De veritat el pitjor de la crisi ja ha passat?

Això és el que ens diuen dia sí i dia també, des de les instàncies governamentals i des dels comentaris dels economistes. Però no de tots els economistes.

Hi ha qui opina (Santiago Niño Becerra, autor del llibre “El Crash del 2.010”) que la crisi començarà veritablement cap a mitjans del 2.010, quan es comenci a veure que totes les mesures preses fins ara no funcionen. La causa és que l’endeutament és enorme, no només l’endeutament dels particulars i de les empreses, com fins ara, sinó que s’hi ha d’afegir l’endeutament de l’estat. Els bancs i caixes tenen uns forats molt importants, encara que no els vulguin admetre. La majoria de la gent ja té tots els electrodomèstics i televisors necessaris, raó per la que la demanda d’aquests productes serà relativament petita.

Tot això vol dir que la renda per càpita disminuirà per tothom, i que, a Espanya, un país molt dependent del petroli i del carbó d’importació, amb una estructura econòmica basada en la construcció, el turisme, l’automòbil i les infraestructures poc rendibles (com ara les del AVE), no podrà absorbir tota la població que no generi suficientment de valor. La tassa d’atur podria arribar al 30 % el 2.011.

El consum s’haurà de regular, sobre tot el de productes estratègics, com els carburants, bé per un augment molt important dels preus, bé per una restricció del consum (llibreta de racionament).

Des dels anys 50 hem viscut cada vegada millor, i des de l'any 2.000 el creixement econòmic mundial i espanyol s'ha disparat. Això s'ha acabat, a partir d'ara ens hem de mentalitzar a viure cada vegada pitjor, no millor. Serà una crisi dura, d'uns 10 anys, però es superarà, com tot, no serà la fi del món, mai ho és, però les coses mai tornaran a ser com van ser. Les coses seran fetes d'una altra manera. El mode de producció haurà canviat.

En els últims 2000 anys hi ha hagut 18 crisis sistèmiques, l'última el 1929. Aquesta crisi durarà uns 10 anys, com gairebé totes les crisis sistèmiques que hi ha hagut. Els anys 2008 i 2009 són de precrisi, el més dur de la crisi seran els anys 2010, 2011 i 2012, a partir d'aquí s'estancarà, per iniciar la recuperació lentament a partir del 2015, aproximadament, i sortir del tot sobre 2018.

S’haurà d’entretenir el personal, que veurà molta televisió, raó per la que la producció d’oci massiu serà una indústria que funcionarà bé. També funcionaran bé els oficis relacionats amb la salut, les energies renovables, la logística, la recuperació, el reciclatge i la reparació. Probablement també la biotecnologia. Es treballarà per reduir el malbaratament dels recursos bàsics, com l’energia i l’aigua.

S’haurà de crear un nou model productiu, però l’inconvenient és que per fer-ho farà falta uns recursos financers importantíssims, que no tenim, ja que estem molt (massa) endeutats.

Lucidesa o pessimisme? La veritat és que no en sé res. Però el fet que altres diuen que estem arribant al “pic del petroli”, amb tot el que això comporta, em fa sentir poc optimista quan penso en el futur que espera als nostres descendents i als joves. Als que ja tenim una edat que podríem considerar venerable, aquest futur tant negre, si és veritat que és el que s’acosta, ens afectarà, amb tota certesa, durant menys de temps que als altres.

Nota: si no teniu temps de llegir el llibre, hi ha un resum molt complet.