El discurs econòmic del president del govern central

Ahir, el senyor Rodríguez Zapatero va clausurar a Pamplona el XXV congrés del metall del sindicat UGT. Va tornar a reafirmar, l’home, que si sortim un o dos trimestres més tard que els altres de la recessió no té cap importància, ja que varem entrar en recessió després que els altres. Oblida aquest bon home que la nostra crisi és més aguda que la dels altres països degut a que el creixement la l’economia espanyola va ser molt important durant molts anys, però va ser un creixement fictici, un creixement amb peus de fang, ja que estava basat en l’endeutament del personal i de les empreses. La balança de pagaments era fortament deficitària (la més deficitària per càpita dels països industrialitzats, al mateix nivell que la dels Estats Units, però amb una economia molt més feble que la d’aquest país). I ara hem de pagar tots aquells excessos, cosa que ens durà molt de temps.

Tot això ho oblida aquest senyor, bé perquè encara no li han explicat, bé perquè és conscient que el seu govern va lloar (recordem que era una economia de Champions League, i que, havent sobrepassat Itàlia, aviat atraparíem França) i va impulsar aquest creixement fictici, i no es vol confessar corresponsable de l’allargament de la crisi a Espanya ni del augment tan brutal de l’atur que estem patint.

Realment, escoltar un discurs com el que ahir va pronunciar el senyor Rodríguez no convida a l’optimisme. Un senyor que no sap, o que no vol saber, que la crisi econòmica espanyola té un component agreujant que no tenen altres economies, i que, per tant, planteja malament el problema, difícilment pot contribuir a impulsar una solució. Es a dir, que trigarem a recuperar una economia correcta, amb una taxa d’atur socialment acceptable. Menys mal que tenim cada vegada més economia submergida, de la que ningú parla, i que permet una certa pau social: és a aquesta economia submergida i no als sindicats a qui el senyor president hauria d’agrair aquesta tranquil•litat del personal, que diu que no oblidarà mai.

Però si és inquietant el discurs econòmic del senyor Rodríguez, encara ho és més la cara de boig amb la que va dir que, durant aquesta crisi, a Espanya s’havien respectat, i fins i tot augmentat, si us plau, els drets dels treballadors. Per mi, amb tots els respectes, aquest home ha perdut el cap.