divendres, de gener 25, 2013

La politiqueta interior


Fa pocs dies, la secció de CDC de la ciutat de Barcelona publicava un comunicat acusant al senyor Duran i Lleida de la pèrdua de vots de la coalició CiU a les darreres eleccions. Aquest comunicat, a més de demostrar que els membres de la secció de CDC de la ciutat de Barcelona han fet una anàlisi molt pobra de les causes de la pèrdua de vots de la coalició, com que es va fer dos o tres dies abans de la votació del Parlament sobre la sobirania del poble català, va ser completament inoportú. Com que totes les accions humanes tenen una causa, no hi ha cap dubte que els seus autors buscaven algun efecte al fer el seu comunicat. El problema és que ningú ha aclarit què era el que aquesta gent buscava. De manera que no ens queda cap altre remei que creure que els components de CDC de la ciutat de Barcelona són uns polítics de molt poca volada.

El PSC va votar no a la declaració de sobirania del poble català. I això després de defensar aquest dret al seu programa electoral. Entenc perfectament que no estiguessin d’acord al cent per cent amb el text que es va presentar al Parlament, però, estant d’acord amb el dret a decidir, la posició més coherent hauria sigut abstenir-se. La consigna del partit no va ser seguida per cinc parlamentaris del seu grup, el que ha creat una situació interna al partit que no serà senzill d’arreglar. Per què la consigna va ser votar que no? Diuen que va ser per facilitar l’ascens de la senyora Carme Chacón a la primera secretaria del PSOE. Una política petita, quan es tractava de fer una política grossa.

El PP i Ciutadans, després de votar no a la declaració de sobirania del poble català, com era el seu dret, varen abandonar l’hemicicle sense esperar al resultat de votació. Una falta de respecte al Parlament i, per extensió, al poble que el va votar. Res d’estrany de dos líders que són tertulians habituals d’Intereconomia, una de les televisions de la caverna. Dos líders que, quan comencen a parlar, no paren, pateixen de verborrea compulsiva i, el que és pitjor, no diuen res. Un d’ells, el senyor Albert Rivera, es permet fer mofa dels “no sé quants cents” de presidents de la Generalitat. Una política pueril, de gestos inútils i de molt poca educació.

El dia 15 de novembre de l’any 1918, pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la primera guerra mundial, un jove estudiant de dret de 21 anys escrivia: “Tinc escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als qui la fan, i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions polítiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació política m’exasperen.”

Aquestes paraules tenen avui, 94 anys després, plena actualitat. L’única explicació és que es deu tractar d'un mal de la bèstia i, per tant d’impossible correcció. Pessimisme? Potser, però més aviat es tracta de realisme.

Per cert, el jove estudiant de dret es deia Josep Pla i Casadevall.