Tornant sobre la previsió de riscs

Una de les satisfaccions de qui escriu és la de veure que algú el llegeix, però, sobretot, el veure que algú fa comentaris intel•ligents al que un ha escrit. Es el cas del comentari fet per l’amic Marc, arquitecte, a la meva darrera reflexió sobre la gestió de la prevenció dels riscs.

En efecte, en Marc té raó quan em corregeix sobre una cosa que he escrit probablement massa de pressa, i que, per conseqüent, no ha quedat prou clara. En efecte, no hi ha ningú més ben preparat que l’autor d’un projecte per certificar les condicions que compleix l’edificació en qüestió. Però entre els documents que l’autor del projecte hauria de fornir al client hi hauria de figurar la resistència al vent presa com a base pels càlculs, així com la sobrecàrrega per neu, etc. Només quan l’autor del projecte no fos conegut o hagués desaparegut sense deixar aquestes dades s’hauria de fer intervenir un altre tècnic que revisés si el projecte de l’edifici en qüestió compleix la reglamentació.

També és cert que el vent mesurat en un punt de control pot no tenir res a veure amb el vent a 100 metres de distància, amb corrents acanalades per carrers o altres estretors. Completament d’acord. Quan he citat que la velocitat “bàsica” dels vents prevista pel Codi de l’Edificació a la nostra zona és de 104 km/h, ho fet amb l’únic propòsit de demostrar que el vent d’aquests dies no és un vent que “no s’havia vist mai, extraordinari”. Pel càlcul de les estructures dels edificis, no és aquesta velocitat “bàsica” la que s’ha d’agafar, sinó que pot ser una velocitat més reduïda, si l’edifici es troba en un lloc protegit del vent, o una velocitat més important si es troba en un lloc desprotegit i, com sembla ser el cas de Sant Boi, situat en una línea profunda d’una petita vall (segons s’ha publicat) que és un lloc que pot fàcilment canalitzar el vent.

Ja la norma tècnica de l’any 1962 (modificada el 1988) preveia que, per una zona exposada (costes, crestes topogràfiques, valls estretes, voreres d’altiplans, etc), per edificis d’alçada inferior als 30 metres s’havia de calcular l’edifici per vents de 140 km/h, i, en llocs protegits, per vents de 102 km/h si l’edifici tenia menys de 10 metres d’alçada. Es a dir, que el fet que l’actual Codi Tècnic de l’Edificació no existís l’any 1993 quan es va construir l’edifici de Sant Boi no vol pas dir que aquest edifici no s’hauria d’haver calculat per resistir vents de 140 km/h. Cosa que segurament que l’arquitecte redactora del projecte, i actual regidora de Sant Boi, haurà fet, i que ho podrà demostrar.

Finalment, dir que cap ajuntament, mai, ha revisat el compliment de la normativa estructural, ni de gairebé cap altre, com diu en Marc, no és més que una mostra del poc interès que es té per la prevenció del risc del personal.

Repeteixo que jo, si fos alcalde, i potser degut al que he vist al llarg de la meva vida professional, no dormiria tranquil sense saber si els edificis tipus poliesportius, destinats a estar ocupats pel públic o pels que els fan servir, tenen la resistència estructural adequada i que la seva estructura no presenta falles importants degudes a l’envelliment de l’edifici.

Així i tot, estic totalment d’acord que no podem pretendre eliminar el risc. Però sí que el podem minimitzar.

I donar les gràcies a l’amic Marc per les seves precisions i pels seus comentaris sobre aquest tema.

Gestió de la prevenció dels riscs

Després del que ha passat aquests dies amb les ventades podríem fer una reflexió sobre la manera de gestionar els riscs que tenen les nostres autoritats. L’exemple més aparent és el de l’edifici de Sant Boi que es va enfonsar i va causar la mort de quatre criatures. Sense voler pressuposar res de les responsabilitats de ningú, ja que és clar que no en tenim els elements necessaris, sí que podem discutir sobre aquest cas per generalitzar el que s’hauria de fer i no es fa. Amb les conseqüències que després lamentem.

Se’ns diu que el que va passar a Sant Boi és excepcional, que mai hi havia hagut les ventades que es varen registrar. I bé, això no és cert. Segons diuen les mesures, el vent va ser de 99 a 111 km/h. Ara bé, quan mirem el mapa del Codi Tècnic de l’Edificació corresponent als vents, tant Sant Boi com Malgrat es troben a la zona eòlica C, on la velocitat “bàsica” dels vents que s’ha de tenir en compte per la construcció dels edificis és de 29 metres per segon, equivalent a 104 km/h. No podem pas afirmar, com s’ha fet alegrement, que les circumstàncies de l’altre dia hagin estat úniques i mai vistes, ja que estaven perfectament previstes.

Vistes les fotografies de l’edifici accidentat, sembla que es pot deduir que es tracta d’un edifici sense una estructura sòlida de pilars, i no es veuen contravents enlloc de la seva estructura. Aparentment, doncs, no era pas un edifici que complís amb les normes tècniques del Codi Tècnic de l’Edificació relatives al vent (això ho haurà de dir l’estudi tècnic que es faci amb detall i sobre plànols). Si fos així, el resultat era previsible.

L’acció que l’ajuntament de Sant Boi hauria d’haver fet és de fer verificar si la construcció en qüestió complia amb les normes tècniques. Bé amb els seus propis tècnics a la vista dels plànols o dels càlculs fets per qui el va construir, bé acudint a una empresa d’enginyeria o d’arquitectura especialitzada. Es tracta d’un edifici no massa antic, del 1993, raó per la qual s’haurien de tenir totes les dades.

Accions d’aquest tipus haurien de ser la prioritat de qualsevol gestió de la prevenció dels riscs causats pel vent per tots els edificis municipals que puguin albergar persones (poliesportius, casals, etc). Però no només per les accions del vent, sinó de totes les altres (neu, per exemple), que puguin posar en perill un edifici. Els ajuntaments haurien de tenir la seguretat de que tots els edificis d’aquest tipus que gestionen estan fets conformement a les normes actuals.

Però hem de tenir en compte que els edificis tenen una vida, que es mouen, que envelleixen. Una revisió periòdica d’aquests edificis és també necessària, i ho dic per experiència, ja que he fet revisar edificis que, sobre el paper, eren perfectes, però en els quals alguns reblons s’havien trencat, algunes soldadures s’havien esquerdat, algunes columnes o bigues mestres s’havien rovellat. Si un alcalde no està segur de tenir els informes corresponents de que els seus edificis acompleixen les normes de l’edificació, o si tenint-los no hi posa remei, té, en cas de desgràcia, una responsabilitat, no sé si penal, però sí moral.

Personalment, si jo fos l’alcalde de Sant Boi i no tingués un informe indicant que l’edifici enderrocat era conforme a les normes del Codi de l’Edificació tindria remordiments per no haver sabut aplicar com calia la gestió de prevenció de riscs dels edificis sota la meva responsabilitat.

I és que la gestió de la previsió de riscs és una cosa que els votants no veuen, que no porta vots com ho pot fer una obra nova, i que costa cara. Molts alcaldes se’n surten dient que coses com aquesta no passen mai. Fins que passen.

Reflexió sobre l’exercici prolongat de l’autoritat

Molt interessant l’article d’ahir a La Vanguardia de l’articulista Xavier Bru de Sala que, aprofitant l’avinentesa de l’entrada en funció del nou president dels Estats Units, fa una reflexió profunda del tipus de lideratge que necessita la societat.

En copio una frase que trobo molt encertada: “és imprescindible advertir, i recordar, que l’exercici de l’autoritat converteix inexorablement la modèstia en egolatria; tendeix per naturalesa a tancar les oïdes més obertes; acaba, si no s’abandona a temps, convertint el propi poder en un fi en ell mateix”.

Penso que l’articulista té molta raó. I que molta gent s’hauria de fer la mateixa reflexió.

A Malgrat som de Girona

Fa relativament poques setmanes que ha aparegut un blog ben interessant a Malgrat, el blog Malgrat som Girona, amb l’objectiu de defensar que Malgrat passi de pertànyer a la província de Barcelona a ser-ho de la de Girona.

Històricament, des del segle XIV fins l’any 1832, en que es va crear la divisió provincial actual, en efecte, Malgrat gairebé sempre havia estat a la vegueria o al corregiment de Girona. Recordem que la creació de la Diputació de Catalunya, antecessora de l’actual Generalitat, es va far paulatinament durant finals del segle XIII, i que es va consolidar a les Corts de Barcelona – Lleida – Tortosa dels anys 1364 i 1365, i que va tenir Barcelona com a seu. Catalunya es va dividir llavors en vegueries: podem observar en els plànols de diferents èpoques que Malgrat, tant que les vegueries varen durar, gairebé sempre va pertànyer a la de Girona (que coincidia amb el bisbat, i que arribava fins a Arenys).

Pel decret de Nova Planta, publicat a Catalunya el gener del 1716, l’administració va canviar, la Diputació General es va convertir en Real Audiència, amb competències disminuïdes, i les vegueries es varen convertir en corregiments. Podem veure al mapa corresponent que Malgrat pertanyia també al corregiment de Girona.

Un període una mica confús es va iniciar l’any 1808, amb la caiguda del poder Borbó. Llavors va esclatar una lluita entre historicistes i centralistes, que varen guanyar aquests darrers. Espanya es va dividir en 40 províncies, i Catalunya en tres (Barcelona, Tarragona i Urgell). Malgrat va passar a ser de Barcelona. Uns anys més tard, es va crear la província de Girona, a la que Malgrat no pertanyia. Finalment, l’any 1833 s’aprovà l’actual divisió provincial espanyola, que posà definitivament (per ara) la frontera entre Barcelona i Girona a la Tordera.

Es a dir que, històricament, Malgrat és de Girona, i que el posar la vila a la província de Barcelona és relativament “modern”.

Per altra banda, penso, d’acord amb els autors del blog mencionat, que tenim més tendència per Girona que per Barcelona.

Quan l’estatut surti del Tribunal Constitucional, probablement la divisió de Catalunya en vegueries es farà una realitat. Ser de Barcelona o de Girona no és pas el mateix. Ja n’he parlat fa un any i mig (perdó per l’auto citació).

Espero que els autors del blog ajudaran eficaçment a que l’autoritat municipal s’interessi en aquest tema i que es defineixi. Espero també que sabran trobar els arguments necessaris per fer que Malgrat passi a fer part de la vegueria de Girona, i no de la de Barcelona.

Bona sort.

Malgrat, gener del 1939 (3) – El bombardeig de la vila

La guerra civil s’anava acabant a Catalunya. Les tropes “nacionals” anaven avançant cap a Barcelona. El dia 21 de gener del 1939, avui fa exactament setanta anys, Malgrat va viure un dels dies més tràgics de la seva història, quan un grup de cinc avions va llençar una cinquantena de bombes sobre la vila, causant setze morts, vint-i-cinc ferits i desperfectes en una gran quantitat de cases. Dotze cases varen quedar enrunades i hi va haver desperfectes importants en unes altres vint.

Com ho podem llegir al llibre “Malgrat, crònica d’un segle”, es tractava d’una operació de preparació sobre una població sense ànims per a la resistència i amb ànsies perquè finalitzés el conflicte.

Si fem un balanç comparatiu d’aquesta tragèdia amb una altre molt actual, veiem que a Malgrat, el 21 de gener del 1939 el bombardeig “nacional” va matar gairebé quatre persones de cada mil, en un sol dia, mentre que a Gaza, durant més de dues setmanes, “només” hi ha hagut un mort per cada mil persones. Es a dir, en termes relatius, el bombardeig de Malgrat va ser quatre vegades més mortífer, el que ens pot donar una idea de la tragèdia que aquest bombardeig va suposar per la vila.

Foto: Casa destruïda al carrer Ramon Turró com a conseqüència del bombardeig del 21 de gener de 1939.

Canvi climàtic: balanç de l’any 2008

Ara que s’ha acabat l’any, ens pot venir la curiositat de veure com va la qüestió del canvi climàtic. Es a dir, han augmentat les temperatures? Ha augmentat la concentració de CO2 a l’atmosfera?


Concentració de CO2

La concentració de CO2 al final de l’any 2008 era de 385,5 ppm (parts per milió). Com que al final de l’any 2007 aquesta concentració era de 383,9 ppm, observem que la concentració de CO2 a l’atmosfera ha augmentat de 1,6 ppm. Aquest augment de 1,6 ppm és equivalent a 13,4 mil milions de tones de CO2.

Per la combustió de combustibles fòssils s’ha produït uns 30 milers de milions de tones de CO2 (les dades encara no s’ha publicat). En podem concloure, doncs, que de tota la producció de CO2 que la humanitat ha produït cremant els seus combustibles, només un 45 % ha anat a parar a l’atmosfera. Un 55 % ha estat absorbit pels oceans i per la biosfera terrestre (plantes i sòls).


Temperatures

S’acaben de publicar les dades de les temperatures mitjanes del planeta durant l’any 2008. Les xifres que es publiquen són les anomalies (diferències amb la mitjana de les temperatures dels anys 1901 al 2000):

Global del planeta:

Terra = + 0,81 ºC, el sisè any més calorós (el rècord el té l’any 2007 amb + 1,02 ºC)
Oceà = + 0,37 ºC, el desè any més calorós ( el rècord el té l’any 2003, amb + 0,48 ºC)
Terra i oceà = + 0,49 ºC, el vuitè més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,61 ºC)

Hemisferi nord:

Terra = + 0,89 ºC, el cinquè any més calorós ( el rècord el té l’any 2007, amb + 1,18 ºC)
Oceà = + 0,40 ºC, el novè any més calorós ( el rècord el té l’any 2005, amb + 0,54 ºC)
Terra i oceà = + 0,59 ºC, el vuitè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb 0,72 ºC)

Hemisferi sud:

Terra = + 0,54 ºC, el sisè any més calorós (el rècord el té l’any 2005, amb + 0,81 ºC)
Oceà = + 0,35 ºC, el desè any més calorós ( el rècord el té l’any 1998, amb + 0,50 ºC)
Terra i oceà = + 0,38 ºC, el novè any més calorós (el rècord el té l’any 1998, amb + 0,53 ºC)

Per tenir una idea clara de les temperatures de referència, direm que les temperatures mitjanes del període 1901 – 2000 són les següents:

Terra = 8,5 ºC
Oceà = 16,1 ºC
Global (terra i oceà) = 13,9 ºC


La temperatura mitjana global del planeta (terra + oceà) dels deu anys més calents des de l’any 1901 és:

Any 2005: anomalia = 0,61 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 1998: anomalia = 0,58 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2002: anomalia = 0,56 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2003: anomalia = 0,56 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2006: anomalia = 0,55 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2007: anomalia = 0,55 ºC, temperatura mitjana = 14,5 ºC
Any 2004: anomalia = 0,53 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 2001: anomalia = 0,49 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 2008: anomalia = 0,49 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC
Any 1997: anomalia = 0,46 ºC, temperatura mitjana = 14,4 ºC


Discussió

Podem veure en el gràfic que, malgrat que la concentració de CO2 ha continuat augmentant, la temperatura mitjana anual del planeta es manté, en mitjana, sense augmentació des de l’any 2002. Fins i tot podríem dir, però no seriem rigorosos si ho diguéssim, que ha iniciat una lleugera baixada.

La temperatura de l’any 2008 ha estat particularment baixa, probablement degut al fenomen conegut com La Niña, que és un refredament cíclic de les aigües del Pacífic oriental. Com que La Niña ja s’està acabant, no seria sorprenent que les temperatures del 2009 fossin una mica més elevades que les del 2008.

Ens podem fer un parell de preguntes:

- Perquè la temperatura no augmenta des de fa ja set anys, malgrat que la concentració de CO2 continua augmentant al seu ritme? Ningú ho sap, ni cap dels models que preveuen un augment catastròfic de les temperatures d’aquí a finals de segle ho havia previst.

- Aquesta parada de l’augment de les temperatures durarà? Serà només una fase transitòria per desprès continuar augmentant? O bé serà l’inici d’una davallada? Ningú ho sap, ja que no es sap perquè hi ha hagut aquesta estancament de les temperatures.

I és que, en l’estudi de com reaccionarà el sistema atmosfèric a l’augment del CO2 (augment que sembla imparable pels propers anys), encara es desconeixen massa coses per poder fer previsions que es puguin considerar fiables.

Els socialistes que ens governen

Ja m’ho deia el pare: “no et fiïs mai dels socialistes, que són els que acabaran arruïnant el país”.

I ara li puc donar la raó. Hem escollit governs socialistes tant a l’administració central, com a la regional, com a la local, que fa anys que governen, i ens trobem que la crisi actual és més important a casa nostra que als països del nostre entorn. I això que som una economia de Champions League (per cert, no entenc que un president del govern que no parla anglès empri aquesta llengua quan hi ha la mateixa expressió en l’idioma cervantí). Però els nostres aimats socialistes que ens governen no varen saber veure que l’economia del rajol i de l’especulació ni creava realment riquesa ni era eterna. No solament no varen preparar el futur creant les bases per noves fonts de riquesa, sinó que varen fer tot el possible per afavorir l’especulació i el rajol. I el que havia d’arribar arribà.

Malgrat no en va ser una excepció. Enformigonament, especulació, i visca la Pepa. Mentre la llet rajava, els nostres socialistes locals anaven munyint la vaca, sense donar-se compte que la vaca s’estava morint. Es clar, els pobres no són veterinaris, no tenen cap preparació, i no veien (o no volien veure) el que li passava a la vaca. En cap moment varen tenir una política industrial. Mai varen destinar el més mínim esforç, ni personal ni pressupostari, per crear una oficina destinada a atraure empreses a Malgrat. La vaca seguia rajant i es pensaven que el seu raig seria etern. Ara tenim 1.420 parats.

El problema és que els mateixos que han acompanyat sense veure-la, la creació de la crisi, els mateixos que han fet tot el possible perquè aquesta crisi sigui més important aquí que als països veïns, són els que en gestionen la sortida. I ho fan de la única manera que saben: gastant alegrement no només els nostres diners, sinó els dels futurs impostos, els diners que encara no tenim. El govern central reparteix aquí i allà milers de milions d’euros, que haurem de pagar més aviat que tard, el govern regional pren el mateix camí, i el local sembla que, davant la crisi, li ha entrat una alegria gastadora digna de tot encomi.

Alguns exemples a escala local. El camp de futbol, per exemple. Tots estem d’acord que Malgrat necessita un camp de futbol en condicions. Però, és necessari gastar tres milions d’euros per fer-ne un de nou, en moments de crisi? No es podia haver arreglat el camp actual? No senyor, i tot per permetre als feliços signataris d’un conveni amb l’ajuntament de canviar terrenys per poder, quan arribi el moment, especular. I Malgrat es quedarà sense un espai verd al seu lloc. Per cert, com és que fa poc temps es va dir al butlletí municipal nº 8 que el nou camp costaria uns dos milions i mig d’euros i ara se’n demanen tres? Aquesta diferència de cost en temps de crisi mereixeria una explicació.

L’ARE, un altre exemple. No es venen pisos i se’n volen construir més. I es construeixen amb una densitat molt més elevada que la que marca el POUM. Probablement per fer un ghetto, amb les conseqüències socials que es poden preveure fàcilment. Però el cas és que es gastaran alegrement uns diners que no es tenen per fer uns pisos que no es necessiten. Ben socialista com solució.

Tallar el carrer del Carme per fer-hi un tram per vianants n’és un darrer exemple (darrer per avui). Res d’això estava previst al pressupost d’inversions del 2009, i ara ens diuen que es demana als fons europeus una subvenció de entre el 20 i el 50 % dels tres milions que costarà transformar el casc antic i el tram del carrer del Carme. Tot això per fer realitat una posició purament ideològica: la voluntat del consistori és crear un espai lliure de cotxes al centre del municipi. S’ha estudiat com quedarà la circulació un cop el carrer del Carme tallat des de l’ajuntament a la plaça darrer l’esglèsia? Sí, ens diran, es canviarà la direcció del tram nord. Que jo sàpiga, el carrer del Carme és un carrer transversal. Al tallar-lo, com anirà el personal al centre? S’han previst suficients places d’aparcament? La meva resposta és que es tracta d’una repataneria de qui no té cap consideració amb els inconvenients que la seva decisió purament de tossuderia pugui tenir pel personal (no seria la primera). Però el problema que vull tractar ara és la manca de credibilitat de qui presenta un pressupost fa poc més d’un mes, i que avui ens sorprèn amb una despesa de tres milions, a començar aquest mateix any, no prevista enlloc. I, a més, una part la pagarà el veïnat, vulgui o no vulgui, pugui o no pugui.

I així és com els nostres socialistes ens volen ajudar a sortir de la crisi i només ens ajudaran a caure: gastant i gastant els nostres impostos en coses que no tenen cap pressa ja que no són necessàries, que no estan ben estudiades, que no estan previstes o que es presenten amb un sobre cost inexplicat (i, probablement, inexplicable).

Mentrestant, apugen el 4,5 % el preu dels serveis municipals quan la inflació ha estat tres vegades inferior, sense que ningú expliqui si aquesta diferència es tornarà d’alguna manera al contribuent. Mentrestant, els sous dels funcionaris s’apugen el doble que la inflació, oblidant que no només els que es queden aturats s’haurien d’estrènyer el cinturó en èpoques de crisi.

I així, amb alegria i bon humor, els nostres socialistes que ens governen, democràticament elegits, ajuden a que la crisi sigui més llarga i més crua aquí que als països veïns. Potser és que es volen cuidar de la nostra salut ja que és ben sabut que, en temps de crisi, baixa el colesterol del personal.

El pare tenia raó.

Malgrat, gener del 1939 (2)

Parlàvem fa dos o tres dies de l’ambient al Malgrat del mes de gener del 1939, ara fa setanta anys.

A la Vanguardia del 13 de gener del 1939 hi trobem la notícia de que el diumenge dia 15, es reunirien a Mataró, al local del sindicat fabril, els sindicats del Maresme, entre ells el de Malgrat, per exposar les orientacions que era necessari adoptar per fer front a la invasió feixista de Catalunya.

No sembla que aquestes orientacions tinguessin cap efectivitat, vist els resultats, ja que quinze dies més tard els invasors feixistes als que havien de fer front varen entrar a Malgrat.

Què va ser dels que varen participar a aquesta reunió? Varen fugir cap a França o es varen quedar? Si es varen quedar, varen sofrir repressió per part de les noves autoritats? Coneixem alguns casos concrets, com l’exili de l’ex alcalde senyor Arnau Cortina, com la repressió que va sofrir el mestre senyor Planagumà, però no sé si s’ha estudiat el que varen devenir els que, durant la guerra, varen manar a Malgrat.

Genocidi a Gaza?

El problema israelo – palestí és un problema molt complicat i molt difícil de resoldre. No hi ha cap dubte. Per això no m’agrada veure que molta gent simplifica el problema i el redueix a acusar els israelians d’assassins, a exigir un alto-el-foc immediat i a demanar un acord de pau just.

Tot això està molt bé, però no contribueix en res a la solució d’aquest problema, un dels més greus que té plantejats la política internacional. I reconec que no sé massa bé quina és la meva posició pel que fa a aquest conflicte. Tinc un parell de coses clares, i res més.

El que no puc admetre de cap manera és que s’acusi a Israel de genocidi contra al poble palestí, tal com deien els lemes d’alguna manifestació (Paremos el genocidio en Gaza, era el lema de la de Madrid). Perquè genocidi vol dir “extermini d’un poble o d’una ètnia”. I és clar que hi ha molts morts en aquesta guerra de Gaza, massa morts i sense cap utilitat per arribar a la pau entre els dos pobles. Però qualificar l’acció israeliana sobre Gaza d’extermini del poble palestí és una barbaritat que no ajuda gens a la pacificació.

El problema és que uns quants polítics de la nostra gauche divine (o esquerra caviar) han recolzat amb la seva presència lemes d’aquest tipus. Ho trobo una inconsciència, indigna d’uns polítics que cobren dels nostres impostos, precisament per analitzar i entendre els problemes complexos.

Si bé ho mirem, els únics que declaren voler exterminar un poble són els palestins d’Hamas i els aiatol•làs perses. Si els deixessin fer, segurament sí que llavors assistiríem a un veritable genocidi (aquesta és una de les dues coses que tinc clares sobre aquest conflicte; l’altre és que un dels principals enemics del poble palestí es troba entre ells mateixos)

I el conseller Saura, en comptes de comparar Israel als terroristes, com ha fet implícitament, faria bé d’investigar les amenaces que uns quants ciutadans catalans han rebut d’alguns dels seus companys de manifestació, pel simple fet de no pensar que l’únic culpable del que està passant a Gaza és Israel.

Malgrat, gener del 1939 (1)

Ara fa setanta anys, el mes de gener de l’any 1939, es vivia a Catalunya i, per tant a Malgrat, una situació particular: l’exèrcit “nacional” havia trencat les defenses republicanes de l’Ebre i començava a avançar en terreny català. Un canvi important s’anunciava.

M’imagino l’estat d’ànim dels diferents grups que constituïen la societat malgratenca d’aquell temps: d’una part, els que havien estat expropiats per règim republicà i que esperaven l’arribada de les tropes alliberadores; d’altra, els que havien recolzat la república i que tenien davant seu el dilema de exiliar-se, amb un exili incert, o quedar-se, amb força probabilitat de ser empresonats o afusellats. I, al mig, la majoria de la gent del poble, molts dels quals només volien que s’acabés aquella guerra i, amb ella, la fam. I es que s’havia patit molta fam. Segons una expressió molt gràfica d’alguns testimonis, “teníem les orelles transparents”.

En aquest ambient de fi d’una època, el dia 12 de gener del 1939 es publica a la Vanguardia la notícia que el conseller de Governació i Assistència Social va rebre una comissió del Front Popular de Malgrat, acompanyada del senyor Arnau Cortina, ex alcalde malgratenc i diputat al Parlament de Catalunya.

No sabem de què es va tractar en aquesta reunió, però és possible que es parlés dels refugiats bascs que hi havia llavors a Malgrat, i que havien tingut algun problema amb la població, per causa de la manca de queviures.

Probablement ni els membres del Front Popular ni el senyor Arnau eren conscients del poc temps que els quedava i del que passaria a Malgrat abans d’acabar el mes.

La producció d’energia elèctrica a Espanya

La producció d’energia elèctrica neta a Espanya (sense comptar les illes) ha estat de 278,9 milions de megawatts hora l’any 2008, amb un augment del 2,9 % sobre l’any anterior, i del 30,8 % sobre l’any 2002. Malgrat les crides per estalviar energia, cada vegada en consumim més.

En el gràfic veiem com han variat les quantitats produïdes segons el tipus de generació:

- L’energia hidràulica es manté relativament estable, variant segons l’aigua disponible. L’any 2008 ha representat el 7,7 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 10,5 %.

- L’energia nuclear s’ha anat reduint poc a poc. L’any 2008 ha representat el 21,1 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 24,0 %.

- L’energia produïda per la combustió del carbó s’ha anat reduint significativament. L’any 2008 ha representat el 16,6 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 27,9 %.

- L’energia produïda per la combustió del gas en centrals de cicle combinat ha crescut d’una manera espectacular. L’any 2008 ha representat el 32,7 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 18,3 %. Abans del 2002 no hi havia cap central en funcionament.

- L’energia produïda per la combustió de fuel ha estat molt marginal, i va disminuint. L’any 2008 ha representat el 0,8 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 3,0 %.

- L’energia eòlica ha anat creixent. L’any 2008 ha representat el 11,2 % de tota l’energia neta produïda. En el conjunt dels anys 2002 al 2008 aquest percentatge ha estat del 8,2 %.

Es veu que hi ha una política darrere aquestes xifres: mantenir l’energia hidràulica, disminuir la combustió de carbó, anar tirant amb les nuclears, afavorir la combustió de gas en centrals de cicle combinat i afavorir l’energia eòlica. Per ara, l’energia solar és marginal i encara no la trobem a les estadístiques de Red Eléctrica Espanyola.

Aquesta política és correcta? Si ho mirem des de l’únic punt de vista de les emissions de CO2, ho és més o menys: l’energia eòlica no emet CO2, i la combustió de gas en centrals de cicle combinat emet menys de la meitat de CO2 per kWh produït que la combustió de carbó.

Però si la mirem des del punt de vista d’energia disponible en el futur, és una política totalment equivocada. Si ho fem des del punt de vista del cost pel consumidor, també.

En efecte, la quantitat de gas disponible no és massa important, mentre que la quantitat de carbó és, al menys, per cent anys. A més, el carbó està molt més repartit pel món, pel que el seu aprovisionament és més segur. I, pel que fa a l’emissió de CO2, s’acaba d’inaugurar a León una planta pilot per enterrar-lo; si aquesta planta té èxit, l’excusa per no utilitzar carbó caurà pel seu propi pes. A més, l’energia produïda pel gas té un preu molt variable, que probablement tindrà tendència a augmentar, mentre que el dal carbó es manté més estable

I l’energia nuclear? La moratòria actual que no permet de construir noves centrals és un error molt important. El seu preu és correcte. Malgrat que molta gent té por d’aquest tipus de centrals, només hem de mirar al nord dels Pirineus per donar-nos compte de la seva perillositat real. I tampoc emeten CO2...

Pel que fa a l’energia eòlica, la producció actual és relativament modesta. I és més cara que les altres que hem citat, per això se l’ha de subvencionar. I molta gent comença a dir que no vol que li espatllin el paisatge que veuen des de la seva finestra. Però no només és una qüestió de paisatge: la proliferació de molins de vent a les muntanyes és difícilment suportable pel medi ambient.

Seguirem raonant sobre aquesta política energètica del nostre país.

Denúncia arxivada

Ens assabentem que la denúncia que l’ajuntament de Malgrat va interposar l’any 2007 contra la revista som-hi! ha estat arxivada pel jutge encarregat del cas. A falta de poder llegir la resolució, podem entendre que el jutge ha estimat que als escrits publicats pel som-hi!, i que segons el govern municipal d’aleshores “ultrapassaven reiteradament els límits legalment establerts, menyspreant, desacreditant o desprestigiant als membres de la corporació local, i en especial a l’alcaldessa”, no hi havia cap delicte de calúmnies ni injúries, ni s’ultrapassava cap límit legalment establert.

Es obvi que m’alegro d’aquesta resolució, en primer lloc pels que fan possible, amb sacrificis personals, la sortida d’una revista com el som-hi!, i que varen ser injustament denunciats. Però també perquè, quan es va presentar aquesta denúncia, vaig mirar amb deteniment els escrits que sobre els membres de la corporació local, i en especial sobre l’alcaldessa, s’havien publicat darrerament al som-hi!, i no hi vaig trobar ni calúmnies ni injúries.

Seria bo que la primera autoritat municipal, a més d’acatar (no faltaria més) la resolució, també tingués la dignitat d’acceptar-la, mostrant implícita o explícitament que es va equivocar al presentar la denúncia.

I no sé si seria demanar massa que es fessin públiques les despeses que l’ajuntament ha hagut de fer per culpa d’aquesta denúncia, que ara podem afirmar que estava del tot infundada.

Imprudències

Llegeixo al Diari de Girona d’ahir un article de l’Enric Roca amb aquest mateix títol sobre les conseqüències de les llevantades del dia de Sant Esteve, que reprodueixo parcialment a continuació:

La llevantada de Sant Esteve ha vingut a confirmar algunes de les conseqüències que es produeixen inevitablement quan els elements es desfermen i la naturalesa vol recuperar el que sempre ha estat seu: La primera és que, en el litoral català s’ha construït molt i malament. Com que s’ha volgut edificar a primera línia de mar, els passejos s’han hagut de bastir sobre la mateixa sorra de les platges. El resultat és manifest i comprovat. Cada vegada que hi ha un llevant la platja de s’Abanell, a Blanes, desapareix i s’ha de regenerar amb diners públics. Quan el litoral és retallat i rocós els passejos suporten directament els embats del mar amb els efectes devastadors que s’han pogut veure a l’Escala, per exemple.

En aquests casos, les administracions públiques han de solucionar els problemes que elles mateixes han creat en mostrar-se excessivament permissives amb la construcció d’obra privada. Però hi ha un altre aspecte important que s’evidencia en aquests desastres: La repetida i il•limitada magnitud de l’estupidesa humana. A qui se li pot passar pel cap que un dia en el qual hi ha onades de cinc a set metres és el millor per anar a bussejar? Com es pot creuar un passallís en el qual l’aigua baixa arrossegant-ho tot i més quan hi ha una cinta tallant la carretera? Hem deixat la cura de la nostra integritat física als poders públics i encara, a sobre, ignorem els senyals de perill que han col•locat aquells a qui hem delegat la nostra irresponsabilitat.

En trec les següents conclusions:

- Degut a que els poders públics, sobretot els municipals, han donat més preferència a l’avarícia i al lucre que a l’interès general, ens trobem que hem deixat construir massa prop del mar, el que costa molts diners en reparacions any rere any, i pot costar, Deu no ho permeti, vides humanes. I qui n’és responsable? Com sempre, ningú.

- A Malgrat també s’ha deixat construir massa prop de la riera, sense deixar un espai ample, permeable, que filtrés part de la riada en cas de desbordament, disminuint els seus efectes sobre les propietats. Espai que s’hauria pogut aprofitar per fer espais verds. Això no es va fer fa anys quan es va urbanitzar la marge dreta de la riera, ni s’ha fet ara, quan s’acaba de cobrir, a la marge esquerra. Si un dia hi ha una desgràcia, qui en serà responsable? Segurament, ningú.

L’extensió del glaç polar

S’acaben de publicar els resultats de l’extensió del glaç polar del passat mes de desembre. Al Àrtic, ara és l’hivern, sempre és de nit, la radiació solar es nul•la i l’aigua del mar es va refredant i gelant, amb una espessor de glaç de dos metres aproximadament. La superfície de glaç seguirà augmentant tant que sigui fosc, és a dir, tant que la radiació solar sigui baixa.

El mapa corresponent a l’extensió de mar glaçada a l’oceà Àrtic, que també s’anomena banquisa, ha estat a finals de desembre de 12,5 milions de quilòmetres quadrats. Si comparem aquesta extensió amb la mitjana dels anys 1979 al 2000, trobem que és un 6 % més petita. A la figura podem veure la ratlla morada que assenyala l’extensió mitjana de la banquisa àrtica durant aquests anys de referència.

Aquest desembre, el gel ha quedat curt als mars de Kara i de Barents, pel que fa estrictament a l’oceà Àrtic, i al mar d’Ojokst, ja fora d’aquest oceà.

Les raons? Se’ns diu que la causa d’aquesta disminució de la banquisa àrtica és deguda a l’augment del CO2 atmosfèric. Però, a la vegada, la banquisa antàrtica ha augmentat, com es pot veure a l’altre figura, aquest mateix mes de desembre, que és el començament de l’estiu austral. I la concentració de CO2 a l’atmosfera és la mateixa que al Pol Nord!

Això vol dir que probablement hi ha una altre explicació a aquesta pèrdua de la superfície de la banquisa àrtica. Com a causes possibles, hi podem trobar els canvis de les corrents marines o dels vents, la sutja xinesa o russa, el metà, boires o núvols baixos, un excés d’ozó a la troposfera, etc. Els científics ens diuen clarament que tot el que saben sobre aquest tema és que no en saben res. I que continuen investigant.

El que no impedeix als de sempre que siguin presentant l’augment del CO2 a l’atmosfera com a únic culpable d’aquest fenomen àrtic. I és que hi ha molts quartos en joc. Quartos que pagaran els governs en forma de subvencions. Es a dir, que sortiran de les nostres pobres butxaques.

Els cotxes elèctrics

Tothom parla de fer cotxes elèctrics, els cotxes del futur. I, principalment, se’n parla perquè són cotxes que no contaminen. Per dir-ho de manera més concreta, són cotxes que no emeten CO2 a l’atmosfera. Però, i per fer l’electricitat que aquests cotxes consumiran, no s’ha emès CO2 a l’atmosfera? Es clar que sí, però, més o menys que un cotxe de gasolina?

Per esbrinar-ho, farem un balanç energètic del consum dels cotxes de gasolina i dels cotxes elèctrics. Agafarem com a exemple un cotxe de gasolina que consumeixi 6 litres per cent quilòmetres, que emet a l’atmosfera uns 150 grams de CO2 per quilòmetre, i intentarem calcular:

- El consum elèctric equivalent
- La quantitat de CO2 emesa a l’atmosfera per produir aquesta energia elèctrica
- El cost de l’electricitat necessària an comparació amb el de la gasolina
- L’augment de producció d’electricitat que representaria un parc important de cotxes elèctrics


Equivalència entre consums de gasolina i d’electricitat

Un litre de gasolina té una energia equivalent a 9 kilowatts hora. En efecte, el poder calorífic d’un litre de gasolina és de 10.500 kilocalories per quilo, la seva densitat és de 0,73 kg/litre, el que dóna un poder calorífic de 7.700 kilocalories per litre, quantitat equivalent a 9 kilowatts hora.

El motor d’explosió de gasolina modern té un rendiment tèrmic del 25 %. Es a dir, només un 25 % de l’energia del combustible es converteix en energia mecànica per fer anar el cotxe. La resta es perd en la refrigeració, la radiació tèrmica del motor i en el tub d’escapament. Per tant, l’energia realment necessària per fer còrrer el cotxe és de 6 litres/100 km × 9 kWh/litre × 0,25 = 13,5 kWh.

Però ni la bateria ni el motor elèctric tenen un rendiment del 100 %:

- L’eficiència de la càrrega → descàrrega de bateries és del 85 %
- El rendiment motor elèctric → potència mecànica és del 95 %
- El rendiment del cotxe elèctric és del 85 % × 95 % = 81 %
- El consum del cotxe elèctric serà de 13,5 / 81 % = 16,7 kWh/100 km

A la vegada, tenint en compte que, entre l’electricitat produïda a les centrals i la que arriba a l’endoll se’n perd un 13 % (dades de 2008), perquè el nostre cotxe elèctric faci 100 quilòmetres s’hauran d’haver produït 16,7 / 87 % = 19,2 kWh.


Emissió de CO2 al produir energia elèctrica

Ara bé, per produir 1 kWh d’electricitat, també s’emet CO2. Vegem les emissions de CO2 de les principals tècniques de producció d’electricitat:

- Central tèrmica de carbó: per cada kWh produït s’emeten en mitjana 0,75 kg de CO2
- Central tèrmica de gas de cicle combinat: per cada kWh produït s’emeten en mitjana 0,25 kg de CO2
- Energia nuclear, eòlica, hidràulica i fotovoltaica: no emeten CO2

A Espanya, l’any 2008, l’electricitat produïda ha estat d’un 7,6 % d’energia hidràulica, d’un 21,1 % d’energia nuclear, d’un 16,6 % de combustió de carbó, d’un 32,7 % de cicle combinat, d’un 11,2 % d’energia eòlica i un 10,8 % d’altres energies.

Per produir, doncs, 1 kWh, el sistema elèctric espanyol ha emès a l’atmosfera 16,6 % × 0,75 + 32,7 % × 0,25 = 206 grams de CO2.

Si fóssim a França, on l’energia elèctrica nuclear representa un 77 %, la tèrmica de carbó un 6 %, la tèrmica de gas un 5 % i la hidràulica un 12 %, per fer 1 kWh elèctric hauríem emès a l’atmosfera 6 % × 0,75 + 5 % × 0,25 = 57 grams de CO2, és a dir, gairebé quatre vegades menys que a Espanya.


Emissió de CO2 del cotxe elèctric

Arribats aquí, ja tenim els elements suficients per calcular l’emissió de CO2 del nostre cotxe elèctric.

A Espanya, per produir els 19,6 kWh necessaris perquè el nostre cotxe elèctric faci 100 km, s’hauran emès 19,6 × 206 = 4.040 grams de CO2, el que fa una emissió de 40 grams per quilòmetre, que haurem de comparar amb els 150 que emet un cotxe de gasolina de les mateixes característiques. El guany és molt significatiu, gairebé quatre vegades menys d’emissió.

A França, el nostre cotxe elèctric, emetrà 19,6 × 57 = 1.130 grams de CO2 cada 100 quilòmetres, és a dir, de 11 grams per quilòmetre. Es a dir, entre 13 i 14 vegades menys que el cotxe de gasolina de prestacions similars.


Cost de l’energia d’un cotxe elèctric

El nostre cotxe de gasolina, que hem dit que tenia un consum de 6 litres als 100 quilòmetres, ens costarà, si la gasolina la paguem a un euro per litre, 6 €/100 km.

El cotxe elèctric equivalent, que consumeix 16,7 kWh/100 km, si el cost del quilowatt hora és de 35 cèntims, ens costarà 16,7 × 0,35 = 5,5 €/100 km.

El cost seria, doncs, gairebé el mateix.


Consum d’electricitat amb un parc de cotxes elèctrics

Si es substituís bona part del parc de cotxes de gasolina per cotxes elèctrics, no hi ha dubte que el consum d’electricitat augmentaria notablement. Per exemple, si considerem un milió de cotxes elèctrics que fessin, cadascun, 10.000 km cada any, podem calcular la producció d’electricitat necessària per fer-los funcionar.

Un cotxe elèctric com el del nostre exemple, si fa 10.000 km a l’any, consumirà 1.670 kWh, el que obliga a produir, si tenim en compte les pèrdues de transport d’electricitat, 1.960 kWh.

Un milió de cotxes com aquest obligarà al sistema a produir 1.960.000 MWh cada any. Com que la producció espanyola d’electricitat del 2008 ha estat de 278.876.000 MWh, el nostre parc de cotxes elèctrics representaria un augment de producció de només el 0,7 %.


Conclusions

- El cotxe elèctric permet de disminuir notablement les emissions de CO2 a l’atmosfera dels cotxes.

- El cost de “combustible” és més o menys el mateix que si fem servir gasolina.

- Un parc important de cotxes elèctrics no representa pas un augment massa important de la producció d’energia elèctrica.

Només queda inventar unes bateries que permetin que, amb un cotxe elèctric, es pugui fer un recorregut important sense haver de parar massa temps per recarregar-les. I aquestes bateries encara no s’han inventat. Es actualment la pega més important pel desenvolupament del cotxe elèctric.

Malgrat 1908 – Anuncis

Com que l’any s’acaba, aprofito per posar els anuncis publicats a La Vanguardia l’any 1908, sobre Malgrat.

Només n’he trobat un, del dijous 28 de maig del 1908, sobre la venda d’una casa a Malgrat. Llàstima que no indiquin el preu, hauria estat interessant de comparar-lo amb els d’ara.

L’home dels nassos

Avui és l’únic dia de l’any que surt al carrer l’home dels nassos. Ahir ho va fer l’home de les orelles. Ni l’un ni l’altre tornaran a sortir fins d’aquí a un any. Es per això que aquestes són unes dates importants.

Ahir, dia de l’home de les orelles, es va presentar un document sobre el finançament autonòmic. Un paper sense cap xifra, pel que hem pogut saber. S’havia de presentar el nou finançament de Catalunya el 9 d’agost. Els amics del senyor Saura varen negociar un aplaçament d’aquest termini, que tampoc es va complir. Definitivament, el dia de l’home dels nassos era el darrer terme. I el que va sortir és, per dir-ho finament, una enganyifa.

Sóc dels que pensen que, al mateix temps que es reclama un augment del finançament (és a dir, un augment dels nostres impostos) s’hauria de fer un esforç per reduir les despeses. Però aquesta idea de reduir les despeses que no són necessàries deu semblar una idea extraterrestre als governants que tenim. Per això es fa tan necessari un augment del finançament.

I per què es van allargant els termes per definir el nou model, si el tenim relativament ben definit a l’estatut? Doncs perquè ningú fa cas a Catalunya. I ningú fa cas a Catalunya perquè ningú té por de Catalunya. Si volem, dins de la constitució espanyola vigent, que se’ns faci cas, hem de fer por. I avui, amb la coalició de govern actual, formada pels que varen perdre les eleccions, i liderada pel mateix partit que governa a Madrid, tothom sap que serem bons minyons i que ens portarem bé. Alguna alçada de veu de tant en tant, algun estirabot més o menys afortunat, però res que impressioni als contrincants.

Amb la distribució actual al parlament, es podria formar un govern que fes por. Un govern fort, decididament catalanista, que governés pels ciutadans de Catalunya i que ensenyés les dents. Per culpa d’uns i altres (més d’uns que d’altres, siguem-ne conscients) es va preferir un govern feble, catalanista només de paraules, que no de fets, i així ens va.

No busquem culpables fora de Catalunya. Els responsables d’aquesta penosa situació els tenim a casa nostra. I així ens hem trobat que, amb el document presentat el dia de l’home de les orelles, hem arribat al dia de l’home dels nassos amb un pam de nas.

Símbols franquistes

He llegit que a Canet estan tapant el jou i les fletxes de les petites plaques que estan clavades a les façanes dels edificis construïts fa anys per l’anomenat Instituto Nacional de la Vivienda, amb l’excusa que es tracta de símbols franquistes.

Trobo bé que es treguin les estàtues del personal franquista dels carrers. Trobo bé que es canviïn els noms dels carrers que durant tants anys varen estar dedicats als prebosts de la dictadura. Però això de tapar el jou i les fletxes dels petits rètols de les façanes de les cases construïdes en aquella època pel ministeri corresponent ho trobo ridícul.

I és que la història és la història. I ningú no la canviarà. Que es tregui dels llocs públics tot el que significa un homenatge als personatges de la dictadura és perfectament lògic, ja que queda molt poca gent que cregui que aquest homenatge era merescut. Que es treguin tots els símbols que exalten la revolta militar o la dictadura, està molt bé. Però aquestes petites plaques no són cap homenatge a ningú ni exalten cap període sinistre de la nostra història. Són, només, una part de la nostra petita història. El tapar-les o treure-les és tan ridícul com les actuacions dels faraons que feien esborrar el noms dels seus predecessors de les parets dels temples.

Al meu modest entendre, aquests tapadors de jous i fletxes de les petites plaques són tan extremistes com ho podien ser els membres de la dictadura. I ja se sap, els extrems es toquen.

Dit amb el màxim respecte pels que pensin que aquestes petites plaques són un perill públic.

La llevantada de Sant Esteve i altres temporals

Tothom ha pogut veure els efectes de temporal que el dia de Sant Esteve va assotar la costa. Hi ha hagut comentaris de tota mena, des dels que diuen que això no havia passat mai, fins als que ens expliquen que aquestes catàstrofes són la conseqüència del canvi climàtic.

I és que, en temes com aquest del temps, acostumem a tenir una memòria més aviat fluixa. Temporals com el que acabem de sofrir no són, per sort, massa freqüents, però tampoc podem dir que com aquest darrer no n’havíem vist mai. Potser els temporals d’aquest tipus que han afectat en el passat la nostra costa no han fet tant de mal com aquest darrer, però això és perquè abans no hi havia tants equipaments com ara a la vora del mar.

Tenia a la memòria un temporal molt important durant el qual les onades varen negar parcialment el Pla de Grau, però no recordava exactament quan va ser. En vaig trobar la ressenya a la VOZ de Malgrat del mes de gener del 1960, on se’ns explica que aquest temporal es va produir a primers de desembre del 1959:

Fuerte temporal

A principios del fenecido Diciembre, fuertes temporales de mar revistieron caracteres de imponentes, presagiando fatales consecuencias, pues algunas olas, convertidas en montañas líquidas, llegaron, en su rompiente, a los lindes del Paseo de José Antonio. En la bahía que forma la parte que limita con el río Tordera, se inundaron algunos campos de cultivo, cuyas cosechas se habrán perdido irremisiblemente.

Al llibre “Malgrat, cent anys d’història”, venen dues fotos de l’Antoni Poch sobre aquest temporal. Les fotos (que reprodueixo) mostren els camps inundats per l’aigua del mar a causa del temporal citat i uns homes obrint rases per poder evacuar l’aigua. Estan datades, segons diu el llibre, del 2 de desembre del 1959.

No sé si el temporal del dia de Sant Esteve proppassat ha estat més important que el de principis de desembre del 1959, ja que no he pogut trobar les dades meteorològiques precises d’aquest darrer. El que es pot dir, però, és que el temporal de l’any 1959 no va ser produït per una llevantada, sinó que els vents dominants a la nostra costa eren més aviat del del sud-oest, ja que la borrasca estava situada just al nord de Galícia, com es pot veure en el mapa del temps publicat per la Vanguardia. Les cròniques de l’època descriuen que, durant la nit del 1 al 2 de desembre del 1959 el nord de la península va ser afectat per uns vents molt forts, que en alguns llocs varen superar els 140 km/hora.

Desenvolupament del Pla Local de Joventut

Recentment el regidor de joventut ha convocat dues reunions amb els joves de Malgrat per començar a desenvolupar el Pla Local de Joventut, aprovat en el ple del maig del 2007.

Personalment no sóc pas gaire partidari de fer plans d’aquest tipus si no hi ha una voluntat de dur-los endavant i si no hi ha una capacitat de lideratge a la regidoria corresponent. Ja vaig comentar quan el Pla es va aprovar que aquest Pla recomanava la participació dels joves del poble, però que els autors del Pla no varen aplicar la seva recepta per redactar-lo, per manca de temps, varen dir.

El temps passat des del mes de maig del 2007 fins ara em feia pensar que el Pla estava mort i enterrat. Les declaracions de principi de la senyora alcaldessa a la seva famosa carta al President del Parlament, on es mostrava reticent i escèptica sobre la participació ciutadana confirmaven, o al menys així ho semblava, la falta d’interès del govern municipal per encetar el procés participatiu que aquest Pla demanava.

Però heus aquí que, amb un any i mig de retràs, es convoca als joves del poble. Ho trobo una bona notícia. Es veu que el regidor de joventut vol activar el Pla. Això és positiu. “La idea és copsar les inquietuds, les propostes, les queixes dels joves i així poder trobar respostes”, diu el regidor. La intenció sembla bona.

Però un procés participatiu no és gens senzill d’organitzar ni de dirigir. L’exemple de la Plaça Lesseps, a Barcelona, fruit d’un procés participatiu definit com a exemplar, mostra aquesta dificultat: la plaça no agrada a ningú, ni als mateixos que han participat en el procés. I és que un procés participatiu té moltes dificultats, començant per la dificultat de comprendre el que volen dir els uns i els altres, i acabant per la constància dels participants, no sempre fàcil d’obtenir.

Per ara, els resultats de la concertació iniciada a Malgrat semblen més aviat banals, en el sentit que eren perfectament previsibles:

- Sobre l’àmbit d’autonomia els joves van reclamar una connexió amb transport públic entre Barcelona i Malgrat en horari nocturn i també una millor connexió ferroviària amb Girona.

- També van proposar la creació d’una coordinadora d’habitatge que promogui la rehabilitació de cases deshabitades.

- Pel que fa la qualitat de vida, els joves demanen que es reparteixi l’oferta de concerts de música durant tot l’any i que no es concentri en dates determinades. Alhora demanen que es diversifiqui el tipus de música i que es segueixi promocionant els grups locals.

- Els joves també van demanar un local on poder trobar-se, reunir-se, on puguin assajar els grups de música o poder estudiar.

Però espero que això només sigui un principi.

Alguns han criticat que només assistissin a la convocatòria una bona trentena de joves. A mi no em sembla pas un número petit, sobretot en un poble com Malgrat, amb poca experiència participativa. Hem de donar un vot de confiança al regidor de joventut. Per una vegada que algú, a la Casa Gran, vol fer participar la gent a un projecte comú, penso que no se l’ha de criticar d’entrada, sinó animar-lo. Ja és suficientment difícil menar un procés d’aquest tipus perquè, des de fora, hi posem bastons a les rodes.

(Sí, ja sé que hi ha en curs un altre procés participatiu, el del Barri del Castell. Però la gran diferència entre l’un i l’altre, és que el del Barri del Castell és un procés forçat per les condicions exigides per obtenir la subvenció, mentre que el del Pla de Joventut és un procés voluntari de l’equip de govern municipal)

El temps de l’any 2008 a Espanya

Segons l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), en el seu informe preliminar sobre el clima a Espanya, si prenem la península i les illes Balears, aquest ha estat l’any més fred des de l’any 1996. Es pot comprovar en el gràfic que la temperatura es manté a un nivell que no sobrepassa pas gaire el nivell mitjà dels anys 1971 a 2000.

La temperatura mitjanade gener a novembre, per l’any 2008, és de 15,8 ºC, només 0,3 ºC per sobre de la mitjana del període 1971 – 2000. Si s’hi afegeix la primera quinzena de desembre, ja que la tardor ha estat molt freda, la temperatura mitjana és de 15,5 ºC

La temperatura mitjana de la península i les illes Balears, segons l’AEMET, va disminuir els anys 60, va augmentar els anys 70 i 80, va tornar a disminuir a principis dels 90 (segurament degut a l’erupció del volcà Pinatubo), es va tornar a recuperar i, des de l’any 1994 fins ara, s’ha mantingut relativament estable.

Hi trobem, més o menys, el que passa a les temperatures globals del planeta, que es mantenen relativament estables des de l’any 2000, malgrat que la concentració de CO2 a l’atmosfera segueix augmentant.

El que no impedeix a diaris com Público del passat dia 17 de dir i afirmar que “la temperatura sigue aumentando en España”. I és que el diari del senyor Rodríguez Zapatero ha de defensar la idea del canvi climàtic, que és el que aquí és políticament correcte.

Malgrat, 1908 – Notícies de La Vanguardia

Podem llegir a l’exemplar de La Vanguardia del dia 7 de febrer del 1908 dues notícies referides a Malgrat:

- la primera, l’atropellament pel tren d’un home al pont de la Tordera, que va acabar amb la mort de la persona atropellada.

- la segona, l’anunci del ball de disfresses que s’havia de celebrar el 15 de febrer a la Barretina, amb repartiment de premis, donats pels senyors Joan Arnau i Eduard Puig.

Augment de taxes municipals i augment real de la inflació

A Barcelona aproven avui els pressupostos municipals, amb un augment dels preus públics i de les taxes del 3,2 %. Aquest percentatge era l’equivalent al de la inflació prevista pel 2008 en el moment en que es varen redactar els pressupostos. Aquests pressupostos compten amb l’aprovació de ERC, que va tancar un acord amb el govern municipal barceloní.

Ara, en Joan Portabella ha reobert la discussió. Malgrat que el seu grup aprovarà els pressupostos, exigeix del govern municipal que “compensi” d’alguna manera als ciutadans per les vuit dècimes que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre.

Diu en Joan Portabella que el seu grup no canviarà la seva posició favorable als pressupostos, “però això no significa que renunciem a demanar compensacions pels ciutadans que pagaran uns impostos que estan per sobre de la inflació. O l’Ajuntament assumeix públicament en el ple de divendres (avui) que ha de compensar els ciutadans d’alguna manera el 2009, o que no compti amb el nostre vot pels pressupostos del 2010”.

A Malgrat, s’ha publicat als mitjans de comunicació (el pressupost encara no s’ha fet públic) que les modificacions es concentren bàsicament en les taxes municipals que s’apujaran a partir de gener en un 4,5 %, el que equival a l’IPC del moment en què es varen redactar els pressupostos. La única taxa que s’apuja més d’aquests percentatge és la d’escombraries que pateix un augment del 7,5 % respecte al que valia ara fa un any. Em pregunto si al nostre poble algú pensarà a “compensar” al contribuent malgratenc pel 2,1 % (4,5 % – 2,4 %) que aquest augment de taxes es troba per sobre del IPC del mes de novembre (i probablement també sobre l’IPC del mes de desembre)

El que ens costa veure (o no) la televisió

Ara que es parla tant de finançament, de l’escanyament econòmic del país, de pactes incomplerts per l’estat central, fora bo recordar el que gastem en veure, o en no veure, la televisió, aquí i allà, tant on hi ha televisió autonòmica com on n’hi ha.

Les televisions públiques, autonòmiques o estatals, tenen un cost que no cobreixen els seus ingressos, pel que és necessari que els governs central o autonòmics les subvencionin. En el quadre tenim un resum del cost, de les subvencions i del que costa cada tele, en valor absolut i el que costa a cada habitant. Hi podem veure que el cost total de la televisió catalana és molt més important que les altres.

On no hi ha televisió autonòmica, ho tenen clar: la RTVE costa a cada espanyolet 12 euros cada any.

Allà on hi ha una tele autonòmica, a aquests 12 euros s’hi ha d’afegir el cost d’aquesta. En el cas de Catalunya, el seu cost és de 43 euros per cap. Es a dir, a Catalunya, el cost de les televisions públiques és de 55 euros per català. Més econòmic que al País Basc (68 €) i més o menys al mateix nivell que a Galícia (57 €) i a l’Aragó (56 €)

Ara que, segons ens diuen, fan falta diners pel bon funcionament de la Generalitat, algú es podria preguntar la raó per la qual la televisió catalana té el cost més important de totes les televisions autonòmiques? No es podria estalviar un bon centenar de milions d’euros? Ja sé que tenir o no una bona televisió és una opció de societat, que la televisió catalana serveix perquè el català sigui present als medis audiovisuals. Però, de veritat és necessari tenir quatre canals?

El fet de posar en un quadre els costs de les televisions públiques i de comparar-los és interessant, ja que ajuda al ciutadà a plantejar-se algunes qüestions que interessen a tothom. Sobretot en temps de vaques flaques com la que ens toca passar ara mateix.

Font de les dades sobre el cost de les televisions públiques: La Vanguardia del 30.11.2008

Santa Llúcia, un pas de puça

Avui és Santa Llúcia, el dia que les tardes ja no s’escurcen més, encara que el sol segueixi sortint cada dia un xic més tard pel matí. Tradicionalment, és per Santa Llúcia que comença el període de Nadal.

Abans, tal dia com avui s’inaugurava a Barcelona la Fira de Santa Llúcia, començaven els pessebres i les modistetes feien festa. "Els estudiants que no tenien el cul llogat feien campana i les empaitaven pels voltants de la catedral. Elles, estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred i potser les protegia d’algun pessic agosarat". L’endemà, sortien fotos als diaris i tot semblava alegria i llibertat, malgrat que eren temps de dictadura.

Alguns anys la festa de Santa Llúcia es celebrava de manera molt lluïda, i les modistetes (llavors n’hi havia moltes), anaven molt mudades, com les que es poden veure a la foto de l’any 1947, quan varen celebrar la seva patrona a l’hotel Guillem.

I els dies, allargant-se i escurçant-se. Ja ho diuen les dites populars:

- Per Santa Llúcia, un pas de puça, per Nadal, un pas de pardal.

- Per Santa Llúcia s’escurça la nit i s’allarga el dia.

- Per Santa Llúcia creix el dia un pas de puça, no creix ni disminueix fins que el Nen Jesús no neix.

Del Borbó i de la seva mort anunciada

- Et veig en baixa forma, em diu en Janí. En un altre moment, la frase pronunciada per en Tardà t’hauria fet saltar, i hauries reaccionat de seguida.

- Mira, Janí, la meva visió del que passa als partits polítics ha canviat. Ara me’ls miro com l’entomòleg es mira els insectes: amb curiositat científica, i intentant treure conclusions d’aquestes observacions. Ja saps que sempre m’ha interessat la vida dels insectes, sobre tot la seva estratègia per perpetuar l’espècie.

- Carai, i em pots dir quina és la teva metodologia per aquest estudi?

- Per comprendre els insectes, s’ha de trobar la seva estratègia per la conservació de l’espècie (per tenir vots, en el cas dels partits polítics) i s’ha de mirar la seva interacció amb el medi (polítiques proposades i realitzades, pels partits). Per ara, essent les meves capacitats com a entomòleg molt limitades (sóc un entomòleg aficionat), només em dedico a la primera.

- I quines són les teves conclusions?

- La primera conclusió que he trobat és la de l’espècie PSC. S’han donat compte que allà on tenen els vots és en les zones de suburbis i, per perpetuar la seva espècie, han adoptat l’estratègia d’anar suburbialitzant tot el país.

- Molt agut. Però, què té a veure l’expressió d’en Tardà amb la perpetuació de l’espècie ERC?

- Doncs mira, si he arribat a una conclusió sobre aquesta espècie, ha estat gràcies a en Tardà. Amb el seu crit sobre el Borbó se m’han obert els ulls. T’ho explicaré: l’espècie ERC s’ha donat compte que varen créixer molt quan es varen trobar davant d’un anticatalanisme primari, representat pel senyor Aznar. Desprès, el seu nombre ha anat minvant. Han arribat, lògicament, a la conclusió que, per créixer, necessiten tenir al davant gent que manifesti, com més fort millor, un anticatalanisme primari. I en Tardà, que és un home eixerit, que passa part del seu temps al altiplà ibèric, sabia perfectament les conseqüències de la seva expressió. I ha encertat de ple. La reacció ha estat forta i brutal. L’anticatalanisme ha tingut una altre excusa per manifestar-se, i no només pels extremistes. Si l’estratègia de l’espècie ERC funciona, això hauria d’ajudar a, no solament perpetuar l’espècie, sinó a fer-la créixer.

- Conclusió brillant. I creus que aquesta estratègia funcionarà?

- Mira, Janí, la funció de l’entomòleg no és jutjar el que fan els insectes, sinó observar-los, treure’n conclusions i, més endavant, veure si en la pràctica les estratègies que han posat en joc tenen o no èxit.

- I també estudies les altres espècies d’insectes, com CiU?

- També, però per ara no he tret cap conclusió que sigui plausible. Has de tenir en compte que es tracta d’una espècie difícil d’estudiar, ja que són l’associació simbiòtica de dues espècies diferents. Però no desespero d’arrivar-hi.

No estem sols al món

No estem sols al món. La destrucció dels arbres, les canalitzacions de les rieres, les requalificacions, el patrimoni poc respectat no són una exclusiva del nostre poble. Trobo a La Natura a la Baixa Tordera una menció al que passa a Canyamars, El Far i Dosrius, no tant lluny de casa nostra. Copio, sense cap vergonya, el post del col•lega.

Curiositat... Diccionari del Butlletí de El Roure (Plataforma d’Acció Ambiental Canyamars, El Far i Dosrius)

Ho trobareu aquí

M’ha fet gràcia i ho copio com està.

Diccionari

Arbre: planta invasora que ocupa gran part del nostre municipi. Es lluita per eradicar-la, ja que quan creix en carrers i nuclis urbans, tapa el sol a l’estiu i omple el terra de fulles seques a la tardor, les quals s’han d’escombrar. Buff!

Patrimoni arquitectònic: Patri-què?... Sí, perdó, allò que només conservem en fotografia i en la nostra dolça memòria entre grans sospirs...

Requalificació: terreny que abans qualificàvem de “bonic” (p.ex.) donat el seu valor paisatgístic, natural o agrícola i que ara qualifiquem de “horrorós” en veure’l ple d’horribles construccions.

Riera: (diversos significats) 1.Caca-can. 2.Abocador d’olis, deixalles i altres porqueries. 3.LLoc ideal per a fer-hi canalitzacions. 4.Ecosistema que s’ha de treure de la vista de tothom, cobrint-lo. 5.Aparcament.

Del pas del general Franco per Malgrat

Dos dies abans de celebrar el tercer aniversari de l’alliberament de Malgrat, el dia 29 de gener del 1942, el Cap de l’Estat, el general Franco, va passar per Malgrat, camí de Girona.

El dia abans, sota la direcció d’en Joan Viladevall (Nitus), es va pintar una catifa al carrer del Carme, a la vegada que s’hi col•locaven pancartes i banderes. Un arc triomfal es va erigir a l’entrada del poble.

El dia assenyalat, els balcons lluïen banderes espanyoles, les autoritats civils i eclesiàstiques estaven reunides a la Casa Consistorial, el Frente de Juventudes i la seva banda formaven a la vorera del davant, mentre que la el Frente de Juventudes femení i la Secció Femenina de la Falange es posaven a la vorera de l’altre cantó del carrer, una gentada omplia el carrer. L’espectacle era vistós, l’ambient, patriòtic, el de les grans ocasions.

Cap a les onze del matí, comencen a passar cotxes. Un d’ells es para davant de l’ajuntament per anunciar que el Caudillo estava a punt d’arribar. Una frisança d’emoció, no exempta d’angúnia, es va emparar de les autoritats.

Mentrestant, arriba una bicicleta. Era en Martí Esquena que s’havia situat a l’encreuament entre la carretera general i el desviament a Malgrat. Va veure passar cotxes que no agafaven el desviament i que continuaven per la general cap a Girona. En un acte heroic, es va situar al mig de la carretera per parar els cotxes i dir-los que el poble de Malgrat els esperava. El cotxe que va parar va ser el del general. Li varen contestar que passarien per Malgrat al tornar de Girona, cap a les cinc de la tarda.

El cap de milícies de FET i de las JONS, el Delegat local i el Secretari varen anar cap a Girona, on veren parlar amb un tal Alvear, que els hi va assegurar que, a la tornada, el Caudillo passaria per Malgrat.

Es va desconvocar la parafernàlia, i es va tronar a convocar a les quatre de la tarda. Altre cop les autoritats civils i eclesiàstiques, el Frante de Juventudes i la seva banda, la Sección Femenina i tutti quanti es varen tornar a situar a les seves respectives posicions.

Pocs minuts després de les cinc, la caravana de cotxes va arribar. Les campanes varen repicar. La banda va començar a tocar. L’angúnia de les autoritats augmentava. Del carrer de Passada varen girar cap a la plaça de l’Esglèsia i d’allà varen enfilar el carrer del Carme. El general anava en un cotxe tancat. Un grup de cadets del Frente de Juventudes, al veure’l, a l’alçada de la plaça de la Barretina, varen començar a victorejar-lo. I aquí les versions de l’acte són divergents:

- Els uns diuen que el cotxe del general va passar de llarg, sense parar-se, deixant les autoritats més o menys com les de la pel•lícula Bienvenido Mr. Masshall, és a dir, amb la cua entre les cames.

- D’altres afirmen que, davant l’entusiasme del poble, el generalíssim es va parar. Que va baixar del cotxe i va saludar les autoritats. Que va acceptar els obsequis que se li varen fer: una bossa de mà, feta a Malgrat, per la Sra. Carmen Polo de Franco, oferta per la Secció Femenina, i una altre de més petita, fet de pell autèntica de serp, per la Carmencita, la filla del general, oferta per l’empresa Emili Alegre.

Soc incapaç de saber si el general es va parar o no. El que si sé, és que va trobar les pancartes i les inscripcions de l’arc de triomf al revés, ja que se l’esperava en la direcció Barcelona – Girona i va recórrer els carrers al revés. Les conyes sobre aquest fet varen ser considerables, encara que discretes, no fos cas que les jerarquies s’emprenyessin.

El que si sabem és que es tant la Secció Femenina com l’empresa Emili Alegre varen rebre una carta de Madrid, donant-los les gràcies pels obsequis. El text de la primera és el següent:

«La Secretaria de la Excma. Señora de S. E. el Jefe de Estado y Generalísimo de los Ejércitos, saluda a la Sección Femenina de FET y de las JONS de Malgrat y en nombre de S. E. la Señora del Generalísimo le da las gracias por el precioso bolso regalado con motivo de la estancia de S. E. por tierras catalanas.

María Blanca Barreno Asunción aprovecha gustosa esta ocasión para reiterarle su consideración más distinguida.

Madrid, 2 de Febrero 1942»

I així es va acabar un dia gloriós per Malgrat, encara que una mica accidentat. Dia gloriós que hauria de figurar perpètuament als annals de Malgrat, segons la retòrica de l’època.

No sé si es guarden fotos del dia en que el Cap de l’Estat va passar, parant-se o no, per Malgrat, però si se’n guarden, seria molt interessant que es fessin públiques. A la foto, el general Franco el mateix dia 29 a Girona (La Vanguardia del 30 de gener del 1942)

Poznan

No sé si hi ha massa gent que sàpiga que acaba de començar a Poznan una conferència internacional sobre el canvi climàtic (COP 14, pels entesos). I és que, desenganyem-nos, amb això de la crisi cada vegada es parla menys del canvi climàtic.

Què fan el miler de buròcrates que s’han reunit a Polònia durant els 12 primers dies de desembre, a més de beure vodka polonès? L’objectiu d’aquesta conferència és descriure els avançaments fets l’any 2008 i preparar la discussió sobre la manera de negociar l’any 2009, en preparació de la conferència de Copenhaguen del desembre del 2009. S’esperen de la conferència de Poznan els objectius següents:

- Acord sobre un pla d’acció i sobre programes de treball pel darrer any de negociacions desprès d’un any de discussions intenses sobre qüestions crucials relacionades amb futurs compromisos, accions i cooperació.

- Fer progressos substancials sobre un cert nombre de qüestions en curs, necessàries per reafirmar encara més el compliment de la Convenció i del Protocol de Kioto, incloent la capacitat de les nacions en desenvolupament, el reduir les emissions degudes a la desforestació, el transferiment i adaptació de tecnologies.

- Avançar en el coneixement i la posa en comú de punts de vista per una visió compartida d’un nou règim de canvi climàtic.

- Reforçar el compromís sobre aquest procés en el temps acordat.

Personalment, un cop llegits aquests objectius, m’he quedat com abans: no sé que van a fer mil buròcrates de tot el món a Poznan, si no és a beure el bon vodka polonès.


Mentrestant, Polònia, país on es celebra aquesta conferència, es passa per la pedra tot el que es pugui decidir a Poznan, ja que produeix més del 90 % de la seva electricitat amb carbó nacional i pensa continuar així. Però, com que diuen que està mal vist això d’emetre CO2, està a punt de signar amb França, si no ho ha fet ja, la construcció de vàries centrals nuclears. Que, a través dels fons de cohesió europeus, pagarem nosaltres, a la vegada que seguirem comprant energia elèctrica nuclear a França. Es a dir, a més de cornuts, apallissats.

Tampoc s’ha dit massa el que els productors d’electricitat espanyols han contestat al ministre d’indústria, el senyor Sebastián (el que ens ha de regalar una bombeta a cadascú de nosaltres), quan ha presentat el seu programa perquè hi hagi un cotxe elèctric espanyol d’aquí a cinc anys. D’on pensa vostè treure l’energia per recarregar aquests cotxes, senyor ministre?

I la ministra a qui correspon el Medi Ambient recolzant les restriccions de les emissions de CO2 del sector de l’automòbil, que, en la pràctica, suposen la desaparició de la indústria automobilística de la UE. La canceller alemanya, la senyora Merkel, està molt contenta amb la posició de la ministra espanyola, mentre la indústria automobilística que desaparegui sigui l’espanyola, però no pensa acceptar que passi el mateix al seu país.

Sant Nicolau 1958

Ara que les festes de Sant Nicolau d’aquest any estan a punt de començar, pot ser interessant donar un cop d’ull a com es va celebrar aquesta festa ara fa cinquanta anys.

Com a fet curiós, segons veiem en el programa, podem comprovar que els dies de la setmana de la Festa Major d’hivern de l’any 1958 eren els mateixos que aquest any.

Una moció al ple sobre l’ARE (Area Residencial Estratègica)

Convido als que són partidaris d’un urbanisme ben fet i d’un creixement equilibrat del poble que llegeixin la moció de CiU sobre l’ARE prevista a Malgrat. Trobo la moció ben construïda. Alguns dels arguments que dona CiU(explicats a la meva manera), són els següents:

- a Malgrat hi ha un Pla Local d’Habitatge, que hauria de ser l’instrument per fer la diagnosi de les necessitats d’habitatge del municipi. Al crear les AREs, la Generalitat s’ha passat per l’arc del triomf el Pla Local d’Habitatge i la iniciativa municipal sobre la planificació urbanística.

- l’aprovació de l’ARE s’hauria de sotmetre al mateix procés de participació ciutadana que hauria d’haver estat sotmès en el cas d’haver-se tramitat com una modificació puntual del pla general, ja que en el decret legislatiu que crea les AREs es passa pel mateix arc del triomf mencionat abans qualsevol procés de participació de la ciutadania, participació que és imperativa en cas de modificació del pla general. I després hi ha qui diu que vol que el ciutadà s’interessi a la política!

- l’ARE és innecessària ja que amb les reserves de sòl per habitatge protegit que la Llei d’Urbanisme preveu per als nous desenvolupaments residencials ja s’assoleix la proporció de sostre suficient (40%) per a la generació d’habitatge assequible per a un ampli ventall social.

- s’haurien de revisar les previsions urbanístiques contingudes a l’ARE pel que fa a la densitat d’habitatges, alçada de les edificacions, i sobretot, pel que fa als equipaments que configuren un model urbanístic, que és diferent al que en el seu dia es va consensuar al aprovar el POUM (per tant, probablement es podria atacar en els tribunals),.i que cal recordar que es va assolir un acord desprès d’un treball sobre el model de creixement que es volia a Malgrat. L’ARE prevista a Malgrat suposarà un fort creixement poblacional sense que es vegi que ningú hagi fet previsions en relació als equipaments escolars, sanitaris o esportius (el que és una curiosa manera de planificar).

Es a dir, que l’equip de govern ha donat el seu vist i plau a una ARE que:

- no té cap planificació,
- que ha estat estudiada sense cap mena de participació ciutadana (participació que s’ha obviat premeditadament),
- que no sembla necessària, sobretot ara que hi ha moltes vivendes que ningú compra i que, per conseqüència, serà difícil que ningú vulgui construir les vivendes lliures, amb el que es crearà un ghetto social,
- a més, no sembla gens segur que la Generalitat construeixi el col•legi que ens volen vendre amb el paquet.

Proposa també CiU que, per augmentar la transparència, es creï un registre de sol•licitants d’habitatge de protecció oficial.

No sé si aquesta moció es discutirà al ple de demà, ja que no l’he vist mencionada a la convocatòria. Però es tracta d’una moció important, que mereixeria ser discutida positivament. Molt em temo, però, que tindrà nou vots en contra, malgrat tenir molts elements que millorarien el projecte i que serien, al meu entendre, positius pel projecte i pel poble.

Permetre, consentir, tolerar

"El fiscal delegat de Medi Ambient, José Joaquín Pérez de Gregorio, ha presentat una querella als jutjats d’Arenys de Mar contra l’alcalde de Tordera, Joan Carles, i el regidor de Medi Ambient, Carles Aulet, per un presumpte delicte ecològic, al considerar que han estat partícips de la contaminació d’una riera de la població.

L’acusació sosté que aquests dos càrrecs, conscients de l’incompliment de les seves obligacions legals, “permetien, consentien i toleraven” que les aigües residuals de la urbanització Terrabrava fossin abocades, sense depuració i sense tractament, al torrent de les Roques Llises i que des d’allà acabessin a la riera de la vall Lloparda"

La notícia ve al Periódico del dia 1, i mostra que hi ha coses que comencen a canviar al nostre país. Els càrrecs públics poden ser perseguits en justícia per negligència en l’acompliment de les seves funcions en cas de problemes contra el medi ambient, tal com es fa a altres països més desenvolupats. Fa part de la missió d’un càrrec públic actuar quan té coneixement d’un delicte contra el medi ambient. Si el coneix i no actua de manera clara i eficaç, se’l pot acusar de permetre, consentir i tolerar el delicte.

Hem parlat no fa pas gaire del possible problema del camp de tir. D’aquest possible problema en tenen coneixença les autoritats municipals, ja que figura com a tal a l’Agenda 21, aprovada ja fa cinc anys. Si s’arribés a la conclusió que el camp de tir, tal com es troba actualment, es troba en situació irregular, ens podríem preguntar si les autoritats locals han permès, consentit i tolerat la irregularitat. Les conseqüències podrien ser com a Tordera. Ja ho diu la dita popular, quan la barba del teu veí vegis tallar, posa la teva a remullar.

Per evitar aquest tipus de problema, només hi ha un camí: diligència en complir el que es va acordar a l’Agenda 21. Que no és el tancar el camp de tir, sinó avaluar el seu impacte ambiental, en una primera etapa, i corregir-lo, si cal, en una segona etapa.

Estiu del 1936

Llegeixo sempre amb interès els escrits d’en Lluís Coll al som-hi! sobre coses que formen part de la petita història del poble. El darrer, publicat en l’edició del mes de novembre, ens explica una història de l’estiu del 1936, estiu en que Espanya va entrar en guerra civil que va durar 3 anys.

A Malgrat, aquell estiu va ser, com per tot arreu, dramàtic. Els que el varen viure en tenien i en tenen records molt desagradables. Els que el varen patir directament, alguns d’ells amb la seva vida, estan en el record de tots.

Ara que està de moda parlar de memòria històrica, i que tantes polèmiques es fan al voltant d’aquestes dues paraules, penso que si bé no és dolent, ans al contrari, homenatjar als morts del franquisme, això no hauria de fer-nos oblidar els altres, els morts pels republicans. Recordem que, a Catalunya, els anarquistes de la FAI van ser particularment violents durant els nou mesos que van del juliol del 1936 al març del 1937. I que el llavors president Companys va manifestar admiració pels faistes, que eren els amos armats dels carrers en aquells moments.

Els anys 1973 i 1974 estava treballant a una fàbrica francesa, a Tarascon sur Ariège, prop d’Andorra, on hi havia molts refugiats espanyols de la guerra civil. Com és natural, discutíem molt sobre el franquisme i sobre la guerra. Em va impressionar, i encara m’impressiona, el que em va dir un obrer de la fàbrica, republicà fugit a França, que era molt bon treballador i excel•lent persona: “nosaltres no varem assassinar ningú, com feien els franquistes, ja que nosaltres només matàvem propietaris i capellans”

A Espanya, els republicans varen assassinar (perdó, matar) a 50.000 ciutadans, 7.000 dels quals eren eclesiàstics. A Catalunya es varen assassinar (perdó, matar) a 4.200 eclesiàstics.

La memòria històrica de la nostra guerra civil és molt tràgica i dura de recordar. D’una banda i d’altra hi ha haver veritables caceres d’homes per carrers i camp a través. Els meus avis varen tenir amagat, a la seva casa de Llaveneres, al llavors vicari del poble, que després va ser abat de Montserrat, i a un matrimoni de propietaris d’una finca de Flaçà. Com ells, molta gent va posar en perill la seva vida per protegir gent amenaçada. El record d’aquesta gent que es va jugar la vida per protegir la dels altres també hauria de formar part de la memòria històrica.

Foto – església de Malgrat incendiada el 22 de juliol del 1936.