Mobles vells, a les golfes

El ministre de finances del nou govern japonès, que respon al nom de Taro Aso, ha afirmat que a les persones grans amb malalties que tenen un tractament car, la seguretat social els hauria de facilitar l’adéu definitiu. Aquestes declaracions han impressionat les ànimes càndides. A mi, no. Ja fa molts anys que estic segur que aquest és el futur que ens espera, ja que els costos de la sanitat pública augmenten de manera exponencial, i que una bona part d’aquests costos és degut a la gent gran. I com que cada vegada som més els que passem d’una certa edat, aquesta solució es fa ineluctable.

És més, penso que aquesta només serà una primera fase. Després vindrà la segona, la que dirà que les persones no productives no podran gaudir més que un cert temps de la liberalitat de les pensions de jubilació. De manera que s’haurà de trobar un mètode perquè, elles també, encara que no tinguin massa despeses de sanitat, diguin adéu a aquesta societat. Ja que cada vegada hi ha més jubilats i menys gent jove per pagar les cotitzacions.

Deia la meva àvia que va assistir a un míting a Mataró, on vivia, devia ser els anys 30 del segle passat, que donava un jove republicà i progressista, en el que explicava a l’auditori tot el que la república faria pel bé del poble. Quan va acabar, una senyora gran li va replicar: “Jove, tot el que heu dit està molt bé, però no heu parlat dels vells”. La resposta va ser ràpida: “Senyora, mobles vells a les golfes”. La senyora va començar a plorar com una magdalena, i el míting es va acabar com el rosari de l’aurora.

Ara que, complerts els setanta, i havent gaudit ja de cinc anys de cobrar de l’estat sense fer res, quan el cos comença a fer figa, espero, el més tranquil·lament possible, si pot ser ben assegut, que alguna institució oficial pensi en mi per ajudar-me a pujar a les golfes, que serà una manera elegant de dir adéu.