Una polèmica a l’Ajuntament

Al viure lluny de Malgrat, havia fet el propòsit de no escriure sobre la política municipal, si no fos per temes o projectes importants, dels que pogués tenir uns informació relativament completa. Però m’ha cridat l’atenció la carta que ha publicat el PSC de Malgrat, que reprodueixo a continuació, encara que sigui una mica llarga:

 

MÉS INVERSIONS POSITIVES PER MALGRAT ATURADES

Des del GPM PSC Malgrat, després del darrer ple municipal, volem expressar el nostre sentiment de decepció i tristesa amb l’actitud i les accions que, un cop més, han tingut la oposició en bloc. En el ple municipal, l’equip de govern (PSC-PP), fruit del superàvit aconseguit del pressupost de 2013 a través d’una gestió econòmica responsable, vam presentar una modificació pressupostària dividida en 21 punts. En aquests punts hi havia diverses inversions importants pel municipi i també inversions per a la gestió del dia a dia de l’Ajuntament com podeu veure a continuació:

-         Equipament informàtic (fotocopiadora, ordinadors per la sala de formació de l’Àrea de Serveis Personals, ordinadors per l’Escola d’Adults i programes informàtics): 58.000 euros.

-         Aplicacions informàtiques (compres de llicències, actualització base de dades): 30.000 euros.

-         Expropiació terreny Avinguda Verge de Montserrat (necessari per tirar endavant el projecte d’urbanització del carrer): 196.000 euros.

-         Adquisició de finques (finques del Carrer Castell per ordenar la zona i destinar-ho a zona verda; finca Alcalde Pedani per la continuació del trànsit amb Carrer Besós i finca del Carrer Riera per urbanització riera can Feliciano): 100.000 euros.

-         Projecte tècnic pont del Carrer Passada (l’objectiu és fer un càlcul per conèixer quina capacitat de càrrega té el pont després de 100 anys de la seva construcció per seguretat): 30.000 euros.

-         Comprar 2 àrees de contenidors soterrats (Ca l’Arnau de major capacitat i Plaça Catalunya): 75.000 euros.

-         Comprar contenidors de superfície (no hi ha recanvi): 7.500 euros.

-         Rehabilitació edifici GEM (es tracta d’ampliar l’actual local del GEM per absorbir la gran quantitat de socis que té i responent a una demanda històrica): 225.000 euros.

-         Instal·lació de fontaneria i sanitaris del Col·legi Marià Cubí (renovar la xarxa antiga existent i responent demanda d’AMPA i direcció de l’escola): 90.000 euros.

-         Adquisició de mobiliari urbà (substituir jocs del Parc Francesc Macià i Parc del Castell, comprar nou joc infantil a la Plaça Germana Campos i Plaça Puntaires, comprar màquines d’exercici físic pel Passeig de Mar): 60.000 euros.

-         Pavimentació del Carrer Mar i Ramon Turró (substituir les lloses romanes actuals per llambordins per millorar l’estat actual de la totalitat d’aquests carrers del centre): 150.000 euros.

-         Condicionament Plaça Pagesia (renovar aquesta plaça amb nova jardineria i arbres, mobiliari urbà, millora d’accessibilitat i drenatge d’aigües i reg automatitzat): 44.000 euros.

-         Maquinària de parcs i jardins (comprar 2 desbrossadores, perquè s’han espatllat): 3.000 euros.

-         Plataforma d’accessibilitat a la sala de plens: 10.000 euros.

-         Adquisició d’un radar (eina necessària contra l’excés de velocitat, substitueix al que havia cedit el Servei de Trànsit fa 6 anys i ja tenia moltes avaries): 30.000 euros.

-         Mobiliari i equipaments oficina (prestatgeries paletitzades per Serveis Municipals i mobles per l’escola d’adults): 21.600 euros.

-         Adquisició d’un projector pel Centre Cultural (l’actual ha quedat obsolet): 11.200 euros.

-         Rehabilitació i millores edificis corporació (pladur d’aïllament per les visites a l’Àrea de Serveis Personals): 15.000 euros.

-         Enllumenat nadalenc (ampliar un major nombre de carrers amb il·luminació i millorar el consum): 30.250 euros.

-         Adquisició de 3 desfibril·ladors per equipaments esportius: 4.500 euros.

-         Altres incentius al rendiment del personal de la Policia Local: 58.800 euros.

En total, 21 propostes d’inversions dins de la modificació pressupostària que l’equip de govern va presentar, per separat, una per una, per facilitar a la oposició l’aprovació dels punts que estiguessin d’acord i d’aquells que no ho estiguessin, ja que anteriorment, s’havia presentat amb altres ocasions punts similars conjuntament i no s’aprovaven al no estar d’acord amb algun punt i quedava tot aturat.

Tot i fer-ho per separat, un cop més, la oposició en bloc (CIU-ERC-ICV), 5 minuts abans del ple, van comunicar a l’alcaldessa, la seva intenció de no votar cap punt i deixar-ho sobre la taula, aturant totes les inversions, amb l’única raó de no tenir prou informació.

Des de l’equip de govern sempre hem estat oberts a donar tota la informació que es demani però, quina informació necessiten per aprovar propostes com: 2 desbrossadores, 3 desfibril·ladors, contenidors de superfície o equipaments informàtics????

Podien haver aprovat alguns punts i deixar sobre la taula aquells que poguessin tenir dubtes, la qual cosa l’alcaldessa també els hi va proposar, però la oposició en bloc tampoc va voler...

Tanmateix, els projectes més importants els coneixen perfectament i tenen els expedients i els tècnics a la seva disposició per a que no tinguin cap mena de dubte. Per tant, no trobem lògic ni responsable aturar els 21 punts d’inversions amb l’únic objectiu, una vegada més, de paralitzar i aturar la gestió de l’equip de govern. I molt menys amb l’únic argument aportat, ja que aquesta raó és una fal·làcia.

El que més greu ens sap és que si fos per nosaltres, aquestes 21 propostes estarien aprovades i ja serien una realitat pel bon funcionament de l’ajuntament i, sobretot, per unes inversions que trobem necessàries no només pel GEM, l’escola d’adults, Malgrat Centre, veïns de la Plaça Pagesia, escola Marià Cubí…. Sinó que se’n beneficiaria tot el poble de Malgrat.

Per tant, demanem a la oposició (CIU-ERC-ICV) una reflexió profunda de la seva actitud davant la política obstructiva i negativa que porten desenvolupant durant aquests 3 anys, deixin de banda la eina política d’anar en bloc i ser majoria per dificultar i aturar la gestió a l’equip de govern (PSC-PP) en minoria i pensin més amb els beneficis que aporten aquestes inversions per la població i per les persones que els han votat, els quals estem segurs els hi estarien molt agraïts.

GPM PSC Malgrat de Mar

Malgrat de Mar, 25 de juny de 2014

També he llegit la rèplica de la portaveu de CiU a l’Ajuntament, que afirma que afirma que “el govern no havia donat tota la informació als grups municipals, tal i com exigeixen les bones praxis municipals”.

Segons es desprèn de la carta del PSC, aquest reguitzell de projectes es va presentar al Ple municipal. La pregunta que em faig és la següent: tant complicat era presentar-les als altres grups una o dues setmanes abans perquè no tinguessin la possibilitat de dir que no havien tingut temps d’estudiar-les? Ens podríem demanar si la tècnica de presentar projectes a darrera hora no és més que una maniobra per poder acusar als altres de no deixar fer les coses i, ara que queda menys d’un any per les properes eleccions, intentar esgarrapar alguns vots.

Quan no es té majoria, si de veritat es vol avançar, no es pot actuar de la mateixa manera que si se’n tingués. 

Una societat sense diners

Segons en Karl Marx, els diners no són res més que un instrument d'explotació capitalista. Llegit al Socialist Standard, una revista del Partit Comunista del Regne Unit que es publica des de l’any 1904, en un dels seus exemplars dels anys 1970:

Els diners desapareixeran.

L’or es pot reservar, d’acord amb la voluntat de Lenin, per la construcció de comunes públiques. A les societats comunistes els bens estaran disponibles lliurement i sense cap cost. L’organització de la societat, fins als seus propis fonaments, es realitzarà sense diners.

El desig frenètic i neuròtic de consumir i atresorar desapareixerà. Serà absurd voler acumular coses: ja no hi haurà diners per embutxacar-se ni assalariats per contractar.

Les noves gents s’assemblaran als seus avantpassats caçadors i recol·lectors que confiaven en una natura que els proporcionava lliurement i amb abundància el que necessitaven per viure, i no s’havien de preocupar pel demà.

Aquestes utopies, llegides ara fa més de quaranta anys, a molts joves d’aquella època els semblaven realitzables i desitjables. Probablement encara sigui així per molts joves d’avui dia, sobretot pels que tenen dificultats per començar la seva vida amb una certa viabilitat. Però, si ho mirem amb detall, aquestes frases del comunisme utòpic són, l’una darrera l’altre, una perfecta tonteria. Ni el comunismes més absolut, com pot ser el de Corea del Nord, ha pogut prescindir dels diners, ni les societats del nostres avantpassats caçadors i recol·lectors era tan feliç com ens volen fer creure. Al contrari, la vida del caçador-recol·lector era solitària, pobre, immunda, brutal i curta.

La única societat avançada que ha viscut sense diners, al menys que jo sàpiga, ha estat de les Inques, a Amèrica del Sud. A l’imperi inca la unitat de valor era el treball, exactament com hauria de ser a la societat comunista. I també, d’una manera semblant al comunisme, l’economia depenia d’una rigorosa planificació centralitzada i del treball forçat, de l’esclavatge, al capdavall. Probablement pitjor que la societat actual, amb totes les seves mancances.

La balança fiscal de l’any 2011

El Departament d’Economia de la Generalitat acaba de publicar la balança fiscal del 2011. Com sempre, hi trobem dues maneres de calcular-la: la del flux monetari i la del flux càrrega-benefici.

Resumint:

Mètode del flux monetari

Ingressos de l’estat a Catalunya = 47.725 milions

Despeses de l’estat a Catalunya = 39.903 milions

Dèficit fiscal = 7.822 milions

Mètode del flux càrrega-benefici

Ingressos de l’estat a Catalunya = 46.859 milions

Despeses de l’estat a Catalunya = 42.827 milions

Dèficit fiscal = 4.032 milions

Per més detalls, es poden consultar les taules següents:

 Aquests són els dèficits fiscals reals. Però l’estat ha tingut un dèficit important, i aquest dèficit significa impostos futurs. Per aquesta raó, el dèficit es modifica prenent la hipòtesi d’un pressupost equilibrat de l’estat, és a dir, d’un estat en que els ingressos siguin iguals a les despeses. Per l’any 2011, l’estat ha tingut uns ingressos de 248.304 milions i unes despeses de 285.565 milions, és a dir, un dèficit de 37.381 milions.

A l’hora d’equilibrar els saldos fiscals es pot optar per dos ajustos. D’una banda, per la  via de les despeses, és a dir, rebaixant les despeses al mateix nivell que els ingressos,  i, de l’altra, per la via dels ingressos, és a dir, incrementant els ingressos fins al mateix  import que les despeses. L’ajust via despeses suposaria reduir-les fins a 248.304  milions d’euros, i l’ajust via ingrés suposaria augmentar-los fins a 285.685 milions  d’euros.

L’ajust de les despeses al mateix nivell que els ingressos ve a representar que  l’administració central corregirà aquest dèficit reduint les despeses i, per tant, la  imputació a Catalunya d’aquest ajust es fa reduint les despeses segons el pes que  representen en el total estatal. Aquesta hipòtesi té coherència amb el fet d’imputar les  despeses en interessos en funció del pes de les despeses que l’Estat destina a  Catalunya ja que, de fet, aquests interessos són la càrrega del deute derivada dels  successius dèficits públics.

Els resultats són:

Flux monetari

Saldo equilibri ingressos = 15.006 milions = 7,7 % del PIB

Saldo equilibri despeses = 13.043 milions = 6,7 % del PIB

Flux càrrega-benefici

Saldo equilibri ingressos = 11.087 milions = 5,7 % del PIB

Saldo equilibri despeses = 9.636 milions = 5,0 % del PIB

En èpoques de crisi econòmica i taxes d’atur elevades, el mètode del flux monetari,  que mesura l’impacte econòmic generat per l’activitat de l’administració central en un  territori, pren molta més rellevància. Així, segons aquesta metodologia, el resultat de la  balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central el 2011 és de 15.006 milions  d’euros, un 7,7% del PIB català.

Al gràfic següent podem veure l’evolució del dèficit fiscal calculat d’aquesta manera, des de l’any 1986 fins al 2011. 

 Que Espanya roba a Catalunya? Cadascú pot tenir la opinió que vulgui, però, si hem de comparar-nos amb altres països més o menys federals, aquest dèficit, que hem vist que ha sigut del 7,7 % del PIB, no hauria de passar del 3 o del 4 %, que és el que tenen els estats federats més rics d'Alemanya o dels Estats Units. 

Un projecte de futur per a Espanya

És complicat fer prediccions sobre com serà el futur, però sembla que hi ha alguna cosa que es pot tenir clar: o es cobra el mateix salari que els xinesos o es fan coses que els xinesos no poden fer. El camí que hem emprès des que va començar la crisi és el d'anar baixant els salaris, apropant-nos cada vegada més al dels xinesos. I això és així perquè el que s'anomena capital humà és més aviat pobre a Espanya. El projecte que Espanya hauria de tenir com a nació és el de situar el seu capital humà a l'altura del dels països més avançats.

Avui dia a Espanya cap polític sembla tenir un projecte per al país: ni populars, ni socialistes, ni nacionalistes, ni ningú. Durant la transició política, hi havia un projecte clar per a Espanya: establir i estabilitzar un règim democràtic homologable amb Europa i entrar a formar part de la Comunitat Europea. Aquests dos objectius es van plantejar el 1975, amb la mort d’en Franco, i van culminar deu anys després, el 12 de juny de 1985, amb la signatura del Tractat d'Adhesió a Madrid i la integració a la Comunitat Econòmica el primer de gener de 1986. Des de llavors, els polítics no han presentat cap projecte il·lusionant al poble espanyol que pogués contribuir a unir esforços. Resultat, una societat sense lideratge i desestructurada  on cadascú mira pels seus interessos sense importar l'interès comú, per la senzilla raó que no hi ha cap interès comú.

En aquest temps de globalització, els països amb un nivell més alt i una taxa de creixement del seu capital humà més elevada mantindran la producció de béns i serveis de més valor afegit i tindran una renda per càpita més alta que els països amb un capital humà més esquifit, que hauran de conformar-se amb produir béns i serveis que tinguin un valor afegit més petit, raó per la qual la seva renda serà bastant inferior.

Per posar un exemple: el veritable origen de la crisi de l'euro s'ha de buscar en les grans diferències de capital humà entre els estats membres. Podem afirmar la Unió Europea no té futur si no es produeix una convergència real entre els països del nord i del sud d'Europa en matèria de capital humà i de productivitat.

Com diu Cesar Molinas, en aquest segle XXI els estats només obtindran legitimitat de l'èxit que obtinguin els seus països en aquesta cursa del capital humà, perquè el benestar de la població dependrà d'aquest èxit. Que és el mateix que dir que Espanya, si vol seguir al mapa dels països desenvolupats, haurà de fer un esforç molt gran i durant molt temps en el camp de l'educació, de la investigació i del foment de l'emprenedoria. Per a això cal un pla a llarg termini, a vint o trenta anys vista, per elevar el capital humà al nivell dels països que el tenen més alt. Aquest pla ha de ser assumit per tota la societat, totes les institucions, tots els partits polítics. Aquest hauria de ser el nou projecte que, com el de la transició, podria il·lusionar a tota la societat espanyola. Sense un pla com aquest, la desestructuració i el desmembrament del país estan assegurades.

Les reformes necessàries per millorar la gestió de l'educació perquè puguem tenir una educació excel·lent són tres: responsabilitat, educació i incentius. Llegíem fa pocs dies als diaris un titular preocupant: "Espanya figura a la cua de l'OCDE en avaluació del professorat". La llei Wert, malauradament, no sembla anar en la bona direcció en aquest aspecte, com en tants altres.

 L'any 2010 Espanya va invertir en recerca i desenvolupament un 1,40% del PIB. El 2012, un 1,30%, i el 2013, un 1,25%. A Europa es va invertir un 2,3% el 2011 i l'objectiu és el 3%. Les comunitats autònomes amb una inversió més alta en investigació i desenvolupament són Navarra, País Basc, Madrid i Catalunya; a ningú li estranyarà que en aquestes comunitats el nivell de vida sigui més elevat que el de la mitjana d'Espanya. De passada, podem veure a la figura que al País Basc s’augmenten les despeses de recerca, mentre que pertot arreu, inclòs a Catalunya, baixen.  Sembla clar que hi ha una correlació entre inversió en investigació i benestar econòmic de la població.

El president del govern va dir fa uns dies: "Puc assegurar que es farà sentir el compromís d'aquest Govern amb la ciència i la innovació. Un cop estabilitzada l'economia, l'aposta serà clara". Boniques paraules, però durant els últims tres anys el seu govern no ha fet més que retallar en investigació i ciència, el que ha causat un dany difícilment reparable; el pobre Rajoy no sembla ser conscient que el que ha destruït amb les seves retallades trigarà molts anys i necessitarà molts diners per refer-se. Aquesta actitud d'hostilitat cap a la investigació que en la pràctica el govern ha tingut aquests tres últims anys la pagarem molt cara.

Ni en Rajoy ni cap dirigent socialista dels que propugnen per dirigir el PSOE tenen capacitat de lideratge, en el sentit que per liderar cal tenir un projecte de futur. No sabem quina idea tenen de la nació espanyola, si és que en tenen alguna (a part que és indissoluble). Cap d’ells té un projecte de futur per a Espanya, ni el semblen trobar a faltar. Amb aquests personatges, serà complicat que el projecte de situar el capital humà espanyol a l'altura del dels països més avançats es pugui dur a terme. El futur es presenta més aviat fosc.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

La Vanguardia del dimarts 30 de juny d’ara fa cent anys publicava un reguitzell de notícies sobre Malgrat:

-         Va ploure el dia de Sant Joan i Sant Pau

-         El sergent malgratenc Josep Esquena va guanyar vàries medalles al tir al colomí

-         Dol a la família Sampere i Ministral

-         Concert organitzat pel Casino Malgratenc

L'Espanya de les Meravelles

No està pas tan llunyà el temps en què a Espanya, per fer-se ric, no calia haver estudiat, ni treballar dur, ni inventar res, ni arriscar els seus diners, ni crear llocs de treball. El que calia era ser alcalde o regidor d'urbanisme i requalificar terrenys rústics en urbanitzables, o bé conèixer algun alcalde o regidor d'urbanisme per saber a temps els terrenys que havien de ser requalificats.

Exemples d’aquella Espanya de les Meravelles les trobem als diaris de primers de febrer del 2007:

- Les cinc primeres entitats del sector financer, Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid i Banco Popular, van guanyar 17.415 milions d'euros el 2006, fet que suposa un increment del 31,54% respecte a l'exercici anterior.

- Bancaixa tanca 2006 amb beneficis del 140% respecte de l'any anterior.

- La borsa espanyola es torna a situar com la més rendible d'Europa.

- A Espanya circulen 2,5 bitllets de 500 euros per persona, la major proporció d'Europa. Els bitllets de 500 euros suposen ja el 62% dels diners en efectiu.

- Caixa Galícia ha augmentat en un 37% la seva activitat (actiu més passiu) i un 68% el seu benefici net, que se situa en 357 milions d'euros. La caixa amb seu a La Corunya dedicarà aquest any 90 milions d'euros a obres socials, un 56% més que l'any anterior, el que la converteix en la tercera caixa espanyola en despesa social.

- L'Ajuntament de la Vila Joiosa (Alacant) va aprovar l'exposició pública de l'avantprojecte del nou PGOU. El document habilita prop de 16 milions de metres quadrats per construir 34.633 habitatges, el que multiplica per sis l'actual població, que fins fa pocs mesos era de 25.000 habitants. Quan estigui desenvolupat, la Vila passarà a tenir 137.448 veïns i tres camps de golf.

Les caixes d'estalvis que llavors van declarar enormes beneficis han fet fallida o han hagut de ser salvades amb diners públics, mentre que els polítics que les van portar a aquesta situació segueixen tan contents. Ningú tenia por de ser castigat per les seves infraccions urbanístiques ja que els que havien de vigilar el compliment de les lleis miraven a una altra banda o eren els primers a saltar-se-les.

Com diu Antonio Muñoz Molina en el seu últim llibre: "Res importava massa mentre hi havia diners. Podíem estar governats per incompetents o per ignorants o per lladres, o per gent que reunia les tres qualitats alhora: per malament que ho fessin l'economia prosperava empesa pel doble miratge del diner barat i de la bombolla immobiliària; per molt que robessin i per molts paràsits als quals se'ls permetés xuclar de l'administració pública, hi havia tants diners que seguia sobrant per a gairebé tot".

Aquesta Espanya de les Meravelles, creada pel duo Aznar - Rato, i que un atabalat Rodríguez Zapatero va deixar que es desenvolupés lliurement, va acabar quan es va acabar el diner barat, deixant una seqüela terrible: una enorme deute públic i privat, un atur colossal, milers de desnonaments, joves que van abandonar els estudis per guanyar 2.000 euros al mes a la construcció o treballant de cambrers, i que a causa d’una formació deficient ho tindran malament per reincorporar-se al mercat de treball en el cas d'una recuperació econòmica; una sanitat, una educació i una administració de justícia retallades, una investigació arruïnada.

Hem sigut nous rics i hem tornat a ser el que sempre hem sigut: pobres. Hem viscut un temps en què no importava quant costaven les coses, i ara ens costa entendre que per cada despesa que decidim hi ha un altre despesa a què hem de renunciar. La fi de l'Espanya de les Meravelles ens deixa com a herència un augment de la desigualtat social que no facilitarà gens les coses: encara que l'economia millori, política i socialment el pitjor està per arribar.

La tempesta perfecta

Mentre aquí uns estem distrets amb el dret a decidir sobre un parell de preguntes que no s’entenen, els altres estan entretinguts amb el canvi de rei i molts diuen que la selecció sí que pot, el món continua girant i ens porta notícies que no sempre són bones.

Avui mateix, el professor Mariano Marzo escrivia un article a La Vanguàrdia explicant-nos que, de moment, podem estar tranquils. Es refereix al subministrament de petroli. No sé perquè el professor ens vol tranquil·litzar quan la IEA (Agència Internacional de l’Energia) acaba de publicar fa uns dies un document molt preocupant sobre el futur immediat del petroli i de l’energia.

La inversió anual requerida per satisfer les necessitats d'energia de la població mundial augmentaran de manera constant fins el 2035, quan arribaran als 2 bilions de dòlars, mentre que les despeses per a l'eficiència energètica augmentaran fins als 550.000 milions per any durant el mateix període. A l’any 2013 aquesta inversió ha sigut de 1,6 bilions de dòlars. Per tant, les inversions internacionals acumulades durant aquest període superen 48 bilions de dòlars, dels quals prop de 40 bilions es gastaran pel subministrament d'energia i la resta serà per millorar l'eficiència energètica.

Menys de la meitat dels 40 bilions de dòlars d'inversions en el subministrament d’energia s'utilitzaran per satisfer la demanda creixent. L’altre meitat és necessària per compensar la caiguda de la producció de petroli i gas actual i reemplaçar plantes i altres obres d'infraestructura que estan arribant al final de la seva vida. El problema és que la disponibilitat de finançaments a llarg termini amb condicions acceptables no està assegurada.

En realitat, la indústria petrolera està reduint les seves inversions per buscar nous jaciments que puguin anar substituint els que s’estan acabant. La raó és que els actuals preus del petroli (100 a 110 dòlars per barril) són massa baixos per garantir una rendibilitat adequada a aquestes inversions. Necessiten ara mateix uns preus de més de 120 dòlars per barril. I això tenint en compte que actualment els interessos són molt baixos. Quan els interessos s’apugin, el preu del petroli haurà d’augmentar bastant més per fer rendibles les inversions.

Un altre punt preocupant és que la bombolla del petroli d’esquist sembla que s'està rebentant. L’any 2012, la IEA publicava que les quantitats d’extracció de petroli dels jaciments d’esquist de Dakota del Nord i de Texas seguirien creixent durant molts anys, de manera que els Estats Units serien exportadors nets de petroli cap al 2030. Ara, la mateixa agència diu que aquests jaciments començaran a disminuir la seva producció l’any 2020, i molta gent pronostica que ho faran l’any 2016. De manera que hi haurà cada vegada més demanda del petroli de l’Orient Mitjà.

A l’Aràbia Saudita comencen a trobar-se al límit de les seves possibilitats de producció. Han hagut d’augmentar l’extracció del camp de Manifa, ben conegut pel seu contingut elevat de vanadi i de sofre, molt difícil de refinar, que barregen amb altres petrolis de millor qualitat, per fer front a la manca de producció de Líbia i, més recentment, d’Irak, amb la guerra civil que tenen plantejada ara mateix.

Així i tot, la IEA és optimista ja que pronostica que els preus del petroli a llarg termini (2030) augmentaran de mica en mica fins a arribar als 128 dòlars, xifra que el professor Marzo rebaixa a 125 al seu article. Però un es pregunta si aquesta gent sap comptar. Amb unes inversions com les que seran necessàries i amb uns tipus d’interès que augmentaran inexorablement, un petroli a 128 dòlars per barril no oferirà cap rendibilitat a les companyies productores. De manera que no faran les inversions necessàries per compensar la caiguda de producció.

En el fons, és el que diu la IEA, sempre molt prudent en els seus informes: ara mateix no tenim la quantitat d’energia que necessitem per mantenir el nostre actual nivell energètic i probablement no invertirem suficientment per canviar-lo per un altre.

Mentre nosaltres estem distrets amb el futbol, la consulta o el canvi de rei s’està preparant una tempesta perfecta: o mancarà petroli o augmentaran els preus. L’economia es degradarà encara més. La crisi que estem patint ens semblarà una minúcia davant el que és cada vegada més probable que ens caigui al damunt. Per molt que el professor Marzo ens vulgui tranquil·litzar.

Malgrat 1914 – Ecos de societat

La Vanguardia del dimecres 17 de juny d’ara fa cent anys publicava una ressenya sobre un casament celebrat a Malgrat, al que hi va assistir gent molt principal.

L'atur del mes de maig

L'atur sembla anar disminuint lentament, també a Malgrat. Durant els mesos d'hivern ha sigut inferior al des dos darrers anys, i sembla que també vagi baixant més de pressa que els dos darrers anys.

De tota manera, queda molt per arribar a una situació més o menys "normal" com era la dels anys 2005 a 2007, en els que l'atur era de menys de la meitat que l'actual.

Viatges a l’estranger

Ara que el president Mas viatjarà als Estats Units, aneu a saber per quina raó, pot ser útil i divertit rellegir el capítol que en Muñoz Molina dedica a un viatge de president de la Generalitat de València a Nova York. Diu així:

Recordo una visita oficial del president de la Comunitat Valenciana a Nova York. Venia a promocionar la Ciutat de les Arts i de les Ciències, però venia tant d’un dia per l’altre que l’únic lloc on quedava un forat per presentar-la era l’Institut Cervantes. La Ciutat de les Arts i de les Ciències es va presentar amb pompa a Nova York en un auditori de cent quaranta places ocupades gairebé totes pel propi seguici del president de la Generalitat. Aquell matí vaig rebre una trucada del cap de protocol: m’informava, no sense reverència, de l’hora aproximada a la que arribaria el president, perquè jo estigués a la porta per rebre’l quan sortís del cotxe oficial. Ni el president del govern s’havia fet anunciar amb tanta pompa.

Els passadissos estrets i el petit jardí del Cervantes es van trobar de cop inundats per una gernació d’alts càrrecs valencians que sortien tots al mateix temps d’una renglera de cotxes oficials i que duien vestits idèntics blau marí, es cordaven amb un gest el botó del mig de l’americana i enraonaven pels mòbils. Fotògrafs de diaris valencians i càmeres de la televisió valenciana rodejaven el president que, d’acord amb les instruccions del cap de protocol, el vaig saludar a la vorera del carrer 49 Est.

Segons el pla de visita meticulosament acordat amb el cap de protocol, i rebut per fax amb antelació, la primera fase de la visita seria un recorregut per les dependències del centre. Però el seguici era tan nombrós que a cada passadís, escala, ascensor o vestíbul es produïa un embús d’alts càrrecs, assessors, fotògrafs i càmeres de televisió. El president de València assistia a les meves explicacions distret i benèvol, llençant ràpides mirades al seu voltant, alt, bronzejat, eixut, presidencial, mirant el rellotge, fent gestos al seu cap de protocol i als seus ajudants, contenint la impaciència cada vegada que una nova porta o un passadís aturaven la nostra marxa, ja que havia de cedir preferències i assegurar-se que ningú important quedés enrere, o que els fotògrafs i les càmeres no estiguessin lluny.

No vaig trigar a comprendre el rumor de nerviosisme que ho envaïa tot: estava previst que en Plácido participés a la presentació, però en Plàcido no apareixia, i sense en Plácido no es podia començar. A en Plácido ningú d’aquella comitiva es rebaixava a dir-li Plácido Domingo.

Havíem entrat a la biblioteca  jo li explicava al president el que m’agradava explicar a tothom, que estava feta en gran part per fons de biblioteques particulars de l’exili republicà espanyol. Va començar a sonar un mòbil i era el del president. Va contestar de seguida, deixant-me amb la paraula a la boca. Per un moment el silenci del seguici va revelar l’esperança comuna de que la trucada fos d’en Plácido. En tot cas devia seru una trucada important, ja que el president es va posar a parlar i va estar parlant molt de temps, mentre els assessors, els alts càrrecs, els càmeres, jo mateix, esperàvem apilotats al costat seu, a l’espai estret de la biblioteca, començant al cap d’una estona a mirar els lloms dels llibres, mirant també furtivament els nostres rellotges i telèfons mòbils.

L’inconvenient d’haver d’esperar al públic quedava corregit pel fet que quan comencés la projecció sobre la Ciutat de les Arts i de les Ciències emanada de la ment creativa de l’arquitecte Calatrava -” en Santiago s’ha disculpat, no és a Nova York”- el públic seriem nosaltres mateixos. De qualsevol manera s’estava fent molt tard i quan el president va acabar per fi la seva conversa telefònica es va haver de començar.

Feia uns minuts que veiem les cèlebres formes blanques i corbes i un ajudant va entrar a la sala i es va acostar al president dient-li alguna cosa a l’orella. Es va interrompre la projecció, es van encendre els llums. En Plàcido Domingo, corpulent i jovial, va fer l’entrada al petit auditori. Davant de les càmeres de televisió i dels fotògrafs el president i ell es varen fondre en una gran abraçada, mentre el seguici valencià aplaudia dempeus.

Quan vaig llegir aquest capítol del llibre “Tot el que era sòlid” em vaig fer un tip de riure (em recordava en Pla), i a cada viatge que algun president fa a l’estranger me l’imagino més o menys així. Segurament que el viatge del president Mas als Estats Units no serà pas massa diferent.

Nota: Antonio Muñoz Molina va ser director del Institut Cervantes de Nova York del 2004 al 2006, de manera que el president en qüestió devia ser el senyor Camps.

Malgrat 1914 – Notícies diverses

El dimarts 9 de juny del 1914, La Vanguardia publicava un seguit de notícies diverses sobre Malgrat, que anaven des de la mort del bisbe de Girona a la ressenya de cines i espectacles, passat pel nomenament del pendonista per a la processó del Corpus, un casament i la col·locació a l’església d’un retaule dedicat a les ànimes del purgatori.

Monarquia o república?

Ara que el rei ha abdicat, molta gent demana un referèndum per decidir si hem de continuar amb la monarquia o si ens passem a un règim republicà. Els que defensen la república diuen que és un sistema més democràtic que la monarquia hereditària.

Seria més eficaç, si el que volen és viure en un pais més democràtic, que obressin perquè aquest pais fos realment una democràcia. M’explico: la única manera de millorar la democràcia és donant exemple. I amb els seus actes i les seves paraules, la majoria dels polítics i dels seus seguidors han fet exactament el contrari del que entenem per democràcia. Hem vist violència verbal, intransigència amb les opinions dels altres, mentides, falta de rigor, indulgència amb els que roben, victimisme, etc. Han incomplert les lleis que ells mateixos han aprovat. Han permès que paratges naturals protegits siguin devastats per constructors que moltes vegades els han untat, tallant milers d’arbres o assecant aiguamolls per fer camps de golf i urbanitzacions.

No contents amb això, han socavat el sistema: si una sentencia judicial els ha estat contrària han acusat el tribunal d’il.legítim. Si una investigació policial no ha estat del seu gust, han desacreditat la policia si són a l’oposició i, quan han arribat al govern, han castigat els policies que els han incomodat.

Tot això ho han pogut fer perquè han estat recolzats tant per bona part de la societat com per periodistes que ells mateixos pagaven.

Es a dir, que tenim molt per fer si volem viure en una democràcia i no en una trista còpia com la que “gaudim” des de fa anys. Davant d’això, el petit plus democràtic que, segons diuen, portaria una república, no és més que la xocolata del lloro. I recordem que molts dels països realment democràtics d’Europa (Regne Unit, Noruega, Suècia, Dinamarca) són monarquies. I no per això són menys demòcrates que nosaltres, sinó tot el contrari.

El final de la crisi?

Quan l’atur segueix a nivells històrics, els sous congelats, ela serveis socials retallats, el proclamar assíduament el final de la crisi és insultant per a la majoria de la població.

Manuel Castells – La Vanguardia del dissabte passat.

Tot era sòlid

Copio del llibre “Tot el era sòlid” de l’Antonio Muñoz Molina, unes frases que acabo de llegir, referides a la política:

La major part dels que tenien coneixements i sabien fer coses van marxar de la política o els varen fer fora.

En cap altre camp professional es pot arribar més lluny sense tenir cap qualificació, coneixement o habilitat verificable. Es pot arribar a dirigir un hospital i fins i tot a ser ministre de sanitat sense tenir cap mena de noció de medicina, i ocupar un lloc important a la política internacional sense parlar cap idioma estranger.

L’escenificació estrident de les disputes entre els diferents partits és la cortina de fum que tapa la similitud dels seus interessos corporatius, la magnitud formidable de la seva incompetència, la toxicitat del seu parasitisme sobre el cos social, la devastadora cobdícia amb la que molts d’ells, i de tots els partits, s’han deixat comprar, o han comprat a d’altres.

Aquestes frases són una bona reflexió per abans d'anar a dormir.

La resposta del PP a les eleccions europees

La reacció del PSOE al resultat de les eleccions europees és clara i neta: el seu secretari general ha dimitit, i també ho ha fet el del País Basc. La reacció de PP, en canvi, demostra que aquesta gent no té ni la menor idea del què pensa el votant: “hem guanyat, i entenem que molts no ens hagin votat, ja que hem hagut de prendre decisions difícils. Millorarem la nostra comunicació”.

La meva opinió és que ningú ha deixat de votar ni al PP ni al PSOE perquè uns abans i els altres més tard hagin pres decisions difícils. No els han votat perquè ens han volgut enganyar. Ho va fer el PSOE mentre governava, negant la crisi i dient-nos que la salut de la banca era molt bona, i ho ha fet el PP quan, sabent perfectament la situació de les finances públiques, va mantenir durant tota la campanya electoral del novembre de 2011 que baixaria els impostos, quan sabien que la primera cosa que farien seria apujar-los. I tot per obtenir uns quants vots més.

No es tornarà a votar al PSOE mentre hi hagi algú a la direcció que formés part de l’anterior govern. Això ho ha entès bé el senyor Rubalcava, però no la senyora Chacon, que insisteix en presentar-se com la salvadora dels socialistes quan, si arribés a guanyar, no faria més que enfonsar-los encara més, com a ministre del govern anterior que va ser. La gent triga a oblidar als que els han enganyat.

El PP ha protagonitzat l’augment d’impostos més importants de la democràcia, que és el mateix que dir de la història. I, no contents amb això, van organitzar (recolzats per CiU, tot s’ha de dir) la gran estafa de l’amnistia fiscal, que semblava feta a mesura per alguns personatges obscurs del seu entorn. No es va augmentar la recaptació proporcionalment a l’augment dels impostos quan aquests es van augmentar, ja que la base imposable va disminuir (sobretot la del IVA, que va disminuir bastant més que la baixada del consum intern, indicant clarament un augment del frau fiscal), ni amb l’amnistia fiscal es van recaptar els 2.500 milions esperats, sinó que van ser la meitat.

Com exemple d’un impost que ha augmentat però que no ha recaptat tenim l’IVA: des del 2010 fins al 2013, el consum intern va disminuir un 2 %, mentre que la base imposable del IVA va disminuir un 14 %: no ens equivocarem gaire si deduïm que el frau d’aquest impost va augmentar un 12 % en tres anys.

 Ha augmentat el frau fiscal, però els mitjans de l’Agència Tributària no solament no han augmentat, sinó que han disminuït. Espanya és el país europeu que té menys mitjans destinats al control dels impostos, quan tots sabem que és un dels països amb més frau fiscal d’Europa. Ens podem preguntar la causa, que bé podria ser la de no perjudicar els amics que financen el PP.

S’equivoca el PP pensant que la gent està emprenyada amb ells perquè han fet retallades, i s’equivoca pensant que amb una comunicació millor els seus votants tornaran. La gent es sent enganyada i estafada, i veu que el govern de PP no fa res per combatre el frau fiscal. O canvien o ho passaran malament. I em fa l’efecte que no canviaran.

Les eleccions europees

Si ens limitem a Malgrat, el resultat de les eleccions europees és d’un càstig sobirà tant pel PP com pel PSC, que són els dos aliats per formar l’equip de govern municipal. Si miréssim el resultat d’aquestes eleccions com un avenç del que seran les municipals del maig que ve, seria un canvi total a la Casa Gran.

 Si ho mirem des del punt del dret a decidir, els partits que hi són favorables sumen un 60 % dels vots (suposant que Podem ho sigui), mentre que els que s’hi oposen sumen un 32 %. Els malgratencs semblen tenir una tirada per voler votar el proper mes de novembre.

Des del punt de vista de dretes i d’esquerres, les esquerres sumen un 55 % dels vots i les dretes un 30 % (no se sap, o almenys jo no ho sé, si el Partit Animalista PACMA, C’s i UPyD són de dretes o d’esquerres).

Es a dir, Malgrat sembla ser partidari del dret a decidir (el que no vol dir que sigui independentista), majoritàriament d’esquerres i amb ganes d’un canvi a l’Ajuntament.

Els resultats de Malgrat no són pas gaire diferents dels resultats de Catalunya. Amb aquests resultats, ERC ha de prendre una decisió complicada: entrar o no al govern. Amb l’experiència del paper que varen fer quan governava el tripartit, s’ho pensaran bé abans d’agafar responsabilitats directes al govern de Catalunya, el que sembla demostrar que és un partit que, ara mateix, té molt poca gent preparada per protagonitzar una acció de govern.

CiU seguirà governant Catalunya mentre ERC vulgui. A ERC li convé que CiU segueixi governant. Tot dependrà del què passi el proper novembre.

Quant al PSC i al PP, el ridícul que han fet a aquestes eleccions farà història. Ni l’un ni l’altre tenen idees per sortir de la crisi econòmica i política actual. El PSC s’ho haurà de fer mirar. El que m’estranya és que el seu responsable encara no hagi dimitit. Com més trigui a fer-ho, més difícil serà que els socialistes tornin a ser un partit important. Pel que fa al PP, recullen el que han sembrat.

A Malgrat estem vivint un canvi de cicle, el final d’una llarga època de dominació socialista. Aquest final ja va començar fa tres anys, a les darreres eleccions municipals, i és probable que es confirmi a les properes.

Una paraula sobre Podem: són els hereus dels indignats del 15 M. Estan destinats a anar creixent, almenys mentre no tinguin responsabilitats de govern. Si algun dia n’arribessin a tenir, em sembla que es començarien a desinflar com un globus de Festa Major.

Malgrat 1914 – Una pianista malgratenca a Madrid

La Vanguardia del divendres 22 de maig d’ara fa cent anys publicava l’èxit de la pianista malgratenca Dolors Benages d’Asis a Madrid.

La lenta i humiliant mort del dòlar

Des de la creació de la Reserva Federal en 1913, el valor del dòlar nord-americà ha caigut més del 90 %. I basant-nos en esdeveniments econòmics globals, no és una exageració afirmar que ara estem sent testimonis de el “principi de la fi” del dòlar nord-americà.

La nova integració financera i bancària que s'està forjant  entre els governs i les economies de Rússia i Xina és el desafiament més seriós que haurà d'afrontar el dòlar nord-americà des que oficialment es va convertir en la moneda capdavantera mundial en 1944, quan es va signar l'acord de Bretton Woods. En l'era posterior a la segona Guerra Mundial, l'economia nord-americana va créixer a causa del privilegi desorbitat de ser la moneda de reserva mundial.

L'hegemonia econòmica d'Amèrica va passar moments molt delicats a la fi dels anys 1960 i principis dels anys 1970 quan molts països van començar a posar-se nerviosos a causa de les despeses massa imprudents de Washington, que amenaçava amb la devaluació de la seva pròpia moneda. Abans de l'estiu de 1971, el sistema de Bretton Woods s'havia enfonsat. L'administració Nixon va haver d'abandonar la paritat dòlar - oro. Per sort per a Amèrica, l'administració Nixon tenia un pla B, que es coneixeria  com el sistema del petrodólar: totes les transaccions relatives al petroli es farien en dòlars, i els països productors comprarien deute americà, tot això a canvi de la protecció militar nord-americana, el que va permetre als Estats Units seguir amb una moneda de referència i, a més, poder acudir a la impressora de bitllets cada vegada que havia d'importar petroli. Així, l'economia americana va poder continuar creixent.

Iran primer, i més tard l'Iraq, van voler sortir del sistema de petrodòlars venent el seu petroli en euros. Les conseqüències són de sobres conegudes: invasió de l'Iraq i boicot a Iran.

Malgrat l'enorme èxit d'aquest sistema global "dòlars per petroli" la insostenibilitat d'aquest sistema es fa cada vegada més evident. Al llarg de la història, les divises mundials de reserva tendeixen a morir de morts lentes i doloroses. Per exemple, quan l'economia d'Amèrica va eclipsar la de l'Imperi Britànic, el dolor no va ser solament financer, sinó també emocional. L'orgull britànic va caure per terra quan la torxa d'Imperi va passar de Gran Bretanya a Amèrica. Ara, l'Imperi Americà ha entrat en els seus anys crepusculars.

Les potències emergents d'Àsia i molts països europeus no estan satisfets amb la situació actual de l'economia global. Com tots els actors racionals econòmics, desitgen que la balança s'inclini al seu favor. El macro acord econòmic entre Rússia i Xina s'ha fet fora de l'imperi del dòlar. I això no és més que el principi.

La història d'Amèrica està plena de guerres empreses en un esforç per forçar el seu poder econòmic sobre altres nacions, el que fa suposar que els  EUA usaran tota la seva força per impedir que el dòlar disminueixi la seva influència en el comerç mundial. Però la resistència d'Amèrica a la nova economia global que s'està desenvolupant serà  vana. Els Imperis neixen i cauen. I com més gran és l'Imperi, més grossa és la seva caiguda. En el cas d'Amèrica, la caiguda serà particularment grossa i dramàtica a causa de la seva enorme grandària i a la seva gran influència.

Per aquesta raó són molts els que creuen que el món s'encamina cap a un temps de guerres catastròfiques.

Estan segurs els nostres estalvis?

Si la funció de Fons de Garantia de Dipòsits és la que indica el seu nom, es tracta d'un fons destinat a garantir els dipòsits que els estalviadors tinguin en un banc que es declari insolvent.

Doncs bé, si ens atenim al que publicava ahir El País, el tal Fons de Garantia no està, en aquests moments, en condicions de garantir res: va tancar l'exercici 2012 amb un forat de 1.247 milions, i encara no ha presentat els resultats de 2013.

Segons les últimes dades, els dipòsits coberts pel Fons de Garantia són 795.135 milions, el que vol dir que seria necessari un patrimoni de 7.951 milions, ja que es considera que ha de tenir, almenys, un capital equivalent al 1% dels dipòsits garantits.

Fuentes: Fondo de Garantía de Depósitos, Comisión Europea y Asociación Española de Banca / EL PAÍS

El nivell del mar segons els registres geològics

Si fem un croquis amb els nivells del mar i les temperatures mitjanes globals podem veure que, a llarg termini, per cada grau de variació de la temperatura global, el nivell del mar varia d’uns 19 metres aproximadament.

Cap al 2100, si seguim consumint combustibles fòssils com fins ara, la temperatura global probablement augmentarà de més de 2 ºC. El nivell del mar no pujarà 38 metres, ja que aquest augment trigarà uns quants milers d’anys a produir-se, però sí que podem pensar que ens quedarem sense platges i direm adéu al turisme de sol i platja.

L'atur al mes d'abril

L'atur ha disminuit a Malgrat el mes d'abril, i la quantitat de persones inscrites a l'atur s'ha situat al nivel del mateix mes del 2011. Una bona notícia, sens dubte, però difícil de treure'n alguna conclusió sobre com serà el futur.

Malgrat 1914 – Ja funciona el cable de la pilona

Fa cent anys, el diumenge 10 de maig, La Vanguardia publicava unes notícies sobre Malgrat, de les que podem ressaltar que va funcionar per primera vegada la via Cauville i el cable de les mines de ferro per carregar 2.500 tones de mineral a un vapor.

També publicava que un nebot del Dr. Turró era el nou capellà de les monges carmelites, que un tinent coronel passaria revista al sometent i que havia plogut copiosament.

Malgrat 1914 – Un perill a la carretera i altres notícies

La Vanguardia del dijous 30 d’abril de 1914 publicava vàries notícies de Malgrat, entre elles el perill que suposava la travessa de la carretera per una via que duia les vagonetes de la mina de ferro cap al mar.

També mencionava l’èxit obtingut a Saragossa per la pianista malgratenca Dolors Benaiges d’Arís, així com algunes notícies d’espectacles.

Més sobre la carta de l’alcaldessa

Algun lector m’ha demanat la meva opinió, fora de bromes sobre les faltes d’ortografia, sobre el fons del que diu la carta de l’alcaldessa en resposta a la de la senyora Joana Ortega, Vicepresidenta de la Generalitat, que demanava la col·laboració de l’ajuntament de Malgrat a l’organització de la consulta sobre el futur polític de Catalunya.

Per contestar al lector, primer ens hem de referir a la carta de la Vicepresidenta. Comença molt malament, ja que, en comptes de personalitzar-la, com demanaria la bona educació i la transcendència del tema, comença com una circular: “Benvolgut/uda alcalde/essa”. Avui dia és molt senzill personalitzar les cartes, posant, per exemple, “Benvolguda alcaldessa de Malgrat”. Però la senyora Ortega sembla que ha volgut donar molt poca importància a la seva demanda de “conèixer el vostre compromís í col.laboració amb el Departament de Governació i Relacions Institucionals en l’organització de la consulta en els termes legalment establerts”.

Però no només aquest detall és significatiu. Tota la carta de la Vicepresidenta és inconnexa i sense il·lació. Per més que la llegeixo, no entenc què vol dir. En realitat, no diu res. Entre nosaltres, és el reflex de l’embolic que tenen ara mateix al cap els encarregats de dur a terme la consulta.

En aquest sentit, la resposta de l’alcaldessa és molt correcta: no pot comprometre l’ajuntament de Malgrat a una cosa que ni sap exactament què és ni la Vicepresidenta li ho explica. La segona part de la carta sobra, ja que no té res a veure amb el tema en qüestió, però que l’alcaldessa retreu cada vegada que pot. Potser, si s’hagués aturat a la resposta a la petició de la senyora Ortega la seva carta hauria sigut més eficaç; amb aquest "afegit" la carta es torna més criticable i fa que l'argument principal quedi en un segon pla. Es el que té el fet de no saber-se aturar en el moment oportú quan s'escriu o quan s'enraona.

L’Enquesta de Població Activa del primer trimestre

Les dades de l'EPA del primer trimestre indiquen que en nombre de persones en edat legal de treballar (de més de 16 anys) ha disminuït en 17.000 en el trimestre, passant de 6,093 milions a 6,076. Durant els últims 12 mesos la disminució ha estat de 66.000 persones, ja que la dada del primer trimestre de l'any 2013 va ser de 6,142 milions.

 La població ocupada al primer trimestre ha estat de 2,961 milions, 38.000 menys que el trimestre anterior, en què va ser de 2,999 milions, i 28.000 més que en el primer trimestre del 2013 , en què va ser de 2,933 milions .

La població aturada al primer trimestre ha estat de 840.200, 700 més que el trimestre anterior , en què va ser de 839.500, i 108.800 menys que en el primer trimestre del 2013, en què va ser de 949.000 (el valor més elevat de la sèrie històrica).

Durant els darrers 12 mesos, doncs, a Catalunya s’ha creat ocupació (al revés que al conjunt d’Espanya, on s’ha perdut ocupació), malgrat la disminució de la població en edat de treballar.

Si mirem els percentatges , veiem que el nivell d'activitat, que s'obté comparant la població activa efectiva (ocupats + aturats) amb la població activa potencial o població en edat de treballar i que ens ofereix informació sobre el percentatge d'individus que estant en edat legal de treballar, volen fer-ho, o bé busquen feina de forma activa, és del 48,7 %, reculant respecte del trimestre anterior, però ben superior a la d’un any abans, en que va ser del 47,8 %, la xifra més baixa de la sèrie històrica. Al conjunt d’Espanya, el nivell d’ocupació és del 44,0 %, gairebé cinc punts menys que a Catalunya.

 El nivell d'atur, que ens permet calcular la proporció d'individus que formant part de la població activa no han trobat un lloc de treball resulta ser del 22,1 % el primer trimestre del 2014, augmentant respecte del trimestre anterior (21,9 %), però un 3,3 % per sota del màxim de la sèrie històrica, que va ser la del primer trimestre del 2013 amb un 24,4 %.

En resum, Catalunya es troba en un punt una mica menys precari que el conjunt d’Espanya, i sembla que, contràriament a la resta de l’estat,  comença a sortir del forat, però la situació és molt dolenta. Sortir-ne del tot serà llarg i difícil, tant si ho fem acompanyats com si ho volem fer sols.

Amb una “vena” als ulls

He llegit amb atenció tant la carta que la senyora Joana Ortega ha dirigit als ajuntaments demanant la seva col·laboració amb el Departament de Governació i Relacions Institucionals en l’organització de la consulta sobre el futur polític de Catalunya, com la resposta de la senyora Conxita Campoy, alcaldessa de Malgrat, publicades ambdues al blog de les Joventuts Socialistes.

No entraré en el fons de la carta de l’alcaldessa, que no fa més que reiterar la seva ja coneguda posició sobre el tema, arrodonint-la amb una sèrie de queixes que indueixen a la llàgrima fàcil. M’interessa més la seva salut, ja que veu el perill d’actuar amb una “vena” als ulls. Potser seria hora de demanar hora a un oculista, ja que tenir una “vena” als ulls no deu pas ser gaire bo.

Es clar que potser em preocupa massa la salut de l’alcaldessa, ja que és possible que es referís al perill d’actuar amb una “bena” als ulls. Si fos així, demanaria a la senyora Campoy que, abans d’enviar una carta oficial de l’ajuntament de Malgrat, demani que algun funcionari li revisi el seu contingut per corregir les faltes d’ortografia. Enviar cartes oficials amb incorreccions ortogràfiques diu molt poc del nivell d’un poble.

Bena - Tira de teixit d'amplada variable emprada per a subjectar els apòsits en una nafra o per a lligar o embolicar un membre.

Vena - Qualsevol vas sanguini.

Europa, una democràcia cadàver

El filòleg clàssic i assagista italià Luciano Canfora

En una entrevista al diari El Pais, el filòleg clásic i assagista italià Luciano Canfora  lamenta el fracàs d'Europa enfront del poder econòmic mundial.

Estem assistint a un canvi importantíssim. La bastida és la mateixa i segueix dempeus —el Parlament, les eleccions...— i aparentment es continua discutint sobre les lleis electorals, les coalicions… Però la realitat és que s'ha desenvolupat i consolidat un fortíssim poder supranacional, no electiu, de caràcter tecnocràtic i financer que té en els organismes europeus els instruments per governar tota la comunitat, donant a un país més important que els altres, Alemanya, el paper de dictar les regles. Es podria dir, per tant, que la democràcia ha mort, que solament en queda el cadàver que camina —es fan eleccions, lleis…—, perquè qui decideix realment ho fa sense comptar amb un parlament.

Qui pren les decisions és una oligarquia fundada sobre els interessos de grans grups financers, que són el veritable poder. Comparada amb ells, la família Agnelli, per posar un exemple, és una família de captaires, no pobres, però expliquen poc i gens. Els grans grups financers que tenen un poder mundial i il·limitat poden decidir la destinació de tots. El Parlament Europeu que triarem al maig és un seminari universitari, no té cap poder real, solament el de crear una classe de paràsits molt bé pagats, preciosíssims per al sistema, perquè serveixen per fer veure que existeix un parlament i que Europa no és completament antidemocràtica. Per això els paguen tant. Perquè un compra una persona si li dóna 10.000 euros al mes.

Així i tot, el proper 25 de maig anirem a votar. Sense cap il·lusió, però hi anirem.

Si l'Artic es fon...

Simulación de cómo el cambio climático y la destrucción del Ártico podría afectar a Benidorm

Si voleu agafar por, llegiu el darrer informe de Greenpeace sobre els efectes del canvi climàtic i de la fusió de l'Artic en particular cap a finals de segle a aquest país. No sé si Greenpeace encerta o no, però si per casualitat ho encertés, el problema seria important.

El Artico y los efectos del cambio climático en España

Malgrat 1914 – Mor un capellà

El diumenge 19 d’abril de l’any 1914, La Vanguardia publicava la notícia de la mort del capellà Jaume Garriga i Català.

El clima europeu sota un escalfament global de 2º C

Es considera que un escalfament global de 2º C respecte a l'època preindustrial com un llindar que la societat s'ha d'esforçar a no sobrepassar per tal de limitar els efectes perillosos del canvi climàtic antropogènic.

Un nou estudi recentment publicat, The European Climate under a 2º C global warming, mostra que, fins i tot sense sobrepassar aquest llindar, poden esperar canvis substancials i robustes a tot Europa. La major part d'Europa s'escalfarà més que la mitjana mundial, amb increments més de 2,5 º C al nord d'Europa a l'hivern i al Centre - Sud d'Europa a l'estiu. Es poden esperar també augments similars per a les temperatures extremes .

Els patrons de precipitació amb 2º C d'escalfament global mostren que es va a conservar un clima humit al nord i sec al sud, amb un augment de les precipitacions d'hivern al nord i una disminució en el sud.

A la península ibèrica , les previsions són d'un augment de 1,5 a 2º C al hivern i de 2,5 a 3º C en algunes regions del sud-oest a l'estiu. Les pluges romanen relativament constants al hivern, però a l'estiu disminueixen bastant al nord-oest.

A Catalunya les temperatures augmentaran entre 1,5 i 2º C al hivern i de 2 a 2,5 a l’estiu. Les precipitacions no semblen variar massa.

 Els canvis estacionals mitjans de temperatura (panells de l'esquerra) i precipitació (panells de la dreta) entre el període 1971-2000 i quan s'arribi a un escalfament global de 2º C. Els panells superiors mostren canvis al hivern i els panells inferiors mostren els canvis a l'estiu.

Malgrat 1914 - Notícies

El dimarts 7 d’abril de 1914 La Vanguardia publicava una nota sobre Malgrat, on s’assenyalaven les millores fetes al cementiri, l’aprovat del Dr. Esquena a unes oposicions, una conferència feta al Casino sobre Lo ben parlar i el septenari dels Dolors fet a la parròquia.

Atur registrat a Malgrat

Fus horari

Ja sabem que el meridià de Greenwich passa per Castelló i que, per tant, la península ibèrica es troba situada al mateix fus horari de el Regne Unit. Però des de que el Caudillo va fer avançar una hora els rellotges espanyols per adaptar-los als de l’Alemanya nazi, donada la gran admiració que sentia pel Führer, d’això ja fa 72 anys, resulta que tenim un horari desfasat.

Aquesta foto ens ho mostra d’una manera molt gràfica. Mentre a la península i al Regne Unit encara és ben de dia, els alemanys tenen les llums enceses.

Potser seria hora de tornar a un horari més d’acord amb el sol, de manera que dinéssim a la una, sopéssim a les vuit i ens en anéssim a dormir a les onze. Dormiríem una hora més i aniríem més descansats. La salut i l’economia ho agrairien.