Ahir llegia amb interès la Contra de la Vanguardia: la persona entrevistada era un senyor anomenat Eduard Biosca, optimista global. En temps com aquest, de crisi econòmica, d’amenaces terroristes internacionals, de pèrdua dels valors tradicionals, de futur incert, topar-se amb una persona optimista és molt difícil, però el senyor Biosca ho és. El que diu és interessant, i té tota la raó en moltes de les coses que explica. Les coses, tot i estant malament, si les comparem amb el que passava fa anys, han experimentat un progrés molt clar. El nivell de vida actual, tot i estar en plena crisi, és incomparablement millor que el dels anys quaranta i cinquanta. El futur, tot i presentar-se molt negre, és notablement millor que el que el món tenia als anys trenta. L’esperança de vida és avui molt més elevada que fa trenta o quaranta anys, i els vells tenen una salut més bona que la que tenien, a la mateixa edat, els seus avis. I així podríem continuar, la llista de progressos seria molt llarga.
On ja no estic d’acord amb el senyor Biosca és quan diu que “els pessimistes no són els que saben veure els problemes: són els que no saben veure les solucions”. I no hi estic d’acord perquè jo sóc un d’aquests pessimistes que critica. Fa molt de temps que ho sóc, i penso que sóc més feliç que si fos optimista. M’explico: com a pessimista, veig millor els problemes que es poden presentar que si fos optimista. Al preveure els problemes, faig el que puc per evitar-los, de manera que el futur, quan arriba, se’m presenta habitualment menys negre que el que havia suposat, cosa que m’alegra moltíssim. Sóc pessimista, però pessimista alegre.
L’optimista, en canvi, té més dificultats per veure els problemes que es poden presentar, de manera que no fa res per evitar-los. Quan el futur arriba, al no haver fet res per solucionar els problemes reals o hipotètics que es podien presentar, es troba amb una realitat pitjor que la que havia imaginat. L’optimista es converteix en un optimista trist.
I entre ser un optimista trist o un pessimista alegre, prefereixo aquesta darrera opció.
5 comentaris:
Els pessimistes esteu tan mal informats que per no saber no sabeu ni que vol dir ser pessimista.
Tu confons ser pessimista amb ser crític. I no te res a veure. Jo soc optimista i soc crític.
És bo ser crític (veure els problemes) però optimista! (veure i creure amb la solució dels problemes)
Ser pessimista (que es pensar que els problemes no tenen solució) NO SERVEIX PER RES.
A més, si t'informes una mica, i preguntes a qualsevol psicòleg, et dirà que els optimistes a més de ser més feliços, tenen millor salut i resolen millor els seus problemes.
(Eduard Biosca, l'entrevistat de La Contra)
Aquest tipus de discussió té molt a veure amb la definició de les paraules pessimisme i optimisme. Si, com a definició de pessimisme agafem la que diu que és la “doctrina o convicció filosòfiques segons les quals el món no és susceptible de perfeccionament substancial de cap mena”, vostè té raó, ja que se’n pot deduir que el pessimista pensa que els problemes no tenen solució.
Però si agafem com a definició del pessimisme la que diu que és “la propensió subjectiva a veure les coses en l’aspecte menys favorable”, i com a definició de l’optimisme “la propensió a veure les coses sota l’aspecte més favorable”, no em negarà que quan es veuen les coses pel cantó més desfavorable, es veuen més bé els problemes que poden presentar. I veure els problemes és la millor manera de solucionar-los.
I em pots dir de que serveix veure els problemes si després penses que no tenen solució? DE RES.
No li donguis més voltes, el millor és ser crític i optimista.
Al meu parer, ens interessa entendre el pessimisme i l'optimisme com opcions personals i no com característiques intrínseques a la nostra naturalesa; això ens dóna la possibilitat d'escollir.
Martin P. Seligman ens ajuda a entendre-les, us deixo l'article 'Vacunem-nos contra l'adversitat' http://coachingcat.wordpress.com/2010/12/18/vacunem-nos-contra-ladversitat
Publica un comentari a l'entrada