L’altre dia el president del govern central, senyor Rodríguez, va respondre a les preguntes de moltes persones. Com era d’esperar, la pregunta que ha tingut més ressonància ha estat la del preu d’un cafè. El senyor que preguntava va presentar un tiquet on es veia que el cafè l’hi havia costat 3 euros. El senyor president va dir que un cafè costava uns vuitanta cèntims, més o menys. Així ens hem assabentat que es pot prendre un cafè en aquest coi de país des de 60 cèntims fins a 3 euros. Que a las ciutats grans el cafè val, a la barra, entre 1 euro i 1,50 euros, i que a molts pobles es pot prendre un cafè per menys d’un euro. Tot un estudi socioeconòmic.
Diré que, a Ortigueira, aquest estiu, un cafè sol, pres a la barra, m’ha costat 75 cèntims.
Però el fons de la pregunta era de dir que, abans de l’euro, es vivia correctament amb 200.000 pessetes, i que avui, amb 1.200 euros (que molts es pensen que és el seu equivalent) no es pot arribar a fi de mes.
Fa temps que he deixat d’escoltar les tertúlies de la ràdio del matí. Es diuen tantes tonteries que me n’he cansat. I és normal: un periodista no pot ser un homo universalis que pugui tractar amb una certa solvència tots els temes. El que m’estranya és que, sabent-ho, segueixin opinant sobre tot, sense cap vergonya ni pudor. Serà que els paguen bé...
Doncs bé, després de la famosa pregunta del cafè, he tornat a escoltar una d’aquestes tertúlies aquest matí. Ha estat a Onda Cero. He quedat servit. Una periodista ha gosat dir que el que el senyor president hauria d’haver reconegut és que l’entrada d’Espanya a la zona euro ha estat una calamitat. Què sabrà aquesta bona dona d’economia? Sap on seriem ara mateix si no fos per l’euro?
Anem per parts. L’euro va començar a circular el primer de gener del 2002. Des de llavors fins ara, l’IPC ha augmentat d’un xic més del 16 %, a un promig del 3,1 % durant els cinc anys que han passat des de la introducció de l’euro (a comparar amb un promig del 2,6 % dels cinc darrers anys de la pesseta). Es a dir, que si una persona guanyava 200.000 pessetes l’any 2001, per tenir el mateix poder adquisitiu, hauria de guanyar, no 1.200 euros, sinó 1.400. Això, la bona dona de la tertúlia es veu que no ho sabia.
Es diu que des de l’euro, tot ha pujat molt. Ha pujat una mica més del 16 %, i no més. Ni menys. Per què doncs, tenim tots el sentiment que amb l’euro no hi arribem com abans? Per què tots tenim la sensació que, quan l’euro va arribar, tot es va apujar molt?
Les estadístiques del IPC són correctes, i les estadístiques diuen que quan l’euro va arribar hi va haver una inflació deguda a l’euro de l’ordre d’un 0,7 %. Com podem compatibilitzar les estadístiques amb el que ressenten els ciutadans?
Es cert que el que valia abans cent pessetes (els diaris en són un exemple) aviat va passar a valer 1 euro. Es a dir, es va apujar d’un 66 %. Però, si ho mirem bé, els diaris representen molt poc en el que gastem. I molta gent no compra pas el diari cada dia.
Diuen que els alemanys són els que menys es pensen que els preus han augmentat a causa de l’euro. I que els espanyols i els italians, els que més. Diuen també que és veritat que a Espanya i a Itàlia (un xic menys a França) degut al gran diferencial entre l’euro i la moneda antiga, la gent compra més coses, dóna més propines, s'empassa més llaminadures, etc. I que el que abans trobàvem car perquè valia 500 pessetes, ara ho comprem perquè només val 3 euros. Es el que s'anomena "augment sicològic de les despeses". Pot representar fins a cent euros per mes i per família.
Una tercera despesa que tenim ara i que no teníem (o teníem menys) ara fa cinc anys és tot el relacionat amb internet, telèfons mòbils, etc. No és pas exagerat dir que aquestes noves despeses són de gairebé cent euros per mes i família.
Seran aquestes les causes que fa que pensem que amb 1.200 euros (en realitat, hauríem de dir amb 1.400 euros) fem menys que amb 200.000 pessetes? Sembla ser que sí. I sembla ser, també, que molts periodistes no ho saben. Si a la Universitat s’ensenya als alumnes a pensar, i si, com diuen, els estudis de periodisme són universitaris, no acabo d’entendre com periodistes d’àmbit estatal, que es suposa, doncs, que són bons periodistes, pensin tan poc. I que diguin tantes tonteries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada