Quan veiem els càlculs que es publiquen sobre l'efecte directe de l'augment del CO2 en l'atmosfera, al passar de 300 ppm (parts per milió) a 600 ppm, ens trobem que és de 0,67 a 1,46 ºC. Observem també que l'augment de l'efecte hivernacle del CO2 disminueix a l'augmentar aquest. Segons Richard Lindzen l'efecte hivernacle de CO2 ja està gairebé saturat. El CO2 capta solament una part de les radiacions infraroges, les corresponents a certes longituds d'ona. Així que per molt que augmentés la seva concentració en l'atmosfera, l'altra part de les radiacions infraroges terrestres se li escaparia sempre.
No obstant això, els models que ens proposa el IPCC (International Panell for Climate Change) ens donen un augment de 2 a 6 ºC. Això és degut al fet que aquests models consideren que l'efecte hivernacle directe del CO2 ha de corregir-se mitjançant el que es diuen retroalimentacions, o efectes induïts. Així, per exemple, si l'augment del CO2 provoca un augment de la temperatura de l'aigua del mar, augmentarà la seva evaporació, el que podria augmentar la quantitat de vapor d'aigua de l'atmosfera, augmentant l'efecte hivernacle.
Malgrat que la magnitud de l'escalfament global antropogènic depèn principalment dels aspectes positius de retroalimentació en el sistema climàtic, no es coneix la forma d'amidar realment la retroalimentació a partir de les dades de les observacions.
L’IPCC ho ha reconegut en l'informe del IPCC AR4, al final de la secció 8.6, que es titula "La sensibilitat del clima i les retroalimentacions": “S'han proposat un bon nombre de proves de diagnòstic... però poques s'han aplicat a la majoria dels models actualment en ús. A més, no està clar quines proves són fonamentals perquè siguin obligatòries en les projeccions futures (d'escalfament). En conseqüència, encara no s'ha desenvolupat un conjunt de mesuraments per als models que podria ser utilitzat per a reduir el rang d'error de les retroalimentacions en un plausible canvi climàtic i de la sensibilitat del clima”.
Aquesta és una afirmació més que sorprenent, encara que és només un paràgraf entre molts, i ha passat desapercebut (voluntàriament o no) pels quals ens volen imposar la seva visió catastrofista.
Recomano llegir el treball publicat per Lindzen (el mateix citat anteriorment) i Choi (2009), que calcula com satèl•lit amida com ha variat la radiació en els tròpics (energia solar + infraroig) amb els canvis de temperatura de la superfície durant un període de 15 anys, segons les dades registrades pel satèl•lit Earth Radiation Budget Satellite (ERBS, 1985-1999).
El satèl•lit ERBS va fer un experiment (ERBE) que va mesurar per primera vegada els canvis globals a l'energia infraroja solar absorbida i emesa en una escala de temps de més d'un decenni. Aquestes mesures són fonamentals per a la nostra comprensió de la retroalimentació al sistema climàtic, i per tant, qualsevol estimació de com el sistema climàtic respon a les emissions antropogèniques de gasos d'efecte hivernacle. Aquestes mesures es varen completar amb altres fetes pel satèl•lit CERES.
Els autors van demostrar que la pèrdua de la radiació de la Terra observada pel satèl•lit va augmentar considerablement amb l'escalfament, sovint en excés de 6 watts per metre quadrat per grau (6 W m-2 K-1). En marcat contrast, tots els models climàtics computats que van examinar donaven exactament el resultat contrari, ja que diuen que l'atmosfera atrapa més radiació amb l'escalfament en lloc de la alliberar més, com va observar el satèl•lit. Això es veu bé en els gràfics: els models prediuen que, a més temperatura de la superfície del mar (SST), menys radiació infraroja es desprendrà cap a l’exterior, mentre que les observacions indiquen exactament el contrari.
La conseqüència d'aquests resultats és clara: la majoria, si no tots, els models climàtics que prediuen que l'escalfament global són massa sensibles i per tant vaticinen un escalfament massa important com a resposta a les emissions de diòxid de carboni de la humanitat.
No obstant això, per ser honestos, hem de dir que les mesures de radiació del ERBS no són molt fàcils d'analitzar, a causa de la deriva diürna - nocturna de l'òrbita del satèl•lit, de manera que ha hagut de recalibrar les mesures. Per tant, les conclusions s'han de confirmar amb noves mesures i nous estudis.
Evidentment, aquest resultat no ha estat tingut en compte per aquells a qui els interessa convèncer-nos que les prediccions catastrofistes sobre el canvi climàtic responen a una realitat. Pel que acabem de veure, és possible, per no dir probable, que les previsions que ens anuncien siguin bastant exagerades.
També és recomanable llegir el resum de la conferència que acaba de fer el Dr. Lindzen al MIT, on és professor de climatologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada