Adjectius

Deia el mestre Josep Pla que una de les tasques més difícils del difícil art d’escriure era la de trobar l’adjectiu adequat. Jo hi afegiria que molts tenim, quan escrivim, la mania d’adjectivar-ho tot, moltes vegades sense cap necessitat. Quan llegeixo, m’agrada fixar-me en els adjectius que l’autor fa servir. Em diverteix imaginar-me la seva personalitat a través de la seva manera d’adjectivar.

He llegit la nota de premsa publicada per l’Ajuntament per explicar al ciutadà el perquè de l’acció civil i penal contra la revista som-hi. i hi he trobat dues frases on els adjectius emprats m’han cridat l’atenció:

- La llibertat d’expressió i el dret a la informació són pilars essencials del sistema democràtic i l’exercici de la sana crítica fins i tot enriquidora per qui exerceix la responsabilitat de governar,...

- L’acció exercida no pretén, en definitiva, eliminar la crítica o la justa discrepància,...

Què volen dir els adjectius sana, davant crítica, i justa, davant discrepància?

Qui pot definir que una crítica és sana? Una crítica és una crítica, i punt. No hauria de ser ofensiva per les persones, no hauria de ser acompanyada d’insults, però, per què hauria de ser sana? L’adjectiu sa es refereix a tenir salut, a l’absència de corrupció, a ser bo per la salut. Què té a veure aquest adjectiu amb la crítica. Res, em sembla a mi.

I qui ens diu que una discrepància és o no és justa? Una cosa justa és conforme a la justícia, és imparcial. L’adjectiu just pot ser també referit a quelcom d’escàs o a una cosa que s’adapta exactament a allò a què és destinat. En la nota de premsa, lògicament, l’adjectiu just es deu referir a la justícia, a la imparcialitat de la discrepància. Però si vostè té un model de poble i jo en tinc un altre, i, per tant, discrepo de vostè, la meva discrepància és justa i imparcial? O la meva discrepància és injusta i parcial? La meva discrepància és discrepància a seques. L’adjectiu just, referit a la discrepància, només pot tenir un sentit de limitació de la meva possibilitat a expressar una opinió diferent de la seva.

En fi, dues ocasions perdudes per simplificar l’escriptura i per fer-se més fàcilment entenedor.

A no ser que l’ús d’aquests dos adjectius reveli un subconscient autoritari del (o dels) que ha escrit la nota de premsa, que es concretaria en posar límits a la llibertat d’expressió, segons la seva conveniència. Salvant les distàncies, l’ús d’aquests dos adjectius em recorda allò del sano contraste de pareceres, expressió tan estimada d’un il•lustre general.