El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (i 5) – què podem fer per adaptar-nos més ràpidament i amb èxit?

Aquesta és la darrera entrega sobre el Diagnòstic Alternatiu. Recordaré que aquest Diagnòstic diu que la causa profunda de la crisi és que hem arribat o estem a punt de fer-ho, al Pic del Petroli. Es a dir, al moment en que la producció de petroli es comença a reduir. Si aquest Diagnòstic Alternatiu és exacte, la crisi actual és molt més important del que ens pensem, i els remeis que s’han pres no són els adequats.

En lloc d’intentar apuntalar els bancs i les companyies d’assegurances amb rescats milionaris, probablement hauria sigut millor simplement deixar que caiguessin, encara que tinguéssim conseqüències desagradables a curt termini, ja que de totes maneres tard o d’hora cauran. Com més aviat es substitueixin per institucions que serveixin les funcions essencials dins d’una economia de contracció, millor estarem tots.

Mentrestant, els líders de pensament de la societat han de començar a explicar, en termes mesurats i comprensibles, que el creixement no tornarà i que el món ha entrat en una nova fase econòmica sense precedents, però que tots podem sobreviure i prosperar en aquest difícil període de transició si ens apliquem i treballem junts. El cor d’aquesta reeducació general ha de ser un reconeixement públic i institucional de les tres regles bàsiques de la sostenibilitat:

- el creixement de la població no pot ser sostingut;
- el ritme d’extracció actual de recursos no renovables no pot ser sostingut;
- i la utilització dels recursos renovables serà sostenible només si es fa a ritmes inferiors als de la seva reposició natural.

Sense energia barata, el comerç mundial no pot augmentar. Això no significa que el comerç vagi a desaparèixer, només que els incentius econòmics a canviaran inexorablement a mesura que els costos de transport augmentin, afavorint la producció local per al consum local. Però això pot ser una bona manera d’expressar-ho: quan es plantegi l’escassetat de combustible, els fràgils sistemes de provisió mundials es podrien veure pertorbats, amb terribles efectes per als consumidors al tallar les fonts de productes necessaris. Per tant, una prioritat important ha de ser la construcció de la resiliència de les comunitats a través de la preferència de les necessitats locals d’abastament i el manteniment de grans reserves regionals, especialment d’aliments i combustible.

En l’actualitat fa falta una mitjana de 8,5 calories d’energia de petroli i gas natural per produir cada caloria d’energia alimentària. Sense combustible barat per a l’agricultura, la producció agrícola es desplomarà i els agricultors aniran a la fallida, a menys que es duguin a terme esforços actius per reformar el sector agrícola per reduir la seva dependència dels combustibles fòssils.

Òbviament, les fonts d’energia alternatives i les estratègies d’eficiència energètica han de ser una prioritat important, i han de ser objecte d’una intensa recerca utilitzant un espectre de criteris acuradament escollits. Els millors candidats hauran de ser finançats amb fermesa, tot i que els combustibles fòssils continuïn sent relativament barats: el temps necessari per a la construcció d’una infraestructura d’energia renovable es mesura inevitablement en dècades i per tant hem de començar el procés ara en comptes d’esperar que les forces del mercat ens hi portin.

Davant les crisis de crèdit i (possiblement) monetàries, seran necessàries noves formes de finançament d’aquests projectes. Donat que els nostres actuals sistemes monetari i financer es fonamenten en la necessitat de creixement, es requereixen noves formes de diners i la creació de noves formes d’emissió de crèdit. S’han utilitzat considerables quantitats de matèria gris per trobar solucions a aquest problema, i algunes comunitats ja estan experimentant amb cooperatives de capital, monedes alternatives, i bancs sense interès.

Amb el petroli cada vegada més car en termes reals, necessitarem maneres més eficients d’aconseguir persones i béns locals. La nostra primera prioritat en aquest sentit ha de ser el de reduir la necessitat de transport amb una millor planificació urbana i amb sistemes de producció relocalitzats. Però on el transport sigui necessari, el ferrocarril i el metro lleuger seran probablement preferibles a cotxes i camions.

Nosaltres també necessitem una revolució en l’entorn construït per minimitzar la necessitat de calefacció, aire condicionat i il•luminació artificial en totes els nostres llars i edificis públics. Aquesta revolució ja està en marxa, però actualment és molt lenta degut a la inèrcia dels interessos establerts a la indústria de la construcció.

Per a aquests projectes es necessita més que crèdits locals i diners, sinó que també requereixen mà d’obra qualificada. Hi haurà una demanda no només per als instal•ladors de panells solars i d’aïllament de les cases: també es necessitaran milions de nous productors d’aliments i constructors de la infraestructura de baix consum d’energia. Una àmplia gamma de noves oportunitats pot obrir-se per substituir els llocs de treball que desapareguin en la comercialització i el finançament -si hi ha formacions barates disponibles en els col•legis de la comunitat local.

Cal assenyalar que l’import dels rescats i garanties de crèdit recentment consentits pels estats representen al voltant de 40.000 euros per cada home, dona i nen dels països desenvolupats. Aquest nivell d’inversió podria pagar tots els aspectes necessaris per a la capacitació laboral, garantint alhora el subministrament universal de les necessitats bàsiques durant la transició. Què hauríem de rebre a canvi pels nostres diners? Un sentiment col•lectiu que, en un moment de crisi, ningú es quedi enrere. Sense el sentiment de cooperació que aquesta xarxa de seguretat podria ajudar a generar, de manera similar al que es va aconseguir amb el New Deal, però a una escala encara més gran, la contracció econòmica podria degenerar en una terrible lluita per les restes del període de decadència industrial.

Encara que sigui un tema contenciós, s’ha d’abordar la qüestió de la població. Tots els problemes que tenen a veure amb els recursos són més difícils de resoldre quan hi ha més persones que necessiten aquests recursos. S’han de fomentar famílies més petites i s’ha d’establir una política d’immigració coherent amb un objectiu de no-creixement de la població. Això té implicacions de política exterior: cal ajudar a que altres nacions tinguin èxit amb el seu propi desenvolupament econòmic de transició per tal que els seus ciutadans no hagin d’emigrar per sobreviure.

Si el creixement econòmic deixa de ser un objectiu assolible, la societat haurà de trobar millors maneres de mesurar l’èxit. Els economistes han de canviar l’avaluació de benestar amb l’instrument del PIB, i començar a prestar més atenció als índexs de capital humà i social en àmbits com l’educació, la salut, i els assoliments culturals. Aquesta redefinició de creixement i el progrés ja s’ha iniciat en alguns sectors, però en la seva major part encara no s’ha assumit pels governs. S’ha començat a fer a França, però encara sense resultats pràctics.

Si tot això es fa el resultat final serà una tipus de vida més satisfactori per la gran majoria dels ciutadans, oferint més sentit de comunitat, més connexió amb el món natural, un treball més satisfactori, i un medi ambient més saludable. Molts estudis han demostrat repetidament que els nivells més alts de consum no es tradueixen als nivells elevats de satisfacció de la vida. Això significa que si el "progrés" pot ser pensat en termes de felicitat, més que en termes d’una constant acceleració del procés d’extracció de matèries primeres i de convertir-les en productes que ràpidament es converteixen en residus, llavors el progrés pot continuar. En qualsevol cas, la "venda" d’aquest enorme projecte sense precedents per al públic en general serà necessari, destacant els seus beneficis. Diverses organitzacions ja estan estudiant els missatges i els aspectes de relacions públiques de la transició. Tanmateix, els responsables han d’entendre que la busca del camí a seguir significa no prometre el que no pot ser entregat, com per exemple un retorn a l’època de creixement i consum irreflexius.

Però tot això, per ara, no és el llenguatge de cap govern. De manera que, si el Pic del Petroli ja ha arribat, ens troba molt poc preparats. Si arriba d’aquí a deu anys, potser seria hora de despertar.