La glacera Jakobshavn

Llegia avui al diari La Vanguardia, a la pàgina del temps, que “la glacera Jacobshavn, que va produir l’iceberg que va enfonsar el Titanic l’any 1912, es mou a un ritme rècord de 17 km l’any. En deu anys, ha elevat 1 mm el nivell del mar”.

Aquesta glacera es troba a la costa oest de Grenlàndia i, efectivament, el seu front ha retrocedit molt. De totes les glaceres de la illa, la Jakobshavn és la que més gel ha perdut. Ho podem veure a la foto, presa des del satèl·lit Landsat el dia 13 d’octubre de l’any passat, al final de l’època de fusió. La línia verda indica el front de la glacera a les mateixes dates a mitjans dels 1980, la línia vermella l’any 2000 i la línia de punts groga la del 13 d’octubre del 2013. El canvi dels darrers 13 anys és espectacular, i és probablement degut a l’escalfament global del planeta.

Grenlàndia és l'illa més gran del món. El 80% de la seva superfície està coberta per una capa de gel enorme. La capa de gel de Grenlàndia s'ha desenvolupat durant molts milers d'anys. Any rere any s’hi van acumulant capes de neu que poc a poc es comprimeixen per convertir-se en gel. La cúpula de gel té actualment més de 3.000 metres d'altura a la part superior. La massa total de la capa de gel és d’uns 2.900.000 km³ (cada km³ de gel té un pes d’uns 1000 milions de tones, i és equivalent a 1 gigatona = 1 Gt; 100 Gt de gel fos fan augmentar el nivell global del mar de 0,28 mm). Si aquesta massa d'aigua dolça congelada s’arribés a fondre el nivell global del mar s’elevaria uns 7 metres.

Fins fa poc, aquesta massa estava més o menys en un estat d'equilibri. Estar en equilibri significa que la quantitat de neu que cau sobre la superfície és igual a la massa de gel que es fon o que va al mar en forma d’icebergs. Es calcula que la pèrdua de massa de la capa de gel des de 1840 fins ara és igual a una pujada del nivell del mar de 25 mm. Aquesta pèrdua de massa de gel sembla que s’ha accelerat durant els últims decennis:

-         Les mesures fetes per satèl·lit mostren que en el període 1992-2000 la capa de gel va perdre 51 Gt per any, equivalents a un augment del nivell global del mar de 0,14 mm per any.

-         Durant el període 2005-2010, es van perdre 263 Gt de capa de gel per any, equivalents a 0,73 mm d'augment del nivell del mar cada any.

-         Durant el període 2008-2012 la mitjana anual de pèrdua de massa de gel s'ha incrementat a 367 Gt, equivalent a 1,0 mm anuals d’elevació del nivell del mar.

-         La pèrdua de massa de gel de l’any 2012 va establir un nou rècord, amb unes 482 Gt, mentre que el 2013 aquesta pèrdua ha disminuït una mica, i es va situar en 334 Gt.

Una explicació de les grans pèrdues de massa de gel d’aquests darrers anys es basa  en les variacions dels patrons del clima estacional a Grenlàndia, influenciats per la Oscil·lació de l'Atlàntic Nord (NAO). La NAO és un model regional de sistemes d'alta i de baixa pressió que fan que les zones de l'oest i del sud de l'illa estiguin dominades alternativament per l'aire fred que ve des del nord (fase positiva) i per l'aire calent des del sud (fase negativa). Durant una bona part de l’any 2012, l'índex NAO va estar en la fase negativa  i va crear una situació amb un aire més càlid i uns cels més clars. La fase negativa ha estat menys freqüent durant l’any 2013.

També influeix en l’acceleració de la fusió de la capa de gel de Grenlàndia que les temperatures d'estiu a l'Àrtic de les últimes dues dècades són més altes que en qualsevol moment dels últims 2.000 anys. Les temperatures mitjanes anuals mesurades des de l'any 2005 són les més altes des que les mesures van començar el 1873. Aquest augment de les temperatures a la zona nord del planeta és gairebé segur que és deguda a l'augment de la concentració de gasos hivernacle a l'atmosfera.

Però també han estat pujant les temperatures del mar, i això és molt probablement l'explicació de per què la descàrrega de gel de les glaceres que acaben a la vora del mar, com la Jacobshavn, s'hagi accelerat.

La fusió accelerada de la capa de gel de Grenlàndia és preocupant pels que vivim a la vora del mar. No passarà res de greu els propers anys, però els nostres néts, que ja han nascut, tindran problemes quan tinguin la mateixa edat que nosaltres tenim ara, si no en tenen abans, mentre continuem cremat combustibles fòssils al ritme que ho fem actualment. En efecte, el Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC), al seu darrer informe publicat fa poques setmanes, afirma que, de seguir emetent CO₂ a l’atmosfera com fins ara, el nivell del mar augmentarà entre 50 cm i 1 metre d’aquí l’any 2100. Pot semblar poc, però es menjarà les platges. I, si per cas la temperatura a la zona polar de l’hemisferi nord augmentés de 3ºC (cosa molt probable, ja que és la zona del planeta que més s’escalfa amb les emissions de CO₂), Grenlandia entraria en una fase crítica de fusió massiva dels seus gels, el que faria augmentar molt més el nivell del mar en poques dècades i, probablement, contribuiria a la reducció o desaparició del corrent del Golf, donant com a resultat uns hiverns molt més freds a tota Europa.

L’educació necessària pel segle XXI

Es parla molt de la nova llei d’educació del ministre Wert. Pel que hem llegit es tracta d’una llai d’educació que fomenta més la competència cognitiva (dit més clarament, el saber coses) que les habilitats de raonament. Tal com van les coses actualment, els que no tinguin molt desenvolupada aquesta capacitat de raonament ho tindran malament per poder guanyar-se la vida correctament, ja que “les empreses ja no busquen treballadors amb les habilitats aritmètiques d'un dependent de comerç, sinó la capacitat de treballar amb altres en problemes, i la de veure l'aplicabilitat de les idees matemàtiques per a problemes comuns i complexos”, al menys pel que fa a les matemàtiques i les ciències. La llei del ministre Wert sembla massa tradicional, massa enfocada a una economia com la que ham tingut fins fa pocs anys.

S'identifiquen com pràctiques tradicionals: escoltar la lliçó del professor, memoritzar fets, fórmules i procediments, o treballar problemes. Com pràctiques modernes: treballar en grups petits, donar explicacions, i relacionar el que s'ha après amb la vida diària dels estudiants.

Un estudi publicat fa uns mesos, Teaching Practices and Cognitive Skills, és molt interessant per aclarir les idees sobre el tema, sempre complicat, de l’ensenyament. Aquest estudi, fet sobre uns 6.000 estudiants americans d’un nivell semblant a segon d’ESO, per classes de matemàtiques i de ciència, estudia les notes parcials sobre les capacitats de raonament, de coneixement factual (saber coses) i de competència per resoldre problemes rutinaris, tant per un ensenyament “tradicional” com per un ensenyament “modern”. Resumim els resultats:

Hi podem veure les diferències entre els dos sistemes d’ensenyament. El "tradicional" és netament insuficient en capacitat de raonament, que és la que té més probabilitats de ser útil pels estudiants quan busquin feina. Però l’ensenyament "modern" és també insuficient, ja que moltes coses s'han de saber. La conclusió podria ser que hauríem de donar més importància als mètodes moderns (el que no vol dir que s'oblidi el mètode tradicional, que també és important). Això requereix donar més espai a les activitats de raonament i a la resolució de problemes que no siguin massa senzills. Que, pel que hem pogut llegir, no facilita pas la llei Wert, amb les seves revàlides i amb els seus currículums. No sembla pas una llei per preparar el futur del país.

7.284 milions d’estalvi

El senyor Rajoy acaba d’anunciar que s'ha reduït la despesa pública en 7.284 milions d’euros amb les reformes del funcionament de les administracions públiques impulsades pel seu govern. Tot això és conseqüència, diu el bon senyor, de les 30.000 mesures que han pres o que prendran abans de les eleccions del 2015, mesures de les que no n’ha que no ha detallat cap ni una.

El que sí que ha passat és que les persones assalariades que treballen pel sector públic eren 3.136.100 a finals de l’any 2011 i a finals de l’any 2013 han disminuït fins a 2.831.500, una disminució d’unes 300.000 persones, segons dades de l’Enquesta de Població Activa. D’això, el senyor Rajoy no n’ha dit ni una paraula.

Recordo que a la multinacional on treballava es va implantar el que en deien Progrés Continu, on cada fàbrica i cada departament havia de buscar un certa quantitat d’accions per reduir costos. Un equip de persones dedicades a aquesta tasca, valoraven els guanys que s’havien obtingut, i que eren extraordinaris. L’únic problema és que els costos no baixaven, encara que es calculessin amb els mateixos preus de matèries primes i d’energia, i amb els sous constants. En tant que responsable de la producció de les fàbriques del departament, em va tocar descobrir que s’havien fet accions que estalviaven, diguem, 100, però que posaven problemes que costaven, diguem, 1000. I no va ser una acció la que era així, cosa que es podria excusar, sinó que n’hi va haver bastants. A alguns els podrà sorprendre, però a les multinacionals es fan moltes tonteries.

De manera que, quan algú ens explica que ha estalviat 7.284 milions, i que en pensa estalviar 28.898 fins l’any 2015, m’entra un atac d’incredulitat. Quants dels 300.000 assalariats que ha perdut la funció pública no seran substituïts per empreses privades que també tenen un cost? La reducció de cotxes oficials de la que presumeixen només es podrà considerar un estalvi si les despeses en taxis no augmenten. Pel que fa a les centrals de compres, l’experiència que tinc és que prometen molts estalvis, però en donen més aviat pocs.

També els responsables d’aquest progrés continu xifraven els estalvis fins a la quarta o cinquena xifra significativa, com ho fa el senyor Rajoy. Una senyal més que el mètode de càlcul és semblant i igualment fals en els dos casos.

Ja anirem veient si les despeses públiques augmenten o baixen. Però mentre els estalvis anunciats pel senyor Rajoy no estiguin auditats per un auditor extern i especialitzat, un servidor no es creu res de res. I el més greu és que em fa l’efecte que el pobre home no ens vol enganyar, sinó que ell mateix es creu el que està dient.

Macrocasinos: avantatges i inconvenients

El passat 13 de desembre es va fer públic que Eurovegas finalment no s'instal·laria a Madrid. Aquest projecte anunciava xifres marejants, amb una creació de llocs de treball que oscil·lava entre els 50.000 i els 250.000, segons qui ho expliqués, el dia en què ho feia i el que cadascú entenia per llocs de treball indirectes. Encara que no es van fer públics tots els aspectes de les negociacions que es van dur a terme, sembla que contemplava una flexibilització de la llei antitabac, la reducció de l'impost sobre el joc, barreres a l'entrada de competidors dels nous casinos, reducció de les contribucions socials, etc.

Després d’aquest, diguem-ne, fracàs, sembla que tant el govern central com el de la Comunitat de Madrid fan ofertes a Barcelona World perquè s’instal·li a la capital del regne, oferint-li, pel que diuen, les mateixes condicions que havien ofert a Eurovegas.

Ens podem preguntar si realment els beneficis d'Eurovegas o de Barcelons World compensen tots els beneficis que s’atorguen a negocis com aquests i tots els inconvenients que aquest tipus de negoci produeix. Aquests complexos inclouen no només casinos sinó també hotels, centres de convencions, etc. Qui hagi estat a Las Vegas es pot fer una idea aproximada del que es plantejava construir. Com gairebé sempre, tant els beneficis com els inconvenients es poden quantificar, encara que les autoritats no tinguin cap interès que la gent accedeixi fàcilment a aquestes quantificacions.

Hi ha un blog molt interessant, Nada es Gratis, que intenta presentar dades econòmico-socials quantificades perquè el lector pugui tenir les idees el més clares possible. Avui té una entrada que discuteix els beneficis i els inconvenients d’aquests macrocasinos.

El primer que convindria preguntar-se és si hi ha efectes dels casinos sobre l'ocupació i el creixement econòmic de la zona on es situen. Un dels pocs estudis que hi ha sobre l'efecte dels casinos sobre el creixement econòmic és de Walker i Jackson. Utilitzant un panell amb dades dels Estats Units a nivell d'estat entre 2001 i 2005, estudien si els ingressos per joc causen el creixement econòmic d'aquests estats. Les dades els porten a rebutjar clarament aquesta hipòtesi. Troben que l'efecte positiu que puguin tenir els casinos seria a curt termini i desapareixeria en pocs anys. A més, l'increment en el nombre d'alternatives, incloent el joc en línia, ha fet que l'efecte dels nous casinos sigui menys important que abans, atès que en gran part ocuparien un mercat que altres empreses haurien ocupat igualment.

Els casinos tenen altres efectes que s'han de tenir en compte. Per exemple, Grinols i Mustard, utilitzant dades per als Estats Units a nivell de comtat entre 1977 i 1996, analitzen el seu efecte sobre la delinqüència. La seva estratègia d'identificació es basa en l'obertura dels casinos als Estats Units a principis dels 90. Els seus resultats mostren que els nous casinos van augmentar el nombre de delictes entre un 5% i un 30 % segons el tipus. Als comtats amb casino augmenten els assalts amb agreujants, violacions  i diversos tipus de robatori. Així , estimen que als 178 comtats dels Estats Units en què hi ha casinos, el cost per habitant relacionat amb l'increment de la delinqüència seria de l'ordre de $ 75 a l'any (en dòlars de 2003).

Els resultats mostren també que els efectes creixen durant els primers tres o quatre anys, especialment pel que fa als delictes violents. Els autors interpreten aquests efectes retardats del delicte per l'efecte en direcció contrària del casino sobre l'ocupació. Així, a curt termini, els llocs de treball originats pel casino podrien reduir el crim però en menys de quatre anys aquest efecte es diluiria. També expliquen que els estudis clínics estimen entre 2 i 4 anys el temps en què la ludopatia esgotaria els recursos dels que la pateixen i els portaria a delinquir. Després de 5 anys hi hauria un augment del 8,6% dels delictes contra la propietat i del 12,6% dels delictes amb violència que s'haurien degut a l’obertura dels casinos. Finalment, és important destacar que l'obertura dels casinos no afecta la delinqüència en comtats adjacents, el que descartaria la hipòtesi que els casinos només desplacen crim ja existent.

Els nombrosos efectes negatius dels casinos qüestionen l'interès de la instal·lació d’aquest tipus de negocis. Però també tenen alguns efectes positius. D'una banda, hi ha els ingressos fiscals relacionats amb el joc (en la mesura que els macro- casino no desplacessin simplement altres activitats), que en el cas de Madrid haurien estat magres com a resultat de la reducció de l'impost al joc. L'altra, el centre de convencions que es planejava construir podria tenir efectes positius al convertir a Madrid en un centre europeu en aquest mercat i contribuir a potenciar la imatge de la ciutat. Però si aquest és el veritable efecte positiu un es pregunta si no es podria haver aconseguit el mateix sense la presència dels casinos. El problema és que abans s’hauria construït un centre de convencions finançat per la caixa d’estalvis local, però ara això ja no és possible, de manera que la construcció dels casinos es podria considerar com una font alternativa de finançament.

Amb totes aquestes dades, estem més armats per decidir si som o no partidaris de la instal·lació de Barcelona World a Catalunya.

Blog Nada es Gratis

El nivell intel·lectual del Dr No

Mariano Rajoy, a su salida de la convención nacional del PP celebrada en Valladolid. /CLAUDIO ÁLVAREZ

La foto, publicada avui al Pais, mostra el president del govern i del PP al sortir de la convenció del seu partit a Valladolid. El nivell intel·lectual d'aquest senyor es pot valorar veient el diari que du a la ma.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

El dissabte 31 de gener de l’any 1914, ara fa cent anys, La Vanguardia publicava dues notícies sobre Malgrat: la primera diu que un diputat regionalista havia visitat Malgrat, i, a més, anunciava les pel·lícules que es projectarien als cines Moderno i Tívoli ala propers dies de fira. La segona fa referència a la visita de l’alcalde i de dos regidors de Malgrat al llavors president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba.

Malgrat 1939 – Els “nacionals” entren a Malgrat

Avui fa 75 anys, el 31 de gener del 1939, les tropes del general Franco entraven a Malgrat. Al col·legi, cada 31 de gener es commemorava aquesta “alliberació” del poble. El carrer de les Ànimes es va passar a anomenar carrer 31 de gener, i el carrer de Mar, Via del Caudillo. Començava a Malgrat una dictadura, dins de la que molts varem créixer.

L’endemà, 1 de febrer de 1939, La Vanguardia “Española” publicava l’ocupació de Malgrat, i el llibre d’actes de l’ajuntament ho recollia, amb lletra rodona i ombrejada, tota una obra d’art.

El que la fa, que la pagui

Podem llegir al llibre El dilema de España, els següents paràgrafs:

Està clar que no hi ha corrupció només a Espanya. Però únicament a països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament els corruptes tenen una sensació d'impunitat com a Espanya.

Els últims governadors de l'estat d'Illinois, als Estats Units, no eren millors que els pitjors polítics espanyols en la cursa de la corrupció. Però el fiscal de l'estat els va acusar, un jurat popular els va trobar culpables i van acabar a la presó. El darrer que va ser jutjat, Blod Blagogevich, va ser condemnat a 6 anys de presó. L'anterior, Georgetown Ryan, a 13, per concedir contractes als seus amics a canvi de diners i de vacances pagades, i per mentir al FBI sobre tot això. Quants polítics espanyols es trobarien dins de les descripcions que acabem de fer?

Com que no té conseqüencies, la corrupció a Espanya s'ha tornat crònica i, en una part més o menys important, afecta a tots els partits. 

Però no és només a la política on el rendir comptes brilla per la seva absència. Els delictes econòmics solen tenir un càstig escàs i impredictible. Els delictes d'informació privilegiada solen prescriure abans que es produeixi el seu càstig, i en general, gairebé tots els delictes prescriuen, com passa a Itàlia, si el delinqüent (sovint de guant blanc) té els mitjans per esgotar totes les garanties que dóna el sistema.   

Inclòs els nostres esportistes d'èlit han demostrat una alarmant dependència del dopatge, desgraciadament defensada pels polítics, premsa i públic en general. Una de les atletes sobre les que existeix una evidència més clara, Marta Domínguez, ha sigut "castigada" amb un escó al Senat. La societat, que depèn en gran part dels esports per a la seva autoestima, ha tancat els ulls al que és evident, i cada vegada que algú assenyala una irregularitat, la resposta és imaginar fosques conspiracions internacionals.

La dura persecució a Lance Armstrong als Estats Units seria un acte suïcida per qualsevol organisme que intentés una cosa semblant a Espanya. I pels espanyols, a més, seria totalment incomprensible.

On l'autor diu Espanya, posem-hi Catalunya, i no hi haurem de canviar cap frase.

Un país amb un sentiment d'impunitat front a la corrupció no té cap futur. Si la societat civil no es desperta anem, com diu Luis Garicano, l'autor del llibre, directament cap a un model de país com Veneçuela o com l'Argentina. Els polítics, els responsables econòmics i els esportistes no canviaran res, si no s'hi veuen forçats, perquè així ja els hi va prou bé.

Les temperatures del 2013 i les perspectives pels anys vinents

L’any 2013 ha sigut un any, pel que fa a les temperatures globals, com els darrers 10 o 12: la temperatura mitjana global, segons la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha sigut de 14,52 ºC, quan la mitjana de la dècada 2000-2009 havia sigut de 14,47 ºC. Malgrat que sembla que hi hagi una pausa a l’escalfament global, la terra continua a ser cada vegada més calenta, amb les conseqüències que això comportarà, que segurament seran molt negatives.

Pot ser interessant veure el que possiblement les properes generacions trobaran a Espanya. Per això ens podem dirigir al USGS (U.S. Geological Survey) on podem consultar, país per país, el que diuen els models sobre les temperatures i les precipitacions durant els anys futurs. Hi podem observar que a Espanya, que entre 1980 i 2004 hi ha hagut una temperatura anual mitjana de 13,7 ºC, aquesta temperatura augmentarà 1,6 ºC durant el període 2025-2049, i de 3,0 ºC els 25 anys següents (2050-2074). Les precipitacions anuals, que han sigut de 584 mm durant el període 1980-2005, disminuiran de 36 mm entre 2025 i 2049, i de 73 mm entre 2050 i 2074. Més calor i menys precipitacions: un futur ben negre pels nostres fills i nets.

Malgrat que la crisi econòmica monopolitzi totes les preocupacions del moment, no hauríem d’oblidar que el canvi climàtic és una amenaça encara més important.

Dades NOAA

USGS - Regional and global climate

Escoltant a la senyora alcaldessa

He estat escoltant l'entrevista a la senyora alcaldessa de la setmana passada a la ràdio municipal. He de confessar que se m'ha fet molt difícil seguir els seus raonaments, tot i que he anat repetint els trossos que he trobat més foscos. En regla general, però, he arribat a la conclusió que la senyora alcaldessa es troba en una fase de pessimisme, tant pel que fa als afers municipals com pel devenir de la societat actual.

M'ha sorprès sentir-li dir que, respecte dels pressupostos, el govern municipal ja té la feina feta, i que no prendrà cap iniciativa per acostar-se a l'oposició per intentar un acord que permeti la seva aprovació. La culpa de que Malgrat hagi de tenir uns pressupostos prorrogats, explica, és exclusiva de l'oposició i, per tant, els perjudicats, que seran la gent del poble, ho seran per una mal comportament dels 9 regidors que van votar en contra, sense cap argumentació seriosa. Miri, senyora alcaldessa, amb tot el respecte, la seva responsabilitat és que les coses funcionin el millor possible, i anunciar públicament que ni vostè ni el seu govern municipal no farà cap pas per poder arribar a un acord és una criaturada.

Ni vaig entendre res a la seva aventura a una habitació a Calella, on tot estava malament, ni al seu problema amb el rebut de la llum. En comptes d'explicar-nos que engega una estufa durant quinze minuts quan es dutxa, i que aquest hivern no fa res, pel que fa al consum d'electricitat, que no hagués fet altres anys, potser hauria de mirar quants kilowatts-hora ha consumit: si ha consumit els mateixos de sempre, se'm fa difícil creure que el rebut hagi passat de 90 a 150 euros en set mesos. Si es mira de la mateixa manera les factures de l'Ajuntament, estem ben apanyats.

Podria continuar amb la seva teoria del caos com una conspiració per entretenir el poble: tot el que no és la gestió municipal és caòtic, i dient això no va pas gaire errada, però dir que tot està organitzat per distreure el poble dels veritables problemes sembla una mica exagerat i, el que és més greu, és equivalent a dir que el poble està format per una banda d'ignorants que no es donen compte de res. I no és ben bé així, i la senyora alcaldessa ho sap.

Passaré sobre les seves idees sobre la situació de conflicte institucional entre Catalunya i l'estat, ja que la seva posició és de sobres coneguda i legítima, només faltaria, però m'ha sorprès que una persona que enraona tant no es posicionés més clarament sobre quina seria la solució que ella donaria al problema català, problema que, ho admeti o no, existeix, i que ve de molt lluny.

Finalment, i per no ser massa llarg, les seves explicacions sobre l'avanç del mar al cap de la Tordera van ser una mica confusos. Ha intentat explicar una sèrie de gestions fetes i que no van donar cap resultat, però m'ha està impossible d'entendre quines van ser aquestes gestions. Només sé que li van denegar el permís per actuar, sense poder esbrinar quina era aquesta actuació. Això sí, quedava clar que l'Ajuntament hauria de tenir totes les competències sobre les platges. Pagant els altres, va afegir dissimuladament.

Acabaré aquí, encara que l'entrevista va tocar més punts. Si, com a humil ciutadà, se'm permetés de donar un consell a la senyora alcaldessa, seria que preparés una mica més aquestes emissions radiofòniques i, sobretot, que fes un esforç per ser més pedagògica en el seu discurs. Els oients que, com un servidor, l'escoltem amb interès, però que no estem a la seva alçada ni tenim els seus coneixements sobre el detall de la vida municipal, li estaríem molt agraïts.

Entraran en guerra el Japó i la Xina?

Les comunicacions entre Pequín i Tòquio s'han trencat gairebé totalment en les últimes setmanes com a conseqüència de disputes territorials que amenacen cada vegada més amb un conflicte militar entre la segona i la tercera economies més importants del món. A l'arrel del conflicte es troben els greuges històrics profunds de dècades passades, que estan sorgint ara en forma d'una  guerra de paraules sobre el territori en el mar de Xina meridional. A més, un recent viatge pel primer ministre de Japó, Shinzo Abe, al controvertit Santuari Yasukuni (amb la finalitat d'homenatjar als soldats japonesos caiguts) va ser condemnat fortament per la Xina com una glorificació dels "Criminals de guerra" de Japó que van ser els autors d'actes "horribles" contra gran part d'Àsia oriental a la primera meitat del segle XX. De fet, les accions militars de Japó van ser "terribles" i varen provocar la massacre de milions de persones. No obstant això, la Xina tampoc és una santa, ja que és un dels pitjors genocides de la història.

El Japó està actualment advertint al món de les intencions de la Xina de dur a terme una agressió militar a la regió. Parlant a Davos, el primer ministre Abe ha declarat: "hem de... frenar l'expansió militar a Àsia, que en cas contrari se'ns podria escapar de les mans", i va afegir que "els pressupostos militars han de ser totalment transparents i han de tenir una divulgació pública en una forma que pugui verificar-se". Bona sort. La falta de transparència de Xina està fortament arrelada i el seu creixent poder militar seguirà amenaçant a tota la regió. Les tensions han augmentat tant que el partit governant de Japó recentment ha deixat a un costat la seva antiga (i mantinguda fins ara) promesa de "Mai tornarem a lluitar".

Qualsevol bon observador pot veure clarament que aquesta situació finalment arribarà  a desbordar-se en forma d'una guerra a gran escala que és probable que involucri a gran part d'Àsia oriental. I pel tractat entre els Estats Units i el Japó, les forces militars nord-americanes hauran d'anar a la confrontació quan arribi el moment. Xina és conscient de la implicació d'Estats Units en qualsevol futur conflicte, la qual cosa explica perfectament per què està desenvolupant nous míssils hipersònics dissenyats específicament per tenir com a objectiu els portaavions americans. A més, la Xina té un altre portaavions en construcció juntament amb una nova flota de bombarders indetectables i el vaixell de vigilància marina més gran del món.

Segurament que els caps freds prevaleran en el curt termini. Però un futur conflicte a la regió és inevitable. I com que la Xina segueix sent el motor del creixement econòmic del món, l'economia mundial serà una de les primeres víctimes quan les bombes comencin a caure.

Allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar

Hi havia a La Vanguàrdia d’ahir un parell d’articles sobre els problemes que tenen els propietaris dels càmpings del Cap de la Tordera, tant a Malgrat com a Blanes, ja que el mar els envaeix. Diuen que la culpa la té un enorme forat que es va fer quan, fa uns quants anys, es varen dragar, si no recordo malament, 150.000 metres cúbics de sorra davant del delta per omplir la platja de S’Abanell, a Blanes. A l’època, els propietaris dels hotels de la platja de S’Abanell acusaven els problemes que tenien perquè s’havia dragat el fons marí davant seu per omplir la platja de Malgrat. Es estrany que aquesta vegada ningú hagi acusat les obres fetes a la llera de la Tordera, que han reduït l’aport de sorra al delta.

La causa dell problema és, potser, la que diuen tant els de Blanes com els de Malgrat. O potser no. Ningú no sap com es mou la sorra del mar, ni si els corrents que la mouen es modifiquen o no, ni, si ho fan, quina és la causa.

 

Quan els enginyers costers decideixen si han de treure sorra i bombejar-la sobre una platja erosionada, fan servir models matemàtics per predir la quantitat de sorra que es necessitarà, quan i on l’han de posar, la velocitat a la que l’han de treure i el temps que l’obra sobreviurà davant de les tempestes i de l’erosió. El problema és que aquests models no tenen res a veure amb la realitat. Si es treu una quantitat de sorra del fons marí i es posa sobre la platja de qualsevol manera, segurament aquesta “obra kamikaze” no durarà gaire temps, però els projectes fets segons els models normalment no duren gens més, i almenys, aquesta solució no enganyarà a ningú ni portarà a cap certesa matemàtica falsa.

La naturalesa de la costa és massa complexa i depèn de massa processos que no s’entenen o que tenen poques mesures quantificades, de manera que, sigui quina sigui la decisió que es prengui pel problema del cap de la Tordera, serà simplement una qüestió de sort si es tracta d’una solució mitjanament duradora.

El problema ve que, ni a S’Abanell ni al cap de la Tordera no s’ha aplicat l’únic principi que funciona la majoria dels casos: allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar. Això, tothom ho sabia, tant els que van donar els permisos de construir com els que van construir.

Però el problema no ha fet més que començar, si tenen raó els que diuen que, amb l’augment de les temperatures, el nivell del mar anirà pujant i els fenòmens climàtics seran cada vegada més violents.

Malgrat 1914 – mort als dofins

Ja havíem parlat que l’any 1913 hi havia problemes de pesca, i que s’havia fet una reunió a primers de desembre per poder gestionar aquesta manca de peix a la costa de Barcelona, a la que va assistir l’alcalde de Malgrat.

El 21 de gener del 1914 La Vanguardia publicava una llarga ressenya sobre una nova reunió, a la que també va assistir l’alcalde de Malgrat, celebrada el dia abans, on es va decidir destruir els dofins, a base d’instal·lar metralladores als vaixells de vigilància i de recompensar els particulars que presentessin dofins morts amb 2,50 pessetes (només pels primers 200 dofins morts).

 Vint-i-cinc anys més tard, dia per dia, el poble de Malgrat era bombardejat per l’aviació franquista (veure el Punt Avui d’ahir)

L’encaix d’un poble del nord en un país del sud

He trobat molt interessant l’article de Cèsar Molinas publicat avui a El País, on el conegut escriptor parla, una vegada més de Catalunya i Espanya. No tractaré de resumir tot l’article aquí, ja que penso que és un escrit que s’ha de llegir sencer i, si fos possible, amb el cap reposat. Defineix el problema de l’encaix català a Espanya com l’encaix d’un poble amb mentalitat del nord en un país del sud, i penso que té força raó. 

Pensa que s’ha de superar la situació actual, restringida a dos interlocutors “bunkeritzats”, i té raó. Serà difícil, però, trobar líders, tant d’un cantó com de l’altre, amb idees obertes i amb capacitat d’influir positivament sobra la ciutadania. Diu també que una reforma de la Constitució en el sentit federal arriba tard, i té raó. Si reforma hi hagués, hauria de ser confederal, i encara.

On estic menys d’acord amb l’autor és quan diu que Catalunya va ser pobra durant els segles XVI i XVII, i que va ser el decret de Nova Planta el que va permetre que Catalunya es desenvolupés. Això mateix pensava jo fa un temps (ho deia en Vicens Vives), però fa relativament poc han aparegut alguns estudis històrics que demostren que Catalunya, així com tota la zona mediterrània, no va sofrir la crisi econòmica intensa de Castella durant els segles esmentats.

En aquest temps de Twitter i Facebook, on els escrits una mica llargs no són gaire seguits, val la pena passar una estona llegint i reflexionant sobre el que ha escrit Cèsar Molinas.

L’atur registrat a Malgrat

L’atur registrat a Malgrat ha baixat, en mitjana anual de 2013, respecte de la mitjana de l’any 2012. La disminució ha sigut molt petita, ja que no arriba al 1 %, però, si les coses no es torcen, sembla que ham arribat a un màxim.

El mes de desembre s’han realitzat a Malgrat 144 contractacions, de les que 124 eren temporals. Tenint en compte que l’atur de desembre es va reduir, comparat amb el de novembre, en 24 persones, podem deduir que la contractació indefinida és lluny d’estar a la vista: els que contracten, diguin el que diguin, no tenen confiança en el futur. Dels 144 contractes del mes de desembre, 99 són del sector serveis, 20 del sector agrícola, 15 del sector industrial i 10 de la construcció.

Malgrat, al apostar fonamentalment pel turisme, demostra tenir una economia poc equilibrada i a la que li costarà restablir-se (com la majoria dels pobles del Maresme, tot sigui dit).

El deute xinès amenaça amb una nova crisi financera

Aquest és un tema del qual no es parla però que, si les dades són certes, pot marcar el futur econòmic mundial dels propers anys. Els creixents nivells de deute de la Xina amenacen amb desencadenar una nova crisi financera. Segons les últimes estimacions, els passius en poder de les empreses no financeres de la Xina poden excedir el 150 % del PIB el 2014, i aquesta bola de neu del deute pot fer-se cada vegada més gran i convertir-se en una crisi. Les probabilitats de morositat a partir de l'any podrien augmentar pel fet que més i més empreses xineses depenen dels nous préstecs per poder pagar el deute antic.

La bombolla del deute de la Xina ja arriba als 24 bilions de dòlars. Molts inversors saben que des de l'any 2008, el crèdit a la Xina s'ha disparat en 15,4 bilions de dòlars, partint d'un deute d'una mica menys de 9 bilions el 2008, fins a arribar a la xifra espectacular de 24 bilions (més que els sistemes bancaris japonès i americà combinats)

En comparació, els actius bancaris totals dels Estats Units varen créixer gairebé 2,2 bilions dòlars durant aquest mateix període de temps, com es pot veure a la figura (a la figura es parla de trilions, en anglès, que equivalen a bilions, en català )

Les autoritats monetàries xineses estan intentant frenar la bombolla de crèdit més gran del món, que segueix sent extremadament vulnerable a uns majors costos d'endeutament. Aquest sorprenent creixement del crèdit de la Xina en els últims anys no té precedents, i ja es qualifica com la bombolla més gran de la història del món. En els últims cinc anys, el creixement del crèdit a la Xina ha crescut en gairebé un 30% anual, superant àmpliament les xifres anuals del creixement del seu PIB, que ha estat d'un 8 % anual aproximadament.

Per posar això en perspectiva, la taxa de creixement del crèdit de la Xina és molt més grossa que la que va precedir l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó el 1990, la crisi de Corea del Sud 1998, i fins i tot a la més recent explosió del crèdit subprime als els Estats Units. També supera a la taxa de creixement del crèdit a Espanya, que va precedir la crisi que estem patint, i de la que probablement trigarem a sortir.

En el seu estil clàssic, la Xina ha intentat gestionar la percepció dels mercats prohibint als periodistes informar sobre aquests 24 bilions de dòlars de deute, que s'ha convertit en una bomba de temps, ja que les taxes d'interès locals comencen a disparar-se. Mentrestant, els diners calents continuen fluint fora de la Xina: molts inversors xinesos rics estan movent quantitats rècord de diners fora del país per invertir-lo en actius estrangers (béns arrels nord-americans i europeus , metalls preciosos , etc.) Quin és el següent pas? No ho sabem, però és pràcticament impossible que tant la Xina com l'economia mundial surtin il·lesos d'aquesta bogeria monetària. És hora d’anar-se preparant.

HowChina'sStunning $15 Trillion In New Liquidity Blew Bernanke's QE Out Of The Water

El sol té una taca immensa

La imatge del sol del dia d’ahir ens mostra una taca immensa, més grossa de el planeta Terra sencer, com es pot veure a les imatges: a la segona es mostra una imatge de la Terra, a la mateixa escala que la taca, per poder comparar les dimensions.

Aquesta taca solar ha estat batejada com la taca nº 1944 de l’actual cicle solar.

Es pot veure a simple vista quan el sol es pon; això sí, prenent precaucions, fent servir un vidre fosc per no cremar-nos la retina.

Seran suficients les collites futures per alimentar 9.000 milions de persones?

Al voltant del 30 per cent dels principals cultius mundials de cereals - arròs, blat i blat de moro - pot haver assolit els seus màxims rendiments possibles en els camps agrícoles, segons un estudi de la Universitat de Nebraska - Lincoln publicat el mes passat a la revista Nature, i titulat Distinguishing between yield advances and yield plateaus inhistorical crop production trends.

Aquests resultats plantegen inquietuds sobre els esforços que s’estan fent per augmentar la producció d'aliments per satisfer la creixent població mundial.

Els rendiments d'aquests cultius s'han reduït o s’han estancat recentment. Les projeccions de produccions futures que troben que la seguretat alimentària mundial està garantida es basen normalment en un constant augment del rendiment, una tendència que aquesta investigació suggereix ara que podria no ser possible.

Les estimacions de la futura producció mundial d'aliments i la seva capacitat per satisfer les necessitats alimentàries d'una població que s'espera que creixi de 7.000 a 9.000 milions l’any 2050 s'han basat en gran mesura en projeccions de les tendències històriques. Aquestes tendències passades, però, han estat  dominades per la ràpida adopció de noves tecnologies (algunes de les quals eren innovacions que es repetiran difícilment) el que va permetre un augment de les collites: el que es va anomenar “revolució verda”, que es va produir a partir dels anys 60.

Com a resultat, les projeccions dels futurs rendiments dels cultius han estat segurament massa optimistes.

Els autors de l’estudi van estudiar les tendències de rendiment del passat alls països amb una producció de cereals més important i presenten proves en contra de l’escenari que s’havia projectat, consistent en un augment continu del rendiment dels cultius. Les seves dades suggereixen que la taxa d'augment del rendiment agrícola ha disminuït o s’ha parat per un o més dels principals cereals en moltes de les zones més intensament conreades del món, que inclouen l'est d'Àsia, Europa i els Estats Units.

Aquesta disminució o estancament de l'augment de rendiment afecta el 33 per cent dels principals països productors d'arròs i el 27 per cent dels principals països productors de blat.

Tendències del rendiment dels cultius dels tres principals cereals (arròs, blat i blat de moro) a les principals regions productores des de la revolució verda dels anys 60

A la Xina, per exemple, l'augment dels rendiments dels cultius en el blat s'ha mantingut constant, i la taxa d'augment de rendiment de blat de moro ha disminuït en un 64 per cent per al període 2010-2011 en relació amb els anys 2002 a 2003, malgrat un gran augment de la inversió en investigació i desenvolupament agrícoles, educació i infraestructura per a tots dos cultius.

Això suggereix que la rendibilitat d'aquestes inversions està disminuint constantment en termes d'impacte sobre l'augment de rendiment de les collites.

De manera que, de no produir-se novetats tècniques importants al sector agrícola, és probable que hi hagi moltes dificultats per alimentar la població humana conforme el seu número vagi augmentant. I això malgrat que s’estan augmentant força, des de fa deu anys, les superfícies cultivades.

Tendències de la superfície cultivada de cultius bàsics (triangles vermells) i dels tres principals cereals: arròs, blat i blat de moro (triangles grocs)

La directiva europea sobre l'estalvi d'energia

La directiva europea 2012/17 va ser aprovada pel Parlament europeu el 25 d'octubre del 2012, i obliga a Espanya a reduir el consum d'energia primària un 1,5 % cada any des del 2014 fins el 2020, agafant com a referència el consum de 2013, ja que preveu augmentar l'eficiència energètica un 20% d'aquí a l'any 2020.

Espanya va tenir un màxim de consum d'energia primària l'any 2007, amb 160 milions de TEP (tones equivalents de petroli), i des de llavors aquest consum ha anat disminuit fins als 145 milions de TEP l'any 2012 (darrer any conegut), una disminució del 9,4 %. Aquesta disminució ha sigut deguda únicament als efectes de la crisi. S'haurà de reduir fins als 130 milions de TEP en set anys, és a dir, uns 15 milions de TEP. No solament això, sinó que s'hauran de millorar els mètodes per comptar-la, ja que actualment no són suficientment precisos.

Aquesta directiva haurà d'estar transposada al dret espanyol abans del 5 de juny d'aquest any, i el govern ha comunicat a la Comissió Europea, el passat mes de desembre, l'objectiu mínim d'estalvi, que és de 15,979 milions de TEP. Abans del 15 d'abril haurà de presentar un nou Pla nacional d'acció per l'eficiència energètica 2014-2020, que haurà de reprendre el del govern del senyor Zapatero (que era pel període 2011-2020) i modificar-ne els objectius.

Encara no s'ha decidit l'esquema d'aquest pla d'acció, i són molts els sectors afectats, no només el petrolífer, però l'única cosa que és clara és que a l'abril d'aquest any el Govern ha de tenir un pla preparat per presentar a Europa, explicant com es pensa aconseguir una reducció tan important. Dins de les diverses mesures possibles per disminuir el consum es contempla explícitament elevar la fiscalitat dels carburants quan es depassin certs topalls de consum a les gasolineres. Aquesta opció d'augmentar la recaptació és la més natural pel Govern, perquè a part de ser fàcil d'implementar augmenta els ingressos en un moment crític per a Espanya, però no ajudarà gens a sortir de la crisi.

Haurem d'esperar fins a Abril per saber quina forma pren aquest pla d'estalvi forçós...

Les rendes primàries i les rendes disponibles a Espanya

No solament de balances fiscals viu l’home, almenys per comparar la distribució de rendes a Espanya. Per això definirem què són les rendes primàries i les rendes disponibles.

La renda primària comprèn els ingressos de les llars generats directament a partir de les transaccions del mercat, en particular, la compra i venda dels factors de producció. Això inclou com a element principal la remuneració dels assalariats, és a dir, els ingressos de la venda de mà d'obra com a factor de producció. Les llars privades també poden rebre ingressos de diferents actius, especialment interessos, dividends i rendes. Hi ha també els ingressos de l'excedent net d'explotació i els de l'autoocupació. Els interessos i rendes a pagar es registren com a elements negatius per a les llars. El saldo de totes aquestes transaccions es coneix com la renda primària de les llars privades.

La renda disponible de les llars és el saldo de rendes primàries  i la redistribució dels ingressos en efectiu. Aquestes operacions comprenen les cotitzacions socials pagades, prestacions socials en espècie rebudes, els impostos corrents sobre la renda i el patrimoni pagats, així com altres transferències corrents. La renda disponible no inclou les transferències socials en espècie procedents d'administracions públiques o institucions sense ànim de lucre al servei de les llars.

De manera que si fem la diferència entre la renda primària i la renda disponible podrem veure les cotitzacions socials pagades, les prestacions socials en espècie rebudes, els impostos corrents sobre la renda i el patrimoni pagats, així com altres transferències corrents.

Agafant les dades d’Eurostat de l’any 2010 (que és el darrer publicat) els que més “paguen” són els feliços habitants de la comunitat de Madrid. Catalunya és la segona, però es manté en el quart lloc tant en renda primària com en renda disponible. Els més beneficiats són els asturians, que no paguen, sinó que cobren, i els més perjudicats són els illencs.