Aminetu Haidar i autodeterminació

Al ple del passat mes de desembre els grups municipals d’ERC, ICV-EUIA i CiU varen presentar una moció per demanar al govern espanyol que permetés el retorn al seu país de Aminetu Haidar, l’activista sahrauí que va estar 32 dies a l’aeroport de Lanzarote en vaga de fam. Demanaven també que el govern espanyol li dispensés un tracte d’absolut respecte, que demanés la llibertat de 7 detinguts a Casablanca, que demanés al govern marroquí que respecti els drets humans del poble sahrauí i que celebri el referèndum d’autodeterminació per aquest territori.

La moció no es va votar ja que, mentrestant, el govern marroquí va permetre l’entrada de la senyora Haidar al seu territori.

Ja he explicat alguna vegada la meva posició sobre les mocions municipals. Trobo que un ple municipal no és el lloc adient per presentar una moció com aquesta, però això no és més que la meva opinió.

Ara, la senyora Haidar ha tornat a Espanya, amb dues intencions: renovar el seu permís de residència, que va obtenir l’any 2.006, per raons humanitàries, després de sortir de quatre anys de presó, i de fer una revisió mèdica a Madrid, ja que, com a conseqüència de la vaga de fam i dels anys de presó, li han quedat seqüeles. Ja ha fet servir aquesta targeta de resident, diu el diari, per fer-se mirar a la residència La Paz, i és previsible que ho torni a fer.

No discuteixo que aquesta persona faci servir la seva targeta de resident per utilitzar els serveis sanitaris espanyols, encara que sigui sense haver cotitzat a la seguretat social, però trobo que aquesta actitud dona la raó als que volen retallar els avantatges socials als emigrants il•legals (que gaudeixen de serveis sense haver cotitzat), i dona arguments als que critiquen el denominat turisme mèdic. Fa que els partits d’extrema dreta, contraria als emigrants, tipus Le Pen, tinguin cada vegada més adeptes.

A més, la senyora Haidar ha estat poc elegant: després d’acusar el govern del país que l’acollia de ser també culpable de la prohibició marroquí de retornar al Aaiun (com si Espanya tingués algun poder per obligar al govern marroquí), no té cap inconvenient a tornar per renovar el seu permís i per fer servir la sanitat espanyola.

Pel que fa al referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, potser hauríem de recordar dues coses: el comportament dels dirigents sahrauís i la geopolítica.

L’any 1.977, dirigents del Polisari varen informar que començarien les accions bèl•liques contra els pescadors canaris que pescaven amb els seus vaixells artesanals al banc sahrauí. Dit i fet: hi va haver molts assassinats de pescadors i de treballadors espanyols, tres cents si comptem els atacs terroristes a les instal•lacions de fosfat. I després d’assassinar treballadors i pescadors espanyols encara volen que se’ls ajudi... Això, molts ho han oblidat.

Però, un parell d’anys abans, el Polisari, mentre Espanya estava preparant la descolonització, atacava l’exèrcit i la població civil: això va ser una de les causes (i no la menys important) de la retirada sobtada d’Espanya i, com a conseqüència, de la invasió marroquí. Es a dir, que la seva situació actual és deguda, en bona part, al comportament irresponsable dels seus dirigents.

La geopolítica és sempre important. En el cas del Sàhara Occidental, podem considerar tres aspectes:

- el Sàhara Occidental té 250.000 km2 i 250.000 habitants. Un estat independent així pot ser viable o serà, com altres estats africans, un focus d’inestabilitat?

- Argèlia vol una sortida a l’Atlàntic: envairia ràpidament el territori o en faria un protectorat per obtenir, en la pràctica, aquesta sortida.

- Marroc no vol estar rodejat per Argèlia, cosa que passaria si el Sàhara Occidental fos ocupat per aquest país.

De manera que el Marroc no permetrà mai la seva independència, i això per pura supervivència, i això vol dir que, sentint-ho molt, la petició de la moció d’ERC, ICV-EUIA i CiU d’un referèndum d’autodeterminació per aquest territori em sembla, malgrat el que digui l’ONU, més una utopia que una possibilitat real.

La meva opinió és que el millor que podrien fer els sahrauís es acceptar una real autonomia del Marroc, supervisada, si és necessari, internacionalment. Tota la resta els portarà a un carreró sense sortida, que és on es troben ara mateix. I a un sofriment innecessari dels habitants, sacrificats a una opció impossible.

El Dr. Samsó

Aquesta setmana, a Mataró, el Dr. Samsó serà proclamat beat. Hi va ser rector a la parròquia de Santa Maria.

De petit vaig sentir parlar molt del Dr. Samsó; la família de la mare procedia de Mataró, i tant ella com els avis materns l’havien conegut de prop. Es tractava d’un bon home, pel que es deia a casa, que va ser assassinat com tants capellans l’any 1.936, poc després de la revolta militar que va acabar tombant la república.

No repetiré tot el que em varen explicar, ara fa més de mig segle, sobre aquest capellà, però tot el que em varen dir era bo: un bon home, un home molt caritatiu, un home valent. M´havien explicat com el varen agafar (a l’estació, quan, aconsellat per molta gent, fugia de Mataró), el que va dir quan el varen agafar (sí, soc jo a qui busqueu), com va morir, sense voler que li tapessin els ulls, i perdonant els seus assassins. Tot el que va passar durant la guerra era encara molt viu als anys quaranta, i els que llavors érem criatures escoltàvem les històries que els pares ens explicaven amb molta atenció.

El Dr. Samsó era una bona persona, i per això el varen assassinar. I que no em vinguin amb excuses de que va ser víctima d’una acció feta per “incontrolats” (excusa que es dona molt sovint als crims comesos per la república, per contrast amb la repressió perfectament controlada i dirigida per les autoritats que va fer el franquisme, tant durant la guerra com després), ja que la mort del rector es va decidir en un ple de l’ajuntament mataroní, un ple que va ser molt agitat, i en el que un animal que va ser després ministre de la república va ser un dels que varen votar la seva mort.

Però avui no és dia per polèmiques. La beatificació del Dr. Samsó és, per a mi, que només l’ha conegut per referències, un reconeixement just. M’alegro de que, encara que sigui amb tants anys de retràs, se li reti aquest homenatge. I me’n alegro no només per a mi, sinó sobretot per la mare i pels avis que, allà on siguin (encara que només sigui en el nostre record) estaran, aquesta setmana, molt contents.

L’estat de la Tordera: el bosc de ribera

Parlàvem l’altre dia d’una de les accions previstes a l’Agenda 21 de l’ajuntament de la feliç vila de Malgrat, concretament la que consisteix a recuperar el bosc de ribera de la desembocadura del riu Tordera, bosc de ribera que ha desaparegut.

La Diputació de Barcelona ha publicat un estudi força interessant sobre la Tordera, analitzant l’estat biològic i físico-químic dels seus diversos trams. Ens fixarem, sobretot, en el que diu de la part que ens concerneix més directament: la desembocadura.

Començarem per l’índex Ecostrimed, que, malgrat el seu nom bàrbar, no és més que l’índex integrat que mesura l’estat de salut dels sistemes fluvials a Catalunya, i té en compte les diferents mesures basades en la presència de macroinvertebrats, la de peixos, la qualitat de l’hàbitat, la qualitat del bosc de ribera, els paràmetres fisicoquímics, etc., per intentar elaborar un índex que ofereixi una visió globalitzada de l’estat de salut dels rius. Doncs bé, aquest índex és, per la desembocadura de la Tordera, pèssim (ara bé, per qui es vulgui consolar, és pèssim no només a la desembocadura, sinó també a tot el tram des de Tordera)

Estalviarem al lector els detalls que fan arribar a aquesta trista conclusió, detalls que es poden trobar mirant l’estudi. Parlarem només d’un altre indicador: la qualitat del bosc de ribera.

Doncs bé, la qualitat del bosc de ribera a la desembocadura de la Tordera es considera de qualitat pèssima i de degradació extrema. Aquest estat és més que preocupant, ja que el bosc de ribera és molt important: sobre les riberes (i la riba) creix una vegetació característica, la vegetació de ribera, de gran biodiversitat i productivitat, a causa de l’elevada humitat, la riquesa en nutrients, l’oxigen dissolt i la presència de la capa freàtica. El bosc de ribera es presenta només en llocs poc pertorbats que han permès el creixement d’arbres i arbustos al llarg de molts anys.

Diem que la vegetació de ribera forma part de l’ecosistema fluvial perquè porta a terme diverses funcions molt importants que definiran el tipus de riu i la seva conservació:

• L’erosió i la sedimentació que es donin a la zona al•luvial depenen tant de l’aigua d’escorriment i de l’aigua superficial que baixa pel riu, com de l’estructura del bosc de ribera, ja que les arrels estabilitzen el terreny dels marges del riu. Així els dos elements s’influeixen mútuament per generar el traçat i la forma que tindrà el riu en un moment determinat.

• La vegetació de ribera és una font de matèria orgànica en forma de fullaraca, branquillons, fruits, flors, etc. que va a parar a l’aigua del riu i que és font d’aliment per a una part de la fauna aquàtica. Diem que participa activament en l’intercanvi de matèria i energia de l’ecosistema.

• Un bosc de ribera ben estructurat proporciona una gran quantitat d’hàbitats entre el riu i el bosc adjacent a la zona al•luvial. La biodiversitat que es presenta en aquest bosc de ribera sol ser molt superior que la que hi ha al seu voltant, i dóna refugi a una gran quantitat de sers vius.

• El bosc de ribera crea un ombriu al llit del riu que mitiga les variacions tèrmiques diàries i anuals i frena el creixement desmesurat d’algues.

• Finalment, també cal tenir en compte el gran valor paisatgístic que tenen les riberes amb un bosc ben desenvolupat.

Queda, doncs, demostrat el bon sentit que varen tenir els autors de l’acció de l’Agenda 21 titulada Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls. Queda, també, demostrada la incúria dels responsables que, des de fa set anys, no han avançat en aquesta recuperació. I queda demostrat, també, que escollir l’endegament de la riera de Palafolls ens ha deixat sense la possibilitat de tenir un humil bosc de ribera dins del poble.

Encara som a temps de no permetre que es destrossi la mica de bosc de ribera que tenim al tram de can Feliciano.

Malgrat 1910 – Noticies del mes de gener

La Vanguardia del dissabte, 15 de gener de 1910 publicava una crònica de Malgrat amb diversos temes. El primer, per anunciar la fira de Sant Antoni Abat, que s’havia de celebrar el 17, fira que, ara fa cent anys, era important.

També s’assenyala que els elements conservadors de la vila estan satisfets que l’ex diputat del districte es presenti a la reelecció, i que s’està preparant la sembra de les patates.

Finalment, es presenta el condol al senyor Ignasi Viladevall i Gibert per la pèrdua de la seva filla Maria de la Mercè, que va morir amb poques hores de diferència de la mort de la seva cosina Enriqueta .

El senyor Viladevall i Gibert, llavors primer tinent d’alcalde, va ser elegit alcalde a les dues eleccions següents, sent alcalde del 1.918 al 1.923, i va ser, diuen, el primer alcalde que va abolir el règim caciquista que fins aleshores havia governat Malgrat.

Ignasi Viladevall i Gibert, nat l’any 1880 i mort l’any 1935, a l’edat de 55 anys, casat amb Anna Ridaura, va ser apotecari a Malgrat, succeint el seu sogre, Ramon Ridaura. Ramon Ridaura va ser junt amb Joan Esquena, metge, un dels dos col•laboradors malgratencs del Bolletí del Diccionari de La Llengua catalana que Mn. Antoni M. Alcover havia iniciat el 1901 des de Mallorca i que va arribar fins al 1936.

El fill d’Ignasi Viladevall, Joan Viladevall Ridaura, va obtenir el títol de farmacèutic l’any 1930.

El pressupost municipal pel 2.010

Encara no s’ha publicat el pressupost de l’ajuntament per l’any 2.010, però ja podem començar a estudiar-lo a la vista dels seus principals components.

El pressupost total és de 24,9 milions d’euros, el que representa un augment del 3,0 % sobre els 24,2 milions pressupostats per l’any 2.009.

Les despeses corrents baixen si les comparem amb les del 2.009: 15,7 milions pel 2.010 per 16,0 pressupostats pel 2.009 (-2,3 %).

L’augment del pressupost ve principalment de les inversions, que passen d’un pressupost 2.009 de 7,6 als 8,3 milions del 2.010 (+ 10,0 %).


Despeses corrents

Les despeses corrents estan composades de despeses de personal, de compres i serveis, de despeses financeres i de transferències corrents. Examinarem les dues primeres, que són les més importants:


Despeses de personal

El nombre de llocs de treball a l’ajuntament pressupostat per l’any 2.010 és de 212, amb un augment de 4 respecte de l’any anterior. Hi haurà:

- 96 llocs de funcionaris (1 més que l’any anterior: 1 caporal de la policia local),

- 96 llocs de personal laboral a jornada completa (1 més que l’any passat: + 1 oficial d’enllumenament, + 1 redactor ràdio Malgrat, - 1 arquitecte tècnic). Hem de dir que aquest darrer ja s’havia previst amortitzar-lo l’any anterior.

- 19 llocs de personal laboral de temporada a jornada completa (3 més que el 2.009: 3 monitors pel casal d’estiu),

- 1 lloc de personal laboral de temporada a jornada parcial (sense canvis),

- 1 lloc d’eventual (també sense canvis). Aquest lloc de treball eventual correspon a una persona de confiança de la regidoria d’inserció laboral.

Malgrat aquest augment de personal, les despeses creixen relativament poc, ja que passen de 7,96 milions d’euros al pressupost de l’any 2.009 a 8,04 milions per aquest any (+ 1,0 %). Això vol dir que es preveu que alguns dels llocs de treball quedaran vacants.


Despeses de compres i serveis

No en tenim el detall, que encara no s’ha publicat, però aquesta partida es preveu que baixi dels 7,2 milions de l’any passat als 6,9 milions del 2.010. Totes les partides baixen, s’ha explicat al ple de l’ajuntament, menys les següents:

- inserció laboral, que augmenta un 8,7 %

- medi ambient, que augmenta del 4,4 %

- benestar social, que augmenta del 5,6 %

Hem de dir que aquesta reducció de les compres i dels serveis és molt voluntarista, però que serà molt difícil que es realitzi, ja que l’equip de govern estarà molt sol•licitat d’uns i altres, i tindrà problemes per dir no, ja que l’any 2.011 és any electoral.


Inversions

Les principals inversions previstes són:

- rehabilitació de la torre de la vídua de can Sala = 1,0 milions d’euros, amb una subvenció de 400.000 € (subvenció que, segons sembla, no es tindrà)

- remodelació del nucli antic = 2,25 milions d’euros

- piscina coberta = 1,3 milions d’euros de dotació municipal

- barri del Castell= 1,3 milions d’euros (plaça Canigó = 250.000 €, centre cívic =650.000 €, pujada del Castell = 200.000 €, carrer Lleida i carrers transversals = 200.000 €)


Conclusió

Uns pressupostos voluntaristes (ho hagueren pogut ser més, però això ja és una altre discussió), que, al meu humil parer, tenen molt poques possibilitats de complir-se, ja que l’any 2.011 és un any electoral, i un govern municipal que aspiri a la reelecció no pot dir massa vegades que no.

Una prova de que la voluntat política per no sobrepassar aquest pressupost és més aviat fluixa és que la senyora alcaldessa no va obrir la boca durant la discussió del pressupost al ple corresponent.

Aeroports: una bona manera de llençar els diners

Publiquen avui alguns diaris la situació financera dels principals aeroports espanyols. AENA, que és la gestora aeroportuària espanyola, resulta ser una empresa ruïnosa. Però res no hi fa: AENA segueix i seguirà sent un dels darrers instruments franquistes de l’estat central.

Anem per parts: els aeroports espanyols han perdut, l’any 2.009, 433 milions d’euros abans d’impostos, una misèria. Han ingressat 1.876 milions d’euros, han tingut unes despeses directes de 1.425 milions d’euros i 671 milions d’euros d’amortitzacions, el que dona un resultat d’explotació de – 220 milions, al que s’han d’afegir 213 milions de despeses financeres.

Es a dir, que els aeroports espanyols, on s’han fet (i s’estan fent) enormes terminals que tenen una utilitat molt relativa, comparada amb el seu cost, s’estan llençant els diners dels contribuents.

Si agafem l’aeroport de Barajas, a ell sol li corresponen 283 milions d’euros d’amortitzacions i 156 de despeses financeres, i té un resultat negatiu de 301 milions d’euros. I tot degut a la T4!!

Però Barcelona també té la seva part de dèficit: 107 milions d’amortitzacions per l’any 2.009 (l’amortització de la T1 només s’ha comptat des de la seva inauguració), 31 milions de despeses financeres i un resultat negatiu de 29 milions.

Pel 2.010, el resultat previst és de -578 milions (unes pèrdues de 155 milions més que l’any 2.009), dels que 311 milions seran deguts a Barajas i 146 al Prat.

A Alacant, que té una terminal que fa poc es va ampliar, i que encara està lluny de la saturació, n’estant acabant una de nova...

S’han fet obres impressionants, però molt per sobre del que s’hauria pogut fer si s’hagués mirat la pela en comptes de voler fer obres faraòniques, a major glòria de no sabem qui. I nosaltres, babaus, els hem aplaudit: ens ha impressionat la T4 i no hem volgut quedar endarrere amb la T1 del Prat. Però ara toca pagar. I qui pagarà tot aquest malbaratament serem els mateixos que hem estat aplaudint. I no tenim ni un duro.

Article del País

El fred d’aquest hivern i l'Oscil•lació Àrtica

No hi ha dubte que la foto del Regne Unit nevat és impressionant. Però no és només el Regne Unit. Fortes nevades i temperatures molt baixes s'han estès per tot Europa, provocant el tancament d'escoles, paralitzant els aeroports i els transports per carretera, i fent caure algunes línies de transport d'energia elèctrica. Gran part d'Amèrica del Nord i parts d'Àsia també han experimentat el mateix fred brutal. Mentrestant, les terres àrtiques tenen temperatures superiors a les habituals.

La causa d'aquest fred inusual és un valor molt baix de l'Oscil•lació Àrtica (AO segons el seu acrònim en anglès)

L'Oscil•lació Àrtica és un sistema climàtic que influeix en el clima d'hivern a l'hemisferi nord. Es defineix per la diferència de pressió entre l'aire a les latituds mitjanes (al voltant de 45 graus al nord, prop de la latitud de Montreal, Canadà o Bordeus, França) i l'aire sobre l'Àrtic. Una massa d'aire de baixa pressió domina l'Àrtic, mentre que els sistemes d'alta pressió s'assenten a les latituds mitjanes. La intensitat de les altes i de les baixes pressions d'aquests sistemes oscil•la. Quan els sistemes tenen pressions més febles que el que és normal, la diferència de pressió entre l'Àrtic i les latituds mitjanes disminueix, permetent que l'aire fred de l'Àrtic llisqui cap al sud, mentre l'aire més calent es mou cap al nord. A una Oscil•lació Àrtica més feble del que és normal se li diu que és negativa. Quan els sistemes de pressió alta i baixa són forts, l'Oscil•lació Ârtica és positiva.

Durant el mes de desembre de 2009, l'Oscil•lació Àrtica ha estat molt negativa, com es veu en el gràfic. La imatge mostra l'impacte d'aquesta Oscil•lació Àrtica negativa en les temperatures de la superfície de la terra a tot l'hemisferi nord, prenent com a base la mitjana de les temperatures de desembre des del 2.000 fins al 2.008 (com més blau, més fred). L'aire fred de l'Àrtic va congelar la superfície de la terra en les latituds mitjanes com la nostra, mentre que les terres àrtiques, com Grenlàndia i Alaska, tenien una temperatura molt més càlida del que és habitual.

Quina és la causa que hi hagi aquestes fluctuacions en els valors de l'Oscil•lació Àrtica? Sembla que aquestes fluctuacions estan lligades a les de l'Oscil•lació de l'Atlàntic Nord (NAO). Però la realitat és que no hi ha encara una explicació convincent de què és el que causa aquestes fluctuacions que tant influeixen sobre el clima. Com tampoc està gens clar què és el que ocasiona altres fenòmens semblants, com el Niño (l’amic Jordi Mercader dixit al darrer som-hi!). Ni perquè aquestes fluctuacions són, de vegades, com aquest hivern, particularment importants.

Sobre el clima encara queda molt per estudiar i entendre.

Dades sobre els valors mensuals de l'A.O.

El senyor Juancho ja és lliure (per ara)

Aquest any en farà quaranta que per primera vegada vaig anar a Copenhaguen per passar-hi un cap de setmana. El dissabte a la tarda em vaig dirigir al Tívoli, on vaig rebre una lliçó de democràcia que encara tinc present. A Espanya eren èpoques de dictadura, i per això aquesta lliçó em va impactar encara més. Al Tívoli hi havia un jove, que devia estar pet, que cridava i molestava la gent que estava passant la tarda tranquil•lament. Un policia es va acostar. Duia a la mà un telèfon (era la primera vegada que veia un mòbil), va trucar per demanar reforços i, quan varen arribar, van detenir el cridaner. Com que aquest es resistia i cada cop cridava més, li varen torçar un braç, amb una certa brutalitat, fins que va callar. Llavors se’l varen endur. La brutalitat dels policies danesos no s’haurien atrevit a mostrar-la en públic els seus col•legues espanyols (encara que governés en Franco, ja érem a l’any 1.970)

La lliçó de democràcia que vaig aprendre és que, en un país democràtic i permissiu, si es vol que la democràcia i la permissivitat funcionin, s’ha de ser inflexible quan algú sobrepassa el que és permès legalment. Sense aquest fre, la democràcia seria una olla de grills.

El senyor López de Uralde, president de Greenpeace, conegut pels seus com Juancho, va anar a Copenhaguen, va aprofitar que Dinamarca és un país democràtic i permissiu, i va sobrepassar la legalitat. La reacció va ser la que havia de ser. El senyor Juancho i els seus companys van ser empresonats, han passat tres setmanes a la cangrí, i hauran d’enfrontar-se a un judici. I és que a Dinamarca, al contrari que aquí, està permès de fer moltes coses, però n’hi ha una que no es pot fer, que és fer el que no està permès.

Ni el senyor Juancho ni els que es varen manifestar contra la seva detenció ho poden entendre. El seu argument és que només varen fer una protesta pacífica. Però, a més, varen fer una suplantació de personalitat i un violament de morada, amb l’agreujament de que era en un acte on hi assistia la reina. Allà, aquestes coses no estan permeses. Per molt pacífica que fos la seva protesta, van sobrepassar els límits. Podrien pagar-ho car.

I és que ni el senyor Juancho ni els que es manifesten al seu favor tenen una idea clara del què és la democràcia. Entre nosaltres, com la majoria dels habitants d’aquest país.

Icebergs ratllats

Entre les felicitacions de Nadal que he rebut me n’ha agradat especialment una en la que hi ha imatges d’icebergs ratllats. No sabia ni que existissin els tals icebergs, però els trobo realment bonics. Aquestes ratlles estan formades per les capes de gel que reaccionen a condicions diferents, segons m’han explicat.

Les ratlles blaves sovint es formen quan una esquerda en el full de gel s'omple d'aigua i aquesta no es congela ràpidament, raó per la que queden bombolles en l'iceberg que li donen aquest color blavós.

Quan un iceberg cau al mar, una capa d'aigua del mar pot congelar a la part inferior de l'iceberg. Si l'aigua està plena d'algues s’hi pot formar una franja verda.

Les línies marrons, negres i grogues es formen gràcies al sediment recollit quan la làmina de gel s'arrossega sobre el terreny durant la seva baixada cap al mar.

1.315: el pas del Període Càlid Medieval a la Petita Edat del Gel

Des de l'any 800 fins a principis del segle XIV, Europa va viure un període càlid, amb un clima estable, que es coneix com a Període Càlid Medieval. Durant aquest període, els gels de l'Atlàntic nord varen retrocedir, el que va permetre viatges més fàcils a Islàndia, l'establiment de colònies estables en Grenlàndia i l'expansió dels víkings cap al sud d'Europa.

Cap a l'any 1.250, els viatges a Islàndia i Grenlàndia es van fer més complicats, conforme els gels àrtics tornaven a avançar. Tanmateix, aquest principi del final del període càlid no va arribar al continent europeu fins a l'any 1.315.

De l'any 800 al 1.300, la producció agrícola d'Europa havia augmentat de forma constant. Tot i que localment hi havia hagut escassetat d'aliments en les que moltes persones van morir de fam, el nivell de vida a Europa occidental en el seu conjunt havia augmentat, malgrat que la població hagués anat augmentat constantment: a finals del segle XI, Anglaterra tenia 1, 4 milions d'habitants, mentre que al començament del XIV havia arribat als 5; en el que avui és França, la població havia passat de 6,2 a 17,6 milions d'habitants.

A principis del segle XIV, però, la població havia crescut de tal manera que la terra només podia proporcionar els recursos suficients per al seu suport si hi havia les millors condicions. Ja no hi havia cap marge per a la pèrdua de les collites o fins i tot per a collites deficients. Al mateix temps, però, el clima d'Europa occidental estava experimentant un lleuger canvi, amb estius més freds i humits i amb tempestes a principis de tardor. Les condicions ja no eren òptimes per a l'agricultura.

Se sap que hi havia hagut fam abans, però mai amb una població tan gran per alimentar, i cap que persistís durant tant de temps. Una primavera humida l'any 1315 va fer impossible llaurar tots els camps que estaven a punt per al cultiu, i les fortes pluges varen podrir moltes de les llavors abans que poguessin germinar. La collita va ser molt menor del que era habitual, i les reserves d'aliments de moltes famílies es van esgotar ràpidament. La gent recollia els aliments que podia dels boscos: les arrels comestibles, plantes, herbes, fruits secs, i l'escorça. Encara que moltes persones es van debilitar greument per la desnutrició, l'evidència històrica suggereix que relativament poques van morir. Però la primavera i l'estiu de 1316 van ser novament freds i humits. Les famílies camperoles tenien ara menys d'energia amb la que llaurar el terreny necessari per a una collita i per compensar el dèficit anterior i van tenir un subministrament d'aliments molt més petit per alimentar-se fins a la propera collita.

A la primavera de 1317, totes les classes de la societat estaven patint, encara que, com era d'esperar, les classes més baixes van ser les més afectades. Es van sacrificar els animals, es van menjar els grans que havien de servir per sembrar la propera collita, es van abandonar els lactants i els nens més petits. Moltes de les persones d'edat es deixaven morir de fam voluntàriament per tal que els membres més joves de la família poguessin viure per treballar els camps.

El temps havia tornat al seu patró normal a l'estiu del 1317, però la població d'Europa va ser incapaç d'una ràpida recuperació. Un factor important per aquesta situació va ser l'escassetat de gra disponible per a ser utilitzat com a llavor. Encara que els historiadors encara no estan segurs de la validesa de les xifres, els registres de l'època semblen indicar que es necessitava un quintar de llavors per produir quatre quintars de blat. En el període més alt de la fam, cap a finals de la primavera de 1317, la gent que es moria de fam s’havia menjat gran part del gra normalment reservat com a llavor, i també s’havien menjat molts dels seus animals de tir.

Les persones i els animals que van sobreviure estaven massa dèbils per a treballar eficaçment. D'un deu a un quinze per cent de la població havia mort de pneumònia, de bronquitis, de tuberculosi i d'altres malalties que la debilitat dels que van patir fam les havia convertit en fatals, i en conseqüència hi havia menys boques que alimentar. Així, Europa va ser capaç d'anar-se recuperant, encara que lentament.

No va ser fins a 1.325 que el subministrament d'aliments va tornar a un estat relativament normal, i que la població va recomençar a augmentar. Europa, entretant, havia patit un dur revés. La taxa de mortalitat havia estat molt elevada, i fins i tot la noblesa i el clergat havien mort de fam. Ara, el món semblava un lloc menys estable i "suau" del que hi havia hagut abans de la Gran Fam.

Malgrat 1910 – Una caseta per la duana

Comencem avui la revista de les notícies aparegudes a La Vanguardia l’any 1.910 sobre Malgrat. Aquell any, o al menys el seu primer semestre, va estar marcat per les vagues dels miners a les mines de ferro de can Palomeres. Anirem seguint el desenvolupament d’aquests conflictes.

La primera notícia que trobem, però, no té res a veure amb aquest tema. Es una notícia apareguda a La Vanguardia el dimecres 5 de gener d’avui fa justament cent anys, i tracta de la concessió d’un permís a l’administrador de la duana de Malgrat per construir una petita caseta a la zona marítima terrestre, pel servei dels carrabiners veterans afectats a la duana.

Optimisme i pessimisme

Ahir llegia amb interès la Contra de la Vanguardia: la persona entrevistada era un senyor anomenat Eduard Biosca, optimista global.

En temps com aquest, de crisi econòmica, d’amenaces terroristes internacionals, de pèrdua dels valors tradicionals, de futur incert, topar-se amb una persona optimista és molt difícil, però el senyor Biosca ho és. El que diu és interessant, i té tota la raó en moltes de les coses que explica. Les coses, tot i estant malament, si les comparem amb el que passava fa anys, han experimentat un progrés molt clar. El nivell de vida actual, tot i estar en plena crisi, és incomparablement millor que el dels anys quaranta i cinquanta. El futur, tot i presentar-se molt negre, és notablement millor que el que el món tenia als anys trenta. L’esperança de vida és avui molt més elevada que fa trenta o quaranta anys, i els vells tenen una salut més bona que la que tenien, a la mateixa edat, els seus avis. I així podríem continuar, la llista de progressos seria molt llarga.

On ja no estic d’acord amb el senyor Biosca és quan diu que “els pessimistes no són els que saben veure els problemes: són els que no saben veure les solucions”. I no hi estic d’acord perquè jo sóc un d’aquests pessimistes que critica. Fa molt de temps que ho sóc, i penso que sóc més feliç que si fos optimista. M’explico: com a pessimista, veig millor els problemes que es poden presentar que si fos optimista. Al preveure els problemes, faig el que puc per evitar-los, de manera que el futur, quan arriba, se’m presenta habitualment menys negre que el que havia suposat, cosa que m’alegra moltíssim. Sóc pessimista, però pessimista alegre.

L’optimista, en canvi, té més dificultats per veure els problemes que es poden presentar, de manera que no fa res per evitar-los. Quan el futur arriba, al no haver fet res per solucionar els problemes reals o hipotètics que es podien presentar, es troba amb una realitat pitjor que la que havia imaginat. L’optimista es converteix en un optimista trist.

I entre ser un optimista trist o un pessimista alegre, prefereixo aquesta darrera opció.

Agenda 21 – El rec Viver i la riera de Palafolls

L’auditoria ambiental de Malgrat de Mar, anomenada també Agenda 21, va ser publicada el febrer del 2.003. Set anys més tard, l’Ajuntament hauria de publicar un balanç de les accions realitzades. No ho ha fet, com tampoc ha publicat cap modificació de les accions a emprendre (en set anys es deuen haver donat compte que hi ha accions que sobren i altres que falten), i això que disposen d’una magnífica eina de comunicació, com és el Butlletí Municipal. Vist des de fora, sembla que aquest important document s'estigui omplint de pols en qualsevol armari de la Casa Gran.

Anirem repassant algunes d’aquestes accions, i començarem amb el rec Viver i la riera de Palafolls. L’acció prevista és la següent:

Recuperar el bosc de ribera del rec Viver i de la riera de Palafolls

Tal com succeeix en el cas de la Tordera, el rec Viver i la riera de Palafolls presenten una vegetació actual on domina el canyer, especialment en el cas del rec Viver, així com vegetació riuderal i d’altra vegetació impròpia d’ambients humits. Els boscos de ribera són inexistents en aquests cursos.

Es proposa realitzar una sèrie d’intervencions d’eliminació selectiva de la vegetació actual i la plantació d’espècies típiques dels ambients de ribera. Es important, en qualsevol cas, garantir un seguiment i un manteniment posterior d’aquesta recuperació per tal d’evitar la recolonització de l’espai per part d’espècies invasores com la pròpia canya i plantes nitròfiles, i garantir la consolidació de les formacions de ribera.

El projecte proposat ha de definir detalladament la intervenció, si bé a priori s’estima que la superfície total a recuperar és aproximadament de 14.000 m2, i es proposa la plantació d’un arbre de ribera cada 16 m2. D’aquesta manera el total d’arbres a plantar és de 885.

El fet que els marges d’aquests cursos siguin de propietat privada fa necessari plantejar la realització de reunions entre els propietaris i l’Ajuntament, durant el procés d’elaboració del projecte, per tal d’informar dels objectius d’aquests i de negociar i consensuar una acció conjunta.

A la vista de les fotos del rec Viver no sembla pas que s’hagi avançat en aquesta acció. Pel que fa a la riera de Palafolls no sembla pas que s'hagi fet millor.

Per cert, una altra de les accions era la de fer una ordenança per regular l’actuació ambiental dels càmpings del cap de la Tordera que, com veiem, han envaït els marges del rec Viver.

Any Nou

Haig de dir que a casa no es celebra l’entrada d’un nou any. Per moltes raons (estalviar-nos problemes per anar, aparcar i tornar d’alguna festa, per no sopar massa, que és dolent per l’estomac, ens podem ennuegar empassant-nos la pell i els pinyols dels grans de raïm, etc.), però principalment perquè això d’acabar un any i començar-ne un de nou no vol dir res. Si l’any comencés com al temps dels romans, el primer de març, tothom s’emborratxaria la nit del 28 o 29 de febrer, i no la del 31 de desembre. La data màgica actual passaria sense pena ni glòria.

Un nou any no ens canvia la vida ni poc ni molt. El que ens passarà l’any nou serà conseqüència del que haurem fet l’any vell i del que anem fent l’any que ha començat. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El temps és continu, almenys pel que podem observar: les discontinuïtats són artificials o, més ben dit, artificioses. Només serveixen per portar una comptabilitat del temps que passa.

I el temps passa cada vegada més de pressa. Recordo que, quan era petit, en un número extraordinari de final d’any del TBO hi havia una historieta que em va impactar. Explicava la velocitat amb la que passa el temps a cada edat: quan tens pocs anys, passa lent com un carro tirat per un burro, més tard va en bicicleta, després en moto, passen els anys i ja va en cotxe de carreres. Et fas vell i el temps passa amb la velocitat d’un avió.

Tenia un col•lega que havia trobat la fórmula per calcular aquesta velocitat amb la que veiem passar el temps. La fórmula era tètrica, però corresponia bé amb la realitat: la velocitat amb la que veiem passar el temps és inversament proporcional a l’esperança de vida. Si l’invers fos veritat, hauríem de fer tot el possible per avorrir-nos molt, ja que així el temps ens passaria més lentament i la nostra esperança de vida augmentaria.

Però deixem-nos de filosofies barates i fem com tothom: FELIÇ ANY NOU. Sobretot amb salut.

La població mundial

La població mundial és d’uns 6.700 milions d’habitants. Es una població que ha augmentat de manera exponencial des de la revolució industrial, cap a l’any 1.750.

A l’any 500 abans de Crist la Terra tenia uns 100 milions d’habitants. En temps de l’Imperi Romà, cap a l’any 1, s’estima que a tot el món hi havia uns 200 milions d’habitants, el que significa un augment mitjà anual de 200.000 persones per any.

Durant els següents mil anys, la població mundial va augmentar lentament, fins a arribar a uns 310 milions l’any 1.000, el que dona un increment d’uns 110.000 individus per any. Observem que aquest increment va ser molt inferior al dels 500 anys abans de la nostra era.

Aquest increment de la població va augmentar notablement des de l’any 1000 fins al començament de la revolució industrial, a l’any 1.750, en que hi havia ja 791 milions de persones: l’augment anual mitjà havia estat de 640.000 individus per any.

A partir d’aquest moment la població mundial s’ha disparat: l’any 1.850 hi havia ja 1.262 milions d’habitants, amb un augment de 4,7 milions de persones per any. L’any 1.900 la població havia passat a 1.650 milions, amb un augment de 7,8 milions per any. L’any 1.950 érem (aquí jo ja m’hi compto) 2.756 milions, amb un augment, des de l’any 1.900, de 17 milions per any.

Arribant al 2.000, la població havia passat a ser de 6.070 milions de persones, i l’augment anual des de 1.950 havia sigut de 71 milions d’individus. A finals del 2.008 ja érem 6.707 milions, amb un augment anual de 80 milions de persones.

Ve tot això perquè vaig llegir ja fa un cert temps una entrevista a Paul R. Ehrlich, un biòleg de poblacions que va publicar ja a l’any 1.968 un llibre titulat The Population Bomb. En aquest llibre, l’autor presentava l’augment de població mundial com un dels problemes més grossos amb el que la humanitat s’ha d’enfrontar en un futur proper. En l’entrevista, publicada al diari El País a principis de novembre, explica que “estem esgotant el sòl agrícola, l'aigua dels aqüífers, perdem poblacions d'espècies i la capacitat de l'atmosfera per absorbir gasos d'efecte hivernacle està al límit”.

També parla de la població que el planeta pot suportar: “vam fer un càlcul assumint que tot el món viuria com un mexicà de classe mitjana i que millorava la tecnologia. I la Terra pot suportar a 2.000 milions, que és el que és raonable. És la xifra que hi havia en 1934, quan vaig néixer. Hi havia gent suficient per tenir grans ciutats, per si us agrada l'òpera i els museus, però a la vegada quedava natura”.

Explica que “tenir més de dos fills és irresponsable”, i parlant de qui pagarà les pensions si no hi ha prou gent jove, té una resposta sorprenent, però lògica: “si es redueix la natalitat augmenta la població dels que tenen més de 65 anys. Però els demògrafs parlen de l'índex de dependència, la quantitat de nens i grans per cada adult en edat de treballar. Així tindries més de gent gran de 65 anys però menys nens. I és més fàcil fer econòmicament productiu a algú de 65 anys que un nen de set. És una bogeria obligar la gent a retirar als 65 anys. La gent que es retira més tard viu millor i més feliç i mor més tard. Però el més estúpid de tot és que, a menys que creguis que la població pot créixer indefinidament, has d'afrontar això. Així que el millor és fer-ho ara i gradualment, no d'aquí a dues generacions, quan la situació serà pitjor. Malauradament els polítics no saben res de demografia”.

Per calcular la quantitat de gent que el planeta pot mantenir podem basar-nos en el concepte de “petjada ecològica”, que podem definir com “l’àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida”. Bàsicament els seus resultats estan basats en l’observació dels següents aspectes:

- La quantitat d'hectàrees emprades per urbanitzar, generar infraestructures i centres de treball.
- Hectàrees necessàries per proporcionar l'aliment vegetal necessari.
- Superfície necessària per pastures que alimenten el bestiar.
- Superfície marina necessària per produir el peix.
- Hectàrees de bosc necessàries per assumir el CO2 que provoca el nostre consum energètic. En aquest sentit no només incidiria el grau d'eficiència energètica assolit sinó també les fonts emprades per a la seva obtenció: com més ús d'energies renovables, menor petjada ecològica.

Des d'un punt de vista global, s'ha estimat en 1,8 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant, o el que és el mateix, si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals, a cadascun dels més de sis mil milions d'habitants al planeta, els correspondrien 1,8 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any.

Si volem que tots els habitants del planeta tinguin un nivell de vida com el que tenim nosaltres actualment, que es correspon (dades de l’any 2.005) a una petjada ecològica de 5,7 ha per cada espanyol, el nombre de persones que el planeta podria suportar seria de 1,8 / 5,7 = 31,5 % de la població actual, és a dir, 6.707 x 31,5 % = 2.100 milions d’habitants. El senyor Ehrling tenia, doncs, raó.

La petjada ecològica mitjana actual (any 2.005) és de 2,7 ha per habitant: els països rics tenen uns 1.000 milions d’habitants i una petjada de 6,4 ha/habitant, els països d’ingressos mitjans tenen uns 3.100 milions d’habitants i una petjada de 2,2 i la dels països pobres, amb uns 2.500 milions d’habitants, és de 1 ha/habitant.

El problema és què s’hauria de fer per fer desaparèixer el 68,5 % de la població actual per tenir un planeta sostenible de veritat. Aquest és el veritable problema, i no tonteries com les del canvi climàtic que, si és veritat que existeix i que és degut a l’activitat humana, no és més que una conseqüència del primer.

Malgrat 1959 – Bretolades nadalenques

L’any 1.957 es va urbanitzar la plaça Balmes, de darrere l’església, actualment plaça Pau Casals, posant-hi un monòlit dedicat als caiguts de la guerra civil (caiguts per Déu i per Espanya). Aquest monòlit es va inaugurar el 20 de novembre d’aquell any, data commemorativa, per si algú no ho recorda, de la mort de José Antonio, fundador de la falange. Aquest monòlit, fet de pedra de Girona, va costar 5.000 pessetes, i el seu transport 325 pessetes.

Doncs bé, pel Nadal de l’any 1.959, ara fa doncs cinquanta anys, uns brètols, segons la qualificació que en va fer llavors la Voz de Malgrat, varen destruir el monòlit. La notícia era donada a la Voz del mes de gener del 1.960.

Bretolada o antifranquisme? Aneu-ho a saber. El fet és que hi va haver bastant rebombori entre les forces vives del poble.

Radiació solar i temperatura

És interessant posar en un gràfic l'evolució de la temperatura global i de la radiació solar, per fer-se una idea de la influència d'aquesta última sobre la primera.

En el gràfic hem col•locat les temperatures mitjanes anuals des de l'any 1890 fins l'any 2007, així com la radiació solar segons l'estimació de Lean (una de les més fiables que existeixen). Per contrarestar la variació dels cicles solars, que té una durada d'onze anys de mitjana, en traç més gruixut s'han col•locat les mitjanes acumulades de 11 anys. Són aquestes corbes les que anem a analitzar.

La radiació solar mitjana de 11 anys ha variat entre 1.364,5 i 1.366,1 watts/m2, és a dir, 1,6 watts/m2, augmentant des dels anys 1890 fins a 1959 - 1960. Després s'ha mantingut relativament constant al voltant dels 1.366 watts/m2.

La temperatura mitjana global va augmentar de 13,7 ºC al 1.890 fins a 14,4 al 2007 (+ 0,7 º C). Aquest augment de temperatura ha seguit aproximadament l'augment de la radiació solar fins l'any 1945. De 1945 fins 1975 la temperatura mitjana global ha estat relativament constant, tot i que la radiació solar continuava augmentant.

Des de l'any 1975 fins ara la temperatura mitjana global ha augmentat de 13,9 fins a 14,4 ºC, tot i que la radiació solar ha estat constant.

En el segon gràfic hem posat en abscisses la radiació solar i en ordenades la temperatura mitjana global, ambdues en mitjana de 11 anys. Veiem clarament l'augment de la temperatura des de l'any 1975 fins a l'actualitat (en vermell), observant que amb una radiació de 1.366 watts/m2 la temperatura varia de 13,9-14,4 ºC.

La recta de regressió d'aquesta corba de correlació pot donar-nos una idea de la influència de la radiació solar sobre la temperatura. La recta de regressió entre l'any 1890 i l'any 1975, abans que comencés l'escalfament d'aquests darrers 35 anys té un pendent de 0,18 ºC per cada watt/m2 d'augment de la radiació solar. Per tant, l'augment de la temperatura des de 1890 fins a l'actualitat, es pot dir que la part deguda a la radiació solar ha estat de 1,6 x 0,18 = 0,3 ºC, per un augment total de 0,7 des 1890 fins ara. Els altres 0,4 º C podem considerar que són deguts a altres causes (entre elles, els gasos d'efecte hivernacle). Aquests 0,4 ºC deguts a altres causes representen el 80% de l'augment de temperatura des de l'any 1975 fins l'actualitat.

Malgrat 1959 – Subvenció de la Diputació

El 24 de desembre de l’any 1959, ara fa cinquanta anys, La Vanguardia publicava que el ple de la Diputació havia concedir una ajuda financera a diversos municipis, entre ells el de Malgrat.

A Malgrat se li concedia una ajuda de 100.000 pessetes (equivalent a uns 22.000 euros actuals, inflació des de llavors inclosa), per l’habilitació d’un edifici municipal destinat a fins culturals. Aquesta quantitat que avui ens pot semblar petita, per no dir insignificant, representava gairebé un 10 % del pressupost ordinari de l’ajuntament per l’any 1960, que era de 1.155.639,82 pessetes.

Nota: inflació des de l’any 1960 fins al 2008 = 3.660 %

Malgrat 1909 – La crisi de la fusta

De tots és sabut la importància dels fusters a l’economia malgratenca de principis del segle XX. Però no tot eren flors i violes, com ho demostren els dos escrits publicats a La Vanguardia del 22 de desembre de l’any 1909, ara fa cent anys, on els fabricants malgratencs de caixes de fusta per a fruites demanen al ministre d’hisenda que es tanquin les fronteres a la competència, ja que, de no fer-ho així, portaria els empresaris a la ruïna i els treballadors a l’atur i a la misèria (llavors no hi havia prestacions).

Les consultes del dia de santa Llúcia

La veritat és que no és gens senzill tenir les idees clares després de les consultes sobre la independència que es varen fer el passat dia 13. La participació va ser més aviat escassa, més escassa del que havien previst els organitzadors. De manera que la primera lectura que en varen fer tots els que són partidaris de la Espanya una va ser la del ridícul més absolut.

La veritat és que, segons aquestes consultes, tenint en compte les que es varen celebrar a Sant Cugat i a Vilanova i La Geltrú, els partidaris de la independència de Catalunya no deuen sobrepassar el 20 % de l’electorat (en tindrem dades més precises quan es celebri la consulta a Barcelona). En un referèndum sobre el tema, tenint en compte un 30 % d’abstenció, l’opció independentista “només” tindria gairebé un 30 % dels vots emesos.

Es pot considerar, doncs, un fracàs aquesta consulta? Em sembla que no. El que, en un referèndum es pugui preveure un 30 % de partidaris de la independència no vol dir que hi hagi un 70 % d’antiindependentistes. No sé si s’han fet enquestes per saber quin és aquest percentatge, però suposo que no deu ser superior al des independentistes, és a dir, tindrien un 30 % dels vots emesos en cas de referèndum. L’altre 40 % estaria format per persones que volen més autonomia, però dintre de l’estat espanyol, per gent que no té gaire clar si la independència tindria o no efectes benèfics sobre els catalans, és a dir, per gent que, com jo ara mateix, no són contraris a la independència, però que no tenen clar que sigui convenient, i que pensen que, fins que no es demostri el contrari, encara queda molt per fer dins del marc actual de descentralització.

Es a dir que, si els partidaris de la independència volen tenir més seguidors, fa falta que es facin estudis seriosos sobre si la independència serà o no perjudicial pels catalans, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista polític. Estudis que, si s’han fet, no s’han divulgat convenientment entre la població.

Les consultes del dia 13 semblen indicar que a Catalunya hi ha un corrent de fons cap a més sobirania. Pot ser un corrent de fons lent, però penso que és imparable. Si a terme es vol mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol, els espanyols hauran de reconèixer l’existència de diverses nacions i de diverses llengües a Espanya, i hauran de deixar que aquestes nacions decideixin lliurement sobre com es regeixen interiorment(*). Però, com que em sembla que això és gairebé impossible o, almenys, ha sigut històricament impossible, ho trobo poc probable. Es més, detecto una tendència involutiva en aquest aspecte.

De manera que, de mica en mica, si els independentistes actuen racionalment, i si dins d’Espanya Catalunya no s’arriba a regir lliurement, la sortida de l’estat espanyol té moltes possibilitats de triomfar. I, quan parlo d’actuació racional dels independentistes, em refereixo a que es deixin d’intentar convèncer a la gent amb arguments sentimentals (ja han convençut a tothom que és sensible a aquests tipus d’arguments) i demostrin, de la manera més didàctica possible, que els catalans estarien millor sols que integrats a Espanya.


(*) M’ha agradat com els escocesos tracten aquest tema: proposen que a la consulta sobre la independència d’Escòcia no hi hagi dues opcions, sinó tres. La tercera és que Escòcia sigui totalment independent del parlament de Londres, i que només es tingui en comú amb el Regne Unit l’exèrcit i les relacions exteriors.

S’Abanell, el problema inacabable

Podem llegir al blog La Natura a la Baixa Tordera aquest escrit d’en Xavi. Es podria haver dit d’una altre manera, però difícilment s’hauria pogut dir millor.

Abans de llegir aquestes notícies d’avui (i les d’ahir també), val la pena fer unes petites aportacions al sentit comú i a la intel•ligència humana...

Els temporals, la mar, les anades i tornades de sorra,... són NORMALS, sempre han sigut, i sempre seran... el temporal NO ÉS EL PROBLEMA. S’ha de buscar el veritable problema (que tothom sap quin és) i encarar-lo definitivament.

No existeix cap solució definitiva a curt termini... cap ni una. Només lluitant contra les causes (i no contra els efectes) es pot solucionar, i tothom sap quines són.

Les esculleres, murs de contenció i demès formigonades no eliminen el problema, simplement desplacen el problema cap a altre sector de la costa (com ha passat aquesta setmana a Blanes). Desprès de les noves esculleres què?... més esculleres cap al sud?... Malgrat de Mar haurà de pagar les “burrades” de Blanes, vaja. Aquí lo que es busca és derivar el problema cap a altre, no solucionar-lo.

No serveix de res aportar sorra, i més sorra, i més sorra, i més... ... ... Les coses clares i pel seu nom... quan s’ha fet malament una feina, igual que s’han rebut amb el braços oberts els guanys, ho sento molt però també s’han d’acceptar les conseqüències, i no simplement derivar les culpes i els costos a altres. Tothom sap qui s’ha beneficiat de la feina mal feta, doncs que sigui aquesta part “beneficiada” qui respongui ara.

I senyors, les administracions haurien d’estar al servei de la ciutadania (tota la ciutadania), amb les seves obligacions (gratificades) que elles mateixes s’han atorgat, i sota l’arbitratge de la legalitat (totes, no només les urbanístiques)... i no només al servei d’aquella “part de la ciutadania” que els aporta guanys fàcils i ràpids.

Apa!!!!!

El Govern inicia les obres al tram de s'Abanell afectat pel temporal fa un any
Les obres del "nou s´Abanell", el 2010.
El temporal remet

La barra institucional

Els alcaldes i alcaldesses del Maresme han publicat un manifest, demanant quartos. Es troben amb l’aigua al coll, des del punt de vista econòmic (pel que diuen), i volen més calés. Entre nosaltres, jo també.

Ens expliquen, aquest pobres senyors i senyores, que els ajuntaments pateixen una insuficiència financera, ja que “han anat creant nous serveis i programes socials a cavall dels nous temps, les demandes ciutadanes i noves lleis”, que ara no poden pagar, ja que quan varen crear aquestes noves despeses es finançaven requalificant terrenys, sense que els importés el més mínim la qualitat del urbanisme que en resultés ni si en el futur aquest manà s’acabaria o no.

Ara que aquest finançament s’ha acabat, i que la crisi econòmica podria durar bastant temps, els màxims regidors i les màximes regidores maresmenques no s’atreveixen a augmentar els impostos locals, no fos cas que la gent no els tornés a votar, ni gosen dir no a certes demandes dels seus administrats, exactament per la mateixa raó. Però no els hi fa cap vergonya demanar que siguin els altres els que augmentin els impostos als mateixos ciutadans per poder finançar les seves “necessitats”: d’aquesta manera ells i elles podran seguir vantant-se de donar serveis, quantes vegades inútils o poc necessaris, d’accedir a les demandes dels seus administrats, encara que no siguin estrictament necessàries, i de fer inversions més o menys útils, sense augmentar la “seva” càrrega fiscal.

Menys mal que es comprometen a “fer els nostres ajuntaments més eficients i el màxim austers possibles”. Com es demostra a Malgrat amb una nova comissaria de Policia Local que hauria pogut costar un milió d’euros menys, amb la remodelació de la zona centre, tant urgent ara mateix, amb els dos milions d’euros per una piscina coberta, que sent convenient, no és ni molt menys urgentment necessària, i amb al projecte faraònic dels quinze milions d’euros pel Centre Cultural. Molta austeritat, sí senyor.

No s’ha publicat el pressupost pel 2.010. Veurem si l’ajuntament hi projecta austeritat i eficiència. Austeritat i eficiència que no veiem enlloc ens les despeses corrents dels anys precedents, ja que aquestes despeses per habitant de l’any 2.008 han estat de 821 euros, un 43,1 % superiors a les de l’any 2.003, que vares ser de 574 euros, mentre que l’augment corresponent de la inflació era del 15,2 %. Es clar que això no és res, ja que, dintre d’aquestes despeses corrents, les despeses de personal augmenten encara més de pressa: passen de 270 euros per habitant l’any 2.003 a 412 l’any 2.008, o sigui, un augment del 52,3 % (per un augment de la inflació, recordem-ho, del 15, 2 %)

Normalment, quan una empresa augmenta de volum, com hauria de ser el cas de l’”empresa” Ajuntament de Malgrat, s’augmenta la productivitat. Aquí, al contrari, s’ha disminuït fortament des de l’ant 2.003 fins al 2.008.

Senyors alcaldes i senyores alcaldesses: compleixin vostès primer el seu compromís d’eficiència i d’austeritat, i ja veurem desprès si consentim a pagar més impostos per finançar les seves despeses. I comencin aviat, ara mateix. Demostrin que han començat amb els pressupostos per l’any 2.010. Si, un cop publicats aquests pressupostos, ens adonem que continuen vostès amb la dilapidació de diners que han fet aquests darrers anys, arribarem a la conclusió de que la seva petició no és més que un acte de barra institucional. I perdonin que siguem tan desconfiats, però és que, mirant les xifres de les seves despeses se’ns fa difícil ser gaire crèduls sobre el seu compromís d’austeritat i d’eficiència.

De nazis catalans i de jueus espanyols

Que els catalans som una colla de nazis que fem amb els pobres espanyols el mateix que Hitler i els seus sequaços varen fer amb els jueus és la tesi de l’incomparable Federico Jiménez Losantos.

Aquest home, que ja no sap com fer-ho per continuar insultant al personal que no té les mateixes idees que ell, s’ha atrevit a dir que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”.

Davant d’una expressió com aquesta, hi ha dues posicions: o ignorar-la, pensant que aquest home és un boig, o condemnar-la. Ignorar-la, que és el que ha fet la majoria de la classe política, és donar ales al personatge. Condemnar-la, i emprendre accions legals per insult i calúmnia, tal com s’ha fet amb altres insults que ha pronunciat, li pot donar temporalment una mica més d’importància, però si s’arriba a fer que hi hagi una condemna judicial, se’l pot anar acorralant.

El problema és que aquestes expressions violentes són compartides per molta gent, els ànims dels quals s’estan escalfant. I un dia hi haurà una desgràcia, que pot ser molt important.

En moments de crisi econòmica, on la paciència de la gent s’està acabant, qualsevol espurna pot fer un foc que, una vegada encès, serà difícil d’apagar. Escoltant el senyor Jiménez Losantos i molts altres que opinen com ell, cada vegada sóc més pessimista sobre el futur que ens espera.

En això dono la raó als partidaris de la independència de Catalunya: com més aviat fotem al camp d’aquest merder en que uns i altres estan convertint a Espanya, millor. Ens podrem estalviar moltes garrotades.

Ref: article on es parla d'aquestes declaracions

Gorrers sense fronteres

El dia 8 l’escriptor Sánchez Dragó va publicar al diari El Mundo un polèmic article titulat Gorrones sin Fronteras, on diu de tot als segrestats de l’ONG Acció Solidària. Els tracta de “pijos”, de barruts, de carallots i de gorrers. Diu que les seves accions tenen més de turisme aventurer que de misericòrdia (o de solidaritat), i espera que tornin sans als seus llitets, però que el que els ha passat els serveixi d’escarment.

El senyor Sánchez Dragó és un home d’esperit lliure. Molt lliure. I té dret a opinar el que li doni la gana. Però fer-ho de la manera que ho ha fet quan tres persones estan segrestades és, no solament de mal gust, sinó que també és repugnant. Probablement per això oficia normalment a Tele Madrid i publica els seus escrits al Mundo.

Gorrones sin fronteras

Evolució Còsmica

M’agrada llegir al som-hi! els escrits que signa J.E. Són escrits ètics o morals, no ho sé ben bé, i que tracten d’evolucions còsmiques, temes que, si no fos pel som-hi! no els llegiria enlloc més.

M’ha interessat saber que “segons les ensenyances, l’evolució humana en el nostre planeta Terra durant tot un cicle complet (Manvàntana o període d’activitat) està format per set races humanes”. I que “actualment ens trobem en la cinquena sub-raça de la cinquena raça (cada raça té set sub-races), vol dir que, per acabar l’actual cicle, encara hem d’acabar la cinquena raça i seguidament vindran la sisena i la setena races”. No hi he entès res, però ho trobo molt entretingut.

En un dels seus escrits, el corresponent al mes d’octubre del som-hi!, J.E. ens parla dels possibles habitants del planeta Mart, prenent com a base la Contra de la Vanguardia del 10 de setembre, on entrevisten al director de l’Institut per la Cooperació a l’Espai, el senyor Webre, i ens dirigeix cap a exopolitics.com, on s’inclouen fotografies d’humanoides, d’animals i d’estructures a la superfície de Mart, captades pel Rover Spirit, un robot de la NASA. Evidentment, hi he anat i n’he escollit dues imatges de les moltes que conté aquesta web: una d’elles és una estàtua humana, i la segona la cara d’un faraó. D’aquesta segona llegeixo a exoplitics.com que “un zoom revela que a la vora superior de la roca piramidal hi ha la cara d'un faraó egipci que porta el distintiu tocat real que era de forma cònica i pla a la part superior. El faraó està dret davant d'una piràmide. Això constitueix una prova més que l'antic Egipte i l'antic Mart estaven vinculats a una confederació interplanetària en una època anterior a l'any 9.500 aC, quan els elements de les deixalles de l'explosió de la supernova Vela van entrar en el nostre sistema solar, destruint un planeta, trencant Mart i posant fi a la gran civilització marítima de la Terra”. Trobo que l'autor d'aquest comentari té molta imaginació.

He de confessar que, si bé és possible que el planeta veí tingui vida, les imatges d’humanoides, animals i estructures m’han deixat totalment escèptic.

Probablement serà perquè no faig part de les comptades excepcions que entenen “l’Evolució Còsmica que ho transforma tot d’instant en instant per un benefici i glòria espiritual que encara ningú dels que vivim actualment en el nostre planeta no podem imaginar”. I això que m’he empassat els dos toms de Rama (interessant llibre de ciència ficció) que, al final, manté unes tesis semblants.

La mala llet ambiental

Feia uns quants dies que no m’havia pogut posar al corrent de les coses que passen a Malgrat, de manera que m’he dedicat a llegir els diferents blogs i a escoltar les diferents declaracions radiofòniques. I, com gairebé sempre, el motiu de comentari més interessant me l’ha proporcionat la senyora alcaldessa, a les seves declaracions a Ràdio Malgrat.

Estava enfadada la primera autoritat amb la denúncia de frau de llei que CiU ha interposat a una subvenció demanada per l'òrgan que ha de gestionar, planificar i promocionar el comerç i el turisme de Malgrat. L’argumentació que l’alcaldessa ha fet a l’emissora de Ràdio Malgrat es pot dividir en tres parts:

- no hi ha cap frau de llei, segons un informe fet per l’advocat consultor: fins aquí, res a dir sobre aquesta frase.

- aquesta denúncia és deguda més que res a l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU: podem considerar aquesta frase com una més en el debat polític, on és molt corrent jugar a endevinar el perquè dels actes dels adversaris, encara que no se’n tingui ni la més petita idea.

- l’afany de protagonisme de la portaveu de CiU deu ser deguda a algun trauma infantil: frase totalment inadmissible.

El fet de que aquesta darrera part de l’argumentari hagi sigut dit en una emissora (lluny de qualsevol debat en calent, on es diuen, on s’escapen de vegades coses improcedents) la fa doblement inadmissible. Es curiós que una senyora que escriu bé, que es passa el dia demanant respecte pels polítics, quan enraona faci aquest tipus de comentaris, que són ofensius no només per la persona de qui està parlant, sinó també per qualsevol oient que sigui una mica equilibrat. Seria interessant saber com funciona el cervell d’una persona que sembla tenir tots els filtres posats quan escriu, però que sembla perdre'ls gairebé tots quan obre la boca.

Es possible que aquestes sortides de to siguin conseqüència de la mala llet imperant avui dia als estaments polític i periodístic espanyols, on comentaris d’aquest tipus són, per desgràcia, molt corrents. Però em pensava que a Catalunya érem una mica més civilitzats. A la vista del que sento quan escolto parlar a la senyora alcaldessa, reconec que m’havia equivocat.

Entenc que la primera autoritat tingui molta feina, que es senti aclaparada, i que tots els entrebancs que posi l’oposició a la seva feina la treguin de polleguera. Però entenc també que ha de guardar les formes. Si no, tots els seus discursos en favor del respecte que s’ha de tenir a la classe política perden tota la seva credibilitat.

Paleotemperatures i extincions massives

No és fàcil estimar correctament la temperatura global del planeta dels períodes anteriors a l'actual. Probablement una de les estimacions més solvents que hi ha és la de Veizer. La base de dades de Veizer conté més de 16.600 punts individuals de dades d'isòtops dO18 que es remunten a 526,5 milions anys. No hi ha prou resolució en tota la base de dades per tal que puguem estar raonablement segurs de tots els períodes específics. El gràfic de dalt s'ha construït utilitzant les dades de Veizer amb dos paràmetres diferents d’ajust, un més curt (ajust gaussià) que conserva més detall i un altre de més llarg (ajust polinòmic) que permet veure millor la tendència, sobre tot pels períodes antics, on hi ha menys resolució.

Podem correlacionar aquestes temperatures amb les grans extincions massives.

Fa 488 milions d'anys van produir una sèrie d'extincions massives del Cambrià-Ordovicià anomenades així per haver passat entre el final del període Cambrià i el principi de l'Ordovicià. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer molts braquiòpodes, també es va reduir significativament el nombre d'espècies de trilobits. En el gràfic no s'observa cap variació important de temperatura en aquesta època.

Fa aproximadament 440 i 450 milions d'anys, en la transició entre els períodes Ordovicià i Silurià, van ocórrer dues extincions massives anomenades extincions massives de l'Ordovicià-Silurià. Si es compten juntes, aquestes dues extincions massives de l'Ordovicià-Silurià van ser la segona més gran extinció massiva que ha passat a la història de la vida a la Terra (la única més important va ser l'extinció massiva del Permià-Triàsic). La seva causa probable va ser el període glacial. El primer esdeveniment va ocórrer quan els hàbitats marins van canviar dràsticament en descendir el nivell del mar. El segon va ocórrer entre cinc-cents mil i un milió d'anys més tard, en créixer el nivell del mar ràpidament. En el gràfic es pot veure que hi ha una caiguda molt important en la temperatura.

La teoria més acceptada és que aquesta segona extinció massiva va ser causada per l'inici d'una llarga edat de gel que va afectar la majoria de les zones costaneres on vivien la majoria dels organismes extints. El supercontinent Gondwana es va desplaçar cap al pol sud i sobre ell es van formar enormes glaceres que van fer baixar el nivell del mar a tot el món. Això va causar canvis profunds en els corrents marins que van afectar la composició de nutrients i l'oxigenació dels mars. Les espècies que van sobreviure es van adaptar a les noves condicions i als nínxols ecològics que van deixar les espècies extingides. La segona extinció massiva va ocórrer al final d'aquesta edat de gel. El supercontinent es va desplaçar novament cap al nord, fonent els glacials i causant novament la pujada del nivell del mar.

Fa 360 milions d'anys es va produir l'extinció massiva del Devonià, en la transició entre els períodes Devonià i Carbonífer, en el qual el 70% de les espècies van desaparèixer. Aquest va ser un esdeveniment que probablement va durar uns tres milions d'anys. En el gràfic veiem evidències d'una important era glacial, originada probablement per l'enorme difusió vegetal del Devonià. Les plantes haurien fixat el diòxid de carboni, reduint el seu efecte hivernacle i contribuint a un refredament global. A més, sembla que no es va tractar d'una única extinció massiva, sinó d'una sèrie d'esdeveniments relacionats. De fet, sembla tractar-se de 3 extincions massives al llarg d'un període de 3 milions d'anys.

Fa de 250 a 251millones anys es va produir l'extinció del Permià en els quals el 96% de les espècies marines i el 70% dels grans animals terrestres van morir en un període de temps molt breu. Després de la catàstrofe només sobreviuria un 10% de les espècies presents a finals del Permià. Amb tan poca biodiversitat resultant la vida va trigar molt de temps per recuperar-se. Durant molt de temps la Terra només va ser un erm desèrtic on les espècies dominants en terra van ser els fongs.

En el gràfic es pot veure que les temperatures van disminuir al voltant de 5 º C en un període molt curt de temps. Aquest descens de la temperatura coincideix exactament amb la datació dels esdeveniments volcànics de Sibèria des de fa 251 fins fa 250 milions d'anys, que és la més gran sèrie de fenòmens volcànics coneguts en la història. Una àrea gairebé de la mida d'Austràlia es va cobrir per fluxos de magma volcànic de centenars de metres de profunditat (en alguns llocs s'han mesurat fins a 4 km de profunditat). Aquest període volcànic es va allargar prop d'1 milió d'anys i, com és lògic, les temperatures van caure.

Fa 65 milions d'anys en l'extinció massiva del Cretaci-Terciari van desaparèixer més del 50% de totes les espècies, incloent-hi els dinosaures. S'han proposat moltes explicacions a aquest fenomen, la més acceptada és que va ser el resultat de l'impacte d'un meteor sobre la Terra d'un objecte provinent de l'espai. En el gràfic no hi trobem cap variació important i sobtada de la temperatura global.

Acabarem amb un apunt de ciència ficció. Alguns suggereixen que les extincions només han aconseguit interrompre temporalment la tendència general de l'evolució, que és la d’augmentar la complexitat de la conducta dels éssers vius. Sabem per exemple que la proporció entre la grandària del cervell i la mida general del cos ha portat els mamífers a evolucionar fins a la consciència humana. S'ha observat que aquesta tendència a augmentar aquesta proporció cervell / cos amb el temps geològic, també ha existit en els dinosaures i, de fet, els mamífers no han fet altra cosa que continuar aquesta evolució. A finals del Cretaci existia un petit dinosaure bípede que posseïa unes "mans" prènsils i un gran cervell (proporció cervell / cos per sobre de la mitjana dels seus companys). Extrapolant a partir de la corba de l'augment de la proporció cervell / cos dels mamífers, podem dir que si no hi hagués hagut l'extinció massiva del Cretaci - Terciari, un dinosaure hauria arribat al dia d'avui (o potser fins i tot abans de la data en què van fer els primats) a tenir la relació cervell / cos dels éssers humans.

Festes de Sant Nicolau 1959

Si algú té curiositat per saber com eren les festes d’hivern d’ara fa cinquanta anys, pot consultar el programa.

Malgrat 1859 – El primer tren

El primer ferrocarril inaugurat a l'estat Espanyol, va ser el trajecte Barcelona-Mataró, el 28 d'octubre de 1848. Més tard va ser ampliada la línia direcció Girona, i va arribar a Arenys el 10 de gener de 1857. Aquest mateix any 1857, al mes de setembre, es varen començar a foradar els túnels sota el turó de Capaspre, a Calella.

El primer tren en arribar a l’estació de Malgrat ho va fer avui fa cent cinquanta anys, el 3 de desembre de 1859, dia en què es va inaugurar el tram ferroviari Arenys de Mar-Tordera, quedant així comunicats per tren amb Barcelona. Encara, però, trigaria dos anys en arribar a “l’empalme” i connectar així amb la línia de l’interior que duu a Girona i a França.

L’arribada del tren a Malgrat va representar un problema per a un sector la població, que veia perillar el seu lloc de treball, ja que, en aquells moments, el transport de cabotatge era molt important per l’economia malgratenca, i gairebé un 10 % de població activa depenia d’aquesta activitat.

De la importància d’aquest comerç de cabotatge, que ocupava a vaixells petits, normalment de 20 tones, ens dóna compte el registre d’entrades i sortides del llibre de Patents de Sanitat i la correspondència de Sanitat del fons de l’Arxiu Municipal de Malgrat de Mar. Ja l’any 1838 trobem 12 patrons, un 27 per cent del total, entre els 44 veïns que més contribueixen a la vila. Dos són amb tota seguretat patrons mariners: Ramon Rabassa i Antoni Rabassa.

Les entrades i sortides de vaixells al port habilitat de Malgrat de l’any 1856 són de 884, i les de l’any 1857 són de 1.028, el que fa de dues a tres entrades o sortides diàries.

Aquestes dades, ens donen idea de la transcendència de l’activitat marinera a la vila i la incidència del contacte amb patrons i mariners d’altres contrades. No podem oblidar que a Malgrat va funcionar una línia regular de cabotatge a València fins a 1890 i que alguns vaixells malgratencs arribaven a les illes Balears i a alguns punts de la costa africana.

No tenint cap foto d’aquell primer comboi, m’ha semblat interessant posar una foto de la locomotora “Mataró”, del primer tren Barcelona – Mataró, i una segona foto, d’ara fa gairebé cent anys, d’un tren passant sota les vagonetes del transport aeri del mineral de ferro de les mines de Can Palomeres, en direcció a la Pilona.

Malgrat 1959 – Temporal

Ara fa cinquanta anys, el 2 de desembre del 1959, Malgrat va patir un fortíssim temporal, de que ja vaig parlar a finals del passat desembre arran de la tempesta del dia de Sant Esteve de l’any 2008.

D’aquesta tempesta d’ara fa cinquanta anys en trobem la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.