Fa quaranta anys

Fa quaranta anys jo vivia a Còrdova. Hi vaig arribar el dia abans del Nadal del 1966, i m’hi vaig estar quatre mesos.

El viatge el vaig fer en tren. Sortia de l’estació de França, al capvespre. El tren anava de gom a gom. Menys mal que tenia un bitllet de primera classe, com correspon a un oficial del gloriós exèrcit espanyol. Feia molt de fred. Recordo que en arribar a Chinchilla va baixar una noia molt agradable. Va resumir l’hivern del seu poble dient qu’a Chinchilla se hielan las palabras.

El tren va arribar a Còrdova cap a les tres de la tarda. Em vaig dirigir a la caserna d’artilleria on em vaig incorporar com a alferes. Com és natural en aquests casos, l’endemà, dia de Nadal, em va tocar la primera guàrdia.

La vida era plàcida i tranquil•la. Quan no estaves de guàrdia arribaves a la caserna cap a les nou. Feies fer una mica d’instrucció a la tropa i, a les dotze, anaves cap al bar d’oficials, on es jugava al mus. Allà hi vaig aprendre a fer órdago a la grande, órdago a la chica, arrastro (el culo por un zarzal) i altres fineses del joc. Preníem un fino amb alguna tapa i anàvem a dinar. I fins l’endemà.

Em pensava que a Andalusia no feia fred. M’equivocava. Molts dies, la ciutat estava envaïda per la boira, i feia un fred que pelava.

A la tarda, després d’una migdiada reparadora, sortíem a passejar. El passeig acabava sempre a la plaça del Cavall, on queien un parell de finos amb boquerons (seitons). Eren deliciosos, tant fregits com amb vinagre. Alguna vegada varem coincidir amb en Manuel Benítez, el Cordovès, que en aquells temps estava solter i era el terratrèmol de la ciutat.

Per aquesta feina tant útil a la societat, ens pagaven quatre mil pessetes al mes. En moneda d’avui, si l’institut nacional d’estadística té raó, aquestes quatre mil pessetes eren equivalents a 530 euros. Pot semblar poca cosa, però en aquella època i amb aquest sou érem els reis de Còrdova. I és que vestits d’oficial, i amb vint-i-quatre anys, fèiem patxoca. Algunes nits de juerga flamenca no acabaven fins l’endemà a les nou, que havíem de tornar a la feina.

Al principi no entenia res del que em deien. El dialecte cordovès no és gens fàcil pel que ve de fora. Entre que es mengen la meitat de les lletres i que tenen expressions singulars, em semblava que em parlessin xinès.

Al regiment d’artilleria hi havia canons, com és natural. Ela canons més grossos eren russos. L’exèrcit nacional els havia pres als republicans. L’únic problema és que no hi havia municions per aquests canons. Per altra banda, quan sortíem de maniobres, ho fèiem amb uns camions que duien uns canons de remolc. Sortíem normalment en quatre camions. Si en tornaven dos podíem estar contents.

Al veure de prop l’estat del material del gloriós exèrcit nacional em vaig convèncer que, el dia que en Franco es morís, els militars no es mourien gens, ja que, si sortien al carrer, no arribarien pas gaire lluny. I així va ser. Estic convençut que el mal estat del material militar de l’època va ajudar, i molt, a l’èxit de l’anomenada transició.

A finals del mes d’abril del 1967 vaig agafar el tren per anar a Madrid. Allà vaig tenir la primera entrevista amb una empresa que fabricava alumini. Em varen agafar. Vaig anar a viure a Sabiñànigo, a la província d’Osca, a primers del mes de juliol. Però això és una altre història. Que ha durat gairebé quaranta anys.