El cost de l'estat del benestar

Fa unes setmanes dèiem que Eurostat, l'organisme estadístic europeu, havia publicat a principis de desembre les despeses que cada estat europeu va dedicar l'any 2010 a la protecció social. Espanya va gastar 269,9 milers de milions d'euros, el que equival a 5.858 euros per habitant. Aprofundirem una mica sobre aquest tema, aprofitant que és dia de Reis i que, a la mitja part, el Barça està guanyant a l’Espanyol per 4 a 0.

Aquestes despeses corresponen a les prestacions de tots els organismes públics (estat central, autonomies, ens locals i seguretat social) i es divideixen en els següents capítols (entre parèntesi, els milers de milions d'euros de cada un d'ells): malaltia i atenció sanitària (77,3), invalidesa (19,2), vellesa (90,3), supervivència, és a dir, viduïtat i orfandat (24,0), família i fills (16,2), atur (38,0) , habitatge (2,4), i exclusió social (2,5).

Aquestes prestacions, al llarg dels últims anys, han experimentat un augment considerable. En efecte, l'any 2000 van ser de 126,0 milers de milions d'euros, cinc anys després, el 2005, van ser de 187,1, i l'any 2009 van arribar als 264,9 milers de milions. Des del 2000 fins a l'any 2009 han crescut aproximadament un 9 % per any, molt per sobre de la inflació. Entre 2009 i 2010 aquest creixement s'ha moderat, i només ha estat del 2 %.

Per completar el cost de l'estat del benestar, cal afegir a aquestes despeses de protecció social les despeses de l'educació pública, que van ser, a Espanya, de 52,7 milers de milions d'euros l'any 2010, el que dóna un total de 322,6 milers de milions d'euros. Aquest va ser el cost de l'estat del benestar en l'any 2010.

Si comparem aquest cost de l'estat del benestar amb els ingressos de totes les administracions públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social, que el 2010 van ser de 384,0 milers de milions d'euros, veiem que l'estat del benestar representa el 84 % de tots aquests ingressos, quedant 61,4 milers de milions per totes les altres despeses de l'estat, les autonomies i els ens locals. És evident que aquestes administracions no poden funcionar amb aquests diners

En canvi, l'any 2007, en plena expansió del boom econòmic, els ingressos de les administracions públiques van ser de 433,2 milers de milions, mentre que el cost de l'estat del benestar va ser de 264,4 (217,9 de prestacions socials i 46,5 d'educació), de manera que van quedar 168,8 milers de milions per a la resta de despeses de les administracions públiques, 2,7 vegades més que el 2010! Teníem aleshores un escenari completament diferent: hi havia diners a cabassos, tot semblava xauxa, teníem una economia de Champions League.

Al haver baixat els ingressos i haver augmentat el cost de l'estat del benestar, s'arriba a la conclusió que no és possible finançar-lo, de manera que les retallades són ineludibles. Les retallades són l'única recepta, mentre la ciutadania s'empobreix, els joves perden l'esperança, les classes mitjanes es redueixen i els pensionistes són vistos com una càrrega. Si més no, aquesta és la doctrina oficial, a l'espera que arribi una hipotètica millora de l'economia, Déu sap quan.

Però si ens comparem amb els països del nostre entorn, podem veure que les despeses de protecció social espanyoles són més aviat modestes, ja que tant França com Alemanya, Itàlia i el Regne Unit tenen una despesa per habitant molt superior a l'espanyol.

La paradoxa és que, mentre Espanya té un estat del benestar molt modest respecte al d'altres països del nostre entorn, aquests poden enfrontar-s'hi i nosaltres no. Una de les respostes és que Espanya és un país on la picaresca és l'esport nacional des de fa molt temps: no oblidem que les novel•les picaresques ja existien al segle XVII. El frau fiscal a Espanya és de més del 20%, mentre que el dels països situats al nord d'Espanya és menor del 13%, cosa que fa que els ingressos de les administracions públiques espanyoles es vegin molt minvats. Amb una economia submergida del mateix ordre que la dels nostres veïns del nord, les administracions públiques podrien ingressar, com a mínim, 30.000 milions d'euros més a l'any. Això faria que les retallades a l’estat del benestar podrien ser molt menors (encara que sí caldria fer el necessari perquè la despesa social no augmentés al ritme dels últims anys).

L’altre dia, en un article publicat a La Vanguardia, l’economista Xavier Sala i Martin deia que el frau fiscal venia, principalment, dels petits fraus dels que no paguen l’IVA de l’electricista, les cotitzacions de les treballadores domèstiques, que paguen part de les seves compres immobiliàries amb diner negre per pagar menys impostos, etc. En canvi, els inspectors d’hisenda pensen al revés: diuen que aquests petits fraus, encara que molt nombrosos, “només” són responsables del 10 al 20 % del frau total. La resta vindria de les grans empreses. Veiem el que deia el diari El País el 29 d’octubre del 2012:

El 2007, previ a l'esclat de la crisi, les empreses van obtenir, segons la Central de Balanços del Banc d'Espanya, beneficis rècords. Van augmentar un 14,9% respecte a l'any anterior. Fins i tot en el primer trimestre del 2008 (ja instal·lada la crisi) els resultats de les empreses no financeres van pujar un 8 %, mentre que les financeres els van disminuir, per primera vegada, en un 1,5 %. Amb aquestes dades a la mà, Hisenda esperava una recaptació en l'impost de societats superior a la del 2006 o, com a mínim, similar. Però no va ser així: l'impost sobre societats experimentar una brusca caiguda del 18 %.

Són dades que van fer públics els inspectors d'Hisenda ja al setembre de 2008. L'única explicació possible a aquest fort descens en la recaptació, van assegurar, era l'increment del frau fiscal.

En només dos anys, 2008 i 2009, l'impost de societats i l'IVA van caure més de 46.000 milions d'euros. L'IVA es va recuperar, però l'impost de societats no, segons ha assegurat aquesta mateixa setmana Francisco de la Torre, secretari de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda (IHE).

La primera explicació que se sol donar a l'espectacular caiguda en la recaptació fiscal, insisteix De la Torre, és que resulta inevitable perquè a Espanya s'han destruït milions de llocs de treball i perquè la part de l'economia submergida ha augmentat. Però això no explicaria els fets el 2008. A més, la destrucció d'ocupació no disminueix els ingressos empresarials, sinó els de l'IRPF i les cotitzacions socials.

En definitiva, a Espanya, el frau fiscal ha augmentat i es concentra, segons els experts, en grans grups empresarials, empreses transnacionals i en grans fortunes personals. Les professions liberals o de serveis, en què tan sovint es centra la desconfiança dels ciutadans, són responsables d'entre un 20 % i un 10 % aproximat d'aquest frau, el que no és poc, però que resulta menys rellevant.

Per què els governs successius no s’han preocupat suficientment del frau fiscal? Cadascú pot imaginar la resposta.

I ara resulta que el senyor president del govern també s'apunta als petits defraudadors, ja que sembla que cobra dietes de diputat quan té casa de franc a la Moncloa. Almenys així ho diu la denúncia presentada fa pocs dies. I també sembla que uns quants ministres l'acompanyen en aquestes miserables actuacions. Com voleu que aquesta gent s'ocupin del frau fiscal?

Informe dels inspectors d’Hisenda del setembre del 2008