Inundacions i probabilitats

Darrerament s’ha parlat molt de l’endegament de la riera. El poble ha estat en contra de que es tallessin els arbres de Can Feliciano. Els responsables de l’ajuntament, l’alcaldessa, la regidora de Medi Ambient, el geògraf tècnic de la Casa Gran, s’han manifestat a favor de l’endegament tal com s’havia projectat, i que inclou la tala de l’arbreda, per motius de seguretat. Ens expliquen que, amb l’endegament de la riera, de set metres d’amplada, el municipi només s’inundarà un cop cada cent anys.

Un cop cada cent anys? Si el que diu el darrer número del som-hi! és cert (es preveu instal•lar un calaix de formigó de 7 metres d’ample interior per garantir un període de retorn de cent anys, és a dir, que el municipi només s’inundi un cop cada cent anys), es tracta d’un nyap tècnicament inacceptable. Sense voler donar lliçons a ningú, i havent participat a uns quants estudis d’aquesta mena als Alps francesos, diré que ningú hauria d’acceptar un endegament que no sigui capaç de canalitzar amb tota seguretat el que s’anomena una riuada centenària. Es a dir, amb les dades de què es disposa, només s’han d’acceptar riscs de desbordament que es puguin produir cada cinc cents o cada mil anys. A França, les normes són així. No veig perquè a Catalunya hauríem d’acceptar un risc més important que el que accepten els nostres veïns del nord.

Si aquesta informació fos correcta, ja enterraria, al meu parer, l’endegament projectat. I el que és més greu, probablement el cobriment da la riera s’ha fet amb el mateix criteri.

Entenc que s’ha d’exigir a l’ajuntament i a l’ACA una explicació clara del projecte. Que ens expliquin quins càlculs han fet. No és pas massa difícil de calcular un endegament perquè pugui canalitzar una quantitat d’aigua determinada. No és tampoc pas massa complicat fer una apreciació de la quantitat d’aigua que històricament ha estat la màxima que s’ha mesurat. I si no hi havia mesures fa cent anys a Malgrat, es poden extrapolar les mesures d’altres contrades del nostre entorn. En fi, l’explicació que ens haurien de donar no és pas massa complicada ni de fornir ni d’entendre.

Hauríem d’exigir aquestes explicacions ja que el risc no és anodí.


Un exemple dels errors dels tècnics i dels polítics

A Chamonix, als Alps francesos, l’any 1991 es va actualitzar un pla per protegir la població contra els allaus de neu. Els tècnics ho varen calcular tot: les nevades dels darrers anys, les pendents, etc, i es varen definir les zones a risc, on no es podia construir. El resultat es va posar a informació pública. Contràriament al que passa aquí, molta gent hi va presentar al•legacions. Entre ells, un famós guia de muntanya, que va al•legar que el seu pare, ja mort, li deia, quan era petit, que l’allau més important que ell va veure es va produir a la zona dita de Montroc. Els tècnics, tant savis ells, tant plens de xifres i de programes de càlcul, varen decidir que aquesta al•legació era una solemne tonteria. La zona de Montroc es va declarar de risc d’allaus nul i, per tant, edificable, i s’hi varen construir uns quants xalets.

El 9 de febrer del 1999, a Montroc, un allau va causar 12 morts, que es trobaven dins del seu xalet, i va destruir 11 xalets.

Els tècnics no varen fer cas a l’experiència dels muntanyencs i es varen plegar a l’exigència dels polítics, que rebien pressions molt importants perquè donessin permís per construir a Montroc.


I els tècnics de L’ACA, són fiables? Com es pot calcular el que la riera és capaç d’evacuar?

Home, seria una mica dur dir que els tècnics de l’ACA no són pas fiables. Però..., l’experiència de la dessaladora de Blanes ens demostra que hi ha problemes de fiabilitat a l’ACA.

L’ACA hauria d’explicar els seus càlculs. Es pot fer de manera senzilla. I, només llavors, veurem quina seguretat ens proposen. Que com es pot veure si els càlculs són correctes? Es relativament senzill. Posaré un exemple:

- Suposem que la quantitat màxima de pluja que s’hagi mesurat mai sigui de 100 litres/m2 en una hora. A Malgrat hi ha meteoròlegs, com en Jordi Mercader, que poden afinar aquesta xifra.

- Suposem que la superfície de la conca que alimenta la riera sigui de 3 km2. Es pot afinar més amb un mapa detallat.

- Amb aquestes dades, l’aigua caiguda en la conca de la riera seria de 100/1000×3.000.000=300.000 m3 en una hora.

- No tota aquesta aigua arriba a la riera. Aquí intervé un programa que l’ACA deu tenir: tenint en compte el tipus de terreny, l’arbrat, etc, una part d’aquesta aigua serà absorbida pel terreny. Tenint en compte que una part de la conca està urbanitzada, i que l’asfalt no filtra res, la quantitat absorbida no deuria passar del 20 %. Això ens portaria a 300.000×0,80=240.000 m3 en una hora.

- L’aigua caiguda prop de la riera hi arribarà de seguida. L’aigua caiguda més lluny trigarà una mica més. Podem pensar que els 240.000 m3 s’hauran d’escolar en una hora i mitja. Es a dir, que la riera haurà de tenir la capacitat d’escolar 160.000 m3/hora, és a dir, 45 m3 per segon.

- Si el calaix projectat té una amplada de 7 metres i una fondària de 2,5 metres (a comprovar), la velocitat de l’aigua seria de 45/(7×2,5)=2,5 metres per segon. Permet la pendent da la riera aquesta velocitat de l’aigua?

Penso que l’ACA ens pot donar totes aquestes dades. La més important és, evidentment, la de la precipitació màxima que hem d’agafar. Aquí, els polítics i els ciutadans, per poc que siguin intel•ligents, tenen la paraula.


Una inundació cada cent anys?

Però el que jo, si fos responsable d’alguna cosa al poble, no acceptaria, seria que la riera es pogués desbordar cada cent anys en promig. Es tracta, segons penso, d’un risc inacceptable.

Perquè, què vol dir que el poble s’inundarà un cop cada cent anys? Contràriament al que sembla, no vol dir que el poble s’inundarà una vegada cada cent anys. Vol dir que, cada any, la probabilitat que el poble s’inundi és del 1 %.

La fórmula per calcular la probabilitat que el poble no s’inundi cada cert temps és la següent: probabilitat=1-(1/T)L, on T és el període de retorn (cent anys en el nostre cas) i L és el nombre d’anys. Així,

- la probabilitat que el poble s’inundi cada deu anys serà del 9,6 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada vint anys serà del 18,2 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada trenta anys serà del 26,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada cent anys serà del 63,4 %

Si la riera és capaç d’engolir una riuada centenària, i el període de retorn no és de cent anys, sinó de, diguem, 500 anys, les probabilitats d’inundació es redueixen moltíssim, i ja poden ser assumibles:

- la probabilitat que el poble s’inundi cada deu anys serà del 2,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada vint anys serà del 4,0 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada trenta anys serà del 5,8 %
- la probabilitat que el poble s’inundi cada cent anys serà del 11,8 %


Conclusions

La riera ha fet alguns estralls a Malgrat durant el segle passat. Podem recordar les inundacions del 1912, del 1948, del 1962. Probablement n’hi ha hagut d’altres. Si hem de fer una obra, fem-la bé. I fem-la amb coneixement de causa.

Perquè la “revolta” popular ha estat la confrontació de la conservació d’un paisatge contra la seguretat. Si aquesta seguretat no és la que podem acceptar, ja que el risc és massa gros, sentint-ho molt, el projecte s’ha de refer.

I si resultés que el cobriment de riera, ja efectuat, tingués un risc que no podem acceptar? Què decidiria el poble? Què farien els seus representants?

Molt probablement, en aquest assumpte de l’endegament i del cobriment de la riera s’ha actuat d’una manera massa frívola. I és que amb els perills de l’aigua no es pot jugar-hi. Que és el que han fet, i continuen fent, alguns. Tant els d’una banda com els de l’altre.


Post data

Perdó per tant de números i xifres. Però penso que no es pot fer una elecció sensata sense un mínim de càlcul.

Fotos: Malgrat, crònica d'un segle

Canvi climàtic (5) Es fiable la mesura de les temperatures?

Es gairebé segur (encara que no del tot) que la temperatura global de la baixa atmosfera s’ha escalfat una mica durant els darrers cent anys. Més o menys 1ºC (en realitat, l’informe del IPCC ens diu que, des del 1906 al 2005 la tamparatura global mitja ha augmentat de 0,56 a 0,92ªC, el que ens dona una idea de la precisió d’aquesta mesura).

La temperatura mitjana de l’aire, durant tot el cicle anual, mesurada a dos metres sobre la superfície dels continents, només és d’uns 8,5ºC. Si tenim en compte també l’aire que es troba sobre dels mars i dels oceans, la temperatura mitjana de l’aire és llavors de 14ºC aproximadament. La pregunta que ens podem fer és la següent: són fiables aquestes mesures de temperatura? Probablement no del tot.


Com es calcula la temperatura global mitjana

Per calcular-la s’utilitzen registres d’uns 14.000 observatoris que s’han anat instal•lant des del segle XIX sobre la superfície de la terra, però fins a mitjans del segle XX la xarxa d’estacions no era pas gaire important, amb un feble nombre d’observatoris molt mal repartits geogràficament. Només les dades d’unes 1000 estacions comprenen tot el segle XX, i es localitzen gairebé totes en els territoris d’Europa i dels Estats Units. Hi pot haver, doncs, errades de càlcul quan s’extrapolen aquestes dades al conjunt de la superfície terrestre.

Es divideix tota la superfície terrestre en cel•les de 5º de longitud per 5º de latitud (la superfície de la península ibèrica queda doncs coberta per menys de 3 cel•les) i es calcula el valor mitjà de totes les estacions que es troben al interior de cada cel•la. La temperatura global es determina després fent la mitjana de totes les cel•les.

Hi pot haver també possibles errors deguts al canvi dels termòmetres d’un observatori, al canvi de la seva ubicació o de les tècniques de mesura de la temperatura. Per exemple, s’ha vist que el creixement d’arbusts a la vora d’alguns centres de mesura ha anat causant de mica en mica un refugi del vent i una modificació tèrmica al lloc de la instal•lació del termòmetre. La tendència de les mesures d’un observatori que es trobi en aquest cas no és gaire fiable.

Menys fiabilitat tenen les mesures de temperatura realitzades des de vaixells en mars i oceans, tant de l’aire com de l’aigua, degut a la manca de continuïtat de les mesures, a la cobertura poc nombrosa o a la diferència de les tècniques de mesura utilitzades pels diferents vaixells.


La influència de la urbanització en la mesura de les temperatures

Un altre factor d’incertesa del càlcul de les mitjanes globals i de la tendència de les temperatures és que moltes estacions meteorològiques es troben en zones urbanes, que es veuen afectades per l’efecte “illa de calor” típic de les ciutats, i que tenen una temperatura mitjana superior a la del seu entorn rural. A més, moltes estacions meteorològiques es varen edificar en zones rurals i ara es troben en zones urbanes, el que fa que la tendència de les temperatures mesurades per aquestes estacions sigui poc fiable.

S’han estudiat diverses maneres per corregir l’efecte de la urbanització sobre les tendències de les temperatures mesurades, però no és gens senzill el determinar l’escalfament causat per la urbanització i el saber determinar un índex de correcció adequat.

Es per això que, a més del mètode clàssic de mesura de les temperatures de superfície amb termòmetres, hi ha altres mètodes, més o menys precisos, que s’utilitzen per determinar les tendències de les temperatures.


Mesures des dels satèl•lits

Des del 1978, la NOAA mesura la temperatura de l’atmosfera mitjançant satèl•lits. Les mesures es basen an la captació de les microones de 60 gigahertz de freqüència que emet l’oxigen atmosfèric, i la intensitat de les quals depèn de la temperatura de l’aire. En realitat, no mesures el mateix que els termòmetres de la superfície, ja que aquests mesuren la temperatura de l’aire a dos metres de la superfície, mentre que els satèl•lits mesures la temperatura mitjana de les diferents capes de l’atmosfera.

El sistema de medició a base de satèl•lits té l’avantatge de comprendre la globalitat de la superfície terrestre, incloent-hi els oceans, i no només les regions on hi ha observatoris meteorològica. La resolució de les cel•les és també molt millor que la dels termòmetres de superfície, ja que cada cel•la és vint vegades més petita. Els inconvenients són que la sèrie de mesures només comprèn una mica menys de trenta anys, i que les modificacions de l’òrbita dels satèl•lits poden donar resultats que no són del tot fiables.

Quant als resultats obtinguts sobre les oscil•lacions interanuals amb els satèl•lits, es corresponen relativament bé amb les dels termòmetres de superfície. Però després de diferents correccions, la gràfica obtinguda amb els satèl•lits, la tendència a l’escalfament des de l’any 1978 és una mica més petita que la registrada pels termòmetres de superfície (veure les diferències a la figura, on els punts de les mesures termomètriques, en vermell, estan gairebé sempre per sobre de les dels satèl•lits, en blau, amb l’excepció notable del període del Niño de 1998)


Conclusions

- Sembla veritat que s’està produint un augment de les temperatures globals.

- Les imprecisions de la mesura d’aquest escalfament són molt importants, ja que van de un a dos.

- Amb aquestes imprecisions sobre el que està passant actualment, se’m fa difícil de tenir una fe cega en el què els programes de càlcul ens diuen que passarà d’aquí a cinquanta o a cent anys (per cert, en el proper capítol parlarem una mica d’aquests programes)

Un procés participatiu

Llegeixo al diari Maresme:

El procés participatiu per a l’elaboració del Programa d’Actuació Municipal (PAM) i els pressupostos de l’any 2008 de l’ajuntament de Mataró compta des d’avui amb una nova eina a Internet. Es tracta d’un bloc que es pot visitar a l’adreça http://mataroparticipa.blogspot.com que permetrà als ciutadans enviar els seus comentaris sobre els temes relatius al PAM i el pressupost.

No sé quin impacte tindrà aquesta eina que l’ajuntament de Mataró posa a la disposició del ciutadà. Però sembla demostrar que els responsables de la Casa Gran de la capital del Maresme creuen en una democràcia avançada, on el ciutadà té el seu mot a dir, i on se l’escoltarà.

He aplaudit l’aparició a Malgrat del butlletí municipal, butlletí que a alguns els sembla més propagandístic que informatiu. A mi, al contrari, em sembla una eina de comunicació entre l’ajuntament i els malgratencs, instrument que té la seva utilitat. Si jo fos el responsable dels afers de l’ajuntament, miraria de molt a prop la iniciativa dels de Mataró. Si aquesta iniciativa es copiés a Malgrat, seria un altre important pas cap a la participació del ciutadà. I ajudaria, molt probablement, a reduir l’abstencionisme a l’hora de votar.

Que, suposo, és el que es vol. O potser m’equivoco?

Ara fa cinquanta anys que va començar l’era espacial i que hi havia la grip asiàtica

Efectivament, demà 4 d’octubre farà justament cinquanta anys que el primer sputnik va alçar el vol per girar al voltant de la Terra, començant el que es diu, pomposament, l’era espacial.

Ho recordo ara amb una certa enyorança, no per la proesa realitzada pels russos, que tant va espantar el món occidental (si són capaços de llençar un satèl•lit a l’espai, es deia, també poden tirar-nos una bomba atòmica pel damunt), sinó de la manera com vaig viure la situació, en plena època de la que es va anomenar, llavors, la grip asiàtica.

Feia poc que el curs havia començat. Jo estudiava cinquè de batxillerat. La grip asiàtica va arribar, i el nombre d’alumnes a les classes del col•legi on estava intern es va anar aclarint. Els uns darrere dels altres anaven caient, i a mesura que queien, se’n tornaven a casa seva, ja que la infermeria del col•legi era incapaç d’engolir tanta malaltia junta. Trobant-me bé, em varen dir que la millor manera d’aparentar tenir febre era la de posar-se uns papers secants als peus. Així ho vaig fer, i la recepta ve ser radical. Al cap de dos dies, un pare d’un altre de Malgrat que tenis cotxe, va venir a buscar el seu fill, malalt, i, de passada, em va dur a mi cap a casa, ja que els meus pares no m’havien pogut venir a buscar perquè els trens no funcionaven. Recordo que havia plogut molt, i que varem tenir problemes per passar Arenys, on la riera s’havia desbordat. El problema va ser que els papers secants dels peus no eren la causa de la meva febre, sinó que, com es deia llavors, jo també havia llepat.

Vaig passar uns dies relativament dolents. Recordo que vaig delirar i tot. Poc a poc em vaig anar posant bé, i va ser llavors quan em vaig assabentar del sputnik. Per la ràdio sentia el bip bip del satèl•lit, que posaven relativament sovint. Estirat al llit, vaig assistir al naixement de l’era espacial, el que no era pas massa gloriós per la meva part.

Quinze dies més tard, vaig tornar al internat. Mentrestant, als que havien resistit o que havien tornat abans que jo, els hi havia explicat els nombres complexes, de manera que els vaig haver d’estudiar sol. Em va costar molt entendre que carai eren aquest nombres. De cop i volta, els vaig veure clar, com en una inspiració. Probablement d’aquesta descoberta en solitari em va venir l’afició per les matemàtiques.

I així, amb una barreja de nombres complexes, de grip asiàtica i d’exploració espacial, fa cinquanta anys vaig passar aquell mes d’octubre de l’any 1957, probablement un dels que recordo més clarament. Tenia, llavors, quinze anys.

El dilema

La llarga sessió de debat de política general del Parlament de Catalunya s’ha acabat. Menys mal, ja que ha estat d’un avorriment total, petri. No criticaré el discurs del president que, com gairebé sempre, ha estat una llista de tot el que el govern de Catalunya a ha fet de bo des que ell el presideix, oblidant el que no ha fet o el que ha fet malament. Fins aquí, res a dir. Es el que s’acostuma a fer.

M’interessava el que el president diria sobre el futur de Catalunya, ara que sembla que el model autonòmic de la constitució actual comença a estar esgotat. Si ens parlaria d’un federalisme asimètric, tan car a l’ex-president Maragall, si ens parlaria d’un camí cap a la independència, tema tan car al vicepresident Carod i als seus boys. No, el projecte de futur que té el president Montilla per Catalunya és el d’acabar amb el dilema Catalunya – Espanya.

El líder de CiU va aprofitar l’ocasió per contestar-li que el dia que no existeixi aquest dilema, Catalunya haurà desaparegut.

He quedat més aviat poc satisfet. Què vol dir això d’acabar amb el dilema Catalunya – Espanya? Dilema és haver de decidir entre vàries coses, dues en el nostre cas. No hi ha dilema quan no s’ha de decidir entre aquestes dues coses. Es a dir, ja no hi haurà dilema quan:

- Catalunya hagi estat absorbida per Espanya, i sigui una regió més.

- Catalunya sigui independent d’Espanya.

- S’hagi trobat un encaix entre Espanya i Catalunya vàlid per la majoria.

Es a dir, que el futur que ens proposa el president és molt poc clar, ja que totes les opcions hi caben.

El senyor Mas, pel que dedueixo, ha reduït l’expressió presidencial al primer cas. Té raó, llavors, en pensar que la Catalunya diferent de la resta d’Espanya ja no existirà. Però no ens ha donat tampoc la seva perspectiva de futur.

En quant a ERC, dient que Espanya és un llast, no ens diu res del futur que vol ni de com pensa arribar-hi.

Un, en la seva pobre ignorància, pensava que els líders polítics, a més de resoldre els problemes de gestió, devien tenir un projecte de país, sobretot a un país com el nostre que no acaba de trobar el seu lloc ni dins ni fora d’Espanya. Un, amb el seu optimisme infantil, esperava que els líders polítics haurien aprofitat el debat sobre política general per explicar-nos la seva visió d’on volen conduir el país, i de com pensen fer-ho. Però, com sempre, ha estat decebut.

I és que haig d’arribar a la trista conclusió que, ni els uns ni els altres tenen la més punyetera idea del què volen en aquest assumpte. Potser el catalanisme és això, una indefinició. Si és el cas, estem ben apanyats.

Molt criticar els altres, em diu en Janí, però no veig que tu proposis quelcom de concret.

Si vols que et digui el que penso, Janí, li responc, és molt senzill: una confederació entre Espanya, el País Basc i Catalunya, amb Parlaments independents, on compartiríem només el Cap de l’Estat i les forces armades, el tot integrat dins de la Unió Europea. D’aquesta manera, ningú podria dir que Catalunya es separa d’Espanya, i podríem trobar més fàcilment camins per entendre’ns que reclamant pura i durament la independència.

I la lliga de futbol, la continuarem disputant dins de la lliga espanyola o en tindrem una de pròpia?, pregunta en Janí.

Probablement aquest sigui el punt més delicat de la meva proposta. No veig el Barça disputant només una lliga catalana i seguint sent una gran equip. Aquest detall pot tirar per terra qualsevol intent de canviar la situació actual.

Depuradora habemus!

Sinó la depuradora, encara, almenys tenim el lloc on anirà ubicada. Fa uns dies l’ACA es va reunir amb els alcaldes de les cinc poblacions afectades i amb el Consell del Maresme, i varen decidir que la depuradora es faria a la pedrera de Montpalau, situada entre Pineda i Tordera. Menys mal, ja que si no es prenia aquesta decisió, es perdien els més de 14 milions d’euros que l?unió Europea posava sobre la taula per aquest projecte.

Sóc incapaç d’apreciar si aquesta ubicació és millor que la que situava la depuradora a la platja de Pineda. Sabem que el 2006, el llavors conseller Salvador Milà imposava com a «millor opció» una depuradora a primera línia de la platja a Pineda de Mar, amb un cost que superava els 35 milions. El rebuig manifestat tant socialment com políticament ha forçat l'ACA a recuperar una opció que va ser desestimada per l’ex-conseller de Medi Ambient Salvador Milà l’abril del 2005: l’antiga pedrera de Montpalau.

Sembla que la solució adoptada també comporta la reutilització de l’aigua depurada per injectar-la a l’aqüífer de la Tordera. Això ha servit molt per poder trobar un consens sobre la ubicació definitiva.

Plena satisfacció dels ajuntaments –excepte el de Malgrat, que no s’ha volgut pronunciar– que també es beneficiaran de la construcció de la planta de tractament d’aigües residuals prevista a l’antiga pedrera de Montpalau, llegim al Punt.

També hi llegim que per la seva banda, l’alcaldessa de Malgrat, Conxita Campoy (PSC), va rebutjar fer cap valoració, però va recordar que tampoc s’havia manifestat sobre el tema en la reunió amb Medi Ambient.

Deixem com una anècdota aquest mutisme de la nostra primera autoritat.

El desdoblament de les vies del tren

El conseller Nadal, home d’aparença satisfeta, gironí de pes, ja ha dit que els 30.000 milions que el govern central gastarà en infraestructures a Catalunya els propers set anys ja estan adjudicats. Ha presentat una llista d’obres que el seu departament té previstes. Entre aquestes obres, hi podem trobar el desdoblament de les vies del tren al Maresme.

Quina és la realitat que s’amaga sobre aquest desdoblament? Encara no ho sabem amb detall. Però, d’una part, podem pensar que es tracta de fer una via doble entre Arenys i, al menys, Blanes, o potser, qui sap?, fins a Maçanet. D’altra part, podem imaginar que es tracta de fer quatre vies en alguns trams de Mataró a Barcelona, per poder tornar a tenir els trens directes.

Si examinem aquests dos desdoblaments, ens trobem que fer una via doble des d’Arenys permetrà de guanyar, en el trajecte Malgrat – Barcelona, un o dos encreuaments, el que equival a entre cinc i deu minuts. En canvi, si pensem que ara no hi pot haver trens directes de Mataró a Barcelona, a causa de la freqüència dels trens, el fet de posar quatre vies a alguns trams del citat trajecte, permetria de poder tornar a tenir els trens directes en qüestió: el guany seria de quinze a vint minuts.

Així, doncs, el desdoblament total ens permetria de guanyar entre vint minuts a mitja hora, i tornaríem a estar a una hora o menys de la capital. D’haver d’escollir entre l’un o l’altre, sembla clar que el que més avantatge tindria, en quant a la durada del trajecte, seria el de fer quatre vies en alguns trams entre Mataró i Barcelona.

Però el Maresme és, des de que es va fer el primer tren, ara fa més cent cinquanta anys (cent cinquanta nou, per ser exactes), una comarca on s’ha separat, amb un mur de ferro (la via) les poblacions de les platges. Al Baix Maresme, a més, la carretera N-II hi ha posat un mur d’asfalt. El desdoblament de les vies només farà que agreujar el problema. Una comarca estreta com el Maresme mereix que es miri bé el que s’ha de fer amb les vies del tren. Des de fa molts anys hi ha plans alternatius pel pas de les vies.

Mentrestant, els obrers de la Renfe (o d’Adif, que ve a ser el mateix), van col•locant tancats quilomètrics per evitar que ningú travessi les vies: la muralla de ferro es va fent cada vegada més imponent. Mentrestant, s’està fent malbé la platja de Sant Pol per poder protegir el traçat actual de les vies. Tot fa pensar que dins del cap del conseller Nadal i dels seus tècnics, el desdoblament es farà al mateix lloc de les vies actuals. Ja seria hora que els maresmencs es plantessin i exigissin, ara que hi haurà calés frescos, que es deixi de matxucar el territori i que es pensi una mica en els seus (feliços?) habitants. Ja seria l’hora que els maresmencs exigissin el canvi del traçat de les vies.

Aquest moviment hauria d’estar encapçalat per les autoritats locals.

Per les autoritats locals?, em diu en Janí. Si no es poden posar d’acord ni sobre la depuradora, ni sobre la protecció del delta de la Tordera, vols que es posin d’acord sobre el trasllat de la via del tren? Em sembla que tu somnies truites.

Deu ser així, com diu en Janí. Probablement sóc un somniador de truites. Però penso que ara, els habitants del Maresme tenim una ocasió que, si no l’aprofitem, no es tornarà a repetir fins dins de cent anys. A no ser que la pujada del mar, deguda al canvi climàtic, esborri la comarca del Maresme del mapa de les terres emergides. El desdoblament, llavors, ja no molestarà a ningú. La més que probable desídia de les autoritats locals sobre aquest tema, tampoc.

El mallal

Estic a la platja, llegint el diari, aprofitant el bon temps que el mes de setembre ens regala als que passem l'estiu a la Galícia del nord, després de dos mesos on no hem vist gaire el sol. Es una de les moltes platges d’Ortigueira, des d’on es veu el massís imponent que forma el cap Ortegal, amb els seus agullons. La marea està baixa, deixant uns trenta metres de sorra encara humida i compacta, per on és molt agradable caminar.

A la platja, de més de mig quilòmetre de llargada, no hi ha ningú. La mestressa, en Janí i jo som els únics ocupants de la sorra, el que és pot considerar com un luxe. Més ben dit, som els únics mamífers de la platja, ja que, cap a les roques, hi ha un munt de gavines, que de tant en tant alcen el vol per anar a pescar quelcom dins de l’aigua, o per anar a furgar a la sorra molla buscant algun cuc. A la sorra, si t’hi fixes, hi ha molta vida: formigues, mosques, aranyes i algun escarabat. Els escarabats, pocs, són de cos vermellós i de cap petit i negre. Tots aquests insectes desenvolupen una activitat frenètica, a la que no trobo una finalitat clara.

Llegeixo la Vanguardia, l’únic diari català que arriba aquí. M’agrada perquè té dos mots encreuats, un en català i l’altre en castellà, i tres sudokus. El fet d’intentar fer-los suposo que és bo per conservar les connexions de les neurones, és a dir, per conservar el cap clar. I això és important pels que ja hem entrat a la categoria administrativa de vells.

Desprès de llegir el diari i de recórrer la vora de la platja (l’aigua està freda, però suportable) ataco els mots encreuats en català. Normalment m’és més senzill completar el castellà, probablement perquè, per raó de l’educació dels temps del règim autoritari, però potser també perquè estic empadronat fora de Catalunya des de fa quaranta anys, tinc més vocabulari castellà que català.

Vaig avançant, però em trobo amb un os: mesura de capacitat equivalent a setze porrons. No sabia pas que el porró fos una unitat de capacitat. Fora del sistema mètric només coneixia el petricó, com a unitat de mesura del volum de llet que, de petit, anava a comprar amb l’àvia a ca la lletera, però desconeixia el porró com a unitat de mesura. Té sis lletres, MAL_AL. Res, sóc incapaç de completar el mot.

Veig un escarabat que ha rodolat per la sorra i que ha quedat amb les potes enlaire. Fa uns esforços enormes per posar-se “dret”, amb les potes cap a baix. Em compadeixo, agafo una esclova de “longueirón” (una mena de navalla) i l’ajudo a trobar la bona posició. Sense cap altre cerimònia, torna a les seves correries per sobre la sorra.

L’endemà, a la solució dels mots encreuats de la vetlla, hi trobo la solució. La paraula buscada és mallal. Miro el diccionari. Hi trobo que el mallal és una mesura de capacitat per a líquids, pròpia de la regió de Girona, dividida en 16 porrons, i que un porró és una mesura catalana per a líquids equivalent a 0,94 l, en general. Encuriosit, hi miro també la definició del petricó, que resulta ser l’equivalent a la quarta part d’un porró.

Es pot dir que no hem malaguanyat el dia, ja que hem après alguna cosa.

- Vols dir que això dels porrons, dels mallals, dels petricons i de la platja deserta pot interessar a ningú?, em diu en Janí.

- Mira, Janí, si això ens interessa a tu i a mi, ja n’hi ha prou.

Les temperatures del mes d’agost

Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 0,80 ºC, el tercer agost més calorós (el darrer rècord el té l’any 1998)
Oceà = + 0,35 ºC, el novè agost més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,47 ºC, el vuitè més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 1,00 ºC, el mes d’agost més calorós (el darrer rècord el tenia l’any 1998)
Oceà = + 0,41 ºC, el desè agost més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,64 ºC, el cinquè agost més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,22 ºC, el trenta tres agost més calorós (el rècord el té l’any 1981)
Oceà = + 0,30 ºC, el catorzè agost més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,29 ºC, el divuitè agost més calorós (el rècord el té l’any 1998)

A l’hemisferi nord les temperatures continuen sent altes, i s’ha batut el rècord. A l’hemisferi sud, en canvi, el mes d’agost més calorós a terra ferma va ser ara fa vint-i-sis anys. La pregunta és la mateixa que el mes passat: per què les temperatures continuen augmentant a l’hemisferi nord, i no al sud?

Malgrat un mes d’agost dolent a les nostres contrades, veiem que a l’hemisferi nord, agafat en el seu conjunt, s’han batut tots els rècords de temperatura.

Republicans immadurs

El que va passar l’altre dia a Girona, on uns quants energúmens varen cremar un retrat dels reis ha provocat un seguit de comentaris de tota mena. Des d’aquells que els disculpen, emparant-se en la llibertat d’opinió, fins aquells que volen una càstig adequat.

Jo seria més aviat d’aquests darrers. Una cosa és la llibertat d’expressió, com és la de declarar-se republicà (i millor si s’argumenten els avantatges d’una república), i una altre cosa és la de cremar els retrats de la màxima autoritat de l’estat. Això no és tolerable, ni aquí ni a la Conxinxina, ja que és una falta de respecte.

Es pot argumentar que eren gent jove (de les joventuts d’ERC, he llegit) i, per tant, exaltada. Molt bé. Però això no eximeix d’un càstig adequat. Adequat a la joventut dels que han delinquit, però càstig. I sense por, que gairebé ningú els considerarà “màrtirs” de la repressió borbònica.

I, per acabar d’enredar, no hi ha hagut cap condemna dels líders d’ERC a quest fet. A més, presenten una proposta de llei al congrés per despenalitzar les injúries a la monarquia i a Espanya (i a Catalunya, també?). Diuen que això ja existeix a altres països, com als Estats Units, on cremar la bandera nacional no és delicte. I tenen raó. El que no diuen és que als Estats Units, injuriar al cap de l’estat sí que és delicte. I cremar el seu retrat en públic, també.

Penso que és símptoma de maduresa el saber expressar les seves idees sense ofendre ningú.

Amb tot el respecte a les persones, incloses les que han cremat el retrat dels reis, els republicans d’aquest país em semblen una mica immadurs. I no per les seves idees, sinó per la seva manera infantil d’expressar-les.

Rebaixes per fi de temporada

Des de fa un temps, el govern espanyol comença a bellugar-se de manera força desordenada, després de tres anys d’un immobilisme gairebé total, anys en que estava com engarrotat amb la negociació amb l’ETA i amb la reforma dels estatuts.

La bellugada va començar amb la llei de protecció dels discapacitats, una bona llei, segons ens varen vendre. Una de les més avançades del món més avançat. Cada dia podem llegir cartes als diaris de gent queixosa perquè no es resol el seu expedient. I és que el govern va oblidar un petit detall: el finançament d’aquesta llei.

Va continuar amb els 2500 euros que el govern donarà als pares de cada nadó. Com si això resolgués el problema de natalitat del país. I sense que el tal govern hagi explicat mai quin és el seu programa per augmentar la natalitat, si és que és això el que vol. A altres països, la natalitat s’acompanya de rebaixes fiscals importants, que acompanyen a la família del nadó durant almenys 18 anys (o 23 si el tal nadó continua estudiant). Aquí no. Aquí es donarà una ajuda puntual que no resol res a ningú. I els conservadors, com a única alternativa, diuen que ells no donaran 2500 euros, sinó 3000.

Abans d’ahir, el govern central va despertar-nos amb un subsidi dels lloguers per la gent jove. I ho fa de la pitjor de les maneres, donant 210 euros al mes als joves llogaters de menys de 30 anys i que guanyin menys de 22000 euros l’any. Si un jove té la “desgràcia” de guanyar 20001 euros, ja no rep cap subsidi. Els personatges del govern, i la ministra Chacón la primera, saben prou bé que una subvenció d’aquest tipus contribuirà a l’augment del lloguer, i no només al del lloguer per la gent jove. No hi fa res. Les eleccions s’acosten i una rebaixa de l’impost de la renda no es veurà fins al mes de maig o de juny, quan les eleccions ja s’hauran celebrat. El govern espanyol ha preferit perjudicar la societat per veure de guanyar unes eleccions que es presenten molt renyides. Els conservadors, per ara, no han presentat cap contraproposta ni han dit res d’intel•ligent sobre el tema. I és que, pobrets, no tenen cap idea clara sobre el tema de la vivenda.

Un dels problemes de la nostra democràcia és que l’impost sobre la renda és, pels assalariats, deduït a la nòmina. De manera que, com l’IVA, és un impost gairebé “indolor”. A la majoria dels altres països, a la nòmina només es dedueix la seguretat social, mentre que l’impost sobre la renda és un problema particular de cadascú, que l’ha d’arreglar amb hisenda, i l’ha de pagar directament. Quan es paga un impost directament et tornes més exigent amb el que el govern fa amb els teus calés. Si l’impost sobre la renda es pagués directament, una rebaixa de l’impost seria tant eficaç, electoralment parlant, com una subvenció, i molt més eficaç des del punt de vista econòmic.

Però no només el govern central està de rebaixes. A casa nostra passa el mateix. Un vicepresident que vol convocar una consulta popular pel 2014, sense que ningú sàpiga ni el que vol (la independència?) ni, sobretot, quin és el seu pla per aconseguir-la. Un cap de l’oposició que vol tornar a fundar el catalanisme (?), sense que, per ara, ens expliqui de què es tracta aquest invent (i és que el fet d’esta a l’oposició deu fer perdre una mica el cap). Uns expresidents de la Generalitat que si callessin ens farien un gran favor, ja que això d’incitar el personal a una vaga d’impostos està molt bé que ho digui un pelacanyes o un afaitapobres, però no qui ve ser més de vint anys el primer català. I menys mal que ara tenim un president mut: almenys, no diu pas masses bajanades.

Diuen que cada poble té el govern (i la oposició) que és mereix. Si és així, hem de reconèixer que, tant si ens sentim espanyols, com si ens sentim catalans, com si ens sentim les dues coses a la vegada, no hem pas d’estar orgullosos de nosaltres mateixos com a poble.

I pensar que ens queden encara sis mesos de “rebaixes”, abans d’arribar al final de la temporada...

Novetats sobre la depuradora

Si no es presenta el projecte abans de principi d’octubre a la Unió Europea, es perdran definitivament els 14 milions d’euros d’ajuts promesos, i per tant la construcció de l’equipament podria arribar a perillar.

Degut a això, el senyor Fèlix Baltasar, conseller de Medi Ambient, està buscant una data a la seva ocupada agenda per poder reunir-se la setmana que ve, al Consell Municipal del Maresme, amb els alcaldes de les poblacions afectades per la depuradora, amb el fi de trobar un acord unànime per a l’emplaçament definitiu de l’equipament, ja que la seva construcció s’arrossega des de fa quinze anys.

La ubicació a primera línia de la platja de Pineda, que el setembre del 2006 era l’opció triada per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), ara ja no sembla tan definitiva. El rebuig manifestat tant socialment com políticament ha forçat l’ACA a recuperar una opció que va ser desestimada per l’exconseller de Medi Ambient Salvador Milà l’abril del 2005: l’antiga pedrera de Montpalau, al nord de Pineda.

Una moció del govern pinedenc –el PSC i ERC– el juliol passat, que no va obtenir el consens de tots els grups, tornava a oferir l’opció de Montpalau, encara que mantenia com a millor lloc el pla de Grau de Malgrat, després que l’alcaldessa de Malgrat oferís aquest emplaçament a canvi d’una subvenció molt important pel futur Auditori que vol construir.

Tant el rebuig veïnal com el d’entitats ecologistes i el dels mateixos partits polítics de Pineda –que van fer de la depuradora el pal de paller dels seus programes electorals per fer-la fora de la platja– han obligat l’ACA a treure del calaix l’emplaçament de l’antiga pedrera de Montpalau, projecte que, tot i estar adjudicat i en ple procés, va ser desestimat pel mateix conseller Milà, que el va qualificar de nyap.

Es a dir, que sembla que la setmana que ve hi haurà novetats sobre la depuradora. L’alcaldessa de Malgrat, pel que llegim, assistirà a aquesta reunió “decisiva”. Seria important que hi assistís amb una proposta consensuada. No fos cas que tornés a proposar el Pla de Grau, de manera imprudent i, sobretot, sense tenir-ne el mandat. Perquè ara ja no té majoria absoluta. I l’oposició té el seu mot a dir sobre aquest projecte, o al menys així ho esperem tots.

Font: Diari El Punt del 18.10.2007

El ple de juliol del 2007

Com que el “tempo” d’aquest blog no és gens rígid, comentem avui el ple d’ara fa dos mesos, ple molt interessant, per cert, ja que tracta de l’organització de l’Ajuntament i de la retribució dels seus membres. Així ens assabentem que l’organització és una xic massa complicada per ser eficaç, amb barreges de coordinadors i de responsables, que la fan, almenys en teoria, poc operativa.

També hi veiem la quantitat de comissions, entre municipals i tècniques, ponències i entitats que l’Ajuntament organitza o hi participa: probablement en sobren unes quantes, que diria qualsevol expert en organització.

Però aquesta complexitat gairebé inextricable deu ser el que els que es dediquen a la política des de fa anys consideren que és normal. Aneu a saber per què fan les coses complicades quan es poden fer senzilles. Alguna martingala hi haurà, potser.

Pel que fa a les remuneracions, personalment no em semblen pas fora de lloc. A destacar un regidor que, pel que puc entendre, no cobra cap sou fixe (només cobra les assistències a reunions), malgrat que té una munt de feina per fer, almenys sobre el paper.


Determinació de la periodicitat dels plens de l’ajuntament

La proposta és de començar els plens a les set de tarda, i no a les nou del vespre, com fins ara. Aquesta decisió és molt contestada pels grups de l’oposició, però s’aprova amb el vot del PSC i del PPC, després d’una llarga discussió de vegades una mica tivant.


Constitució dels grups polítics

Com és natural, es constitueixen els cinc grups polítics següents: PSE, ERC, CiU, ICV-EUiA, PPC.


Junta de Govern local

La Junta de Govern local queda formada per l’alcaldessa, Sra. Campoy, i pels cinc regidors Sra. Mérida, Sra. Aubanell, Sr. Rodríguez, Sr. Viñolas i Sr. Puignou.

La Junta es reunirà cada setmana, els dijous, a la una del migdia.


Tinents d’alcalde

Els mateixos regidors que, a més de l’alcaldessa, formen la Junta de Govern, son anomenats Tinents d’alcalde.


Organització de l’ajuntament

Es creen quatre àrees d’actuació:

Territori, que compren Urbanisme, Medi Ambient i Sostenibilitat (encara una paraula buida i renyida amb la política municipal dels darrers quatre anys), Salut Pública, Obra Pública, Mercats i Platges, que té com a coordinadora la Sra. Mérida.

Serveis a la Persona, que compren Educació, Joventut, Esports, Acció Social i Ciutadania, Formació d’Adults, Solidaritat, Cultura i Festes, Arxius i Publicacions, Consum, Indústria, Pagesia i Inserció Laboral, que té com a coordinadora la Sra. Aubanell.

Serveis Generals i Serveis Econòmics, que compren Hisenda, Recursos Humans, Règim Interior, Tecnologies de la Informació i del Coneixement (carai, quin nom!), Serveis Generals i Servei d’Arxiu (en coordinació amb l’àrea anterior), que té com a coordinador el Sr. Puignou.

Convivència i Seguretat Ciutadana, que compren Convivència, Seguretat Ciutadana i Mobilitat, que té com a coordinador el Sr. Rodríguez.

Totes aquestes tasques es reparteixen entre els regidors del grup majoritari, de la manera següent:

Sra. Mérida: Urbanisme, Medi Ambient i Sostenibilitat, Salut Pública.

Sr. Viñolas: Obra Pública, Serveis, Platges, Mercats i Esports. Per cert, els Esports no es troben a cap àrea: deu ser un error de redacció.

Sra. Aubanell: Educació, Cultura i Festes, Servei d’Arxiu i Publicacions, Solidaritat.

Sra. Raja: Acció Social i Ciutadania, Formació d’Adults, Inserció Laboral.

Sr. Puignou: Recursos Humans, Règim Interior, Hisenda, Indústria, Consum, Pagesia, Noves Tecnologies.

Sr. Rodríguez: Convivència, Seguretat Ciutadana, Mobilitat.

Sr. Romero: Joventut i Salut Comunitària (animals domèstics i plagues).

La Sra. Campoy es queda amb les responsabilitats següents: Representació General de l’Ajuntament, Presidència dels Òrgans de Govern, Coordinació política i Directiva, Imatge Pública Corporativa, Relació amb els Mitjans de Comunicació, Informació i Comunicació al Ciutadà (web, ràdio, butlletí municipal), Control Financer i d’Eficàcia, Habitatge, Turisme, Comerç i Participació Ciutadana.


Delegació d’atribucions del Ple a la Junta de Govern

La Sra. Alcaldessa retira aquest assumpte de l’ordre del dia, al no disposar d’una majoria suficient. Tots els grups aproven aquesta decisió, no sense una discussió de vegades una mica agre.


Comissions

Es creen les següents Comissions Informatives Permanents d’Estudi, Informe i Cosulta, on hi participen tots els grups:

Comissió d’Hisenda, Economia i Finances, presidida pel Sr. Puignou. Aquesta comissió farà la feina de la Comissió Especial de Comptes, que és reglamentària.

Comissió Informativa d’Urbanisme, Obres Públiques i Serveis Territorials, presidida per la Sra. Mérida.

Comissió Informativa de Serveis Generals, presidida per la Sra. Aubanell.


Aquestes comissions es reuniran el dijous anterior al dia assenyalat per una sessió del Ple, si és que hi ha assumptes en el seu ordre del dia que hagin de ser dictaminats per les comissions.


Consells Municipals, Ponències, Comissions Tècniques i representacions a diferents òrgans

Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, presidenta la Sra. Mérida, vicepresident el Sr. Rodríguez.

Consell Municipal de Turisme, presidenta la Sra. Campoy, vicepresident el Sr. Puignou.

Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació Internacional, presidenta la Sra. Aubanell, vicepresidenta la Sra. Raja.

Consell Escolar Municipal – Consell Educatiu, presidenta la Sra. Aubanell, vicepresident el Sr. Rodríguez. Es designe també un representant de cada grup municipal.

Mancomunitat de l’Alt Maresme per a la Gestió de Residus Sòlids Urbans i del Medi Ambient: l’ajuntament hi serà representat per la Sra. Aubanell.

Ponència Tècnica d’Activitats i de Medi Ambient: presidenta la Sra. Mérida.

Comissió Tècnica del Contracte de Gestió i Abastament d’Aigua: interlocutora la Sra. Mérida.

Comissió Paritària de Desenvolupament, Control i Seguiment del Conveni Col•lectiu: interlocutors, Srs. Puignou i Viñolas.

Agrupació de Defensa Forestal: interlocutora la Sra. Mérida, suplent la Sra. Aubanell.

Xarxa de ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat (tornem-hi amb la parauleta): interlocutora la Sra. Mérida, suplent la Sra. Aubanell.

Agència de Promoció Turística: interlocutora la Sra. Campoy, suplent el Sr. Puignou.

Localret (xarxes de telecomunicacions per cable): interlocutora la Sra. Campoy, suplent el Sr. Puignou.

Consorci de Comunicació Local: interlocutora la Sra. Campoy, suplent el Sr. Puignou.

Consorci de Promoció Turística: interlocutora la Sra. Campoy, suplent el Sr. Puignou.

Consorci per al Tractament de Residus Urbans del Maresme: interlocutora la Sra. Campoy, suplent la Sra. Mérida.

Xarxa de Mercats Municipals: representant el Sr. Viñolas.

Entitat Urbanística de Manteniment i Conservació “Ciutat Jardí”: representant la Sra. Mérida, suplent la Sra. Aubanell.

Junta de Compensació Pla Parcial Ragull i Vilaró: representant la Sra. Campoy.

Consells Escolars dels Centres Educatius de Malgrat: representant la Sra. Aubanell.

Fundacions Privades Aspronis i El Vilar: representant la Sra. Raja, suplent la Sra. Aubanell.


Dedicacions, règim retributiu i assistències

L’alcaldessa, les Sres. Mérida, Aubanell i Raja, i els Sr. Viñolas tenen dedicació exclusiva (han de treballar per l’Ajuntament almenys 1680 hores per any, és a dir, 37,5 hores per setmana).

La Sra. Raja i els Srs. Rodríguez i Romero tenen dedicació parcial (han de treballar per l’Ajuntament almenys 840 hores per any, és a dir, 18,75 hores per setmana)

El Sr. Puignou no té cap indicació del temps que ha de dedicar a l’Ajuntament. Tampoc figura que tingui cap retribució.

Els quatre caps de llista de l’oposició (Sres. Vardaguer, Serra i Vega, i Sr. Lasheras) tenen una dedicació de 358,4 hores per any, és a dir, de 8 hores per setmana.

El règim retributiu aprovat és el següent:

Sra. Campoy = 59533,74 € per any, és a dir, uns 4250 € bruts per paga, comptant 14 pagues a l’any.

Sra. Mérida = 34000 € per any, és a dir, uns 2430 € bruts per paga, comptant 14 pagues a l’any.

Sra. Aubanell i Sr. Viñolas = 28000 € per any, és a dir, uns 2000 € bruts per paga, comptant 14 pagues a l’any.

Sra. Raja i Srs. Rodríguez i Romero = 22000 € per any, és a dir, uns 1570 € bruts per paga, comptant 14 pagues a l’any.

Sres. Vardaguer, Serra i Vega, Sr. Lasheras = 9000 € per any, és a dir, uns 640 € bruts per paga, comptant 14 pagues a l’any.

Pels membres de la corporació que no tinguin dedicació exclusiva ni parcial (és a dir, el Sr. Puignou i els regidors de l'oposició), s’estableixen les següents remuneracions per assistències:

Ple = 360 € per sessió

Junta de Govern Local = 360 € per sessió

Comissions Informatives = 75 € per sessió

El ginjoler

He llegit fa un parell de dies a La Vanguardia un article de l’Oriol Pi de Cabanyes que m’ha agradat, que m’hauria agradat saber-lo escriure jo. Tracta de la pressió veïnal que ha aconseguit salvar el ginjoler de la plaça Arimon, a Sant Gervasi, de ser, bé tallat, bé trasplantat. Ambdues perspectives l’haurien portat a la mort segura.

El ginjoler és l’arbre del que es treu la fusta que fa les millors tenores i tibles, les millors castanyoles. El seu fruit, el gínjol, és símbol d’una persona contenta, trempada, etc. Però no és per això que els veïns han lluitat per salvar-lo. Ho han fet perquè estimaven el seu entorn immediat. I, com diu l’autor de l’article, “l’estima de l’entorn immediat és la base de tota millora ciutadana”.

Els grecs deien que, quan es tallava un arbre, la seva ànima es lamentava i invocava la venjança del destí contra del sacrilegi comès.

A Malgrat, ni l’estima de l’entorn immediat és cosa que vagi amb les autoritats, ni aquestes semblen tenir cap por (probablement perquè ignoren el que deien els grecs) de la venjança del destí. Ja fa anys que al carrer de les Escoles es va perpetrar un arboricidi major, tallant les moreres que feien d’aquest carrer un carrer únic al poble. L’excusa era que els arbres disminuïen la capacitat per estacionar els cotxes. Enguany, i sempre posant la modernitat com a excusa, s’ha intentat, i s’ha aconseguit parcialment, fer el mateix amb l’arbreda de Can Feliciano.

Esperem que el destí es vengi contra els set arboricides de l’ajuntament, que tan poca sensibilitat han demostrat i segueixen demostrant. I que aquesta venjança consisteixi en fer-los escriure cent vegades la frase que hem citat abans: “l’estima de l’entorn immediat és la base de tota millora ciutadana”.

Si molts regidors, i no solament de Malgrat, estiguessin convençuts de la veritat que aquesta frase comporta, de segur que tindríem un altre tipus, més agradable, de poble. Amb menys ciment per tot arreu.

La festa

El passat dia 4, el ple de l’ajuntament va aprovar la suspensió de l’obra de canalització de la riera que tenia com a conseqüència la supressió de l’arbreda de Can Feliciano. Aquesta suspensió es va aprovar per un sol vot de diferència, el que vol dir que el grup socialista es va comportar segons la dita del senyor Guerra “quien se mueva no saldrá en la foto”. Aquesta posició, a títol individual de cada regidor del grup socialista, va ser una llàstima. Però no va poder impedir la festa, pacífica i democràtica, del poble.

Les dues fotos que acompanyen aquesta petita ressenya en són la prova.

Cuando un amigo se va

Reconec que no he estat pas massa ràpid. Cada vegada que obro l’ordinador i que em connecto a internet (cosa que no faig pas cada dia), obro el blog de Malgrat Confidencial. Fa una setmana o així que no m’hi podia connectar. Em pensava que era cosa meva, ja que mai he estat un as de la informàtica. Però no. Aquesta vegada l’amic Serrano ha complert l’amenaça que, de tant en tant, feia caure sobre nosaltres, i ha tancat el seu blog.

Comprenc que l’excés de feina que vol el tenir un blog obert, amb aportacions diàries, amb un control dels comentaris per evitar problemes i insults. Entenc perfectament que, de vegades, es fa molt difícil, sinó impossible, seguir el ritme. Però...

...Molta gent de Malgrat, quan obria el seu ordinador, anava a veure les novetats del Malgrat Confidencial. Ara, aquesta gent es troben sense un mitjà de comunicació que ha estat, durant un any, extremadament eficaç.

...Trobem a faltar, no solament les notícies, els comentaris, de vegades àcids, sinó també els regals que ens feia de tant en tant en Serrano. Recordo, i recordaré molt de temps, el regal de Nadal, en forma de la famosa balada cantada per en Bing Crsby i en Frank Sinatra.

...Al tancar Malgrat Confidencial hem perdut quelcom d’important. Hem perdut un amic. Es per això que recordo la cançó de l’Alberto Cortés:

Cuando un amigo se va
queda un espacio vacío
que no lo puede llenar
la llegada de otro amigo.

Gràcies, Serrano, per aquests mesos de dedicació.

Les temperatures del mes de juliol

Les dades són les següents (prenent com a base la mitjana dels anys 1961 al 1990):

Global del planeta:

Terra = + 0,67 ºC, el cinquè juliol més calorós (el darrer rècord el té l’any 1998)
Oceà = + 0,39 ºC, el novè juliol més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,47 ºC, el setè juliol més calorós (el rècord el té l’any 1998)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,70 ºC, el cinquè juliol més calorós (el rècord el té l’any 2002)
Oceà = + 0,342 ºC, el vuitè juliol més calorós ( el rècord el té l’any 2005)
Terra i oceà = + 0,56 ºC, el sisè juliol més calorós (el rècord el té l’any 2005)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,33 ºC, el vint-i-sisè juliol més calorós (el rècord el té l’any 1984)
Oceà = + 0,37 ºC, el novè juliol més calorós ( el rècord el té l’any 1998)
Terra i oceà = + 0,37 ºC, el tretzè juliol més calorós (el rècord el té l’any 1998)

A l’hemisferi nord les temperatures continuen sent altes. A l’hemisferi sud, en canvi, el juliol més calorós a terra ferma va ser ara fa vint-i-tres anys. Una explicació a aquesta diferència? Cap, pel moment. I això que la concentració de CO2 és la mateixa a ambdós hemisferis.

Tot aquest enrenou, era necessari?

Aquesta és la pregunta que m’ha fet en Janí, un cop hem sabut que L’Agència Catalana de l’Aigua i l’Ajuntament estudiaran una solució per canalitzar la riera tot salvant els arbres de Can Feliciano. En Janí es va començar a interessar sobre aquest problema quan va veure, mentre preníem una cervesa a una terrassa de la platja de Pontedeume, el reportatge quer va fer la TVE 1.

Es que ningú no sabia que el projecte de canalització de la riera implicava el tallar aquests arbres?, em pregunta en Janí.

Home, jo no he vist el projecte, però em sembla evident que els que el varen fer i els que el varen aprovar ho devien saber molt bé, li contesto.

I no varen dir res a ningú?, insisteix en Janí.

Mira, Janí, la llei diu que els projectes s’han de presentar, durant un mes generalment, al públic, perquè la gent pugui presentar les al•legacions que jutgi convenients. El problema és que ningú no en va presentar cap.

Es estrany que la gent no es preocupi dels problemes que pot presentar un projecte, diu encara en Janí.

Mira, Janí, per això fa falta tres coses:

- Que de veritat es doni facilitats al públic per consultar els projectes, cosa que no es fa.
- Que hi hagi una veritable conscienciació democràtica del poble, que encara no hi és.
- Que els regidors de l’oposició facin la seva feina, que no la fan.


La informació pública

Ni a l’ajuntament de Malgrat ni en molts altres ajuntaments i administracions hi ha el més petit interès perquè la gent consulti els projectes. Els dirigents d’aquests organismes no han digerit encara el fet d’haver passat a ser una societat democràtica. Perceben, molts d’ells, la democràcia com un sistema on es vota cada cert temps, i on els que resulten elegits fan el que els dona la reial gana. Es el que feien els del “despotisme il•lustrat”, tot pel poble però sense el poble.

Per això, anuncien la informació pública en unes pàgines del diari que ningú llegeix. Els projectes els posen damunt d’una taula, no sempre complets i de vegades no hi ha la darrera versió del projecte. Et posen traves per endur-te’l a casa o al despatx per consultar-lo en condicions (l’altre gent que el voldrà consultar no el trobarà, et diuen) i no te’n deixen fer fotocòpies, que són molt cares i les fotocopiadores de l’organisme no estan fetes per això. I ni tant sols els pengen a la pàgina web de l’ajuntament, no fos que algun ximplet els llegís.

El temps va passant, i ningú no presenta al•legacions. La feina s’ha fet, però la democràcia ha estat escamotejada.

I després, els mateixos, quan fan els seus discursos, recriminen als que no han anat a votar per mandra, per comoditat o per desídia... Tindran morro!!


La conscienciació democràtica del poble

Tu i jo, Janí, que ha viscut uns quants anys a França, hem vist com la gran majoria dels projectes que es fan als ajuntaments on hi hem tingut residència han estat motiu d’al•legacions de la part del públic. La llei, a França, es semblant a la d’aquí. Però a França hi ha molts anys que hi ha democràcia, i aquí no. Allà han après que val més prevenir que curar, i aquí no. El que no vol dir que, en casos extrems, s’hagi de fer el que s’ha hagut de fer a Malgrat.

Els projectes, als països democràticament desenvolupats, prenen probablement més temps que aquí per madurar, però en general s’aplica el consens. I quan el consens no s’aplica, els governants es troben amb el poble davant seu. Que és el que ha passat a Malgrat.


El paper de l’oposició

El projecte de canalització de la riera va arribar a l’ajuntament l’any 2004 i es va aprovar definitivament l’any 2006 sense que es presentessin al•legacions o projectes alternatius, va dir l’alcaldessa durant el ple del passat dia 4. Els regidors de l’oposició varen tenir, doncs, dos anys per revisar el projecte i per presentar al•legacions o projectes alternatius. No ho varen fer. Per què?

Potser no varen demanar una còpia del projecte, quan aquest va entrar a l’ajuntament. Potser el varen demanar i no els hi varen voler donar. No ho sabem. Tant en un cas com en l’altre, els regidors de l’oposició no varen fer la seva feina. I quan algun d’ells, que tant en el 2004 com en el 2006 feia part de l’equip de govern, ens diu que l’han enganyat (millor seria dir enganyada), li hem de dir que la culpa és seva: si hagués mirat el projecte, o l’hagués fet mirar per algú que hi entengués, hauria vist el nyap dels arbres de Can Feliciano.

Suposo que això servirà als regidors de l’oposició per comprendre que fer oposició no és només anar al ple a dir sí o no, o a fer propostes. Aquest treball consisteix, també, a revisar els projectes, a fer les al•legacions que considerin pertinents, i a alertar el poble del que, segons ells, es farà malament.


Has parlat com un llibre, em diu en Janí. Però, dient tot això, no creus que tothom s’enfadarà amb tu?

Potser sí, Janí, però aquesta conversa queda entre nosaltres dos. Ningú ha de saber el que penso sobre aquest tema.

I ara, què passarà?

No ho sé, el poble ha guanyat una batalla, però la guerra no s’ha guanyat encara.

Saps el què penso?, em diu en Janí. Penso que l’ACA i el govern municipal faran un projecte alternatiu amb pocs canvis, que el poble actualment no acceptaria, però que, com que només hi ha un vot a “convèncer”, tindran “arguments” suficients per fer-lo aprovar pel ple. Ja que, si bé ho mirem, serà molt difícil, sinó impossible, trobar un projecte alternatiu de canalització de la riera amb la mateixa capacitat d’evacuació d’aigua que la riera actual i sense tallar els arbres.

Es a dir que, segons tu, li responc, val més que Déu ens agafi confessats.

La canalització de la riera, una necessitat?

Les obres de la canalització de la riera, amunt del carrer de Passada, han estat polèmiques des de fa uns dies, a causa de la necessitat de tallar els arbres, centenaris, diuen alguns, de Can Feliciano, per poder posar, en el lloc que ocupen, uns calaixos de formigó d’uns quants metres d’amplada.

El fet d’haver de tallar uns arbres, en una zona mancada d’ombra natural, per fer aquesta obra és podria considerar una barbaritat, si es pogués demostrar que la tal obra no és necessària. I això és el que jo penso. Per què? Ho explico en els paràgrafs següents.

Però no tothom opina que aquesta obra no és necessària: l’alcaldessa va reconèixer que l’espai «té un valor sentimental perquè és únic però prefereixo la seguretat de les persones». I això és el que volem discutir: aquesta obra augmenta la seguretat de les persones?

Si aquesta obra augmenta la seguretat de les persones és perquè permet augmentar la quantitat d’aigua que la riera és capaç d’evacuar. La quantitat d’aigua que una riera, o un riu, és capaç d’evacuar depèn de la superfície de la seva secció i de la velocitat mitjana de l’aigua que hi passa. Exactament, és igual al producte d’ambdues.

La velocitat mitjana de l’aigua que passa depèn de la pendent de la riera (a més pendent, més velocitat), de la forma de la secció per on passa l’aigua i de la “rugositat” del fons i de les parets de la riera (una superfície llisa frenarà menys el pas de l’aigua que una superfície plena d’arbusts, per exemple).

Quan una riera o un riu baixen relativament plens, la velocitat de l’aigua és més petita a les vores i al fons del llit que al centre. Si la secció de riera és rectangular, la velocitat de l’aigua als angles inferiors del rectangle és encara més petita, ja que es formen remolins. Per això, quan es canalitza una corrent d’aigua, la secció es fa en forma de U, ja que els racons inferiors són gairebé inútils.

Per saber si la canalització de la riera permet d’augmentar la quantitat d’aigua que la riera serà capaç d’evacuar, hem de mirar si la secció projectada té la mateixa amplada i la mateixa alçada que la secció actual.

 Si l’amplada i l’alçada de la nova riera són més petites que les de la riera actual, no augmentem la seguretat de les persones, més aviat la disminuïm.

 Si són iguals que les de la riera actual, degut a la forma més “aerodinàmica” del canal, augmentem lleugerament la velocitat mitjana, és a dir, la quantitat d’aigua que la riera serà capaç d’escolar. Però hem de tenir en compte que quan es canalitza una corrent d’aigua amb parets impermeables, com és el cas, el que fem és reportar la possible inundació més avall, ja que anul•lem la capacitat d’absorció d’aigua de les parets i del fons del llit. Aquest inconvenient compensa l’avantatge de l’augment de la velocitat de l’aigua. Per tant, tampoc en aquest cas augmentem la seguretat de les persones.

 Si l’amplada de la riera canalitzada és més grossa que la de la riera actual, és clar que la capacitat d’evacuar l’aigua serà més grossa, però hauríem pogut aconseguir el mateix resultat eixamplant el llit de la riera actual, sense cap necessitat de canalitzar-lo amb formigó.

 Si l’alçada de la riera canalitzada és més important que la de la riera actual, pot ser de dues maneres: o la fondària és més grossa, i llavors disminuïm la pendent la de riera, de manera que el que guanyem per una banda (secció) ho perdem per l’altre (velocitat); o bé és perquè hem augmentat la part alta, fent uns talussos de formigó. En aquest cas, podríem aconseguir el mateix resultat fent els talussos de terra, que tenen l’avantatge de poder-los enjardinar (a França, abans de la ciutat de Lyon, el canal del Rhône està protegit per talussos de terra des de fa molts anys, sense cap tipus de problema, i la gent hi pot passejar)

En resum, no veig cap argument seriós per pensar que la canalització de la riera, amunt del carrer de Passada, pugui augmentar la seguretat de les persones millor que fent una obra més “tova” ecològicament parlant. Al meu parer, doncs, la tal obra no és necessària. La tala dels arbres de Can Feliciano, per conseqüència, tampoc ho és.


Nota final: trobant-me lluny de Malgrat, no he pogut consultar el projecte que, diuen, es pot trobar a l'Ajuntament. Tampoc l’he trobat buscant a Internet. Aquesta és la raó per la qual no he pogut fer la comparació entre les dimensions de la riera tal com és i les del projecte de canalització.


Addenda: si, tal com diu l’alcaldessa, la decisió final de tallar els arbres l’ha de prendre l’enginyer encarregat de l’obra, considero que aquesta proposició porta en ella mateixa una trampa. En efecte, l’enginyer contestarà des de la posició del que ha d’efectuar una obra, i la seva resposta serà afirmativa. L’enginyer encarregat de dur a terme l’obra probablement no es plantejarà si aquesta és necessària o no, ja que el paguen per fer-la de la millor manera possible, no per tornar a considerar el projecte de cap a peus.

Total, si són una merda d'arbres!

El títol repeteix el que diuen alguns parlant del conflicte dels arbres de Can Feliciano. No ho penso pas així, i les postals que en Vicens m’ha enviat molt amablement m’ho confirmen.

Si algú vol aquestes postals, les pot demanar a foto@vicenstomas.com.

Aquestes postals són com un homenatge a tots aquells que s’han mobilitzat per salvar-los, i que no creuen que es tracti, com diuen alguns, d’una merda d’arbres.

Felicitats a tots.