Escalfament global: pronòstics per a científics contra pronòstics científics

El passat mes de setembre es va presentar un estudi al Congrés del Estats Units amb aquest títol. Aquest estudi estava escrit per dos dels millors especialistes mundials en previsions científiques, Kesten C. Green i J. Scott Armstrong. Les seves conclusions sobre el darrer informe del Panel sobre el Canvi Climàtic de la ONU (IPCC) són molt crítiques.


Els models del canvi climàtic

Direm, primer de tot, que el fet de ser expert en una qualsevol matèria no vol dir que puguis fer models matemàtics sobre el teu camp de coneixements. Normalment has de demanar ajuda a persones que sàpiguen fer models matemàtics. Aquests models han de estar basats, per ser fiables, en alguns principis fonamentals:

- Les dades estadístiques amb les que es treballa han de ser fiables.

- S’han de conèixer bé els processos físics del clima de la terra.

Doncs bé, ni les dades estadístiques de temperatura són fiables (les mesures per satèl•lit varen començar a la fi dels anys setanta), ni els processos físics que governen el clima es coneixen completament, el que obliga als experts a fer suposicions més o menys vàlides.

El físic Freeman Dyson va escriure l’any passat: “He estudiat els models climàtics i sé el què poden fer. Els models resolen equacions de dinàmica de fluids, i fan un molt bon treball quan descriuen els moviments dels fluids de l’atmosfera i dels oceans. Però els resultats que donen quan descriuen els núvols, la pols, la química i la biologia dels boscos, dels camps i de les granges són molt deficients”.

També l’any 2007, Bellamy i Barrett varen trobar sèries deficiències en els models de circulació general descrits en el Third Assessment Report del IPCC. En particular, els models

(1) produïen distribucions de núvols molt diferents els uns dels altres, i cap era semblant a la distribució real,
(2) els paràmetres per la radiació absorbida per l’atmosfera i per la absorbida per la terra eren molt diferents d’un model a l’altre,
(3) no representaven de manera precisa el que se sap sobre els efectes del CO2, i no podien justificar ni representar les possibles retroalimentacions positives o negatives, sobre les quals hi ha una gran incertesa.

Els dos autors citats concloïen que “el sistema climàtic és un sistema altament complex i, per ara, els models no són suficientment precisos perquè les seves prediccions sobre el clima del futur es puguin tenir per fiables”.


Els models predictius

Una cosa són els models matemàtics d’un fenomen o d’un sistema, i altra cosa és un model que pugui ser considerat com predictiu.

Perquè un model pugui ser considerat com predictiu, ha de complir un munt de condicions. Els dos experts en models predictius, autors de l’estudi que comentem, n’han fixat 140. Per veure si el que diu l’IPCC en el capítol 8 del seu darrer informe, l’han auditat des del punt de vista de la predicció científica.

De les 140 condicions, en varen poder avaluar 89. Dels 89 principis de predicció que varen ser capaços d’avaluar, el capítol 8 del informe del IPCC no en compleix 72, és a dir, gairebé el 81 %. D’aquestes 72 incompliments, 60 eren molt clars. Els altres 12 eren incompliments més discutibles.

Per exemple, el principi 1.3 diu que “s’ha de estar segur que les prediccions són independents de la política” (entenent política en el sentit ample de l’exercici del poder), i és un exemple que és clarament violat pel procés del IPCC. Aquest principi es refereix a que s’ha de mantenir el procés de predicció independent del de planificació: ara bé, l’antic director d’Economia i Estadística de l’OCDE, David Henderson, ha explicat en un detallat estudi, l’any 2007, que el procés del IPCC està dirigit per persones no científiques que tenen objectius polítics i que creuen de manera ferma que l’escalfament global és antropogènic, real i perillós.

Altres exemples d’incompliment dels principis per a un bon model predictiu:

- Principi 1.4 – S’ha de confirmar que els esdeveniments o les sèries de dades podes ser predits. La incertesa sobre la temperatura global és molt alta. Hi ha discussions entre els científics per determinar quina és la tendència real de les temperatures. No es coneixen prou bé les emissions de CO2. Hi ha discussions entre els científics sobre la importància del paper del CO2 en el canvi climàtic. No es poden preveure els elements causals, ja que no es coneixen prou bé els fenòmens físics i químics que els regeixen. No es pot preveure la variació de les emissions de l’astre solar o les erupcions volcàniques, tant importants per l’evolució del clima.

- Principi 7.1 – Els mètodes predictius han de ser senzills. Els mètodes predictius complicats només són precisos si no hi gaire incertesa sobre les relacions actuals i futures, quan estem segurs que les dades tenen errors petits i quan les variables causals poden ser predites amb precisió. Aquestes condicions no s’apliquen a la predicció del clima. Per això fan falta models predictius senzills, i els que l’IPCC ha pres en consideració són molt complexes. Un model complicat tindrà, amb aquestes condicions, un grau d’incertesa molt important.

 Principi 9.3 – No fer servir ajustaments per desenvolupar el model. L’IPCC afirma que els models han estat comprovats perquè s’ajusten a les dades històriques, desprès d’ajustar alguns paràmetres. Les investigacions sobre models predictius han trobat que l’habilitat dels models per ajustar-se a les dades històriques té poca relació amb una predicció precisa.

 Principi 13.26 – Utilitzar mesures d’error. Això es pot fer agafant les dades d’un cert nombre d’anys i modelitzant prediccions per l’any següent, pels dos anys següents i així fins, diguem, els 20 anys següents, i comprovar si les prediccions són encertades. El capítol 8 del informe del IPCC no porta cap indicació de que aquest procés de comprovació dels models s’hagi fet.


Conclusions

Per tenir prediccions sobre el canvi climàtic que siguin útils per fer polítiques de prevenció, s’haurien de tenir prediccions sobre tres punts:

(1) els canvis de temperatura que es preveuen
(2) les previsions sobre els efectes d’aquests canvis de temperatura
(3) els efectes de les polítiques proposades

Per justificar canvis de política basats en el canvi climàtic, els polítics necessiten previsions científiques sobre aquests tres punts. Si els governs posen en pràctica mesures sense aquestes justificacions, és possible que facin més mal que bé.

Hem vist que hi ha un problema amb la predicció del primer punt, que és la predicció de l’evolució de la temperatura a llarg terme. El clima és complex i hi ha molta incertesa tant sobre les dades històriques com sobre les relacions causals dels fenòmens. Les investigacions avançades sobre prediccions científiques apunten a que la hipòtesis de que no hi hagi cap canvi climàtic són almenys iguals, sinó superiors, a les que diuen que n’hi ha un. Això no vol dir que no hi hagi cap canvi climàtic. Això vol dir, únicament, que el coneixement actual sobre el clima és insuficient per fer prediccions a llarg terme sobre el clima.

S’ha proposat moltes polítiques per fer front al canvi climàtic. S’hauria de subratllar que aquestes polítiques haurien de ser útils tant si hi ha un canvi climàtic com si no. Per això, s’haurien de preveure els costs i els beneficis d’aquestes polítiques tant en cas de que hi hagi un canvi climàtic com en cas de que no n’hi hagi cap. O, encara millor, estimar costs i beneficis en cadascun dels possibles canvis climàtics.

Seria bo que, en el futur, els experts que treballen sobre el canvi climàtic seguissin els principis de la predicció científica, ajudats per experts en aquesta matèria. Això ajudaria a donar als governs unes prediccions més científiques que les actuals, perquè es poguessin definir polítiques més encertades i més convincents.


Dit això, tampoc hem de caure en exageracions de l’altre costat. A la vista del informe que hem comentat, alguns mitjans de comunicació han dit que les previsions del IPCC tenen una possibilitat de ser falses de prop del 80 %. L’IPCC afirma que les seves previsions tenen una possibilitat de ser certes del 90 %. Entre uns i altres, la realitat és que, científicament, les previsions del IPCC tenen tantes possibilitats de ser certes com la possibilitat de dir que d’aquí a l’any 2100 el clima no variarà de manera significativa.

No és gens d’estranyar, doncs, que la majoria dels països industrialitzats o en vies de desenvolupament, a la vista de la manca de seriositat de les previsions del IPCC, facin unes polítiques que no tinguin en compte l’eventualitat d’un canvi climàtic. Vegem sinó, el que passa a Xina, a la India, als Estats Units i a Alemanya, per citar-ne només alguns.

Els experts del IPCC s’hauran de posar les piles per fer una feina més científicament acurada quan ens donin la seva propera versió, la quarta, d’aquí a un parell o tres anys, si volen que els governs els hi facin cas.