regions Àrtiques, o en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, anomenades no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars sinó també en danys al medi ambient.
La situació es presenta, per tant, molt complicada i en els propers anys haurem d'acceptar anar perdent una quantitat significativa del nostre consum, ja que no el podrem pagar, el que, si no ens adaptem adequadament, produirà molta misèria i exclusió. Les preguntes que ens podem plantejar són: com és que no es parli d'un problema tan greu? Com és que sembla que els nostres líders no saben res del tema?
Anirem desenvolupant aquesta correlació entre energia i economia per països. Hi veurem coses molt instructives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada