El CO2 en el passat

Em pregunta en Janí si és veritat que mai hi ha hagut tant de CO2 a l’atmosfera de la Terra com ara. Li responc que és fals. Més aviat és al revés, ara tenim menys CO2 a l’atmosfera que la que hi ha hagut durant la major part de la història de la Terra.

La Terra té, com el Sol, uns 4.500 milions d’anys d’existència, però la seva història geològica es coneix més o menys bé des de fa uns 540 milions d’anys. En aquell moment l’evolució de la vida es va accelerar en els oceans. Gairebé sobtadament el nombre d’espècies es va multiplicar i es varen modificar les grandàries i les formes dels animals marins.

A diferència dels animals que hi havia abans, que eren petits i de cossos tous, les noves espècies varen desenvolupar closques i esquelets calcaris, durs, que han quedat fossilitzats en les roques sedimentàries. L’abundància d’aquest fòssils ens permet comprendre moltes claus dels canvis que varen passar des de llavors en la geologia i en el clima. Per això, a aquest darrer eò, que va començar llavors, se li ha donat el nom de fanerozoic, del grec “phaner” (visible o evident) i “zoe” (vida). El període Cambrià en va ser el seu primer període. S’anomena Precambrià tot el període anterior.

Més tard, cap a mitjans del Silurià, fa uns 420 milions d’anys, va ocórrer un fenomen biològic fonamental : varen aparèixer les plantes vasculars, plantes amb tiges rígides i amb teixits conductors fets amb una nova substància orgànica, la lignina, que els donava el suport estructural necessari per poder créixer verticalment. Varen aparèixer els arbres i es varen desenvolupar els boscos, i aquesta “explosió” de vida va ser possible ja que l’atmosfera era bastant més calenta i humida que la actual i amb molt més CO2 que el que tenim avui dia.

Després el CO2 de l’aire va anar disminuint, fins a un nivell molt baix, semblant al d’ara, probablement degut a l’enterrament d’una gran part del CO2 convertit per la fotosíntesi en carboni orgànic. Va passar fa uns 300 milions d’anys, al final del període Carbonífer, anomenat així precisament per això, per les grans quantitats de carboni que varen ser enterrades sense oxigen. La vida, tal com la coneixem, s’hauria pogut acabar en aquell moment, per falta d’una matèria prima essencial: el CO2.

Però no va succeir així, i novament l’activitat volcànica va subministrar el CO2 necessari a l’aire. Creixeu i multipliqueu-vos, va dir llavors Déu als dinosaures i, aprofitant-se d’una atmosfera molt rica en CO2, que permetia mantenir una apetitosa i luxuriant vegetació, així ho varen fer. I el període Juràssic, amb una concentració de CO2 de 5 a 10 vegades superior a la actual, va ser la seva millor època.

Més tard, les coses varen decaure, i, de mica en mica, el CO2 va anar disminuint fins a arribar al trist i fred Quaternari, en el que estem ficats des de fa uns 2 milions d’anys, amb glaciacions sempre amenaçant-nos, i acompanyant el fred, unes quantitats ridícules de CO2, unes 200 parts per milió (un 0,02 %), que, en els breus períodes interglacials pot pujar a les 280 parts per milió, i que nosaltres, en aquests darrers segles, hem fet augmentar ja fins a les 380 parts per milió. Encara som lluny, molt lluny, de l’abundància d’antany.

- Així, diu en Janí, si a l’atmosfera hi ha hagut molt més CO2 que ara, el planeta no estarà en perill encara que ara augmenti una mica.

- Tens tota la raó, Janí, el planeta Terra seguirà donant voltes sobre ell mateix i al voltant del sol, sigui quina sigui la quantitat de CO2 de la seva atmosfera. Es més, la vida del planeta Terra no corre cap perill perquè augmenti el CO2.

- Doncs, em respon, a què venen tants escarafalls?

- Mira, Janí, el que pot passar és que la manera de viure i l’economia de la humanitat, tal com l’entenem ara mateix, no es pugui seguir sostenint. Probablement tampoc les noves circumstàncies permetran que el nombre de persones segueixi augmentant de manera descontrolada. Com cada vegada que hi ha hagut un canvi, unes espècies vives desapareixeran i d’altres evolucionaran cap a formes que s’adaptaran millor a la nova circumstància. A més, tot això del canvi climàtic mou molts diners...

- I els gossos, què serà de nosaltres?

- Cap problema, amic. Vosaltres resistireu molt millor els canvis que la societat humana.


Font: Antón Uriarte


Notes:

Eó - Unitat geocronològica major que una era

Hi ha hagut quatre eons:

Hadeà, des de l’origen de la Terra fins fa 4.000 milions d’anys.

Arqueà, des de fa 4.000 fins fa 2.000 milions d’anys.

Proterozoic, des de fa 2.000 fins fa 540 milions d’anys.

Fanerozoic, des de fa 540 milions d’anys fins ara.


Eres

Primària o Paleozoica, des de fa 590 a 245 milions d’anys. Es divideix en els sis períodes següents: Cambrià, Ordovicià, Silurià, Devonià, Carbonífer i Permià.

Secundària o Mesozoica, des de fa 245 a 65 milions d’anys. Es divideix en els tres períodes següents: Triàsic, Juràssic i Cretàcic.

Terciària o Cenozoica, des de fa 65 fins a 1,8 milions d’anys. Es divideix en els cinc períodes següents: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè i Pliocè.

Quaternària o Neozoica, des de fa 1,8 milions d’anys fins ara.