Política madrilenya i política catalana

Al diari d’ahir es va publicar un article que vaig trobar magistral (en el més ampli sentit de la paraula) del periodista Enric Juliana sobre les vel•leïtats republicanes d’alguna dreta de Madrid, cabrejats perquè el rei no els ha volgut seguir quan li varen demanar que parés el nou estatut català abans que es discutís al Parlament. També la part més carca de l’església estaria cabrejada amb el rei, que no els va fer cas quan de manera més aviat pressionant li varen demanar que no signés la llei dels matrimonis homosexuals.

Així doncs, una part de l’església i de la dreta de la capital del regne somnien amb una república presidencialista que posi ordre en tot aquest garbuix autonòmic, que defensi d’una vegada per totes la llengua comuna, que torni a concentrar al ministeri totes les competències d’educació i que modifiqui la llei electoral per no permetre la representació al parlament central del les minories territorials, que no defensen més que els seus interessos locals.

Si això que ens explica el periodista era més o menys sabut, és força interessant que s’hagi expressat tot junt en un article. Potser així ens adonarem que, per sobre del problema del finançament, hi ha un altre problema polític prou preocupant del que, d’una manera o altre ens en hem d’ocupar seriosament els que creiem en un model descentralitzador i que respecti les identitats de cadascú.

Repassa també en Juliana com Catalunya respon a aquesta ofensiva madrilenya: amb brometes sobre el rei. Ningú, ni a les escoles ni a TV3 explica als qui cremen les imatges dels reis la seva actuació davant els dos problemes que hem esmentat.


Al mateix diari, una entrevista amb l’Artur Mas, que diu sempre el mateix i critica, com sempre, el tripartit (no és que no sigui interessant el que diu, però el que passa és que no parla d’aquesta ofensiva anticatalana que ve del centre del país, i que la seva proposta, almenys pel que diu a l’entrevista, no és pas massa engrescant)

I, d’altra banda, l’amic Puigcercós, en una conferència, ens diu que s’ha de deixar de donar prioritat a les accions que vagin a favor de la independència. Però no ens diu res de les forces que s’oposen a que la nostra identitat sigui reconeguda.


Mentre a Madrid es treballa per tornar al centralisme (opció respectable, encara que nosaltres no la compartim), aquí ens entretenim a fer brometes, a discutir de política de campanar, a dir, els uns, que tot el que va fer CiU quan governava estava mal fet, i els altres que amb el tripartit tot està pitjor que abans. Ens entretenim a veure qui serà el que obtindrà un finançament millor, i a vigilar i criticar tot el que fa l’altre referent a aquest tema. Semblem les llebres que s’entretenien a discutir si els gossos que les perseguien eren llebrers o podencs. I ja sabem com varen acabar les llebres, a la cassola.

Malgrat a La Vanguardia – 1908 (1)

Ens hem interessat a les notícies sobre Malgrat que es varen publicar a La Vanguardia ara fa cent anys, és a dir, l’any 1908. Anirem posant, de mica en mica, les que hem trobat.

El divendres 3 de gener del 1908 es publica una crònica datada del 27 de desmbre del 1907 amb els incidents que hi havia hagut a la missa del gall celebrada el Nadal anterior a ca les Hermanas, així com la composició de la junta directiva del Casino Malgratense pel bienni 1908 – 1909 i l’anunci d’una sessió literària i musical d’entrega de premis.

El dimecres, 18 de novembre d’ara fa cent anys, es publica la notícia corresponent al desbordament de la riera i a la inundació d’alguns carrers. I hi ha qui encara diu que la riera no s’ha desbordat mai...

Malgrat a La Vanguardia – 1958 - la carretera

Ara que el diari La Vanguardia ha posat a disposició del públic la seva hemeroteca, és interessant veure que es deia de Malgrat fa temps. Hem agafat l’any 1958 i hi hem trobat coses que els que tenim uns anys recordem perfectament. Una d’elles era la carretera, un veritable via crucis al seu pas pel nostre poble. Veiem, si no, els articles publicats per en Josep Maria de Sagarra (sí, el poeta i dramaturg) el dia 24 d’agost, sota el títol “Existir realmente”, i un reportatge sobre Lloret, publicat el 30 d’agost.

Per comprendre aquestes dificultats que presentava la travessa de Malgrat, recordarem que, fa cinquanta anys, la carretera de Barcelona a Blanes i a Lloret passava pels carrers de Passada i de Girona. L’alternativa era d’anar fins a Tordera i, després de pont, agafar la carretera del Vilar per anar a Blanes.

Anirem copiant coses curioses que trobem a La Vanguardia sobre el nostre poble.

Reflexions d’un dia de Tots Sants

Havien anunciat pluja, i fa sol. Havien anunciat vent, i no fa aire. De manera que en Janí i jo hem anat a llegir el diari al passeig marítim. Observem el Mediterrani, i la única diferència que trobem entre el Mediterrani d’Alacant i el de Malgrat, és que a Alacant, si t’hi fixes bé, pots veure les marees, i a Malgrat no. Serà que ens trobem més a prop de l’estret de Gibraltar.

El passeig marítim de la platja d’Alacant és ample, té dues rengleres de palmeres i un empedrat rústic, però ben fet i, sobre tot, net. Es veu que l’ajuntament té un bon servei de manteniment i de neteja. Aquest passeig es va inaugurar fa dos anys, i és, quan fa bo, com avui, molt concorregut.

A l’empedrat s’hi poden veure, ací i allà, empremtes de vegetals fòssils. Aquest empedrat ve de la Xina. Com si no hi hagués bona pedra al país! Però, pel que diuen, costa menys fer venir la pedra de la Xina que de Sax o d’Agost... Serà pel cost de la ma d’obra.

Ens asseiem a un dels nombrosos bancs de fusta i anem llegint el diari. Passa el temps i el cel es va ennuvolant. Tornem cap a casa, ja que l’hora de dinar s’acosta i convé fer veure a la mestressa que estem interessats en aquest afer.

Després de dinar, en Janí fa la migdiada, i jo m’entretinc repassant una mica Serge Latouche, economista francès que defensa el decreixement. Torno a llegir el que diu sobre el preu del transport i la quantitat de transport que acumulen les mercaderies que comprem; una mitjana de 5.000 quilòmetres, diu. En efecte, l’empedrat del passeig marítim de la platja d’Alacant té aquest quilometratge i més. Pel que fa al preu del transport, no se’n paga el preu veritable, sinó només una petita part. Si es pagués el preu que realment costa, el transport seria de deu a vint vegades més car que actualment...

Això portaria a relocalitzar la producció i frenaria la globalització, rebaixant el creixement exponencial de la producció de riquesa material. El consum de recursos es moderaria i el PIB decreixeria. Hauríem de canviar els nostres conceptes de riquesa, de pobresa i de benestar, l’economia actual es reestructuraria, sortiríem del concepte actual del capitalisme, tot i mantenint el de mercat.

El guisat de patates amb carn que la mestressa ans ha obsequiat comença a fer el seu efecte. A més, comença a plovisquejar. Com en Janí, m’endinso en una agradable migdiada. Deixarem el decreixement per una altre ocasió.

L’energia fotovoltaica (i 2)

Continuant amb el tema, sens dubte important, de l’energia fotovoltaica, abans d’explicar perquè penso que la rebaixa que el ministeri d’indústria acaba de fer en el preu que es pagarà als nous productors d’aquesta energia és una mesura convenient, veiem si l’energia fotovoltaica és energètica i ambientalment interessant, és a dir, si l’energia que es necessita per fabricar les cèl•lules i el CO2 que es produeix en la seva fabricació tenen un retorn acceptable.


La rendibilitat energètica i ambiental de l’energia fotovoltaica

Hem vist que una instal•lació fotovoltaica situada en un lloc adequat rep un promig de 1.000 watts per metre quadrat d’energia solar durant 1.800 hores per any. Es a dir, cada metre quadrat rebrà 1.800 kilowatts-hora anuals. La cèl•lula fotoelèctrica de silici té un rendiment energètic mitjà del 16 %, el que vol dir que produirà 1.800 × 0,16 = 288 kilowatts-hora cada any.

Per produir un quilo de silici metal•lúrgic fan falta 12 kilowatts-hora, però aquest silici no és suficientment pur. Si hi afegim tota l’energia auxiliar i tota l’energia de les transformacions que s’han de fer per tenir silici solar, arribem als 50 kilowatts-hora per cada quilo produït.

Una placa de 1 metre quadrat de silici i de 1 mm d’espessor pesa uns tres quilos. S’haurà necessitat, doncs, 3 × 50 = 150 kilowatts-hora. En poc més de mig any, la placa de silici haurà “tornat” l’energia que s’ha necessitat per la seva fabricació.


Parlant de les emissions de CO2, queda clar que l’energia fotovoltaica no n’emet gens. Però ha calgut, per produir el silici, emetre CO2 a l’atmosfera: per fer un quilo de silici s’emeten a l’atmosfera cinc quilos de CO2 (sense comptar el CO2 que s’ha emès per produir l’energia elèctrica que ha estat necessària per produir el silici). Es a dir, que per fer un metre quadrat de cèl•lules d’un mil•límetre de gruix, que pesa gairebé tres quilos, s’han emès a l’atmosfera quinze quilos de CO2.

Considerant que l’energia elèctrica produïda per una central de cicle combinat (central de gas d’alt rendiment) és d’uns 350 grams per kilowatt-hora, comparant-la amb l’energia fotovoltaica, aquesta haurà de produir 15 / 0,350 = 43 kilowatts-hora per “tornar” el CO2 que s’ha necessitat per produir el silici. Com que ja hem vist que en produeix 288, en dos mesos ja ens haurem estalviat el CO2 emprat en produir la cèl•lula.

Per tant, l’energia fotovoltaica és energètica i ambientalment molt interessant.


El preu que es paga per l’energia fotovoltaica

Fins ara, qui tingués una d’aquestes instal•lacions venia l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la. Doncs bé, a l’ombra d’aquesta “subvenció”, s’han construït moltes més instal•lacions de les que s’havien previst, de manera que, com que aquest preu que es paga per l’energia fotovoltaica la paguem finalment tots els consumidors, aquesta “subvenció” comença a tenir un pes important en les factures de l’electricitat.

Fa uns dies, amb en Janí i la mestressa varem travessar diagonalment la península per tornar al nostre quarter d’hivern, i varem quedar impressionats de la gran quantitat de noves instal•lacions fotovoltaiques tant a Castella Lleó com a Castella La Manxa, senyal inequívoca de que les actuals subvencions del govern a aquest tipus d’energia fan que siguin un bon negoci pels seus promotors.

Hem de tenir en compte que el preu del kilowatt-hora elèctric, sense impostos, és actualment de l’ordre dels 0,14 euros. Es a dir, que el que es paga als productors d’energia fotovoltaica és més de tres vegades el que paguem nosaltres a la nostra factura. I al preu que es paga a aquests productors se l’hi ha d’afegir el cost del transport de l’energia fins al consumidor, que no és pas gratuït.

Si s’han construït moltes més instal•lacions que les previstes, això vol dir que els propietaris es guanyen bé la vida a aquest preu. Però pels consumidors no és un bon negoci. I una energia que sigui un mal negoci pel consumidor no té cap futur.

D’altra banda, hem vist que el preu de l’energia fotovoltaica és una qüestió de cost de la inversió inicial. Actualment hi ha moltes recerques en curs per disminuir el preu de les cèl•lules o per augmentar el seu rendiment. Qui té cap al•licient per continuar investigant si amb el que existeix ja ens guanyem la vida? Per incentivar les recerques i per impedir que es continuïn de construir més instal•lacions que donin una electricitat cara, el ministeri ha decidit de rebaixar el preu que es pagarà per l’energia fotovoltaica de les instal•lacions que es construeixin a partir d’ara, de 45 a 32 cèntims el kilowatt-hora. Així i tot, aquest preu és més del doble del què paguem a la nostra factura.

Els promotors de l’energia fotovoltaica han acceptat sense massa reticències aquest nou preu. Això vol dir que en aquest moment hi comença a haver cèl.lules més barates o amb més rendiment al mercat.

D’aquí uns anys, s’haurà de tornar a rebaixar aquest preu que es paga als productors de l’energia fotovoltaica, ja que les recerques en curs hauran de rebaixar encara més l’investiment necessari per produir un kilowatt-hora

Es a dir, que la rebaixa del preu que paguem per l’energia fotovoltaica, si es fa en el moment adequat, contribueix a la recerca i a la millora de les cèl•lules. Si continuéssim amb la mateixa “subvenció” que fins ara, mataríem la recerca (qui finançaria una recerca que no és necessària, ja que amb el que tenim ens guanyem bé la vida?) i, a la llarga, la mateixa energia fotovoltaica, ja que el consumidor no voldria pagar aquesta energia, per molt ecològica que fos, a tres vegades el preu que paga per la resta.

El que demostra que, tal com dèiem en la primera part d’aquest escrit, el senyor Antonio Cerrillo, quan escrivia a La Vanguàrdia del dia 18 la seva queixa de que “y se han reducido las primas a la energía fotovoltaica, justo cuando esta fuente empieza a salir en las estadísticas de la producción eléctrica”, no sabia de què parlava.


Conclusions

Queda clar que el balanç energètic i ambiental de l’anergia fotoelèctrica és clarament positiu.

El gran defecte d’aquesta energia és que només es pot produir durant el dia.

Un altre gran defecte, el seu cost massa elevat, estic segur que es podrà resoldre, amb treball i investigació. Però, per fer anar aquesta investigació pel bon camí, s’han d’anar rebaixant les subvencions actuals i, en tot cas, gastar aquests diners finançant directa o indirectament aquest tipus d’investigació.

El pressupost municipal d’ara fa cinquanta anys

Ara fa cinquanta anys es presentava el pressupost municipal per l’any 1959, que era de 1.119.380,59 pessetes, equivalent a 6,727,6 euros. Si tenim en compte que la tassa d’inflació des del mes de gener del 1.961 fins avui ha estat de 3.332,0 % (l’any 1.961 és el primer del que es pot calcular la inflació al Institut Nacional d’Estadística), podem dir que el pressupost de l’any 1959, actualitzat, va ser d’uns 225.000 euros.

Com que Malgrat tenia llavors uns 5.700 habitants, “tocava” a uns 40 euros actualitzats per habitant. A comparar amb els 1.400 de l’any 2.008. No és d’estranyar que no es fes pas gran cosa al poble, però trobo que, tal com estaven les coses, amb un pressupost tan esquifit, potser aprofitaven millor els diners que avui dia.

Copiem la presentació d’aquests pressupostos de l’any 1.959:


Presentación del Presupuesto ordinario para 1959

Conforme a la Orden de 9 de Agosto pasado, publicada en el Boletín Oficial del Estado, del 6 de Septiembre, en la cual el Ministerio de la Gobernación da normas sobre la confección de Presupuestos y estructura de los mismos, esta Alcaldía atendiéndose al apartado 2° de las instrucciones complementarias de dicha Orden, ha confeccionado el proyecto de Presupuesto municipal ordinario, para el ejercicio de 1959, partiendo de las siguientes Bases:

INGRESOS

Sobre las Partidas de ingresos del Presupuesto del año 1958 en vigor, se ha realizado un detenido estudio, comprobándose que en las mismas se ha obtenido un incremento real de ingresos sobre los previstos en una cantidad de 63.151,86 pesetas.

Según los cálculos prudentes que se han realizado para fijar el probable rendimiento, de las nuevas exacciones acordadas y que empezarán a aplicarse en el próximo ejercicio, pueden fijarse en un rendimiento de 80.200.- pesetas.

Este aumento nos lo dé la aplicación de las Ordenanzas sobre

Plus-Valía o incremento de los terrenos,.....30.000 pesetas
Extracción de arenas y áridos,.................15.000 pesetas
Recogida domiciliaria de basura,..............27.700 pesetas
Licencias para perros,............................2.000 pesetas
Entradas de carruajes edificios part.,..........2.500 pesetas
Utilización extintores incendios,................3.000 pesetas

Sumando a los ingresos del Presupuesto 1958, el incremento dado por los mismos, mas el rendimiento de las nuevas exacciones el total del Presupuesto de Ingresos, para el año 1959 es el siguiente:

Ingresos Presupuesto 1958,..........................976.028,73 ptas.
Incremento Ingresos 1958,............................63.151,86 »
Rendimiento probable nuevas exacciones,..........80.200.- »

Total,................................................1.119.380,59 ptas.


GASTOS

En cuanto al Presupuesto se ha seguido la tónica de aumentar lo suficiente, aquellas Partidas que durante el curso del año actual, se ha visto que resultaban con escasa dotación, y después se han incrementado aquellas otras que por disposición de la Ley giran sobre tantos por cientos determinados en el volumen del Presupuesto anterior.

Se ha tenido también en cuenta los proyectos presentados por las diversas Comisiones informativas, para que se dotaran en el nuevo Presupuesto, Partidas para atender a dichos proyectos.

No obstante teniendo en cuenta que las Bases económicas del Presupuesto, no se han modificado en sus Bases impositivas, la diferencia de aumento de Presupuesto entre el de 1958 y el proyecto de 1959, que importa 143.351,86 pesetas, ha sido distribuido entre las 121 Partidas de Gastos, procurando que los Servicios más importantes de la actividad municipal, quedaban dotados para realizar el plan de reforma y modernización que va siguiendo el Ayuntamiento en diferente etapas.

Las Partidas más sobresalientes, vienen figurando con dotaciones de

60.000 pesetas las de Plazas y Jardines;
40.000 ptas. para la conservación de la vía pública;
30.000 ptas. para la conservación de edificios;
70.000 ptas. para el alumbrado público;
10.000 ptas. para el Matadero; y
40.000 ptas. para el pago del consumo de electricidad;

Dotaciones que figuraban ya en el Presupuesto anterior, las cuales han sido respetadas y algunas incrementadas.

De esta forma queda el proyecto de Presupuesto que se presenta, nivelado, tanto en Ingresos como en Gastos y atendidas todas las obligaciones fijadas por la Ley y las de carácter discrecional de la Corporación en la medida que ha sido posible.

Un viatge al gran nord

Escoltem al Malgrat Confidencial l’entrevista sobre el viatge que l’alcaldessa de Malgrat i el regidor de joventut varen fer a Oslo, fent part d’un periple organitzat pel departament de Benestar Social de la Diputació, on, a més del personal de la Diputació, hi van anar 7 o 8 alcaldes, regidors i tècnics socials dels ajuntaments. Amb el nombre de municipis que hi ha a Catalunya, ja és casualitat que d’aquests 7 o 8 representants dels ajuntaments, dos fossin de Malgrat.

Va ser un viatge esgotador, però molt profitós. No sé perquè l’alcaldessa, cada cop que va de viatge, ens ha de dir que va ser un viatge esgotador. Jo he anat moltes vegades a Noruega, en viatges de treball, de vegades viatges molt intensos, i no recordo cap esgotament d’aquest tipus. Serà que es vol disculpar fent-se la víctima?

Profitós? Diu que Noruega és un país socialment més avançat que el nostre, i la única raó que ens dóna és que són un país ric. Que Noruega és un país més ric que el nostre és veritat, i això ja es sabia abans de fer el viatge. Però també és un país més ben organitzat. I el que s’havia de fer durant aquest viatge, si es volia que fos profitós, és procurar aprendre de la seva organització i de la manera com avaluen les seves prioritats. Però, d’això no se’ns en parla.

Dir que només es poden millorar les prestacions municipals augmentant els recursos és una mania que tenen molts responsables municipals. I és una afirmació falsa. No hi ha cap dubte que, si s’organitzessin millor i si definissin millor les seves prioritats, podrien millorar el servei que donen. Per això es fa aquest tipus de viatges. Si la única conclusió a la que s’arriba és la de dir que si Noruega és un país socialment més avençat que el nostre és degut a que són més rics que nosaltres, malaguanyat esgotament de l’alcaldessa.

Sent, però, de natura optimista, penso que en menys de tres minuts que va durar l’entrevista, el que va passar és que l’alcaldessa no va tenir temps de desenvolupar tot el que ha après al gran nord, i no que no s’hagi assabentat de res.

Per cert, Oslo és una ciutat amb un urbanisme que ha sabut lligar habitatge i natura (és una ciutat on hi ha una ordenança municipal regulant la cacera de l’ós a la ciutat). Potser els viatgers malgratencs hi hauran après alguna cosa, com ara que és millor una riera vegetalitzada que una riera enformigonada. Si fos així, el viatge hauria valgut la pena.

El senyor Aznar i el canvi climàtic

Després de la presentació que l’expresident del govern central i actual president de la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) ha fet del llibre del president txec Vaclav Klaus, El Planeta Blau (que no Verd), on es qüestiona la realitat del canvi climàtic, s’ha acusat en molts mitjans de comunicació al senyor Aznar de negar el canvi climàtic. No estic d’acord amb aquesta afirmació.

Veiem el que ha dit l’expresident en la presentació del libre:

Una bona part dels apocalíptics climàtics no tenen gaire cosa a veure amb la ciència. Lo seu es una altre cosa que s’assembla més aviat a una religió que condemna a la foguera en la plaça pública a aquells que s’atreveixin a oposar-se a les seves tesis – Aquí, el senyor Aznar té raó. Molts d’aquests no tenen a veure res amb la ciència, ja que treuen conseqüències no provades i ens diuen que la seva probabilitat de que es realitzin és del 90 %, quan l’aplicació correcta de la ciència disminueix aquesta probabilitat al 50 % més o menys. I, si els hi dius això, s'emprenyen i t'arriben a insultar.

Defenso el dubte raonable davant del políticament correcte – Una bona filosofia i una observació intel•ligent.

Els portabanderes de l’apocalipsi climàtic exigeixen dedicar centenars de milions d’euros a causes tan científicament qüestionables en la seva viabilitat, com el ser capaços de mantenir la temperatura del planeta Terra dins d’un centenar d’anys i resoldre un problema que potser, o potser no, tindran els nostres rebesnéts – En efecte, ningú sap avui dia de quan augmentarà la temperatura del planeta a finals de segle si les emissions de CO2 continuen a augmentar la quantitat de CO2 de l’atmosfera. Els models que prediuen un augment de 4 ºC o més no són suficientment fiables. La prioritat avui és doble: intentar comprendre millor els fenòmens que conformen el clima per intentar fer les previsions més fiables, i trobar processos industrials no massa cars que disminueixin les emissions.

Defensa la necessitat d’investigar sobre noves fonts energètiques i treballar per reforçar el mix energètic de països tan dependents com Espanya, amb una energia neta i segura, com l’energia nuclear – La defensa de l’energia nuclear és tabú pels ecologistes, però té l’avantatge de no emetre CO2 i de ser relativament econòmica. Donem-li, almenys, el benefici d’admetre-la a debat. Però, em pregunto: quan el senyor Aznar va governar durant vuit anys, va fer alguna cosa en aquest sentit? Em sembla que no.

Els defensors de l’apocalipsi climàtic constitueixen una amenaça per la llibertat – Home, potser aquí el senyor Aznar és un xic exagerat.


En resum, que el senyor Aznar, em sembla a mi, i pel que he escoltat del seu discurs de presentació de llibre del president txec, no nega el canvi climàtic, sinó que pensa que les previsions del IPCC, tan alarmistes, s’han de prendre amb una certa prudència, esperant que els científics augmentin els seus coneixements sobre els factors que influeixen en el clima.

I un servidor pensa, en aquest aspecte, el mateix.

Les “cases” de la platja

A principis del segle XX, prop de l’actual estació del tren, hi havia a la platja la resta d’uns vaixells vinguts de Cuba, convertits en cases, com podem veure a la fotografia.

Hi podem observar també la gran amplada de la platja en aquells temps, amplada que, deien els nostres pares, era de mig quilòmetre, i on, a la festa major, s’hi posaven les fires i l’envelat (Sempre m'he preguntat quina o quines van ser les causes de que, cap a principis dels cinquanta, aquesta immensa platja hagués desaparescut gairebé totalment).

Aquestes “cases” les va descriure en Joaquim Ruyra en la seva obra La tragicomèdia de la Miquela:

La Miquela enfilà un d’aquells rectilinis carrers i, en acabar-lo, atenyé la via del ferrocarril i, tot seguit, la platja, immens jaç de sorra que s’estén, per ponent i per llevant, fins s perdre’s de vista. Allà hi avia una munió de barquetes pescadores, disperses al davant i a banda i banda de dos grans bastiments mig partits i enteulats que causaven un singular efecte. Les petites barques tenien un aspecte tot mariner, mentre que els grans bastiments, mutilats i encoberts de teules vermelles, feien pensar, com les reinetes amb dues potes i mitja cua, en una metamorfosi per virtut de la qual estaven canviant de naturalesa, subjectes a un treball sord que, despullant-los de llur primitiva lleugeresa aquàtica, tendia a convertir-los en feixucs edificis costaners. Un d’aquells éssers monstruosos, ja no nous i encara no cases, era la mitja barca d’en Pou Bot.

El valor del diner

La facilitat amb la que es creen els diners és tan grossa que, com va dir Galbraith, “la ment la rebutja”. El sometiment de totts i de cadascú al sistema monetari que només una poca gent controla (i no són els governs) és inconcebible. I la fragilitat del sistema així muntat dóna rodaments de cap només de pensar-hi. Però per això s’ha de tenir una idea de què és el diner i de qui el crea.

El vídeo “El diner és Deute” és llarg, no és pas senzill de seguir, però és revelador. I és pedagògic. El que diu no és tota la veritat (el concepte de diner és més complicat encara), però sí és una part fonamental de la veritat. Quan els banquers, amb les seves corbates de colors (cadascuna del color del seu banc) ens diguin que el nostre diner està en un lloc segur, que ens refiem de la seva solvència (mentre ells desconfien els uns dela altres), un cop ens haurem empassat el que diu el vídeo, els escoltarem com qui sent ploure. I, probablement, ens deprimirem veient que el poc que tenim no val res (cosa que, d’altra banda, ja fa temps que va dir l’evangeli)

Ah, i entendrem perquè els diners que els estats presten als bancs no són els nostres. Senzillament, no existeixen. Com els nostres, que ens pensem que tenim ben segura als bancs i a les Caixes.

Després de veure aquest vídeo ens podrem posar-nos a pensar com és possible que el ser humà hagi abandonat el seu destí d’aquesta manera a mans dels banquers, ja que són els que creen la gran majoria del diner. I podrem reflexionar si seria possible que prenguéssim en mà el nostre destí. Si algú troba com, podrà aspirar al Nobel d’economia.

El martinet blanc de la desembocadura del riu Tordera

Al blog La Natura a la Baixa Tordera hi he vist, publicat ahir mateix, un post que m’ha impressionat, sobre un martinet blanc cosit a perdigonades, i que recomano llegir. I tot això en un espai protegit, de la xarxa Natura, lliure de caça. I en el territori de Malgrat.

Com diu el col•lega, VERGONYÓS.

L’Ajuntament de Malgrat té alguna cosa a dir sobre aquest cas? Té alguna responsabilitat sobre aquestes actuacions?

Com fer-se ric amb el canvi climàtic

Ara que s’ha acabat això de fer-se ric untant algun regidor perquè requalifiqui un terreny no edificable comprat a cap preu, en Janí, que és un lector de Fortune, ha trobat una manera “honrada” de fer-se ric. I dic que és una manera “honrada” ja que:

- s’ajuda als negres de l’Africa tropical (sí, a aquells de la cançó del Cola Cao),
- es combat el canvi climàtic,
- es disminueix la desforestació del continent africà.

I com es fa tot això? Doncs, molt senzill, regalant fogons als negres de l’Africa tropical.

Regalant fogons? Ningú s’ha fet ric regalant res, maco.

Ho sento, però amb aquesta histèria del canvi climàtic les coses han canviat molt. Per entendre-ho, parlarem primer del mercat de crèdits d’emissions de CO2.


El mercat de crèdits d’emissions de CO2

Quan una empresa emet una quantitat de CO2 a l’atmosfera superior a la regulada per la Unió Europea, té l’obligació, bé de reduir les seves emissions, bé de comprar crèdits a una altra empresa o a un particular que hagi disminuït les seves emissions de CO2.

Si tot va segons es preveu, el negoci de vendre drets per emetre CO2 a l’atmosfera disminuirà les emissions globals i salvarà el món. Aquest és l’únic propòsit d’aquest comerç de crèdits d’emissió. I, de passada, uns quants es faran rics.

Dir que per cada crèdit d’emissió d’una tona de CO2 a l’any s’estan pagant, a la Unió Europea, 25 euros. I que es preveu que aquest preu augmenti. El negoci de crèdits ha estat, l’any passat, de 40.000 milions d’euros


El negoci

El negoci en qüestió és el de regalar fogons als negres de Ghana, Kenya, Uganda i d’altres països. En aquests països es cuina de manera molt poc eficient i, amb aquests fogons, podran estalviar combustible i produir menys CO2 que cuinant de la manera tradicional, generant crèdits d’emissió de CO2 que poden ser venuts a Europa o als Estats Units.

Aquest negoci és potencialment molt profitós. Cada fogó redueix les emissions de CO2 a l’atmosfera de 2 a 3 tones per any. Rendeix, doncs, uns crèdits d’emissió de més de 50 euros. Si es distribueix un milió de fogons d’aquest tipus, el negoci pot reportar més de 50 milions d’euros cada any.

I com que el cost d’un fogó d’aquests, fabricat a l’Africa, no és de més de 10 euros, el negoci és clar.


Agraïment

Si seguiu el consell d’en Janí i us feu rics amb aquest negoci, no us demanarem pas cap participació en el benefici. Però si ens convidéssiu a un bon suquet, us estaríem molt agraïts.

L’energia fotovoltaica (1)

Hi ha dies que t’emprenyes llegint el diari. I ahir en va ser un: no només perquè en els mots encreuats de la Vanguardia hi faltaven les definicions dels 13 i 14 verticals, sinó perquè un articulista, un tal Antonio Cerrillo, en un article titulat Kioto: un camino irreversible, ens explica que hi ha gent que intenten parar la lluita contra el canvi climàtic aprofitant la crisi, i posa com exemple “y se han reducido las primas a la energía fotovoltaica, justo cuando esta fuente empieza a salir en las estadísticas de la producción eléctrica” . El senyor Cerrillo demostra, dient això, una supina ignorància de l’energia fotovoltaica, ja que si no es reduïssin les primes a aquest tipus d’energia, desapareixeria del mapa d’aquí a poc temps.

Llegint aquesta estupidesa del senyor Cerrillo, he pensat dedicar una petita sèrie a l’energia fotovoltaica, on intentaré demostrar el que acabo de dir.

He de començar dient que sóc partidari de l’energia fotovoltaica, encara que només sigui per haver participat activament, en els darrers anys de la meva vida professional, en un programa d’investigació per produir un silici policristal•lí suficientment pur per produir energia fotovoltaica, i suficientment econòmic per poder produir energia elèctrica a un preu més competitiu que les cèl•lules actuals (que estan fetes, en el 80 % dels casos, per un silici extrapur i monocristal•lí, que és excessivament car)

Però, per altra banda, he de reconèixer que l’energia fotovoltaica té dos greus inconvenients:

- és massa cara, cosa que probablement es podrà arreglar,
- i, sobretot, només produeix de dia.


Què és l’energia fotovoltaica?

L’energia fotovoltaica prové directament de l’energia del sol. Aquesta energia del sol està composada de fotons, que es poden considerar com unes boletes d’energia que, al xocar contra segons quines superfícies, hi desplacen electrons, creant una zona amb menys electrons i una altre zona amb més electrons, el que genera un voltatge, que es pot aprofitar com a energia elèctrica si el connectem a un circuit o a la xarxa elèctrica.

El material més utilitzat és el silici, tallat en capes fines, una de les quals està dopada amb bor (que té un electró menys que el silici) i l’altre amb fòsfor (que té un electró més que el silici). Per això fa falta un silici relativament pur: el silici industrial necessita una purificació, operació que té un cost important. Les cèl.lules de silici tenen un rendiment de conversió de l’ordre del 16 %.

També es poden utilitzar altres materials, com el telelur de cadmi o el seleniür d’indi, però són materials, per ara, massa cars, encara que tenen un rendiment superior al silici.

En un dia assolellat, la terra rep uns 1.000 watts per metre quadrat d’energia solar. A les latituds mitjanes com la nostra, tenint en compte el cicle del dia i de la nit i les condicions meteorològiques, podem prendre com a base una radiació solar mitjana de 250 watts per metre quadrat durant l’estiu i de 100 watts per metre quadrat durant l’hivern.

Podem calcular el que s’anomena hores equivalents, que és la quantitat d’hores que una instal•lació treballa a la seva potència nominal. Tenint en compte que l’assolellament més important és al migdia del solstici d’estiu, i que l’energia obtinguda en aquest moment és la considerada com a nominal, que no hi ha producció d’energia a la nit, el nombre d’hores equivalents anuals és, en un país com el nostre, d’unes 1.800. Notem que 1.800 hores equivalents és un 20 % de les hores totals de l’any; si fem un càlcul ràpid, veiem que el 20 % de 1.000 watts per metre quadrat són 200, que és un bon promig entre els 250 de l’estiu i els 100 de l’hivern.

Un metre quadrat de cèl•lules de silici, que tenen un rendiment del 16 %, ens donarà doncs una potència mitjana de 200 x 0,16 = 32 watts. Al cap del dia, obtindrem 32 x 24 = 768 watts hora, i, al cap de l’any, 768 x 365 = 280 kilowatts hora.

(Si fóssim al Sàhara, on hi ha menys núvols i la llum arriba més vertical que a casa nostra, es podrien produir gairebé 500 kWh d’electricitat per metre quadrat de cèl•lules de silici)

En una casa “normal” es consumeixen cada any uns 2.000 kWh d’electricitat. Amb 7 metres quadrats de panells podriem produir l’electricitat que necessitem.


Quan costa l’energia fotovoltaica?

Quan costa de veritat l’energia fotovoltaica? Es difícil de dir, ja que el sector no és gens transparent. Intentaré fer una estimació d’aquest cost, agafant les dades que Photowatio, una de les empreses més importants d’Espanya, ha publicat sobre la seva central de Trujillo, a Extremadura, inaugurada el passat mes d’abril.

Potència de la instal•lació = 20 MW
Cost total de la instal•lació = 175 milions d’euros, és a dir, 8,75 euros per watt instal•lat.

Aquest cost és una mica més elevat que els standards internacionals, que l’estimen entre 7,5 i 8 euros per watt instal•lat.

Aquesta instal•lació fotovoltaica de 20 MW produirà, agafant un total anual d’hores equivalents de producció igual a 1.800 hores, un total de 36 milions de kilowatts hora per any.

Una instal•lació fotovoltaica està garantida per 25 anys. Si la volem amortitzar en aquests 25 anys, l’amortització anual a un interès del 6 % serà de 13,7 milions d’euros. El cost d’explotació (gestió i del manteniment) de la instal•lació la podem estimar en 2 milions d’euros anuals. El cost total (amortització + explotació), serà doncs de 15,7 milions d’euros anuals, el que ens dóna un cost del kilowatt hora de 15,7 / 36 = 0,44 €.

S’ha de dir que aquest cost és molt dependent del tipus d’interès. Si, en comptes del 6 % es calcula l’amortització amb un interès del 4 %, l’anualitat passa de 13,7 milions a 11,2, i el preu del kilowatt hora de 0,44 a 0,37.

El cost de l’energia fotovoltaica és, en un percentatge molt elevat, degut al cost de la inversió. Es, doncs, fonamental trobar cèl•lules més econòmiques i/o més eficients si es vol que aquesta energia sigui competitiva i no afecti massa la nostra butxaca.

La carta de l’alcaldessa

He llegit amb atenció la carta de l’alcaldessa al director de l’ACA, publicada en un espai publicitari del diari El Punt.

Trobo la carta ben escrita, lògica en els seus plantejaments, i molt bona en la forma.

Però hi trobo un defecte: parla del “preu” dels tres arbres que es salvarien amb la proposta alternativa, valorats en 634 euros cadascun pel experts, mentre que l’increment d’inversió necessari per salvar-los és de 320.000 euros, és a dir, de més de 100.000 euros cadascun.

I aquesta és la falla del raonament de l’alcaldessa, segons penso. No solament s’ha de valorar el “preu” dels arbres, sinó també com quedarà l’espai de Can Feliciano: un espai vegetalitzat contra una cloaca.

Es clar que el Partit Socialista de Malgrat tenia en el seu programa, des de fa temps, el cobriment de riera en aquest tram i que això legitima l’alcaldessa quan exigeix el seu cobriment. Però, si és tan recta i tan clara en el respecte dels acords “vàlidament adoptats”, per què no respecta ella el que l’ajuntament va acceptar: una riera, en aquest tram, descoberta.

Si l’alcaldessa pot variar els “acords vàlidament adoptats”, els altres també, o així ho suposo jo.

Pel que fa a que quan es governa s’arriba a perdre amics de la infància, trobo que aquest paràgraf sobra en la carta, per altre lloc molt correctament estructurada, ja que no aporta res al debat.

Es pot saber quan ha costat l’espai publicitari?

Crisi borsària, quina crisi?

Diuen la borsa està en crisi: cau la borsa i, pel que diuen, cau d’una manera impressionant, mai vista. Això genera desconfiança, ningú no es fia de ningú, no hi ha crèdit ni pels més solvents.

I jo, ignorant com soc de tota aquesta martingala, penso que no n’hi ha per tant. He mirat l’evolució del Ibex 35, que és el que dona una idea del que passa a la borsa de Madrid, i he vist que quan aquest índex va començar, l’any 1991, estava en uns 2.400 punts. Després d’haver passat per 16.000 punts no fa pas massa temps, ara ha caigut, diuen, per sota dels 9.000.

Però, si apliquem l’evolució del índex del cost de la vida als 2.400 punts del mes d’octubre de l’any 1991, podem calcular que, si la borsa no hagués perdut ni guanyat res, ara la trobaríem al voltant dels 4.350 punts.

Es a dir, que un inversionista que hagués comprat accions el mes d’octubre de l’any 1991, es trobaria amb un guany important. Si a això se li vol donar el nom de crisi borsària, ho trobo molt bé, però molta gent firmaria amb aquesta evolució de la borsa. Això sí, evolució a llarg terme: una persona que hagués comprat 2.400 euros el mes d’octubre de l’any 1991, en tindria ara gairebé 9.000, mentre que si els hagués posat al banc, que dona un interès mitjà proper de l’IPC, només en tindria 4.350.

La crisi de la borsa la tenen els que no han fet mai l’exercici de comparar l’evolució de la borsa amb l’IPC, i que s’han cregut, pobres babaus, que tot és xauxa.

Medalla d’or per la Xina

Un estudi de l’Agència Holandesa del Medi Ambient publicat no fa gaire diu que l’any 2007 les emissions de CO2 de la Xina han estat un 14 % més importants que les dels Estats Units. En un estudi publicat un any abans, la mateixa Agència informava que les emissions xineses del 2006 varen ser un 7 % més elevades que les dels Estats units, però molts experts van ser escèptics sobre aquesta afirmació. L’Agència Internacional de l’Energia ha confirmat recentment que la Xina havia emès més CO2 que els Estats Units a final del 2007. Hi ha doncs pocs dubtes de que la Xina sigui, ara mateix, l’emissor de CO2 més important del planeta. La medalla d’or de les emissions, per dir-ho en termes de competició olímpica.

Les emissions xineses han crescut un 8 % l’any 2007, i varen créixer un 11 % cadascun dels anys 2005 i 2006, és a dir, un total del 33 % en tres anys. Les emissions continuaran de créixer de manera substancial durant els propers anys, ja que estan lligades al fort creixement econòmic xinès i a la seva particular barreja de producció d’energia (basada principalment en la combustió de carbó) i d’indústries que necessiten molta energia i que emeten molt CO2 (alumini, ciment i vidre pla). El 20 % de les emissions xineses procedeix dels forns de ciment, producte essencial per mantenir el boom de la construcció, boom alimentat pels Jocs Olímpics i pels terratrèmols que han devastat el sud de la Xina.

En canvi, les emissions americanes s’han mantingut estables aquests darrers anys. Així i tot, els Estats Units són encara els que tenen més emissions per habitant: 19,4 tones anuals. Segueixen Rússia amb 11,8 tones, la Unió Europea amb 8,6, la Xina amb 5,1, l’India, amb 1,8. Però les emissions, s’han de calcular per habitant o per superfície?

La Xina representa la majoria del consum mundial de carbó, segons l’Agència Internacional de l’Energia. Els Estats Units són també un consumidor important de carbó per fer funcionar la seva indústria. I no és fàcil que aquest consum de carbó disminueixi, tenint en compte l’augment de preu del petroli i del gas. Aquests augments han generat un nou interès per tot arreu (també a la Unió Europea) per les centrals elèctriques de carbó, que són les que més CO2 emeten per kilowatt-hora produït.

Amb tot això, es fa difícil pensar que a Copenhaguen, on s’ha de decidir a finals del 2009 un tractat que substitueixi al de Kioto, hi pugui haver un consens suficient per limitar les emissions de CO2 que estabilitzin la concentració d’aquest gas a 500 ppm per la segona meitat del segle (recordem que ara en tenim 385 ppm, i que aquesta concentració augmenta de 2 a 2,5 ppm cada any)

Solució? Cremar carbó, però sense enviar el CO2 produït a l’atmosfera. Com? Enviant el CO2 sota terra en comptes d’enviar-lo enlaire. La tècnica existeix. I no és pas massa cara.

Ara fa cinquanta anys es va remodelar la plaça de darrere l’església

Copiem el que l’ajuntament de l’època va publicar sobre aquesta remodelació.

Plaza Balmes. Nos referimos a la urbanización de esta plaza, cuyas obras quedaron terminadas ya el pasado año, para satisfacer la loable curiosidad de unos vecinos que se interesan por ella.

El 20 de Noviembre de 1957 (como ya se dio noticia en su día), se bendijo el obelisco erigido en recuerdo de los caídos por Dios y por España.

Para darle marco adecuado se realizaron obras en la plaza, consistentes en el cambio de arbolado, construcción de alcorques con ladrillos prensados, aceras a base dé mosaicos de los llamados «panots», modificación de la altura de los bancos (al objeto de hacerlos más cómodos) e instalación de cuatro farolas.

Al propio tiempo, fue achaflanado el ángulo de la calle Milans del Bosch con la de San Isidro, a fin de facilitar la circulación, aprovechando él recodo para construir un .pequeño parterre.

El proyecto de estas obras fue hecho por el Arquitecto Municipal D.Juan A. de Ferrater.

El coste de las obras fue el siguiente:

D. Blas Cuyas, de Gerona, por el obelisco de piedra de Gerona: 5.000.- pts
D. Ramón Marqués, transporte del obelisco: 300.- pts
D. Benito Durbau, trabajos de jardinería y nuevo arbolado: 1.045.- pts
D. Pedro Tauler, instalación eléctrica: 2.853,80 pts
D. Miguel Panareda, tubos Uralita para la instalación eléctrica, ladrillos prensados para los alcorques y las cuatro farolas: 8.169,85 pts
Casa IEP, de Barcelona, 4 globos farolas: 2.874.- pts
D. Juan Mondas, materiales construcción: 9.410,25 pts
D. Rafael Martínez, trabajos de albañil: 14.626.- pts

TOTAL: 44.278,90 pts

Malgrat, a 30 de septiembre de 1958
EL ALCALDE,
Firmado: LUIS GARRIGA

L’ARE ja és aquí

Ja la tenim aquí. Segons diu el diari El Punt, la Generalitat ha aprovat l’Area Residencial Estratègica de Malgrat. Ja n’hem parlat alguna vegada, i ja hem expressat la nostra opinió sobre aquesta actuació urbanística.

Doncs bé, l’ARE de Malgrat estarà situada al carrer de l’escultor Clarà, tindrà una extensió de 8,97 hectàrees i s’hi construiran 525 pisos (276 de protegits i 249 de lliures).

I tot això s’ha fet, suposem, amb l’aprovació de l’ajuntament i, almenys pel que jo sé, en la més fosca opacitat. No he llegit enlloc que hi hagi hagut estudis fets públics de la necessitat que Malgrat té de pisos, no he vist publicat enlloc cap plànol ni cap descripció de l’urbanització que es donarà a la zona, de si hi haurà espais verds, de com seran, de quina serà l’edificabilitat dels edificis que es construiran. En fi, que totes aquestes preguntes que el ciutadà té el dret de fer-se davant una actuació d’aquest volum estan, si existeixen, tancades sota set panys a algun despatx municipal.

Torno a recordar que l’alcaldessa va dir que “l'interès per acceptar una àrea residencial estratègica a la població no és tant per disposar de més habitatge accessible, sinó per resoldre satisfactòriament l’afectació de l’avinguda dels Pins.” Si féssim dues hipòtesis, és a dir, que l’alcaldessa coneix bé les necessitats de Malgrat, i que quan parla sap el que diu, podríem concloure que aquesta actuació només es fa per omplir el poble amb construccions i més construccions, i no per cap necessitat d’habitatge.

525 pisos són molts pisos, i difícilment es podran omplir amb gent que actualment resideix a Malgrat. Això vol dir que hi ha una voluntat política de fer venir més gent de fora. Per què aquest interès en augmentar la població de Malgrat? Ja ho vaig dir una altra vegada, i, fins ara, no he trobat cap explicació millor: als socialistes, a Catalunya, els voten sobretot a les poblacions suburbials; el fet de voler continuar enformigonant Malgrat, de voler anar convertint Malgrat cada vegada més en un suburbi, podria tenir com a causa l’assegurament del vot socialista.

Potser hi ha una altre explicació, però jo no la veig. Si algú la sap, li agrairia que me la fes arribar.

Tota aquesta gent que vindrà a viure a Malgrat, on treballarà? Probablement fora, ja que a Malgrat les fàbriques tanquen, sense que des de l’ajuntament es treballi per promocionar el poble per fer-hi venir noves empreses. L’ARE en qüestió serà, probablement, un barri dormitori.

I qui comprarà o llogarà els 249 pisos “lliures”? Podem pensar que els pisos protegits tindran un preu de compra o de lloguer a l’abast de molta gent, però, i els lliures?

I mentrestant, anem fent de Malgrat un poble cada vegada amb menys personalitat, cada vegada més difícil de viure-hi, cada vegada amb més construccions, cada vegada més carregat.

Es clar que ens podem consolar sabent que a Pineda també fan una ARE, però amb 2.051 pisos, gairebé quatre vegades més que la nostra. No solament destrossem Malgrat, sinó que anem destrossant tot l’Alt Maresme.

La pedalada

No estic gens en contra de la utilització de la bicicleta, encara que fa temps que no n’agafi cap. Ni estic gens en contra de la utilització de la bicicleta, un dia de festa, per fer una pedalada contra el canvi climàtic. Al contrari, em sembla molt bé que el personal ciclista estigui conscienciat sobre els perills que comporta el canvi climàtic. Això és una senyal de que la publicitat massiva és eficaç.

Acabo de llegir avui al País una entrevista a sir Nicholas Stern, un economista que ha fet un estudi interessant sobre les conseqüències econòmiques del canvi climàtic. Diu el senyor Stern:

"La concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera s’apropa a les 400 parts per milió (ppm). Cada any hi afegim unes 2,5 ppm i, si seguim així, a finals de segle estaríem a 750 o 800 ppm. Amb aquest nivell tenim més d’un 50 % de probabilitats de que la temperatura pugi cinc graus."

Per una vegada he escoltat una opinió que em sembla raonable. Fins ara ens explicaven que la probabilitat de que la temperatura pugi cinc graus a finals del segle era superior al 90 %: gairebé una certesa. Però quan aquesta probabilitat és del 50 %, vol dir que hi ha tantes probabilitats que es compleixi com que no. Que és el que, amb els coneixements actuals, sempre he cregut.

No hi ha cap dubte que un augment de cinc graus de la temperatura global és una cosa molt seriosa. Ens explica el senyor Stern que amb aquest augment l’economia mundial cauria del 5 al 20 %, que hi hauria desplaçaments massius de població. I estic d’acord amb ell. També diu que, si la concentració de CO2 s’estabilitzés a 500 ppm, la probabilitat de catàstrofe baixa a la meitat. I amb això ja no hi estic tant d’acord. Cap estudi actual és suficientment precís per establir aquesta afirmació.

Però tornem a la pedalada. No serveix per res, si ens ho mirem de manera utilitarista pel que fa al canvi climàtic i pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Però demostra que la consciència del respecte a la naturalesa va quallant a la nostra societat. I trobo això molt positiu.

El finançament municipal

Ja la tenim armada. El Ministre d’Hisenda ha declarat que les dotacions pels municipis no augmentaran més que el 2,2 % l’any 2009. La veritat, segons llegim als diaris, segons una aquesta dotació augmenta, mentre que segons d’altres, disminueix. No ho sabem, però el fet és que els ajuntaments han reaccionat de mala manera, al•legant que amb aquesta dotació prevista pel 2009 estaran “asfixiats”.

Sóc el primer en afirmar que el finançament municipal de l’estat espanyol no és el correcte. Si el comparem amb el d’altres països, el finançament municipal espanyol és més aviat esquifit. Però, en canvi, no estic gens d’acord amb la posició dels ajuntaments, que consisteix en dir que volen que la dotació de l’estat central augmenti. Penso, amb tot el respecte, que aquesta dotació hauria de desaparèixer. Si més no, s’hauria de limitar al finançament d’algunes inversions, però mai hauria de servir per finançar les despeses corrents.

A Malgrat, per exemple, els pressuposts de l’any 2008 presenten uns ingressos de 11,9 milions d’euros per impostos directes i taxes, i uns ingressos de 3,3 milions per contribucions de l’estat central. Aquesta dotació de l’estat representa 180 euros per habitant, i és un 21 % de les despeses corrents (estimades en 15,1 milions). Si agaféssim els comptes de l’any 2007, la contribució de l’estat central va ser de 3,4 milions, és a dir, uns 190 euros per habitant. (En canvi, si prenem el finançament global de l’estat central als municipis, que és de l’ordre dels 18.000 milions d’euros anuals, resulta que representa uns 400 euros per habitant, més del doble del que rebem a Malgrat)

La meva humil opinió és que els ajuntaments haurien de finançar les despeses corrents amb impostos directes i taxes. Que les inversions s’haurien de finançar amb impostos directes, endeutament i dotacions de les diferents institucions (govern central Generalitat, diputació) a cada projecte que sigui considerat d’utilitat. D’aquesta manera, el governant municipal hauria d’augmentar els impostos quan les despeses augmentessin, i el ciutadà estaria molt més conscienciat de la gestió econòmica del seu ajuntament. La democràcia hi sortiria guanyant, i l’eficàcia, també.

Es clar que, amb aquesta manera de finançar els municipis, els impostos que paguem a l’estat central haurien de disminuir de 180 euros per persona, o el que correspongui.

Els profetes del segle XXI

Acabo de llegir un post de Balsero que no em puc estar de reproduir. Es sobre les prediccions que el banc que no va saber predir la seva fallida va fer l’any passat sobre el que passaria l’any 2.100. Va fer aquestes prediccions pensant en els enormes beneficis que podien fer els seus inversors explotant l’ensarronada de Kioto i les immenses subvencions públiques que se’n deriven.

Podeu llegir els informes dels profetes de Lehman Brothers aquí i aquí.

No supieron predecir su quiebra pero sí el clima en el año 2100. Hilarante

Ha quebrado Lehman Brothers. Hace un año no supieron predecir su quiebra. Sin embargo, hace justo un año, Lehman Brothers fue mencionado miles de veces por el alarmismo climático militante (¡lo ha dicho Lehman Brothers!) a raíz de la publicación por la firma financiera de su informe The Business of Climate Change.

El informe fue citado una y otra vez por los medioambientalistas radicales (¡lo ha dicho Lehman Brothers!), por los asesores que contrató el PSOE para la elaboración de su programa electoral cuando hablaban de los costes del cambio climático (¡lo ha dicho Lehman Brothers!), por patéticos catedráticos de economía metidos a climatólogos (¡lo ha dicho Lehman Brothers!), por editorialistas de periódicos nacionales progres (¡lo ha dicho hasta Lehman Brothers!), por diarios económicos (¡lo ha dicho Lehman Brothers!), por una secretaria de estado (¡lo ha dicho Lehman Brothers!), así hasta el infinito y más allá.

Lo había predicho Lehman Brothers, que hablaba en su informe del clima en el año 2100 y de sus proyecciones económicas y financieras, de los costes del cambio climático, a décadas de distancia. En su informe se atrevían a recomendar a sus inversores lo que ellos consideraban un valor central de la tonelada de carbón dentro de 50 años. Entre sus fuentes de información y referencias en apoyo de sus estimaciones: los "sofisticados" análisis del IPCC y de las NN.UU. Te descojonas.

No supieron predecir su quiebra a un año vista. Pero nos recomendaban invertir en ciertas cosas según sus predicciones sobre el cambio climático en el año 2100.

Ciertos días la realidad imita a la ficción. ¿Quién fue el asesor de Lehman Brothers en su informe?: James Hansen, el climatólogo, el mismo tipo que quiere llevar a la ruina al mundo. Igual que a Lehman Brothers.

L’oscil.lació del Pacífic Nord

Tornant als afers científics relatius al canvi climàtic, vaig dir fa un temps que no tenia cap explicació sobre el perquè la temperatura global no havia augmentat des del 2002, malgrat que el CO2 de l’atmosfera hagi continuat augmentant. Mirant aquí i allà, heus aquí que sembla que aquesta estabilitat sigui deguda a l’oscil•lació del Pacífic Nord, més conegut com PDO (Pacific Decadal Oscillation). No fa pas massa temps que es coneix la PDO: l’any 1996 es va descriure per primera vegada, estudiant la producció de salmons.

En què consisteix aquesta oscil•lació? Es una variació del clima del Pacífic que alterna fases d’escalfament i de refredament cada 20 o 30 anys. Aquesta oscil•lació es detecta mesurant les temperatures de les aigües del Pacífic Nord (al nord del paral•lel 20º).

Aquesta oscil•lació afecta el clima, ja que el canvi en la situació de les masses d’aigua freda i d’aigua calenta modifica el camí de les corrents marines. En la fase “freda” de la PDO trobem una franja d’aigua més freda del que és normal a la part est del Pacífic Nord (la costa dels Estats Units) i una massa d’aigua més calenta del que és normal en forma de ferradura que connecta el Pacífic nord amb el Pacífic oest i el Pacífic sud. En la fase “calenta” de la PDO, el Pacífic oest esdevé més fred i la franja del Pacífic est s’escalfa.

Les oscil•lacions des de l’any 1900 han estat les següents::

1905 – comença una fase “calenta”
1946 – comença una fase “freda”
1977 – comença una fase “calenta”
1998 – sembla començar una fase “freda”, però, després de 5 anys, la tendència no es confirma.
2008 – probablement entrem en una fase “freda”

El que és interessant de la PDO és que la tendència a l’escalfament global del segle XX es va canviar cap a un refredament durant la fase “freda” del PDO de 1946 al 1977.

Ara sembla que hem entrat en una fase “freda”. Hi ha molts experts que pensen que aquesta és una de les raons de que el clima global no s’escalfi des de fa sis o set anys. Molts també diuen que, degut a que hem entrat en aquesta fase “freda”, és possible que el clima global no s’escalfi durant els propers vint o trenta anys.

Tenim, doncs, una explicació que sembla coherent. Però, per què la PDO oscil•la d’aquesta manera? El problema és que, ara per ara, aquesta pregunta no sembla tenir una resposta satisfactòria. I és que la ciència és així: es respon a una pregunta i en surt una altre.

Però això sí: si us diuen que la parada de l’escalfament global és deguda al protocol de Kioto, fareu de de dubtar-ho.

Pressupost municipal 2007 – Realitzacions (i 3) – Les despeses corrents

Hem de dir, d’entrada, que l’anàlisi de les despeses corrents és una eina molt interessant per fer-se una idea de la gestió municipal. Sabem que la política no es redueix a les xifres comptables, però pensem que sense saber controlar les despeses corrents no es pot ser un bon polític.


Les despeses corrents són les despeses que corresponen al personal, a la compra de bens i serveis, a les despeses financeres i a les transferències corrents.

Les despeses corrents reconegudes de l’ajuntament de l’any 2007 ha estat de 13,83 milions d’euros, a comparar amb el pressupost del 2007, que era de 13,49 milions: la desviació ha estat del 2,5 %. Aquesta desviació l’hem de situar sobre un pressupost ja molt inflat respecte de les despeses de l’any anterior, que varen ser de 12,55 milions.

Aquests 13,83 milions d’euros de despeses corrents es descomponen de la manera següent:

- despeses de personal = 6,77 milions d’euros
- compra de bens corrents i serveis = 6,52 milions d’euros
- despeses financeres = 0,12 milions d’euros
- transferències corrents = 0,43 milions d’euros

Resumint les despeses corrents reconegudes dels darrers anys, trobem que augmenten any rere any, d’una manera que podríem qualificar de galopant:

- 2003 = 9,28 milions d’euros
- 2004 = 10,32 milions d’euros
- 2005 = 10,79 milions d’euros
- 2006 = 12,55 milions d’euros
- 2007 = 13,83 milions d’euros

En quatre anys, l’increment ha estat de 4,5 milions d’euros (més d’un milió per any), és a dir, del 49 %. El darrer any, de 1,3 milions, és a dir, del 10,2 %. Aquests augments són molt superiors als de la inflació. Podem considerar aquests augments com el fruit d’una bona gestió? La millora dels serveis que l’ajuntament dóna al poble ha estat d’aquesta magnitud?


Les despeses de personal

- 2003 = 4,37 milions d’euros
- 2004 = 4,84 milions d’euros
- 2005 = 5,30 milions d’euros
- 2006 = 6,11 milions d’euros
- 2007 = 6,77 milions d’euros

Aquestes despeses han augmentat del 55 % en quatre anys, gairebé mig milió per any en promig, augment molt superior al de la inflació. L’augment del 2007 respecte del 2006 ha estat del 10,8 %.

Pel 2007 s’havien pressupostat 6,47 milions: hi ha hagut, doncs, una desviació de 300.000 euros, o sigui, del 4,6 %, que és una desviació molt important i difícil de justificar.

El nombre de treballadors ha passat de 164 a 173 l’any 2007. El nombre de treballadors ha augmentat, en un any, del 5,5 %.

El nombre d’agents de seguretat ciutadana ha passat de 50 l’any 2006 a 52 l’any 2007, amb un cost de 1,99 milions d’euros l’any 2006 i de 2,25 milions l’any 2007 (augment del 13 %)


Les compres de bens corrents i serveis

Les obligacions reconegudes per aquest concepte l’any 2007 ha estat de 6,52 milions d’euros, per 6,27 milions pressupostats. La desviació ha estat de 250.000 euros, és a dir, del 4,0 %, que també és molt important i difícil de justificar.

Els darrers anys aquest capítol ha evolucionat de la manera següent:

- 2003 = 4,40 milions d’euros
- 2004 = 5,09 milions d’euros
- 2005 = 5,06 milions d’euros
- 2006 = 6,02 milions d’euros
- 2007 = 6,52 milions d’euros

Després d’una contenció de despeses l’any 2005, els anys 2006 i 2007 no solament han tornat a un règim d’augment de despeses de mig milió per any, sinó que s’han “menjat” l’estalvi del 2005. El comentari fet per l’ajuntament a la contenció de despeses de l’any 2005 va ser que aquesta contenció era deguda a la bona gestió feta durant l’any. Seguint la mateixa lògica, com hauríem de qualificar la gestió dels anys 2006 i 2007?

En quatre anys s’ha augmentat la despesa de 2,1 milions d’euros (un 48 %), a un ritme de mig milió anual.

Malauradament, en els comptes de l’any 2007 no s’ha inclòs el detall d’execució del pressupost (com es feia fins l’any 2005), el que impedeix al ciutadà d’analitzar més finament aquestes despeses, cosa que hauria estat molt interessant. Podem, però, quantificar les principals concessions:

- neteja viària = 885.000 euros
- recollida escombraries = 343.000 euros
- piscina municipal, salvament i socorrisme platges, abalisament platges = 187.000 euros


Les despeses financeres

Hem de dir que el deute de l’ajuntament ha baixat considerablement, ja que era de 5,7 milions l’any 2003, i és de 2,4 milions l’any 2007. Aquesta disminució es pot considerar el fruit d’una bona gestió, si es vol ser optimista, o el fruit d’una manca d’inversions al municipi si es vol ser pessimista. De tota manera, és una bona notícia que l’ajuntament disminueixi el seu (el nostre) deute.

Les despeses financeres del 2007 han estat de 127.000 euros (un 5,3 % del deute), mentre que varen ser de 120.000 euros l’any 2006 (un 3,4 % del deute). Es possible que l’augment del 2007 sigui degut a un augment dels tipus d’interès.


Les transferències corrents

L’evolució d’aquestes despeses els darrers anys ha estat:

- 2003 = 311.000 euros
- 2004 = 272.000 euros
- 2005 = 332.000 euros
- 2006 = 298.000 euros
- 2007 = 424.000 euros

Les despeses més importants han estat les següents:

- escola de música = 121.000 euros
- solidaritat = 89.000 euros
- ajudes a la família, a la infància, a la vellesa = 58.000 euros
- esports = 49.000 euros
- cultura = 24.000 euros
- mancomunitat de residus urbans sòlids = 18.000 euros
- federació de municipis, associació de municipis, consorci = 8.000 euros


Despeses dels òrgans de govern

Aquestes despeses ja estan incloses en el que ham vist fins ara, però és interessant conèixer-les. L’any 2007 han estat de 438.000 euros, dels quals 302.000 són de cost de personal i 128.000 de compres de bens corrents, per un pressupost de 374.000 euros, el que vol dir un 17 % de desviació respecte del pressupost.

Les despeses dels anys anteriors varen ser:

- 2004 = 438.000 euros (272.000 de personal i 154.000 de compra de bens i serveis*)
- 2005 = 370.000 euros (278.000 de personal i 87.000 de compra de bens i serveis)
- 2006 = 397.000 euros (294.000 de personal i 95.000 de compra de bens i serveis)
- 2007 = 438.000 euros (302.000 de personal i 128.000 de compra de bens i serveis)

L’any 2004 hi ha 117.000 euros “d’atencions protocol•làries i representatives”, quantitat que disminueix a 49.000 euros l’any 2005. No es dona el detall pels anys 2006 i 2007.

Observem que el cost de personal augmenta de manera més o menys normal, mentre que hi ha un augment molt important de compra de bens i serveis, del que no tenim el detall.


Conclusions

- L’augment del 50 % de les despeses corrents en només quatre anys és exagerada, i no respon, per molt que es vulgui justificar, a una millora de la mateixa magnitud de les prestacions que dóna l’ajuntament al ciutadà.

- No veiem enlloc un augment de la productivitat a l’ajuntament: cada vegada hi ha més treballadors, i cada vegada el cost d’aquests treballadors és més important: aquest cost augmenta més de pressa que el del nombre de treballadors associat a la inflació, el que mereix una explicació per part dels responsables. Explicació que hauria d’anar més enllà de dir que s’han augmentat els “serveis” que dona l’ajuntament.

- L’ajuntament hauria de frenar l’augment d’aquestes despeses, ja que en cas contrari ens trobarem amb un escanyament de les finances municipals d’aquí a pocs anys. Com? Posant sobre la taula la llista dels “serveis” que ofereix, i de eliminar els que tinguin menys o cap utilitat. Aquest és un exercici que demana molt de valor polític, que l’equip de govern actual serà difícil que faci, però que és imprescindible de fer.

- Però això sí, repeteixen a qui els vulgui escoltar que la manca de finançament no els permet de portar a terme les obligacions que tenen, i que moltes vegades corresponen a altres administracions. Això, que és veritat, té com a contrapunt que també fan moltes activitats que ningú els demana o que no tenen gairebé cap utilitat social, i que es podrien, i que s’haurien, de suprimir.

- Es una llàstima que l’estat de comptes de l’any 2007 no hagi inclòs el detall de les despeses. Ens hauria permès de dur el nostre anàlisi més lluny.

- Es una bona notícia que l’endeutament s’hagi anat reduint any rere any, però això és degut a unes inversions molt inferiors a les pressupostades, i això des de fa anys.

La presentació del pressupost de l’any vinent serà una bona ocasió per veure si l’equip de govern pensa fer alguna cosa per mantenir les despeses corrents controlades.

Huracans

Diu el diari d’avui (El País, ja que aquest any no ens arriba la Vanguardia a aquesta costa nord gallega) que el nombre d’huracans importants al Mar Carib ha anat augmentant amb el canvi climàtic. La raó, diu el diari, és que la temperatura del mar ha augmentat de 1 grau, no sí si centígrad o Farenheit. No hi ha dubte que l’argumentació és correcta. Però... es correspon amb la realitat?

El gràfic mostra el nombre d’huracans a l’Atlàntic Nord, que es el mateix que dir els huracans del mar Carib. El gràfic, però, té un error: no es tracta del nombre d’huracans del 1944 al 2006, sinó del 1944 al 2007. Esmenat aquest petit error, algú veu que el nombre d’huracans hagi augmentat des de l’any 1944? Jo, no: des del 1995 al 2005 sembla que els huracans importants augmentin, però no n'hi veig més que als anys cinquanta.

Segurament serà perquè dec ser més curt de vista que el periodista de El País. Encara que també podria ser que fos una mentida més dels que defensen d’una manera dogmàtica la idea d’un canvi climàtic maligne i desastrós. I ja sabem que el dogma està relacionat amb la fe. I la fe, diuen, és creure el que no es veu.

El “mite” de l’onze de setembre

Fa un cert temps vaig parlar de mites: del mite del caporal Fradera, del mite del dos de maig i del mite de l’onze de setembre. Vaig dir, i continuo dient, que els mites no m’agraden gens. Des de llavors he intentat aprofundir en aquest darrer, el de l'onze de setembre, i no he trobat res que em faci canviar d’opinió. Per tant, per celebrar la Diada, i no tenint pas massa ganes de treballar, reprodueixo (més o menys) el que ja vaig publicar el 23 de juliol de l’any passat sobre aquest tema.

La manera com ens volen fer creure el que va passar l’onze de setembre del 1714, quan les tropes d’en Felip V van entrar a Barcelona i es varen suprimir els Furs a Catalunya em té tota la pinta d’un mite. Començant pel Conseller en Cap, en Rafael de Casanova i acabant per les conseqüències que el Decret de Nova Planta va tenir sobre Catalunya, tot plegat em sembla una història tergiversada per crear un sentiment de pàtria espoliada. I, com tota història tergiversada, poc exacta.

Ja fa molt de temps que em pregunto com va ser possible que Catalunya, que va ser una de les terres més pobres d’Espanya durant tot el segle XVI i una gran part del XVII (és a dir, durant l’època dels Austries), fos a meitat del segle XVIII una regió rica. Com es va passar en no gaire més de cinquanta anys d’una situació on a Catalunya era una terra sotmesa a l’espoliació dels bandolers i dels nobles a convertir-se en una terra rica, capaç de construir esglésies com la de Malgrat?

No vull pas dir que la pèrdua dels Furs fos la única causa d’aquest espectacular canvi de situació. Però sí que en va ser una causa important. Es veritat que la transformació econòmica de Catalunya ja va començar els darrers anys del regnat d’en Carles II, des del 1680, però també és veritat que la pèrdua dels Furs (Furs que, pel que he pogut llegir, quan es varen abolir ja eren antiquats i només servien com a fre a la modernització del país) va fer que la societat catalana hagués de mirar cap endavant, en lloc d’anar-se contemplant el melic. Es a dir, que la supressió dels Furs i la seva substitució pel Decret de Nova Planta va contribuir de manera important al desenvolupament de Catalunya.

He de dir que es parla molt de la traïció anglesa, de la pèrdua de llibertats, del valor dels patriotes catalans, però es parla poc, i no és fàcil accedir-hi, dels Furs anul•lats pel Decret de Nova Planta. I se’n parla poc, perquè si se’n parlés, molta gent veuria que eren uns Furs antiquats, complicadíssims, majoritàriament destinats a salvaguardar els privilegis de la noblesa (de la gran i de la petita) i que impedien el desenvolupament econòmic de Catalunya.

Es clar que si Catalunya hagués optat des del primer moment per la causa borbònica, hagués pogut conservar l’autonomia fiscal que el País Basc i Navarra (a qui també es varen abolir els Furs) varen poder conservar, i que avui encara tenen.

Penso que l’onze de setembre, al menys tal com molts ens el volen explicar, és un altre mite. I, com a tal, hem de procurar desmitificar-lo. Entre altres coses, perquè ja ens hem fet grans. Haurem d’estar atents a la celebració del tercer centenari d’aquests fets: estic segur que molts voldran aprofitar-lo per accentuar el victimisme de Catalunya. Penso que, històricament, no tindran raó.

Afegir que tot això que acabo d'escriure no prejutja res sobre el meu eventual vot a una eventual votació sobre la independència de Catalunya.

El comunicat de l’ACA

L’ajuntament ha publicat a la seva web el comunicat de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) sobre l’endegament de la riera. Hem de felicitar l’ajuntament per la seva rapidesa en fer públic aquest document, encara que no sigui del tot favorable a les peticions de l’equip de govern.

Per resumir, diré que, en aquest comunicat, es decideix seguir la posició del ple, d’endegar la riera a la zona de can Feliciano segons el projecte inicial, l’aprovat el 8 de juliol del 2004. Es denega, però, “el reforçament de l’estructura de canalització per tal que es pugui procedir a la cobertura de la riera en el tram de Can Feliciano”, tal com demanava el ple de l’ajuntament del 10 de gener d’aquest any.

Resumint, que ens quedarem, si el tribunal no hi posa remei, amb la pitjor de les solucions: sense arbreda i sense la “vertebració” del poble que suposaria el cobriment del tram en qüestió, segons volia l’alcaldessa. Amb lo senzill que hauria estat “vertebrar” el poble amb un camí que passés per l’arbreda, a l’ombra, i que connectés amb el tram cobert després del carrer de Passada, com ho proposava la solució alternativa estudiada per l’ACA.

Com sempre, l’entossudiment de qui mana ens aboca a un calaix de formigó obert, que acabarà pintat amb graffitis de mal gust i que donarà a Malgrat encara més la imatge de poble suburbial.


El que és positiu del comunicat és la intenció d’atacar l’embús que es produirà en cas de fortes pluges sota el pont del tren i fins a la platja, per manca de secció suficient. Tot el que s’ha fet no servirà de res per resoldre possibles inundacions del poble si no s’arregla aquest tram. Podem dir que s’ha començat la casa per la teulada, des del punt de vista de la seguretat. Però l’augment de la secció d’aquest tram no és vistós, i, per tant, no porta vots..., encara que faci inútil tota la resta de l’obra.


Hem d’esperar el resultat de l’acció judicial per veure si la resolució atura l’obra. Hi ha molts precedents d’obres públiques aturades per resolucions judicials. No he vist les al•legacions presentades al jutjat per tenir una opinió de si hi ha possibilitats reals de que la demanda sigui recolzada pel jutge. Espero que l’ACA sigui prou prudent per no començar les obres abans da la resolució judicial.

Una manera com una altre de perdre el temps (i els diners dels contribuents)

Llegim al Malgrat Confidencial que “Malgrat de Mar s'adherirà al "Pacte dels Alcaldes". Una iniciativa de la Comissió Europea que té per objectiu reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera en un 20%, des d'ara i fins al 2020. Amb la signatura d'aquest pacte, Malgrat de Mar es compromet a realitzar un inventari de les emissions de gasos hivernacle que produeix i a elaborar, en el termini d'un any, un pla d'acció amb mesures específiques per a reduir-les.”

En un moment en que les despeses dels ajuntaments s’han de limitar al que és fonamental, algun esperit il•lús que campa per l’ajuntament de Malgrat troba que fa un servei important a la comunitat de contribuents que forma part del municipi, dedicant mitjans monetaris i, segurament, de personal, a fer un inventari de les emissions de gasos hivernacle que es produeixen al municipi, i redactar un pla d’acció per reduir-les de 20 % des d’ara fins al 2020.

I jo em pregunto: no hi ha altres necessitats al poble més importants? Té l’ajuntament alguna competència per obligar algú a reduir la seva emissió de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera? No seria millor que s’ocupés de coses més senzilles, com ara reduir el soroll nocturn, netejar el poble de grafittis o tenir les voreres en bon estat?

I quan serem a l’any 2020, qui es recordarà del pla d’acció fet 12 anys abans?

Només se m’acut com explicació d'aquesta inciativa que hi ha algun organisme (probablement socialista) que no té pas gaire feina i al que s’encarregarà el dit inventari i el dit pla d’acció, cosa que anirà molt bé per les finances del partit i per la col•locació dels seus militants. Finances del partit i sous de militants que pagarem entre tots si una tonteria d’aquest tipus s’aprova al ple de demà.

Ah, i recordarem que el partit socialista demana als ajuntaments que regeix (entre ells el de Malgrat) de no augmentar les despeses corrents de l’any 2009. Com s’ho faran amb iniciatives com aquesta, que no són pas gratuïtes? Quins serveis suprimiran?

Pressupost municipal 2007 – Realitzacions (2) – Els ingressos

Avui ens toca mirar els ingressos que el magnífic ajuntament de Malgrat va tenir l’any 2007.

El regidor d’hisenda, l’amic Puignou, ens explica al darrer butlletí municipal que “cada habitant ha ingressat al consistori un promig de 708 euros, un 7 % menys que l’any anterior, i l’ajuntament ha gastat 1.028 euros per habitant. La diferència ha estat pagada amb recursos ordinaris o amb subvencions d’altres administracions”. Com si les subvencions d’altres administracions no les pagués el ciutadà amb els seus impostos... L’explicació té un cert percentatge de demagògia.

Direm, d’entrada, que el pressupost de 2007 preveia uns ingressos de 23,6 milions d’euros (22,6 al pressupost de 2006), i els ingressos reconeguts nets han estat de 18,4, és a dir, 5,2 milions d’euros menys que els previstos (cosa lògica, ja que les despeses en inversions varen ser més aviat esquifides). En realitat, com ho veurem en repassar els ingressos per multes i sancions, els ingressos reals han estat d’uns 400.000 € menys, és a dir, de 18,0 milions, ja que les multes no es comptabilitzen pels drets reconeguts sinó per la recaptació real. En resum:

- Ingressos pressupostats = 23,6 milions d’euros
- Drets reconeguts nets = 18,4 milions d’euros
- Ingressos reals = 18,0 milions d’euros
- Recaptació líquida = 16,8 milions d’euros

Tenint en compte que el nombre d´habitants de Malgrat és de 18.429, els ingressos reals de l’ajuntament ha estat de 18.000.000 / 18.429 = 977 euros per habitant, i no de 1.028, que diu el senyor regidor (?)

La part positiva de la realització del pressupost del 2007 és que no es va haver de recórrer al préstec (s’havia pressupostat un total de 5,44 milions d’euros en préstecs), ja que la disminució dels ingressos ha estat pràcticament igual als préstecs pressupostats i a la desviació en la realització d’inversions (- 5,34 milions d’euros)


1. Anàlisi dels ingressos més importants

L’entrada més important ha estat la contribució urbana (IBI), amb 4,71 milions d’euros d’ingressos reconeguts per 4,80 de pressupostats (- 2 %), però en augment del 5 % sobre l’any 2006. Per habitant (18.429 habitants el 2007 i 17.845 el 2006), la contribució representa un impost de 255 € pel 2007 i de 248 € pel 2006. La contribució va estar doncs, ben pressupostada, amb una desviació mínima.

A notar un augment important de les transferències corrents (participació dels tributs de l’estat i transferències d’altres administracions), que s’expliquen per unes subvencions de l’estat de 3,41 milions d’euros (per 2,80 milions pressupostats) i per una subvenció de 288.000 euros per l’escola taller. Les subvencions de l’estat varen ser de 185 € per habitant (170 l’any 2006). La subvenció de l’estat va estar mal pressupostada, ja que la diferència per habitant d’un any a l’altre no va pas ser tan grossa com la diferència entre la quantitat pressupostada i la real.

L’impost sobre vehicles de tracció mecànica va representar 0,96 milions d’euros d’ingressos reconeguts per 0,90 de pressupostats (+ 7 %), però en augment del 9 % sobre l’any 2006. L’any 2007 hi havia a Malgrat 11.309 vehicles registrats. L’impost va ser, en mitjana, de 85 € per vehicle. L’any 2006, amb uns ingressos de 0,84 milions d’euros i 10.700 vehicles, l’impost mitjà va ser de 79 € par vehicle. L’augment per vehicle va ser del 7,5 %.

L’impost sobre l’increment de valor dels terrenys urbans va tenir uns ingressos reconeguts nets de 1,20 milions d’euros per 1,00 de pressupostats (+ 20 %), però en disminució del 7 % sobre l’any 2006. El nombre de liquidacions de l’any 2007 va ser de 1.044, amb un impost mitjà per liquidació de 1.128 €, mentre que l’any 2006 el nombre de liquidacions va ser de 1.265, amb un valor mitjà de 986 € per liquidació.

L’impost d’activitats econòmiques va tenir uns ingressos reconeguts nets de 0,92 milions d’euros per 0,76 de pressupostats (+ 22 %), però en augment del 19 % sobre l’any 2006 (0,78 milions d’euros). El cens de contribuents va ser de 195 l’any 2007 (4.738 € per contribuent censat) i de 175 l’any 2006 (4.457 € per contribuent censat)

Els impostos indirectes (construccions, instal•lacions i obres), han tingut un augment important sobre el pressupostat (1,04 milions de drets reconeguts sobre 0,70 pressupostats), però una baixa sobre l’any 2006 (drets reconeguts = 1,29 milions), degut a un nombre de llicències en baixa important (175 habitatges el 2007 per 478 el 2006)

Taxa d’escombraries = 1,52 milions d’euros d’ingressos reconeguts per 1,50 de pressupostats (+ 1 %), però en augment del 5 % sobre l’any 2006. La taxa d’escombraries ha costat a cada malgratenc 82 euros.

Taxa de llicències urbanístiques = 0,09 milions d’euros d’ingressos reconeguts per 0,1 de pressupostats (- 15 %). El nombre de llicències va ser de 62 l’any 2007 per 143 l’any 2006.

Taxa sobre contribucions especials = 30.000 d’ingressos reconeguts per 0,99 milions de pressupostats (- 97 %). Aquesta important desviació va ser deguda a la manca de realització de les inversions que s’havien previst.

Multes i sancions = 0,74 milions d’euros d’ingressos reconeguts nets per 0,28 de pressupostats (+ 168 %). Aquestes multes i sancions, però, mereixen un aclariment:

- l’any 2006, els drets reconeguts nets eren de 860.000 €, i la recaptació va ser de 284.000.
- l’any 2007, els drets reconeguts nets són de 739.000 € i la recaptació de 300.000.

Es a dir, que hi ha una barreja entre els ingressos reals i els drets reconeguts nets. Veiem que el percentatge de recaptació va ser del 33 % l’any 2006 i del 41 % l’any 2007. Per tant, no podem dir que hi ha hagut un important augment de multes i de sancions al poble, tal com ho poden fer creure les xifres.

Les transferències de capital han tingut una forta desviació negativa: 0,77 milions d’euros de drets reconeguts per 1,51 milions pressupostats. Recordem que el pressupost de 1,51 milions d’euros estava compost de 0,1 milions d’euros pel barri del Castell, 0,1 per la millora de les escoles, 1,1 per l’equipament sociocultural i 0,2 per l’avinguda Colon. La desviació ve de la no realització de moltes d’aquestes inversions.


2. La recaptació líquida

La recaptació líquida total és de 16,8 milions d’euros (91 % dels drets reconeguts nets)

La recaptació líquida dels impostos directes ha estat de 7,55 milions d’euros (97 % dels drets reconeguts nets)

La recaptació líquida dels impostos indirectes ha estat del 100 %

La recaptació líquida de les taxes i altres ingressos ha estat de 3,60 milions d’euros (85 % dels drets reconeguts nets). Dels 0,54 milions d’euros que falten, 0,39 corresponen a multes i sancions.


3. Conclusions

- D’aquest ràpid anàlisi, podem veure que el pressupost d’ingressos es va fer correctament, ja que la desviació principal, la corresponent al préstec, coincideix amb la manca d’inversions.

- Una altre desviació important és la relativa a les subvencions de l’estat, afortunadament positiva, que es compensa amb la dels impostos especials, fortament negativa degut a la manca o al retràs de les inversions previstes.

- Finalment, la desviació al capítol de transferències de capital (més o menys equivalent a ajudes per inversions) ve de la manca de compliment de moltes de les inversions previstes.

- Respecte a la recaptació líquida, és correcte la dels impostos directes i la dels indirectes, però no ho és tant la de les taxes i altres ingressos, que només és del 85 %, principalment a causa de la manca de recaptació de les multes. Fora de les multes, seria del 95 %, que ja és un percentatge més normal.

- No ens hem de deixar enganyar si ens diuen que l’ajuntament ha gastat molt més que el que els malgratencs ham ingressat, ja que a l’ajuntament no hi ha mags que multipliquin els pans i els peixos.

- Per l’any 2009, els ingressos pels impostos de construccions i increment del valor dels terrenys es reduiran, degut a la crisi de la construcció, mentre que l’aportació de l’estat no augmentarà, segons diuen els diaris, sinó que potser disminuirà. Veurem quin serà el pressupost que ens presentaran. Esperem que sigui un pressupost que no vagi en augment. La Casa Gran també hauria d’adequar-se als temps que corren, disminuint el seu tren de vida. Ja ho veurem.