La tercera hora de castellà

Mira que hi ha batusses que no serveixen per res. La de la tercera hora de castellà n’és una. Que si és una interferència del govern central, que si vulnera l’estatut, que si aquí l’únic idioma hauria de ser el català, que no em toquis els dallonses ni els daixonses, etc.

Avui es reuneixen els senyors Rodríguez i Montilla a Madrid per parlar d’això. Que si tu vols manar massa, que no, home, que no veus que això em toca decidir-ho a mi.

Però poca gent diu res del fons del problema. Els nens catalans, quan acaben els estudis, parlen bé el castellà, si o no? Si sí, la tercera hora no fa cap falta. Si no, potser en seria necessària una quarta. Perquè conèixer el castellà no és una càrrega colonialista imposada per una dictadura més o menys encoberta. Ho volem o no, ens agradi o no, el castellà és una llengua molt parlada al món. El conèixer-la bé dona avantatges importants. I això és el que compta.

Es diu que es vol que els nens siguin trilingües. Es vol que surtin parlant català, castellà i anglès. Molt bé. Però resulta que no hi ha mestres que sàpiguen anglès. Comencem doncs per fer que siguin bilingües. Com més dominin el castellà, més oportunitats tindran. Que els que hi entenen ens diguin si amb dues hores n’hi ha prou o no. Si no, deixem-nos de collonades i fem el que hem de fer.

M’agradaria saber què opinen els socis d’en Montilla sobre aquest tema.