Els comptes de l’ajuntament de l’any 2012 – Despeses

Les despeses totals de l’ajuntament corresponents a l’any 2012 han sigut de 23,77 milions d’euros, 5 milions més que els 17,76 pressupostats. Això no vol dir que les despeses s’hagin disparat, ja que les despeses corrents han sigut més reduïdes que les pressupostades, sinó que les despeses financeres han augmentat al haver-se amortitzat préstecs per valor de 7,27 milions, quan s’havia previst amortitzar-ne només 1,39.

Despeses de personal

Les despeses de personal han disminuït de manera important, tant respecte del pressupost com de les despeses reals dels anys anteriors, fonamentalment degut a la baixada dels sous de la funció pública decretada pel govern central. Aquestes despeses han disminuït de 400.000 euros (5,1 %) respecte de l’any 2011 i de 760.000 (9,5 %) respecte del 2010.

Dins d’aquest apartat, té interès veure com han evolucionat les assignacions als regidors, que podem veure al quadre següent. Hem de tenir en compte que les dietes no es comptabilitzen com a despeses de personal, sinó com a despeses de compra de bens corrents i serveis.

Compra de bens corrents i serveis

Aquests són els comptes més difícils d’analitzar. Veiem, però, que després de les “alegries” dels anys 2008 i 2009, les despeses s’han estabilitzat al nivell de l’any 2007.

Per veure-hi més clar, podem dividir aquestes despeses en diferents apartats, dels que anirem analitzant les partides més importants.

Començarem pel subministrament elèctric, del que veiem que la meitat es correspon a l’enllumenat públic.

Els arrendaments dels vehicles de seguretat ciutadana, de les centrals fotovoltaiques i del local de l’oficina d’habitatge representen els dos terços de la despesa total.

Una despesa important són els contractes de neteja. La part més important, amb molta diferència, és la de la neteja viària, seguida de la dels edificis d’ensenyament i de la neteja de les platges.

Dins de l’apartat dels contractes diversos, el més important és el contracte de recollida i tractament d’escombreries (RSU), que s’emporta un milió i mig d’euros, seguit dels serveis de recaptació i dels de socorrisme. Importants també són les despeses d’atenció telefònica de la seguretat ciutadana i els transports públics.

Les despeses de recollida i tractament de residus sòlids urbans han anat disminuint aquests darrers anys:

2010 = 1,66 milions d’euros
2011 = 1,60 milions d’euros
2012 = 1,56 milions d’euros

De les despeses de funcionament i activitats destacarem les festes populars, els serveis d’ajuda domiciliària i l’escola bressol.

Despeses financeres

Encara que aquest apartat tingui el nom de despeses financeres, es tracta dels interessos pagats pels préstecs, raó per la que es consideren despeses corrents. S’han comptabilitzat 238.188 euros d’interessos, 59.332 euros d’altres despeses. Tenint en compte que els ingressos per interessos dels dipòsits van ser de 202.674 euros, el balanç dels interessos pagats i ingressats ha sigut lleugerament negatiu.

Transferències corrents

Dels 546.000 euros, 217.000 corresponen a l’empresa municipal de turisme.

Inversions reals

Ha sigut l’any que menys inversions s’han fet. Les més importants han sigut la del barri del Castell i la urbanització de la riera. No s’ha fet la rehabilitació dels carrers Llibertat i Sant Elm per falta d’acord amb els veïns.

Actius financers

Els 36.000 euros corresponen a bestretes del personal.

Passius financers

S´ha amortitzat un crèdit que era per la construcció del Centre Cultural després que passés el termini acordat. Aquesta amortització no estava prevista al pressupost.

Superàvit o dèficit

Prenent els ingressos no financers (18,94 milions) i les despeses no financeres (16,47 milions), trobem un superàvit de 2,47 milions, que ve després de quatre anys de dèficits.



El deute públic de la Generalitat

El Banc d’Espanya acaba de publicar el deute públic de la Generalitat a finals de l’any 2012 ha arribat a 50.948 milions d’euros, un augment de 8.710 milions respecte d’un any abans.

Pel que fa als compromisos de despesa amb càrrec a exercicis posteriors, a finals de l’any 2011 (darrer pel que s’han publicat els comptes públics), ja era de 77.930 milions d’euros. No he trobat les dades de l’any 2010, però, de tota manera, de 2009 a 2011 han augmentat menys que els anys anteriors.

Aquests compromisos de despesa es reparteixen de la manera següent:

any 2012 = 5.452 milions
any 2013 = 9.168 milions
any 2014 = 5.817 milions
any 2015 = 6.723 milions
resta anualitats = 50.770 milions

Es pot dir que la Generalitat es troba en fallida tècnica, de la que li serà molt difícil sortir-ne. No només perquè l’estat central ofegui els comptes autonòmics de Catalunya, que és el que diu molta gent, sinó sobre tot, amb perdó, perquè els responsables de la Generalitat han estirat més el braç que la màniga, especialment del 2006 al 2009.

Afegit el 21 de març

La Sindicatura de Comptes ha publicat, el 20 de març, el Compte General de la Generalitat de l’any 2010. Hi trobem la dada que faltava als compromisos de despesa de l’any 2010, que era de 79.502,4 milions d’euros. Completem, doncs, el gràfic.

La dada de l’any 2011 no és de la Sindicatura, sinó de l’avenç del tancament dels pressupostos de l’any 2011, fet per la Conselleria d’Economia. Per primera vegada, aquests compromisos baixen. Esperem que sigui veritat, però trigarem encara un any abans que la Sindicatura ho certifiqui.

El detall dels compromisos a l’any 2010 és el següent (la major part són obres públiques):

Una victòria pírrica

Pirro va ser un rei de l'Epir, regne situat al nord-oest de Grècia, que va vèncer als romans en les batalles d'Heraclea i d'Ascoli els anys 279 i 278 abans de Crist. Però les seves victòries van ser a costa de tantes pèrdues al seu propi exèrcit, que des de llavors de anomenen "victòries pírriques" les que costen un preu massa elevat. Diuen que el mateix Pirro va dir: "més victòries com aquestes, i hauré de tornar sol a Epir".

El president del govern, al debat de l'estat de la nació, va anunciar, amb aire triomfal, que el dèficit públic d'Espanya de l'any 2012 havia estat del 6,7% del producte interior brut (PIB). Una gran gesta, segons el president, ja que l'any anterior el dèficit públic havia estat del 8,96%. I l'objectiu principal del govern, segons ha dit repetidament, era que el dèficit públic s'ajustés al que s'ha acordat amb Brussel·les.

Però hi ha diversos problemes. El primer és que l'objectiu de dèficit públic per a l'any 2012 era, en una primera instància, del 4,5% del PIB. En una desgraciada roda de premsa del 2 de març, en sortir d'una cimera europea, el senyor Rajoy va anunciar que el nou objectiu de dèficit era del 5,8%, i va presumir de no haver-ho anunciat als seus col·legues durant la reunió. Evidentment, els seus col·legues es van mosquejar i, després de tires i arronses, a mitjans de març el nou objectiu de dèficit va quedar establert al 5,3%. A primers de juliol, vista la impossibilitat que Espanya el pogués complir, Brussel·les el va flexibilitzar fins al 6,3% del PIB. En realitat, doncs, l'objectiu no s'ha pogut complir, encara que cal reconèixer que ens hi hem acostat bastant (sempre que, com va succeir l'any passat, no hi hagi sorpreses d'última hora).

El segon problema és que tant Brussel·les com el govern es fan trampes a ells mateixos, ja que no tot el dèficit públic es computa com a tal. No es tenen en compte les ajudes als bancs, que van ser de 34.000 milions el 2012 i de 5.000 milions el 2011. Sumant aquestes quantitats al dèficit oficial, l'any 2012 hauria acabat amb un 10,0%, mentre que el 2011 ho hauria fet amb un 9,4%, segons xifres presentades recentment pel ministre d'Hisenda. I tampoc es tenen en compte els dèficits dels organismes públics (uns 16.000 milions d'euros), que augmentarien la xifra en un 1,5% del PIB. Una altra martingala ha consistit en retardar al mes de gener més de 5.000 milions de devolucions de l'impost de societats, l'IVA i l'IRPF. Sense aquest retard, el dèficit de l'any 2012 hagués estat del 7,21% del PIB, en lloc del 6,74% anunciat pel govern.

Aquesta reducció del dèficit públic d'un any per a un altre ha tingut un cost molt important, ja que s'han augmentat els impostos, s'han baixat els salaris, reduint el poder adquisitiu, i s'han fet molts retalls i poques reformes. Com a resultat d'aquestes mesures per reduir el dèficit públic, el PIB, que mesura el volum total generat per l'economia, ha experimentat un retrocés del 1,4%, fonamentalment a causa del descens del consum intern. Aquest descens del PIB ha donat lloc al fet que l'atur registrat hagi augmentat en 460.000 persones l'any 2012, l'atur total estimat en 690.000, i que l'atur juvenil hagi passat del 49 al 55%. Comprovem, doncs, que el cost d'aquesta "victòria" de la qual presumeix el govern ha estat enorme, raó per la qual pot qualificar-se de pírrica.

Però l'inconvenient més gran és que el govern s'ha equivocat d'objectiu, probablement induït per Brussel·les: el dèficit públic no és el principal problema que té l'economia espanyola. El principal problema és el deute extern, que és de 1,75 bilions d'euros. A aquest problema cal afegir la manca de competitivitat, l'absència de crèdit a les empreses i, sobretot, l'atur, encara que aquest últim sigui la conseqüència dels problemes anteriors. El deute extern és enorme, va ser generat durant els anys bojos de boom immobiliari (l'any 2002 era “només” de 600.000 milions, tres vegades menys) i és pràcticament impossible de pagar. El 54% del deute extern la tenen els bancs, raó per la qual no troben finançament, el que al seu torn repercuteix en què les empreses tampoc es puguin finançar. El crèdit total a les empreses ha passat de ser de 848.000 milions el desembre del 2011 a ser de 736.000 un any després, una baixada mai vista. I, sense crèdit a les empreses, l'economia no pot funcionar, causa principal de l'augment de l'atur.

El govern se la juga en aquest any. Si l'economia no millora, si l'atur segueix augmentant, si el PIB segueix disminuint, com pronostiquen molts organismes econòmics, Espanya ho tindrà molt difícil. Podrem aplicar a la situació espanyola el conegut acudit del comunicat mèdic: "L'operació ha estat tot un èxit. L'únic problema és que el pacient ha mort ". I tot serà per haver-se equivocat d'objectiu, per donar més importància al dèficit públic de la que té, i per entossudir-se a retallar en comptes de fer les reformes necessàries perquè Espanya torni a funcionar. Es clar que és molt més senzill retallar que reformar: per rettallar només fa falta ser bèstia, per reformar, en canvi, s'ha de ser intel·ligent.

Malgrat 1913 - Protesta

El divendres 14 de març de l’any 1913, La Vanguardia publicava que l’ajuntament havia enviat al president del Consell de Ministres una protesta de les Damas Católicas de Malgrat contra la supressió de l’obligatorietat de l’ensenyament del catecisme catòlic a les escoles.

Un papable malgratenc

El cardenal Angelo Scola, un dels papables del conclave que s’està desenvolupant, és malgratenc. En efecte, va néixer a Malgrate, un poble de la Lombardia. No és exactament un malgratenc com nosaltres l’entenem, però és un malgratenc al fi i a la cap (malgratese, en diuen allà).

Fa anys vam parlar d’aquest poble, que es troba al llac de Como.

Les llevantades de sempre

Llevantades, garbinades, n’hi ha hagut sempre. I continuarà havent-n’hi. Per això em sembla infantil la reacció de molts responsables locals que, de vegades, sembla que considerin que el que passa és una cosa que no havia passat mai. I reclamen solucions al govern, sigui quin sigui aquest govern. Sigui la Generalitat o sigui el central. Pensen, amb el seu caparró, que són els altres els que han de pagar les destrosses fetes pels temporals, destrosses causades per la seva imprudència a l’hora de donar permís per a construir on tothom sap que és una zona que correspon al mar. Obliden la dita que diu que “allà on ha estat del mar, el mar hi tornarà a estar”. La mateixa dita val pels rius i rieres. Com que no s’ha volgut tenir en compte aquesta veritat, després venen els planys.

Qui hauria de pagar les destrosses dels temporals? Senzill, els que han donat el permís per construir sobre la sorra, sigui a Blanes, on la construcció a la zona de s’Abanell ha estat suïcida, sigui a Pineda, amb el seu “bonic” passeig sobre la sorra i descalçat per la darrera llevantada.

Però, diuen les autoritats locals, “som municipis turístics, i hem de garantir que les platges estiguin netes i tinguin sorra, ja que, si no és així, el negoci turístic es ressentirà”. I un es pregunta per què hem de ser els contribuents els que paguem perquè el negoci turístic no es ressenti. Podem deduir d’aquestes declaracions de certes autoritats locals que el cost d’arreglar platges i passejos després d’un temporal és un cost ocult de la indústria turística, de manera que és aquesta indústria qui se’n hauria de fer càrrec, almenys parcialment.

Però no. Hem volgut construir a zones que pertanyen al mar i després ens queixem que el mar, de tant en tant, vulgui recuperar el que és seu. Hem sigut perfectament idiotes, moguts per l’avarícia, i després volem que els altres es facin càrrec dels problemes que nosaltres mateixos hem contribuït a crear.

Els problemes causats per les llevantades i les garbinades no són nous a les nostres contrades. A la foto hi podem veure les conseqüències d’una garbinada a Lloret l’any 1915, a la zona de l’ajuntament. Una mica més, i l’ajuntament es troba dins del mar.

L’energia eòlica avui

Durant l’any passat es van instal·lar, al món, 44.700 MW (megawatts) d’energia eòlica. Els primers van ser la Xina i els Estats Units. Espanya es troba al setè lloc. Ha sigut l’any que més potencia elèctrica s’ha instal·lat.

El total instal·lat al món a finals de l’any 2012 era de 282.430 MW. La Xina també és la primera, seguida dels Estats Units, Alemanya i Espanya.

Quina és la raó de l’enorme creixement xinès, si tenim en compte que l’energia eòlica és, per ara, una energia cara? Aquesta energia és cara perquè requereix d’unes inversions importants. Cada aerogenerador necessita unes 200 tones de ferro i alguns quilos de neodimi (un element relativament escàs, de la família de les terres rares), i la Xina té molt de carbó, produeix molt de ferro i és el país principal productor de neodimi.

A Espanya, amb la disminució de les primes a les energies especials (entre elles l’eòlica) sembla que s’està desaccelerant la construcció de noves instal·lacions, que probablement també havien desenvolupat una petita bombolla financera.

Nota: hi ha una petita diferència al sumar les potències instal·lades cada any i el total instal·lat, degut a que algunes instal·lacions s’han tancat.

Dades del Global Wind Energy Council

Tindrem crisi fins el 2023?

Pels que tinguin el cor resistent els aconsello llegir l’entrevista que El País del passat 2 de març fa a Hans-Werner Sinn, president d’un grup de resolució de problemes alemany, molt influent al seu país, i que forma part dels economistes més radicals d’Alemanya.

Diu aquest senyor que, a Espanya, la crisi encara ha de durar deu anys més, que els sous s’hauran de reduir un 30 %, ja que el problema espanyol és la pèrdua de competitivitat, que Grècia, i potser Portugal, hauran de sortir de l’euro, i que, menys austeritat ara mateix equival a més sofriment més endavant.

Personalment, desconfio dels profetes. Però el que diu el senyor Sinn té sentit. Llàstima que no digui res de l’atur i de les seves conseqüències socials, ja que, mentrestant, l’atur continua augmentant.

Si té raó, que Déu ens agafi confessats.

El progrés

Fa cinquanta anys agafava cada setmana el tren per anar a Barcelona. Hi anava el diumenge a la nit o el dilluns al matí i en tornava el divendres al vespre. Era un viatge agradable, menys quan hi havia temporal i el tren anava molt poc a poc. Llavors, el viatge s’eternitzava. Això passava entre Mataró i Premià, quan el temporal s’enduia la platja i, malgrat les roques que havien posat per defensar les vies del tren, aquestes s’anaven descalçant i l’aigua del mar arribava a les vies. També passava a Arenys, quan la riera es desbordava.

Ahir va tornar a passar. En cinquanta anys s’han construït molts poliesportius on no feien falta, s’han fet enormes centres culturals per albergar esdeveniments que mai han tingut lloc, però els problemes de la via del tren quan hi ha temporal segueixen igual que sempre. En volen donar la culpa al govern central, però no és així. La culpa de no haver fet res perquè el tren funcioni mitjanament bé la té qui ha fixat les prioritats de les inversions, qui podia imposar el canvi de trajecte del tren per allunyar-lo de la vora del mar. Però no han volgut ordenar el territori per poder-ho fer, segurament perquè s’haurien tocat interessos urbanístics.

Això és el progrés. Els problemes d’ara fa cinquanta anys són exactament els mateixos que els d’avui. I tothom content, menys els que han de prendre el tren per anar a treballar.

Els comptes de l’ajuntament de l’any 2012 - Ingressos

L’ajuntament ha publicat l’estat dels comptes al 31 de desembre de l’any passat. Encara que l’estat dels comptes de l’any 2012 no s’hagi aprovat pel ple, comentarem aquestes primeres xifres. Esperem que siguin les definitives.

Als quadres següents podem veure que els ingressos han estat 1,22 milions més elevats que els pressupostats, mentre que les despeses han estat 6,01 milions més elevades que les del pressupost inicial.

Comencem pels ingressos. Destaca que s’han ingressat 0,86 milions més per impostos directes, fonamentalment degut a la contribució urbana (l’IBI urbà), per la que es van recaptar 0,75 milions més que el pressupost. No és res d’estrany, ja que es va apujar d’una manera que podríem qualificar d’abusiva.

Pels impostos indirectes, que es corresponen a les llicències d’obres i construccions, s’han ingressat 0,10 milions menys que els pressupostats. És impressionant veure la davallada d’aquest impost des dels anys “gloriosos” del boom.

Els ingressos per taxes i altres impostos han sigut 0,13 milions inferiors als pressupostats. A destacar que s’havien previst 0,62 milions per contribucions especials, que no s’han ingressat. Això vol dir que, fora d’aquestes contribucions especials, s’ha ingressat mig milió més del pressupost, dels que la meitat és deguda a les multes i sancions, que han estat 0,27 milions més altes que les del pressupost. Una altre cosa és saber si es cobraran totes.

També hi ha hagut més ingressos dels pressupostats a les transferències corrents, degut a una participació als tributs de l’estat superior de 0,33 milions al pressupost. S’ha anul·lat la subvenció de la Generalitat a la llar d’infants, però aquesta quantitat s’ha compensat per una aportació de la Diputació d’un programa de suport a la solvència financera, no previst al pressupost.

Els ingressos patrimonials, on s'hi troben, entre altres, els interessos dels comptes bancaris i les diverses concessions, no es desvien pràcticament pas del pressupost.

Finalment, a les transferències de capital, que són les que van dedicades a inversions, s’han anul·lat 0,40 milions de la Generalitat corresponents al Barri del Castell i als carrers Llibertat i Sant Elm, i s’han afegit dues aportacions de la Diputació (soterrament contenidors i centre cívic del barri del Castell) i una del FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament regional) pel barri del casc antic. S’ha ingressat, finalment 0,20 milions més que el pressupost inicial.

En una nova entrada parlarem de les despeses i farem un comentari final.

El fred d’aquests dies

Les temperatures mitjanes horàries d’aquests darrers dies han donat una mínima de 4,4 ºC sota zero a la matinada del passat dia 24, de 4 a 6 (temps universal, al que li hem d’afegir una hora per tenir l’hora oficial).

La temperatura mínima va ser registrada el dia 24, a les 4h 35m (5h 35 m hora oficial) i va ser de 4,9 ºC sota zero.

La sensibilitat del clima a la concentració del CO2 atmosfèric

Sembla que, amb la crisi econòmica, les preocupacions per les conseqüències del canvi climàtic han perdut importància. Però el canvi climàtic segueix.

El fet és que les emissions de CO2 continuen augmentant, i que la concentració de CO2 a l’atmosfera també. La mitjana de l’any 2012 d’aquesta concentració va ser de 393,8 ppm (parts per milió), mentre que la de l’any 2001 va ser de 391,6. En un any, la concentració de CO2 ha augmentat de 2,2 ppm. Pel que li sembli que això no és gaire, aquest augment equival a 18.500 milions de tones de CO2.

L’any 1959 la concentració mitjana de CO2 a l’atmosfera va ser de 316,0 ppm, el que vol dir que, des de llavors, l’atmosfera té 653.000 milions més de CO2 que l’any 1959, que va ser el primer any del que es tenen mesures fiables.

No es tenen encara les dades de les emissions de CO2 a l’atmosfera de l’any 2012. L’any 2011 varen ser de 33.900 milions de tones, mentre que, segons l’augment de la concentració de CO2 de l’atmosfera, que ve ser de 2,1 ppm, només van anar 17.700 milions de tones a l’atmosfera, un 47 % del total de les emissions. Des de l’any 1990 fins el 2011, han anat a parar a l’atmosfera un 44 % de les emissions de CO2. La resta van ser absorbides pel mar o bé per la biomassa. Veiem que les emissions augmenten any rere any.

El problema del CO2 que va al mar és que augmenta l’acidesa de l’aigua, disminuint la possibilitat pels animals marins de produir carbonat de calci, matèria primera de les closques. Això pot disminuir la vida marina, ja que el plancton, base de tota la cadena alimentària marina, tindrà un desenvolupament més difícil. Però ens limitarem avui al seu efecte sobre la temperatura global.

Les temperatures mitjanes globals estan augmentant, com tothom sap. En el gràfic podem veure les temperatures mitjanes anuals globals des de l’any 1880 fins l’any passat. Del 1880 al 1930, la temperatura es va mantenir relativament constant, en mitjana decadal (de cada deu anys) entre 13,6 i 13,7 ºC. Del 1930 al 1980, la temperatura mitjana decadal es va mantenir entre 13,85 i 13,95 ºC. Després, a cada dècada hi veiem un augment de temperatura, arribant a la dècada 2000-2009 a gairebé 14,5 ºC. Podem dir, doncs, que la temperatura ha augmentat de 0,8 a 0,9 ºC des de els anys 1880-1930 fins ara.

Les autoritats estan tractant de contenir l'escalfament global per sota dels 2 ºC, que és l’augment de temperatura que molts científics consideren com “suportable”. Aquesta xifra és i ha estat molt qüestionada, tant pels que diuen que un augment de 2 ºC serà ja massa per poder mantenir la societat, com pels que diuen que un augment de 2 ºC serà imperceptible. Els uns anuncien desastres climàtics que podran afectar la producció d’aliments, els altres diuen que no passarà res.

La pregunta que ens podem fer és: quan arribarem a aquest augment de 2 ºC, del que ja n’hem consumit de 0,8 a 0,9 ºC?. Dit d’una altre manera, a quina concentració de CO2 la temperatura mitjana global del planeta arribarà a 15,7 ºC? Per això fa falta saber la sensibilitat del clima a la concentració de CO2, problema complicat, ja que l’efecte del CO2 sobre el clima no és directe, sinó que està sotmès a moltes “retroaliemtacions”, tant positives com negatives. Per exemple, un augment de la temperatura augmenta l’evaporació de l’aigua del mar. Però, augmenta la humitat? Perquè es pot augmentar l’evaporació, augmentar la humitat, augmentar els núvols i ploure més. Avui, no se sap quantificar com es formen els núvols ni com es forma la pluja. A més humitat, com que el vapor d’aigua és un gas d’efecte hivernacle, augmenta la temperatura (retroalimentació positiva), però a més núvols baixos, menys radiació solar arriba a la superfície de la terra i baixa la temperatura (retroalimentació negativa).

De manera que els càlculs d’aquesta sensibilitat del clima al CO2 atmosfèric no són ni senzills ni fiables. Segons l’IPCC (grup de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic), si la concentració de CO2 atmosfèric augmenta el doble, la temperatura global augmentarà de 2 a 4,5 ºC, amb una mitjana més probable de 3 ºC. Com que la concentració de CO2 entre els anys 1880 i 1930 s’estima que era d’unes 290 ppm, el dia que la concentració arribi a 580 ppm, ja haurem sobrepassat, i de molt, els 2 graus que semblen el límit suportable. Amb un augment de més de 2 ppm per any, arribarem a aquesta concentració de 580 ppm abans de l’any 2100. Ja serà massa tard, ja que assoliríem els 2 ºC fatídics probablement abans de l’any 2050.

Tot depèn, doncs, de la fiabilitat d’aquests càlculs sobre la sensibilitat del clima a la concentració de CO2.

The Research Council of Norway acaba de publicar una nova i, probablement, millor estimació. "En el nostre projecte hem treballat en descobrir l'efecte global de tots els mecanismes de retroalimentació coneguts", diu el director del projecte Terje Berntsen, que és professor a la universitat del departament d'Oslo de Geociències i investigador sènior del Center for International Climate and Environmental Research (CICERO), situat a Oslo.

"Utilitzem un mètode que ens permet veure tota la Terra com un" laboratori "gegant on la humanitat ha estat duent a terme un experiment col·lectiu a través de les nostres emissions de gasos d'efecte hivernacle i les partícules, la desforestació i altres activitats que afecten el clima".

Per a la seva anàlisi, el professor Berntsen i els seus col·legues han introduït en el seu model tots els factors que contribueixen als forçaments climàtics induïts per l'home des de 1750. A més, van entrar les fluctuacions en el clima causats per factors naturals, com les erupcions volcàniques i l'activitat solar. També van entrar els mesuraments de les temperatures preses en l'aire, a terra, i en els oceans.

Els investigadors van utilitzar un model climàtic simple que repeteix els càlculs milions amb la finalitat de formar una base per a l'anàlisi estadístic. Càlculs molt avançats basats en l'estadística Bayesiana (*) es van dur a terme pels estadístics al Centre de Computació de Noruega.

Quan els investigadors de CICERO i el Centre de Computació de Noruega aplicar el seu model i els seus mètodes estadístics per analitzar les lectures de temperatura de l'aire i de l'oceà per al període que acaba el 2000, van trobar que la sensibilitat del clima a una duplicació de la concentració de CO2 atmosfèric és molt probable que sigui 3,7 °C, que és una mica més grossa que la del pronòstic de l'IPCC.

Però quan els investigadors van entrar en el model les temperatures i altres dades de la dècada 2000-2010 es van sorprendre, ja sensibilitat climàtica es va reduir a 1,9 °C.

Aquest augment de la temperatura només s'assolirà després que s'arribi a un nivell doble de la concentració de CO2 (en comparació amb la del període 1880-1930) i que es mantingui aquest nivell durant un temps prolongat, perquè els oceans retarden l'efecte d’escalfament diverses dècades.

Si aquest nou estudi tingués raó, i la sensibilitat climàtica a un augment del doble de la concentració de CO2 atmosfèric fos “només” de 1,9 ºC, minimitzaria molt la possibilitat d’un canvi climàtic “insuportable” durant el segle XXI. Si no, com que les emissions de CO2 no tenen pas l’aire de disminuir, podem dir que estarem ben fotuts d’aquí a pocs anys.

(*) Els seguidors de l'estadística tradicional només admeten probabilitats basades en experiments repetibles i que tinguin una confirmació empírica mentre que els anomenats estadístics bayesians permeten probabilitats subjectives. El teorema de Bayes pot servir llavors per indicar com hem de modificar les nostres probabilitats subjectives quan rebem informació addicional d'un experiment.

El fracàs de l’AVE

Renfe acaba de publicar un comunicat més aviat autocomplaent amb motiu del cinquè aniversari de la posada en servei de la línea d’AVE entre Barcelona i Madrid. Ens explica que la quantitat de viatgers entre Barcelona i Madrid dels dotze darrers mesos ha sigut de 2,7 milions, precisant que representa un augment del 5,6 % respecte dels dotze mesos precedents.

Però, quan comparem les xifres que dona el comunicat de Renfe dels períodes 20.02.2008 a 19.02.2013 i 20.02.2012 a 19.02.2013, podem veure que el nombre total de passatgers ha disminuït un 5 % els dotze darrers mesos respecte de la mitjana anual dels cinc anys.

Tenint en compte que són necessaris 8 milions de passatgers perquè una línea de 600 km sigui rendible econòmica i socialment, comprovem que la línea més transitada d’Espanya és un veritable fracàs.

La desafecció pels polítics i la llei electoral

Si els polítics són vistos com el tercer problema del país, és que realment ho són. Es que deuen ser més aviat dolents. És bo escoltar l’opinió de gent que ha reflexionat sobre aquest tema, com és ara el senyor Cèsar Molinas, del que ja hem parlat, i del que podem trobar una entrevista que li han fet al País d’ahir. En resumeixo algunes frases.

1 - S’ha de substituir l’actual sistema de llistes tancades i bloquejades per un altre que permeti als ciutadans a candidats concreta que no considerin dignes de la seva confiança.

“El que és veritablement greu són les llistes tancades i bloquejades, perquè generen un procés de selecció de candidats que no té res a veure amb el seu talent i la seva capacitat. El sistema és pervers perquè posa en mans de les cúpules dels partits decidir qui participa i qui no, i a quin lloc. L’important per entrar a la llista és la fidelitat als líders. I el mèrit dels polítics es redueix a la docilitat i a l’obediència per prosperar”

“Observi aquesta seqüència: d'Adolfo Suárez a Felipe González, José María Aznar, Zapatero i per fi Rajoy. O aquesta altra: Tarradellas-Pujol-Maragall-Montilla-Mas. No adverteix que la cosa va cada vegada a pitjor? Els últims han estat els governants més incompetents que hem tingut. Aquí està Mas: es creu que va a arrasar i convoca unes eleccions en les que li donen un sever correctiu. O Rajoy: com pot portar bé les coses del país un polític que no sap què passa amb el tresorer del seu partit? Bé, en aquest punt sembla que aquí ningú sap res: ni si estava en nòmina o no, el que cobrava, en fi. Ens està governant gent que no és la que té la major capacitat, i això depèn dels criteris de selecció”

“Segueixo preferint el sistema majoritari perquè et permet conèixer qui votes. El pots anar a veure, saps on viu, coneixes l'oficina on et pot atendre. Afavoreix una democràcia que es pot tocar més. I a Espanya ens cal un període amb aquestes característiques. Hem de conèixer els que ens representen”

2 - Si els partits més votats s'han vist afavorits pel sistema proporcional, serà difícil que canviïn la Llei Electoral per pròpia iniciativa.

“Em temo que els canvis només es podran aconseguir a través de la mobilització de la societat civil. Es van aconseguir un munt de signatures per frenar els desnonaments. Caldrà aconseguir per proposar una nova llei de partits que els obligui a fer congressos periòdics, a convocar primàries perquè els militants elegeixin els candidats a càrrecs representatius, a sotmetre a auditories externes independents. Més democràcia interna i transparència. Després ja es tocarà, si cal, la Llei Electoral. Però el primer és el primer”

Tindran els polítics catalans la valentia de fer una llei electoral catalana basada en aquestes idees?. Em fa l’efecte que no. Ens haurem de mobilitzar.

Un argument per a una novel·la

Estem en un moment polític que els moderns descriuen com líquid, i que jo descriuria més aviat com llefiscós. Varem patir la mateixa “llefiscositat” al final de la època de Felipe González, on cada dia esmorzàvem amb un nou cas de corrupció, o com al final de la primera restauració, justament abans del cop d’estat del general Primo de Rivera. Tothom acusa tothom, i fins i tot, dins del mateix partit governant, algú podria estar destil·lant indicis per fer caure el president, al que consideren massa tou amb el sentiment català. Aquests períodes líquids, llefiscosos, en els que la realitat és canviant, on ningú sap cap on anem, són bons per fer arguments de novel·les o de pel·lícules.

Un argument podria ser el següent: en un país constitucionalment indissoluble, una de les seves parts reclama el dret a decidir sobre el seu futur. Les forces centralistes es posen en marxa. Res les pararà. Una de les maneres de fer mal al moviment sobiranista és el de tacar l’honor de les persones més representatives dels que demanen el dret de cada poble a decidir. Proven de fer-ho directament amb els interessats, però no els hi surt tant bé com voldrien. De manera que passen a la seva família.

Un dels fills d’un conegut nacionalista havia tingut una amiga més o menys íntima que simpatitzava amb el partit centralista, ja que feia anys havia militat a les joventuts d’aquest partit. Feia dos anys que s’havia concertat una entrevista entre l’antiga amiga del fill del conegut nacionalista i el líder del partit centralista de la zona en conflicte. Es varen trobar en un restaurant cèntric de la ciutat i l’ex amiga es va oferir a treballar pel partit centralista. De què van parlar exactament? La conversa, evidentment, va ser secreta, però algú la va espiar, posant un micròfon dins del gerro de flors que hi havia a la taula. Qui? Misteri, però sembla que va ser gent d’algun altre partit,però mai no es va aclarir. Finalment, es va saber que havien parlat de que el fill del cap nacionalista hauria tingut uns afers poc clars.

Quan els intents de tacar l’honor dels caps secessionistes varen fracassar, l’ex amiga va declarar a un jutjat, que el fill del prebost nacionalista duia diners a l’estranger, a un paradís fiscal, en bitllets de dos-cents i de cinc-cents. Com que era paraula contra paraula, ningú podria demostrar si l’ex deia o no la veritat, a no ser que algun banc del paradís fiscal ho confirmés. Si no es trobava cap altre testimoni, no es demostraria que fos mentida, i sempre quedaria el dubte. Un pla perfecte. De manera que els manaires del partit centralista van donar el seu acord a aquesta declaració, com una arma més per desprestigiar el moviment del dret a decidir.

Però l’ex tenia por. De qui? No ho va dir. El més plausible és que tingués por de les represàlies dels partidaris de consultar el poble, ja que havia acusat el fill d’un dels seus caps de més renom. El partit centralista va cavil·lar. Si aquesta dona te por, potser algun dia dirà que tot és mentida, i que vam ser nosaltres els que li varem proposar d’acusar el seu ex amic. Potser hauríem d’impedir que es pogués desdir.

Un dia la van trobar morta. Les circumstàncies de la seva mort semblaven naturals, i així es va certificar. Però la gent no s’ho va creure i va acusar al partit sobiranista. Els del partit centralista es fregaven les mans.

Tot això podria ser l’argument d’una novel·la. Argument del que hem de dir allò de que “qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat”.

Atur registrat a Malgrat

L'atur registrat a Malgrat, a finals de gener, ha augmentat en 35 persones, arribant a les 1.900. Aquesta xifra és una mica més baixa que la del gener de l'any 2012.

Per edats, hi havia 76 homes de menys de 25 anys, 438 de 25 a 44 anys, i 421 de 45 anys o més, i 67 dones de menys de 25 anys, 459 de 25 a 44 anys i 439 de 45 anys o més.

Per sectors, hi havia 34 aturats de l'agricultura, 201 de la indústria, 282 de la construcció, 1.318 del sector serveis i 65 sense feina anterior. La gran diferència amb el mes d'agost passat es troba en el sector serveis, que regostraven, al moment de més treball turístic, un atur de 955 persones.

Mirant aquestes xifres, res no ens porta a ser optimistes pels mesos a venir.

Malgrat 1913 – La carretera de Blanes

Ara fa cent anys, la comissió de foment de la Diputació encara discutia del projecte de la carretera de Blanes, com ho explicava la Vanguardia del dimecres 7 de febrer del 1913.

En Patufet i la ministra

Es pot dir que les meves primeres lectures van ser les d’En Patufet, aquella revista que es va crear l’any 1904 i va durar fins al 1938. A casa n’hi havia un bon grapat, ordenats i enquadernats. Els dibuixos d’en Junceda i d’en Cornet, els versos de Guillem d’Oloró i les pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torras són una part dels records d’aquell temps. Em feien molta gràcia els acudits de nous rics, ignorants i fatxendes. Més tard vaig entendre que durant la Gran Guerra s’havien guanyat molts diners, i que a Barcelona s’hi havia establert una nova burgesia, la dels nous rics. En Patufet no era només una revista còmica, sinó que la seva sàtira era molt àcida, encara que jo, en aquell temps, no la captés.

Amb aquestes lectures, vaig acabar vacunat per sempre més de les ridícules situacions d’aquesta classe social. Em fan riure, si en veig alguna.

La ministra Mato em sembla un bon exemple d’aquesta espècie. No és, com les noves riques d’En Patufet, grassa i exuberant, sinó que és escanyolida, perquè les modes canvien amb el temps. Les festes d’aniversari de les seves criatures amb confetti a gogó, l’aparició d’un Jaguar al garatge sense que se’n adonés, em recorden, no hi puc fer es, aquells personatges.

La senyora ministra tindrà estudis de Sociologia i de Ciències Polítiques, però la veig com una nova rica, fatxenda, de la que En Patufet, si encara existís, en podria treure molt de suc.

És clar que, amb un president que sembla el cavaller de la trista figura, un ministre d’hisenda que cada vegada que el miro se m’assembla més al mag Tamariz, i un ministre de turisme, indústria i energia que recorda, per la seva cara adusta, en Buster Keaton i que, com ell, trenca tot el que toca, la ministra Mato no desentona gens en un govern que, si no fes plorar, faria riure.

Espanya, medalla de bronze

Segons les dades de l'estudi d'integritat institucional, dades de les ja hem parlat no fa gaire, de l'Europa dels 15 (és a dir de la Unió Europea abans de les últimes ampliacions) som, després de Grècia i Itàlia, els més corruptes. Tenim, per mèrits propis, la medalla de bronze de la corrupció.

La Contra de la Vanguardia del primer de febrer entrevistava a Manuel Villoria, del consell executiu de Transparència Internacional, l'organisme que realitza cada any el citat estudi. Segons aquest senyor, la corrupció política espanyola es troba sobretot a nivell local, “a causa del urbanisme, que ha estat un mitjà de finançament ràpid i flexible de les corporacions locals, però que ha desencadenat uns problemes de corrupció terribles”. A més, diu, “els alcaldes tenen a Espanya un poder que sorprèn a la resta dels alcaldes europeus”. Per exemple, a Espanya, els alcaldes estan en els tribunals de selecció i contractació de funcionaris, i això és una font de nepotisme i clientelisme brutal.

Els diputats espanyols són elegits en llistes tancades, de manera que tenen més incentius per estar al servei de qui els posen en les llistes (la cúpula del partit) que al servei dels ciutadans. S'està produint un model de polítics professionals, que han entrat joves als partits i han crescut en ells. Només fan carrera si es mantenen fidels i submisos. Quan arriben al poder, exigeixen la mateixa lleialtat i submissió. La seva visió del poder és considerar-lo com el seu patrimoni. Com deia César Molinas en el seu cèlebre article del diari el País del 10 del passat setembre (que també hem comentat aquí), els polítics espanyols s'han convertit en una elit extractiva. És a dir, tenen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. Una cosa que recorda molt a la corrupció.

La cúpula dels partits ha molts favors als grans empresaris i als bancs. Les grans empreses han de portar-se bé amb el poder, raó per la qual procedeixen a constants nomenaments de ex polítics pels seus consells d'administració. La societat civil és feble, no pot ser molt crítica si vol tenir accés a contractes públics. Els periodistes independents tenen dificultats per informar sobre assumptes que puguin danyar als propietaris dels diaris, que de vegades són bancs o grans empresaris. I tampoc poden danyar als anunciants, ja que d'ells depèn que el diari pugui sobreviure. Manuel Villoria exemplifica el problema del periodisme espanyol: "Sorprèn que The New York Times publiqui que s'estiguin defraudant a Espanya més de 40.000 milions d'euros, amb nom i cognoms, sobretot de grans famílies i grups determinats, i que res de això es publiqui aquí. Està tot molt controlat".

Tampoc s’ha comentat, que jo sàpiga, un altre article del The New York Times, del 28 de setembre passat en el que es parla de la hipotètica fortuna del rei, que el diari americà estima en 2.200 milions de dòlars, o sigui, uns 1.800 milions d’euros.

El poder judicial també és impotent per lluitar contra la corrupció. Avui dia li és més fàcil progressar a un jutge si fa els ulls grossos a la corrupció que si la combat. L'exemple de la caça i captura del jutge Garzón, el primer que va investigar el cas Gürtel, n'és un exemple.

No podem aspirar a tenir governants perfectes, però si podem aspirar que es perfeccionin els mecanismes, els controls democràtics, perquè els governants mediocres o dolents ens facin el menor dany possible. Però aquests controls difícilment els perfeccionaran els mateixos polítics que es beneficien de la situació actual, almenys fins que milions de persones no sortim al carrer a dir prou. Només així podrem aspirar a no tenir el dubtós honor de tenir la medalla de bronze de la corrupció.

L’índex de producció industrial

Ahir es van publicar, per part del Institut d’estadística d’Espanya, els índex de producció industrial. Aquest índex està calculat amb base de que la producció industrial de l’any 2005 sigui igual a 100.

Veiem que, des de l’any 2007, aquest índex baixa si prenem la totalitat de l’estat espanyol, sent el de l’any passat de 77,0 %. Es a dir, l’any 2012 a l’estat espanyol la indústria va retrocedir, respecte de l’any 2005, un 23 %. Respecte del se màxim, que va ser l’any 2007, el retrocés va ser del 27 %.

A Catalunya va passar més o menys el mateix: la producció industrial de l’any 2005 va ser un 18 % inferior a la del 2005, i del 23 % respecte del màxim, l’any 2007.

Examinant amb més detall el que ha passat a Catalunya, els bens de consum han aguantat relativament be, ja que “només” han perdut un 5 % des de l’any 2005. Els bens d’equipament (maquinàries, material de transport, estructures metàl•liques, etc.) han perdut un 24 %. Els bens intermedis (química, minerals, etc.) s’han enfonsat, perdent un 31 % des del 2005, i l’energia s’ha mantingut bé, ja que el 2012 ha augmentat un 3 % respecte al 2005.

Unes guatlles farcides i el canvi climàtic

L’altre dia vam sortir a dinar fora. Quan ens varen portar la carta, el maître ens va dir que, a més a més de la carta, hi havia guatlles farcides. El meu coneixement de la caça menor, que és la cacera que hi ha al país, és escassíssima, nul·la. Però, pel que he pogut arribar a saber, la guatlla només es pot caçar durant els mesos que no fa fred, ja que quan l’hivern arriba, se’n va cap a Àfrica, buscant la calor.

Això ho sé, o ho creia saber, des de que, ara fa molts anys anava a passar, de tant en tant, uns dies a Santa Coloma, a casa d’un amic que tenia un pare caçador. A l’eixida de la casa hi havia moltes vegades algunes perdius penjades d’uns ganxos que estaven esperant a que la carn se’ls estovés, es passés, procés que en francès en diuen faïsander. Quan començaven a tenir una certa pudor de carn passada, entraven a la cuina. Davant el meu astorament i la cara de fàstic que probablement em va endevinar, el pare del meu amic em va dir que, al ser la carn de la perdiu molt dura i difícil de mastegar, degut a una textura més aviat massa ferma, les perdius s’havien de deixar passar.

Un bon dia, el senyor va arribar, al vespre, amb unes guatlles que acabava de caçar. “Són pel dinar de demà”, va dir. “Que no s’han de deixar passar?”, que li responc. Va moure el cap com dient, quina paciència he de tenir amb aquest ignorant, i em va contestar que no, que la carn de la guatlla era més tova que la de la perdiu i, a més, la guatlla té una capa de grassa sota la pell que, si no es menja aviat, es corre el risc de que es torni agra. A més, em va dir, segurament per evitar alguna altre pregunta digna de la meva ignorància, que les guatlles marxaven a passar l’hivern a Àfrica, de manera que ai algun dia em donaven guatlla durant l’estació freda, no podria ser una guatlla salvatge.

Al restaurant, doncs, segur dels meus coneixements cinegètics, vaig dir al maître que la guatlla que ens oferia devia ser criada en una granja, que no podia provenir de la caça, ja que, quan fa fred, aquestes pobres criatures emigren cap al sud. “Esteu molt equivocat”, em va contestar. “Això era abans. Ara, amb el canvi climàtic, amb l’escalfament global, moltes guatlles no s’adonen que arriba l’hivern i es queden aquí. Vostè comprendrà, va acabar, que si les guatlles fossin de granja les tindríem a la carta”.

De manera que tenim una altre prova convincent que el món s’escalfa, i és que a l’hivern es poden menjar guatlles salvatges. Una altre pilar dels meus escassos coneixements que s’ha enfonsat.

Les guatlles eren molt bones. Farcides amb paté, pit de gallina i un picat de xampinyons. Dada la textura de la carn, és plausible que es tractés d’unes guatlles caçades feia poc temps. Encara que a mi potser m’agradin més guisades amb mongetes seques, les clàssiques pochas con codornices, tal com les he menjat moltes vegades, ja fa anys, quan treballava al prepirineu aragonès. En deien guatlles a la navarresa.

Malgrat 1913 – Escola Fonlladosa per a noies

Mn. Fèlix Paradeda, en el seu llibre Malgrat i sos contorns, al parlar de l’ensenyament particular, informa de les escoles que hi havia a Malgrat quan va escriure el llibre, l’any 1915:

Ademés del que dirigeix actualment D. Celestí Pascual, titolat Academia Malgratensa, situat al carrer del Carme, n’existeixen altres dos bastits per D. Francisco Fonlladosa, a propòsit per donar-s’hi ensenyança.

L’un per a nois, fundat en 1905, funcionà alguns anys subvencionat per dit senyor; l’altre per a noies, s’ha acabat de construir en 1915.

Avui fa cent anys, el 8 de febrer de l’any 1913, el senyor Francesc Fonlladosa va presentar una instància demanant permís per a la instal·lació d’una escola per a noies. Vuit anys abans, el senyor Fonlladosa, el 9 de gener del 1905, havia demanat permís a l’ajuntament per construir un local destinat a escola. A la nova escola per a noies li va posar el nom de Escola Delatreille, nom de la seva esposa, Victorina Delatreille, de nacionalitat francesa.

Nota: la data del 8 de febrer del 1913 és la que figura al llibre Malgrat de Mar, Crònica d’un segle. En canvi, segons la web de les escoles Fonlladosa, la data a la que el senyor Fonlladosa va demanar permís a l’ajuntament per fer una escola de noies va ser el 4 de febrer, quatre dies més aviat.

La família dels òvids

Escrivia el senyor Ortega y Gasset el 15 de novembre de l’any 1930, al seu famós article “El error Berenguer”, publicat al diari El Sol:

El Estado tradicional, es decir, la Monarquía, se ha ido formando un surtido de ideas sobre el modo de ser de los españoles. Piensa, por ejemplo, que moralmente pertenecen a la familia de los óvidos, que en política son gente mansurrona y lanar, que lo aguantan y lo sufren todo sin rechistar, que no tienen sentido de los deberes civiles, que son informales, que a las cuestiones de derecho y, en general, públicas, presentan una epidermis córnea. Como mi única misión en esta vida es decir lo que creo verdad, -y, por supuesto, desdecirme tan pronto como alguien me demuestre que padecía equivocación-, no puedo ocultar que esas ideas sociológicas sobre el español tenidas por su Estado son, en dosis considerable, ciertas.

Ha canviat el poble espanyol des de fa vuitanta anys? Pel que veiem, no gaire. El poble espanyol segueix pertanyent a la família dels òvids, ja que si no fos així, avui el govern del senyor Rajoy ja hauria hagut de plegar. Una economia que no rutlla, un atur indecent, una corrupció rampant, uns ministres que tenen un nivell molt mediocre, un president del govern que no llegeix cap altre diari que no sigui el Marca i que no sap idiomes, una educació arcaica i poc eficaç, uns serveis sanitaris que es troben cada vegada més maltractats, etc. I podríem seguir. El pitjor és que ningú sembla poder donar una sortida a aquesta crisi que vivim, crisi que segons el president del Bundesbank, ha de durar encara deu anys. I no és res d’estrany que sigui així, si pensem que la veritable imatge de la crisi és l’atur i que, encara que l’economia comencés a anar una mica millor l’any que ve o d’aquí a dos anys, l’atur no baixaria d’una manera significativa durant molt de temps.

I a Catalunya? Parlem només de la corrupció. El president acaba de fer una crida per netejar Catalunya de la corrupció. Molt bé, però ja sabia fa temps que hi havia corrupció, i no sembla pas haver fet res. Podria, potser, començar per netejar a casa seva.

Espanya no sembla pas tenir cap sortida. I el poble no es revolta. On és el moviment del 15 M? Els òvids semblen anar-se acostumant a la situació. Veurem el que dura (recordem que, des de que el senyor Ortega y Gasset va escriure l’article en qüestió i el canvi de règim no van passar ni sis mesos). De vegades, els òvids prenen decisions irracionals i s’estimben tots junts.

Catalunya no té una sortida més fàcil que la que té Espanya. Durant els darrers trenta anys hem copiat les estructures i els defectes de l’estat central, les mateixes corrupcions, el mateix augment exponencial del nombre de funcionaris, no hem ni fet una llei electoral adaptada a Catalunya, ens hem endeutat com ximples, i el nostre atur és tant insolent com el de la resta de l’estat. Moltes d’aquestes coses s’haurien pogut fer d’una altre manera. Però el que més em preocupa és que, ara fa quaranta cinc anys, quan vaig acabar els estudis, a gairebé ningú se li venia al pensament fer-se funcionari. Això feia que Catalunya fos diferent i més rica. Ara és al revés, molta gent només té, com horitzó per la seva vida, el delit de esdevenir funcionari.

Amb l’autonomia, potser el pecat més important que s’ha fet pel futur de Catalunya és aquest. Conscient o inconscientment, ens hem anat convertint d’un país de gent emprenedora en un país que aspira al funcionariat, i en aquest aspecte ens hem anat acostant a Espanya. Som cada vegada més òvids. Però recordem el que hem dit abans: en situacions extremes, els òvids poden prendre decisions irracionals. Sobretot si els que estan al càrrec del ramat enraonen molt però no fan res del que diuen.

El nyap de Lloret

No tinc el gust de conèixer el senyor Xavier Crespo, ex alcalde de Lloret i diputat al Parlament de Catalunya. No tinc la menor idea de si ha acceptat diners del senyor Petrov o no. De manera que no sé si hauria o no de dimitir per presumpta corrupció. En canvi, penso que, si el que diu el diari és veritat, hauria de dimitir per ser un ruc o per pensar que els seus electors i el públic en general ho són. Deia el diari d’ahir:

"No vaig rebre cap regal de Petrov", ha reiterat, i sobre el viatge a Rússia, ha aclarit que va ser perquè "volia saber fins a quin punt aquesta empresa tenia capacitat per fer un projecte a Lloret". Crespo ha explicat que Petrov va informar que "l'empresa formava part del grup Gazprom i es dedicava a fer manteniment de gasoductes". Així, "el viatge ho va pagar ell" i "vaig estar un dia a Rússia".

Creu de veritat el senyor Crespo, que suposo parla el rus com jo, que amb un sol i únic dia d’estada a Moscou es podria assabentar de si l’empresa del senyor Petrov era o no capaç de fer un projecte a Lloret o a qualsevol altre lloc del món? Quan arribes a Moscou, et trobes perdut, no entens res. Si no t’acompanya algú, se’t queda un posat de gamarús que espanta. I el senyor Crespo, segurament acompanyat d’alguna persona lligada al senyor Petrov, va ser transportat d’un lloc a un altre, es va entrevistar segurament amb gent que no sabia ni qui eren, i el traductor segurament li va explicar el que convenia als interessos del que pagava el viatge. És impossible, en un país com Rússia, en un sol dia, treure l’aigua clara de les característiques d’una empresa, i això encara que tinguis bons contactes (si tens bons contactes, ja no cal que facis cap viatge).

No sé si el senyor Crespo va fer un o dos viatges a Rússia pagats pel senyor Petrov. Ni m’interessa, ni penso que sigui important. No es compra un alcalde amb un parell de viatges a Rússia (com no es compra un president de la Generalitat valenciana amb mitja dotzena de vestits, encara que siguin cars). Una altre cosa seria que el senyor Crespo s’hagués embutxacat una part dels 270.000 euros que havien d’anar als equips de futbol i de hoquei. Això ho decidirà la justícia. El que m’interessa del cas és que un polític (repeteixo, si el que diu el diari és veritat) sigui tan tonto o pensi que ho són els altres. A un polític d’aquest nivell, jo el convidaria a dir adéu al seu escó de parlamentari.

És clar que el pitjor de tot, és el nyap que la seva "brillant" gestió russa deixa a Lloret, nyap que ja veurem quants anys queda empantanat.

Malgrat 1913 – Excusa del càrrec d’un regidor

La Vanguardia del dijous 30 de gener del 1913, avui fa cent anys, publicava l’excusa del càrrec de regidor de l’ajuntament de Malgrat, formulada pel senyor Ignasi Viladevall i Gibert, farmacèutic, que més tard va ser alcalde durant quatre anys, des del 1 de gener de l’any 1918 fins al 31 de desembre del 1921.

La RAE al servei del nacionalisme espanyol

Llegit avui a La Vanguardia, i escrit per en Màrius Serra:

Quan vaig publicar aquí que la RAE ha modificat la definició de l'entrada referéndum vaig rebre missatges que contenien derivats del substantiu paranoia. L'Acadèmia va introduint canvis de cara a la 23a edició del DRAE, prevista en paper pel 2014. Aquestes esmenes afecten, per ara, 9.984 entrades i es poden consultar a l'edició digital rae.es. Després d'haver comprovat moviments a l'entrada de referéndum, les filòlogues Silvia Senz i Montse Aberte han fet un estudi i han detectat esmenes políticament significatives a les següents entrades: autodeterminación, autogobierno, consulta popular, Estado, Estado de derecho, estado federal, estado de alerta, estado de excepción, estado de guerra, estado de sitio, intervencionismo, parlamento, plebiscito, referéndum, soberanía i soberanía nacional. Senz i Aberte són editores i coautores del llibre de crítica universitària El dardo en la Academia (Melusina), dos volums força silenciats per les elits intel·lectuals que analitzen en profunditat el paper de la RAE com a pal de paller del nacionalisme espanyol.

El joc de les diferències semàntiques seria un mer exercici intel·lectual si no fos que el president de la RAE és membre nat del Consell d'Estat i el DRAE un dels criteris que apliquen els tribunals espanyols quan hi ha divergències d'interpretació sobre un concepte. Per exemple, quan el Consell va interpretar jurídicament el terme referéndum (dictamen 1618/2010) a partir de la seva definició al DRAE per determinar que hi havia base per recórrer al TC la llei de consultes populars per via refrendària del Parlament de Catalunya. Això explica que la nova llei del Parlament serà sobre consultes no refrendàries, i també la trascendència futura dels canvis en la definició de referéndum al DRAE, destinats a impugnar també una consulta no refrendària. Aberte destaca les simptomàtiques redefinicions d'estado de sitio (Situación declarada por el Parlamento cuando se pueda producir un atentado contra la soberanía o independencia del Estado o contra su integridad) i Estado federal (El compuesto por Estados particulares, cuyos poderes territoriales gozan de una autonomía sometida al orden constitucional). L'actual edició limita les causes del primer a "motivos de orden público" i en el segon els Estados van en minúscula (no sobirans) i no s'esmenta cap ordre constitucional. Afirma Aberte que la nova definició transforma l'estat federal en un de confederal (federació d'Estats) i que xoca amb les constitucions d'estats federals com Veneçuela o Mèxic. Amb la nova definició del DRAE ja queda clar que Espanya mai no esdevindrà un Estat federal.

Sabia que el nacionalisme espanyol buscaria sota les pedres tot el que pot fer fracassar la declaració d’autonomia del poble català. Però mai m’hagués imaginat que utilitzessin els doctes membres de la Reial Acadèmia de la Llengua pels seus fins. El que demostra que, contràriament a la sang freda que el govern central, i sobretot el seu president, volen aparentar, en el fons estan cagats de por.

El pressupost municipal de l’any 2013

Al ple del mes de desembre passat, l’equip de govern va presentar els pressupostos següents, que no es varen aprovar:

Veiem que el pressuposto presentat era de 17,2 milions d’euros, mentre que el de l’any 2012 va ser de 17,8 milions. La gran diferència entre els dos pressupostos es troba en el capítol de les inversions: les previstes l’any 2012 eren d'una mica més d'un milió d’euros, mentre que les previstes per l’any 2013 són de 550.000 euros aproximadament. Hem de fer notar, però, que gairebé cada any, el pressupost inicial d’inversions és molt esquifit, i s’augmenta progressivament al llarg de l’any, el que demostra una planificació deficient d’un capítol tant important. En el cas de l’any passat, el milió d’euros inicialment previst es va anar augmentat fins als 3,8 milions.

Pel que hem llegit, i a l’espera que els pressupostos aprovats al ple del mes de gener es facin públics, el pressupost pel 2013 serà de 18,2 milions, és a dir, 1 milió d’euros més que els presentats inicialment. El capítol d’inversions passa de 550.000 euros a 1,45 milions, 900.000 euros més, que es dedicaran a la reforma i rehabilitació del pavelló esportiu vell, amb 900.000 euros previstos, que es finançaran a través de subvencions d’altres administracions. Altres partides d’inversions són rehabilitació d’edificis municipals i de carrers de la localitat.

Quan es publiquin els pressupostos aprovats els mirarem amb més detall.

Mobles vells, a les golfes

El ministre de finances del nou govern japonès, que respon al nom de Taro Aso, ha afirmat que a les persones grans amb malalties que tenen un tractament car, la seguretat social els hauria de facilitar l’adéu definitiu. Aquestes declaracions han impressionat les ànimes càndides. A mi, no. Ja fa molts anys que estic segur que aquest és el futur que ens espera, ja que els costos de la sanitat pública augmenten de manera exponencial, i que una bona part d’aquests costos és degut a la gent gran. I com que cada vegada som més els que passem d’una certa edat, aquesta solució es fa ineluctable.

És més, penso que aquesta només serà una primera fase. Després vindrà la segona, la que dirà que les persones no productives no podran gaudir més que un cert temps de la liberalitat de les pensions de jubilació. De manera que s’haurà de trobar un mètode perquè, elles també, encara que no tinguin massa despeses de sanitat, diguin adéu a aquesta societat. Ja que cada vegada hi ha més jubilats i menys gent jove per pagar les cotitzacions.

Deia la meva àvia que va assistir a un míting a Mataró, on vivia, devia ser els anys 30 del segle passat, que donava un jove republicà i progressista, en el que explicava a l’auditori tot el que la república faria pel bé del poble. Quan va acabar, una senyora gran li va replicar: “Jove, tot el que heu dit està molt bé, però no heu parlat dels vells”. La resposta va ser ràpida: “Senyora, mobles vells a les golfes”. La senyora va començar a plorar com una magdalena, i el míting es va acabar com el rosari de l’aurora.

Ara que, complerts els setanta, i havent gaudit ja de cinc anys de cobrar de l’estat sense fer res, quan el cos comença a fer figa, espero, el més tranquil·lament possible, si pot ser ben assegut, que alguna institució oficial pensi en mi per ajudar-me a pujar a les golfes, que serà una manera elegant de dir adéu.