Un febrer calent

Se’ns informa, llegint els diaris, escoltant les ràdios o mirant la tele, que el mes de febrer d’aquest any ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Se’ns diu que això és conseqüència del canvi climàtic.

Ho veus, home de poca fe? em diu en Janí. Ja t’ho deia jo que hi ha un canvi climàtic. I tu no t'ho acabes de creure.

Janí, no és exactament així, que li responc. Sobre un eventual canvi climàtic hi ha certeses, però també hi ha dubtes. Penso que tot no és tan clar com ens ho diuen.

I, doncs, la temperatura d’aquest mes de febrer? insisteix en Janí.

Anem a comprovar si aquest mes de febrer ha estat el més càlid que es recorda. Ho consultem al Climate Monitoring, de la NOAA. Se’ns explica el següent:

- Basant-se en les dades preliminars, la mitjana combinada de les temperatures de la terra i del mar dona el període desembre 2006 – febrer 2007 més calent a l’hemisferi sud i el sisè febrer més calent.

- Les temperatures del període desembre 2006 – febrer 2007 varen estar per sobre de la mitjana a Europa, Asia, Africa de l’oest, sud-est del Brasil i la meitat nord-est dels Estats Units. Varen estar per sota de la mitjana a zones d’Aràbia Saudita i al centre dels Estat Units.

Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 0,93 ºC, el novè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)
Oceà = + 0,47 ºC, el tercer febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,60 ºC, el sisè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,08 ºC, el desè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)
Oceà = + 0,47 ºC, el segon febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,70 ºC, el sisè febrer més calorós (el rècord el té l’any 2002)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,49 ºC, el tretzè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1986)
Oceà = + 0,49 ºC, el quart febrer més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,49 ºC, el cinquè febrer més calorós (el rècord el té l’any 1998)

El febrer de l’any 1998 va ser molt calorós degut a que l’episodi de El Niño va ser molt fort els anys 1997 i 1998.

Ho veus, Janí? Els diaris ens han exagerat un altre cop. No és estrany que hi hagi cada vegada més histèria si el que ens expliquen no és exactament la veritat. Encara que sigui veritat que la tendència de les temperatures del mes de febrer sigui la d’anar escalfant-se.

Saps què hauries de fer?, em respon. Explicar-me d’una manera clara tot això del canvi climàtic i el què en penses.

Com vulguis, però serà una mica llarg. Un dia d’aquests començarem.

Circular amb etanol: la solució?

Es diu que hi ha un canvi climàtic, que la Terra s’escalfa sense remei, que les collites disminuiran, que la gent haurà d’emigrar, que hi haurà milions de morts... i segurament és veritat.

També es parla que la causa principal d’aquest escalfament és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, essent el CO2 el més important... i segurament és veritat.

Segons el cotxe que tenim, cada vegada que el fem servir emetem a l’atmosfera de 150 a 400 grams de CO2 per cada quilòmetre que fem. Diuen que una de les emissions de CO2 més importants és la deguda al transport... i segurament és veritat.

Hi ha solució? Doncs sembla que sí. La utilització de combustibles vegetals en comptes de combustibles fòssils, diuen els optimistes, fan que el CO2 que els cotxes emetin a l’atmosfera sigui absorbit en algun altre lloc del planeta on hi hagi un camp de soja o de blat de moro que servirà, al seu torn, per fabricar més combustible vegetal, sigui etanol o sigui biodiesel.

Un problema és que l’etanol, de fórmula C2H5OH, produeix menys energia que la benzina feta del petroli. Es difícil de dir quanta, enlloc es troba aquesta dada. Es, més o menys, d’un 30 % menys. Un altre problema és que, per fabricar una tona d’etanol s’ha de gastar d’un 25 a un 30 % de l’energia que el producte final ens donarà. Si aquesta energia prové de l’etanol, menys mal pel que fa a l’escalfament global. Si prové de combustibles fòssils, el balanç ja no és tan clar.

On el negoci serà clar, no en dubtem, és que l’emissió de CO2 dels combustibles “normals” serà taxada aviat. I que l’emissió del CO2 de l’etanol no ho serà. Serà doncs un bon negoci el fabricar etanol. I recordem que els Estats Units, amb les seves grans planícies, el seu clima i les seves plantacions de soja i de blat de moro (en són ja els primers productors mundials) serà (ja ho és) el primer productor d’etanol. Serà doncs el més beneficiat pel negoci.

I mentrestant, a Mèxic ja han començat a tastar els primers “beneficis” de l’etanol: l’augment de preu del blat de moro produït als Estats Units (per fer etanol) ha causat l’augment de preu de l’aliment bàsic del país, la “tortilla” i un problema major d’alimentació. Es una de les conseqüències col•laterals de la histèria general motivada pel canvi climàtic. No hi haurà cap organització ecològica que reconegui una mínima responsabilitat pel què passa a Mèxic. La culpa, diuen, la té en Bush. Em recorden el temps on, quan la sequera era pertinaç o la collita de patates insuficient, la culpa la tenia la conspiració judeo-maçònica.

I així anem tirant. Tutti contenti.

La llibreta de l'alcalde

L’altre dia mirava la televisió de Galícia. M’agraden els programes sobre els paisatges i les viles gallegues, i és que sóc un enamorat de Galícia. Però només a les èpoques on hi ha una probabilitat de que hi faci sol. Galícia, sota la pluja, és preciosa. Però quan la pluja dura i dura i dura, ja te’n comences a cansar, i et comença a envair una mena de depressió. Havent viscut uns quants anys a Galícia, ho sé perfectament. No és estrany que, al hivern, Galícia sigui la regió d’Espanya on hi ha més suïcidis.

Doncs bé, l’altre dia feien un reportatge sobre Lugo. Una ciutat petita, però amb un centre preciós. Les muralles romanes envolten l’antiga ciutat, on el passejar és una delícia. Prendre un refresc, a l’estiu, al cafè Central, a la Praza Maior, és tota una experiència. Les senyores ja una mica grans, perfectament vestides, enraonant amb la pausa característica de la parla de Lugo, fan goig de veure i d'escoltar. Les tapes que, sobre una safata, els cambrers van passant taula per taula perquè els clients es serveixin (al sol preu de la consumició) acostumen a ser riquíssimes. La visita a la catedral, obligada. El parc Rosalia, ja fora de les muralles, un descans pels sentits.

Haig de dir que el reportatge em va agradar. Al final, com és costum, varen entrevistar al senyor alcalde. Un senyor alt i gras, el que se’n diu un senyor apersonat. Pel que explicava, deu ser socialista. Només de sentir-lo parlar de la seva ciutat, ja et venien ganes de tornar-la a visitar.

Li varen preguntar per la seva famosa llibreta. I és que el voluminós senyor es passeja molt per la seva vila. Enraona molt amb els veïns. Observa tot el que, mentre passeja, veu que no va bé o no funciona. I ho apunta tot en una llibreta de butxaca. Es de suposar que, en arribant a la Casa Gran, reuneix els diversos responsables i els diu el que han de fer, el que han d’arreglar.

Diu el senyor alcalde que no pot concebre un alcalde que tot ho vol fer des del seu despatx. Que un alcalde ha de passar molt de temps voltant per la vila, enraonant amb la gent i observant. Em sembla que té raó. Diria, sense conèixer-lo, que és un alcalde assenyat.

Economia contra medi ambient?

Llegeixo tres notícies del mateix dia, el 15 de març, al Punt, sobre la implantació d’un taller logístic de l’empresa Inditex a Palafolls que m’han semblat molt importants.

Inditex és una empresa gallega dedicada al disseny, a la fabricació i a la distribució de productes tèxtils. Es un dels grups mundials més importants de distribució de moda. Entre les seves marques hi trobem Zara i Màssimo Dutti. L’empresa va ser creada l’any 1975.

Doncs bé, aquesta empresa té el projecte de construir un centre logístic a Palafolls. Aquest centre logístic donarà feina a 500 treballadors i costarà 108 milions d’euros. La superfície que ocuparà és de 24 hectàrees. La intenció era reforçar les instal•lacions que funcionen al Pla d’en Roquet de Tordera des de final dels noranta. L’objectiu final era transformar la zona nord de la comarca del Maresme en el primer sector tèxtil de Catalunya. La implantació d’aquest centre a Palafolls té, doncs, una importància major en el desenvolupament de la zona de Malgrat.

El problema és que un 20 % de la superfície on s’ha de construir el centre logístic és inundable, segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). La conselleria del Medi Ambient no ha donat, lògicament, el permís necessari per la construcció. Inditex contesta dient que, si el tema no es soluciona abans de Setmana Santa, és a dir, d’aquí a deu dies, anul•len el projecte i s’emporten el projecte a Saragossa.

Qui té raó? Sembla clar que la zona del Maresme Nord no pot deixar escapar una ocasió com aquesta. D’aquí poc temps, diuen els experts, l’activitat de la construcció disminuirà molt, i es crearà una situació econòmica i social difícilment suportable. La creació de 500 llocs de treball, encara que siguin relativament mal pagats, seria un coixí molt important per esmorteir la catàstrofe social que ens caurà a sobre.

Per què dic que els llocs de treball seran relativament mal pagats? Inditex té la seva seu social i el seu origen a Arteixo, província de La Corunya. Exactament al polígon industrial de Sabón. Fa més de trenta cinc anys vaig ser encarregat de dirigir el projecte i la construcció d’una fàbrica en aquest mateix polígon. La fàbrica ve ser inaugurada l’any 1972, tres anys abans de la creació d’Inditex. Vaig dirigir aquesta fàbrica durant catorze anys, de manera que vaig poder assistir al desenvolupament del grup tèxtil. L’any passat, fent una visita a la fàbrica de la que vaig ser director, vaig poder veure el desenvolupament extraordinari del grup Inditex. Vaig visitar la seva seu i hi vaig parlar amb gent que coneixia de feia temps. Com sempre en aquests casos, varem parlar del context social i de sous. Vaig caure de cul quan em varen explicar el que guanyaven les obreres: menys de la meitat del que guanyaven a la “meva” fàbrica.

Es per això que suposo que els sous del centre logístic de Palafolls serien més aviat baixos.

Per altra banda, l’ACA té raó de no deixar fer res en uns terrenys inundables. La reglamentació actual no ho permet. I la més mínima precaució tampoc. Ens trobem doncs, amb un dilema: economia contra medi ambient. Aquest és un dilema clàssic i difícil de decidir.

Diu el Punt que hi va haver una reunió el 14 de març entre l’alcalde de Palafolls, els representants d’Inditex i el conseller Nadal. S’hi va afegir el president Montilla, que va veure la importància que té una decisió d’aquest tipus. El resultat de la reunió ha estat una nova trobada, el proper dia 23, amb el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. També es crearà una comissió especial que estudiarà el cas concret d'Inditex i que decidirà com queda tot abans de Setmana Santa.

Haurem de seguir amb molt d’interès el resultat de la nova reunió de divendres que ve. Malgrat s’hi juga molt. Encara que la instal•lació es faci a Palafolls. Els candidats a l’alcaldia de Malgrat en són conscients?

Comparant dues èpoques

Llegeixo al llibre Malgrat de Mar – Crònica d’un segle, referint-se als anys seixanta:

Els anys seixanta es caracteritzen per tres fets que d’una manera o altra varen afectar no només l’Estat espanyol sinó molt especialment Catalunya. I tots tres fets tenen una arrel econòmica clara.

- estem parlant del desarrollisme, impulsat pels tecnòcrates del règim franquista en un moment molt clar de creixement mundial;

- de la immigració provinent sobretot d’Andalusia i d’Extremadura, la qual tindrà no només un component econòmic en un moment de gran creixement i, per tant, de gran demanda de mà d’obra, sinó també un element sociocultural nou per la importància del moviment migratori,

- i la irrupció del turisme en les nostres costes, un factor que a part de les divises portarà al país nous aires de modernitat i que a la llarga contribuirà a l’obertura de la dictadura, malgrat els esforços del règim i de les autoritats eclesiàstiques del moment per allunyar-nos de la temptació.

Tant l’empenta migratòria com el turisme portaran – i això es farà patent a Malgrat – un creixement urbanístic sovint descontrolat. Serà el cas de la Verneda i Can Viader i les diferents requalificacions de finques rústiques.

Si fem el mateix anàlisi dels anys noranta i de la dècada actual, tornem a trobar dos dels tres fets dels anys seixanta, el desarrollisme i la immigració (abans venia d'altres llocs d'Espanya, ara ve de l'estranger). El resultat ha estat el mateix: un creixement urbanístic sovint descontrolat. I ara no podrem dir que la culpa la té el franquisme.

El ple de febrer del 2007

En aquest ple s’ha vit l’oposició una mica més viva. Només cal veure la quantitat de precs i preguntes. S’ha parlat de la gestió del personal de l’ajuntament, s’ha aprovat un estudi organitzatiu fet pels serveis de la Diputació que ha tingut com a conseqüència un augment del 6,5 % de les remuneracions mitjanes. S’ha aprovat el canvi de qualificació d’una finca del Passeig com a compensació parcial de la compra de la Torre de can Sala i s’han discutit dues mocions sobre el servei que dóna Renfe a la comarca i al país.

En resum, un ple interessant, encara que, en certs moments ha estat una mica tècnic i difícil d’entendre completament.


Tarifes dels taxis

S’aprova per unanimitat la nova tarifa de preus del servei de taxis. L’augment mitjà és del 6 %. No es diu des de quan, pel que no podem opinar si és molt o no.


Personal de l’ajuntament: nova valoració dels llocs de treball

L’ajuntament va demanar a la Diputació un estudi organitzatiu del personal municipal que tingués en compte les necessitats futures de l’ajuntament. D’aquest estudi es dedueix una nova descripció de cada lloc de treball. En conseqüència, hi ha llocs de treball amb una valoració diferent que la que tenien abans. Els correspon, doncs, una remuneració més important.

Com a resultat d’aquest procés de valoració, Corporació i sindicats s’han posat d’acord sobre les noves retribucions. L’augment que això representa és d’un 6,5 %, és a dir, uns 360000 € per any (60 milions de pessetes).

La Diputació farà un nou estudi del cos de Policia Municipal, perquè les valoracions fetes no es corresponen amb els sous del mercat.

En segueix una discussió relativament llarga i tècnica entre l’alcaldessa i, sobre tot, el regidor de ICV-EA, sobre els augments de sou dels càrrecs importants, on l’augment sembla ser, no del 6,5 %, sinó de més del 24 %. I és que en les dades facilitades als regidors de l’oposició, pel que es dedueix de l’acta del ple, no hi figuraven les retribucions senceres, només els sous, sense complements.

Com passa sovint en aquests casos, qui no ha estat implicat en l’estudi no ho entén pas massa. No és d’estranyar que es digui que no hi ha transparència. I és que s’ha de fer un esforç especial de claredat en les presentacions si es vol convèncer. Per exemple, els quadres que es publiquen en l’acta del ple no són gaire comprensibles: el cap d’àrea de serveis tècnics té, segons un dels quadres, un complement específic de més de 45000 €, cosa que sembla una mica exagerada, i enlloc es veu el sou de base.

Finalment, s’aprova la nova valoració amb 5 abstencions (ERC i ICV-EA)

Sembla que tota aquesta feina, sempre complicada, ha estat feta, de part de l’ajuntament, per l’alcaldessa i per l’interventor, que són els que han intervingut en el ple. Els en hem de felicitar, ja que la gestió del personal és un treball relativament ingrat i moltes vegades desconegut del públic.


Modificació de la plantilla orgànica i de la relació de llocs de treball

Com a conseqüència de l’estudi esmentat, es canvien els noms d’uns quants llocs de treball, 17 exactament.

Seria interessant que es publiqués el nou organigrama del personal de l’Ajuntament, ja que no és, segons sembla, conegut pels regidors de l’oposició, que s’han abstingut a la votació.


Aprovació del Conveni Col•lectiu

El conveni col•lectiu 2001-2004 va ser denunciat a l’octubre del 2004 pel Comitè d’empresa. El ple n’aprova per unanimitat un de nou, vigent els anys 2007 i 2008.


Aprovació de l’acord de condicions laborals del personal de l’Ajuntament

Com el conveni, l’acord de condicions laborals va ser denunciat a l’octubre del 2004. El ple n’aprova per unanimitat un de nou, que serà vigent els anys 2007 i 2008.

L’observador es fa creus del temps que fa falta a l’ajuntament per discutir un nou conveni i un nou acord de condicions laborals. Deu ser així a l’administració.


Modificació del POUM desprès de l’acord sobre la Torre de can Sala

Un dels acords per l’adquisició de la part de l’ajuntament de la citada torre era la modificació del POUM de la finca del número 82 del Passeig Marítim, actualment ocupada per activitats turístiques de caire estacional i amb edificacions lleugeres.

Aquesta modificació consisteix en augmentar el sostre total edificable i la densitat d’habitatges. S’hi podrà edificar una alçada de sis pisos. El solar té una superfície de 3030 m2. Actualment té una qualificació de sòl urbà qualificat per 1951 m2, on s´hi pot construir un sostre de 3902 m2, i de sòl urbanitzable delimitat per 1079 m2, on s’hi pot construir un sostre de 626 m2. Es proposa modificar la qualificació de la finca per convertir-la tota en sòl urbà qualificat amb un sostre de 6060 m2. L'augment de sostre és, doncs, de 6060 - 3902 - 626 = 1532 m2 (+ 34 %)

A la vegada, es modifica la qualificació de les finques del carrer de Mar num 61 i 63, (Torre i hotel Bombai) que passen a ser d’espais lliures públics i d’equipaments de nova creació.

Es paga als propietaris de les finques num 61 i 63 del carrer de Mar una quantitat de 531.000 euros com a indemnització per diferència de valors. Se’ns fa difícil fer una estimació del valor monetari que representa pels propietaris la requalificació de la finca del Passeig.

Per unanimitat s’aprova la modificació.

Una altra vegada l’ajuntament es finança amb requalificacions, que augmenten la quantitat de ciment al municipi. No hi havia cap altre solució? Probablement sí, però s’havia de preveure amb temps i s’hi havia de treballar. L’observador pensa que s’ha anat a la solució de facilitat.


Moció per a demanar millores urgents al servei de trens

ICV-EA presenta una moció per demanar millores urgents al servei dels trens de rodalies i regionals a Catalunya. S’argumenta que l’estat espanyol ha destinat tots els recursos disponibles a l’alta velocitat des de fa deu anys, despreocupant-se dels trens de rodalies i regionals (curiós, és el mateix que es diu a França), el que ha donat com a resultat que el servei és desastrós.

La senyora alcaldessa diu que hi ha parts de la moció que es podrien votar, però que d’altres són exagerades i més conflictives. Per exemple, s’està d’acord en fer doble via d’Arenys a Maçanet?

El regidor d’ICV-EA respon que sí, però soterrada.

La senyora alcaldessa demana si es pot modificar la moció dient que la doble via es pot fer per sobre. Aquesta modificació és acceptada pel ponent, i la resolució s’aprova per vuit vots a favor i vuit abstencions.

(Aquí l’espectador dona la raó a la senyora alcaldessa: s’ha adonat el senyor regidor del que demanava al exigir el soterrament de la doble via? Probablement no. La transacció de la senyora alcaldessa ha disminuït la demagògia de la moció original.)


Moció d’ERC reclamant millores a les comunicacions ferroviàries entre el Maresme i Girona

Aquesta moció sembla complementària de la darrera. Demana la millora de les comunicacions ferroviàries entre el Maresme i Girona.

La senyora alcaldessa demana que s’hi afegeixi la mateixa modificació que a la moció anterior: que es digui que el desdoblament de la via es podria fer per sobre si la solució fos més ràpida. Recorda un projecte del 1991, on el soterrament de la via, de Barcelona a Malgrat, amb estacions a 25 metres de profunditat, costava 600.000 milions de pessetes (a Malgrat, l’estació es trobava, en aquest projecte faraònic, sota la Plaça de l’Esglèsia)

ERC respon que a la moció no es donen solucions, només es demana que es faci un estudi pels tècnics corresponents, pel que no és necessari modificar la moció en el sentit que demana la senyora alcaldessa.

La moció s’aprova amb set vots a favor, un vot en contra i vuit abstencions.


Precs i preguntes

1 - ERC demana què es va dir a una reunió entre l’ajuntament i els comerciants de l’Avinguda Mediterrània i Malgrat Nord, feta fa un mes. La senyora alcaldessa respon que els comerciants varen demanar una zona de càrrega i descàrrega, controlada amb rellotge. L’ajuntament farà un pla de viabilitat d’aquesta petició i l’ensenyarà als comerciants per veure si hi estan d’acord.

2 - ERC demana per què no s’ha seguit el mateix criteri estètic (jardineres, bancs, papereres) al carrers de Mar i Ramon Turró. El regidor corresponent contesta que s’han canviat les jardineres del carrer de Mar que estaven degradades, i que s’ha fet d’acord amb els veïns, després d’unes quantes reunions, i que fins ara ningú li ha dit res pel que fa al carrer Ramon Turró.

3 - ICV-EA recorda que va demanar valorar la incorporació de noves paperers amb cendrer. El regidor de Serveis respon que aquesta valoració ha estat negativa, ja que el que es persegueix és que es deixi de fumar.

4 - ERC senyala que hi ha moltes obres que no acompleixen el ban municipal que garanteix, quan es treguin runes, un pas mínim als vianants. El regidor de Serveis respon que, amb el nou inspector, es farà complir de manera estricta aquest ban.

5 - ERC senyala que a la tanca de l’obra de la llar d’infants hi ha cartells de vigilància de clans coneguts per extorsionar els constructors. La senyora alcaldessa diu que ha demanat al constructor que ho posi en coneixement dels Mossos d’Esquadra o de la Policia Municipal.

6 - ERC parla del bosquet d’en Girons que, a causa de les obres, s’ha convertit en un carrer de sortida de vehicles i que presenta un estat lamentable de neteja, demanat si s’ha requerit a la propietat perquè el netegi i el mantingui en condicions. La regidora demana que hi hagi també col•laboració ciutadana per no embrutar la zona deixant escombraries fora dels contenidors, etc.

7 - ERC diu que el petit procés de participació ciutadana que es va fer en compliment de la llei de barris s’ha pogut considerar un èxit, i demana que continuïn aquests processos de participació.

8 - ICV-EA demana a la regidora de sanitat quins són els dos projectes en estudi que té la regidora. Aquesta respon que en dirà més en el proper ple.

9 - ICV-EA valora molt favorablement la presència d’agents cívics en l’espai públic municipal, i pregunta si tindrà continuïtat en el període estival. La senyora alcaldessa respon que segurament que sí.

10 - ICV-EA pregunta per l’estat actual del pla local de drogodependències. Els regidors responsables diuen que el circuit funciona, que es van fent reunions i tallers que cada vegada es consoliden més, i que s’elabora una memòria.

Participació ciutadana

Cada vegada que l’ajuntament intenta fomentar la participació ciutadana hi ha els mateixos comentaris. El darrer exemple va ser el Taller de Barri del Castell.

Que si només és de cara a la galeria. Que si vaig assistir al taller i estava totalment dirigit. Que si et donaven mastegada la resposta que volien sentir i obviaven aquelles que no eren "políticament correctes".

Per què és tan difícil la participació ciutadana a les decisions municipals? Probablement perquè estem encara en una democràcia molt jove, amb una experiència relativament minsa (recordem que fa trenta cinc anys encara érem en un règim dictatorial). Aquesta poca experiència democràtica fa que els reflexes i les tècniques per afavorir la participació ciutadana estiguin encara en els seus inicis. Tant de la part de les autoritats municipals com de la part dels administrats.

Recordo el que he vist fer a diversos municipis de França per millorar la participació ciutadana:

- Les reunions de barri: dues vegades a l’any, l’equip de govern es reunia amb la gent de cada barri per tenir una conversa oberta sobre les necessitats del barri. S’apuntaven les peticions urgents i fàcils de resoldre, i es feia el necessari per resoldre-les el més de pressa possible.

- El bus municipal: cada dos mesos, un bus municipal s’instal•lava durant un dia sencer a cada barri, on un regidor de l’equip de govern apuntava les queixes dels ciutadans que s’hi acostaven.

- Temps dedicat a escoltar a la gent: tant l’alcalde com els membres de l’equip de govern tenien almenys dues hores cada setmana, a horari fix, normalment els dissabtes al matí, quan la gent té més temps, per rebre trucades per telèfon dels administrats.

Tot això era acompanyat d’un sistema ben organitzat de seguiment de les accions que la gent havia demanat. Les unes per fer-les ràpidament (quan es tractava de coses clares i evidents, com una vorera en mal estat, etc.), les altres, de més envergadura, per alimentar un arxiu d’idees, que es discutiran per si és convenient acomplir-les. En cada cas, donant una resposta, col•lectiva o individual, als que han formulat la demanda.

Tot això no és fàcil de fer. Fa falta estar molt ben organitzat i tenir un tarannà adequat per part dels que són a l’ajuntament. La participació ciutadana no vindrà ni sola ni de pressa. S’haurà de tenir paciència.

Es veritat que a França, amb el seu sistema electoral que garanteix una majoria homogènia, això és més senzill, ja que cada membre de l’equip de govern té la mateixa política i, per tant, les respostes són més coherents.

He llegit, al Som-hi de febrer, un escrit de Teresa Verdaguer, Què, qui, com..., sobre aquest tema de la participació ciutadana. Trobo aquest escrit molt ben fet i teòricament impecable. Veurem, si guanya les eleccions, si és capaç de portar-lo a la pràctica.

La venjança de la Terra

El famós “verd” James Lovelock acaba de publicar el llibre La venjança de la Terra. El senyor Lovelock va ser un dels primers “verds” que hi ha hagut. Ja era “verd" als anys setanta. Es el creador i autor de la teoria de Gaia.

Aquest il•lustre científic prediu les més grans catàstrofes per la humanitat, degudes al canvi climàtic. Afirma que, d’aquí a menys de cent anys, només hi haurà 500 milions de persones que sobrevisquin al canvi climàtic, i que totes elles viuran a l’Artic. També preveu sang i guerres causades pels desplaçats climàtics.

Les solucions proposades fins ara no poden resoldre el problema (la biomassa, l’energia solar, l’energia eòlica, etc.), continua dient.

En un món arrasat per l’escalfament global, les poques ciutats que seguiran existint hauran d’interpretar el mateix paper que els monestirs de l’alta Edat Mitjana, que varen mantenir viva la saviesa de la vella civilització romana en una època governada pels senyors de la guerra, ja que el que ens espera (el que espera al 10 % de la població que sobreviurà) és un planeta organitzat com l’Afganistan actual.

I aquestes ciutats hauran de disposar d’energia per subsistir. I ni el sol ni el vent, continua, poden garantir-nos un subministrament constant. I el vell “verd” afirma que la única opció que queda és la de l’energia nuclear.

Lovelock ha estat titllat de traïdor pels “verds” oficials del planeta per defensar aquesta opció. La seva resposta és la següent:

M’entristeix profundament aquesta acusació. Tots els que pertanyem al moviment verd, i també jo em sento part d’aquesta lluita, som humans i podem equivocar-nos de manera involuntària. Per a mi, són ells els que realment s’equivoquen i, sense donar-se’n compte, han traït el moviment verd.

Llibre per llegir i per reflexionar.

L’únic consol que hi trobo és, que si el 90 % de la població ha de desaparèixer d’aquí a cent anys, potser no ens haurem de preocupar tant per l’equilibri futur de les pensions.

Les fàbriques que tanquen

Encens la ràdio i et parlen d’en De Juana. Obres la tele i et parlen d’en De Juana. A mi, la història d’aquest senyor, la veritat, m’avorreix. I les bestieses que una i altres diuen sobre aquest tema. Hi ha, penso jo, coses molt més importants de què parlar que parlar d’aquest senyor.

Em sembla més important, per exemple, el parlar del que passa a Andalusia amb Delphi, que tanca una fàbrica amb 1200 treballadors, i amb ACE que tanca una fàbrica a l’Aragó amb 60 treballadors. Dues fàbriques de components per cotxes. El drama social d’aquests tancaments de fàbriques em sembla molt més important que totes les discussions sobre el senyor De Juana. Però no semblen preocupar ni als polítics ni al personal.

Per què tanquen aquestes fàbriques? Es normal que les fàbriques puguin tancar? I què passa amb els treballadors?

La meva experiència professional de gairebé quaranta anys s’ha desenvolupat sempre a l’empresa privada. Hi he dirigit tres fàbriques. Totes tres han tingut, a un o altre moment, serioses dificultats i han estat a punt de tancar. Una d’elles per un problema de finançament, una altra perquè era una fàbrica vella i amb poca productivitat, la tercera per un daltabaix molt important en els preus de venda. La primera fàbrica es va poder salvar canviant de propietari, que va refinançar-la. La segona amb un enèrgic pla d’augment de producció i disminució de plantilla, i amb una política per millorar la qualitat del producte. La tercera, en canvi, no va poder sobreviure a la invasió de producte un 30 % menys car procedent de l’Europa de l’Est, desprès de la caiguda del teló d’acer.

Tinc, doncs, una certa experiència en dificultats d’empreses. I considero que és normal que una empresa o una fàbrica tingui dificultats al llarg de la seva existència.

Qui paga els sous dels treballadors d’una fàbrica? L’amo o els accionistes, tothom pensa. Doncs no. Qui paga el sou dels treballadors i qui finança el benefici de l’amo o dels accionistes és el client. Aquesta veritat és molt sovint oblidada per molta gent, treballadors, sindicats i polítics inclosos.

I què vol el client? Vol un producte que li convingui, de qualitat i bé de preu. I si troba un altre proveïdor que li doni més satisfacció que nosaltres, el perdrem com a client. I haurem de tancar.

El client té els mateixos problemes que la fàbrica que li ven. També té clients que li demanen el mateix que demana ell. I així fins a arribar al consumidor final. Es a dir, a cadascú de nosaltres.

Quan es treballa en una fàbrica, s’ha de saber que, a un o altre lloc del món, hi ha una altre fàbrica que, coneixent-nos o no, treballa perquè tanquem. Fa un producte semblant al nostre, i s’afana per fer-lo millor o més econòmic. Treballa per robar-nos els nostres clients. De la mateixa manera que nosaltres treballem per robar-li els seus. Per això, uns i altres apliquen el never ending improvement, la millora contínua. Es un camina o rebenta sense quarter ni pietat. On el que va més poc a poc perd i mor.

Per aplicar la millora continua s’ha de tenir motivat el treballador. Per això, el dia que et toca tancar la decepció és encara més forta. El treballador, potser, ha donat el millor d’ell mateix per l’èxit de la fàbrica, i es veu al carrer.

Tot això forma part de la vida actual, da la vida moderna. I no hi estem preparats. Volem tenir una feina digna, un piset senzill, xerrar amb els veïns, comprar pa del dia, gaudir d’un o dies de festa a la setmana, arribar a final de mes, portar els nens a l’escola, fer un tallat amb els amics...viure junts i en harmonia en un món en pau, just i equitatiu (tret d’un post molt interessant del Malgrat Confidencial). I quan la fàbrica, l’empresa, tanca, no sabem com reaccionar. Es natural.

Com és lògic, jo no tinc la solució d’aquest problema. Ni la tenen els polítics: és per això que penso que no són ells els que manen. Ni, en molts casos, la tenen els empresaris. El que passa és que no hem estat prou llestos per mantenir la nostra eina viva, o bé que els nostres competidors no tenen ni els mateixos sous ni les mateixes regulacions medioambientals que tenim nosaltres.

El nostre sistema de vida no és adaptat a aquest tipus de problemes. O bé el sistema productiu, basat en la competència a ultrança no és adaptat al nostre sistema de vida. Però no hi podem fer res. Mentre comprem una sabata xinesa perquè val 30 euros, en comptes de comprar una sabata d’Elx que en costa 45, mentre comprem un cotxe coreà perquè val 1500 euros menys que un cotxe europeu, estem alimentant la competició del sistema productiu i estem contribuint al tancament d'una fàbrica.

La única resposta que podem tenir és la mobilitat. No estar arrelats a un territori, ni a un cafè on prenem el nostre tallat, ni als amics, ni a res. No tenir hipoteques que ens lliguin enlloc. Anar allà on ens podrem guanyar la vida, sabent que, probablement, només serà per una temporada.

No sé si aquesta solució és del gust de la majoria. En tot cas, ha estat la meva.

No m’estranya que hi hagi tant de candidats a ser funcionari.

De Greenpeace i altres inquisidors

Fa un parell de mesos hi va haver un debat a la segona de TVE sobre el canvi climàtic. Era a finals de novembre de l’any pasta. Hi havia la ministra del Medi Ambient, una representant del Partit Popular, el president de Greenpeace d’Espanya i un professor de Geologia

No em pararé massa a parlar del discurs més aviat infantil de la senyora ministra, què és el tipus de discurs que acostuma a fer cada vegada que enraona sobre aquest tema: que si és millor per la salut anar a peu que amb cotxe, i que també és millor pel medi ambient, etc.

La senyora representant del Partit Popular només volia saber perquè no l’havien convidat a la reunió de Nairobi, d’on venia la ministra.

El president de Greenpeace d’Espanya movia el cap de dalt a baix cada vegada que enraonava la senyora ministra. Quan el professor va començar a parlar, i va començar a dir quelcom d’intel•ligent, el de Greepeace no el va deixar expressar-se. L’interrompia a cada moment. I és que el professor semblava tenir dubtes sobre la responsabilitat de l’home en un canvi climàtic que considerava natural i un més dels moltíssims canvis climàtics que hi ha hagut al llarg dels temps.

Hauríem pogut pensar que el senyor president de Greenpeace actuava com un Inquisidor General. No podia tolerar cap crítica al corrent de pensament sobre el clima que és, ara per ara, considerat com políticament correcte.

No és pas la primera vegada que veig a un ecologista amb càrrec comportar-se d’aquesta manera. No admeten discussions sobre el que ells saben que és la veritat absoluta, única i eterna. I és que si hi hagués algun dubte sobre aquesta veritat, el seu sou perillaria.

Recordo un article del Time de fa més de 30 anys. Exactament del 24 de juny del 1974. Ja s’anunciava en aquest article el canvi climàtic que teníem a sobre. Mireu, doncs, si fa anys que suposem que el clima canvia. I què deia aquest article premonitori. Doncs deia el següent:

“Des dels anys 40, la temperatura mitjana ha caigut de 2,4ºF. La superfície del gel ha augmentat de manera sobtada d’un 12 % l’any 1971. Es a dir, que anem cap a una altra edat de gel.”

No us sembla bonic? Si algú, l’any 1974, hagués dit que no, que la terra s’escalfava, els ecologistes oficials no ho hagueren pogut tolerar. Com no toleren tampoc avui als qui tenen el més mínim dubte de la por del 2000, és a dir, de l’esclafament global a que ens diuen que estem abocats.

Acció penal i civil contra el Som-hi: la meva anàlisi

Una vegada passada la primera impressió de la decisió per unanimitat de la Junta de Govern Local d’iniciar una acció penal i una civil contra el legal representant de la revista Som-hi per un presumpte delicte de calumnies o injuries, intentarem analitzar les raons que ha pogut portar a la senyora alcaldessa a fer aquest pas.

Abans de tot, veiem la definició que dona el diccionari de calúmnia i de injúria:

Calúmnia = (Dret Penal) Delicte consistent en l’atribució conscient d’un fet fals a una persona que dóna lloc a procediment d’ofici.

Injúria = (Dret Penal) Delicte consistent en tota expressió o acció contra l’honor, el prestigi o el crèdit de les persones.

La decisió ha estat presa, pel que sabem, el 8 de Febrer, i amb caràcter d’urgència. El motiu es deu trobar, doncs, en quelcom que ha estat publicat darrerament al Som-hi. Inspeccionem els números de novembre i desembre del 2006 i el de gener del 2007.

Novembre del 2006 – al Parlem-ne (cartes al director) hi trobem una crítica a la gestió de l’escola de música on no es parla de ningú de l’ajuntament, i una carta, també crítica, a la policia municipal, on tampoc s’anomena a ningú de l’ajuntament. Més endavant, un article sobre la torre de la vídua de can Sala, on tot el que es diu sobre l’ajuntament és que han presentat 800 instàncies i que l’ajuntament no ha contestat. Res, doncs, de calumniós ni d’injuriós.


Desembre del 2006 – no veig que hi hagi res al Parlem-ne sobre l’ajuntament. Cap article no parla, tampoc, de l’ajuntament. Res, doncs, de calumniós ni d’injuriós.


Gener del 2007 – al Parlem-ne, dues cartes al director parlen de la senyora alcaldessa:

 La nadala, on es comenta amb humor la nadala que la senyora alcaldessa ha enviat als malgratencs. Hi ha força ironia en aquesta carta, però res de calumnies ni d’injúries.

 Una servidora, té ètica?, signada per Honoratio, que ja ha enviat fa mesos altres cartes criticant la senyora alcaldessa. Crec que és el contingut d’aquesta carta el que ha fet fer aquest pas a la senyora alcaldessa. Llegim-la amb deteniment:

- La senyora alcaldessa ha viatjat a Anglaterra per un assumpte de cultura: ni injuriós ni calumniós si és veritat. Fals, però no calumniós si no és veritat.

- El més probable és que ella tampoc sabés per què hi anava: o bé ho sabia o bé no ho sabia. Si ho sabia, pot explicar el perquè hi anava. Suposar que no ho sabia no em sembla pas anar contra l’honor, el prestigi o el crèdit de la senyora alcaldessa, sinó que em sembla una manera corrent que es té per criticar a un polític.

- Aquest viatge va costar al municipi 1500 €: o és veritat o no. En cap cas és calúmnia.

- El fort de la senyora alcaldessa no és l’ètica ni l’estètica: com que tot seguit s’explica que aquesta suposada falta d’ètica es refereix al que la senyora alcaldessa va dir a Ràdio Malgrat sobre un regidor de l’oposició, no es pot pas considerar que sigui una calúmnia ni una injúria. En efecte, les declaracions en qüestió de la senyora alcaldessa no tenien pas una ètica resplendent. I pel que fa a la manca d’estètica... res a dir, ja que pensar o dir això d'algú no és delicte de calúmnia ni d'injúries, ja que és d'una subjectivitat total.

- La senyora alcaldessa no entén la gent, ni en té ganes. El que s’entén molt bé és a ella mateixa: el dir que no entén la gent es tracta d’un assumpte opinable. El dir que no en té ganes, sembla més aviat una conclusió clara de la manera de parlar que té la senyora alcaldessa de tant en tant. I el dir que s’entén molt bé ella mateixa és més aviat un elogi. Res de calumniós ni d’injuriós.

- Es fa fer enquestes a la seva mida: la darrera enquesta de l’ajuntament sembla no apartar-se massa d’aquesta afirmació.

- Ella veu el poble com una vaca, a la que se li ha de treure fins a la última gota de llet: aquesta afirmació, tota sola, és molt forta. Però de seguida s’explica: viatja per tot el món, fa una àpats pantagruèlics, té una televisió al seu despatx, etc. O és veritat o no. Si no és veritat, podria ser una calúmnia i una injúria. Però tots sabem que, en aquest cas, la única discussió portaria sobre l’adequació de pantagruèlic als àpats, ja que tota la resta sembla més aviat certa. També es refereix al sou de la senyora alcaldessa, en parlar de la llet de la vaca. Es diu que aquest sou és de deu milions de pessetes a l’any (no es diu si netes o brutes). Si és veritat que la senyora alcaldessa cobra aquest sou, no hi ha ni calúmnia ni injúria. Si no és veritat, només s’ha de corregir l’asseveració del signant explicant quin és el sou que cobra. Tampoc aquí hi veig res de calumniós ni d’injuriós.

- Estrany personatge: qui no és estrany, d’alguna manera?


 Als articles del Som-hi n’hi ha un sobre la Nadala de la senyora alcaldessa, Recepta per a la Pau, completament elogiós a la dita Nadala.


Es a dir, que no hi ha res, al meu parer, en els tres darrers números del Som-hi que facin pensar que s’ha calumniat o injuriat a la senyora alcaldessa. Se l’ha criticat, sí, i durament. Amb ironia. I aquestes crítiques poden distreure vots a la candidatura que la senyora alcaldessa encapçala. I això l’ha posat, probablement, nerviosa. Es a dir, que aquesta acció penal i civil sembla tenir com a fi que aquest tipus de crítiques no es repeteixin d’aquí a les eleccions.

I és que no m’imagino a la senyora alcaldessa perdedora. No em sembla que la seva personalitat s’adaptés gaire bé al paper d’oposició ni a veure una altre persona ocupar el “seu” despatx a l’ajuntament, ni que la seva butxaca s’adaptés gaire bé a la pèrdua de l’estipendi que l’actual càrrec li atorga.

Però em sembla que s’ha equivocat. Les conseqüències d’aquesta acció penal i civil poden ser contraproduents per la seva candidatura. El 27 de maig ho veurem.

Vergonyós

He llegit al Som-hi que l’ajuntament, en la sessió ordinària de la Junta de Govern Local del dia 8 de febrer proppassat, a la que hi assistien:

La senyora Conxita Campoy i Martí, alcaldessa
La senyora M. Carme Aubanell i Serra, 1ª tinent d’alcalde
La senyora Neus Serra i Bosch, 2ª tinent d’alcalde
El senyor Joan Tagua i Jiménez, 3er tinent d’alcalde
La senyora Anna Raja i Martínez, 4ª tinent d’alcalde
El senyor Valentín Rodríguez Baltasar, 5è tinent d’alcalde

ha decidit per unanimitat iniciar una acció penal i una civil contra el legal representant de la revista Som-hi per un presumpte delicte de calumnies o injuries.

Basa la Junta de Govern aquesta decisió en que alguns articles d’opinió recollits en diversos números del Som-hi, emparant-se en el dret de crítica, s’han traspassat reiteradament els límits legalment establerts, desacreditant o desprestigiant als membres de la Corporació Local, en especial a la senyora alcaldessa.

He rellegit el Som-hi dels darrers mesos. Es cert que s’hi critica l’alcaldessa, de vegades durament. Però res que no sigui corrent dins de la crítica que s’acostuma a fer a les persones que ocupen càrrecs públics i que cobren del pressupost. I, sento dir-ho, sobre tot als que a l’hora de cobrar no escatimen el diner públic.

Que la senyora alcaldessa té un caràcter molt marcat, com diu ella mateixa, és cosa sabuda. Que tingui la pell tan fina, però, és una sorpresa, almenys per mi. Ella, que afirma que “fa mal veure com alguns polítics no tenen el sentit comú com a virtut principal” es podria afegir a la llista dels polítics que no tenen massa sentit comú, al promoure la presentació d’aquestes accions penal i civil.

No em sorprèn que els regidors del PSC segueixin les ordres de la mestressa. Obeir sense piular al patró (a la patrona, en aquest cas) entra dintre de l’ordre natural de les coses, quan les persones no tenen criteri propi i els falta la dignitat més elemental.

Em sorprèn, però, el vot a favor de la senyora Serra i del senyor Tagua. Crec que ens deuen una explicació. També crec que no ens la donaran. Perquè no crec que hi hagi cap explicació racional al seu vot.

Quan vaig llegir la notícia em vaig sentir avergonyit de ser malgratenc. Després em va passar. La senyora alcaldessa i el seu seguici m’han demostrat que són persones d’una pobresa mental molt important.

Es a dir, que no em fa vergonya ser malgratenc. Em fan llàstima els components de la Junta de Govern. Tots.

Trens de rodalies

Ahir, per casualitat, vaig veure un tros de debat polític al canal 33. Presentació perfecta: els representants de cada partit asseguts l’un al costat de l’altre, per estricte ordre de vots obtinguts a les darreres eleccions. Educació perfecte: cadascú parlava quan li tocava, ningú interrompia el que parlava. Resultat: un avorriment perfecte. Sembla mentida que a la tele no sàpiguen fer debats vius, interessants i ordenats. Què hi farem!

Quan vaig posar aquest debat parlava el representant de ERC. Un senyor calb, de cara rodona, que semblava satisfet d’ell mateix. Raonava que els greus problemes que s’han viscut darrerament als trens de rodalies demostren clarament dues veritats fonamentals:

- Que hi ha hagut manca d’inversions.

- Que si rodalies hagués estat transferit no hi hauria hagut aquests problemes.

Fins aquí, el senyor de ERC, calb i de cara rodona, em va semblar convincent. Però, mala sort, llavors va enraonar el representant de Ciutadans. Un senyor que enraonava en castellà, que se li va escapar el mot rodalies i que el va canviar ràpidament pel de cercanías. Un senyor a qui, pel seu aspecte, vaig relacionar amb un jugador de tennis, no sé pas gaire perquè. Doncs aquest senyor no va estar d’acord amb el calb de cara rodona.

- Que els problemes havien aparegut a causa de les obres del AVE.

- Que el que havia fallat no eren forçosament equipaments obsolets, sinó catenàries completament noves, però que havien estat canviades de lloc per les obres del AVE.

- Que no era segur que si es transferís rodalies s'acabarien els problemes.

I jo em vaig dir que la versió del senyor que semblava un jugador de tennis i que parlava castellà era més plausible que la del senyor calb, i s’assemblava més al que jo havia llegit als diaris. Que els usuaris de rodalies que varen patir i que continuaran patint els problemes es sentirien probablement més identificats amb el senyor de Ciutadans que amb el de ERC. Que això de dir que tots els problemes són deguts a una manca d’inversions és una afirmació massa primària, és a dir, falsa. Que això de barrejar aquests problemes amb les transferències és demagògic i sectari, a més de no ser demostrable.

Al dir que tots els problemes venien d’una manca d’inversions, el senyor calb i de cara rodona em va fer pensar amb els sindicats amb qui vaig discutir durant molts anys. Per ells tots els problemes de la fàbrica eren deguts a una manca d’inversions. Quan tothom sap que massa inversions és una causa de problemes, a més d’un malbaratament. I que la majoria dels problemes són deguts a problemes d’organització i de fallades de les persones. Ho torno a dir: el raonament del senyor calb i de cara rodona és massa primari.

Al dir que si rodalies fos transferit els problemes s’acabarien és una perfecta ximpleria. Si els problemes venen de la construcció de la via del AVE, que es fa massa prop de les vies de rodalies, que sigui l’Estat central o que sigui la Generalitat qui els gestioni, que em demostrin quina és la diferència.

Per a mi, el senyor calb i de cara rodona va confondre els ciutadans que l’escoltaven amb una colla de rucs. I això pot passar factura. Perquè els ciutadans són molt més espavilats del que alguns polítics professionals es pensen. Saben veure els raonaments primaris i les afirmacions sectàries i demagògiques.

No havia sentit mai enraonar a un representant de Ciutadans. Pel poc que vaig veure ahir, em semblen més propers al sentir dels ciutadans que els representants dels partits clàssics (ERC en aquests cas, però hauria pogut ser qualsevol altre). Atenció amb Ciutadans. Creia que no tenien massa futur, però ara veig que els haig d’escoltar més i, potser, revisar el que pensava.

I recordem que els usuaris de rodalies són molt nombrosos. I que tots poden votar. I que si veuen que els partits clàssics els hi prenen el pèl, votaran a Ciutadans. I faran bé.

Malgrate

El poble de Malgrate compta amb 4.233 habitants, els malgratesi. Es troba a la Lombardia, Itàlia, prop de Lecco, que és la capital de la província. Malgrate té 1,99 quilòmetres quadrats.

La seva situació és al final del llac de Como. El llac de Como té com dues potes cap al sud. Una de les potes, la de l’esquerra, acaba a Como. L’altra, la de la dreta, a Lecco. Malgrate es troba justament devant d’aquesta ciutat, a l’altre costat del llac, que en aquest lloc ja es pot dir que és com un riu.

Malgrate és a uns 200 metres sobre el nivell del mar.

El seu nom primitiu era San Grato. Cap al 1100 ja es troben documents amb el nom de Malgrato, que va acabar dient-se Malgrate.

Diu la tradició antiga que els seus habitants varen ajudar a Juli César a travessar el riu per anar a Lecco quan tornava de la conquesta de la Gàlia.

Malgrate és doncs un poble d’antigues tradicions. Hauria de ser més conegut dels seus gairebé homònims, els malgratencs.

La nit dels Oscar

Aquest matí, les ràdios només parlaven dels qui ha guanyat els Oscar. Obro el diari, i em trobo amb el mateix. La meitat del diari dedicat al cine, l’altre meitat al futbol.

Els resultats del futbol ja els coneixia, i el cine m’avorreix. He tancat la ràdio i gairebé no he llegit res del diari.

Deu fer gairebé vint anys que no vaig al cine. Abans hi anava sovint. Potser hi anava perquè a l’estiu no hi feia calor i perquè a l’hivern no hi feia fred. Gairebé sempre m’hi adormia.

Recordo, però, les pel•lícules que m’han agradat. Són dues: El maquinista de la General, d’en Buster Keaton, i Fantasia, d’en Walt Disney. La primera és muda, en blanc i negre. A la segona no hi ha paraules, tot són dibuixos animats i música.

I és que la meva teoria sobre el cine, és que el cine es va acabar quan va arribar el cine sonor. Per a mi, el cine són imatges, en tot cas amb una bona música. Les paraules hi sobren.

I quan passen una pel•lícula per la tele, si no canvio de canal, em quedo profundament ensopit.

Per mi, la nit dels Oscar ha passat sense pena ni glòria.

El llarg camí cap a la sobirania

Faig unes curtes reflexions sobre el camí cap a la sobirania de Catalunya. Aquestes reflexions són purament personals.


Què és ser català?

Es relativament senzill definir què és ser espanyol. Ho és qui té el DNI o el passaport de l’estat espanyol.

Definir què és ser català és menys clar. L’Estatut defineix com a políticament català al ciutadà espanyol que tingui veïnatge administratiu a Catalunya i als espanyols residents a l’estranger que hagin tingut a Catalunya com a darrer veïnatge administratiu.

Si és difícil de saber qui és català, encara ho és més el saber qui es sent català. Penso que qui es sent primer espanyol i després català no es pot considerar que es senti pròpiament català. Per sentir-se català s’ha se sentir primer català i després, i només administrativament, espanyol.

Penso també que per sentir-se català s’ha d’enraonar català correctament. No crec que hi hagi gaire gent que no parli català que es senti català.

Per arribar a la sobirania de Catalunya, s’han de resoldre problemes dins de Catalunya i fora de Catalunya.


Problemes a Catalunya

Per arribar a la sobirania de Catalunya és necessari, però no suficient, que la majoria dels que poden votar a Catalunya es sentin catalans. Es a dir, que parlin català. Avui no és el cas. Molta gent que viu a Catalunya no parla català. Per això penso que la política d’immersió al català és necessària i convenient perquè la gent es pugui sentir catalana. D’aquí uns vint anys, la majoria de la població parlarà català. Es probable que el percentatge de persones que es sentin catalans augmenti considerablement.

I això s’ha de fer sense oblidar que tenim a l’abast la facilitat de parlar correctament el castellà, que és una llengua molt estesa al món, i que els catalans hem de dominar el millor possible per no perdre oportunitats. Aquesta és una de les dificultats de l’exercici.

Mentrestant, s’ha de demostrar que una Catalunya sobirana és més útil al ciutadà que una Catalunya dins de l’estat Espanyol. Això, al País Basc ho tenen clar. Avui, els serveis públics dispensats pel Govern Basc tenen un nivell clarament més avançat que els de la resta d’Espanya. No és el cas de Catalunya.


Problemes fora de Catalunya

La resta d’Espanya és clarament hostil a la sobirania de Catalunya. Això és clar. Què hem de fer?

Ens hem de fer respectar. No hem de passar res a l’estat central quan envaeixi les competències estatutàries. Encara que el treball de l’estat central es col•lapsi. Hem d’introduir a les lleis centrals que envaeixin l’Estatut una clàusula que digui que no seran aplicables a Catalunya. Així ho comença a fer CiU a Madrid. De mica en mica, el Parlament de Catalunya tindrà més lleis diferents de las de les Corts. De mica en mica, el Parlament s’anirà independitzant de les Corts.

Per fer-nos respectar, hem de respectar als altres. No hem d’acusar gratuïtament d’anticatalà a la gent. No hem de declarar que la justícia està polititzada quan pensem que decidirà en contra del que defensem (hem de fer com els altres, aprofitar les esquerdes legals per obtenir les decisions ens siguin favorables). Però quan sigui veritat, ho hem de repetir fins a la sacietat. Hem d’enfonsar a qui sigui, de veritat, anticatalà.

Hem d’aconseguir els mitjans econòmics necessaris. Per això, hem de fer por. Els bascs tenen un “cupo” molt favorable en el seu concert econòmic perquè fan por. Fan por perquè poden organitzar un referèndum, encara que no en tinguin la competència, i fan por perquè hi ha la ETA. Catalunya no fa por a ningú. En podria fer si el Govern fos clarament catalanista. Però per ara, ERC n’ha decidit altrament. Això ha de canviar.

Hem de rebatre tots els arguments que vagin contra la relativa sobirania del nou Estatut. Que si no sabrem enraonar castellà, que si mai no ha funcionat una nació de nacions, què sé jo. I ho hem de fer amb arguments contundents, dirigits als ciutadans de fora de Catalunya. Amb arguments almenys tant contundents (primaris, si fa falta) com els que fa servir el PP. I hem de procurar ser coherents amb els nostres arguments, aprofitant la incoherència dels que són contra.


Conclusió

Aquestes curtes reflexions em duen a la conclusió que hauran de passar vint anys per poder tenir dins de Catalunya una majoria de votants que pensin que la sobirania és interessant pels seus interessos. I encara això no és gens segur que s’aconsegueixi.

Quan la majoria de les lleis espanyoles no siguin d’aplicació a Catalunya, serà més senzill convèncer a la resta d’Espanya que Catalunya és, de fet, independent. Penso que llavors es podrà trobar una solució (per exemple, tenir el mateix cap d’estat, i en això la monarquia és molt interessant) que faci que Catalunya sigui tant independent d’Espanya com Canadà ho és de la Gran Bretanya.

Que vostès ho vegin.

Orelles de burro

Així és com va aparèixer en Sánchez Dragó ahir al informatiu de mitjanit de Telemadrid, per demanar disculpes per haver declarat a un diari gratuït que els madrilenys eren uns bruts, i els immigrants, encara més.

Està clar que el senyor Sánchez Dragó es va excedir en les seves declaracions. Però va tenir el coratge de rectificar i, més important encara, de fer-ho rient-se d’ell mateix.

Quantes persones coneixem que farien bé de posar-se orelles de burro per disculpar-se d’algunes declaracions? Uns quants posts més avall n’he assenyalat tres exemples. Segur que en trobaríeu molts més.

La pell de l’Antàrtida es refreda

Aquesta imatge és de les que no apareixerà en els medis de comunicació. La publica la NASA a internet (que ja es prou ... ).

Es la tendència de la temperatura de la pell de l’Antàrtida (en ºC per any) desde el 1982 fins al 2004. No és la temperatura de l’aire, sinó la dels primers mil•límetres del gel o de l’aigua (skin temperature).

Se’ns diu que la temperatura global del planeta ha augmentat de 0,7ºC els darrers cent anys. Es probable que sigui veritat. També se’ns diu que la temperatura de l’Antàrtida ha augmentat cinc vegades més de pressa. Se’ns presenten imatges impactants d’enormes trossos de gel caient al mar. Ens volen convèncer que anem cap a un desastre de proporcions devastadores. Potser és veritat. Però per què no ens ensenyen tota la veritat? Per què no ens diuen que una part majoritària de l’Antàrtida es refreda?

Algú ens estarà enganyant de manera conscient? I si és així, per què?

Font: Antón Uriarte

Turisme familiar: què és això?

Malgrat ha aconseguit la marca de Turisme Familiar. Ens en hem de felicitar. Però, què és això de Turisme Familiar? Ho mirem a la publicació corresponent de la conselleria.


Què és?

Destinació de Turisme Familiar (DTF) és una marca d’especialització creada per Turisme de Catalunya, que s’atorga a destinacions especialment sensibles al turisme familiar.

Amb aquesta marca, Turisme de Catalunya reconeix els municipis o zones turístiques que ofereixen recursos i serveis de qualitat especialitzats en famílies. Això significa que disposen d’una oferta d’allotjament i restauració adaptada a les necessitats de les famílies, amb una gran varietat de propostes d’oci i entreteniment.

Els conceptes dels quals parteix la marca són, entre d’altres:

• El Turisme Familiar és el tipus de vacances en què la motivació principal del viatge és sortir amb la família i, per tant, es cerquen destinacions turístiques amb serveis adaptats als nens.
• El grup familiar es defineix com una parella amb fills de fins a 18 anys.
• El segment de demanda que marca els principals objectius de les DTF són les famílies que tenen nens d’entre 0 i 7 anys, ja que són les que sol•liciten una mena de serveis que deixen de ser necessaris en edats superiors, com per exemple trones o canviadors de bolquers.
• La destinació ha de tenir una oferta d’oci molt variada i adaptada per satisfer les necessitats dels més petits (menús infantils, jocs, etc.).


Avantatges

Un turista que visiti una Destinació de Turisme Familiar es trobarà amb una destinació que:

• Garanteix serveis especialitzats per a les famílies.
• Posa especial atenció a les normes de seguretat, tant en espais públics com en l’allotjament turístic.
• Té un ampli programa d’animació, serveis i activitats per als nens.
• Té instal•lacions adequades per als més petits en zones públiques, d’allotjament i oferta complementària.
• Dóna fàcil accés a la informació dels programes diaris per planificar l’estada.
• Disposa de serveis mèdics i farmàcies de guàrdia.


Destinacions

Actualment, a Catalunya hi ha quatre destinacions certificades amb la marca Destinació de Turisme Familiar:

• Salou, a la Costa Daurada.
• Santa Susanna, a la Costa del Maresme.
• Calella, a la Costa del Maresme.
• Pineda de Mar, a la Costa del Maresme.

I vuit destinacions més estan en procés de certificació:

• A la Costa Daurada: Cambrils, Calafell
• A la Costa del Maresme: Malgrat de Mar
• A la Costa Brava: Palamós, Tossa de Mar, Blanes, Sant Antoni de Calonge , Roses


Requisits per esdevenir una Destinació de Turisme Familiar

Per obtenir una certificació de Destinació de Turisme Familiar, els municipis o zones turístiques han de passar un procés d’auditoria i complir una sèrie de requisits i de paràmetres estrictes.

Aquests paràmetres i criteris de valoració no solament afecten el municipi o zona turística, sinó que també abasten els establiments i serveis. Així, queden implicats:

- Recursos principals d’activitats i serveis del municipi.
- Empreses d’allotjament.
- Empreses de restauració i alimentació.
- Empreses d’oferta complementària.

Entre els criteris de valoració hi ha, per exemple:

- Millores en l’allotjament, infraestructures i restauració.
- Instauració de serveis especialment pensats per a famílies.
- Guarderia a la platja.
- Zona de jocs infantils.
- Parcs lúdics.
- Servei de cangurs amb idiomes.
- Seguretat activa i passiva.
- Vigilants en les zones de joc.
- Paviment antilliscant a les piscines.
- Presència de socorristes.
- Senyalització de perills.
- Trones i cadires infantils als restaurants.
- Propostes d’oci per als nens.
- Informació en diferents idiomes.
- Habitacions comunicades.

L’objectiu és garantir unes vacances o estades ideals per a les famílies, amb totes les garanties i la màxima qualitat.


Comentari final

Esperem que aquest esforç serveixi per portar una mica més d’al•licient pel turisme del poble, i felicitem als responsables de l'ajuntament i als professionals del turisme que l'han aconseguit.

El ple de gener del 2007

El ple de gener ha tingut relativament pocs assumptes. ERC ha presentat dues mocions, la primera de les quals no es va acceptar, i la segona es va deixar sobre la taula per millorar-la. A veure si és veritat.


Designació del representant de l’ajuntament al Consell Escolar

El regidor senyor Tagua és designat per unanimitat.


Mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral

Per unanimitat s’acorda aplicar el que diu la legislació sobre aquest tema, i que sols s’aplica al personal funcionari, també al personal laboral. S'ha de destacar la facilitat amb que en els organismes públics es donen avantatges al personal. No hi tinc res en contra, però en una empresa privada aquesta decisió hauria estat menys evident a prendre. I és que els "calés" públics dolen menys.


Moció per la creació d’una zona per esports nàutics a la platja de la Conca

Aquesta moció ha estat presentada per ERC. Proposa la creació d’una zona per a la pràctica de kite-surf i altres esports nàutics, que garanteixi la seguretat dels banyistes i des practicants d’aquests esports. ERC proposa també la creació d’una comissió per promoure les activitats lúdiques aquàtiques.

Per raons diverses, la moció no s’ha aprovat. Aquestes raons diverses són les següents:

- L’ajuntament no s’ha de constituir en promotor d’aquesta iniciativa. Si un particular o una entitat s’hi interessa, haurà de demanar permís a l’ajuntament que tramitarà la seva inclusió en el Pla d’Usos de cada temporada.
- S’hauria d’acotar un tros de platja per aquesta activitat, ja que és una activitat perillosa.
- El preu demanial demanat per Costes és de més de 42000 €, i a més s’ha de tenir una pòlissa de responsabilitat civil per 1.200.000 €
- Aquest tipus d’esport està prohibit del 1er de juny al 30 de setembre.
- Aquesta moció hauria de venir del Consell de Turisme.

Personalment em sembla que la gent que governa a l’ajuntament no té cap ganes de promoure res a la platja. Es una llàstima, ja que aquest tipus de promoció podria aportar un plus al poble.


Moció per demanar una actuació que eviti la regressió da la línea de costa al delta de la Tordera

ERC presenta una proposició per demanar al Departament de Costes de la Generalitat i de la Demarcació de Costes del Ministeri del Medi Ambient una actuació d’emergència per a evitar la regressió de la costa a la zona del delta de la Tordera, on des d’uns anys enrere la línea de la costs ha retrocedit d’uns cent cinquanta metres.

L’alcaldessa demana al grup ERC la retirada de la moció, al•legant que és massa seria per a ser presentada sense cap dictamen previ, amb el compromís que des de l’ajuntament s’elabori una proposta ben feta i dictaminada, que s’enviï als diferents Departaments perquè es posin d’acord i facin una acció conjunta amb els estudis que calguin.

Encara que no hi hagi cap contradicció entre la moció que proposa ERC i el que proposa la senyora alcaldessa, ERC dóna el seu acord per retirar la moció i el ple acorda deixar l’assumpte sobre la taula pendent de realitzar-se un millor estudi.

Haurem de seguir aquest assumpte per veure si és veritat que no es deixa eternament sobre la taula, ja que es tracta d’un assumpte important.


Precs i preguntes

- La senyora alcaldessa anuncia que s’ha resolt el tema de la Torre de Can Serra. Ara s’haurà de rehabilitar l’edifici i trobar-li un ús que dinamitzi el carrer de Mar.

- ERC demana que es senyalitzi o que es posin tanques als pous de Can Palomeres per evitar que es repeteixi una caiguda dins d’un pou com la que va succeir al passat primer de novembre. A l'ajuntament no sabien res d'aquest accident (!).

- Un regidor de ERC es refereix a la campanya d’asfaltat de molts carrers el proper mes de març, quan no hi va haver cap campanya d’aquest tipus des del 2003 (també any d’eleccions!), dient que molts ajuntaments fan el mateix, el que pot influir en un augment dels preus per part de les empreses. A mi em sembla evident que aquest tipus de campanya es fa per motius electoralistes, i que es podrien estalviar diners si es fessin en una altra època.

- Un regidor de ERC demana una campanya de sensibilització perquè les bicicletes portin llums, sobretot a l’època hivernal, on els dies són més curts, per evitar accidents amb els cotxes.