La contribució de l’any 2013

L’oposició a l’Ajuntament de Malgrat va aconseguir ahir aprovar la seva proposta d’ordenances municipals que preveuen una rebaixa del 6% per a tots els rebuts de l’IBI, que ja proposava el govern local, i una bonificació d’un 5% més per aquells rebuts domiciliats. Després d’un augment de la contribució del 16 % l’any passat, era normal que, a un ajuntament tan ben gestionat com és el malgratenc, on sembla que sobren els quartos, s’havia de fer una rebaixa.

El govern municipal havia previst una rebaixa del 6 %, l’oposició proposava afegir-hi un 5 % més pels que domiciliessin la contribució. Com que el govern es troba en minoria, era clar des de fa temps que s’hauria d’aplicar la proposta de l’oposició.

Però els polítics són tan espavilats que han convocat el ple extraordinari que havia de tractar el tema pel 26 de novembre. Les conclusions que trobem a Ràdio Palafolls diuen que “Per poder entrar en vigor l’any 2013, aquestes modificacions haurien d’estar aprovades i publicades al butlletí de la província abans del 31 de desembre, però segons ha pogut saber Ràdio Palafolls és materialment impossible, ja que després de la seva aprovació inicial cal 30 dies hàbils d’exposició pública per considerar-les aprovades. Des d’ara i fins a finals d’any queden menys de 30 dies hàbils, és a dir sense comptar festius, pel que les bonificacions i descomptes per aquest impost de l’IBI, quedaran en paper mullat, com a mínim per l’any vinent”.

Si això es confirma, els malgratencs es quedaran sense rebaixa durant l’any 2013. Naturalment, el govern municipal diu que la culpa és de l’oposició, i aquests diuen que la culpa ha sigut del govern. Mentre ells es barallen, els malgratencs es rascaran la butxaca.

Esperem que el que diu el diari digital Maresme360 sigui cert: “la cap de l'oposició, Neus Serra (CiU) defensa que hi ha marge més enllà de l'1 de gener per aplicar les noves ordenances aprovades en Ple”.

Sigui quin sigui el resultat, l’espectacle ha sigut lamentable.

El resultat de les eleccions

La sorpresa ha sigut total. La davallada de CiU, impressionant. L’augment dels escons d’ERC, també. I ara què?

Doncs ara tocarà seguir gestionant una Generalitat en fallida, sobredimensionada. I tocarà fer-ho amb un Parlament que presenta més dificultats que abans per obtenir les aliances necessàries a una bona gestió.

Perquè CiU ha reculat tant? Hi ha analistes experimentats que ens donaran la seva resposta. La meva és que el programa de CiU era una utopia per la Catalunya del l’any 2020, mentre que el ciutadà espera solucions per avui i per demà.

Quina seria la millor perspectiva? Per mi no hi ha cap dubte, un acord CiU – ERC. No és la primera vegada que ho dic. Aquest acord farà por a Madrid, i potser serà més senzill obtenir els mitjans econòmics per anar tirant. Sempre, és clar, que ERC sigui realista des del punt de vista econòmic, i no vulgui gastar el que no hi ha, que sigui conscient que, amb el deute que té la Generalitat, i amb la impossibilitat de refinançar-lo, la situació econòmica és d’una dificultat molt gran.

I la sobirania de Catalunya? Ho deixarem per més endavant, si us plau, un cop hi veiem més clar pel que fa les coses de menjar.

Reflexionem, que és gratuït

Sabem que, amb l’actual model de funcionament i de finançament dels diversos òrgans de l’estat, la Generalitat no té pràcticament cap possibilitat ni de disminuir el seu deute ni de refinançar-se. És a dir, la Generalitat està tècnicament en fallida. Es per això que la majoria dels programes electorals no es comprometen massa en accions per ajudar a sortir de la crisi (amb l’excepció de PSC, que sembla no haver-se assabentat de la situació financera de la institució, i que parla de comprometre dos o tres milers de milions). Es per això que el programa de CiU ens parla de l’any 2020, ja que, per experiència pròpia, saben que poca cosa poden prometre per millorar l’economia a curt termini.

Només el PP proposa alguna cosa, que és reduir organismes que considera innecessaris. Proposa estalviar 700 milions em subvencions, 500 en el sector públic i 118 en empreses, és a dir, un total de 1.218 milions, perdó, 1.318. Conyes a part, aquesta és una solució que s’haurà de prendre seriosament, ja que la Generalitat s’ha convertit en un monstre. Em pregunto, encara que algú s’escandalitzi, de què serveix l’Indescat (l’organisme d’estadístiques): gairebé sempre que busco una dada, haig d’anar al INE. O bé si són legítimes les baralles entre les agències meteorològiques catalana i espanyola, cada una treballant pel seu compte, i que ens costen uns quartets. I així podríem seguir. No he vist que cap partit nacionalista proposi expurgar les branques inútils del complex organigrama de la Generalitat. Si es retallés aquí, les altres retallades serien més tolerables per la població.

Ja que la Generalitat no pot ni podrà, amb l’organització actual de l’estat espanyol, pagar els deutes que ella mateixa ha generat quan els seus dirigents pensaven que això era xauxa, no queda cap altra solució que intentar canviar aquesta organització. I això es pot fer de diferents maneres: una millora del finançament, que és el que proposa el PP, un federalisme, que és el que proposa el PSC (però que el PSOE no sembla recolzar), un canvi complet en el finançament, com el pacte fiscal, o, com a darrer recurs, la independència.

Hem de dir que tot aquest problema ha arribat després de que el finançament de les Comunitats Autònomes es canviés, l’any 2009, a petició de la Generalitat. Segons el senyor Puigcercós, d’ERC, partit que llavors era al govern de la Generalitat, aquest nou sistema de finançament suposaria un augment dels ingressos de la Generalitat de 3.855 milions d’euros anuals per l’any 2012 (afirmava el senyor Puigcercós que el model s'havia pactat preveient un creixement 0 de l'economia, de manera que “qualsevol reactivació comportarà que aquests 3.855 milions podran créixer molt més”). El problema és que, amb aquest nou sistema de finançament, com que l’economia no s’ha reactivat, sinó que s’ha encongit, la Generalitat té menys ingressos que abans. Un negoci rodó.

Passem a analitzar les diferents propostes dels partits.

El PP proposa un nou sistema de finançament que respecti l’ordinalitat. Bé, però en un moment com aquest, en que tothom està d’acord que, donat el dèficit fiscal espanyol, Catalunya, si no té superàvit fiscal, li faltarà poc per tenir-lo, la proposta del PP no resol res de res. (A qui sorprengui aquesta afirmació de que Catalunya potser té superàvit fiscal, només cal recordar que l’any 2009, segons la balança fiscal feta per la Generalitat, el dèficit fiscal real va ser només de 791 milions d’euros).

El pacte fiscal, que havia proposat CiU, segurament tampoc resoldria res en aquest moment, ja que el problema és que els impostos han disminuït de manera espectacular. L’avantatge, però, és que l’estat no podria fer trampes, ja que la recaptació la faria la Generalitat, que després transferiria a l’estat central el cost dels seus serveis i la solidaritat que es pactés.

Del federalisme, que, segons el PSC, proposa una recaptació d’impostos mixta entre Generalitat i estat central, val més no parlar-ne, ja que la quantitat de problemes que hi hauria seria de pronòstic més que reservat.

Queda l’opció independentista, de la que ningú sap si seria, des del punt de vista econòmic, bona o dolenta.

En conclusió, el futur sembla molt negre, sigui quina sigui l’opció que es prengui. Però, gràcies a Déu, a les eleccions de demà només s’ha de dir si el poble de Catalunya vol tenir dret de decisió sobre el seu futur. Si no el vol tenir, s’ha de votar el PP o comparses, que ens proposen una millora (quan?, com?) del finançament de la Generalitat. Si el vol tenir, s’ha de votar CiU, ERC o comparses independentistes, que ens proposen una possibilitat de triar i un temps per poder definir amb més exactitud els avantatges i inconvenients de cada una de les possibilitats.

Personalment, seria refractari a votar un partit que, quan va pactar l’actual sistema de finançament, no va preveure (i era l’any 2009!) que l’economia podria empitjorar.

De manera que, el dia 26, tindrem els mateixos problemes econòmics que hem tingut aquests darrers temps, però, segons el sentit del vot, una perspectiva de canvi. No sabem si per millorar o no, però tindrem una perspectiva. Que, tal com estan les coses, és millor que la falta total de futur que tenim ara mateix.

El programa electoral del PSC

El PSC proposa una Espanya federal. Examinarem què vol dir això, segons el seu programa electoral, i també donarem una ullada a les seves propostes per sortir de la crisi i a les que fan sobre l’educació.

Una Espanya Federal

Fer una nova Constitució que recollirà tres tipus de competències:

1. Les competències del Govern espanyol: la defensa, la representació exterior, la subscripció de tractats internacionals, la protecció civil del territori en casos de desastres o problemes que van més enllà dels límits d'un territori, o una part de la fiscalitat per al manteniment del pressupost federal, entre d’altres.

2. Les competències que serien exclusives de les nacions federades, com és el cas de Catalunya, en un marc comú de drets bàsics: per exemple l'educació o la sanitat, l'habitatge, la llengua i la cultura, el dret civil, la justícia, la seguretat, etc.

3. Les competències compartides, que haurien de ser les menys possibles. Seguint les tècniques del federalisme dual, les competències concurrents, aquelles en les quals tots dos governs tenen la possibilitat de regular la mateixa matèria, serien les menys possibles i se suprimiria la legislació bàsica. Així, si la Generalitat té la competència en educació, en cultura, o en sanitat, el govern federal no hi podrà interferir.

La proposta de reforma constitucional inclou també un federalisme fiscal basat en els principis de suficiència, justícia i solidaritat, que ens permeti assolir un tracte econòmic just per a Catalunya. La nostra proposta aposta per una Agència Tributària de la Generalitat de Catalunya amb participació del govern federal, que es farà càrrec de tots els impostos que paguem els catalans i les catalanes.

Propostes per sortir de la crisi

- Volen una Europa forta que treballi per al creixement de tots els països membres – el problema és saber com ho faran si governen.

- Volen fer reformes per l’equitat i el creixement a Espanya:

- Reforma financera: exigeixen que les entitats bancàries rescatades que donin crèdits a preus assumibles. Sembla una simplificació del problema bancari digna d’un col•legi de pàrvuls.
- Reforma fiscal: equilibrar els impostos del treball i del capital, introduir la fiscalitat verda. Sembla una bona proposta.
- Reformes en els mercats de bens i serveis: millorar la defensa de la competència.
- Reforma del sistema energètic: presentar a les Corts Generals (no al Parlament?) un pla estratègic per l’any 2020.

-Proposen un consens social i econòmic per la reactivació – volen impulsar un “Acord Estratègic per a la reactivació econòmica i l’ocupació”, que abordi les reformes i actuacions necessàries per tornar a créixer. No diuen quines són les seves propostes: potser no en tenen cap.

-Proposen actuacions específiques per als joves i aturats de llarga durada: Programes extraordinaris de formació i d’ocupació pública (un altre pla E?) i crearan ocupació activant l’economia a través de diferents estímuls directes.

-Mostren un compromís amb les polítiques de recerca i innovació, convocant amb caràcter immediat el Plenari del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (si la solució fos tan senzilla...)

-Parlen de nous instruments de transferència de tecnologia, dient que crearan un Fons de Transferència de Tecnologia per impulsar que la recerca de les universitats passi a les empreses.

- Impulsaran els grans projectes tractors en innovació i transferència: parlen de Smart Cities (ciutats intel·ligents), de Mobile World Capital, del vehicle elèctric i de les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement, que diuen que tenen una gran capacitat d’exportació.

- Les noves empreses no pagaran impostos els dos primers anys, i pagaran el 50 de les cotitzacions a la SS. La SS hi estarà d'acord o hauran de demanar permís al govern central?

- Volen tancar els reactors d’Ascó i Vandellós per l’any 2005: qui serà el cost pels consumidors?

- Donaran suport a totes les energies renovables, sense excepció i sense limitació (amb primes a les renovables o no? Si sí, qui les pagarà?)

- Aportaran 1000 milions d’euros en quatre anys per millorar l’eficiència energètica: això és una bona mesura, si troben els diners.

- Volen un sector turístic diversificat i sostenible. I qui no?

- Modificaran l’impost a les estades turístiques.

Educació

- No tornaran a baixar el pressupost destinat a educació.

- Tornaran a finançar amb 1.300 € les places de llars d’infants de 0 a 3 anys.

- Incrementaran la plantilla de professors.

- Eliminaran les taxes de la FP.

- Promouran un procés de debat i consens per endegar la reforma del sistema de governança de les universitats.

En resum, parlen d’incentius econòmics, de noves despeses, etc, sense dir com s’ho faran per resoldre el problema bàsic de la Generalitat, que és pagar els deutes i poder-se finançar, al menys mentre no es modifiqui la Constitució (si es modifica alguna vegada) en el sentit que proposen.

El programa electoral d’ERC

Esquerra ha fet un programa electoral que trobo intel·ligent. Ha estructurat les seves propostes en dos apartats: la transició que farem i la República que volem. Les propostes per la nova república catalana tenen un interès més o menys teòric. El que m’interessa és veure què proposen les bones gents d’ERC pel període que ve, que serà de transició o no, però que és el que tenim més a prop.

M’interessaré pels aspectes que ens poden ajudar a sortir da la crisi, els econòmics i els d’educació.

Començarem per la indústria: no proposen res de ben concret, si no és fer un nou pla industrial, promoure les exportacions, etc. Pel que fa a l’economia del coneixement, incrementaran la inversió pública en innovació tecnològica industrial, augment no quantificat. L’economia verda, diuen, és una oportunitat, que tracten, pels anys a venir, d’una manera molt poc pràctica.

El model comercial que presenten és el model existent a Catalunya, que l’estat central vol canviar. ERC defensarà, tal com ho fa el govern actual, l’àmbit competencial català.

El turisme que vol ERC és un turisme sostenible. Pels anys a venir, no proposen res que sigui interessant de comentar.

El mercat ha de ser més democràtic, pel que ERC vol vetllar pel compliment del Codi de Consum, desenvolupar legislació pròpia que ara fa l’estat central i transposar les directives europees relatives al consum.

ERC vol més ocupabilitat, és a dir, més gent que tingui feina. Per això volen redefinir el paper del SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya), volen desplegar les competències en matèria d’acreditació d’agències de col·locació, volen promoure la mobilitat laboral, volen donar suport al treball autònom.

L’energia la volen renovable al 100 % a llarg termini. Per començar, es conformen amb un 25 % de renovable elèctrica per l’any 2020, que ja és un objectiu ambiciós. Les seves propostes sobre energia no es quantifiquen, el que vol dir que no tenen pas massa idea del que proposen pels anys a venir.

Pel sistema ferroviari no proposen res de concret pela propers anys. Critiquen la manca d’inversions a rodalies quan va ser, amb ERC al govern, que es va negociar el seu traspàs.

Carreteres: volen assumir la titularitat de tota la xarxa de carreteres i autopistes, i establir un nou pla de carreteres. No detallen si faran o no inversions, ni en donen un import aproximat.

I la banca?

Si s’aconsegueix canviar la llei espanyola, ERC vol convertir l’Institut Català de Finances en un banc públic, com és ara l’ICO. El problema és que canviar la llei espanyola sembla, en aquest moment, d’una possibilitat molt remota. Volen establir el règim de dació de l’habitatge en pagament de la totalitat del deute hipotecari, així com crear un nou impost especial sobre els actius immobiliaris que siguin propietat d’entitats financeres o empreses dependents que incrementi el seu tipus impositiu de forma proporcional a l’antiguitat de l’actiu en els balanços de l’entitat o l’empresa.

Passem ara a l’educació

Un nou model d’universitats: proposen una reforma en profunditat del sistema de governança de les universitats públiques que permeti una gestió més eficaç, una resolució millor de la representació dels agents socioeconòmics que garanteixi a la vegada la participació dels diversos col·lectius universitaris.

Per l’educació no universitària, fomentaran l’autonomia dels centres, i tenen la idea de superar la llei espanyola de la funció pública, el que és una cosa molt positiva si es pot fer. També volen potenciar la FP.

La llengua

Quan Catalunya sigui independent, ERC proposa que les llengües oficials de Catalunya siguin el català, l’aranès i el castellà, tot i que el català serà la llengua d’ús preferent.

En resum, un programa electoral que, com tots, no té solucions clares per sortir de la crisi. Moltes propostes es basen en canviar lleis estatals, canvi que serà difícil, per no dir impossible, dins del marc actual de ralacions entre Catalunya i Espanya. Són, doncs, propostes més aviat utòpiques.

El PP i les pensions

El PP diu, a la seva publicitat electoral, es fa la pregunta següent: “A una Catalunya independent, com es pagarien les pensions de 1.600.000 pensionistes amb menys de 3 milions de treballadors?”.

A la taula següent podem veure el nombre de beneficiaris de pensions i la població ocupada per cada comunitat autònoma al mes de desembre de l’any 2011. Hi trobem que hi havia a Catalunya 1,89 ocupats per cada pensionista, mentre que pel total d’Espanya n’hi havia 2,01. La resposta a la pregunta que es fa el PP seria, doncs, que, si a Catalunya hi ha sensiblement el mateix número d’afiliats per cada pensionista que al total d’Espanya, les pensions es pagarien, si Catalunya fos independent, de la mateixa manera que s’estan pagant ara mateix a Espanya, més o menys amb les mateixes dificultats.

Un punt de vista diferent és el que donen les estadístiques de cotitzacions i de prestacions per cada comunitat autònoma. A principis del mes d’octubre els diaris van publicar una ressenya d’Europa Press titulada “Madrid, Balears i Canàries paguen les pensions de les altres autonomies”. Segons aquestes dades, l’any 2010, l’aportació de Catalunya a la Seguretat Social va ser de 18.422 milions d’euros, però les pensions catalanes van costar 18.842 milions, el que va generar un dèficit de 420 milions. L’any 2011, l’aportació catalana va ser de 18.373 milions, mentre que les pensions van ser de 19.541 milions, generant un dèficit de 1.168 milions.

La taula següent mostra les dades d’aquesta ressenya per cada autonomia. Per algunes no es donen les dades de les cotitzacions ni de les prestacions, però per totes es donen les dades del superàvit o del dèficit. Hi podem veure que, malgrat que Madrid, Balears i Canàries tenen superàvit, el total presenta un dèficit molt acusat, de 10.751 milions d’euros. També podem comprovar que Madrid, Balears i Canàries tenen 2,74, 2,54 i 2,89 ocupats per cada beneficiari, molt per sobre de la mitjana, mentre que Galícia i Astúries, que tenen un gran dèficit (relativament a la seva població) tenen només 1,47 i 1,31 ocupats per beneficiari. Hi ha, doncs, una certa coherència entre les dues fonts.

De manera que, l’any 2011, Catalunya va tenir un dèficit de pensions de 1.168 milions, que correspon a un 10,9 % del dèficit total espanyol, bastant menys del que li correspondria pel seu pes específic. Això confirma el que hem dit abans: si Catalunya fos independent, les pensions es pagarien, més o menys, amb la mateixa dificultat amb la que ho fa actualment Espanya.

El programa electoral de CiU

148 pàgines són moltes pàgines per llegir-les totes. 148 pàgines és el que comprèn el programa electoral de CiU. Quin és el problema? Que no parla del que faran durant la propera legislatura, sinó que ens presenten un document arcangèlic titulat Catalunya 2020, on es descriu la Catalunya que volen, que és una Catalunya amb més ocupació, més competitiva, innovadora i internacionalitzada, amb més formació, més estat del benestar, més segura, mes sostenible, més hiperconnectada, més emprenedora, amb unes finances públiques equilibrades, i amb una cultura i unes institucions més presents al món.

Tot això està molt bé, però què proposa CiU per la propera legislatura, deixant a part el dret a decidir? Doncs bé, jo no he trobat res que expliqui com actuarà el govern els propers dos o tres anys per sortir de la crisi econòmica, per millorar les exportacions catalanes, per racionalitzar la funció pública, per millorar l’ensenyament, tant universitari com professional com l’ensenyament bàsic, per finançar la sanitat, etc.

La conclusió és que, si no es canvia substancialment el règim polític, CiU no té cap solució als problemes existents ara a Catalunya. I, si el règim polític canviés de manera important, tampoc queda gens clar que la tingui, ja que el programa que han presentat, no solament no explica el que han fet i el que no han fet aquests darrers dos anys del programa de l’any 2010, ni explica com s’ho faran per canviar les expectatives, probablement perquè ni ells mateixos ho saben (com no ho sap ningú, d’altra banda)

De manera que endinsar-se dins del programa per intentar resumir-lo és perdre el temps, ja que no és un programa, sinó que és un seguit de bones intencions. I ja se sap què passa amb les bones intencions.

Es pot votar una formació política que presenta un programa tan poc concret? Em sembla que no, si no fos per reclamar el dret a decidir que, de fet, és la única proposta concreta que fan.

Els programes electorals: el programa del PP

Una ocupació per combatre l’insomni és, sense cap dubte, llegir els programes electorals. A més de combatre l’insomni, alternes els atacs de riure amb moments de profunda desolació. Com és que als programes electorals hi posen tantes tonteries?

He començat per llegir el del PP. No per res, sinó perquè és el més curt, i això s’agraeix. Només té 21 pàgines, moltes d’elles amb “sants”. Té 100 propostes, no més ni menys, dividides en capítols.

1. Sortir de la crisi econòmica, la nostra prioritat: impulsaran una política econòmica que combini austeritat i creixement, però no expliquen com ho faran, entre altres coses, perquè no ho saben. Proposen un nou finançament singular per Catalunya, que respecti el principi d’ordinalitat; el problema és com és que això no ho diu també el govern central. Incrementaran substancialment els recursos destinats a Recerca, Investigació i Desenvolupament de les empreses, però no diuen res de la recerca pública, i prometen aquest augment de recursos quan el PP estatal els ha rebaixat de manera suïcida. Proposen un reguitzell de millores viàries, que no se sap com es finançaran, diuen que el corredor ferroviari mediterrani és prioritari, quan el seu partit, a Europa, el tracta d’enfonsar. Pel que fa a l’energia, només diuen que revisaran el Pla d’Energia i Canvi Climàtic de Catalunya 2011-2020: no tenen ni idea del que faran en aquest àmbit. Fomentaran el turisme familiar i cultural. Tornaran a convocar les ajudes de la llei de barris.

2. Regeneració democràtica: reduiran el 20 % dels diputats al parlament i suprimiran 782 consellers comarcals. Reduint els diputats s’asseguren un parlament menys eficient, el que demostra que el PP té molt de respecte al funcionament dels parlaments.

3. Una administració més eficaç i menys costosa: evitaran duplicitats i descentralitzaran competències de la Generalitat cap a les diputacions i ajuntaments. Suprimiran els organismes públics que no tinguin una rendibilitat social, reduiran les dimensions dels mitjans de comunicació públics (no ho diuen, però visen TV3) y tancaran les delegacions de la Generalitat de Londres, París, Berlín i Nova York.

4. Una societat oberta i amb dues llengües: suprimiran les quotes lingüístiques del cine i les sancions, promocionaran un bilingüisme integrador (aneu a saber què vol dir això), garantiran que tots els catalans tinguin el dret de ser atesos per les administracions públiques en la llengua oficial que vulguin, adequaran les lleis del Parlament a les sentències dels tribunals (adéu immersió educativa en català)

5. Un model de seguretat més eficaç i eficient: augmentaran la plantilla de mossos d’esquadra fins els 18.300 (quan tinguin calés per fer-ho), i coordinaran els mossos amb la policia i la guàrdia civil, el que equival a dir que els mossos dependran dels altres dos cossos.

6. Una societat més justa: ensenyament trilingüe (però no diuen com el podran organitzar: per mi que pensen fer-ho com a Galícia, on el fracàs és absolut en aquest tema), una formació professional dual entre escola i empresa, trauran l’euro per recepta, modificaran el decret de llistes d’espera, revisaran les urgències, establiran un programa per la gent gran, als que proveiran d’un talonari de serveis, prioritzaran l’emigració provinent dels països hispanoamericans (segurament per augmentar el percentatge dels que parlen castellà)

En resum, un programa totalment banal (no és l'únic). Ni una sola paraula sobre com millorar les universitats, gairebé res sobre l’energia, ni una sola paraula sobre agricultura ni sobre el model productiu. Això si, tot amb i dins d’Espanya.

A la vista del que diu aquest programa, als que votin el PP ja saben què els espera: continuar amb la crisi, perquè no tenen ni la més mínima idea de com sortir-ne.

Economia i energia

Fa unes setmanes hi va haver una reunió dels representants de cada estat de la Reserva Federal americana (comunament coneguda com la Fed). Discutien sobre la nova ronda del que s'anomena alleujament quantitatiu (que en essència consisteix en imprimir diners per pagar deute públic) amb la qual es pretén estimular l'economia de la primera potència mundial. I un dels governadors va dir aquesta frase: "Ningú a la Fed sap què és el que està frenant l'economia". Que els responsables de la política monetària nord-americana, gent molt preparada, no sàpiguen què passa és bastant significatiu sobre el curs d'aquesta crisi.

Hi ha un factor que ens permet respondre aquesta pregunta: aquest factor és l'energia. En realitat, energia i economia estan íntimament relacionades. I no és d'estranyar que hi hagi una forta correlació entre les dues, ja que l'energia és la capacitat de fer treball. Atès que disposem d'energia en grans quantitats amplifiquem enormement la nostra economia.

El problema és que l'energia de què disposem costa cada vegada més cara. Un professor d'economia de la Universitat de Califòrnia San Diego, James Hamilton, ha estudiat amb detall com es propaga el cost de l'energia, i particularment el cost del petroli, dins de l'estructura de costos de l'economia dels EUA , i ha arribat a la conclusió que cada vegada que el preu del petroli supera un cert llindar, l'economia comença a patir. Com el petroli s'infiltra per tota l'estructura de costos, els empresaris observen que tot es fa més car i la gent cada vegada té menys renda disponible per gastar, els seus marges es redueixen i al final es veuen obligats a tancar: tanquen fàbriques, tanquen botigues i molta gent se’n va a l'atur. En caure l'activitat i el consum cau la demanda de petroli, per tant el seu preu torna a baixar, i així fins que de nou la demanda creixi i torni la tensió de preus i aparegui una nova crisi econòmica. El problema és que entre crisi i crisi, la gent no recupera la seva feina, sinó que cada vegada hi ha més aturats i exclosos socials, incapaços de consumir com ho feien abans. A poc a poc la societat es va degradant.

Aquest llindar dolorós es situa en uns 90 dòlars per barril, a preus d'avui. Aquest preu es va assolir el desembre de l'any 2007, arribant fins els 142 dòlars per barril el juliol del 2008, i no va tornar a baixar dels fatídics 90 $ fins a l'octubre del mateix any. Va aparèixer la primera fase de la crisi econòmica actual. Des d'octubre de l'any 2008 fins a finals del 2010 el preu del petroli es va mantenir per sota del llindar, a un preu mitjà de 68 dòlars per barril, el que va causar que l'economia, encara sense recuperar-se del tot, tornés a créixer. Des de fa més d'any i mig, exactament des de mitjans de desembre del 2010, el preu del petroli s’ha tornat a apujar, i el seu preu mitjà des de llavors es situa a uns 110 dòlars per barril. Resultat, aquest preu és el que està precipitant les economies occidentals a la recessió.

El problema és que aquest llindar no es troba en el mateix lloc per als països desenvolupats que per economies emergents, com les de l'Índia i la Xina, que el tenen més elevat (al voltant de 120 dòlars per barril). D'aquesta manera nosaltres anem a poc a poc cedint capacitat per comprar petroli i ells la van guanyant.

Un dels grans problemes associats a l'escassetat de petroli és que la producció de moltes matèries primeres depèn d'un gran consum d'energia, i particularment del petroli. Per exemple, una mina típica de coure té una concentració del mineral de coure de l'ordre de l'1 per 10.000. És a dir, cal triturar 10 tones de roca per poder extreure un quilo de material, que després s'ha de tractar i refinar per extreure el coure. Tot això s'aconsegueix amb enorme maquinària: excavadores, camions, etc., I per tant un gran consum d'energia. Per això, des que el petroli va començar a costar més car, moltes matèries primeres van seguir, i així es fan més cares quan el petroli puja, i s'abarateixen quan aquest ho fa. Això agreuja els repetits problemes que pateix la nostra economia i disminueix encara més la capacitat de consum de la gent. I això no afecta només els metalls, sinó també a l'alimentació, a la roba, a tot.

Però el pitjor és que aquests alts preus del petroli és molt probable que estiguin aquí per quedar-se. En efecte, els camps de petroli clàssics, l'explotació dels quals no és massa cara, s'estan esgotant, raó per la que cal buscar petroli en llocs d'accés molt més difícil, com són les aigües profundes o les regions Àrtiques, o en una forma que necessita un procés de transformació abans de la refinació (sorres bituminoses del Canadà o petroli pesat de Veneçuela). Aquestes reserves, anomenades no convencionals, es poden explotar, però sovint a un preu molt elevat, no només en dòlars sinó també en danys al medi ambient.

La situació es presenta, per tant, molt complicada i en els propers anys haurem d'acceptar anar perdent una quantitat significativa del nostre consum, ja que no el podrem pagar, el que, si no ens adaptem adequadament, produirà molta misèria i exclusió. Les preguntes que ens podem plantejar són: com és que no es parli d'un problema tan greu? Com és que sembla que els nostres líders no saben res del tema?

Anirem desenvolupant aquesta correlació entre energia i economia per països. Hi veurem coses molt instructives.

La credibilitat de don Mariano

Cal a dir que ja fa anys que penso que el senyor Rajoy no és un polític capaç d’enfrontar-se a un problema important. Ho penso des de que era president de la Diputació de Pontevedra, ja fa uns quants anys, exactament 29. Llavors jo treballava a Galícia, i vaig tenir ocasió de veure com actuava. Per aquesta raó, quan van ser les eleccions generals, jo no esperava res de bo d’aquest senyor.

En efecte, la primera cosa que va fer va ser el contrari del que deia el seu programa, apujar impostos. L’excusa era que el govern anterior l’havia enganyat amb el dèficit. Excusa molt pobre per un cap de l’oposició, que té l’obligació de conèixer els comptes de l’estat. Però el senyor Rajoy, amb la seva manera de fer, no va formar un govern a l’ombra quan ja sabia que guanyaria les eleccions, al mes de maig, després de les municipals i autonòmiques. No va formar un govern a l’ombra, va preferir no donar noms per evitar lluites internes al PP i desencants als que no haguessin sigut escollits. De manera que, si el creiem, no sabia que l’any 2011 el dèficit seria del 8 % o més.

Però, si rellegim el que deia el PP durant la campanya electoral per les eleccions generals del 20 de novembre, descobrim que ja preveien que el dèficit del 2011 seria del 8,4 %! De manera que el senyor Rajoy és, no diré un mentider, però si que puc pensar que no diu tota la veritat. Sabia que el dèficit del 2011 seria de més del 8 %, sabia que augmentaria els impostos, però no va dir res d’això abans de les eleccions. No m’estranya gens, és la manera de fer que ja tenia quan exercia de polític a Galícia.

I ara, aquest senyor, creient-se investit de la gràcia divina per ser president del govern central, diu que el senyor Mas enganya als catalans... Potser sí que el senyor Mas enganya als catalans (per altra part, prou babaus per deixar-se enganyar fàcilment), però que l’acusi de mentider un senyor que no va dir als espanyols que els augmentaria els impostos, quan ja ho sabia feia temps, no em sembla pas massa creïble. Almenys, em sembla tan poc creïble com el seu interès per l’eix mediterrani: només hem de veure els pressupostos del 2013.

No m’estranya gens que, des de que governa don Mariano, l’economia espanyola vagi cada vegada pitjor.

L’evolució dels preus de l’habitatge

Seguim mirant les dades econòmiques: ara toca mirar com evolucionen els preus de l’habitatge. La causa del boom econòmic... i de la crisi actual.

Els preus de l’habitatge segueixen baixant, segons l’índex IMIE (Índex de Mercats Immobiliaris Espanyols) que publica l’empresa taxadora Timsa des del gener del 2001.

Als darrers 12 mesos, des de l’octubre de 2011 a setembre de 2012, la baixada dels preus ha sigut del 12,1 % i, des del seu valor màxim, que es va situar cap al gener del 2008, la baixada ha sigut del 32,6 %.

Podem veure al gràfic que les corbes de preus ja comencen a tallar la del IPC base 2001, el que vol dir que, a euros constants, els preus de l’habitatge són com els de fa 11 anys.

L’atur del mes d’octubre

Les dades de l’atur a Malgrat del mes d’octubre són, com las de la resta del país, desoladores. Hi ha 94 aturats més que el mes d’octubre de l’any passat.

Menys mal que l’economia va millor, segons diu la ministra de treball, que si no...

Perles sobre el dret a decidir

Al haver plantejat oficialment el dret a decidir del poble català, cada vegada hi ha més atacs contra el procés i, sobretot, contra el president Mas. Aquestes en són algunes dels darrers dies.

Montilla i els referèndums

L’abat Montilla pensa que els referèndums són cosa de les dictadures. Potser li convindria fer una volta par Suïssa, on tot és sotmès a referèndum, fins i tot l’augment de l’IVA (que, per cert, el pobla suís va aprovar). A Suïssa els polítics confien en els ciutadans, cosa que no fan ni el PP ni el PS del senyor Montilla. Si es quedés calladet a casa seva faria menys el ridícul.

La suite de luxe del senyor Mas a Moscou

El diari cavernícola ABC publicava a tota plana una foto de l’hotel on el president Mas es va allotjar a Moscou, tot escandalitzant-se de que el seu cost hagués sigut de 1.600 euros la nit, quan hi ha tanta necessitat. Quan el president del comitè organitzador del fòrum Catalunya – Rússia ha revelat que el cost real va ser de 265 euros, esmorzar per dos inclòs, que és un preu molt raonable, el cavernícola ABC no s’ha desdit, no fos cas que algú tingués una opinió menys dolenta de l’Artur Mas.

Alguns diaris, per tant de denigrar algú, donen notícies mirant els preus oficials dels hotels, oblidant, quan els hi convé i amb tota la mala fe del món, que els hotels fan rebaixes molt considerables quan hi ha reunions de treball o convencions. No es pot dir que es tracti de diaris que contrastin les informacions que donen. Almenys quan no els hi convé.

Floriano i els totalitaris

El senyor Carlos Floriano, vicesecretari d’organització del PP, ha declarat que l’Artur Mas és “radicalment totalitari”. Exactament, va dir que "No hay nadie que se sitúe por encima de la ley, la Constitución y los tribunales que no tenga en su fuero interno a alguien con un pensamiento radicalmente totalitario". Recordem que les paraules del president va ser que “això no ho podrà para ningú, ni tribunals ni constitucions, perquè el que al final s’imposa és la democràcia”.

Deduir que el president, amb aquestes paraules, es situa per sobre de la llei i la Constitució és una forma de paranoia, de la que no només n’està afectat el senyor Floriano. Les lleis i les constitucions canvien, les resolucions dels tribunals també. Aquesta mania de qualificar de totalitari al que pensa diferent és per fer-s’ho mirar.

Carlos Cuesta i Renfe

El tal Carlos Cuesta té una tertúlia que fa que la de Intereconomia sembli per criatures. Diu que és economista, però massa sovint presenta taules amb xifres on la suma està mal feta. L’altre dia acusava a la Generalitat de posar multes a Renfe per poder-les deduir dels 291 milions que la Generalitat deu a l’operador ferroviari. Aprofitava per acusar la Generalitat de malbaratar els diners en coses identitàries i de no pagar els deutes. Ara resulta que qui deu els 291 milions a Renfe és el ministeri de Foment, segons el conveni de traspàs de rodalies a la Generalitat, que es va fer sense cap contraprestació econòmica. No crec que el senyor Cuesta expliqui la posició de la Generalitat a la seva audiència.

Els comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre

L’estat dels comptes de l’Ajuntament al 30 de setembre ve donat pel quadre següent. Com modificacions més importants, hi trobem un augment important de les despeses al capítol 9, passius financers, on hi ha hagut la devolució del préstec destinat a la construcció de l’equipament sociocultural, de 5,9 milions, ja que s’ha arribat al termini de la data convinguda sense que s’hagi fet la despesa corresponent. Aquest augment de despesa té la seva contrapartida al capítol 8 dels ingressos, actius financers, que correspon als diners que l’ajuntament ha pres dels seus comptes de tresoreria per pagar, tant les devolucions de crèdits, com per fer front a un dèficit. Aquest dèficit es pot avaluar, de manera aproximada, fent la resta 8.580.590 – 7.262.044, que dóna un dèficit de l’ordre dels 1,3 milions d’euros.

Ingressos

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a impostos directes i indirectes, taxes i altres ingressos.

Podem veure que, a la partida principal, que és la contribució urbana, ja s’han ingressat 6.256.000 € dels 6.250.000 pressupostats. Però hem d’assenyalar que els drets nets són de 6.898.000 €; un augment molt significatiu, del 10 %, corresponent a l’augment decretat pel govern central sobre les contribucions d’aquest any.

Pel que fa a les contribucions especials, dels 615.100 € pressupostats, 615.000 corresponen a les obres dels carrers Llibertat i Sant Elm, que no es faran aquest any. L’augment de pressupost de 49.639 € correspon a la urbanització de la riera, dels que se n’han ingressat 38.406.

Al quadre següent hi trobem les principals partides corresponents a les transferències corrents.

Hi veiem que la partida principal correspon a la participació en els tributs de l’estat. Els drets nets d’aquesta partida són de 3.137.000 €, de manera que es poden esperar uns ingressos suplementaris de més de 300.000 € a finals d’any. Menys mal, ja que serà difícil ingressar tot el que, segons el pressupost, hauria de transferir la Generalitat.

Ingressos patrimonials: les principals partides són els interessos dels dipòsits bancaris i les concessions de les platges, com es veu al quadre següent.

Les transferències de capital a càrrec de la Generalitat no acaben d’arribar. L’augment del pressupost corresponent al barri del Castell no és segur que tingui l'acord de la Generalitat. En canvi, la Diputació ha subvencionat el centre cívic del barri del Castell i el soterrament de contenidors, com es veu al quadre següent.

Despeses

Pel que fa al personal, és probable que el pressupost no es desviï, amb la previsió de no pagar l’extra de Nadal.

Les despeses de compra de bens i serveis, per ara, són inferiors al 66 % del pressupost inicial, el que és una bona senyal.

S’han pagat 172.000 € d’interessos pels préstecs que té l’ajuntament i s’han amortitzat, al 30 de setembre, 6.677.000 € de préstecs, entre els quals hi ha el préstec pel centre sociocultural, i 94.000 € d’ajudes de caixa de la Diputació..

De les transferències corrents, que sempre és interessant seguir-les, en podem trobar el detall de les més importants al quadre següent.

Al capítol de les inversions, s’ha modificat l’actualització del pressupost, que era, al final del segon trimestre, de 9,7 milions, al treure-hi l’equipament sociocultural, per un valor de 5,9 milions, quedant en 3,8 milions.

Tenint en compte que les obres d’urbanització dels carrers de Llibertat i Sant Elm no es faran aquest any, i que les despeses de la urbanització de la riera no arriben al 50 % del total pressupostat a finals del tercer trimestre, és possible que les inversions de l’any no arribin als 2,5 milions d’euros, quantitat que en bona part anirà al barri del Castell.

El sentit del vot del 25

Queden menys de tres setmanes per les eleccions al Parlament, i el personal espanyolista cada dia està més nerviós. No varen preveure que la crisi econòmica que patim tingués com a conseqüència que bona part de la societat catalana es plantegés si no estaria millor separada d’Espanya que unida a un país que no té cap possibilitat de sortir-ne. I, per això, els seus esforços dialèctics es concentren a avisar-nos dels mals que tindria una Catalunya independent: que no estaria a la Unió Europea, que no seria viable, que no podria pagar les pensions, etc.

Però el que es juga a les properes eleccions no és la independència de Catalunya, sinó el dret del poble català a decidir el seu futur, que no és ben bé el mateix. Quan el poble català tingui aquest dret, si arriba a tenir-lo, vindrà el moment de prendre una decisió. I serà llavors quan s’haurà d’analitzar la viabilitat d’una Catalunya independent.

S’han publicat molts estudis sobre aquesta viabilitat, però, pel que he pogut llegir fins ara, arribo a la conclusió que ningú, en aquest moment, pot dir si una Catalunya independent estaria en millors, iguals, o pitjors condicions que seguint unida a l’estat espanyol. I d’aquí a tres setmanes, és materialment impossible que algú pugui publicar algun estudi més consistent que el que s’ha publicat fins ara.

Si repassem el que proposen els diferents partits sobre el tema del dret a decidir, veiem que el PP i Ciutadans s’hi oposen, el PSC el recolza (però el PSOE, no), que CiU, ERC i ICV hi estan a favor.

Com que estar en contra del dret a decidir és, al menys a Catalunya, impopular, ja que segons les enquestes està recolzat pel 80 % dels catalans, el PP i Ciutadans pretenen desviar l’atenció avançant-se a la segona fase del procés, és a dir, qüestionant la possibilitat de que una Catalunya independent pugui assegurar el benestar dels seus ciutadans.

Per altra part, el PSC proposa un model federal, però aquest model, ni el tenen definit, ni tots hi estan d’acord. Potser d’aquí a uns mesos ho tindran més clar.

Potser faríem bé, al dipositar el nostre vot, de no perdre de vista l’objectiu del proper govern, que és, a més de lluitar contra la crisi, el de treballar per assolir el dret a decidir. Ja tindrem temps de fixar la nostra posició sobre la segona fase del procés, que serà la de decidir on i amb qui volem estar.

Amors que maten

Ara, els dirigents del PP, sense cap sentit del ridícul, afirmen en un vídeo que els agrada Catalunya. Al senyor Xavier Arenas, perquè “he tingut la sort de viure uns anys en aquesta terra i això m'ha fet un gran admirador de Catalunya . En aquesta terra hi ha molts andalusos i això em situa en un afecte molt especial”. Al senyor Esteve Gozález Pons, perquè, sent valencià, “som de la mateixa sang i del mateix sentir perquè tots som espanyols. Tots estem uns al costat dels altres”. Al senyor Carles Floriano, perquè, sent universitari, un catedràtic de la UPF dirigia el seu treball, i perquè ha recorregut Catalunya i admira "les profundes conviccions dels catalans. Nosaltres, tot el Partit Popular, estem compromesos amb aquesta part del cor d'Espanya". No podia faltar la senyora Maria Dolors de Cospedal, que té una “gran vinculació amb aquesta terra”, ja que “té molts amics catalans”, i afirma que “Catalunya és un lloc meravellós per estar, per viure, per contemplar, per gaudir de la natura”. Finalment, el mateix senyor president del govern central, que recorda el seu origen gallec però també que els seus fills han nascut a Catalunya, de manera que Catalunya, assegura, "és la meva terra també". "M'agrada Catalunya, m'agraden la seva gent, el seu caràcter obert, la seva laboriositat. Són emprenedors, fan coses, la gent compleix. M'agrada Catalunya".

Però no solament aquests distingits membres del PP han descobert el seu amor per Catalunya, sinó que també un reguitzell d’alcaldes del PP també. Entre ells l'alcaldessa de Marbella, Ángeles Muñoz, l'alcalde de Salamanca, Alfonso Fernández Mañueco, o l'alcaldessa de Logronyo, Concepció Gamarra. A tots aquests alcaldes els agrada el caràcter "acollidor" i la "tolerància" dels catalans, la seva gastronomia o la seva societat "oberta i cosmopolita".

Tot aquest amor no va impedir que alguns membres destacats del PP recolzessin el boicot als productes catalans de l’any 2006, ni que el PP presentés un recurs contra l’estatut aprovat pel parlament espanyol i pel poble català.

Però no solament això. El que trobo pitjor és que els dirigents del PP hagin acceptat de participar en un vídeo tan ridícul i tan poc convincent. Es deuen pensar que els catalans (i els espanyols) som tontos. I això ho pensen des de sempre. I potser tenen raó, ja que encara hi ha gent que els vota.

En realitat, al PP li agradaria una Catalunya que fos com és ara mateix el País Valencià: un país domesticat. Al vídeo ho demostren clarament.

Les polèmiques de la independència

Anirem comentant algunes de les novetats sobre la independència de Catalunya.


Si Espanya es trenca, abans es trencarà Catalunya

L'expresident del Govern José María Aznar ha advertit a Catalunya que les ànsies sobiranistes estan posant en risc la seva pròpia "integritat". "Espanya no es trencarà. I afegeixo, per als que juguen irresponsablement amb les coses importants, que Espanya només podria trencar-se si Catalunya visqués abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició". "Catalunya no podrà seguir unida si no continua sent espanyola", ha declarat.

Probablement l’expresident confon els seus desitjos amb la realitat.

O entrem a la Unió Europea o ens quedem com estem

En ple debat sobre les conseqüències de la constitució d'un eventual estat català agitat per un PP que el situa automàticament fora de la Unió Europea, el portaveu del govern va deixar clar que no preveuen aquest escenari. En una entrevista a RAC1, Francesc Homs va assenyalar que ha d'estar “sí o sí dins la UE o no pot ser”. Té raó el senyor Homs, si Catalunya queda fora de la Unió Europea, la seva independència sembla inviable.

Els unionistes diuen que un nou estat hauria de demanar la seva entrada a la UE, entrada que s’hauria d’aprovar per unanimitat dels països membres, i Espanya, venen a dir, la vetaria. Els secessionistes afirmen que, quan uns ciutadans són ciutadans europeus, el fet de canviar les fronteres no els pot privar de seguir sent ciutadans europeus. Aquest és un dels punts clau.

Catalunya pot pagar les pensions?

La senyora Sánchez Camacho assegura que l’any 2011, a Catalunya es van pagar 19.500 milions d’euros en pensions, mentre que les cotitzacions corresponents van ser de 18.000 milions. Arriba a la conclusió que una Catalunya independent tindria problemes per pagar les pensions. Les economistes Núria Bosch i Marta Espasa, en una publicació del passat juliol on analitzen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, basant-se en les dades de 2006 a 2009, donen el quadre següent, on es veu que, en efecte, quan les coses venen mal dades, una seguretat social catalana tindria problemes per finançar-se. Vet aquí un assumpte important, que no es pot ventilar amb quatre numerets, i que valdrà la pena d’anar aclarint.

Aquest estudi de les economistes Núria Bosch i Marta Espasa constata que el guany d'un estat català seria de 13.617 milions d'euros de mitjana anual, el 7,1% del PIB. Tornarem a parlar-ne amb més detall, ja que avui mateix, el senyor Àngel de la Fuente, del Instituto de Anàlisis Económico, compara aquest estudi amb el miracle dels pans i dels peixos.

On és el pulmó del món?

Tots sabem (o creiem que sabem) que el pulmó del món es troba a la selva amazònica, on els arbres consumeixen CO2 de l’atmosfera i li tornen oxigen. De manera que la tala d’arbres de la selva amazònica és un desastre ambiental.

El problema, però, és que no és exactament així. La selva amazònica té un flux total entre el carboni de la vegetació i el de l’atmosfera pràcticament nul. Entenem com a flux net del CO2 la respiració i la descomposició de les plantes (que produeixen CO2), menys l’absorció de CO2 mitjançant la fotosíntesi. A aquest flux net cal sumar-hi les emissions de CO2 per cremar combustibles fòssils i la de les emissions de CO2 per incendis per obtenir el flux total.

A la figura següent podem veure els flux de CO2 de la zona tropical de Sud Amèrica des de l’any 2000 fins el 2010, expressats en petagrams de C per any (1 petagram de C = 1.000 milions de tones de C = 3.667 milions de tones de CO2). Color clar, el CO2 produït per cremar combustibles fòssils, en vermell, el CO2 produït pels incendis dels boscos, i en verd el flux net tal com l’hem definit. El balanç anual té molta variabilitat i no és gens important, ja que varia entre -0,38 i + 0,58 petagrams per any, amb una mitjana pel període d’una emissió de 0,17 petagrams per any, o sigui, + 170 milions de tones de C (623 milions de tones de CO2). Els valors negatius representes una absorció total de CO2, mentre que els positius representen una emissió total de CO2.

En canvi, si anem als boscos boreals d’Alaska, Canadà i Rússia, podem observar que el balanç net de la darrera dècada ha sigut sempre negatiu, amb una absorció total anual de entre 0,66 i 1,15 petagrams, amb un valor mitjà de 0,86, o sigui, -860 milions de tones de C per any (3.153 milions de tones de CO2).

De manera que, contràriament al que pensàvem, el pulmó del món es troba a Alaska, Canadà i Rússia.

Per poder comparar aquestes xifres amb les emissions totals de CO2 a l’atmosfera, recordem que, l’any 2011, Espanya va emetre 340 milions de tones de CO2, mentre que el total d’emissions mundials va ser de 34.033 milions de tones.

Dades per les regions boreals
Dades per la regió tropical d’Amèrica del Sud

Malgrat 1962 – Nou director al Motel

La Vanguardia del dimecres 24 d’octubre de 1962, ara fa cinquanta anys, publicava que el Motel havia canviat de director.

Independència i cartera

Seguim amb La Contra de la Vanguardia. Avui li ha tocat el torn al senyor Charlie Jeffery, catedràtic de Ciències Polítiques a Edimburg, ciutat que, com tothom sap, es troba a Escòcia. Naturalment, parla del referèndum per la independència d’Escòcia.

A Escòcia hi ha, diu l’entrevistat, entre un 25 i un 30 % de persones que votaran sí, amb el cor, a favor de la independència. Hi ha un 30 % que votaran, també amb el cor, que no. Queda un 40 % de persones indecises, que no votaran sí o no amb el cor, sinó amb la cartera.

Estic convençut de que a Catalunya passa exactament el mateix. Estan apareixent multitud d’articles als diaris intentant demostrar que, amb la independència, els catalans viuran pitjor, i una multitud que diuen exactament el contrari. I això només és el començament.

Penso que, d’una manera o d’una altra, a Catalunya també hi haurà un referèndum consensuat. I que, com a Escòcia, es decidirà per la cartera. Queda molt per escriure sobre si els catalans viuran millor amb independència que seguint com avui. Queden dos o tres anys per convèncer uns i altres. Per ara, gairebé tot el que he llegit sobre el tema no deixa de ser pura brossa, escrits sense cap ni peus. Veurem si la qualitat dels estudis econòmics millora. Per ara, el que em sembla que ho fa millor és en Sala i Martín.

Retallar en educació tot millorant-la

Molt interessant la Contra d’avui de la Vanguardia, on un expert en economia de l’educació explica que es poden retallar les despeses en educació tot millorant el rendiment dels estudiants. La recepta és senzilla: la qualitat dels professors marca la diferència en la qualitat dels estudiants. De manera que s’ha d’avaluar els professors, fotre al carrer els dolents i contractar-ne de bons, si es vol tenir una bona educació.

Però, diran alguns, els professors són funcionaris, han guanyat una oposició, no se’ls pot acomiadar... I així, amb aquesta premissa totalment idiota, és com hem anat creant un sistema que té el 30 % de fracàs escolar, un sistema que condemna a l’atur la meitat dels joves, en gran mesura perquè són perfectament incapaços de trobar feina o, si no en troben, de crear la seva pròpia empresa.

Si volem salvar l’educació i crear expectatives positives pel país (sigui aquest país Catalunya o Espanya), s’ha de començar per flexibilitzar el mercat dels professors, tant de primària, com de secundària, com de batxillerat, formació professional i universitat, pagant bé els bons i fotent al carrer els dolents. I deixant-nos de tonteries com les de que, per haver aprovat una oposició, tenen la plaça en propietat.

Encara que em temo que aconseguir això encara fan falta més pebrots que per atènyer la independència de Catalunya.

No sé si sortirem alguna vegada d’aquesta crisi. Però sí tinc la impressió que, si no s’arregla el problema educatiu, les possibilitats de sortir-ne són molt minses. De manera que, d’una vegada, hauríem de prendre la decisió de tenir només bons professors.

Un ministre tertulià i un president misteriós

Sembla evident que per escollir un tertulià com a ministre s’ha de ser curt de gambals. I quan s’ha escollit un ministre tertulià, que aquest enraoni com si estigués a una tertúlia, no sorprèn ningú. De manera que el ministre tertulià senyor Wert (qui no el recorda a Intereconomia?) ara vol espanyolitzar les criatures catalanes.

Estic llegint un llibre sobre el període que va del 1939 al 1975, l’època d’en Franco: als anys quaranta també es volia espanyolitzar els separatistes, catalans o bascs. Amb l’agreujant de que el que no es deixés espanyolitzar acabava mort a una cuneta. Esperem que al ministre tertulià no se li ocorri també aquesta idea.

Quan el ministre tertulià enraona, augmenta al nombre d'independentistes.

Però el seu cap, al que The Ecomist anomena Mysterious Mariano, tampoc sap callar. Després de qualificar la manifestació de la Diada de “algarabía” i de “lío”, ara qualifica el dret a decidir del poble català de “disparate colosal”. El misteriós Mariano no ha canviat des de que dirigia uns qualificatius com aquests al pobre Zapatero. Qualificatius que no aportaven cap solució als problemes, però que eren molt celebrats per la bancada conservadora. Com el ministre tertulià, el misteriós primer ministre espanyol, cada vegada que enraona sobre Catalunya, augmenta el nombre d'independentistes.

“Espanyolitzar”, “algarabía”, “lío”, “disparate colosal”, són expressions molt aplaudides a les tertúlies de la caverna. Però no són pròpies de persones que formen part d’un govern. La raó? No només no aporten res a la solució del problema, sinó que contribueixen a que el problema sigui cada cop més complicat de resoldre.

L’article de The Economist acaba així: “Diu la creença popular que el més notori dels gallecs espanyols, el Generalísimo Franco, només veia dos tipus de problemes: els que el temps acabaria arreglant i els que ni tan sols el temps pot resoldre. El Sr Rajoy hauria de rebutjar aquesta manera de pensar. La seva actitud tranquil·la ajudarà a Espanya si serveix per refredar passions, però no si serveix per postergar decisions que cada vegada seran més difícils de prendre”. El problema és que l’actitud tranquil·la del misteriós Mariano ni arregla els problemes ni refreda passions, més aviat al contrari. Com molta gent aparentment tranquils, quan està preocupat i nerviós, tot el que sap fer és dir un exabrupte, sense donar-se compte que aconsegueix exactament el contrari del que pretenia.

Amb personatges com aquests, el futur, ja de per si complicat, encara ho serà més.

Malgrat 1962 – Desbordament de la Tordera i de la riera

Ara fa cinquanta anys, el dia 11 d’octubre del 1962, unes pluges intenses van provocar el desbordament de la Tordera, com queda reflectit a les cròniques de la Vanguardia dels dies 12, 13 i 14 d’octubre. El desbordament de la riera és descrit a la Voz de Malgrat del mes de novembre.

Aquest episodi va passar menys de tres setmanes desprès de la tragèdia de les inundacions del Vallès, el 25 de setembre de 1962, que van causar 815 víctimes, entre morts i desapareguts.

La Vanguardia del divendres 12 d'octubre 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte 13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del dissabte13 d'octubre de 1962

La Vanguardia del diumenge 14 d'octubre de 1962

La Voz de Malgrat del mes de novembre de 1962

El deute públic de la Generalitat

Podem veure com ha evolucionat el deute públic de la Generalitat (sense comptar el de les seves empreses públiques) des de que va començar la bombolla immobiliària, l’any 2007, fins avui.

Entre els anys 1997 i 2002, amb una Generalitat presidida per en Jordi Pujol, el deute es va mantenir més o menys constant, passant de 9.250 a 10.918 milions d’euros. En aquest mateix període, el PIB va augmentar de pressa degut a la bombolla immobiliària, de manera que el deute de la Generalitat, expressat com a percentatge del PIB, va baixar, passant del 9,7 al 7,4 %.

Durant el primer tripartit, del 2003 al 2006, presidit per en Pasqual Margall, el deute va augmentar un 36 % en quatre anys, fins a 14.873 milions d’euros, però, com que el PIB seguia creixent, l’augment del deute en percentatge del PIB va augmentar molt poc, fins al 8,1 %.

Quan es va formar el segon tripartit, amb en José Montilla al front, el deute va augmentar un 40 % durant els dos primers anys, el 2007 i el 2008, mentre seguia la bombolla immobiliària, passant a ser de 20.825 milions. Encara que el PIB seguia creixent, el percentatge va augmentar fins al 10,3 %. Malgrat que els ingressos anaven augmentant, les despeses es feien sense comptar.

El drama va començar quan la bombolla immobiliària va fer figa. Durant els dos darrers anys del segon tripartit, 2009 i 2010, el deute va passar fins a 34.697 milions, un augment del 67 %. Al mateix temps, el PIB disminuïa, de manera que el percentatge de deute sobre el PIB va passar al 16,4 %. Aquest augment brutal del deute va ser degut a que el govern no va veure que els ingressos de l’any 2009, que varen ser molt importants, no eren reals, ja que les transferències del govern central estaven basades en xifres de dos anys abans, quan la bombolla estava al seu punt àlgid.

El segon tripartit no només no va saber guardar els diners del contribuent quan les coses anaven bé, sinó que quan començaven a anar malament, varen seguir gastant com si no passés res. Només hem de veure les despeses no financeres de l’any 2009 per donar-nos-en compte.

Els dos darrers anys de govern de l’Artur Mas, el deute ha seguit augmentant, passant a ser de 43.954 milions a finals del mes de juny, un augment del 27 %. Amb un PIB que es troba a la baixa, el percentatge ha passat a ser del 21,2 %. I tot això malgrat les retallades, retallades que no han servit per disminuir les despeses, almenys les de l’any 2011, com es pot veure al gràfic. El problema és doble: les retallades, es vulgui o no, disminueixen el PIB i, per tant, disminueixen els ingressos, i el deute acumulat genera cada cop més interessos, interessos que augmenten al augmentar l’interès que demanen els que deixen els diners. També hem de considerar els compromisos de despesa a càrrec dels exercicis futurs, que eren de 64.325 milions d’euros a finals del 2009, la última data que ha publicat la Sindicatura de Comptes, despesa que no es pot retallar.

Té solució aquest augment del deute de la Generalitat? Amb els interessos que s’estan pagant actualment, sembla una missió impossible, ja que estem dins d’una espiral infernal. Encara que els dos primers trimestres d’aquest any, el deute creix menys que durant els quatre darrers anys. Però no hi ha res de guanyat.

40 milions gastats en comprar drets d’emissió de CO2

Ho llegim avui al diari: Espanya compra, amb els diners dels contribuents als que s’estan retallant drets i prestacions, 100 milions de tones de CO2 a Polònia per un preu de 40 milions d’euros. Hem de dir que el preu no és car, ja que ara mateix els drets d’emissió es paguen a 7,8 euros /tona, i els certificats de reducció d’emissions a 2,0 euros/tona.

Però el que és una vergonya és que Espanya hagi de pagar a Polònia per comprar-li la possibilitat d’emetre CO2 sense sobrepassar el límit imposat pel tractat de Kioto, quan Polònia, que fa la major part de la seva electricitat cremant carbó (un 90 %, aproximadament), ha emès, l’any 2011, 350 milions de tones de CO2 (i cada any n’emet més), mentre que Espanya “només” n’ha emès 340.

L’explicació d’aquesta cosa inexplicable és que Polònia ha negociat millor el seu tractat particular de Kioto, obtenint molts més drets d’emissió dels que necessitava, mentre que el govern espanyol que va ratificar el tractat de Kioto es va quedar curt, govern encapçalat pel senyor Aznar.

I ja van més de 800 milions d’euros malbaratats pel govern espanyol pagant per poder presumir d’acomplir el tractat de Kioto. Per una economia en fallida com l’espanyola, no està malament. I després es queixen que tenen dèficit públic.

Probablement seria el moment que el govern es plantés i digués, alt i clar, que reduir les emissions de CO2 està molt bé, però pagar a qui contamina més que nosaltres per fer una presentació “comptable” però irreal, per quedar bé, és inadmissible. Però això no ho farà el govern del PP, pel que la única sortida és retallar cada cop més. Retalls que no serveixen ni serviran per res, però que fan bonic quan els membres del govern surten a l'estranger. Igual que fa bonic dir que hem acomplert amb el tractat de Kioto, encara que hàgim emès més CO2 del que ens tocava. Pagant, és clar, amb els nostres impostos.

L’atur del mes de setembre

Com estava previst, cada vegada anem pitjor. La quantitat de persones enregistrades a l’atur continua augmentant, i això sembla que no tindrà fi.

Ens diuen que sense creixement econòmic no hi haurà creació de llocs de treball, però el problema és que, molt probablement, ens estem dirigint cap a un període molt llarg en que no hi haurà creixement econòmic, almenys a països com Espanya, o com Catalunya.

Seria bo que reflexionéssim sobre aquesta realitat.

Mentrestant, a Malgrat hi ha 120 persones més apuntades a l'atur que a finals d’agost , un 7,9 % més, i 79 més que a finals de setembre d’ara fa un any, un 5,1 % més.

Fins on arribarem? Chi lo sà!

Mitt Romney i Espanya

Aquesta nit, el candidat Mitt Romney ha posat els comptes públics espanyols com a exemple del que ell no vol pel seu país. Ha dit que no vol un país en el que les administracions públiques gastin, com fa Espanya, el 42 % del PIB. Aquesta xifra ha estranyat a més d’un.

Podem veure a la següent taula els ingressos, les despeses, el saldo, el PIB i el percentatge de les despeses sobre el PIB dels darrers anys, corresponents als comptes públics d’aquest país. Recordem que els comptes públics corresponen a l’administració central, a les comunitats autònomes, a les corporacions locals i a la seguretat social. El senyor Romney s’ha equivocat: el percentatge no és del 42 % del PIB, sinó una mica més elevat.

El problema que ens podem posar és si un percentatge tan important és assumible per una economia en crisi com l’espanyola. Sobretot quan els comptes públics tenen un dèficit elevat i la balança de pagaments també és deficitària.