Les fàbriques que tanquen

Encens la ràdio i et parlen d’en De Juana. Obres la tele i et parlen d’en De Juana. A mi, la història d’aquest senyor, la veritat, m’avorreix. I les bestieses que una i altres diuen sobre aquest tema. Hi ha, penso jo, coses molt més importants de què parlar que parlar d’aquest senyor.

Em sembla més important, per exemple, el parlar del que passa a Andalusia amb Delphi, que tanca una fàbrica amb 1200 treballadors, i amb ACE que tanca una fàbrica a l’Aragó amb 60 treballadors. Dues fàbriques de components per cotxes. El drama social d’aquests tancaments de fàbriques em sembla molt més important que totes les discussions sobre el senyor De Juana. Però no semblen preocupar ni als polítics ni al personal.

Per què tanquen aquestes fàbriques? Es normal que les fàbriques puguin tancar? I què passa amb els treballadors?

La meva experiència professional de gairebé quaranta anys s’ha desenvolupat sempre a l’empresa privada. Hi he dirigit tres fàbriques. Totes tres han tingut, a un o altre moment, serioses dificultats i han estat a punt de tancar. Una d’elles per un problema de finançament, una altra perquè era una fàbrica vella i amb poca productivitat, la tercera per un daltabaix molt important en els preus de venda. La primera fàbrica es va poder salvar canviant de propietari, que va refinançar-la. La segona amb un enèrgic pla d’augment de producció i disminució de plantilla, i amb una política per millorar la qualitat del producte. La tercera, en canvi, no va poder sobreviure a la invasió de producte un 30 % menys car procedent de l’Europa de l’Est, desprès de la caiguda del teló d’acer.

Tinc, doncs, una certa experiència en dificultats d’empreses. I considero que és normal que una empresa o una fàbrica tingui dificultats al llarg de la seva existència.

Qui paga els sous dels treballadors d’una fàbrica? L’amo o els accionistes, tothom pensa. Doncs no. Qui paga el sou dels treballadors i qui finança el benefici de l’amo o dels accionistes és el client. Aquesta veritat és molt sovint oblidada per molta gent, treballadors, sindicats i polítics inclosos.

I què vol el client? Vol un producte que li convingui, de qualitat i bé de preu. I si troba un altre proveïdor que li doni més satisfacció que nosaltres, el perdrem com a client. I haurem de tancar.

El client té els mateixos problemes que la fàbrica que li ven. També té clients que li demanen el mateix que demana ell. I així fins a arribar al consumidor final. Es a dir, a cadascú de nosaltres.

Quan es treballa en una fàbrica, s’ha de saber que, a un o altre lloc del món, hi ha una altre fàbrica que, coneixent-nos o no, treballa perquè tanquem. Fa un producte semblant al nostre, i s’afana per fer-lo millor o més econòmic. Treballa per robar-nos els nostres clients. De la mateixa manera que nosaltres treballem per robar-li els seus. Per això, uns i altres apliquen el never ending improvement, la millora contínua. Es un camina o rebenta sense quarter ni pietat. On el que va més poc a poc perd i mor.

Per aplicar la millora continua s’ha de tenir motivat el treballador. Per això, el dia que et toca tancar la decepció és encara més forta. El treballador, potser, ha donat el millor d’ell mateix per l’èxit de la fàbrica, i es veu al carrer.

Tot això forma part de la vida actual, da la vida moderna. I no hi estem preparats. Volem tenir una feina digna, un piset senzill, xerrar amb els veïns, comprar pa del dia, gaudir d’un o dies de festa a la setmana, arribar a final de mes, portar els nens a l’escola, fer un tallat amb els amics...viure junts i en harmonia en un món en pau, just i equitatiu (tret d’un post molt interessant del Malgrat Confidencial). I quan la fàbrica, l’empresa, tanca, no sabem com reaccionar. Es natural.

Com és lògic, jo no tinc la solució d’aquest problema. Ni la tenen els polítics: és per això que penso que no són ells els que manen. Ni, en molts casos, la tenen els empresaris. El que passa és que no hem estat prou llestos per mantenir la nostra eina viva, o bé que els nostres competidors no tenen ni els mateixos sous ni les mateixes regulacions medioambientals que tenim nosaltres.

El nostre sistema de vida no és adaptat a aquest tipus de problemes. O bé el sistema productiu, basat en la competència a ultrança no és adaptat al nostre sistema de vida. Però no hi podem fer res. Mentre comprem una sabata xinesa perquè val 30 euros, en comptes de comprar una sabata d’Elx que en costa 45, mentre comprem un cotxe coreà perquè val 1500 euros menys que un cotxe europeu, estem alimentant la competició del sistema productiu i estem contribuint al tancament d'una fàbrica.

La única resposta que podem tenir és la mobilitat. No estar arrelats a un territori, ni a un cafè on prenem el nostre tallat, ni als amics, ni a res. No tenir hipoteques que ens lliguin enlloc. Anar allà on ens podrem guanyar la vida, sabent que, probablement, només serà per una temporada.

No sé si aquesta solució és del gust de la majoria. En tot cas, ha estat la meva.

No m’estranya que hi hagi tant de candidats a ser funcionari.