Ahir vaig rebre el som-hi! del mes d’abril. Tenia curiositat per veure si la senyora alcaldessa accediria a ser-hi entrevistada, després de l’acció penal i civil contra la revista. Hi ha accedit, i, per explicar-ho, se’n ha sortit força bé: “En primer lloc, voldria donar les gràcies, abans que res, al Sr. Soto per l’entrevista, compromís que vaig prendre amb ell fa ja uns mesos. També a la revista, per l’espai que ofereix als caps de llista”
L’entrevista és llarga, amb uns monòlegs llarguíssims de la regidora, a voltes amb un raonament un xic espès, almenys després d’una primera lectura. Només comentaré avui el que diu fent referència a l’acció penal i civil contra el som-hi!. Més endavant, desprès de tornar a llegir l’entrevista unes quantes vegades, decidiré si val la pena fer-ne un comentari global.
“Pretendre que el que no s’aconsegueix per via democràtica es pugui aconseguir per la demagògia, les males maneres o l’erosió sistemàtica, és un mal que perjudica les normes de convivència i les normes del joc democràtic”.
Vegem què és la demagògia: política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal•laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.
I vegem què és l’erosió: depressió produïda a la superfície d’un cos pel fregadís d’un altre.
Aquestes dues definicions es poden aplicar, de manera figurada, al que vol dir la regidora. La demagògia seria utilitzar mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a una desaprovació de la seva política, i l’erosió seria anar repetint sempre el mateix per desgastar-la políticament. Es el que fan tots els polítics que es troben a l’oposició.
“La crítica sana és legítima, el pensar diferent també ho és, donar alternatives també, discrepar, opinar,... tot és permès. El que no és permès és la mentida, la difamació, l’erosió continuada de l’adversari.
Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal? Cal que la Cope parli amb menyspreu, per parlar d’una persona o d’un tema? Cal que una revista permeti cada mes, durant quatre anys, cartes que ofenen a una persona o a una institució i, a més, de forma anònima? Es això llibertat d’opinió? Si ho fessin a algú de vostès què diria?”
El dir que la difamació no és permesa, la regidora té raó. Pel que fa a la mentida, si és que n’hi ha hagut alguna, el millor és desmentir-la el més aviat possible. I, si parlem d’erosió, és el pa de cada dia del joc (o de la lluita) polític. De manera que l’erosió de l’adversari no deu pas ser tan prohibida com diu la regidora.
Si una persona que es sent “erosionada” contínuament acudeix als tribunals, el més probable és que l’enviïn a fer punyetes. No sent llicenciat en dret, ho he preguntat a un conegut que és magistrat. M’ha dit que el delicte d’erosió no existeix.
Ja he expressat la meva opinió pel què fa als arguments de l’acció penal i civil. Aquesta acció estava basada en un possible delicte d’injúries i calúmnies. Al meu parer, no n’hi havia cap, però em puc equivocar. Ara s’invoca un delicte d’erosió. Em sembla que aquest canvi de denominació del possible delicte demostra que no es tenen pas les idees massa clares.
Estic d’acord, però, amb una frase de la senyora alcaldessa: “Es clar que si un se sent “erosionat” contínuament, existeixen els tribunals, però jo em pregunto, cal?”. La resposta lògica a aquest però jo em pregunto, cal? seria no. Però la regidora ha triat la resposta contrària. No ho trobo pas gaire coherent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada