Honoratio

Acabo de rebre el som-hi! del mes de maig. Com sempre, o gairebé sempre, hi trobo la carta del col•lectiu Honoratio. Com sempre, la protagonista és “una servidora”. Com sempre, escrit amb ironia.

Es critica des de ja fa temps en aquestes cartes l’actuació “d’una servidora” com a regidora de cultura. En aquest aspecte, la meva opinió és més mitigada que la del col•lectiu. Hi ha hagut i hi ha barroeries paleses en la gestió cultural (el barret del castell n’és probablement la més sonada, les darreres obres fetes a la torre del castell són potser encara més greus, etc.), però també hi ha hagut encerts: tenim ara un coneixement molt més clar de la història de Malgrat, s’han descobert i, en part, recuperat, unes runes romanes, s’ha impulsat des de l’ajuntament una sèrie de publicacions molt interessants sobre temes locals. Que la recuperació de la història local va començar amb l’alcalde Mora, és just. Però que l’alcaldessa actual ho ha continuat, a la meva manera de veure, amb encert, també.

De manera que la meva opinió sobre la gestió de la cultura a Malgrat no és tan negra com la veu el col•lectiu.


Finalment, dir que al som-hi! de fa un parell de mesos, Honoratio va explicar que li havien donat informacions importants de coses que passaven a l’ajuntament, però que, abans de publicar res sobre el tema, volien contrastar-les. Ho vaig trobar perfecte. Aquest mes, ho tornen a repetir, assegurant que es tracta de coses molt importants. Quan tinguem més dades tingueu per segur que ho publicarem, ens diuen. Trobo que aquesta segona al•lusió a temes més o menys delicats que passen a la Casa Gran, sense aportar cap precisió, sobra. No és elegant. Això no vol dir que espero amb molt d’interès el que ens puguin explicar.


Dit amb tota la meva simpatia pel col•lectiu. I felicitar-los per la seva fina ironia.