Teatre Auditori. Un anàlisi de cas

En Joan Piña m’ha fet arribar un anàlisi de cas sobre el Teatre Auditori que el nostre Magnífic Ajuntament té pensat construir. Ha fet aquest anàlisi de cas en el marc d’un Màster en gestió del Patrimoni Cultural en l’àmbit local, dins de l’assignatura Anàlisi de casos. El seu anàlisi m’ha semblat força interessant, i he de dir que estic d’acord amb gairebé tots els plantejaments que fa. Seria, penso, molt interessant que aquest document, que és relativament curt i fàcil de llegir, estigués a l’abast de la població interessada.

Comença en Joan definint la situació actual de la cultura a Malgrat. Hi veu una degradació continuada. En copio alguns paràgrafs:

Malgrat compta amb un teixit associatiu ric i actiu, que en molts casos són els impulsadors de les activitats culturals del poble. Es compta amb nombroses festivitats i actes culturals interessants, però que de mica en mica es nota com es van afeblint, ja que compten amb poc suport o no són capaços d’adaptar-se als nous temps.

Cada vegada més, des de l’Ajuntament s’ha anat impedint o no afavorint les activitats tradicionals o culturals, d’aquesta manera veiem com festes com la de Sant Antoni Abat o la de la Diversitat s’han perdut tot i comptar amb una gran afluència de públic i història. Per altra banda s’ha intentat recol•locar actes no propis i gens arrelats com són la festa de les bandes de música, que s’emporta una gran part del pressupost de festes. Si comparem amb altres municipis semblants al nostre veiem com Malgrat inverteix molt menys en cultura que la mitjana d’altres pobles. Per tant veiem com es pateix un desgast continu de la identitat del municipi.

Per presentar algunes dades podem dir que l’any 2006 Malgrat comptava amb una renda per habitant de 12.354,22 €, i l’Ajuntament destinava a cultura un 4,28% del pressupost de municipal. Dins el Pla d’Acció Cultural que recentment s’ha presentat a Malgrat s’analitzen aquestes dades i, com ja hem dit, es mostra que Malgrat destina menys a cultura que altres pobles amb dades semblants. Aleshores es pot dir que aquest poble no compta amb bona salut cultural sinó que pateix una recança a invertir en aquest sector.

Malgrat compta amb 88 entitats, menys que altres pobles amb condicions semblants. Tot i això, el poble de Malgrat va destacar per una salut associacionista fora de lo normal (Jordi Pomés (2002) així ho destaca sobretot en el període de 1850 - 1950) que s’ha anat perdent i cuidant poc fins a estar en les dades que veiem avui dia.

Per tant es percep com aquest poble no rep tot el suport cultural que mereix i se’n ressent molt, ja que trobem una població que reclama i vol fer i un ajuntament que retalla i frena.

I és en aquest context que l’Ajuntament vol fer una inversió que, al dia d’avui, s’estima en 15 milions d’euros, i que tindrà unes despeses de funcionament molt importants que, a la data d’avui, ningú ha quantificat. En Joan ens ho resumeix així: El centre que es projecta de fer trobaria un poble amb moltes entitats que en farien ús, però pocs diners per destinar en l’ àmbit de la cultura.

L’origen de l’idea d’un Teatre Auditori ve, probablement del fet que Malgrat compta amb tres entitats dedicades a produir obres de teatre: el grup Germanor, la Fundació La Xarxa, i Tònica Teatral; totes elles amb presentació d’obres i utilització continuada de l’única sala de teatre amb que compta el poble: el Centre Cultural. Altres entitats que fan un ús continuat d’aquest espai és l’esbart dansaire Mar Blava i el Cineclub Garbí.

El Centre Cultural (abans Centre Parroquial) és força nou, però amb les obres de reforma es va retallar considerablement el seu aforament (actualment de 212 localitats, però 112 si comptem que des del pis de dalt quasibé no es veu l’escenari), i tot i això no es va convertir en un teatre ben preparat. Una població com Malgrat necessita una sala de teatre més gran, sens dubte.
Segurament aquesta necessitat va motivar la construcció del centre al que dediquem el treball.

El centre que es projecta, però, no és només una gran sala polivalent de 430 places per a teatre, concerts, cinema, congressos, conferències, etc, amb els annexes com camerinos, cabines de traducció, venda d'entrades, el vestíbul de l'edifici, bar-restaurant, amb un escenari equipat amb caixa escènica per a la utilització de telons i decorats mòbils, així com fossar escènic. També preveu un viver d’entitats, amb els seus locals i magatzems, i sales de conferències.

Tècnicament, sembla, el projecte és molt complet. Però, és necessari? Quina serà la seva rendibilitat, no només monetària, sinó social i cultural? En Joan ens proposa unes qüestions obertes per al debat:

- Necessita Malgrat un centre d’aquestes característiques? Sobretot centrant el debat en les dimensions de l’edifici i utilitats com les sales de conferències, ja que de sales per reunir-se n’hi ha moltes altres (biblioteca, centre cultural, futur arxiu municipal, segon pis de ca la Vídua Sala, etc).

- No hi ha altres prioritats en matèria de cultura i patrimoni abans que una inversió de tants milions en un edifici? Si avui dia no es construeix un molt esperat museu per la població, amb aquest nou edifici fet, encara s’haurà d’esperar molt més.

- Té Malgrat un nivell d’activitat cultural suficient actualment? És digne doncs d’un centre així? Resultarà prou productiva l’inversió?

- Cal fer-lo tot de cop? No es pot construir per parts o mòduls? Si es fes per mòduls permetria en un futur afegir espais com un museu local, més sales per entitats, etc, no és només una qüestió d’estratègia econòmica sinó també d’utilitat i projecció de futur.

Si a Malgrat es poguessin debatre aquests tipus de coses, el debat seria interessant i enriquidor pel projecte del que parlem. Però el clima actual és molt impropi per a un debat serè.

Dono les gràcies a en Joan per haver-me permès llegir el seu anàlisi, del que he intentat fer-ne un resum. Seria una bona cosa per tothom que servís de base per a una reflexió.

La crisi de l’estatut

Dir abans de tot que aquesta crisi no és la que més importa, en aquest moment, al personal. La preocupació de portar a casa el necessari perquè la família pugui arribar a fi de més és, ara per ara, la preocupació més important de la majoria. Però això no vol dir que la crisi de l’estatut no tingui, també, la seva importància.

Ben mirat, l’estatut que ara s’està discutint al tribunal constitucional no és un bon estatut: massa llarg, massa reglamentari, massa detallat en algunes qüestions, ridícul en alguns punts (com, per exemple, el circumloqui del preàmbul per dir, amb la boca tancada, que Catalunya és una nació). Vist com l’estatut es va desenvolupar, aquesta poca qualitat del text era previsible:

- un il•luminat Pasqual Maragall va engegar la maquinària, esperonat per les declaracions del senyor Rdz. Zapatero. Declaracions que en Pasqual es va creure, demostrant que, com a polític, va tenir una visió de la jugada més aviat poc encertada.

- un espectacle llastimós durant tot el part, una olla de cols on cadascú semblava voler que tothom s’assabentés que “jo vaig més lluny que ningú”.

- un escapçament important a Madrid del text que va sortir del parlament català, amb una negociació final que a mi, personalment, em sembla vergonyosa, i no diré més.

Que aquesta redacció actual de l’estatut no deu ser gaire bona ho demostra el fet que ERC no el votés, i que el coautor del que diu l'estatut sobre el finançament ja pensi en exigir-ne un altre, com pot ser el concert econòmic.

El tribunal constitucional, caducat o sense caducar, ho té molt senzill. Sigui quina sigui la seva composició, la sentència que dicti serà la d’escapçar encara més el text, per arribar, en aspectes essencials com és el de la llengua, a retallar el que s’havia aconseguit amb l’anterior estatut.

I tot això, per què? Per una raó fonamental: Catalunya ja no fa por a ningú. Per tant, se li ha perdut el respecte. La posició actual dels partits, de demanar la renovació del tribunal constitucional, és contestada amb menyspreu, tant pels uns com pels altres. Molts pensen que ha arribat el moment de tornar a posar els catalans (i, de passada, totes les autonomies) al seu lloc.

Si volem que se’ns respecti, hem de fer por. Quan es va organitzar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt, Espanya va començar a tenir por. Quan s’ha vist que ningú anava a votar, aquestes consultes s’han convertit en una riota més dels centrípetes carpetovetònics. Aquestes consultes només han servit perquè ens perdin, encara més, el respecte.

Solució? Només en veig una. Que els partits nacionalistes diguin que no accepten cap resolució del tribunal constitucional, caducat o renovat. Que ERC surti del govern i amb aquesta sortida provoqui eleccions anticipades. Que el nou govern sigui de coalició entre CiU i ERC, i que continuï desplegant l’estatut, digui el que digui el diantre de tribunal. I que anunciï clarament que ho farà. I que ens enviïn l’exèrcit, si gosen.

Però aquesta solució és impossible: ERC odia CiU, i posarà aquest odi per sobre de tot. I CiU no té prous torrons per enfrontar-se a l’estat.

De manera que ens pixaran a sobre i direm que plou. I seguirem fent editorials conjuntes sobre la nostra dignitat com a poble. I, com sempre, direm que tota la culpa la té el PP.

L’any sense estiu a Catalunya explicat pel baró de Maldà

Recordem que l’any 1816 va ser qualificat com “l’any sense estiu” a tot Europa i a Amèrica del Nord, degut a l’erupció del volca Tambora. I a Catalunya, com es va viure aquest fenomen?

En termes generals, els testimonis obtinguts per a Catalunya es refereixen a un estiu 1816 amb unes temperatures extraordinàriament baixes. A la ciutat de Barcelona, la manca de calor en els mesos d'estiu era considerat no només com un digne tema de conversa, sinó també com una cosa negativa i poc usual. Recentment s’han descobert registres de temperatura molt antics de la ciutat de Barcelona que ho confirmen: a la figura podem veure els registres mensuals dels anys 1816 a 1820 (les anomalies estan referides al període de referència 1780 – 1815)

El diari del baró de Maldà, que vivia a Barcelona mostra com, en nombroses ocasions, l’estiu era com la primavera, i que això era una sensació estranya i incòmoda (“Caixó de Sastre”).

Compara el baró la temperatura el 18 agost 1816 amb la d'un dia típic de maig. En el 22 d'agost corregeix aquesta opinió i diu que s'assemblava més a abril.

En el seu diari, el baró de Maldà es refereix a les possibles causes d'aquest fred inusual i l'associa a una gran nevada que va tenir lloc al centre d'Espanya el dia 11 d'agost, que després va canviar al 16 de juliol. També va assenyalar que s'havia produït una forta nevada al Pirineu i al nord d'Europa. Aquesta informació no pot ser confirmada per altres fonts però és significatiu que les dues dates previstes pel Baró varen coincidir amb unes temperatures molt baixes registrades a Madrid els 16 de juliol (13,1 ºC) i 11 d'agost (12,5 ºC) a les 7 de la tarda. És possible que la neu fos de fet una pedregada que afectés una gran àrea de l'altiplà central espanyol.

La impressió general d'un estiu inusualment fred es pot confirmar, ja que el Baró registrava tots els dies particularment frescs o freds al seu diari. D’acord amb el baró, els mesos de juliol i agost varen ser particularment freds amb 13 i 10 dies de temps fred, respectivament, mentre que al juny en registrava 5 i al setembre, 4.

Aquesta avaluació reflecteix dos fets de diferent naturalesa:

(1) aquests dos mesos es van registrar temperatures especialment baixes a Barcelona, com es pot veure a la figura.

(2) aquests dos mesos corresponen en general al pic de les temperatures de l'estiu, per tant el clima inusualment fred té un major impacte psicològic, que podria explicar perquè juny i juliol es caracteritzin de manera diferent pel baró, mentre que l'anomalia tèrmica mensual mirada a llarg termini d'aquests dos mesos sembla normal.

Després de l'estiu de 1816, les temperatures inusuals potser no eren tan òbvies, però no deixa de sorprendre que a la costa mediterrània, al mig de la tardor, hi hagués situacions que eren més típiques d'un hivern molt sever: "Com una demostració d’un fred prematur, no només la muntanya del Montseny està coberta de neu, sinó també la muntanya de Montserrat i els seus voltants. A més, sembla que el riu Llobregat està congelat, cosa notable, i és per això que ningú surt de casa", ens explica el baró el 18 de novembre 1816.

A les zones rurals, el fenomen de baixes temperatures tingué un impacte negatiu directe sobre els cultius, ja que va retardar significativament el procés de maduració. En el cas dels cereals, la collita es va veure greument afectada, de manera que els treballadors del camp van haver de seleccionar el gra madur del verd, el que significa que els costos laborals van ser alts.

L'extensió espacial dels efectes anormals en l'agricultura no es van restringir a l’Espanya peninsular, sinó que també les Illes Balears varen patir: "He d'assenyalar com una cosa estranya i que val la pena comentar que durant tot el mes de juny i juliol no va fer gens de calor, amb un aire del mar excessivament fred a causa de la calamarsa que va caure a Mallorca i altres llocs. Aquest fred ha retardat la collita de blat, que va continuar al llarg de juny i fins ben entrat juliol. El blat sec ha hagut de ser acuradament seleccionat del verd, que es va deixar que madurés al camp. A la nostra propietat encara havia blat que es recollia el dia de Sant Jaume (25 de juliol), el que significa que la batuda va ser també tard, perquè no hi havia sol i estava tot el dia boirós i clara tota la nit, tot el contrari del que es necessitava" (Arxius d'Arenys de Mar, Memòries de la Casa Belsolell de la Torre, 1816).

De manera semblant al que va passar amb els cereals, els productors de vi varen notar (a finals d'agost de 1816) que la manca de calor no permetia la maduració del raïm de i que, per tant, que la collita d'aquest any seria pobra tan en termes de quantitat com de qualitat ("Calaix de Sastre", Baró de Maldà , 27 d'agost 1816).

Malgrat 1910 - la cova del contrabandista

Decididament, Malgrat sortia molt als diaris d’ara fa cent anys. El dia de Sant Jordi de l’any 1910, però, no hi va sortir per la vaga de les mines de ferro, sinó perquè s’havia descobert tabac de contraban a una finca, de la que era masover el senyor Rafel Turró (que era sord)

Llegint la notícia es desprèn que no es va poder demostrar que el tabac fos seu, de manera que el senyor Turró va ser declarat innocent.

Ahir va ser un gran dia

Ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, va ser un gran dia pel poble de Malgrat de Mar, comarca del Maresme. Ahir va ser el dia que el progrés va guanyar la partida a l’obscurantisme. Ahir va ser el dia que la serra mecànica va eutanasiar uns arbres malalts, que no tenien cap valor botànic i que, a més, eren forasters. Ahir va ser el dia que, per fi, va quedar obert el camí a continuar vertebrant l’eix, encara que, en una primera etapa, el vianant no podrà gaudir de la vertebració axial. Però això no és problema ja que, mentrestant, quedaran lliures unes superfícies on els artistes locals podran exposar les seves obres pictòriques murals, que de ben segur meravellaran a qui les contempli.

Pels que varen poder veure la parafernàlia muntada per protegir el lloc, amb un munt d’homes armats, que no pensin que es tractava d’un dispositiu com el que acompanyava al dictador cada vegada que visitava Barcelona. No. El dispositiu es va muntar amb el noble objectiu de protegir d’una caiguda a una espècie pròpia de la zona, l’homo malgratensis pujador d’arbres, ja que aquesta espècie té la costum de pujar, encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho, als arbres malalts, sense cap valor botànic i forasters, quan veuen que corren perill.

Proposo que en el jardí tan bonic que diuen que quedarà, un cop l’obra de vertebració s’hagi acabat, s’hi plantin uns arbres ben catalans com són els garrofers. I que cada any, quan surtin les primeres garrofes, el bon poble n’agafi unes quantes i, en ofrena processional, les porti a la Casa Gran, en homenatge a l’Estimada Lideressa i als vuit acòlits que, amb els seus vots, han fet possible que ahir, vigília de Sant Jordi de l’any 2.010, a Malgrat de Mar, comarca del Maresme, fos un dia tan gran.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

No hi ha dubte que, ara fa cent anys, Malgrat sortia molt als diaris a causa de la vaga a les mines de ferro. El divendres 22 d’abril de 1910, La Vanguardia publicava que les notícies de la vaga eren més satisfactòries que en dies anteriors.

Seguirem informant.

Volcans i canvi climàtic

Ara que el volcà islandès posa problemes als vols dels avions pot ser un bon moment per recordar com estem sotmesos a variacions importants de temperatura degudes a l’activitat volcànica. I com, històricament, moltes d’aquestes baixades importants de temperatura varen coincidir amb collites dolentes, fams, malalties i mortaldats. I que tot això es podria repetir.

Abans definirem l’índex d’explosibitat volcànica. Aquest índex es defineix avaluant el volum de material expulsat pel volcà, tant en forma de material sòlid (lava) com de material fragmentari (piroclasts). L’índex 1 correspon a una expulsió de 100.000 m3, el dos a una de 1.000.000 m3 (deu vegades més), i així successivament. Una emissió de 1 km3 (1.000.000.000 m3) es correspon així a un índex de 5, una de 10 km3 a un índex de 6 i una de 100 km3 a un índex de 7.

Comencem la narració a l’any 1600. Entre el 16 de febrer i el 5 de març, el volcà Huaynaputina, situat al sud del Perú, va entrar en erupció. Va ser una erupció important, que va expulsar a l’atmosfera uns 19 km3 de pols fina, que va tapar la llum del sol durant mesos, i que es troba sedimentada tant a Grenlàndia com a l’Antàrtica. Aquesta pols va alterar el clima de tot el planeta, de manera que l’estiu del 1601 va ser el més fred de l’hemisferi nord des de l’any 1400. El seu índex es suposa que va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,8 ºC.

Durant el segle XVII el planeta va registrar una gran activitat volcànica. Hi va haver erupcions importants i pics de fred els anys 1641-1643, 1666-1669, 1675 i 1698-1699. No es sap a quines erupcions corresponen aquests períodes de fred, amb l’excepció de la de Mindanao, que va entrar en erupció el 4 de gener de 1641, segons testimonis d’una flotilla espanyola que es trobava a la vora.

Som ara a Islàndia, a l’any 1783. Durant uns quants mesos una fissura eruptiva del volcà Laki, que va arribar a tenir fins a 27 km de llargada, va emetre una gran quantitat de lava basàltica (més de 12 km3) que va inundar dues amples valls del país. Aquestes laves basàltiques es varen acompanyar de grans emissions de gasos volcànics, entre els quals hi havia compostos fluorats, que varen contaminar l’herba. Es va produir un enverinament generalitzat del bestiar, que era el principal recurs de la població, provocant una crisi d’aliments que va matar un 25 % de la població islandesa.

Aquell mateix any 1783, a Europa es va formar una boira seca i persistent, que atenuava la il•luminació solar, seguida d’un hivern molt sever, amb pèrdua de collites l’any següent. Benjamí Franklin, que llavors residia a França com a representant dels Estats de la Unió (nom que tenien en aquell temps els Estats Units), va ser el primer que va relacionar aquestes anomalies climàtiques amb el volcà islandès. De tota manera, l’anàlisi dels fenòmens climàtics relacionats amb l’erupció del Laki no és senzilla, ja que el mateix any es va produir l’erupció del volcà Asama al Japó, que també va emetre productes volcànics a l’alta atmosfera.

Entre el 5 i el 10 d’abril de 1815, l’illa de Sumbawa, a l’est de Java, va viure l’erupció del Tambora. Va ser, segons sembla, una de les erupcions més importants dels darrers 10.000 anys. La seva columna eruptiva va arribar fins a 33 km d’alçada. Es varen dispersar 150 km3 de productes piroclàstics i lava. L’erupció va causar directament uns 12.000 morts, però la pèrdua de collites per la caiguda de cendres volcàniques varen causar més de 90.000 morts de fam només a Indonèsia. El seu índex va ser de 7, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,5 ºC)

A més dels efectes directes de l’erupció del Tambora a Indonèsia, la introducció a l’atmosfera de grans quantitats de pols volcànica i de gasos va provocar una atenuació de la llum solar a Europa i a Amèrica del Nord, malgrat que el volcà estigués situat a l’hemisferi sud. L’any següent de l’erupció, el 1816, es coneix encara com “l’any sense estiu”. Les temperatures a l’hemisferi nord, especialment les mínimes, varen ser molt baixes. Pluges i, fins i tot, nevades, varen ser corrents durant els mesos d’estiu. Aquell any la collita de blat va ser la pitjor en molts anys, el que va provocar un encariment del pa a tota Europa, agreujant la depressió econòmica que va seguir al final de les guerres napoleòniques. Hi va haver centenars de milers de morts (65.000 només a Irlanda, preludi de la gran tragèdia de 30 anys més tard), potser no directament de gana (els governs de molts països varen subvencionar el preu de la farina), però si de malalties derivades de la feblesa per la poca alimentació. Com anècdota, als Estats Units, la situació financera de Thomas Jefferson, a la seva finca de Monticello, a Virgínia, va ser tan ajustada degut a les males collites, que va haver de demanar un préstec de 1.000 dòlars, una quantitat molt important a l’època.

Aquesta erupció venia precedida de la de la Soufrière, l’any 1812, a l’illa caribenya de Sant Vicenç, i de la del Mayon, a les Filipines, l’any 1814. La conseqüència d’aquesta extraordinària activitat volcànica va ser un núvol dens de pols estratosfèric, que varen impedir que la radiació solar arribés al sòl, refredant la temperatura, tant de la terra com de l’oceà. Les corrents polars de l’oceà Atlàntic es varen traslladar 6º més al sud del que era habitual, de manera que els països que més varen sofrir del fred varen ser els situats més al nord.

Un altre conjunt d’erupcions importants es varen produir entre els anys 1830 i 1840, entre les que tenim les de Babuyan (Filipines) l’any 1.831 i Cosigüina (Nicaragua) l’any 1.835, amb unes conseqüències sobre les temperatures tant importants com les del Tambora. Probablement aquestes baixades de temperatura varen contribuir a la gran fam irlandesa dels anys 1845 i 1846 (la causa més important, però, va ser una plaga de les patates). El cens irlandès de l’any 1841 registrava una població de 8,17 milions d’habitants, i el de 1851 només en registrava 6,55 milions.

Els dies 26 i 27 d’agost del 1883 es va produir l’erupció del Krakatoa, la primera gran erupció estudiada científicament, i que va llençar a l’atmosfera uns 20 km3 de material volcànic polvoritzat, que es va dispersar per l’estratosfera de tot el món, desplaçant-se tan ràpidament que va donar la volta al món en només 10 dies, i reduint la intensitat de la llum solar. El seu índex va ser de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC. El seu efecte climàtic va ser moderat.

Més recentment, assenyalarem les erupcions següents:

1902 – Santa Maria, a Guatemala, amb un índex que es suposa que ve ser de 6 i una baixada de temperatura global que es suposa que va ser de 0,1 ºC.

1912 – Novarupta, a Alaska, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,4 ºC.

1982 – El Chinchón, a Mèxic, amb un índex de 5, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

1991 – Pinatubo, a les Filipines, amb un índex de 6, i va fer baixar la temperatura global del planeta de 0,3 ºC.

Es molt interessant llegir l’article Volcanism and the Little Ice Age, que conclou que el vulcanisme va ser la causa del 40 % de la baixada de temperatura de la denominada Petita Edat del Gel.

Com a conclusió, hem de reconèixer que, davant un volcà, no som ningú.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

El dimecres 20 d’abril del 1910 La Vanguardia donava la notícia de que l’alcalde de Malgrat havia visitat el governador provincial per explicar-li com estava la vaga de les mines de ferro. Des de que havien arribat al poble les quatre parelles de guàrdies civils de reforç, la situació era pacífica, però es temia que hi tornès a haver violència si es retiraven.

Malgrat 1910 – La carretera de Blanes

La Vanguardia del dimarts 19 d’abril del 1910 publicava que la Comissió Provincial de la Diputació havia modificat la quota que l’ajuntament de Malgrat havia de pagar per les obres de la carretera de Malgrat a Blanes, amb ramal a Palafolls.

Recordem que el traçat d’aquesta carretera havia sigut la causa d’una profunda divisió al ple municipal.

Malgrat 1.910 – Reprèn la vaga a les mines de ferro

A la Vanguardia del 16 d’abril del 1.910, avui fa cent anys, es publicava la notícia de la represa de la vaga dels miners de les mines de ferro de Can Palomeres. Quatre parelles de la guàrdia civil varen arribar a Malgrat per intentar mantenir l’ordre públic, ja que la casa de l’enginyer i la del encarregat havien estat assaltades.

El Cabanyal i Can Feliciano

Ambdues són alcaldesses. S’assemblen en que són més aviat baixes y d’un gruix important: físicament responen a l’adjectiu de rabassudes. Són d’idees fixes i tenen el geni viu: idees clares i lideratge, diuen uns, tossuderia i mala llet, diuen altres. L’una està entestada en obrir València al mar, encara que s’hagi de carregar un barri com el Cabanyal. L’altre vol fer un eix vertebrador cobrint la riera, encara que s’hagi de carregar els arbres de Can Feliciano. L’una ha propiciat una expansió de la seva ciutat basada en l’especulació (la dels terrenys de Mestalla n’és un exemple), l’altra ha basat la seva política urbanística en afavorir una densitat d’habitatges que ha acabat convertint el poble en una entitat suburbial (potser la seva primera actuació en aquesta direcció va ser la fàbrica de l’aigua)

Una ha fet fer un estudi que demostra que el barri del Cabanyal no té cap valor artístic, l’altre ha fet fer un estudi que demostra que els arbres de Can Feliciano no tenen cap valor botànic. Una ha contemplat tranquil•lament com la policia apallissava uns manifestants que, segons el diari ABC, versió valenciana, eren molt violents, encara que a la tele es veiés clarament que eren gent que protestaven pacíficament asseguts. L’altre ha denunciat uns manifestants clarament pacífics acusant-los de violència contra l’autoritat.

Una ha aconseguit que el parlament valencià votés una llei ad hoc per permetre l’enrunament de les cases del Cabanyal que li fan nosa. L’altre ha aconseguit que al carrer Nicaragua es donés l’ordre al director de l’ACA (a qui prèviament, de manera pública i per escrit li havia dit que era un incompetent) de que seguís les seves directrius.

Però no són iguals en tot: una va de vermell, l’altre de negre; una és declara de dretes, l’altre d’esquerres. A una l’han acusat d’haver rebut una bossa Vuitton de la trama Gürtel, a l’altre l’han acusat, al Ple municipal, així com a una altre regidora, d’aprofitar la seves posicions per votar a favor d’un projecte, el de cobriment de la riera, que les beneficien.

Al Cabanyal esperen que el Tribunal Constitucional estudiï el recurs del govern central contra l’enderrocament, i l’alcaldessa diu que esperarà la sentència abans de recomençar l’enderroc, mentre continua comprant cases al barri. A Can Feliciano, les obres començaran la setmana que ve, i l’alcaldessa diu que hi ha molta gent a favor de la canalització de la riera, i demana a la Plataforma que es replantegi la seva postura.

En els dos casos, ni l’una ni l’altre tenen cap flexibilitat per veure que a molts ciutadans no els importa el valor artístic o el valor botànic reals de les coses, sinó que donen molta importància al valor sentimental de les cases i dels arbres. Flexibilitat?, sento que em diuen. Com vols que unes persones rabassudes (baixes i gruixudes) puguin ser flexibles? Potser si s’aprimessin una mica...

El camp de tir de la Tordera: enterrament de cartutxos

Impactant el post que ha publicat ahir el blog cafèambllet.com, amb el descobriment de milers de cartutxos enterrats. Es recomanable llegir-lo.

Però també és molt recomanable llegir el comentari que fa en Xavi Romera, al seu blog La Natura a la Baixa Tordera, i que no m’estic de reproduir:

Hola 6Q,

L'altre dia ja et vaig dir que no estaves sol, ni ara ni abans, i per exemple amb la vergonya del camp de tir, si grates una mica veuràs que fa temps que hi ha escrits i queixes sobre el tema de gent molt variada i des de diferents punts de vista, ara bé... serveix de res la queixa??? Fins ara s'ha demostrat que no, tu mateix l'has sofert en carn pròpia. T'ho vaig comentar l'altre dia i ho torno a fer... si s'ha de fer alguna cosa, és denunciar-ho on s'ha de denunciar, i si no et contesten o passen de tot (que actualment l'administració funciona així en aquest i altres temes), doncs denunciar també a qui havent de fer alguna cosa al respecte, no ho fa.

Canya!!!... però a qui se la mereix, per acció o per omissió.

Aquesta notícia i totes les anteriors, incloses la del Follet, no serveixen de res si no es va a l'arrel del problema, que no és altre que la passivitat i la complicitat de les administracions competents (ACA, DMAH i Ajuntaments).

Sempre ho he dit... no fa malbé la natura qui vol, sinó qui pot... s'ha de mirar perquè pot!!!

Et vaig dir que és un tema a tractar seriosament, no per queixar-se per "complir". Si vols treballar seriosament en aquest tema i denunciar-lo, a totes, ja saps on trobar-me.

Salut, canya, i tots a una.

Xavi


En Xavi té raó, sense la complicitat passiva de les administracions (l’ajuntament en primer lloc), això no passaria.

Les temperatures de l’any 2.009

Segons les dades de la NOAA, l'any 2.009 ha estat el sisè any més càlid des de l'any 1.880. L'anomalia tèrmica respecte del mitjana del període 1.901-2.000, presa com a referència, ha estat de + 0,557 ºC. L'any més càlid va ser el 2.005, amb una anomalia de + 0,615 ºC.

Si examinem les temperatures dels observatoris situats a terra, l'any 2.009 ha estat el vuitè any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,768 ºC. L'any més càlid va ser el 2.007, amb una anomalia de + 0,982 ºC.

Si ara fem una ullada a les temperatures de l'aigua dels oceans, l'any 2.009 ha estat el quart any més càlid, amb una anomalia tèrmica de + 0,482 ºC. L'any més càlid va ser el 1.998, amb una anomalia de + 0,509 ºC.

Un any més, no s'observa que la temperatura segueixi augmentant. En efecte, la recta de tendència de les temperatures del període 2.001-2.009 és pràcticament una recta horitzontal (el pendent és de - 0,0029 ºC / any), malgrat l'augment continuat de la concentració de CO2 a l'atmosfera. Probablement aquesta sigui la característica més important de l’any 2.009: que la temperatura segueixi sense augmentar, malgrat que la concentració de CO2 segueixi fent-ho.

La primera pedra del Teatre Auditori

L'alcaldessa de Malgrat de Mar ha anunciat que l'acte de col•locació de la primera pedra del Teatre Auditori tindrà lloc aquest 2010. Conxita Campoy, en declaracions a Ràdio Malgrat, ha recalcat, però, que fins ara l'equip de govern -PSC, PP- havia guardat silenci sobre aquesta qüestió amb la voluntat de mantenir una certa prudència ja que abans s'havien de consolidar alguns aspectes del projecte com garantir la seguretat del finançament de l'obra.

Una part d'aquest finançament s'aconseguiria a través del cànon que el consistori té previst fer pagar a l'empresa adjudicatària de la gestió de les zones blaves d'aparcaments que hi ha actualment a Malgrat de Mar, ha assegurat l'alcaldessa. Amb aquesta mesura, l'Ajuntament preveu recaptar uns 3 milions d'euros. El passat mes de maig, l’Ajuntament de Malgrat de Mar va signar un crèdit de gairebé 6 milions d'euros per a la construcció del Teatre Auditori, que té un cost total que s’aproxima als 15 milions d'euros.

El projecte inclou un teatre amb una capacitat per a més de 400 persones, un hotel d’entitats, sales per a diferents usos i un aparcament soterrat d’unes 200 places. També es preveu un espai públic d’uns 9 mil metres quadrats. La construcció del Teatre Auditori trigarà entre 3 i 4 anys.

Aquesta notícia apareixia ahir, divendres sant, al Malgrat Confidencial. Era una notícia esperada. L’equip de govern havia de moure fitxa abans que fos massa tard, ja que les eleccions són a la cantonada.

Amb una despesa de prop de 15 milions (la realitat potser serà una altre, molt més incòmoda de pair), amb un crèdit de menys de 6 milions i amb 3 milions que ens diuen que trauran de la gestió de zones blaves (paganini, el que intenti aparcar), falten encara 6 milions. I, en una època de crisi com la que tenim ara mateix (i que cada vegada sembla més clar que es prolongarà durant uns quants anys), preveure un endeutament com el que es pensa fer és d’una inconsciència pròpia de qui es troba a fi de mandat i vol deixar una gran obra que recordi el seu pas per la poltrona.

S’ha fet una avaluació de les despeses que comportarà aquest Teatre Auditori, a més del pagament del deute que generi la seva construcció? No s’ha pensat a fer una construcció per mòduls, per anar veient la rendibilitat econòmica i social de cada etapa? L’aparcament soterrat de 200 places, que es trobarà parcialment sota el nivell del mar, serà segur?

Trobo que hi ha massa fils per lligar. El principal, l’econòmic. Pel que sembla, ningú té cap interès en fer i publicar un estudi com cal d’un projecte tant important. No fos cas que es veiés clarament que, econòmicament, és insostenible.

L’Ajuntament i Malgrat Decideix!

He seguit amb interès la polèmica entre Malgrat Decideix! i l’Ajuntament. Tot dins del guió previsible. Els uns acusant l’Ajuntament dels obstacles amb els que es troba a l’hora de poder utilitzar locals de titularitat municipal per dur a terme activitats relacionades amb la consulta popular, i queixant-se d’un veto a l’emissora municipal, ja que, segons asseguren els organitzadors del referèndum, l’emissora els ha comunicat la suspensió del seguiment previst de la consulta, un seguiment que segons la plataforma estava ja acordat prèviament.

Els altres, afirmant que el consistori ha autoritzat totes les instàncies presentades en nom de la plataforma sol•licitant un espai públic per dur-hi a terme activitats relacionades amb la consulta popular, i negant el suposat veto a l’emissora local denunciat per Malgrat Decideix!, ja que, segons el consistori, la ràdio ha seguit puntualment les activitats de la plataforma en els seus informatius.

Tot perfectament previsible. El que em sembla, parlant cínicament, és que l’equip de govern deu tenir la intel•ligència política al lloc respectabilíssim on s’acaba l’espatlla, en direcció al centre de la Terra. M’explico: sabent que el resultat del referèndum serà, com a màxim, d’un 25 % dels possibles votants a favor del sí, haurien pogut demostrar un esperit obert, primer, no oposant-se a la celebració de la consulta (es podrien haver abstingut) i, segon, donant el màxim de facilitats als organitzadors, tant de locals com informatives. Haurien demostrat que tenen un esperit obert i democràtic, sense prendre cap risc (el que han demostrat és poca intel•ligència política, submissió cega a les consignes dels seus respectius partits, i un tarannà poc donat a consultar el poble).

Però han desaprofitat l’ocasió i ara, sigui quin sigui el resultat de la consulta, han donat arguments als organitzadors, que podran dir que, si les condicions haguessin sigut més “democràtiques”, amb les facilitats normals que ha de tenir qualsevol consulta, i amb un seguiment informatiu correcte, el resultat hauria estat millor.

I és que l’equip de govern, amb aquestes actuacions, ha demostrat que les seves formacions polítiques (PSC-PSOE i PP) són dignes hereus de l’Espanya Una, Gran i Lliure, somni de tots els centralistes. El que és una raó més per no votar-los, ni a les municipals, ni a les catalanes ni a les generals. I no només per una posició ideològica, que també, sinó per haver demostrat que, si no són capaços de gestionar una situació política tan senzilla com la que acabem de comentar, molt menys ho seran de gestionar altres coses més complicades (i, probablement, més importants).

Malgrat 1.910 - Mort d’un ex-alcalde

El dimarts 29 de març de l’any 1.910, ara fa cent anys, es publicava a la Vanguardia l’esquela d’en Francesc Gibert i Turró, regidor i ex-alcalde de Malgrat, mort als 52 anys. Havia mort dos dies abans.

El senyor Gibert va ser elegit alcalde el 1.901, i va prendre possessió el primer de gener del 1.902. Va ser reelegit i va prendre possessió del seu segon mandat el primer de gener de 1.904. El va substituir a l’alcaldia el senyor Fèlix Cardona i Paradeda el primer de gener del 2.006.

Els preus del petroli i la crisi econòmica

El veritable origen de la crisi econòmica actual és l’augment dels preus del petroli que hi va haver del 2.004 fins a mitjans del 2.007. Aquest augment del petroli, que va passar dels 20 a 30 US $ per barril que es pagaven els anys anteriors, fins als gairebé 140 US $ per barril de mitjans de juliol del 2.007 varen provocar un augment de la inflació molt important. Aquest augment de la inflació va fer que els preus dels crèdits augmentessin, i així va arribar la frenada econòmica.

Com que, amb una baixa inflació i uns crèdits baixos el personal s’havia endeutat molt, i els bancs (sobretot els bancs que abans eren de inversió, i als que el president Clinton els va autoritzar a donar crèdits com a la banca comercial) varen haver de crear instruments al límit de la regularitat financera per satisfer tots els crèdits que la gent demanava. De manera que quan els crèdits es varen encarir i molta gent no va poder continuar pagant les hipoteques, els preus de les vivendes, que havien anat pujant com l’espuma, es varen esfondrar. I els instruments financers creats varen esdevenir paper mullat. I tots els que havien volgut especular es varen cremar els dits.

Però no ens equivoquem. L’origen de tot això va ser l’augment dels preus del petroli. I perquè els preus del petroli varen augmentar? Perquè a partir de l’any 2.003 la demanda de petroli va anar augmentant i la producció de petroli no va poder seguir aquesta demanda.

Al gràfic hi podem trobar els preus setmanals del petroli a partir de gener del 1.997 fins ara. Hi distingim diverses fases:

- uns preus estables fins al 2.003.
- un espectacular augment del 2.004 al juliol del 2.007.
- una baixada encara més espectacular del mes d’agost del 2.007 fins a finals del 2.008.
- una pujada des de primers del 2.009 fins ara, en que el brut es cotitza a uns 80 US $ per barril.

Amb la tornada del creixement econòmic mundial, la demanda de petroli continuarà augmentant. El consum actual de petroli és d'uns 85 milions de barrils per dia, però els jaciments actuals estan disminuint la seva producció. La capacitat de producció dels nous projectes d'explotació que es van a començar a explotar fins a l'any 2.015 són, segons el document The Oil Crunch, del que ja hem parlat:

2.010 = 5,7 milions de barrils per dia
2.011 = 3,2 milions de barrils per dia
2.012 = 3,4 milions de barrils per dia
2.013 = 4,4 milions de barrils per dia
2.014 = 4,2 milions de barrils per dia
2.015 = 2,4 milions de barrils per dia

Però a causa de la disminució de producció dels jaciments anuals, estimada en un 4,7% anual, l'augment net de producció serà de

2.010 = 2,1 milions de barrils per dia
2.011 = 0,2 milions de barrils per dia
2.012 = - 0,2 milions de barrils per dia
2.013 = 0,3 milions de barrils per dia
2.014 = 0,2 milions de barrils per dia
2.015 = - 1,2 milions de barrils per dia

Això significa que la producció de petroli començarà a estancar-se i, probablement, a disminuir, dins de menys de cinc anys.

Si considerem que la demanda de petroli continuarà augmentant, encara que sigui de manera poc important, com pot ser del 0,5% anual, es produiran tensions importants entre la producció i la demanda en l'any 2.015.

Com diu avui, a La Contra de la Vanguardia el senyor Pierre René Beauquis, ara mateix ens trobem en una fase de transició cap a la propera crisi. Serà, com diu el document del que hem tret aquestes dates, al 2.015, o serà, com insinua el senyor Beauquis, quan d’aquí a vint o trenta anys arribi el tan temut “pic del petroli”? Probablement d’aquí a cinc anys començarà una altre crisi econòmica important, que serà intermitent i que s’anirà allargant en el temps, fent-se cada vegada més forta.

Podeu consultar els preus del petroli aquí.

El negoci alimentari i la fam

Impressionant, almenys per mi, la Contra de la Vanguardia d’avui. En aquesta entrevista titulada "Acabem pagant diverses vegades cada llauneta de tonyina", Gustau Duch espanta amb la llista d'atropellaments i insensateses comeses en nom del déu "diner" i d'haver convertit l'aliment en una mera mercaderia més. Ha escrit un llibre, “Lo que hay que tragar”, que em sembla que llegiré més aviat que tard.

Explica el cas de la perca del Nil al Llac Victòria, a l'Àfrica, on les multinacionals extreuen diàriament tones de perques per al consum a Europa, mentre dos milions de persones riberenques passen gana, després de que aquest peix fos introduït al llac per la FAO per alimentar els riberencs.

Denúncia no només la gestió del segrest del pesquer ALAKRANA, sinó l'existència d'aquest negoci, i defensa els pirates somalis. Els pescadors somalis vivien decentment de la seva pesca artesana, però els nostres tonyiners plomen la seva pesca: arruïnats, els somalis passen fam. Els que anomenem pirates han aconseguit retirar les grans flotes pesqueres lluny de la costa, i ja hi torna a haver pesca pels somalis, que poden tornar a començar a viure decentment. Qui són, doncs, els pirates? No serem nosaltres, que practiquem la rapinya, i la protegim amb els nostres vaixells de guerra?

Critica les granges de porcs que els EUA han deslocalitzat a Mèxic, contaminant les seves terres (100.000 porcs cagant i pixant plegats contaminen molt) i arruïnant els productors locals de blat de moro, ja que l’importen dels EUA a baix preu, i sense donar feina a Mèxic: una granja de 100.000 porcs es mena amb només 14 persones. Es estrany que la grip A comencés a Mèxic?

Parla també de l’arròs “humanitari" que enviem a Haití, que està arruïnant els productors locals. I segueix i segueix explicant escàndols del mateix tipus per concloure amb l'única solució possible: "apostar per petits pagesos, ramaders i pescadors artesanals, locals, ecològics".

Afegiré que la passada setmana es va reunir a Doha, a Qatar, la Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntics (ICCAT). Van decidir, segons sembla, el contrari: no conservar la tonyina, del que segons els científics només en queda un 15%, a causa principalment de les exportacions a Japó, on un grapat de milionaris paga barbaritats per cada peça pescada i importada . A TVE van presentar aquest acord com uns gran victòria pels interessos espanyols. Visca la presidència espanyola de la Unió!

És que hi ha alguna persona honesta, que pensi en les persones i en la Terra i no en la seva butxaca, que no cregui que la solució de la que parla en Gustau Duch és la única possible?

Malgrat 1.910 – Accident mortal a les mines de ferro

La Vanguardia del dijous 24 de març de 1.910 publicava que es retiraven les forces de la guàrdia civil que s’havien concentrat al poble amb motiu de la vaga de les mines de ferro, que s’havia acabat una setmana abans.

El mateix dia 24 es produïa a les mines de ferro un accident mortal: moria la minera Trinidad Santiago Fernández. D’aquest accident no en dirà res el diari. Segurament a aquella època consideraven més important informar de l’ordre públic que dels accidents de treball.

Grafits i pintades

Fa uns dies l’amic Miquel va publicar un post sobre aquest tema al seu blog El Politburó Capitalista. Recomano llegir-lo.

Ens parla d’un tema que trobo que reflexa bé l’estat d’esperit de la societat actual. I no parlo només del moment actual de crisi econòmica, sinó de l’esperit que, entre tots, hem anat construint durant aquests anys de democràcia. Ens hem cregut que la llibertat consistia a que cadascú fes el que volgués, i uns quants han decidit que embrutar les parets era el que volien fer. Hem reaccionat resignadament, i ens hem anat convencent que la resignació era la manera de reaccionar, no només davant els grafits, sinó davant moltes coses de la vida. Com, per exemple, l’urbanisme que ens ha anat encolomant.

Alguns diran que no hi ha res a fer. Que això passa per tot arreu. Però no és veritat. Al nord dels Pirineus no es troba l’embrutiment (en el doble sentit d’embrutar i d’embrutir) del paisatge urbà que tenim a Espanya i a Catalunya. Es clar que tampoc s’hi troba l’urbanisme que aquí hem acceptat.

Pintar grafits a les parets és una manca de civisme, i dóna la mesura del grau de la poca educació que tenen els seus autors . Deixar-los tal com estan, també és una manca de civisme i de la poca educació dels que no fan res per netejar-los.

Les eleccions municipals s’apropen. Hi haurà algun candidat que posi aquest tema al seu programa? Es tracta, de canviar l’aspecte dels carrers i, també, d’anar canviant la mentalitat resignada de la societat.

La mobilitat al Maresme

El problema de la mobilitat al Maresme, sobretot per anar cap a Barcelona, és important i complex. Recentment s’han aprovat rebaixes per alguns vehicles, a partir de Vilassar, i això ha tornat a posar el tema al primer pla de l’actualitat. Per entendre’l una mica, es molt interessant llegir el document del Consell Comarcal de la setmana passada, “Propostes per a la Mobilitat al Maresme”.

No parlarem aquí de la mobilitat amb tren, sinó només per apuntar que és una prestació no massa adequada que per fer un trajecte de Malgrat a Barcelona (estació Clot Aragó) es triguin 70 minuts, per una distància que no arriba als 60 km. I, si voleu anar al Passeig de Gràcia, heu de comptar 20 minuts mes, ja que hi ha transbord. El problema no es troba en el tros de Malgrat a Mataró, que dura entre 30 i 35 minuts, sinó entre Mataró i Barcelona, tram en el que, degut a la gran freqüència de trens, no hi pot haver trens directes amb el traçat actual de dues vies. Sense un transport ferroviari de qualitat, més ràpid que l’actual, sembla clar que molta gent agafarà el cotxe per anar a Barcelona.

Quan volem anar a Barcelona amb cotxe, tenim dues possibilitats: o agafem l’autopista (la C – 32) o agafem la nacional. Aquesta darrera és clarament insuficient, travessa molts pobles (on talla el pas de la població cap a la vora del mar), és perillosa i molt lenta. La seva alternativa, l’autopista, és tècnicament correcta, però té un cost per l’usuari, cost que és prohibitiu per qui la fa servir cada dia per anar a treballar a Barcelona.

Personalment, penso que la carretera nacional només s’hauria de fer servir per anar d’un poble a l’altre, però no per fer trajectes gaire més llargs. Per això, hi ha dues possibilitats: o fer l’autopista gratuïta, o fer una nova carretera nacional amb dos carrils per cada direcció, i cap a l’interior, perquè no hagi de travessar els pobles. L’autopista gratuïta és una opció que ja no és possible, ja que la concessió del tram Mataró - Montgat s’ha prolongat no fa pas massa temps, i la concessió Palafolls – Mataró s’hauria de rescatar, el que té un cost important. Però, raona el document del Consell Comarcal, una autopista lliure de peatge tampoc seria viable, ja que atrauria molt de tràfic que actualment passa per l’autopista del Vallès, el que col•lapsaria la C – 32. I aquí penso que el raonament del Consell és correcte.

Per tant, la millor solució sembla que és la de construir una nova nacional II, amb dues vies de circulació per cada direcció, que s’anomenaria Ronda Maresme. Les preguntes són: hi ha recursos per fer aquesta inversió? qui pagaria aquesta nova carretera? s’ha mirat si hi ha espai per construir-la? He de dir no conec les respostes.

ICV-EUiA s’oposa al document del Consell Comarcal, per dues raons:

- s'aposta decididament per la construcció d'una carretera nova de quatre carrils quan el que s'hauria de fer, segons el parer dels ecosocialistes, és una millor gestió del trànsit i condicionar adequadament les infraestructures actuals, incloent-hi la nacional II, perquè el problema de congestió no és al Maresme sinó a l'entrada de Barcelona. «El que es farà és gastar 400 milions d'euros per fer una nova via que per a la única cosa que servirà és per arribar més aviat a la cua», diuen.

- no accepten que es digui que es mantindrà ara i en el futur el peatge de la C-32

Si es fa la Ronda Maresme, s’oferirà una alternativa correcta a l’autopista de peatge, raó per la que penso que el segon argument dels ecosocialistes no és vàlid.

Per contra, penso que tenen raó quan diuen que les entrades a Barcelona són netament insuficients per absorbir tots vehicles diaris que venen del Maresme (140.000, diu el document del Consell Comarcal). Per tant, si no es resol també aquest problema, serviran de molt poc les solucions que es puguin adoptar a les carreteres i autopistes. I sobre aquest problema, pel que sé, no s’ha trobat cap solució satisfactòria. El document del Consell Comarcal no en parla.

Es a dir, que el problema del tràfic al Maresme, mentre no es tingui un tren en condicions, que sigui suficientment eficaç per disminuir considerablement el tràfic automobilista, serà caòtic pels que vulguin anar a Barcelona. Es faci o no la Ronda Maresme, anar a la capital seguirà sent un turment.

El problema, ho deia al principi, és molt complicat. El document del Consell Comarcal del Maresme és molt interessant, però no em sembla suficient. El Consell haurà de continuar treballant per buscar solucions, i explicar-les als maresmencs. Des d’aquí, modestament, intentarem entendre-hi una mica més. Si ho aconseguim, anirem publicant el que trobarem.

La situació elèctrica de Girona

Deia el senyor Puigcercós que el que pensés que amb la MAT (la línea elèctrica de molt alta tensió que ha de venir de França) no hi hauria hagut els problemes que hi hagut amb els subministrament elèctric a les comarques gironines, no entenia res.

Ahir mateix, el conseller Nadal va dir gairebé el mateix a la tele: els problemes de les línees d’alta tensió ja estaven arreglats al cap de dos dies, raó per la qual la MAT no hauria resolt res.

Ambdós diuen la veritat, però no diuen tota la veritat. La MAT, per ella mateixa, no hauria pogut impedir els problemes ocasionats per la nevada al subministrament d’electricitat. Però les subestacions i les línees d’alta i mitja tensió associades a la MAT potser sí. Perquè la MAT necessita unes subestacions i unes línees d’alta i mitja tensió per distribuir l’energia elèctrica.

Quan un mira la xarxa elèctrica de distribució de les comarques gironines sap que un dia o un altre hi haurà un problema important. Aquestes terres estan alimentades per una sola línea de 220 kV, i la seva distribució té molt poc mallatge. Això vol dir que una qualsevol avaria produïda en un lloc qualsevol deixarà sense corrent tots aquells que es trobin al darrere. I que un excés de consum pot ser fatal per tota la distribució. I això no ho dic jo, ho diu el govern de la Generalitat, al Pla Energètic de Catalunya 2006 – 2015:

Les comarques gironines, part del Vallès Oriental i nord del Maresme s’alimenten bàsicament des de la transformació 400/220/132 kV de la subestació de Vic i d’una línia 220 kV doble circuit Vic-Juià. En menor mesura també s’alimenten des de la transformació 220/110 kV de la subestació de Sant Celoni, la línia 110 kV doble circuit Sant Celoni-Tordera, la línia 132 kV alimentada des de la transformació 220/132 kV de la subestació de La Roca i la transformació 220/110 kV de la subestació de Santa Coloma i l’eix a 110 kV Osona-Sau-Susqueda-Girona.

Actualment, en l’alimentació de la zona hi ha un risc molt elevat que es produeixi un col•lapse de tensió:

• En situació de demanda extrema (tant d’estiu com d’hivern), amb totes les instal•lacions a plena disponibilitat, es produeixen uns nivells baixos de tensió tant a les xarxes de transport com
a les de distribució a 132 i 110 kV; situació en què el doble circuit a 220 kV Vic-Juià aporta gairebé la meitat de la potència que demanda la zona.

• En situació de fallada del circuit d’interconnexió a 400 kV Vic-Baixàs, la tensió de la barra de 400 kV de la subestació de Vic està per sota del límit que estableix la normativa (apartat 4.3.2 del procediment operatiu P.O.1.1 esmentat anteriorment). Això provocaria que les xarxes subsidiàries de 220 kV i de distribució a 132 i 110 kV, tinguessin uns nivells de tensió que afectarien el mercat i que s’estigués en perill de col•lapse de tensió.

• En situació de fallada simultània del circuit d’interconnexió a 400 kV Vic-Baixàs i del grup generador nuclear Vandellòs II (situació descrita en el procediment operatiu P.O.1.1. esmentat), la zona es trobaria en col•lapse de tensió.

• En situació de fallada del doble circuit a 220 kV Vic-Juià, es produiria la sobrecàrrega dels eixos 132 i 110 kV de les subestacions de Sant Celoni i La Roca i, eventualment, de l’eix Osona-Sau-Susqueda-Girona. Aquesta situació implicaria talls de mercat.

A més a més, amb la configuració actual, el futur desenvolupament del mercat a la zona queda compromès.

Per tal de millorar la situació actual de manca de fiabilitat i de qualitat de subministrament, així com per atendre les necessitats futures de demanda a la zona, cal fer una nova injecció de potència amb un grau de fiabilitat suficient. La futura entrada en servei d’una subestació a Bescanó, amb la transformació 400/220/132 kV, alimentada des de les línies Sentmenat-Bescanó i Vic-Bescanó, dóna resposta a aquesta necessitat.

(La futura subestació de Bescanó, segons es veu al croquis, estarà alimentada per la MAT que es vol construir i a la que alguns partits polítics s’oposen)

Amb uns alcaldes als que hem de felicitar per la seva actuació en favor dels afectats, però que, molts d’ells, prefereixen que els seus veïns contemplin un paisatge immaculat a que el contemplin amb algunes torres de distribució de corrent, les comarques gironines no poden argumentar que els incidents que s’han produït són indignes del segle XXI. La gestió dels riscs, tant al segle XXI de la nostra era com al temps de Pericles, implica renunciar a algunes coses (el nostre paisatge perfectament immaculat) si es volen disminuir els riscs (mallant la distribució elèctrica, equivalent a fer més torres i més subestacions). Algun dia sabrem quants projectes de línees de distribució i de subestacions estan parades per l’oposició dels ajuntaments.

Els alcaldes de les comarques gironines han signat un manifest on acusen les companyies elèctriques i el govern de la Generalitat del què ha passat. I tenen raó fe fer-ho, ja ho he dit en un post anterior: amb unes línees calculades per suportar la neu, el problema hauria sigut menys rellevant. Però, amb la seva oposició (la d’alguns alcaldes) a la MAT i a la construcció de línees d’alta i mitja tensió pels seus municipis, si han de buscar tots els responsables, també seria bo que es miressin en un mirall.

I és que no es pot voler tenir un paisatge sense torres elèctriques i, a la vegada, congeladors, vitroceràmiques, calefacció elèctrica, rentaplats, rentadores i indústries.

Malgrat 1910 – S’acaba la vaga a les mines de ferro

El dimecres 16 de març de l’any 1.910 La Vanguardia comunica que la vaga a les mines de ferro s’havia acabat. En realitat, la vaga es va acabar el 14 de març.

Però no tardaria massa a tornar a començar.

Malgrat 1910 – comitè “canalejista”

El diumenge 13 de març de l’any 1.910 trobem a La Vanguardia la notícia de que el comitè “canalejista” de Malgrat, junt amb altres de diferents pobles, va complimentar el governador.

Els “canalejistes” eren partidaris de José Canalejas, ferrolà lliberal que va ser president del consell de ministres del 9 de febrer del 1.910 fins el 12 de novembre del 1.912, data a la que va ser assassinat. Va ocupar-se de Catalunya preparant el projecte de Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

La Vanguardia del diumenge 13 de març de l’any 1.910, avui fa cent anys, publicava la visita de l’alcalde, que llavors era en Juli Cardona i Girons, i del director de les mines de ferro al governador per parlar de la vaga.

Ens fixarem que el diari ressalta l’actuació pacífica dels obrers en vaga, ja que, en aquell temps i sobretot després dels aldarulls i de les violències de la setmana tràgica del mes de juliol del 1.909, el manteniment de l’ordre públic era una preocupació important.

Els pirates somalis

Llegint un reportatge sobre la illa de Socomora al National Geographic d’aquest mes m’he trobat amb la sorpresa de que els habitants d’aquesta illa estan molt contents de que hi hagi pirates als seus mars. El problema que tenien, abans de que hi haguessin aquests pirates, era que els grans vaixells de pesca s’acostaven a la illa i plomaven tota el peix. Com que els nadius de Socomora viuen fonamentalment del que pesquen, aquesta “esquilada” del seu mar els hi posava problemes bàsics importants.

Diuen els nadius que aquests vaixells pescadors, veritables fàbriques, llençaven al mar fins al 90 % del peix que pescaven, el que ens dona una bona idea del mal que aquests pescadors “industrials” fan a la riquesa marina.

Doncs bé, ara, amb els pirates somalis que han foragitat aquests depredadors voraços de les costes de Socomora, els pescadors nadius tornen a tenir una pesca que els permet alimentar-se.

Es a dir, que no hi ha mal (els pirates) que per bé no vingui (la fugida dels pescadors industrials depredadors del mar). No sé si en som prou conscients.

Malgrat 1910 – Vaga a les mines de ferro

El dia 8 de març d’ara fa cent anys es va declarar una vaga a les mines de ferro, vaga que afectava 96 obrers. La Vanguardia del dijous 10 de març del 1.910 en publicava la primera notícia. Dos dies més tard, el mateix diari publicava que la vaga seguia igual, malgrat una conferència que van celebrar els obrers i els patrons.

Durant uns quants mesos, el seguiment de les vagues de les mines de ferro va ser la notícia més important sobre Malgrat que anava publicant el diari.

Les torres elèctriques doblegades pel vent i el gel

Quan vaig veure per la tele tot un reguitzell de torres elèctriques doblegades la primera idea que em va passar pel cap va ser que no s’havia previst que els cables es podrien recobrir amb gel, cosa que augmenta el seu pes i fa que les torres, si no han estat calculades per aquest pes, es puguin doblegar.

No és gens senzill de calcular una torre d’alta o de mitjana tensió. Probablement ara, amb programes d’ordinador previstos per aquests càlculs, la cosa sigui més senzilla. Però quan, ara fa més de quaranta anys, vaig fer un curs de càlcul d’estructures metàl•liques, el que em va resultar més complicat va ser el d’aquestes torres. Es clar que en aquell temps, per no haver, no hi havia ni calculadores per fer les quatre regles. Treballàvem amb regla de càlcul i havíem de calcular gràficament els esforços de cada peça que constituïa les torres. Algunes vegades havíem de refer el càlcul, ja que potser no estàvem ben segurs de les condicions inicials que havíem pres com a base del càlcul.

Tothom sap que els cables elèctrics a l’aire lliure, quan neva i fa fred, es poden recobrir d’una capa de neu gelada. El pes d’aquesta capa no és sempre el mateix, depèn del gruix del gel i de la seva composició. El gruix del gel depèn, fonamentalment, de la temperatura. La seva composició depèn de la quantitat d’aigua que contingui el gel: les nevades de finals d’hivern acostumen a ser humides, i el gel que formen pesa més (això ho saben prou bé els esquiadors).

Doncs bé, quan vaig fer el curs del que parlava, es deia que s’havia de prendre en compte l’augment del pes del cable elèctric per una capa de gel en zones on es produïssin gelades. Es a dir que, tant al Maresme, com al Gironès, com a Osona, al ser zones on s’hi produieixen gelades, s’hauria, aplicant el sentit comú, d’haver previst el sobrepès que podria causar el gel.

Però no s’ha fet així. He de dir, primer de tot, que si tens en compte el pes del gel, això fa que les torres siguin més altes (has de preveure més fletxa al cable perquè no es trenqui amb l’augment de pes, i com que el cable ha d’estar almenys a 6 metres del sòl, la torre ha de ser més alta). D’altra banda, els ferros de la torre han de ser més gruixuts, ja que han de suportar més pes. En resum, el cost de la línia elèctrica és molt més elevat.

Legalment, però, no hi ha cap obligació de preveure el sobrepès del gel ni al Maresme, ni al Gironès ni a Osona. El reglament de línees aèries d’alta tensió, del juliol de l’any 1.968, en el seu article 17, divideix el país en tres zones: la zona A, de 0 a 500 metres sobre el nivell del mar, la zona B, de 500 a 1.000 metres sobre el nivell del mar, i la zona C, a més de 1.000 metres sobre el nivell del mar. Per la zona A, el reglament diu que no es tindrà en compte cap sobrecàrrega motivada pel gel. (Aquest reglament ha estat derogat l’any 2.008, però, pel que fa al gel, a l'article 3.1.3., el nou reglament diu exactament el mateix, amb l’afegit de que “els valors de les sobrecàrregues a considerar per cada zona podran ser augmentades, si les especificacions particulars de les empreses distribuïdores o de transport responsables del servei així ho hagin establert”).

El caparró dels autors d’aquest reglament deu ser molt senzill: a Espanya, i a Catalunya, hi ha zones situades a menys de 500 metres sobre el nivell del mar on hi gela i on hi neva prou perquè el sentit comú ens digui que és molt probable que el gel, un dia o un altre, es dipositi sobre els cables elèctrics. Però el lobby de les companyies elèctriques i de la Xarxa Estatal de Distribució (REE) deuen haver actuat sobre el legislador del ministeri d’indústria per poder seguir construint les seves torres a un preu baix.

Mentrestant, al consumidor, que li donin pel sac. Que passi fred, que estigui incomunicat i que hagi de llençar tot el que tenia al congelador no sembla importar a ningú. ¡Que aquí no hiela, coño!

Espanya es resseca

No fa pas gaire, exactament el dia de Sant Nicolau de l’any passat, també dia de la Constitució, el diari El País publicava un article amb el títol España se reseca. Aquest article és una demostració clara de que, de vegades, valdria més callar. El subtítol diu: “la península és la zona europea que perdrà més pluja (un 20 %) pel canvi climàtic, segons un estudi oficial. L’augment de la temperatura mesurada des del 1.970 ja duplica la mitjana mundial”.

I és que, des de finals de desembre, va començar a ploure i no para. Els embassaments espanyols, que es trobaven per sota de l’emplenament mitjà dels darrers deu anys des del mes de març de l'any passat, ara estan plens. Molts s’han hagut d’obrir perquè ja estaven plens del tot. Al 9 de març, els embassaments tenien 44.044 hm3, un 79,8 % de la capacitat total, que és de 55.223 hm3.

A Catalunya, en canvi, els embassaments, després de la gran sequera que va estar a punt de provocar talls en el subministrament ara fa un parell d’anys, durant tot el 2.009 han estat més plens de la mitjana dels deu darrers anys, i continuen igual. Al 9 de març, la quantitat embassada era de 1.424 hm3, un 73,4 % de la capacitat total, que és de 1.939 hm3.

Si els embassaments espanyols s’han emplenat des de fa dos mesos és perquè les borrasques atlàntiques han vingut pel sud. Exactament el que la teoria del canvi climàtic diu que passarà cada vegada més rarament. Probablement tenen raó, ja que parlen de finals de segle. Per ara, però, i malgrat que la concentració de CO2 segueixi augmentant i que la temperatura peninsular no pari de pujar (segons el País), no sembla pas que sigui el cas.

Situació dels embassaments.

Un ensenyament eficaç

Llegia l’altre dia al suplement dominical de la Vanguardia un article sobre dos experiments (si es poden qualificar així) d’ensenyament, l’un a Xile i l’altre als Estats Units. El xilè és la Fundació Astoreca, i el nord-americà el fan les escoles Kipp. Ambdós tenen uns resultats espectaculars. I ambdós es dirigeixen, fonamentalment, a estudiants sense gaires mitjans econòmics.

A la Fundació Astoreca s’agafen els nens des de petits, se’ls donen objectius que estiguin al seu abast (una criatura que no pot assolir el que se li demana es desmotiva) sense ser massa fàcils, i se’ls felicita quan els assoleixen. Els professors són gent motivada. Les regles són clares, i no es deixa passar una falta sense sancionar-la, però es passa molt de temps a explicar el perquè de cada norma. A l’escola es llegeix, els alumnes tenen una biblioteca a la seva disposició, es poden emportar llibres a casa. L’aprenentatge del llenguatge a través de la lectura és considerat fonamental: qui no sap expressar-se ho té difícil per tenir idees clares.

Les escoles Kipp (knowledge is power program) estan finançades per fons públics, però estan gestionades per equips independents. Tenen una llibertat total per innovar, per allargar els horaris de les classes, per acomiadar els professors que no compleixin com cal, i per incentivar econòmicament els que siguin bons, segons els resultats dels seus estudiants. El 95 % dels alumnes acaben l’educació secundària, contra el 30 % als Estats Units i el 50 % si són de zones difícils. El seus lemes són work hard, be nice (treballa fort, sigues amable) i tots aprendrem.

L’èxit de l’educació d’aquests dues institucions es pot comparar amb l’èxit educatiu de Finlàndia, i es basa en aquests principis:

- equitat del sistema (igualtat d’oportunitats)
- professorat de qualitat
- llibertat per aplicar continguts i mètodes

A Espanya i a Catalunya, on més del 30 % dels alumnes no acaben la secundària, fora bo que l’educació respongués a aquests principis. Però és molt difícil que sigui així: els ministeris d’educació i les conselleries corresponents no volen donar llibertat a ningú per aplicar continguts i mètodes (no fos cas que es demostrés que molts dels dirigents i experts del sistema no tenen cap utilitat), i els sindicats no volen sentir a parlar de professors de qualitat, que es puguin acomiadar si no són suficientment bons i premiar si tenen bons resultats, no fos cas que la majoria dels seus afiliats acabessin al carrer.

Un dia, ja fa temps, parlava del mamut, referint-me al immobilisme de l’estament ensenyant. Les escoles Kipp i la Fundació Astoreca han aconseguit alliberar-se del mamut. A Finlàndia, també. Ho farem nosaltres algun dia?

Sobre la contractació de gent a l’atur per les obres municipals

Al ple municipal del passat mes de gener, el grup ICV-EUiA va presentar una moció per “incorporar la reserva en les noves contractacions de personal destinat a l’execució dels contractes del Fons Estatal per l’Ocupació i la Sostenibilitat Local 2010 d’un nombre de llocs de treball no inferior al 50 per 100 del personal a contractar, sempre que s’adeqüi als perfils requerits”. La moció és molt més llarga, però penso que l’essencial es troba en aquest paràgraf.

La resposta de l’alcaldessa a aquesta moció va ser: “el decret del FEOSL no parla d’homes i dones, sinó de gent a l’atur i que s’ha de premiar a l’empresa que contracti més persones que estiguin a l’atur, entenent que no es pot obligar a contractar un 40 o un 50% d’aturats, ja que aquestes empreses tenen la seva plantilla i han de veure quin nombre de persones els caldrà contractar, avançant que votaran en contra de la moció, afegint que en altres obres municipals és contempla com una millora en els plecs de condicions la contractació de persones a l’atur”.

Penso que aquesta moció del grup ecosocialista té un raonament que podria qualificar de demagog i populista. En efecte, demanar contractar gent aturada per fer una obra municipal pot ser molt atractiu pels que estan a l’atur, però és una penalització per les empreses que hagin pogut conservar bona part de la seva plantilla. En aquest aspecte, la resposta de l’alcaldessa és justa en un punt: no es pot obligar a contractar un 40 o un 50 % d’aturats, ja que aquestes empreses tenen la seva plantilla.

Però on ja no segueixo el raonament de l’alcaldessa és quan afegeix que en altres obres municipals és contempla com una millora en els plecs de condicions la contractació de persones a l’atur. Ja que, seguint el mateix raonament, una empresa que hagi pogut conservar bona part de la seva plantilla serà penalitzada, ja que no podrà contractar persones que es trobin a l’atur.

Es a dir que, ecosocialistes o socialistes tenen, pel que es pot deduir del que han dit al ple del mes de gener, una actitud antisocial profunda, ja que posen pals a les rodes a que una empresa es comporti bé amb els seus obrers. Tant si governen els uns com si governessin els altres, sortiria més a compte a una empresa enviar la seva plantilla a l’atur per tenir més possibilitats d’accedir a obres municipals, ja que d’aquesta manera podrien contractar persones a l’atur i tindrien una millora en el seu plec de contractacions.

Amb aquest caos mental que tenen alguns, no m’estranya que passi el que passa (que els empresaris fotin la gent al carrer, encara que tinguin feina) ni que les obres municipals siguin d’una qualitat més aviat reduïda, ja que una bona qualitat només es pot tenir si l’empresa manté una plantilla que sigui el més estable possible.

I que això ho pensi (i ho faci) la gent que es diu d’esquerres és, veritablement, el món a l’inrevés.

El cost de TVC

Parlàvem fa temps del que costa la tele catalana. En parlàvem al desembre del 2.008, i encara no estàvem amb tanta crisi sobre les espatlles com ara, de manera que el que dèiem llavors és més veritat en aquest moment.

Aprofito el que diu avui la Vanguardia per tornar sobre aquest tema. La tele catalana necessitarà aquest any unes subvencions de 283 milions d’euros. Els ingressos, que eren de 166 milions d’euros l’any 2.005, han passat a 104 l’any 2.009. Les despeses, de 327 milions l’any 2.005, han passat a 402 milions l’any 2.009.

Les “pèrdues” acumulades de la tele catalana, des de l’any 2001 al 2009, han estat de 1.377 milions d’euros. “Si aquesta quantitat s’hagués tingut de finançar, per exemple, al 5 %, la TVC hauria hagut d’assumir uns costos aproximats de 69 milions d’euros anuals només pel cost dels interessos. I això representa gairebé la meitat dels ingressos”, diu la Vanguardia.

Personalment no estic contra l’existència d’una televisió pública catalana, encara que sigui deficitària. Es més, la considero necessària. Però el cost de l’actual TVC és excessiu. Probablement es podrien replantejar els seus objectius, fer-los més modests, de manera a poder reduir les subvencions que necessita. Sobre tot en aquests temps de crisi, on tothom (o, almenys la majoria) haurà de reduir el seu tren de vida. I on les institucions diuen que no tenen un finançament suficient.

Una molt bona notícia per la Tordera

Ja fa temps que es va signar un acord entre la propietat Càmping La Tordera i l’associació Orchis, Naturalistes de la Selva i l’Alt Maresme, per a la protecció, millora i gestió de la riba sud de la desembocadura del riu Tordera. Em va semblar una molt bona notícia, però, si he de ser sincer, la vaig agafar amb un cert escepticisme, ja que avui dia, a la societat en què vivim, es fan molts anuncis, però moltes vegades és queden en anuncis.

Però no: els signataris són gent seriosa, i aquest mes es començarà a posar en pràctica aquest acord. Ja hi ha un programa d’actuacions pels 20, 21 i 28 de març.

Des d’aquí, la meva entusiasta felicitació als organitzadors.

L'extensió del gel àrtic

Tothom està parlant de que el gel del pol nord disminueix a ulls vistes. En el gràfic es posa l'extensió diària, en milions de quilòmetres quadrats, per any, des de l'any 2.002.

Després d'un mínim en l'any 2.007, l'any passat (en vermell), ja va tornar a una certa normalitat i, per ara, l'any 2.010 (en blau clar), també es presenta normal. Ja veurem com evoluciona.

Les dades diaries es poden trobar aquí.