La cabesa, el corasón i la invasión

La manifestació d’ahir per evitar que es tallessin els arbres de Can Feliciano és una prova més de que la campanya electoral basada en la cabesa i el corasón no era més que una enganyifa.

Les obres de la riera necessiten, diuen, que es tallin els arbres de Can Feliciano. Aquestes obres consisteixen en instal•lar a la riera, en aquest tram, uns calaixos de formigó per canalitzar-la. Aquestes obres són un complement de la segona part de la cobertura de la riera.

Ja he dit quina és la meva posició sobre el cobriment de la riera. Una obra innecessària, cara i, sobretot, perillosa. Ara bé, hi ha qui no opina com jo i continua amb la seva mania d’anar cobrint-la, fent la riera encara més perillosa.

El fet de canalitzar-la és menys car, menys perillós però igualment innecessari. Al canalitzar la riera es disminueix l’absorció de l’aigua per les vores, i es fa que la zona coberta rebi més aigua que si no s’hagués canalitzat el tram anterior. Aquesta canalització és la que fa necessari, diuen els instigadors de l’obra, tallar els arbres de Can Feliciano.

Hi havia solucions més interessants que cobrir la riera. Hi ha solucions més interessants que canalitzar-la. En prenc com a exemple la riera que travessa el barri de l’Albir, a l’Alfàs de Pi, a Alacant. La riera no s’ha cobert. S’ha eixamplat, les vores s’han enjardinat, i s’ha aconseguit un espai verd que, a la vegada, assegura una secció suficient per l’escolament de l’aigua. Això sí, al eixamplar la riera, s’ha disminuït la superfície edificable. I disminuir la superfície edificable és un pecat mortal pels de la cabesa i el corasón.

I ara ens diuen que tallen els arbres perquè les espècies que les composen «són invasores, com ara les acàcies, que no deixen que la vegetació autòctona proliferi». I és que els de la cabesa i el corasón tenen arguments per tot. Per tot menys per justificar que han escollit una solució cara, innecessària i perillosa. Només per no haver de disminuir la superfície edificable.

I és que si algú té cabesa i corasón s’hauria de donar compte que, abans de tallar un arbre, s’ha de consultar el coixí. I, si un cop consultat, encara es tenen ganes de tallar l’arbre, s’hauria de plegar de qualsevol càrrec públic.

La platja de S’Abanell, el cap de la Tordera i altres erosions marines

Els blanencs estan preocupats. La platja de S’Abanell ha quedat reduïda a la mínima expressió. Ha perdut més de la meitat de la seva superfície en els darrers vint anys i, el que és pitjor, pot desaparèixer aviat. Aquest problema va començar, diuen, l’any 1994, quan es varen treure dos milions de metres cúbics de sorra del fons marítim de S’Abanell per regenerar les platges de Malgrat i de la resta de l’Alt Maresme, que havien perdut la seva sorra. L’any 2002 es va fer el mateix amb la platja de Lloret.

La platja, que fa vint anys tenia de 70 a 100 metres d’amplada, no permet avui, en alguns llocs, ni de posar-hi una tovallola.

Els blanencs, tement la pèrdua de negoci turístic, amb el seu alcalde davant, s’han dirigit al Ministeri del Medi Ambient, demanant, exigint, una solució definitiva. Aquesta solució consistiria en construir uns espigons davant la platja que la protegirien dels temporals i evitarien que desaparegués.

Fenomen natural o conseqüència dels milions de metres cúbics trets del fons i que van anar a Malgrat i a Lloret? La resposta no em sembla pas senzilla, i per dues raons:

- la costa del cap de la Tordera també ha reculat, diuen que més de cent cinquanta metres.

- fa uns cinquanta anys, tota la costa del Maresme va recular, probablement per un fenomen natural, de la que mai, que jo sàpiga, s’ha trobat una explicació convincent.

Quina és la solució de S’Abanell i del cap de la Tordera? Fa poc vaig llegir un article al New York Times del 20 de febrer d’aquest any, on es comentava un llibre publicat per dos geòlegs especialistes en remodelació de la costa marina. L’article resumeix així el pensament dels autors:

When coastal engineers decide whether to dredge sand and pump it onto an eroded beach, they use mathematical models to predict how much sand they will need, when and where they must apply it, the rate it will move and how long the project will survive in the face of coastal storms and erosion. (Quan els enginyers costers decideixen si han de treure sorra I bombejar-la sobre una platja erosionada, fan server models matemàtics per predir la quantitat de sorra que es necessitarà, quan i on l’han de posar, la velocitat a la que l’han de treure i el temps que l’obra sobreviurà davant de les tempestes i de l’erosió)

Els autors recomanen una altre mètode: Just dredge up a lot of sand and dump it on the beach willy-nilly. This “kamikaze engineering” might not last very long, but projects built according to models do not usually last very long either, and at least his approach would not lull anyone into false mathematical certitude. (Només s’ha de treure una quantitat de sorra I s’ha de posar sobre la platja de qualsevol manera. Aquesta “obra kamikaze” no durarà gaire temps, però els projectes fets segons els models normalment no duren gaire més, i almenys, aquesta solució no enganyarà a ningú ni portarà a cap certesa matemàtica falsa)

Nature is too complex, they say, and depends on too many processes that are poorly understood or little monitored — whether the process is the feedback effects of cloud cover on global warming or the movement of grains of sand on a beach. (La naturalesa és massa complexa, diuen, I depèn de massa processos que no s’entenen gaire o que tenen poques mesures quantificades, tan si el procés estudiat és l’efecte de retroalimentació d’un cel cobert sobre l’escalfament global com si es tracta del moviment dels grans de sorra d’una platja)

I aquest és el problema. Es va treure sorra de S’Abanell i S’Abanell ha desaparegut. També està desapareixent el cap de la Tordera. I ningú pot dir que la causa és que s’ha tret sorra del fons de la platja.

Ara es gastaran milions d’euros per fer espigons davant S’Abanell. I ningú no podrà assegurar si la solució és bona o no. Més endavant es gastaran encara més milions d’euros per protegir el cap de la Tordera. I ningú no podrà assegurar que la costa es tornarà a recuperar o si, almenys, s’aturarà el seu retrocés.

I és que davant de les forces del mar que van modificant la costa, no tenim cap més remei que acceptar el que passi. Encara que l’Agrupació d’Hotelers de Blanes amb el seu alcalde al davant exigeixin solucions al Ministeri corresponent. Obres, segurament en tindran. Solucions, ja no és tan segur.

Santa Comba de Bande

Fent el cinquè de batxillerat (del batxillerat del pla antic, per no dir prehistòric, de quan hi havia el batxillerat elemental i el batxillerat superior, de quan el batxillerat eren sis anys, amb revàlida al quart i al sisè) estudiàvem història, i em vaig quedar amb ganes de veure amb els meus propis ulls el llegat visigot, que estava composat, segons deia el llibre, del tresor de Guarramar i de l’església de Santa Comba de Bande.

El tal tresor el podem veure a Madrid. Per veure l’església de Santa Comba (Santa Coloma, diríem en català) cal anar a Ourense, a la comarca de la baixa Limia. Allà es troba el poble de Bande. Una de les parròquies d’aquest municipi és Santa Comba. La frontera de Portugal no és gaire lluny.

La primera vegada que hi vaig anar va ser l’any 1970. Les carreteres eren molt dolentes, estretes, amb moltes corbes i una quantitat incommensurable de sots. El volkswagen era un cotxe fort, i hi vaig arribar sense massa problema, però sacsejat i mig marejat. Com que havia plogut, hi havia per terra, a Santa Comba, un gruix important de fang barrejada amb tifa de vaca. Menys mal que portava sempre al cotxe una botes de goma, les que em servien per anar per les obres de construcció de la fàbrica. D’aquesta manera, amb botes de goma, vaig sortir del cotxe i em vaig acostar a l’església. Estava tancada. Vaig preguntar i em varen dir que la clau la tenia la mestra del poble. Molt amable, em va obrir la porta. La mestra era una noia jove, grassona, i molt interessada en preguntar-me coses sobre Catalunya. Un cop vista l’església, varem anar a beure una cervesa. Mai més l’he tornada a veure (la mestra, que no l’església)

Fa poc hi he tornat amb en Janí i la mestressa. Les carreteres són bones. Hi hem arribat còmoda i ràpidament. En Janí és home curiós, i li agrada que li ensenyin coses. Al arribar a Santa Comba, aquest estiu, trenta set anys després de la meva primera visita, em va sorprendre que el poble i els voltants de l’església fossin tan nets. A la porta de l’església, un cartell: per visitar l’església, truqueu al telèfon .... Molt més modern que fa trenta set anys. Truquem, i una senyora ens respon que ve de seguida, un cop acabi de coure la col. Mentre esperem, voltem l’església per l’exterior, i en Janí aprofita per aixecar la pota unes quantes vegades, signe d’admiració per aquelles parets que tenen més de 1400 anys, on hi deuen haver orinat més de tres-centes generacions de gossos.

La senyora arriba i ens obre. Ens diu que l’ajuntament no fa res per mantenir neta l’església, que tot ho fan els veïns.

L’església és petita. No hi ha una data exacta de la seva construcció, però deu ser de quan Galícia va ser conquerida pels sueus. Diuen que es va fer durant el regnat del rei Wamba, que va regnar del 672 al 680. D’aquella època queden una part de les parets principals i, sobretot, bona part del seu interior. L’arc triomfal de ferradura que dona a l’altar major reposa sobre dos columnes romanes (aprofitades d’un campament romà que es troba a la vora, i del que es poden veure les runes, que està actualment en excavació) i dues altres visigòtiques. L’altar també és romà, i va ser probablement aprofitat del campament romà. La pila baptismal és també romana: un mil•liari dels que hi havia a les carreteres d'aquell temps (les calçades)

A la dreta, el sarcòfag de sant Torcuat, avui buit. El cos de sant Torcuat, bisbe de Guadix, va ser transportat a Santa Comba quan els àrabs varen envair la península, al segle VIII. Només de pensar en els treballs d’aquest trasllat, en aquella època, em trec el barret davant la força de l’espiritualitat dels que el varen dur a cap. Avui, el cos del sant home reposa al monestir de Celanova, uns quants quilòmetres al nord de Bande.

Les pintures de l’església són més tardanes, de l’edat mitja, segons diuen.

Un cop visitada l’església, anem a veure el campament romà, a la vora del riu Limia. Aquest riu causava temor als romans, que creien que qui el creuava perdia la memòria. El campament, anomenat Aquis Querquenis, està en plena excavació. El museu recentment construït al costat és molt interessant.

Entenc que l’església construïda pels visigots ho fos en un indret que avui considerem com allunyat de tot, ja que a la vora els romans hi havia construït un important campament uns quants segles abans. Però, per què els romans hi varen construir el campament relativament important? He de confessar que m’he quedat amb una pregunta sense resposta.

Arrugues

I després diran que el cul d’un rinoceront no és curiós. La mare naturalesa és capaç de fer coses boniques, fins i tot amb les pells arrugades. El bon fotògraf és allà on cal per veure-les i fer-nos-les veure.

Es pot trobar aquesta foto i moltes altres, la majoria magnífiques, a http://www.afondo.org/sombras/

Apagada total

D’aquesta manera es titula l’article que publica avui en Miquel Roca a La Vanguardia. Pel meu gust, un molt bon article. Ens explica el perquè els presidents d’Endesa i de Redesa se’n varen sortir tant bé quan van comparèixer al Parlament. I l’explicació que dona és molt senzilla: en el sector privat s’escull, normalment, a persones competents capaces de defensar les posicions empresarials de les que són responsables, amb categoria, qualitat i arguments.

Per això, els polítics es varen trobar més còmodes davant la ministra de Foment. Amb ella, una altra política, no era necessari discutir amb arguments sòlids. Era suficient utilitzar simplificacions i desqualificacions, no era necessari concretar ni argumentar seriosament. Quan la senyora ministra va afirmar al congrés que el seu departament mai havia invertit tant a Catalunya, ni un sol diputat li va recordar que era la ministra de Foment que menys inversió ha dedicat a Catalunya. De la part dels polítics, cap argument. Això sí, un tal Joan Puig, d’ERC, va qualificar la seva darrera visita a Barcelona de passeig d’un senyoret andalús. Patètic.

Si el sector privat escull, normalment, a persones competents, per què els polítics que escollim són, la immensa majoria, incompetents? La resposta, al meu parer, és clara: quan escollim els parlamentaris, escollim unes llistes tancades, i els que composen aquestes llistes són, naturalment, els xais que són fidels a l’aparell del partit corresponent. Els polítics brillants, que normalment tenen idees pròpies, són exclosos de les llistes.

Entenc perfectament que, al començar el camí democràtic, ara fa trenta anys, s’escollís aquestes llistes tancades: s’havia de construir uns partits forts, s’havia d’evitar que es consolidés una multitud de partits, que haurien fet el país difícilment governable. A la llarga, però, aquesta disposició ens ha portat a tenir una majoria de parlamentaris d’un nivell molt poc brillant, que ni saben argumentar ni saben construir.

I això explica, en part, l’abstenció. Ja que el poble no és tonto, i veu perfectament que els seus representants són mediocres.

Es per això que la llei electoral hauria de ser canviada. Hi hauria d’haver circumscripcions més petites que la província, i s’hauria d’elegir un diputat per cada circumscripció. Així els electors coneixeríem el nostre diputat, que s’hauria de guanyar els nostres vots. I procuraríem escollir els més brillant dels candidats que es presentessin, ja que seria el nostre diputat, al que demanaríem comptes de la seva actuació. Desapareixerien els diputats-xai, el sol mèrit dels quals és la seva fidelitat a l’aparell del seu partit.

Probablement un Parlament escollit d’aquesta manera hauria estat més exigent amb els presidents d’Endesa i de Redesa, ja que els parlamentaris serien més competents. La compareixença d’aquests presidents hauria estat més profitosa pel ciutadà. La impressió que els polítics ens varen fer hauria estat menys penosa. El Parlament i les Corts serien més eficaços. Tot això contribuiria a que hi hagués menys abstenció, a que la democràcia fos més viva.

Però com això ho haurien d’aprovar els diputats-xai, podem esperar asseguts.

El ple del 16 de juny del 2007

Aquest ple era el de la constitució de l’ajuntament després de les eleccions. El que m’ha semblat interessant del ple han estat els parlaments dels diferents protagonistes.

La senyora Anna Raja Martínez, presidenta d’edat, ens explica que aquest és l’acte més solemne que es pot celebrar a l’ajuntament, culminació de la gran festa de la democràcia que foren les eleccions. Diu que no cal oblidar que el govern és un servei a les persones a les que es representen. Aquest és un acte de reconeixement a les persones que volen dedicar una part important del seu temps a la política municipal, sacrificant estones de lleure i de vida familiar, que estan mogudes per la seva estimació a Malgrat i que volen demostrar-ho amb el seu treball, el seu servei i la seva dedicació. Continua dient que la societat és cada vegada més culta, més lliure, més plural i més ben informada, i no es pot oblidar de tenir en compte la seva opinió. Finalitza esperonant a tots, regidores i regidors, treballadores i treballadors de l’ajuntament, per treballar amb il•lusió i entusiasme.


Arribat el moment d’elegir l’alcalde, els parlaments han estat els següents:

El senyor Josep Lasheras i Horno, candidat de ICV-EA-EPM, ens diu que la seva coalició neda contra corrent, intentant vetllar pels interessos dels ciutadans, i que seguiran treballant com sempre en un projecte pensat per les persones. La seva posició serà la de estar a l’espera del full de ruta del nou equip de govern, donant suport als projectes importants, il•lusionadors i necessaris per Malgrat que siguin viables, i oposant-se als que es considerin negatius pels ciutadans. Conclou amb una cita que diu que la política és com anar sobre patins de rodes, que de vagades vas on vols, i de vagades on els patins et porten, dient però, que la seva coalició té uns patins amb frens.

La senyora Ana Vega Raya, candidata pel PP, diu que és nova a l’ajuntament i que treballarà pel poble.

La senyora Neus Serra i Bosch, candidata per CiU, felicita al PSC com a llista més votada, destaca la necessitat de fer una profunda reflexió sobre l’abstenció i les seves causes, i de que els regidors i regidores treballin per trobar camins que il•lusionin a la gent i fomentin la participació i la convivència. Indica que sempre han apostat per un model de diàleg i bona entesa, havent fet una campanya neta, constructiva i positiva, crítica quan ho havia de ser, per`sempre respectuosa. Manifesta el compromís de treballar per fer avançar Malgrat amb nous objectius, projectes, idees i visió de futur. Fa constar la voluntat del seu grup de col•laborar amb tots els grups en tot allò que sigui en benefici de Malgrat.

La senyora Teresa Verdaguer i Massó, candidata per ERC, considera que en els propers quatre anys hi haurà reptes importants, entenent que cal canviar l’actitud de l’equip de govern, existint altres maneres de fer les coses i altres prioritats i, sobretot, acostar l’ajuntament al poble. Ofereix el seu treball i el del seu equip per fer de Malgrat un poble modern, amb bona convivència, on la gent es guanyi la vida, visqui en pau, participi en les decisions importants, on tothom senti el poble seu i pugui estar orgullós de viure a Malgrat.


Un cop elegit l’alcalde, l’alcaldessa electa, la senyora Conxita Campoy i Martí fa el seu parlament. Com que és el més llarg i dens, per facilitat de lectura i de comprensió l’he separat per temes:

Abstenció

Dona les gràcies a tots els que han anat a votar, manifesta el seu respecte als abstencionistes que no han anat a votar de forma responsable, com a protesta, recriminant, però als qui no han votat per mandra, per comoditat o per desídia.

Una alcaldessa per tots

Indica que serà, com fins ara, l’alcaldessa de tots i cadascun.

Anàlisi dels resultats

Al analitzar els resultats, manifesta que cal pensar en la pedagogia que resta per demostrar que Malgrat és un poble obert, integrador, serè i responsable, i que els mals no venen d’alguns sinó que són de tots, i que correspon en major o menor mesura de trobar la seva resposta en cadascun en la part i la responsabilitat que li pertoca per fer possible la corresponsabilitat.

La feina d’alcalde i de regidor

Parla també de que la feina d’alcalde o de regidor és molt gratificant, ja que es pot veure l’eficàcia de la transformació d’un poble i de les seves persones.

Corrupció i participació ciutadana

Es refereix a la falta d’ètica o de moral que està en boca de la gent pel que fa als polítics, no podent-se oblidar que els polítics formen part de la pròpia societat, pel què, si es vol una transformació, no s’ha d’esperar que la facin només els polítics, sinó que s’ha de produir en les arrels de la pròpia societat. Fa esment a la corrupció que ha sorgit en alguns ajuntaments i que els mitjans d’informació s’han encarregat de publicar, abans que la justícia digui la darrera paraula, entenent que tota aquesta varietat de llibertats i pensaments obliga al discerniment de les coses i produeix en el ciutadà un cansament que farà cada vegada més profunda la seva retirada de la participació pública. Indica que la majoria dels polítics estan en la vida pública perquè els homes i les dones del poble visquin cada dia amb millor qualitat de vida i amb més plenitud, i que cal tornar a dignificar la política i el reconeixement i el respecte de totes les persones que, amb més o menys encert, es comprometen a treballar pel seu poble, en tant que la democràcia té les seves arrels en l’ètica i l’honestedat, base sense la qual el servei al bé públic no és possible.

Els propers quatre anys

Destaca que, en els propers quatre anys, hi ha molts reptes per endavant amb les noves atencions que reclama la societat, i que en aquest sentit s’haurà de caminar, fent esment de les persones amb dependències, de l’ocupació, l’habitatge, de l’ampliació de la zona industrial que, juntament amb el comerç i el turisme ha de garantir l’equilibri econòmic de la població, respectant al que és capaç de crear la riquesa i amb la capacitat de l’administració de repartir aquesta riquesa en la societat, evitant accentuades desigualtats, del respecte pel medi ambient compartint els espais públics, amb instal•lacions dignes del segle XXI, construint un Malgrat modern, innovador, capaç de conjugar el progrés econòmic amb el benestar de les persones, un Malgrat solidari preocupat per la millora dels ciutadans i dels països del tercer món, amb noves il•lusions i nous compromisos que entre tots s’aniran solucionant.


Comentaris

Tot molt bé i molt bonic. Tots som bones persones i tenim moltes ganes de treballar pel poble. Val més així, i no podia ser d’altra manera en una sessió d’aquest tipus.

Felicitar la senyora Ana Vega pel seu parlament curt i senzill. Almenys, no fa perdre el temps a ningú.

Interessant el programa esbossat per la senyora alcaldessa pels propers quatre anys. Serà encara més interessant el dia que el precisi.

La única cosa que no he entès és la part del parlament de la senyora alcaldessa que he titulat Anàlisi dels resultats. Deu ser massa complicat per mi.

Una perdiu marejada

Al darrer ple de l’ajuntament es va preguntar a l’alcaldessa sobre la depuradora de l’Alt Maresme. La depuradora que havia d’anar a la platja de Pineda i que ara els pinedencs (els polítics pinedencs) no volen ni en pintura, i que demanen que es faci al Pla de Grau, a Malgrat. La depuradora que té una subvenció europea, amb la condició que el projecte s’executi dins del 2007.

«Ja n'hi ha prou de marejar la perdiu i de moure's per interessos polítics. L'Alt Maresme necessita una depuradora des de fa catorze anys i algú ha de prendre una decisió ferma, coherent i definitiva, encara que no sigui popular.» Així de rotunda es va mostrar l'alcaldessa de Malgrat de Mar, Conxita Campoy (PSC), quan el grup de CiU, a l'oposició, es va interessar en el darrer ple per saber quines eren les darrers notícies sobre la polèmica construcció de la depuradora de l'Alt Maresme.

Una depuradora que ha de donar servei als municipis de Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Palafolls. Campoy va recordar tots i cadascun dels passos que s'han seguit des que es va aprovar i es va començar a executar el primer projecte per ubicar la planta a l'antiga pedrera de Montpalau de Pineda.

Un projecte que, posteriorment, amb l'entrada del tripartit a la Generalitat, va ser desestimat per l'aleshores conseller Salvador Milà (ICV-EUiA). L'alcaldessa va reconèixer que llavors va oferir «de paraula» un terreny al pla de Grau de Malgrat, proper al riu Tordera. «Com a compensació vaig demanar que se subvencionés el teatre auditori, però la Generalitat no va acceptar la proposta per massa cara», va apuntar l'alcaldessa.

Punt Diari del 12.08.2007

La mateixa senyora que diu que ja n’hi ha prou de marejar la perdiu és la que va començar marejant el pobre volàtil quan va oferir (de paraula) un terreny al Pla de Grau. Sabia la tal senyora si el terreny era convenient per fer-hi una depuradora? No endevinava la senyora que si la seva proposta era acceptada l’enrenou que ocasionaria al poble seria molt gros, ja que s’havien de fer passar les canonades dels pobles del sud de Malgrat? Ara, els pinedencs s’emparen de la oferta “de paraula” per demanar que la depuradora es faci al Pla de Grau.

Si oferir, encara que sigui “de paraula”, un terreny a canvi de la subvenció del teatre auditori, no és marejar la perdiu, no sé pas què serà. Si, ho sé, però seria massa gros publicar el qualificatiu que mereix aquesta proposta.

I amb aquest oferiment de la senyora, els pinedencs tenen un argument per anar retardant la decisió. I la subvenció europea es pot perdre. La senyora va desaprofitar una ocasió per callar. La perdiu, de tant marejada, potser aviat haurà parat de respirar.

La paparra presidencial

El mes d’agost els diaris són més prims del què és habitual i hi ha moltes seccions de notícies intranscendents, com si diguéssim de “farciment”. Llegeixo que una paparra s’ha incrustat a la pell del president Bush, mentre aquest anava en bici a les afores de Washington.

Què és el que m’ha fet gràcia de l’assumpte? Doncs bé, fins abans d’ahir, jo no sabia com es diu “garrapata” en català. Al llegir l’article en qüestió, miro el diccionari i em trobo amb la sorpresa que “garrapata”, en català, és paparra. Això em fa pensar que, fa molts anys, quan algú deia alguna tonteria, el comentari general era que el tal individu era un paparra. I és que la vida, les paraules, donen moltes voltes.

Doncs bé, la paparra que s’ha incrustat durant vàries setmanes dins la pell presidencial era del tipus de pota negra (serà com el pernil?), que és molt perillós. El cicle de vida d’aquest tipus de paparra dura uns dos anys, i la seva vida consisteix en trobar, almenys una vegada, un mamífer per xuclar-li la sang. La paparra presidencial era, com moltes paparres de pota negra, portadora del virus Borrella Burgdofer, que provoca al mamífer en qüestió la malaltia de Lyme. Aquesta malaltia es pot curar si és tractada a temps, però si no, pot provocar paràlisi als muscles de la cara, pèrdua de memòria i problemes de concentració. Pot arribar a ser mortal.

Segons diuen, la malaltia del president Bush va ser tractada a temps. La picada de la paparra presidencial no va ser doncs massa virulenta. Serà perquè en Bush és també un paparra?

Per cert, en Janí també va ser picat per una paparra ara fa anys. Se li va incrustar a una orella. El veterinari li va treure la bestiola mitjançant una hàbil maniobra giratòria. En Janí no ha sofert de paràlisi facial, ni de pèrdua de memòria ni de falta de concentració. El que no sabem és si la paparra que va picar a en Janí ara fa anys tenia la categoria de pota negra. Segurament era una paparra de pobre.

Canvi climàtic (4) Els gasos d’efecte hivernacle

Avui toca parlar dels gasos d’efecte hivernacle. El que en diuen el cor de la qüestió. Abans haurem de repassar alguns fenòmens físics, com són les radiacions i la opacitat dels gasos a certes radiacions.


Les radiacions

Els raigs X, la llum visible, la sensació de calor, són la mateixa i única cosa: radiacions que viatgen a 300.000 kilòmetres per segon. Què els diferencia? Doncs, molt senzill, la seva freqüència o, el que és el mateix, la seva longitud d’onda. A més freqüència correspon una longitud d’onda més petita, i també una energia més grossa. Els raig X, de longitud d’onda molt curta, tenen una gran energia, i poden travessar les parts toves de les persones i dels animals. Els raigs ultraviolats de petita longitud d’onda tenen una energia força important, tant, que són perillosos pels essers vivents.

Com a exemple, donarem les longituds d’onda d’algunes radiacions conegudes:

Raigs X – inferiors a una cent mil•lèsima de mil•límetre.

Raigs ultraviolats – d’una cent mil•lèsima de mil•límetre a 0,38 mil•lèsimes de mil•límetre.

Violeta – de 0,38 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,42 mil•lèsimes de mil•límetre.

Blau - de 0,42 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,50 mil•lèsimes de mil•límetre.

Verd - de 0,50 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,56 mil•lèsimes de mil•límetre.

Groc - de 0,56 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,63 mil•lèsimes de mil•límetre.

Taronja - de 0,63 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,67 mil•lèsimes de mil•límetre.

Vermell - de 0,67 mil•lèsimes de mil•límetre a 0,75 mil•lèsimes de mil•límetre.

Infraroig - de 0,75 mil•lèsimes de mil•límetre a un mil•límetre.


La radiació que ens arriba del Sol, que és un astre que està a uns 6000º de temperatura, està formada per raigs de longitud d’onda més aviat petita, com correspon a una energia important (raigs ultraviolats, raigs visibles i raigs infrarojos, que tenen una longitud d’onda que va de 0,2 a 4 mil•lèsimes de mil•límetre).

La radiació emesa per la terra, en canvi, com que la terra està a uns 15º de temperatura, té una longitud d’onda més grossa, com correspon a una energia més petita (està situada tota a l’infraroig, amb unes longituds d’onda que van de 3 a 50 mil•lèsimes de mil•límetre).


La opacitat dels gasos a certes radiacions

Normalment, un gas és més o menys transparent. Quan un gas és travessat per un raig de radiacions, es produeix un fenomen curiós: el gas absorbeix els raigs d’una o de vàries longituds d’onda determinades, deixant passar les altres. El conjunt de longituds d’onda que són absorbides per un gas es denomina l’espectre d’absorció d’aquest gas. Podem veure alguns d’aquests espectres d’absorció a la part inferior del gràfic.

Així, podem veure que l’ozó absorbeix les radiacions que tenen una longitud d’onda entre 0,1 i 0,3 mil•lèsimes de mil•límetre. Això ens és molt útil, ja que d’aquesta manera estem protegits dels raigs ultraviolats més perillosos. A la figura es veu, en color vermell, la transmissió de la radiació solar a l’atmosfera: s’observa que els raigs ultraviolats de petita longitud d’onda han estat filtrats per l’ozó.

El CO2 absorbeix les radiacions de 2,5 mil•lèsimes de mil•límetre, les de 4 mil•lèsimes de mil•límetre i les que van de 13 a 18 mil•lèsimes de mil•límetre.

El vapor d’aigua absorbeix les radiacions de 1,5, de 2, de 3, les situades entre 6 i 8 mil•lèsimes de mil•límetre i les radiacions de més de 18 mil•lèsimes de mil•límetre.

El metà absorbeix les radiacions de 3 i de 8 mil•lèsimes de mil•límetre.

L’òxid nitrós absorbeix les radiacions de 4,5 i de 8 mil•lèsimes de mil•límetre.

Es a dir, que només una part de les radiacions emeses par la terra s’emet realment cap a l’espai. La resta és absorbida, principalment pel vapor d’aigua i pel CO2. Aquesta fracció que s’emet a l’exterior és de color blau a la figura, i es diu la finestra atmosfèrica.

Els diversos gasos d’efecte hivernacle tenen un efecte diferent: amb la mateixa quantitat de gas, el metà absorbeix 21 vegades més radiacions que el CO2.


L’efecte hivernacle

A l’atmosfera hi ha entre un 3 i un 4 % d’aigua. La resta de l’atmosfera està composta de:

Nitrogen = 79 %

Oxigen = 21 %

CO2 =0,037 %

Metà = 0,0018 %

La major part de l’efecte hivernacle és produït pel vapor d’aigua que hi ha a l’atmosfera. Després venen el CO2 i el metà (aquest aporta un efecte hivernacle deu vegades inferior al del CO2)

D’altra banda, ni el CO2 ni el metà de l’atmosfera són eterns. El CO2 desapareix al cap d’uns cent anys, i el metà al cap de 20 a 40 anys.

Sense gasos d’efecte hivernacle, el planeta Terra seria inhabitable. Les temperatures mitjanes no serien de 14 o 15º com ara, sinó molt més baixes: uns 18º sota zero. En efecte, a aquesta temperatura els cossos emeten 240 watts/m2 que, si ho recordem, és l’energia que la superfície de la terra rep del sol, un cop descomptem dels 342 watts/m2 que cada punt de la Terra rep del sol els 72 watts/m2 que són reflectits cap a l’espai exterior pels núvols i els 30 watts/m2 reflectits per la terra i el mar.

La quantitat de CO2 de l’atmosfera ha passat de 0,025 % abans del començament de l’era industrial al 0,037 % actual. Diuen els experts de l’IPCC que aquest augment ha estat la causa d’un augment de 1,7 watts/m2 de l’energia rebuda per la superfície de la terra. Però enlloc he pogut trobar el càlcul d’aquesta xifra (el que no vol pas dir que sigui errònia).

La quantitat de metà de l’atmosfera ha passat de 0,0007 % abans del començament de l’era industrial al 0,0018 % actual. Diuen els experts que aquest augment ha estat la causa d’un augment de 0,5 watts/m2 de l’energia rebuda per la superfície de la terra.

Podem dir, doncs, que l’augment dels dos principals gasos d’efecte hivernacle han augmentat la quantitat calor rebut per la superfície de la terra de 2,2 watts/m2. Això es tradueix, sempre segons els experts de l’IPCC, per un augment de temperatura de més de mig grau des del principi del segle XX fins ara.


El futur

Què passarà si el CO2 segueix augmentant?. Les hipòtesis que es fan són que la quantitat de CO2 anirà augmentant fins al doble de la actual. El CO2 arribarà a ser el 0,060 % de l’atmosfera. Diuen els experts de l’IPCC que això significarà un augment notable de la quantitat de calor rebuda per la superfície de la terra, de manera que la temperatura mitjana augmentarà de 2 a 4,5º d’aquí a cent anys.

També ens diuen els experts que si la quantitat de CO2 es mantingués constant, la temperatura continuaria augmentant de 1º d’aquí a cent anys.

Tot això sense cap càlcul que ho expliqui!


Els meus dubtes

1 - El primer dels meus dubtes ve dels mateixos experts de l’IPCC. Ens diuen que no tenen cap idea clara de com evolucionarà el contingut de vapor d’aigua a l’atmosfera (recordem que és el principal gas d’efecte hivernacle) ni saben si el nombre de núvols augmentarà o disminuirà. I la influència de la quantitat de núvols és tant o més important que la des gasos d’efecte hivernacle!

2 - D’altra banda, no he sabut trobar enlloc el càlcul que relaciona l’augment de la quantitat de CO2 o de metà amb la quantitat de calor que aquest gasos retornen a la superfície de la terra.

3 - Finalment, he llegit estudis que semblen demostrar que l’efecte hivernacle es mantindrà estable. Segons Richard Lindzen, l’efecte hivernacle del CO2 ja està gairebé saturat, ja que el CO2 només capta una petita part de les radiacions infraroges, les corresponents a les longituds d’onda de les que ja hem parlat. De manera que per molt que augmenti la quantitat de CO2 a l’atmosfera, l’altra part de les radiacions infraroges se li escaparà sempre. Segons aquest senyor, el passar la concentració de CO2 de l’atmosfera de 0,037 a 0,060 % la temperatura mitjana augmentarà de menys de 1º.


Es a dir, que em sembla que encara hi ha molta polèmica davant nostre i molts punts foscos a la teoria actual sobre el canvi climàtic.

Les plaques de les matrícules i la identitat nacional

Fa pocs anys, quan el senyor Ansar encara governava, es va decidir canviar les matrícules dels cotxes. A Madrid i a Barcelona, l’antiga numeració arribava a saturació i s’havia de decidir un nou tipus d’identificació. Es va decidir, seguint les recomanacions de la Unió Europea, establir una numeració nacional, és a dir, la mateixa numeració per tota Espanya. Com es fa a Portugal, al Regne Unit, a Itàlia i a molts altres països.

Ràpidament, a Catalunya, es va veure aquesta nova numeració com una pèrdua de la identitat nacional catalana. Quan es veia un cotxe amb una B, una GI, una T o una L, hom podia pressuposar que es tractava d’un compatriota. Quan es veia una M fent una bestiesa, es podia dir allò de “madrileny havies de ser, c...”

Ara no. No sabem d’on són els cotxes que ens passen, ni aquells que aparquen en doble fila i no ens deixen passar. No podem llençar els nostres insults, filtrats per l’origen més o menys suposat dels automobilistes que ens toquen els torrons.

El nacionalisme català va demanar, exigir, que es posés un escut o un indicatiu a les plaques per poder identificar la comunitat autònoma a la que el vehicle pertany. No fer-ho, argumentaven, era un atac a la identitat nacional catalana. El senyor Ansar els va respondre que un president de govern no havia de perdre el temps ocupant-se del disseny de la ferramenta que identificava cotxes i motos. El cabreig nacionalista va ser descomunal.

De cop, mai més hem sentit a parlar d’aquest assumpte. Com si el canvi de govern a Madrid hagués esborrat, de cop, la pèrdua d’identitat nacional catalana que les matrícules uniformitzades a tot l’Estat representaven.

Jo trobava bé la petició dels nacionalistes. A la carretera m’agrada poder tenir un pensament pel madrileny que s’equivoqui. Però per això has de saber que l’interessat és capitalí. I això només ho pot dir un escut o un indicatiu a les plaques. Però d’aquí a pensar que la identitat catalana era atacada amb aquesta nova numeració hi ha un món. I, quan veiem que la dèria nacionalista sobre aquest tema s’ha dissolt com el sucre a la llet calenta, quan el senyor Ansar ha plegat, ens fa pensar que totes aquestes protestes no tenien una base real. El problema és que el personal, que té memòria, pensa que si després de tants escarafalls el tema ha quedat en un no res, cada vegada que els nacionalistes tornaran a dir-nos que tal o tal cosa ataca la nostra identitat nacional, no ens ho creurem.

Senyors nacionalistes, si us plau, més seriositat. O més perseverança. Perquè de tant dir que el llop arriba, ja se sap el què passa quan arriba de veritat.

El Pla Local de Joventut (2)

Una ànima caritativa (amb nom i cognoms, però) m’ha enviat el text sencer del Pla Local de Joventut que els tècnics especialitzats en la matèria, funcionaris del Consell Comarcal del Maresme, han redactat. Quin Pla, senyors: 96 pàgines, que no se les salta un gità, 96 pàgines plenes de paraules, paraules, paraules, que un servidor s’ha llegit, després de dinar, que és l’hora més adient per llegir aquest tipus de literatura, ja que a l’hora de pair tens menys tendència al cabreig primari. Ja hi estic acostumat. M’ha semblat que llegia una altre proposició de les moltes que, plenes de bon sentit (encara que buides de sentit comú), he hagut de llegir al llarg de la meva vida professional. Aquest tipus de proposicions, al meu modest entendre, no serveixen pas per gran cosa. No m’atreveixo a dir que no serveixen de res, perquè no és veritat, ja que contenen, entre molta palla, alguna cosa interessant.


Comencem per la palla. I comencem per la Missió i la Visió del Pla, termes que es varen posar de moda a Europa fa uns quinze anys. Llegim-ho i veurem que tot és palla:

La MISSIÓ que ha de guiar el pla és la de posar a l’abast dels joves del municipi eines i recursos que els permetin afrontar la construcció del seu projecte vital en igualtat d’oportunitats, tot garantint l’existència d’un Servei Municipal de Joventut que reculli i gestioni les demandes dels joves des de la proximitat i potenciant la seva implicació en el disseny de les polítiques que els afecten, sempre des de la perspectiva del treball transversal i la co-responsabilitat amb la resta de professionals de l’Ajuntament i del municipi.

VISIO : a l’horitzó temporal de 2011, volem tenir un servei de joventut integrat en les dinàmiques municipals i de l’ajuntament, que és proper, conegut i utilitzat pels joves, que participa i promou activament espais de coordinació tècnica i política en el territori i que és vist, pels joves i per la resta de professionals, com a referent en el disseny i desenvolupament de les polítiques de joventut al municipi.

Entesos? No? Doncs estem d’acord. Ens hem quedat sense saber quina és la missió del Pla ni la visió que en tenim de quan s’hagi realitzat. Es a dir, no sabem què volem.


Més palla: les línies d’actuació. Són quatre:

1) Autonomia i emancipació
Objectiu: Facilitar i acompanyar als joves en el procés de presa de decisions per la configuració del seu projecte o itinerari vital, tot potenciant la creació de nous serveis i projectes per joves i millorant l’accés als ja existents.

2) Qualitat de vida
Objectiu: Promoure una millora de la qualitat de vida dels joves en àmbits com la salut i el temps d’oci i de lleure, prioritzant intervencions encaminades a la prevenció de conductes de risc en l’àmbit de l’oci, principalment nocturn.

3) Participació i ciutadania activa
Objectiu: Crear i consolidar espais d’interlocució estables entre l’Ajuntament i els joves i afavorir la seva implicació en aquells aspectes que els afectin o interessin.

4) L’Ajuntament al servei dels joves
Objectiu: Crear una estructura de treball estable, dins l’Ajuntament i generar mecanismes i espais de coordinació entre els professionals de diferents àmbits i disciplines que treballen amb i per als joves de Malgrat de Mar.

L’únic que queda clar és que es vol incorporar més funcionaris a l’Ajuntament, especialistes en joventut.


Una perla: “entenem que el Pla Local que presentem no s’ha desenvolupat participativament amb els joves, i per contra entenem que aquesta participació és fonamental”. Recoi, i si haguessin començat per desenvolupar participativament el Pla amb els joves no hauria estat millor? Perquè jo, de predicar, també en sé. Però fer el què es predica, ja és més complicadet, no?


Més palla, aquesta totalment incomprensible per un senzill ciutadà: “la metodologia de treball a seguir en base a uns principis rectors de les polítiques de joventut que són : la integralitat, la transversalitat, l’atenció a la diversitat, la proximitat, la participació, la co-responsabilitat, i la innovació i aprenentatge social”. Suposo que us ha quedat tan clar com a mi.


Ah, i no ens queda clar a la vista del Pla què entenen els seus autors per joventut: sembla que, de vegades, aquest concepte va dels 15 als 29 anys, d’altres dels 12 als 34 anys.


Però no tot és negatiu. Hi ha alguna proposta interessant. Les que he trobat són:

- Promoció d’habitatge social i borsa de lloguer.
- Servei de borsa de treball, normal i esporàdic.
- Servei de bus nocturn Alt Maresme.
- Programació d’activitats d’oci (tallers, cursos, sortides)
- Programació d’activitats culturals a la biblioteca.
- Potenciar l’Escoltisme i la resta d’associacions.
- Caldria que les instal•lacions esportives estiguessin obertes al públic, sense necessitat de formar part d’un club.


Se’m dirà que no he entès res. Que es tracta d’un document obert, no d’un document tancat. El problema és que, per experiència, aquest tipus de documents només serveix per perdre el temps i és d’una utilitat més aviat discutible, per no dir nul•la. Si us digués la quantitat de documents d’aquest tipus que ha hagut de lidiar al llarg de quaranta anys de vida professional, us sorprendríeu: n´he fet el compte, i me’n surten vint-i-tres. M’han fet perdre un temps enorme i no m’han servit gairebé de res, ni a mi ni a l’empresa per la que treballava.

La única utilitat que hi puc trobar és que aquest document serveixi per aconseguir alguna subvenció.

Apagades, dessaladores espatllades i depuradores sense decidir

Barcelona ha quedat sense llum. Això no és pas una notícia massa important, és una notícia purament local. També es varen quedar sense llum Nova York, Madrid i moltes altres ciutats del món, de manera que és una cosa que podem considerar com relativament “normal”. I és que assegurar el subministrament d’electricitat a una gran aglomeració no és gens senzill. L‘electricitat és un producte que no s’emmagatzema. El que es produeix s’ha de consumir: si no, passa el que passa, pujades i baixades de tensió, relés que salten i tota mena d’altres inconvenients.

El que va passar a Barcelona, però, és diferent. Pel que sembla, un cable d’alta tensió (110 kV) va caure sobre una subestació de 220 kV, provocant un curtcircuit de intensitat molt important. Les proteccions, diuen, varen actuar correctament al cap de 140 milisegons, però el mal ja estava fet. No entraré a discutir sobre les proteccions, ja que és un tema molt complicat: 140 milisegons em sembla un temps molt llarg per la magnitud del curtcircuit, però no em sembla aquest el problema. El problema és que hi havia un cable per sobre d’una subestació. Tot el que està penjat acaba per caure, diu la saviesa popular. El cable era de Fecsa Endesa, la subestació de Red Eléctrica Española, que l’havia comprat a Fecsa fa quatre anys. Ningú no va posar remei a la situació absurda d’un cable sobre una subestació. Segurament molts varen veure el perill, però ningú va prendre les mesures per resoldre’l.

Després tothom protesta. Es lamentable veure l’alcalde Hereu i la regidora Myol dient incongruències, exigint coses totalment irracionals. Es curiós veure com la Generalitat calla (serà perquè el president Montilla va ser Ministre d’Indústria?). El nacionalista exaltat afirma que tot aquest desastre és degut a la falta d’inversions de l’estat central.

Amb els elements que tenim actualment, el problema no han estat ni els política ni la falta d’inversió. El problema ha estat el menfotisme i la falta de sentit comú d’aquells responsables de la subestació de Collblanc que no han sabut ni han volgut veure el perill d’un cable passant per sobre de la subestació. Es clar que potser sí que ho han vist, però el problema ha estat qui ho havia de solucionar, si Fecsa Endesa o Red Eléctrica Española.


La dessaladora s’ha tornat a espatllar. No funcionarà fins al setembre. Llegim al Punt que “tres vegades des de començament d’any i l’ultima en menys d’una setmana. Les avaries a la dessalinitzadora de Blanes estan ocasionant més problemes dels habituals i en una època en què el consum d’aigua a la zona costanera del nord del Maresme i de la Costa es dispara amb l’arribada dels turistes –s’arriba als 450.000 usuaris–. Segons defensa el regidor de Medi Ambient de Blanes, Celestino Lillo, les obres de millora que es van fer l’ultima vegada per canviar les canalitzacions trencades per la força del mar no van ser correctes. «Els tubs que capten l’aigua estan situades de manera que l’impacte de les onades és directa», assenyala el regidor, que hi afegeix que «només canviant l’orientació de les canonades els problemes serien menors». A aquesta situació se n’hi afegeix una altra: el transformador de la planta està massa a prop del mar i cada cop que hi ha temporal queda afectat” Si el senyor Lillo ha pogut veure que les obres de millora no van ser correctes, per què no ho varen veure els responsables de la dessaladora?

Aquí el nacionalista emprenyat no ha pogut acusar l’estat central de manca d’inversions. Com per l’apagada de Barcelona, la causa ha estat el menfotisme i la falta de sentit comú dels responsables de construcció i de l’explotació de la dessaladora.


La ubicació de la depuradora de l’Alt Maresme es torna a discutir. A Pineda no la volen a la platja. Diuen que el millor lloc seria el Pla de Grau, a Malgrat. Com a alternativa proposen la pedrera de Montpalau, lloc que l’Agència Catalana de l’Aigua considera poc adient, des d’un punt de vista tècnic. Ara s’ha donat com a darrera data límit per la decisió el primer d’octubre. Un cop decidida la ubicació, s’haurà de construir la depuradora. Preguem al Senyor totpoderós i misericordiós que el nyap que de segur es farà sigui menys important que el cable sobre la subestació o que el transformador i les canalitzacions de la dessaladora. Només demano que no la facin gaire a la vora de casa. Tal com es fan les coses a aquest país, em jugaria el que volguéssiu que, malgrat que es tractarà, diuen, d’una depuradora ultramoderna, de tant en tant farà una pudor que empestarà. I serà, previsiblement, pel menfotisme i la falta de sentit comú dels responsables de la seva construcció i de la seva explotació.


Pessimista? Probablement. Però la realitat és la que és, i no ens anima pas massa a l’optimisme.

El Caporal Fradera i altres mites

El passat mes de juny, arran d’un post publicat al blog Des del Castell, es va establir un debat molt interessant sobre el Caporal Fradera. El número de comentaris va ser molt important (uns 50), alguns d’ells molt llargs i ben raonats. Des dels que pensen que el Caporal malgratenc va ser un heroi, fins als que pensen que va ser una víctima de la política colonialista espanyola, passant per qui opina que no va ser més que “soldadesca colonial de taverna”.

Algú arriba a demanar que es tregui el nom del carrer que té dedicat a Malgrat, per tornar-li el nom original de carrer de les Alobes. Molts es lamenten del mal estat en què es troba el monument que, ara fa uns quaranta anys, se li va dedicar.

En resum, un debat interessant, només enterbolit per un intercanvi d’epítets no massa agradables entre els partidaris de l’heroi i els partidaris de la víctima de la política colonialista. Personalment no entenc perquè es tatxa de feixista a qui considera que el Caporal fou un heroi, ni perquè es tatxa de repugnant a qui el veu d’una altra manera. I és que no podem estar-nos de confondre una opinió amb la persona que té aquesta opinió.

No tinc pas una posició massa clara respecte del Caporal. No conec massa la història del que va passar al Callao, on va morir enfrontat a una multitud, en el que es va anomenar el motí del Callao. No sé si va ser en defensa de la Nació, si va ser un acte de provocació pròpia d’un personatge violent o si va ser una víctima innocent del motí. No oblidem que el famós bombardeig del Callao per la flota d’en Méndez Núñez, va ser més de deu anys més tard. Entre altres raons, aquest bombardeig es va fer perquè el govern peruà va trencar les negociacions per indemnitzar la família del Caporal Fradera.

Però jo no crec gens ni mica en els mites. Dir que el Caporal va ser un heroi, única i exclusivament un heroi, em sembla mitificar el personatge. Es per aquesta raó que penso que el Caporal malgratenc probablement va tenir una mica de cada, d’heroi, de víctima i, potser, de personatge violent.



Però la història del Caporal Fradera no és l’únic mite que alguns ens volen fer empassar. El que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un altre mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. Però, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser la terra més pobre d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa molt determinant. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, recordem-ho, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra, a qui també es varen abolir els Furs, varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Es a dir, que l’onze de setembre, tal com alguns ens el volen explicar, és una altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

Les temperatures dels mesos de maig i de juny

Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Mes de maig

Global del planeta:

Terra = + 0,95 ºC, el maig més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 2005)
Oceà = + 0,37 ºC, el novè maig més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,57 ºC, el quart maig més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,16 ºC, el maig més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 2000)
Oceà = + 0,38 ºC, el vuitè maig més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,68 ºC, el segon maig més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,34 ºC, el vint-i-quatrè maig més calorós (el rècord el té l’any 1981)
Oceà = + 0,37 ºC, el desè maig més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,36 ºC, l’onzè maig més calorós (el rècord el té l’any 1998)


Mes de juny

Global del planeta:

Terra = + 0,84 ºC, el tercer juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,44 ºC, el vuitè juny més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,55 ºC, el quart juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,97 ºC, el segon juny més calorós (el rècord el té l’any 2006)
Oceà = + 0,47 ºC, el setè juny més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,64 ºC, el tercer juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,59 ºC, el dotzè juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)
Oceà = + 0,43 ºC, el vuitè juny més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,45 ºC, el vuitè juny més calorós (el rècord el té l’any 2005)


Sembla que a l’hemisferi nord continua l’augment de las temperatures, mentre que a l’hemisferi sud semblem baixar. De fet, ha nevat a Buenos Aires, cosa que no feia des del 1918.

El desenvolupament de l’Estatut

Llegim als diaris que s’ha celebrat a Madrid una sessió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, en la que s’ha acordat cinc traspassos de l’administració central a la da la Generalitat:

- Gestió compartida del Clínic,
- Ordenació del Litoral pel que fa referència a usos de temporada o instal•lacions desmuntables,
- Conveni de col•laboració sobre la Seguretat Privada,
- Associacions d’utilitat pública,
- Assignació del ISBN i del ISSN del llibres i revistes)

Un magre resultat, diuen els de l’oposició. El vas està mig ple, diu el president Montilla.

La realitat és que tothom es queixa que en aquesta Comissió Bilateral els resultats depenen única i exclusivament de la voluntat política del Govern central. Una Comissió Bilateral digna d’aquest nom seria una Comissió on les dues parts tinguessin les mateixes oportunitats. No és així ni ho serà mai. Per això convé un Govern fort a Catalunya, composat per una coalició que faci por al Govern central. Ara no és així, el Govern actual no fa por a ningú. I les competències que es traspassen són de molt poca envergadura.

Però d’això no en té la culpa el Govern central. La culpa la tenim els que hem permès que ens governi una coalició feble, un tripartit on no s’entenen ni ells mateixos, i on, de tant en tant, un senyor d’ERC amb cara d’emprenyat digui, per complaure els seus correligionaris, que si l’autonomia s’atura haurem d’anar cap a la independència. Paraules que tothom, inclòs els seus aliats al Govern, saben que només són de cara a la galeria.

Una pregunta que ens hauríem de fer és la de quantes lleis ha d’aprovar el Govern de la Generalitat per desenvolupar al nou Estatut, i quantes n’ha aprovat durant l’any que l’Estatut té de vida. Si tinguéssim la resposta veuríem que, si el Govern central té poca voluntat política per desenvolupar el nou Estatut, el de la Generalitat no en té gaire més.

Esperem que d’aquí a les properes eleccions generals el Govern de la Generalitat sigui més diligent, i que l'aprovació recent de la llei de l'Agència Tributària catalana no sigui un foc de palla.

18 de juliol

Formo part d’aquell grup de persones (som una espècie en vies d’extinció) que hem tingut més 18 de juliols festius que no pas dies feiners. I és que jo he viscut 33 anys, del 1942 al 1975, fent festa cada 18 de juliol i 32 sense celebrar aquesta diada. Probablement per aquesta raó m’interessa el que va passar realment durant els anys del règim, que ni van ser tant negres com molts ens els descriuen ara, ni tant monòtons com molts els volen veure.

L’altre dia varem anar a visitar una església romànica, d’un romànic tardà, amb unes formes que ja apunten el gòtic. Aquesta església es troba a Xunqueira d’Ambia, un poblet de la província d’Ourense. Hi varem anar pel matí, però solament varem poder veure l’església per fora, ja que només l’obren quan diuen missa, a causa dels robatoris. Hi varem tornar a la tarda. Llavors, amb el sol minvant, vaig veure una placa a una paret exterior. No l’havia vist el matí, amb el sol que hi donava de ple. La placa diu el següent:

ESPAÑA VENCEDORA DEL COMUNISMO EN LA CRUZADA QUE LEVANTÓ ESTE DÍA, BUSCA LA PAZ DEL IMPERIO POR LA UNIDAD, POR LA GRANDEZA, POR LA LIBERTAD EN EL SIGNO DE FRANCO, EL CAUDILLO. ¡¡ARRIBA ESPAÑA!! XVII – XVIII – XIX = JULIO = MCMXXXVI

La redacció d’aquesta placa és magnífica. Tant com la música del Cara al Sol i altres parafernàlies de l’època. Avui dia tot això ens sembla ridícul, però així eren moltes de les coses d’aquell temps.

Jo em pregunto si aquest tipus de plaques s’haurien de treure o no. No tinc pas una resposta clara. No sé si el fet de treure les plaques i els símbols del règim anterior, com ho feien alguns faraons amb les plaques del faraó anterior, si no era de la seva corda, és signe de “progressisme” o de revenja inútil. Per exemple, aquí a Ortigueira, el carrer principal encara s’anomena del General Franco, i no sembla pas que ningú se n’exclami. A molts llocs de Galícia s’hi troben fonts del 18 de juliol i cases barates (habitatges protegits, que en diuen ara) fets per l’Organización Sindical o per Educación y Descanso, amb el jou i les fletxes ben visibles. Els gallegs deuen trobar que tenen coses més importants a fer que perdre el temps borrant tots aquests símbols.

Qui és més intel•ligent, el que esborra el seu passat o el que el conserva? Com sempre, la resposta més justa em sembla una resposta on tot no és ni blanc ni negre.

Probablement la millor solució sigui la de l’església de Xunqueira d’Ambia, on la placa només es fa evident quan el sol li ve amb una certa inclinació. La resta del dia és gairebé invisible pels no iniciats. Potser els que la varen posar allà on la varen posar ja ho tenien tot previst.

Quin temps és millor? Aquest d’ara, amb democràcia i internet, però on s’han de tancar les esglésies per por dels robatoris, o aquell d’abans, amb dictadura però on es podien visitar els monuments a qualsevol hora? Tampoc la resposta a aquesta pregunta pot ser només blanc o negre. Cadascú, probablement, tindrà la seva.

El Pla Local de Joventut

M’he interessat per aquest Pla, aprovat al darrer ple de l’antiga corporació, el mes de maig d’aquest any. Tinc curiositat per veure què hi pot haver dins d’un document d’aquest tipus. Heus aquí el què he pogut trobar a la web municipal: un resum del tal document. El tal resum diu:

Aquest pla coordinat per la Regidoria de Joventut es va començar a elaborar a principi del 2006 i ha comptat amb el suport tècnic del Consell Comarcal del Maresme. El pla és un document tècnic de treball que neix d’una diagnosi de la situació actual i una proposta de futur.

El Pla Local de Joventut marca l’estratègia i el projecte per millorar la situació de partida dels joves del municipi. No és un document tancat, sinó que ha estat concebut com el punt de partida per a la implementació d’una política municipal de Joventut fonamentada en les necessitats i problemàtiques dels joves. El pla està pensat com a una eina per conduir i afavorir la reflexió i el debat en el si de l’ajuntament i sobretot amb els joves.

El pla està estructurat en tres nivells:

-El diagnòstic
-La proposta de línies d’actuacions i els objectius estratègics
-Les eines de gestió del pla

El Pla Local de Joventut, que té una vigència de 5 anys, es basa en quatre àmbits d’actuació, a partir dels quals es concreten accions concretes:

-Autonomia i emancipació: es proposen els eixos següents habitatge, informació i orientació, treball, mobilitat i les TIC
-Qualitat de vida: es proposen els eixos de salut i temps de lleure
-Participació i ciutadania activa: es proposen els eixos d’associacionisme i iniciatives, dinamització juvenil i interlocució
-Ajuntament al servei dels joves: es proposa l’eix de treball transversal

Llegit això, no hi entenc res. Es més, diria que el que ha redactat aquest resum, tampoc no ha entès res del Pla. Penso que el responsable de la regidoria de Joventut hauria de penjar a la web de l’Ajuntament el document sencer. Potser, llegint-lo bé, tindríem una sorpresa, i hi trobaríem un document útil i ben fet. Per ara, però, amb la informació que en podem tenir, segueixo pensant que es tracta d’un d’aquests documents buits de tot contingut, amb idees generals sense cap concreció, als que estem acostumats els que hem treballat en llocs de responsabilitat en una multinacional. En resum, pel que en sabem, un paper per fer maco i res més.

Espero poder canviar d’opinió aviat, si el regidor corresponent ens facilita el Pla sencer.

Cop d’estat frustrat ara fa cinquanta anys

Ara fa cinquanta anys era capità general de Catalunya el general Bautista Sánchez. Aquest general era conegut per ser monàrquic, partidari de Don Joan de Borbó.

Era un moment delicat pel règim del general Franco, amb disturbis universitaris i amb una situació econòmica molt dolenta. Dins del règim, lluites intestines per, d’una part, recuperar el poder per part de la Falange, i d’altra part, els que s’oposaven a aquest retorn del partit a les zones del poder. El ministre José Luis Arrese preparava una llei orgànica del Movimiento. La preparació d’aquesta llei va alarmar els sectors monàrquics del règim, ja que apartava la successió monàrquica del règim.

Els monàrquics van preparar una maniobra per sortir el general Franco del poder, deixant-lo com a cap de l’estat purament honorari, i posant com a president del govern el general Bautista Sánchez. Aquest darrer prepararia la restauració monàrquica de Don Joan. En el fons, però, el que interessava a Don Joan era la caiguda del ministre Arrese.

Mentrestant, els generals i l’església catòlica varen comunicar al general Franco la seva oposició a la llei promoguda pel ministre Arrese, que va acabar dimitint.

Això no va aturar la conspiració. El general Franco en va tenir notícies parcials i va ordenar intervenir el telèfon del Capità General de Catalunya, ja que aquest li havia expressat alguna vegada el seu desig d’una restauració monàrquica, el que el feia sospitós als ulls del Caudillo.

Una reunió entre els generals Muñoz Grandes, enviat per en Franco, i Bautista Sánchez, a Puigcerdà, va ser extremadament violenta, arribant a fer ús de les pistoles. Sembla que de resultes d’aquesta reunió va resultar mortalment ferit el Tinent General d’aviació González Gallarza (germà del llavors ministre de l’Aire)

Les relacions entre el general Bautista Sánchez i el general Franco eren cada vegada més dolentes, arribant a estar personalment enfrontats. Un dia, la Senyora (Doña Carmen Polo de Franco) va anar a Barcelona, i el general Bautista Sánchez va decidir que no aniria a rebre-la a l’aeroport, pretextant que estava malalt. Però, aquell mateix dia, a la tarda, va arribar a Barcelona la infanta Beatriu, germana de Don Joan, i allà va anar el Capità General, que la va rebre a l’escaleta de l’avió. Com és natural, al cap de cinc minuts la Senyora n’estava assabentada, i al cap de deu, el mateix Franco ho sabia.

Una setmana més tard, el general Bautista Sánchez era convocat al Pardo pel Caudillo. Al cap d’un temps d’esperar a la sala d’espera, va preguntar quan seria rebut pel generalíssim. “En seguida, mi general, en seguida”, li contestaven. Però el temps passava, el general ja no va aguantar-se més y se’n va anar, dient “Dígale usted al tío ese, que si me quiere ver, que vaya a Barcelona”.

Es diu que el Caudillo va enviar el General Ríos Escapape a Barcelona, per obligar el Capità General a entregar el comandament. Al no aconseguir-ho el va seguir fins a Puigcerdá, on els dos generals varen tenir una discussió violentíssima. L’endemà, el general Bautista Sánchez va aparèixer mort i el general Ríos Escapape havia desaparegut. Era el 30 de gener del 1957.

I així es va frustrar aquest cop d’estat, aquest any ha fet cinquanta anys. Si hagués reeixit, la nostra història no hauria estat la mateixa.

El ple del mes de maig del 2007

Reconec que és una mica tard quan faig els meus comentaris sobre aquest ple del 10 de maig, d’abans les eleccions, gairebé corresponent a la prehistòria. Però és que aquest blog no és un blog d’actualitats, sinó de comentaris sobre qüestions molt diferents, i on el temps hi té una importància relativa. Sigui com sigui, aquest ha estat el darrer ple abans les eleccions. Veurem si hi va haver “moguda”, com correspondria a una època pre-electoral. Lamentablement, no ha estat així, encara que hi hagi hagut alguns temes en què l’opinió de l’oposició és clarament diferent de la del govern.


Compte general de l’ajuntament corresponent a l’exercici 2006

La senyora alcaldessa explica l’estat dels comptes del 2006. Ja vaig tenir ocasió de comentar la gran mentida (potser piadosa, però mentida) sobre que els 5,8 milions d’euros existents a les arques municipals al final de l’exercici són deguts a la bona gestió, el que no vol dir que els recursos no s’hagin gestionat correctament.

Els comptes s’aproven amb dotze vots a favor i cinc abstencions.

A destacar que l’oposició no ha fet cap comentari.


Llar d’infants

Es tracta d’aprovar la licitació del servei de la llar d’infants que, recordem, tindrà una capacitat per 102 alumnes.

El grup IVC-EA diu que, per coherència amb els seu programa, hauria preferit que la gestió fos assumida directament per l’ajuntament.

El problema sembla ser que aquest grup no havia qüestionat mai el model d’externalització del servei, i que el plec de condicions s’haurà d’aprovar en aquest ple si es vol que la llar d’infants comenci a funcionar el mes d’octubre.

Finalment, s’acorda, per unanimitat, iniciar els tràmits per la contractació del servei de la llar d’infants, aprovant el plec de clàusules d’explotació.


Construcció d’un pas inferior sota la via del tren

Aquest projecte, aprovat inicialment al ple del 15 de març d’aquest any, ha passat l’exposició pública, i es pot licitar. A l’acta del ple es diu que el pressupost és de 2,039 milions d’euros, i que la licitació es farà per 2,309 milions. Hi deu haver un error en una de les dues xifres.

S’aprova per unanimitat.


Subvenció a l’escola de música i aprovació de les tarifes pel curs 2007 – 2008

El mes d’octubre del 2006, la Junta de Govern va aprovar el pressupost pel curs 2006 – 2007, presentat per la concessionària, que era de 151 mil euros. La subvenció de l’ajuntament va ser de 74 mil euros.

La directora de l’escola va demanar, el mes de febrer del 2007, una nova subvenció de 48 mil euros, per aconseguir una plantilla establa i per diverses millores. El pressupost passava, doncs, de 151 a 199 mil euros. (Carai amb l’augment, que és d’un 32 %. Es veu que la directora deu ser més artista que administradora...)

El regidor responsable explica que aquest any l’escola ha estat finalment homologada, i que rebrà de la Generalitat una subvenció de 63 mil euros. Que fora de pressupost, l’ajuntament havia d’aportar 15 mil euros pel manteniment de l’edifici i que, per tant, queden 48 mil euros d’aquesta subvenció de la Generalitat per a mantenir una plantilla estable (36 mil euros) i per noves activitats i millores (12 mil euros)

Segueix una animada discussió sobre els problemes de l’escola i el canvi de direcció que hi ha hagut al començament del curs, molt interessant. Finalment, el nou pressupost pel curs 2006 – 2007 i les noves tarifes pel curs 2007 – 2008 s’aproven amb onze vots a favor i sis abstencions. En canvi, no es diu res sobre el pressupost del curs vinent: com es poden aprovar les tarifes si no es té un pressupost?


Nou edifici de la Policia Local

A aquest nou edifici li diuen prefectura, mot curiós i que algun dia hauríem d’aclarir per veure si és adaptat a aquest tipus d’edifici.

El ple del 5 d’octubre del 2006 va aprovar el projecte bàsic presentat per l’arquitecte i va decidir la redacció del projecte definitiu. Aquest projecte ha estat fet, i el cost passa d’uns 2 milions d’euros al projecte bàsic a 3.860.000 euros, és a dir, una augment de més del 80 %!!!

Aquí l’oposició té tema per discutir, i ho fa. Les respostes de l’equip de govern són relativament pobres de contingut. El fet és que el pressupost bàsic es va fer segons uns criteris, i que el definitiu s’ha fet segons uns altres criteris totalment diferents, cosa que deixa molt malament l’equip de govern, que sempre parla de gestió rigorosa.

En aquest cas, no em queda més remei que donar la raó a l’oposició, ja que l’equip de govern ha demostrat una seriositat molt relativa en la gestió d’aquest projecte. Per no dir que ha demostrat una seriositat nul•la.

Finalment, s’aprova el projecte de la prefectura per dotze vots a favor i cinc abstencions. El que es diu efecte “piconadora”.


Estudi de programació de la rehabilitació de la Torre del Bombai

S’estableix una discussió interessant entre la senyora alcaldessa i l’oposició per l’estudi que la Diputació farà sobre la rehabilitació de la Torre. S’ha demanat a la Diputació de fer un estudi basat en la ubicació a la Torre de l’oficina de gestió tributària i d’una sala polivalent, i a l’edifici annex, de l’arxiu municipal i d’una altra sala polivalent.

L’oposició demana que abans es discuteixi si els serveis que es volen traslladar a la Torre i a l’edifici annex són els adequats, o bé que el projecte es faci sense dir quins són els serveis que s’hi voler posar (aquí sí que no els hi puc donar raó). Finalment, l’oposició demana que l’assumpte es deixi sobre la taula fins després de les eleccions, cosa que és rebutjada per deu vots en contra i dues abstencions, malgrat ser una proposta lògica i raonable (una altra vegada la piconadora entra en acció)

La proposta de l’alcaldia de demanar l’estudi a la Diputació amb els serveis proposats és aprovada amb dotze vots a favor i cinc en contra.

Dir que el cost inicial, previst en una mica més de 2 milions d’euros serà molt probablement més elevat.


Servei municipal d’habitatge dotacional

Es volen construir i explotar 46 habitatges públics al solar Roger de Flor – Isaac Albéniz, gestionats directament per l’ajuntament, mitjançant la creació d’un servei municipal d’habitatge. La proposta és aprovada per unanimitat.

El meu parer sobre aquest tipus d’actuació directa de l’ajuntament és molt clar: si l’ajuntament es fa càrrec de la construcció i de la gestió d’habitatges el forat econòmic a un terme no massa llunyà serà molt important. Aquesta és l’amarga experiència de molts ajuntaments. Es veu que no hi ha ningú més sord que aquell que no vol escoltar.


Pla local de joventut

S’aprova el Pla Local de Joventut redactat pels tècnics del Consell Comarcal del Maresme amb una sola abstenció.

Com tants altres plans d’aquest tipus, aquest serà un més que quedarà com una relíquia de la pèrdua de temps d’una administració (la Generalitat i les seves ramificacions) que només es preocupa de fer papers per donar feina a un seguit de funcionaris que cal tenir per donar ocupació als afiliats al o als partits que manen. Per més que ens vulguin fer creure el contrari.


Psicòleg clínic pels col•legis

S’acorda, per unanimitat, demanar als departaments d’educació i de sanitat de la Generalitat que emprenguin les accions oportunes per tal d’establir un servei de psicòleg clínic pels alumnes dels centres educatius de Malgrat.


Precs, preguntes i mocions

ERC recorda que va demanar la suspensió de llicències, durant un any, per l’establiment de noves entitats bancàries i immobiliàries al barri antic, en no afavorir la seva proliferació la dinamització del comerç. La regidoria de comerç va encarregar un estudi per decidir per quin model de comerç s’aposta a l’ajuntament. ERC demana quines són les conclusions. Sembla que no n’hi ha cap.

ERC torna a plantejar el tema, ja tractat en un ple anterior, i que havia estat proposat per la regidora de comerç i la senyora alcaldessa, de la possibilitat de deixar edificar més tros de patis i eixides que el que estava permès, amb l’excusa de dinamitzar el comerç. L’alcaldessa respon que sobre aquest tema no s’hi acaba de veure clar.

ERC es refereix a un problema de matriculació al col•legi Marià Cubí, que esta atapeït d’alumnes, i demana on es troba la construcció de la nova escola. Pel que fa a la nova escola, el mes de setembre es començarà a redactar el projecte.

Com que es tracta del darrer ple de la legislatura, es fa un obsequi a tots els regidors i ex-regidors i es convida al públic assistent a un petit refrigeri. Cosa que és, val a dir-ho, tot un detall.

La felicitat dels catalans

Cada vegada trobem més indicis que la societat catalana perd velocitat. Fa poc era que Espanya és el país d’Europa on menys es parla una llengua estrangera i que, dins d’Espanya, Catalunya anava a la cua. Després ens varem assabentar que Catalunya és la comunitat espanyola on es dediquen menys hores a les matemàtiques. Hem llegit que a Catalunya s’han perdut més llocs de treball qualificats que a qualsevol altre comunitat durant els darrers anys. Ens expliquen que els nois i les noies catalanes tenen un vocabulari molt reduït, tant en català com en castellà, és a dir, que no saben cap de les dues llengües. I així podríem continuar la llista.

Per una societat que es vol dinàmica i que vol instal•lar-se plenament a la societat del coneixement, aquestes notícies no són gens optimistes. Si són certes, més aviat ens indiquen que anem per un camí equivocat.

Però, ahir, als diaris, hi trobem un estudi molt seriós sobre la felicitat, publicat per l’Eurobaròmetre, amb l’anagrama de la Comissió Europea. Aquest estudi situa els habitants del nord-oest espanyol com els més feliços de la península (un 82 % dels enquestats ho afirma), seguits dels veïns del centre peninsular (un 70 %). Els menys satisfets serien, segons aquest estudi, i contra qualsevol pronòstic, els andalusos, amb “només” un 57 % de veïns encantats amb les seves vides.

I aquí és on jo començo a no entendre res. O bé aquestes notícies i aquest estudi no són significatius, i no els hem de prendre en compte, o bé els habitants del nord-est peninsular (que no són altres que els catalans) tenen la felicitat del ruc: el pobre ruc és feliç perquè cada dia li donen el pinso per anar tirant, però no veu que el pinso s’està acabant.

El temps ens dirà quina de les dues opcions és la correcta.