El govern dels "millors"

Una gran part dels escàndols de corrupció entre els polítics està relacionat amb el finançament dels partits. A Espanya, per consolidar el model democràtic incipient i per evitar una excessiva proliferació de partits, aquests van estar (i continuen estant) sobreprotegits, mitjançant la llei electoral (que afavoreix els partits majoritaris i dóna tot el poder dels partits a les seves cúpules, en establir llistes tancades per província) i mitjançant unes subvencions públiques proporcionals al resultat electoral obtingut.

Com a conseqüència d'aquesta sobreprotecció dels partits, s'han pogut dedicar a la política moltes persones que haguessin tingut poques oportunitats a l'àmbit privat, ja que el reclutament dels càrrecs es fa més per fidelitat al líder que per vàlua personal, el que afavoreix l'arribada a la política de moltes persones per les quals la motivació principal és accedir a un càrrec. La demostració que aquesta fidelitat al líder és essencial per anar-se enfilant dins dels partits i per ocupar càrrecs de responsabilitat ens la va donar Mariano Rajoy, el passat 11 de març, en un homenatge a Dolores de Cospedal, on va afirmar que era "un exemple a seguir", afegint que era "la persona que mai m'ha dit que no". El contraexemple és el de Manuel Pizarro, número dos de la llista per Madrid en les eleccions del 2008, que va ser condemnat a l'ostracisme pel seu propi partit ja que tenia idees pròpies, i que finalment ha abandonat la política, tot i estar bastant més preparat que Mariano Rajoy per treure Espanya de la crisi econòmica en la que ens trobem.

Aquest sistema ha donat lloc al fet que a Espanya tinguem una classe política d’un nivell mitjà bastant baix, un dels més baixos de tots els països de la Unió Europea. Bona prova d'això és que, fins a Grècia i Portugal, els primers ministres són capaços de mantenir una conversa en anglès amb els seus col·legues, mentre que a Espanya no, de manera que es perd molt poder de convicció en les reunions europees d'alt nivell (això és diferent al govern català, llevat del període presidencial del senyor Montilla)

Quan es forma un nou govern, la frase habitual és que es farà un govern dels "millors". El sistema de partits actualment vigent a Espanya, en canvi, afavoreix que els governs siguin exactament el contrari, ja que afavoreix l'accés al poder dels pitjors.

No ha de sorprendre a ningú, per tant, que Espanya ocupi un lloc molt destacat entre els països més corruptes de la Unió Europea dels 15 (és a dir, dels països que formaven la Unió abans de l'última ampliació als països de l'Est) . L'opacitat dels comptes dels partits i de totes les seves ramificacions (organitzacions locals, fundacions, etc.) afavoreix l'actuació fraudulenta de molts elements poc respectuosos amb els diners públics que s'han pogut infiltrar i prosperar dintre dels partits.

Per combatre aquest estat de coses no fan falta noves lleis, com alguns preconitzen, sinó complir i fer complir les lleis actualment en vigor, en tot cas modificant-ne algunes. Per exemple, que el Tribunal de Comptes (per falta de mitjans o pel que sigui) no doni el resultat de l'examen dels comptes dels partits fins a 5 o 6 anys després de finalitzat un exercici, és intolerable, però és tolerat (i qui sap si propiciat) pels polítics. Que alguns partits, que molts ajuntaments, que la majoria de les organitzacions juvenils dels partits i de les fundacions relacionades amb ells no presentin puntualment els seus comptes cada any frega lo delictiu, però es tolera sense cap mena de problema.

Hi ha una gran diferència entre aprovar una llei, desenvolupar-la i, sobretot, fer-la complir. En un sistema com l'espanyol, que afavoreix que els pitjors accedeixin als llocs més importants, és molt poc probable que les reformes per sanejar la vida política arribin a bon terme. No s'atreviran a canviar la llei electoral per fer circumscripcions de 100 a 150.000 habitants (la meitat per les eleccions al parlament català) perquè elegeixin al "seu" diputat en una elecció directa, ja que, d'aquesta manera, els diputats haurien de retre comptes, no només a la cúpula del seu partit sinó també, i això seria molt greu per als seus interessos, als seus electors.