Es gairebé segur (encara que no del tot) que la temperatura global de la baixa atmosfera s’ha escalfat una mica durant els darrers cent anys. Més o menys 1ºC (en realitat, l’informe del IPCC ens diu que, des del 1906 al 2005 la tamparatura global mitja ha augmentat de 0,56 a 0,92ªC, el que ens dona una idea de la precisió d’aquesta mesura). La temperatura mitjana de l’aire, durant tot el cicle anual, mesurada a dos metres sobre la superfície dels continents, només és d’uns 8,5ºC. Si tenim en compte també l’aire que es troba sobre dels mars i dels oceans, la temperatura mitjana de l’aire és llavors de 14ºC aproximadament. La pregunta que ens podem fer és la següent: són fiables aquestes mesures de temperatura? Probablement no del tot.
Com es calcula la temperatura global mitjana
Per calcular-la s’utilitzen registres d’uns 14.000 observatoris que s’han anat instal•lant des del segle XIX sobre la superfície de la terra, però fins a mitjans del segle XX la xarxa d’estacions no era pas gaire important, amb un feble nombre d’observatoris molt mal repartits geogràficament. Només les dades d’unes 1000 estacions comprenen tot el segle XX, i es localitzen gairebé totes en els territoris d’Europa i dels Estats Units. Hi pot haver, doncs, errades de càlcul quan s’extrapolen aquestes dades al conjunt de la superfície terrestre.
Es divideix tota la superfície terrestre en cel•les de 5º de longitud per 5º de latitud (la superfície de la península ibèrica queda doncs coberta per menys de 3 cel•les) i es calcula el valor mitjà de totes les estacions que es troben al interior de cada cel•la. La temperatura global es determina després fent la mitjana de totes les cel•les.
Hi pot haver també possibles errors deguts al canvi dels termòmetres d’un observatori, al canvi de la seva ubicació o de les tècniques de mesura de la temperatura. Per exemple, s’ha vist que el creixement d’arbusts a la vora d’alguns centres de mesura ha anat causant de mica en mica un refugi del vent i una modificació tèrmica al lloc de la instal•lació del termòmetre. La tendència de les mesures d’un observatori que es trobi en aquest cas no és gaire fiable.
Menys fiabilitat tenen les mesures de temperatura realitzades des de vaixells en mars i oceans, tant de l’aire com de l’aigua, degut a la manca de continuïtat de les mesures, a la cobertura poc nombrosa o a la diferència de les tècniques de mesura utilitzades pels diferents vaixells.
La influència de la urbanització en la mesura de les temperatures
Un altre factor d’incertesa del càlcul de les mitjanes globals i de la tendència de les temperatures és que moltes estacions meteorològiques es troben en zones urbanes, que es veuen afectades per l’efecte “illa de calor” típic de les ciutats, i que tenen una temperatura mitjana superior a la del seu entorn rural. A més, moltes estacions meteorològiques es varen edificar en zones rurals i ara es troben en zones urbanes, el que fa que la tendència de les temperatures mesurades per aquestes estacions sigui poc fiable.
S’han estudiat diverses maneres per corregir l’efecte de la urbanització sobre les tendències de les temperatures mesurades, però no és gens senzill el determinar l’escalfament causat per la urbanització i el saber determinar un índex de correcció adequat.
Es per això que, a més del mètode clàssic de mesura de les temperatures de superfície amb termòmetres, hi ha altres mètodes, més o menys precisos, que s’utilitzen per determinar les tendències de les temperatures.
Mesures des dels satèl•lits
Des del 1978, la NOAA mesura la temperatura de l’atmosfera mitjançant satèl•lits. Les mesures es basen an la captació de les microones de 60 gigahertz de freqüència que emet l’oxigen atmosfèric, i la intensitat de les quals depèn de la temperatura de l’aire. En realitat, no mesures el mateix que els termòmetres de la superfície, ja que aquests mesuren la temperatura de l’aire a dos metres de la superfície, mentre que els satèl•lits mesures la temperatura mitjana de les diferents capes de l’atmosfera.
El sistema de medició a base de satèl•lits té l’avantatge de comprendre la globalitat de la superfície terrestre, incloent-hi els oceans, i no només les regions on hi ha observatoris meteorològica. La resolució de les cel•les és també molt millor que la dels termòmetres de superfície, ja que cada cel•la és vint vegades més petita. Els inconvenients són que la sèrie de mesures només comprèn una mica menys de trenta anys, i que les modificacions de l’òrbita dels satèl•lits poden donar resultats que no són del tot fiables.
Quant als resultats obtinguts sobre les oscil•lacions interanuals amb els satèl•lits, es corresponen relativament bé amb les dels termòmetres de superfície. Però després de diferents correccions, la gràfica obtinguda amb els satèl•lits, la tendència a l’escalfament des de l’any 1978 és una mica més petita que la registrada pels termòmetres de superfície (veure les diferències a la figura, on els punts de les mesures termomètriques, en vermell, estan gairebé sempre per sobre de les dels satèl•lits, en blau, amb l’excepció notable del període del Niño de 1998)
Conclusions
- Sembla veritat que s’està produint un augment de les temperatures globals.
- Les imprecisions de la mesura d’aquest escalfament són molt importants, ja que van de un a dos.
- Amb aquestes imprecisions sobre el que està passant actualment, se’m fa difícil de tenir una fe cega en el què els programes de càlcul ens diuen que passarà d’aquí a cinquanta o a cent anys (per cert, en el proper capítol parlarem una mica d’aquests programes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada