Reflexionem, que és gratuït

Sabem que, amb l’actual model de funcionament i de finançament dels diversos òrgans de l’estat, la Generalitat no té pràcticament cap possibilitat ni de disminuir el seu deute ni de refinançar-se. És a dir, la Generalitat està tècnicament en fallida. Es per això que la majoria dels programes electorals no es comprometen massa en accions per ajudar a sortir de la crisi (amb l’excepció de PSC, que sembla no haver-se assabentat de la situació financera de la institució, i que parla de comprometre dos o tres milers de milions). Es per això que el programa de CiU ens parla de l’any 2020, ja que, per experiència pròpia, saben que poca cosa poden prometre per millorar l’economia a curt termini.

Només el PP proposa alguna cosa, que és reduir organismes que considera innecessaris. Proposa estalviar 700 milions em subvencions, 500 en el sector públic i 118 en empreses, és a dir, un total de 1.218 milions, perdó, 1.318. Conyes a part, aquesta és una solució que s’haurà de prendre seriosament, ja que la Generalitat s’ha convertit en un monstre. Em pregunto, encara que algú s’escandalitzi, de què serveix l’Indescat (l’organisme d’estadístiques): gairebé sempre que busco una dada, haig d’anar al INE. O bé si són legítimes les baralles entre les agències meteorològiques catalana i espanyola, cada una treballant pel seu compte, i que ens costen uns quartets. I així podríem seguir. No he vist que cap partit nacionalista proposi expurgar les branques inútils del complex organigrama de la Generalitat. Si es retallés aquí, les altres retallades serien més tolerables per la població.

Ja que la Generalitat no pot ni podrà, amb l’organització actual de l’estat espanyol, pagar els deutes que ella mateixa ha generat quan els seus dirigents pensaven que això era xauxa, no queda cap altra solució que intentar canviar aquesta organització. I això es pot fer de diferents maneres: una millora del finançament, que és el que proposa el PP, un federalisme, que és el que proposa el PSC (però que el PSOE no sembla recolzar), un canvi complet en el finançament, com el pacte fiscal, o, com a darrer recurs, la independència.

Hem de dir que tot aquest problema ha arribat després de que el finançament de les Comunitats Autònomes es canviés, l’any 2009, a petició de la Generalitat. Segons el senyor Puigcercós, d’ERC, partit que llavors era al govern de la Generalitat, aquest nou sistema de finançament suposaria un augment dels ingressos de la Generalitat de 3.855 milions d’euros anuals per l’any 2012 (afirmava el senyor Puigcercós que el model s'havia pactat preveient un creixement 0 de l'economia, de manera que “qualsevol reactivació comportarà que aquests 3.855 milions podran créixer molt més”). El problema és que, amb aquest nou sistema de finançament, com que l’economia no s’ha reactivat, sinó que s’ha encongit, la Generalitat té menys ingressos que abans. Un negoci rodó.

Passem a analitzar les diferents propostes dels partits.

El PP proposa un nou sistema de finançament que respecti l’ordinalitat. Bé, però en un moment com aquest, en que tothom està d’acord que, donat el dèficit fiscal espanyol, Catalunya, si no té superàvit fiscal, li faltarà poc per tenir-lo, la proposta del PP no resol res de res. (A qui sorprengui aquesta afirmació de que Catalunya potser té superàvit fiscal, només cal recordar que l’any 2009, segons la balança fiscal feta per la Generalitat, el dèficit fiscal real va ser només de 791 milions d’euros).

El pacte fiscal, que havia proposat CiU, segurament tampoc resoldria res en aquest moment, ja que el problema és que els impostos han disminuït de manera espectacular. L’avantatge, però, és que l’estat no podria fer trampes, ja que la recaptació la faria la Generalitat, que després transferiria a l’estat central el cost dels seus serveis i la solidaritat que es pactés.

Del federalisme, que, segons el PSC, proposa una recaptació d’impostos mixta entre Generalitat i estat central, val més no parlar-ne, ja que la quantitat de problemes que hi hauria seria de pronòstic més que reservat.

Queda l’opció independentista, de la que ningú sap si seria, des del punt de vista econòmic, bona o dolenta.

En conclusió, el futur sembla molt negre, sigui quina sigui l’opció que es prengui. Però, gràcies a Déu, a les eleccions de demà només s’ha de dir si el poble de Catalunya vol tenir dret de decisió sobre el seu futur. Si no el vol tenir, s’ha de votar el PP o comparses, que ens proposen una millora (quan?, com?) del finançament de la Generalitat. Si el vol tenir, s’ha de votar CiU, ERC o comparses independentistes, que ens proposen una possibilitat de triar i un temps per poder definir amb més exactitud els avantatges i inconvenients de cada una de les possibilitats.

Personalment, seria refractari a votar un partit que, quan va pactar l’actual sistema de finançament, no va preveure (i era l’any 2009!) que l’economia podria empitjorar.

De manera que, el dia 26, tindrem els mateixos problemes econòmics que hem tingut aquests darrers temps, però, segons el sentit del vot, una perspectiva de canvi. No sabem si per millorar o no, però tindrem una perspectiva. Que, tal com estan les coses, és millor que la falta total de futur que tenim ara mateix.