dimecres, de gener 20, 2010

Aminetu Haidar i autodeterminació

Al ple del passat mes de desembre els grups municipals d’ERC, ICV-EUIA i CiU varen presentar una moció per demanar al govern espanyol que permetés el retorn al seu país de Aminetu Haidar, l’activista sahrauí que va estar 32 dies a l’aeroport de Lanzarote en vaga de fam. Demanaven també que el govern espanyol li dispensés un tracte d’absolut respecte, que demanés la llibertat de 7 detinguts a Casablanca, que demanés al govern marroquí que respecti els drets humans del poble sahrauí i que celebri el referèndum d’autodeterminació per aquest territori.

La moció no es va votar ja que, mentrestant, el govern marroquí va permetre l’entrada de la senyora Haidar al seu territori.

Ja he explicat alguna vegada la meva posició sobre les mocions municipals. Trobo que un ple municipal no és el lloc adient per presentar una moció com aquesta, però això no és més que la meva opinió.

Ara, la senyora Haidar ha tornat a Espanya, amb dues intencions: renovar el seu permís de residència, que va obtenir l’any 2.006, per raons humanitàries, després de sortir de quatre anys de presó, i de fer una revisió mèdica a Madrid, ja que, com a conseqüència de la vaga de fam i dels anys de presó, li han quedat seqüeles. Ja ha fet servir aquesta targeta de resident, diu el diari, per fer-se mirar a la residència La Paz, i és previsible que ho torni a fer.

No discuteixo que aquesta persona faci servir la seva targeta de resident per utilitzar els serveis sanitaris espanyols, encara que sigui sense haver cotitzat a la seguretat social, però trobo que aquesta actitud dona la raó als que volen retallar els avantatges socials als emigrants il•legals (que gaudeixen de serveis sense haver cotitzat), i dona arguments als que critiquen el denominat turisme mèdic. Fa que els partits d’extrema dreta, contraria als emigrants, tipus Le Pen, tinguin cada vegada més adeptes.

A més, la senyora Haidar ha estat poc elegant: després d’acusar el govern del país que l’acollia de ser també culpable de la prohibició marroquí de retornar al Aaiun (com si Espanya tingués algun poder per obligar al govern marroquí), no té cap inconvenient a tornar per renovar el seu permís i per fer servir la sanitat espanyola.

Pel que fa al referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, potser hauríem de recordar dues coses: el comportament dels dirigents sahrauís i la geopolítica.

L’any 1.977, dirigents del Polisari varen informar que començarien les accions bèl•liques contra els pescadors canaris que pescaven amb els seus vaixells artesanals al banc sahrauí. Dit i fet: hi va haver molts assassinats de pescadors i de treballadors espanyols, tres cents si comptem els atacs terroristes a les instal•lacions de fosfat. I després d’assassinar treballadors i pescadors espanyols encara volen que se’ls ajudi... Això, molts ho han oblidat.

Però, un parell d’anys abans, el Polisari, mentre Espanya estava preparant la descolonització, atacava l’exèrcit i la població civil: això va ser una de les causes (i no la menys important) de la retirada sobtada d’Espanya i, com a conseqüència, de la invasió marroquí. Es a dir, que la seva situació actual és deguda, en bona part, al comportament irresponsable dels seus dirigents.

La geopolítica és sempre important. En el cas del Sàhara Occidental, podem considerar tres aspectes:

- el Sàhara Occidental té 250.000 km2 i 250.000 habitants. Un estat independent així pot ser viable o serà, com altres estats africans, un focus d’inestabilitat?

- Argèlia vol una sortida a l’Atlàntic: envairia ràpidament el territori o en faria un protectorat per obtenir, en la pràctica, aquesta sortida.

- Marroc no vol estar rodejat per Argèlia, cosa que passaria si el Sàhara Occidental fos ocupat per aquest país.

De manera que el Marroc no permetrà mai la seva independència, i això per pura supervivència, i això vol dir que, sentint-ho molt, la petició de la moció d’ERC, ICV-EUIA i CiU d’un referèndum d’autodeterminació per aquest territori em sembla, malgrat el que digui l’ONU, més una utopia que una possibilitat real.

La meva opinió és que el millor que podrien fer els sahrauís es acceptar una real autonomia del Marroc, supervisada, si és necessari, internacionalment. Tota la resta els portarà a un carreró sense sortida, que és on es troben ara mateix. I a un sofriment innecessari dels habitants, sacrificats a una opció impossible.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Com bé diu la declaració dels DDHH "tots els pobles ténen dret a l'autodeterminació" tot i que sigui utópic com dius tu, però no impossible.
No, no hem oblidat les morts que hi hagueren de pescadors i treballadors en les les mines de fosfats, no ho justifico, però qui va envaïr el país del Sàhara Occidental el 1884 per prendre les riquesses naturals com els fosfats i els bancs de peix?.
¿Autonomia?
¿Supervisada internacionalment?
Pels EEUU, França o Espanya? no fotem.

josep

ssr ha dit...

Aquest és el clàssic debat entre una posició idealista (i, insisteixo, impossible segons el mau parer) i una posició més pragmàtica. No pretenc tenir raó, sinó exposar raonadament el meu punt de vista.

Anònim ha dit...

El pragmatisme és la ideologia dels immobilistes. Els ideals han estat el motiu dels avenços importants. Aquest pot ser un raonament tan vàlid com el seu, tot i que a vostè segurament no li semblarà.

Neus Serra ha dit...

De fet, si les resolucions de l'ONU són utòpiques més val que pleguem.

ssr ha dit...

Que hi ha resolucions de l'ONU que són utòpiques és evident: només hem de mirar el que passa entre Israel i Palestina.

Parlant d'ideals i de pragmatisme, és veritat que l'idealisme (quan ha estat recolzat per un nivell de vida correcte) ha permès avançar en molts aspectes. Però també és veritat que les posicions massa idealistes, tant que han abocat a posicions maximalistes, històricament han portan més sofriment a la populació que les posicions més pragmàtiques.

Neus Serra ha dit...

Hi ha una màxima que diu més o menys que "tota reforma va ser en un temps simple opinió particular". Ho pots aplicar als ideals. Estic d'acord amb alguns comentaris. Sense ideals o sense utopia no hi ha progrés.