La sensibilitat del clima a la concentració del CO2 atmosfèric

Sembla que, amb la crisi econòmica, les preocupacions per les conseqüències del canvi climàtic han perdut importància. Però el canvi climàtic segueix.

El fet és que les emissions de CO2 continuen augmentant, i que la concentració de CO2 a l’atmosfera també. La mitjana de l’any 2012 d’aquesta concentració va ser de 393,8 ppm (parts per milió), mentre que la de l’any 2001 va ser de 391,6. En un any, la concentració de CO2 ha augmentat de 2,2 ppm. Pel que li sembli que això no és gaire, aquest augment equival a 18.500 milions de tones de CO2.

L’any 1959 la concentració mitjana de CO2 a l’atmosfera va ser de 316,0 ppm, el que vol dir que, des de llavors, l’atmosfera té 653.000 milions més de CO2 que l’any 1959, que va ser el primer any del que es tenen mesures fiables.

No es tenen encara les dades de les emissions de CO2 a l’atmosfera de l’any 2012. L’any 2011 varen ser de 33.900 milions de tones, mentre que, segons l’augment de la concentració de CO2 de l’atmosfera, que ve ser de 2,1 ppm, només van anar 17.700 milions de tones a l’atmosfera, un 47 % del total de les emissions. Des de l’any 1990 fins el 2011, han anat a parar a l’atmosfera un 44 % de les emissions de CO2. La resta van ser absorbides pel mar o bé per la biomassa. Veiem que les emissions augmenten any rere any.

El problema del CO2 que va al mar és que augmenta l’acidesa de l’aigua, disminuint la possibilitat pels animals marins de produir carbonat de calci, matèria primera de les closques. Això pot disminuir la vida marina, ja que el plancton, base de tota la cadena alimentària marina, tindrà un desenvolupament més difícil. Però ens limitarem avui al seu efecte sobre la temperatura global.

Les temperatures mitjanes globals estan augmentant, com tothom sap. En el gràfic podem veure les temperatures mitjanes anuals globals des de l’any 1880 fins l’any passat. Del 1880 al 1930, la temperatura es va mantenir relativament constant, en mitjana decadal (de cada deu anys) entre 13,6 i 13,7 ºC. Del 1930 al 1980, la temperatura mitjana decadal es va mantenir entre 13,85 i 13,95 ºC. Després, a cada dècada hi veiem un augment de temperatura, arribant a la dècada 2000-2009 a gairebé 14,5 ºC. Podem dir, doncs, que la temperatura ha augmentat de 0,8 a 0,9 ºC des de els anys 1880-1930 fins ara.

Les autoritats estan tractant de contenir l'escalfament global per sota dels 2 ºC, que és l’augment de temperatura que molts científics consideren com “suportable”. Aquesta xifra és i ha estat molt qüestionada, tant pels que diuen que un augment de 2 ºC serà ja massa per poder mantenir la societat, com pels que diuen que un augment de 2 ºC serà imperceptible. Els uns anuncien desastres climàtics que podran afectar la producció d’aliments, els altres diuen que no passarà res.

La pregunta que ens podem fer és: quan arribarem a aquest augment de 2 ºC, del que ja n’hem consumit de 0,8 a 0,9 ºC?. Dit d’una altre manera, a quina concentració de CO2 la temperatura mitjana global del planeta arribarà a 15,7 ºC? Per això fa falta saber la sensibilitat del clima a la concentració de CO2, problema complicat, ja que l’efecte del CO2 sobre el clima no és directe, sinó que està sotmès a moltes “retroaliemtacions”, tant positives com negatives. Per exemple, un augment de la temperatura augmenta l’evaporació de l’aigua del mar. Però, augmenta la humitat? Perquè es pot augmentar l’evaporació, augmentar la humitat, augmentar els núvols i ploure més. Avui, no se sap quantificar com es formen els núvols ni com es forma la pluja. A més humitat, com que el vapor d’aigua és un gas d’efecte hivernacle, augmenta la temperatura (retroalimentació positiva), però a més núvols baixos, menys radiació solar arriba a la superfície de la terra i baixa la temperatura (retroalimentació negativa).

De manera que els càlculs d’aquesta sensibilitat del clima al CO2 atmosfèric no són ni senzills ni fiables. Segons l’IPCC (grup de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic), si la concentració de CO2 atmosfèric augmenta el doble, la temperatura global augmentarà de 2 a 4,5 ºC, amb una mitjana més probable de 3 ºC. Com que la concentració de CO2 entre els anys 1880 i 1930 s’estima que era d’unes 290 ppm, el dia que la concentració arribi a 580 ppm, ja haurem sobrepassat, i de molt, els 2 graus que semblen el límit suportable. Amb un augment de més de 2 ppm per any, arribarem a aquesta concentració de 580 ppm abans de l’any 2100. Ja serà massa tard, ja que assoliríem els 2 ºC fatídics probablement abans de l’any 2050.

Tot depèn, doncs, de la fiabilitat d’aquests càlculs sobre la sensibilitat del clima a la concentració de CO2.

The Research Council of Norway acaba de publicar una nova i, probablement, millor estimació. "En el nostre projecte hem treballat en descobrir l'efecte global de tots els mecanismes de retroalimentació coneguts", diu el director del projecte Terje Berntsen, que és professor a la universitat del departament d'Oslo de Geociències i investigador sènior del Center for International Climate and Environmental Research (CICERO), situat a Oslo.

"Utilitzem un mètode que ens permet veure tota la Terra com un" laboratori "gegant on la humanitat ha estat duent a terme un experiment col·lectiu a través de les nostres emissions de gasos d'efecte hivernacle i les partícules, la desforestació i altres activitats que afecten el clima".

Per a la seva anàlisi, el professor Berntsen i els seus col·legues han introduït en el seu model tots els factors que contribueixen als forçaments climàtics induïts per l'home des de 1750. A més, van entrar les fluctuacions en el clima causats per factors naturals, com les erupcions volcàniques i l'activitat solar. També van entrar els mesuraments de les temperatures preses en l'aire, a terra, i en els oceans.

Els investigadors van utilitzar un model climàtic simple que repeteix els càlculs milions amb la finalitat de formar una base per a l'anàlisi estadístic. Càlculs molt avançats basats en l'estadística Bayesiana (*) es van dur a terme pels estadístics al Centre de Computació de Noruega.

Quan els investigadors de CICERO i el Centre de Computació de Noruega aplicar el seu model i els seus mètodes estadístics per analitzar les lectures de temperatura de l'aire i de l'oceà per al període que acaba el 2000, van trobar que la sensibilitat del clima a una duplicació de la concentració de CO2 atmosfèric és molt probable que sigui 3,7 °C, que és una mica més grossa que la del pronòstic de l'IPCC.

Però quan els investigadors van entrar en el model les temperatures i altres dades de la dècada 2000-2010 es van sorprendre, ja sensibilitat climàtica es va reduir a 1,9 °C.

Aquest augment de la temperatura només s'assolirà després que s'arribi a un nivell doble de la concentració de CO2 (en comparació amb la del període 1880-1930) i que es mantingui aquest nivell durant un temps prolongat, perquè els oceans retarden l'efecte d’escalfament diverses dècades.

Si aquest nou estudi tingués raó, i la sensibilitat climàtica a un augment del doble de la concentració de CO2 atmosfèric fos “només” de 1,9 ºC, minimitzaria molt la possibilitat d’un canvi climàtic “insuportable” durant el segle XXI. Si no, com que les emissions de CO2 no tenen pas l’aire de disminuir, podem dir que estarem ben fotuts d’aquí a pocs anys.

(*) Els seguidors de l'estadística tradicional només admeten probabilitats basades en experiments repetibles i que tinguin una confirmació empírica mentre que els anomenats estadístics bayesians permeten probabilitats subjectives. El teorema de Bayes pot servir llavors per indicar com hem de modificar les nostres probabilitats subjectives quan rebem informació addicional d'un experiment.

El fracàs de l’AVE

Renfe acaba de publicar un comunicat més aviat autocomplaent amb motiu del cinquè aniversari de la posada en servei de la línea d’AVE entre Barcelona i Madrid. Ens explica que la quantitat de viatgers entre Barcelona i Madrid dels dotze darrers mesos ha sigut de 2,7 milions, precisant que representa un augment del 5,6 % respecte dels dotze mesos precedents.

Però, quan comparem les xifres que dona el comunicat de Renfe dels períodes 20.02.2008 a 19.02.2013 i 20.02.2012 a 19.02.2013, podem veure que el nombre total de passatgers ha disminuït un 5 % els dotze darrers mesos respecte de la mitjana anual dels cinc anys.

Tenint en compte que són necessaris 8 milions de passatgers perquè una línea de 600 km sigui rendible econòmica i socialment, comprovem que la línea més transitada d’Espanya és un veritable fracàs.

La desafecció pels polítics i la llei electoral

Si els polítics són vistos com el tercer problema del país, és que realment ho són. Es que deuen ser més aviat dolents. És bo escoltar l’opinió de gent que ha reflexionat sobre aquest tema, com és ara el senyor Cèsar Molinas, del que ja hem parlat, i del que podem trobar una entrevista que li han fet al País d’ahir. En resumeixo algunes frases.

1 - S’ha de substituir l’actual sistema de llistes tancades i bloquejades per un altre que permeti als ciutadans a candidats concreta que no considerin dignes de la seva confiança.

“El que és veritablement greu són les llistes tancades i bloquejades, perquè generen un procés de selecció de candidats que no té res a veure amb el seu talent i la seva capacitat. El sistema és pervers perquè posa en mans de les cúpules dels partits decidir qui participa i qui no, i a quin lloc. L’important per entrar a la llista és la fidelitat als líders. I el mèrit dels polítics es redueix a la docilitat i a l’obediència per prosperar”

“Observi aquesta seqüència: d'Adolfo Suárez a Felipe González, José María Aznar, Zapatero i per fi Rajoy. O aquesta altra: Tarradellas-Pujol-Maragall-Montilla-Mas. No adverteix que la cosa va cada vegada a pitjor? Els últims han estat els governants més incompetents que hem tingut. Aquí està Mas: es creu que va a arrasar i convoca unes eleccions en les que li donen un sever correctiu. O Rajoy: com pot portar bé les coses del país un polític que no sap què passa amb el tresorer del seu partit? Bé, en aquest punt sembla que aquí ningú sap res: ni si estava en nòmina o no, el que cobrava, en fi. Ens està governant gent que no és la que té la major capacitat, i això depèn dels criteris de selecció”

“Segueixo preferint el sistema majoritari perquè et permet conèixer qui votes. El pots anar a veure, saps on viu, coneixes l'oficina on et pot atendre. Afavoreix una democràcia que es pot tocar més. I a Espanya ens cal un període amb aquestes característiques. Hem de conèixer els que ens representen”

2 - Si els partits més votats s'han vist afavorits pel sistema proporcional, serà difícil que canviïn la Llei Electoral per pròpia iniciativa.

“Em temo que els canvis només es podran aconseguir a través de la mobilització de la societat civil. Es van aconseguir un munt de signatures per frenar els desnonaments. Caldrà aconseguir per proposar una nova llei de partits que els obligui a fer congressos periòdics, a convocar primàries perquè els militants elegeixin els candidats a càrrecs representatius, a sotmetre a auditories externes independents. Més democràcia interna i transparència. Després ja es tocarà, si cal, la Llei Electoral. Però el primer és el primer”

Tindran els polítics catalans la valentia de fer una llei electoral catalana basada en aquestes idees?. Em fa l’efecte que no. Ens haurem de mobilitzar.

Un argument per a una novel·la

Estem en un moment polític que els moderns descriuen com líquid, i que jo descriuria més aviat com llefiscós. Varem patir la mateixa “llefiscositat” al final de la època de Felipe González, on cada dia esmorzàvem amb un nou cas de corrupció, o com al final de la primera restauració, justament abans del cop d’estat del general Primo de Rivera. Tothom acusa tothom, i fins i tot, dins del mateix partit governant, algú podria estar destil·lant indicis per fer caure el president, al que consideren massa tou amb el sentiment català. Aquests períodes líquids, llefiscosos, en els que la realitat és canviant, on ningú sap cap on anem, són bons per fer arguments de novel·les o de pel·lícules.

Un argument podria ser el següent: en un país constitucionalment indissoluble, una de les seves parts reclama el dret a decidir sobre el seu futur. Les forces centralistes es posen en marxa. Res les pararà. Una de les maneres de fer mal al moviment sobiranista és el de tacar l’honor de les persones més representatives dels que demanen el dret de cada poble a decidir. Proven de fer-ho directament amb els interessats, però no els hi surt tant bé com voldrien. De manera que passen a la seva família.

Un dels fills d’un conegut nacionalista havia tingut una amiga més o menys íntima que simpatitzava amb el partit centralista, ja que feia anys havia militat a les joventuts d’aquest partit. Feia dos anys que s’havia concertat una entrevista entre l’antiga amiga del fill del conegut nacionalista i el líder del partit centralista de la zona en conflicte. Es varen trobar en un restaurant cèntric de la ciutat i l’ex amiga es va oferir a treballar pel partit centralista. De què van parlar exactament? La conversa, evidentment, va ser secreta, però algú la va espiar, posant un micròfon dins del gerro de flors que hi havia a la taula. Qui? Misteri, però sembla que va ser gent d’algun altre partit,però mai no es va aclarir. Finalment, es va saber que havien parlat de que el fill del cap nacionalista hauria tingut uns afers poc clars.

Quan els intents de tacar l’honor dels caps secessionistes varen fracassar, l’ex amiga va declarar a un jutjat, que el fill del prebost nacionalista duia diners a l’estranger, a un paradís fiscal, en bitllets de dos-cents i de cinc-cents. Com que era paraula contra paraula, ningú podria demostrar si l’ex deia o no la veritat, a no ser que algun banc del paradís fiscal ho confirmés. Si no es trobava cap altre testimoni, no es demostraria que fos mentida, i sempre quedaria el dubte. Un pla perfecte. De manera que els manaires del partit centralista van donar el seu acord a aquesta declaració, com una arma més per desprestigiar el moviment del dret a decidir.

Però l’ex tenia por. De qui? No ho va dir. El més plausible és que tingués por de les represàlies dels partidaris de consultar el poble, ja que havia acusat el fill d’un dels seus caps de més renom. El partit centralista va cavil·lar. Si aquesta dona te por, potser algun dia dirà que tot és mentida, i que vam ser nosaltres els que li varem proposar d’acusar el seu ex amic. Potser hauríem d’impedir que es pogués desdir.

Un dia la van trobar morta. Les circumstàncies de la seva mort semblaven naturals, i així es va certificar. Però la gent no s’ho va creure i va acusar al partit sobiranista. Els del partit centralista es fregaven les mans.

Tot això podria ser l’argument d’una novel·la. Argument del que hem de dir allò de que “qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat”.

Atur registrat a Malgrat

L'atur registrat a Malgrat, a finals de gener, ha augmentat en 35 persones, arribant a les 1.900. Aquesta xifra és una mica més baixa que la del gener de l'any 2012.

Per edats, hi havia 76 homes de menys de 25 anys, 438 de 25 a 44 anys, i 421 de 45 anys o més, i 67 dones de menys de 25 anys, 459 de 25 a 44 anys i 439 de 45 anys o més.

Per sectors, hi havia 34 aturats de l'agricultura, 201 de la indústria, 282 de la construcció, 1.318 del sector serveis i 65 sense feina anterior. La gran diferència amb el mes d'agost passat es troba en el sector serveis, que regostraven, al moment de més treball turístic, un atur de 955 persones.

Mirant aquestes xifres, res no ens porta a ser optimistes pels mesos a venir.

Malgrat 1913 – La carretera de Blanes

Ara fa cent anys, la comissió de foment de la Diputació encara discutia del projecte de la carretera de Blanes, com ho explicava la Vanguardia del dimecres 7 de febrer del 1913.

En Patufet i la ministra

Es pot dir que les meves primeres lectures van ser les d’En Patufet, aquella revista que es va crear l’any 1904 i va durar fins al 1938. A casa n’hi havia un bon grapat, ordenats i enquadernats. Els dibuixos d’en Junceda i d’en Cornet, els versos de Guillem d’Oloró i les pàgines viscudes de Josep Maria Folch i Torras són una part dels records d’aquell temps. Em feien molta gràcia els acudits de nous rics, ignorants i fatxendes. Més tard vaig entendre que durant la Gran Guerra s’havien guanyat molts diners, i que a Barcelona s’hi havia establert una nova burgesia, la dels nous rics. En Patufet no era només una revista còmica, sinó que la seva sàtira era molt àcida, encara que jo, en aquell temps, no la captés.

Amb aquestes lectures, vaig acabar vacunat per sempre més de les ridícules situacions d’aquesta classe social. Em fan riure, si en veig alguna.

La ministra Mato em sembla un bon exemple d’aquesta espècie. No és, com les noves riques d’En Patufet, grassa i exuberant, sinó que és escanyolida, perquè les modes canvien amb el temps. Les festes d’aniversari de les seves criatures amb confetti a gogó, l’aparició d’un Jaguar al garatge sense que se’n adonés, em recorden, no hi puc fer es, aquells personatges.

La senyora ministra tindrà estudis de Sociologia i de Ciències Polítiques, però la veig com una nova rica, fatxenda, de la que En Patufet, si encara existís, en podria treure molt de suc.

És clar que, amb un president que sembla el cavaller de la trista figura, un ministre d’hisenda que cada vegada que el miro se m’assembla més al mag Tamariz, i un ministre de turisme, indústria i energia que recorda, per la seva cara adusta, en Buster Keaton i que, com ell, trenca tot el que toca, la ministra Mato no desentona gens en un govern que, si no fes plorar, faria riure.

Espanya, medalla de bronze

Segons les dades de l'estudi d'integritat institucional, dades de les ja hem parlat no fa gaire, de l'Europa dels 15 (és a dir de la Unió Europea abans de les últimes ampliacions) som, després de Grècia i Itàlia, els més corruptes. Tenim, per mèrits propis, la medalla de bronze de la corrupció.

La Contra de la Vanguardia del primer de febrer entrevistava a Manuel Villoria, del consell executiu de Transparència Internacional, l'organisme que realitza cada any el citat estudi. Segons aquest senyor, la corrupció política espanyola es troba sobretot a nivell local, “a causa del urbanisme, que ha estat un mitjà de finançament ràpid i flexible de les corporacions locals, però que ha desencadenat uns problemes de corrupció terribles”. A més, diu, “els alcaldes tenen a Espanya un poder que sorprèn a la resta dels alcaldes europeus”. Per exemple, a Espanya, els alcaldes estan en els tribunals de selecció i contractació de funcionaris, i això és una font de nepotisme i clientelisme brutal.

Els diputats espanyols són elegits en llistes tancades, de manera que tenen més incentius per estar al servei de qui els posen en les llistes (la cúpula del partit) que al servei dels ciutadans. S'està produint un model de polítics professionals, que han entrat joves als partits i han crescut en ells. Només fan carrera si es mantenen fidels i submisos. Quan arriben al poder, exigeixen la mateixa lleialtat i submissió. La seva visió del poder és considerar-lo com el seu patrimoni. Com deia César Molinas en el seu cèlebre article del diari el País del 10 del passat setembre (que també hem comentat aquí), els polítics espanyols s'han convertit en una elit extractiva. És a dir, tenen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. Una cosa que recorda molt a la corrupció.

La cúpula dels partits ha molts favors als grans empresaris i als bancs. Les grans empreses han de portar-se bé amb el poder, raó per la qual procedeixen a constants nomenaments de ex polítics pels seus consells d'administració. La societat civil és feble, no pot ser molt crítica si vol tenir accés a contractes públics. Els periodistes independents tenen dificultats per informar sobre assumptes que puguin danyar als propietaris dels diaris, que de vegades són bancs o grans empresaris. I tampoc poden danyar als anunciants, ja que d'ells depèn que el diari pugui sobreviure. Manuel Villoria exemplifica el problema del periodisme espanyol: "Sorprèn que The New York Times publiqui que s'estiguin defraudant a Espanya més de 40.000 milions d'euros, amb nom i cognoms, sobretot de grans famílies i grups determinats, i que res de això es publiqui aquí. Està tot molt controlat".

Tampoc s’ha comentat, que jo sàpiga, un altre article del The New York Times, del 28 de setembre passat en el que es parla de la hipotètica fortuna del rei, que el diari americà estima en 2.200 milions de dòlars, o sigui, uns 1.800 milions d’euros.

El poder judicial també és impotent per lluitar contra la corrupció. Avui dia li és més fàcil progressar a un jutge si fa els ulls grossos a la corrupció que si la combat. L'exemple de la caça i captura del jutge Garzón, el primer que va investigar el cas Gürtel, n'és un exemple.

No podem aspirar a tenir governants perfectes, però si podem aspirar que es perfeccionin els mecanismes, els controls democràtics, perquè els governants mediocres o dolents ens facin el menor dany possible. Però aquests controls difícilment els perfeccionaran els mateixos polítics que es beneficien de la situació actual, almenys fins que milions de persones no sortim al carrer a dir prou. Només així podrem aspirar a no tenir el dubtós honor de tenir la medalla de bronze de la corrupció.

L’índex de producció industrial

Ahir es van publicar, per part del Institut d’estadística d’Espanya, els índex de producció industrial. Aquest índex està calculat amb base de que la producció industrial de l’any 2005 sigui igual a 100.

Veiem que, des de l’any 2007, aquest índex baixa si prenem la totalitat de l’estat espanyol, sent el de l’any passat de 77,0 %. Es a dir, l’any 2012 a l’estat espanyol la indústria va retrocedir, respecte de l’any 2005, un 23 %. Respecte del se màxim, que va ser l’any 2007, el retrocés va ser del 27 %.

A Catalunya va passar més o menys el mateix: la producció industrial de l’any 2005 va ser un 18 % inferior a la del 2005, i del 23 % respecte del màxim, l’any 2007.

Examinant amb més detall el que ha passat a Catalunya, els bens de consum han aguantat relativament be, ja que “només” han perdut un 5 % des de l’any 2005. Els bens d’equipament (maquinàries, material de transport, estructures metàl•liques, etc.) han perdut un 24 %. Els bens intermedis (química, minerals, etc.) s’han enfonsat, perdent un 31 % des del 2005, i l’energia s’ha mantingut bé, ja que el 2012 ha augmentat un 3 % respecte al 2005.

Unes guatlles farcides i el canvi climàtic

L’altre dia vam sortir a dinar fora. Quan ens varen portar la carta, el maître ens va dir que, a més a més de la carta, hi havia guatlles farcides. El meu coneixement de la caça menor, que és la cacera que hi ha al país, és escassíssima, nul·la. Però, pel que he pogut arribar a saber, la guatlla només es pot caçar durant els mesos que no fa fred, ja que quan l’hivern arriba, se’n va cap a Àfrica, buscant la calor.

Això ho sé, o ho creia saber, des de que, ara fa molts anys anava a passar, de tant en tant, uns dies a Santa Coloma, a casa d’un amic que tenia un pare caçador. A l’eixida de la casa hi havia moltes vegades algunes perdius penjades d’uns ganxos que estaven esperant a que la carn se’ls estovés, es passés, procés que en francès en diuen faïsander. Quan començaven a tenir una certa pudor de carn passada, entraven a la cuina. Davant el meu astorament i la cara de fàstic que probablement em va endevinar, el pare del meu amic em va dir que, al ser la carn de la perdiu molt dura i difícil de mastegar, degut a una textura més aviat massa ferma, les perdius s’havien de deixar passar.

Un bon dia, el senyor va arribar, al vespre, amb unes guatlles que acabava de caçar. “Són pel dinar de demà”, va dir. “Que no s’han de deixar passar?”, que li responc. Va moure el cap com dient, quina paciència he de tenir amb aquest ignorant, i em va contestar que no, que la carn de la guatlla era més tova que la de la perdiu i, a més, la guatlla té una capa de grassa sota la pell que, si no es menja aviat, es corre el risc de que es torni agra. A més, em va dir, segurament per evitar alguna altre pregunta digna de la meva ignorància, que les guatlles marxaven a passar l’hivern a Àfrica, de manera que ai algun dia em donaven guatlla durant l’estació freda, no podria ser una guatlla salvatge.

Al restaurant, doncs, segur dels meus coneixements cinegètics, vaig dir al maître que la guatlla que ens oferia devia ser criada en una granja, que no podia provenir de la caça, ja que, quan fa fred, aquestes pobres criatures emigren cap al sud. “Esteu molt equivocat”, em va contestar. “Això era abans. Ara, amb el canvi climàtic, amb l’escalfament global, moltes guatlles no s’adonen que arriba l’hivern i es queden aquí. Vostè comprendrà, va acabar, que si les guatlles fossin de granja les tindríem a la carta”.

De manera que tenim una altre prova convincent que el món s’escalfa, i és que a l’hivern es poden menjar guatlles salvatges. Una altre pilar dels meus escassos coneixements que s’ha enfonsat.

Les guatlles eren molt bones. Farcides amb paté, pit de gallina i un picat de xampinyons. Dada la textura de la carn, és plausible que es tractés d’unes guatlles caçades feia poc temps. Encara que a mi potser m’agradin més guisades amb mongetes seques, les clàssiques pochas con codornices, tal com les he menjat moltes vegades, ja fa anys, quan treballava al prepirineu aragonès. En deien guatlles a la navarresa.

Malgrat 1913 – Escola Fonlladosa per a noies

Mn. Fèlix Paradeda, en el seu llibre Malgrat i sos contorns, al parlar de l’ensenyament particular, informa de les escoles que hi havia a Malgrat quan va escriure el llibre, l’any 1915:

Ademés del que dirigeix actualment D. Celestí Pascual, titolat Academia Malgratensa, situat al carrer del Carme, n’existeixen altres dos bastits per D. Francisco Fonlladosa, a propòsit per donar-s’hi ensenyança.

L’un per a nois, fundat en 1905, funcionà alguns anys subvencionat per dit senyor; l’altre per a noies, s’ha acabat de construir en 1915.

Avui fa cent anys, el 8 de febrer de l’any 1913, el senyor Francesc Fonlladosa va presentar una instància demanant permís per a la instal·lació d’una escola per a noies. Vuit anys abans, el senyor Fonlladosa, el 9 de gener del 1905, havia demanat permís a l’ajuntament per construir un local destinat a escola. A la nova escola per a noies li va posar el nom de Escola Delatreille, nom de la seva esposa, Victorina Delatreille, de nacionalitat francesa.

Nota: la data del 8 de febrer del 1913 és la que figura al llibre Malgrat de Mar, Crònica d’un segle. En canvi, segons la web de les escoles Fonlladosa, la data a la que el senyor Fonlladosa va demanar permís a l’ajuntament per fer una escola de noies va ser el 4 de febrer, quatre dies més aviat.

La família dels òvids

Escrivia el senyor Ortega y Gasset el 15 de novembre de l’any 1930, al seu famós article “El error Berenguer”, publicat al diari El Sol:

El Estado tradicional, es decir, la Monarquía, se ha ido formando un surtido de ideas sobre el modo de ser de los españoles. Piensa, por ejemplo, que moralmente pertenecen a la familia de los óvidos, que en política son gente mansurrona y lanar, que lo aguantan y lo sufren todo sin rechistar, que no tienen sentido de los deberes civiles, que son informales, que a las cuestiones de derecho y, en general, públicas, presentan una epidermis córnea. Como mi única misión en esta vida es decir lo que creo verdad, -y, por supuesto, desdecirme tan pronto como alguien me demuestre que padecía equivocación-, no puedo ocultar que esas ideas sociológicas sobre el español tenidas por su Estado son, en dosis considerable, ciertas.

Ha canviat el poble espanyol des de fa vuitanta anys? Pel que veiem, no gaire. El poble espanyol segueix pertanyent a la família dels òvids, ja que si no fos així, avui el govern del senyor Rajoy ja hauria hagut de plegar. Una economia que no rutlla, un atur indecent, una corrupció rampant, uns ministres que tenen un nivell molt mediocre, un president del govern que no llegeix cap altre diari que no sigui el Marca i que no sap idiomes, una educació arcaica i poc eficaç, uns serveis sanitaris que es troben cada vegada més maltractats, etc. I podríem seguir. El pitjor és que ningú sembla poder donar una sortida a aquesta crisi que vivim, crisi que segons el president del Bundesbank, ha de durar encara deu anys. I no és res d’estrany que sigui així, si pensem que la veritable imatge de la crisi és l’atur i que, encara que l’economia comencés a anar una mica millor l’any que ve o d’aquí a dos anys, l’atur no baixaria d’una manera significativa durant molt de temps.

I a Catalunya? Parlem només de la corrupció. El president acaba de fer una crida per netejar Catalunya de la corrupció. Molt bé, però ja sabia fa temps que hi havia corrupció, i no sembla pas haver fet res. Podria, potser, començar per netejar a casa seva.

Espanya no sembla pas tenir cap sortida. I el poble no es revolta. On és el moviment del 15 M? Els òvids semblen anar-se acostumant a la situació. Veurem el que dura (recordem que, des de que el senyor Ortega y Gasset va escriure l’article en qüestió i el canvi de règim no van passar ni sis mesos). De vegades, els òvids prenen decisions irracionals i s’estimben tots junts.

Catalunya no té una sortida més fàcil que la que té Espanya. Durant els darrers trenta anys hem copiat les estructures i els defectes de l’estat central, les mateixes corrupcions, el mateix augment exponencial del nombre de funcionaris, no hem ni fet una llei electoral adaptada a Catalunya, ens hem endeutat com ximples, i el nostre atur és tant insolent com el de la resta de l’estat. Moltes d’aquestes coses s’haurien pogut fer d’una altre manera. Però el que més em preocupa és que, ara fa quaranta cinc anys, quan vaig acabar els estudis, a gairebé ningú se li venia al pensament fer-se funcionari. Això feia que Catalunya fos diferent i més rica. Ara és al revés, molta gent només té, com horitzó per la seva vida, el delit de esdevenir funcionari.

Amb l’autonomia, potser el pecat més important que s’ha fet pel futur de Catalunya és aquest. Conscient o inconscientment, ens hem anat convertint d’un país de gent emprenedora en un país que aspira al funcionariat, i en aquest aspecte ens hem anat acostant a Espanya. Som cada vegada més òvids. Però recordem el que hem dit abans: en situacions extremes, els òvids poden prendre decisions irracionals. Sobretot si els que estan al càrrec del ramat enraonen molt però no fan res del que diuen.

El nyap de Lloret

No tinc el gust de conèixer el senyor Xavier Crespo, ex alcalde de Lloret i diputat al Parlament de Catalunya. No tinc la menor idea de si ha acceptat diners del senyor Petrov o no. De manera que no sé si hauria o no de dimitir per presumpta corrupció. En canvi, penso que, si el que diu el diari és veritat, hauria de dimitir per ser un ruc o per pensar que els seus electors i el públic en general ho són. Deia el diari d’ahir:

"No vaig rebre cap regal de Petrov", ha reiterat, i sobre el viatge a Rússia, ha aclarit que va ser perquè "volia saber fins a quin punt aquesta empresa tenia capacitat per fer un projecte a Lloret". Crespo ha explicat que Petrov va informar que "l'empresa formava part del grup Gazprom i es dedicava a fer manteniment de gasoductes". Així, "el viatge ho va pagar ell" i "vaig estar un dia a Rússia".

Creu de veritat el senyor Crespo, que suposo parla el rus com jo, que amb un sol i únic dia d’estada a Moscou es podria assabentar de si l’empresa del senyor Petrov era o no capaç de fer un projecte a Lloret o a qualsevol altre lloc del món? Quan arribes a Moscou, et trobes perdut, no entens res. Si no t’acompanya algú, se’t queda un posat de gamarús que espanta. I el senyor Crespo, segurament acompanyat d’alguna persona lligada al senyor Petrov, va ser transportat d’un lloc a un altre, es va entrevistar segurament amb gent que no sabia ni qui eren, i el traductor segurament li va explicar el que convenia als interessos del que pagava el viatge. És impossible, en un país com Rússia, en un sol dia, treure l’aigua clara de les característiques d’una empresa, i això encara que tinguis bons contactes (si tens bons contactes, ja no cal que facis cap viatge).

No sé si el senyor Crespo va fer un o dos viatges a Rússia pagats pel senyor Petrov. Ni m’interessa, ni penso que sigui important. No es compra un alcalde amb un parell de viatges a Rússia (com no es compra un president de la Generalitat valenciana amb mitja dotzena de vestits, encara que siguin cars). Una altre cosa seria que el senyor Crespo s’hagués embutxacat una part dels 270.000 euros que havien d’anar als equips de futbol i de hoquei. Això ho decidirà la justícia. El que m’interessa del cas és que un polític (repeteixo, si el que diu el diari és veritat) sigui tan tonto o pensi que ho són els altres. A un polític d’aquest nivell, jo el convidaria a dir adéu al seu escó de parlamentari.

És clar que el pitjor de tot, és el nyap que la seva "brillant" gestió russa deixa a Lloret, nyap que ja veurem quants anys queda empantanat.

Malgrat 1913 – Excusa del càrrec d’un regidor

La Vanguardia del dijous 30 de gener del 1913, avui fa cent anys, publicava l’excusa del càrrec de regidor de l’ajuntament de Malgrat, formulada pel senyor Ignasi Viladevall i Gibert, farmacèutic, que més tard va ser alcalde durant quatre anys, des del 1 de gener de l’any 1918 fins al 31 de desembre del 1921.

La RAE al servei del nacionalisme espanyol

Llegit avui a La Vanguardia, i escrit per en Màrius Serra:

Quan vaig publicar aquí que la RAE ha modificat la definició de l'entrada referéndum vaig rebre missatges que contenien derivats del substantiu paranoia. L'Acadèmia va introduint canvis de cara a la 23a edició del DRAE, prevista en paper pel 2014. Aquestes esmenes afecten, per ara, 9.984 entrades i es poden consultar a l'edició digital rae.es. Després d'haver comprovat moviments a l'entrada de referéndum, les filòlogues Silvia Senz i Montse Aberte han fet un estudi i han detectat esmenes políticament significatives a les següents entrades: autodeterminación, autogobierno, consulta popular, Estado, Estado de derecho, estado federal, estado de alerta, estado de excepción, estado de guerra, estado de sitio, intervencionismo, parlamento, plebiscito, referéndum, soberanía i soberanía nacional. Senz i Aberte són editores i coautores del llibre de crítica universitària El dardo en la Academia (Melusina), dos volums força silenciats per les elits intel·lectuals que analitzen en profunditat el paper de la RAE com a pal de paller del nacionalisme espanyol.

El joc de les diferències semàntiques seria un mer exercici intel·lectual si no fos que el president de la RAE és membre nat del Consell d'Estat i el DRAE un dels criteris que apliquen els tribunals espanyols quan hi ha divergències d'interpretació sobre un concepte. Per exemple, quan el Consell va interpretar jurídicament el terme referéndum (dictamen 1618/2010) a partir de la seva definició al DRAE per determinar que hi havia base per recórrer al TC la llei de consultes populars per via refrendària del Parlament de Catalunya. Això explica que la nova llei del Parlament serà sobre consultes no refrendàries, i també la trascendència futura dels canvis en la definició de referéndum al DRAE, destinats a impugnar també una consulta no refrendària. Aberte destaca les simptomàtiques redefinicions d'estado de sitio (Situación declarada por el Parlamento cuando se pueda producir un atentado contra la soberanía o independencia del Estado o contra su integridad) i Estado federal (El compuesto por Estados particulares, cuyos poderes territoriales gozan de una autonomía sometida al orden constitucional). L'actual edició limita les causes del primer a "motivos de orden público" i en el segon els Estados van en minúscula (no sobirans) i no s'esmenta cap ordre constitucional. Afirma Aberte que la nova definició transforma l'estat federal en un de confederal (federació d'Estats) i que xoca amb les constitucions d'estats federals com Veneçuela o Mèxic. Amb la nova definició del DRAE ja queda clar que Espanya mai no esdevindrà un Estat federal.

Sabia que el nacionalisme espanyol buscaria sota les pedres tot el que pot fer fracassar la declaració d’autonomia del poble català. Però mai m’hagués imaginat que utilitzessin els doctes membres de la Reial Acadèmia de la Llengua pels seus fins. El que demostra que, contràriament a la sang freda que el govern central, i sobretot el seu president, volen aparentar, en el fons estan cagats de por.

El pressupost municipal de l’any 2013

Al ple del mes de desembre passat, l’equip de govern va presentar els pressupostos següents, que no es varen aprovar:

Veiem que el pressuposto presentat era de 17,2 milions d’euros, mentre que el de l’any 2012 va ser de 17,8 milions. La gran diferència entre els dos pressupostos es troba en el capítol de les inversions: les previstes l’any 2012 eren d'una mica més d'un milió d’euros, mentre que les previstes per l’any 2013 són de 550.000 euros aproximadament. Hem de fer notar, però, que gairebé cada any, el pressupost inicial d’inversions és molt esquifit, i s’augmenta progressivament al llarg de l’any, el que demostra una planificació deficient d’un capítol tant important. En el cas de l’any passat, el milió d’euros inicialment previst es va anar augmentat fins als 3,8 milions.

Pel que hem llegit, i a l’espera que els pressupostos aprovats al ple del mes de gener es facin públics, el pressupost pel 2013 serà de 18,2 milions, és a dir, 1 milió d’euros més que els presentats inicialment. El capítol d’inversions passa de 550.000 euros a 1,45 milions, 900.000 euros més, que es dedicaran a la reforma i rehabilitació del pavelló esportiu vell, amb 900.000 euros previstos, que es finançaran a través de subvencions d’altres administracions. Altres partides d’inversions són rehabilitació d’edificis municipals i de carrers de la localitat.

Quan es publiquin els pressupostos aprovats els mirarem amb més detall.

Mobles vells, a les golfes

El ministre de finances del nou govern japonès, que respon al nom de Taro Aso, ha afirmat que a les persones grans amb malalties que tenen un tractament car, la seguretat social els hauria de facilitar l’adéu definitiu. Aquestes declaracions han impressionat les ànimes càndides. A mi, no. Ja fa molts anys que estic segur que aquest és el futur que ens espera, ja que els costos de la sanitat pública augmenten de manera exponencial, i que una bona part d’aquests costos és degut a la gent gran. I com que cada vegada som més els que passem d’una certa edat, aquesta solució es fa ineluctable.

És més, penso que aquesta només serà una primera fase. Després vindrà la segona, la que dirà que les persones no productives no podran gaudir més que un cert temps de la liberalitat de les pensions de jubilació. De manera que s’haurà de trobar un mètode perquè, elles també, encara que no tinguin massa despeses de sanitat, diguin adéu a aquesta societat. Ja que cada vegada hi ha més jubilats i menys gent jove per pagar les cotitzacions.

Deia la meva àvia que va assistir a un míting a Mataró, on vivia, devia ser els anys 30 del segle passat, que donava un jove republicà i progressista, en el que explicava a l’auditori tot el que la república faria pel bé del poble. Quan va acabar, una senyora gran li va replicar: “Jove, tot el que heu dit està molt bé, però no heu parlat dels vells”. La resposta va ser ràpida: “Senyora, mobles vells a les golfes”. La senyora va començar a plorar com una magdalena, i el míting es va acabar com el rosari de l’aurora.

Ara que, complerts els setanta, i havent gaudit ja de cinc anys de cobrar de l’estat sense fer res, quan el cos comença a fer figa, espero, el més tranquil·lament possible, si pot ser ben assegut, que alguna institució oficial pensi en mi per ajudar-me a pujar a les golfes, que serà una manera elegant de dir adéu.

El gas natural i la competitivitat

El gas natural jugarà i està jugant un paper molt important en l'estratègia energètica, ja ho és com subministrament per a la generació elèctrica dels cicles combinats, cogeneració per a la indústria i amb grans possibilitats d'estendre’s a la cogeneració a altres sectors, a la micro generació i la calefacció de barris sencers .

Segons l'AIE (Agència Americana de l’Energia), el gas natural està a punt d'entrar en una edat d'or, que dependrà fonamentalment de l'explotació reeixida dels vasts recursos mundials de gas no convencionals. Els Estats Units estan en la línia de demostrar que el gas no convencional, en particular el gas d'esquist, es pot explotar massivament i econòmicament. Molts països s'estan alineant per emular aquest èxit. No obstant això, alguns governs no s'atreveixen, o fins i tot s’hi oposen activament, ja que estan responent a les inquietuds socials del mètode de producció, que podria implicar un dany inacceptable ambiental i social.

Sense entrar en els considerants del procediment utilitzat per la seva extracció, el denominat fracking, si ressaltar la divergència econòmica que s'ha creat entre el gas convencional i el gas d’esquist, gas no convencional, via preu, com es pot veure en el quadre següent, que mostra el preu del gas als Estats Units i a Europa. Amb un preu així, Europa (i Catalunya i Espanya) no seran mai competitius.

Si volem reduir l’atur, aquí tenim una via de treball.

Preus en dòlars americans per milió de Btu (British Thermal Unit). 1 MMBtu = 28,26 m3 de gas natural.

La politiqueta interior

Fa pocs dies, la secció de CDC de la ciutat de Barcelona publicava un comunicat acusant al senyor Duran i Lleida de la pèrdua de vots de la coalició CiU a les darreres eleccions. Aquest comunicat, a més de demostrar que els membres de la secció de CDC de la ciutat de Barcelona han fet una anàlisi molt pobra de les causes de la pèrdua de vots de la coalició, com que es va fer dos o tres dies abans de la votació del Parlament sobre la sobirania del poble català, va ser completament inoportú. Com que totes les accions humanes tenen una causa, no hi ha cap dubte que els seus autors buscaven algun efecte al fer el seu comunicat. El problema és que ningú ha aclarit què era el que aquesta gent buscava. De manera que no ens queda cap altre remei que creure que els components de CDC de la ciutat de Barcelona són uns polítics de molt poca volada.

El PSC va votar no a la declaració de sobirania del poble català. I això després de defensar aquest dret al seu programa electoral. Entenc perfectament que no estiguessin d’acord al cent per cent amb el text que es va presentar al Parlament, però, estant d’acord amb el dret a decidir, la posició més coherent hauria sigut abstenir-se. La consigna del partit no va ser seguida per cinc parlamentaris del seu grup, el que ha creat una situació interna al partit que no serà senzill d’arreglar. Per què la consigna va ser votar que no? Diuen que va ser per facilitar l’ascens de la senyora Carme Chacón a la primera secretaria del PSOE. Una política petita, quan es tractava de fer una política grossa.

El PP i Ciutadans, després de votar no a la declaració de sobirania del poble català, com era el seu dret, varen abandonar l’hemicicle sense esperar al resultat de votació. Una falta de respecte al Parlament i, per extensió, al poble que el va votar. Res d’estrany de dos líders que són tertulians habituals d’Intereconomia, una de les televisions de la caverna. Dos líders que, quan comencen a parlar, no paren, pateixen de verborrea compulsiva i, el que és pitjor, no diuen res. Un d’ells, el senyor Albert Rivera, es permet fer mofa dels “no sé quants cents” de presidents de la Generalitat. Una política pueril, de gestos inútils i de molt poca educació.

El dia 15 de novembre de l’any 1918, pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la primera guerra mundial, un jove estudiant de dret de 21 anys escrivia: “Tinc escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als qui la fan, i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions polítiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació política m’exasperen.”

Aquestes paraules tenen avui, 94 anys després, plena actualitat. L’única explicació és que es deu tractar d'un mal de la bèstia i, per tant d’impossible correcció. Pessimisme? Potser, però més aviat es tracta de realisme.

Per cert, el jove estudiant de dret es deia Josep Pla i Casadevall.

L’enquesta de població activa

L’INE acaba de publicar l’enquesta de població activa corresponent al quart trimestre de l’any 2012. L’espectacle és dramàtic. A Catalunya, la quantitat de persones ocupades ha caigut fins a 2,81 milions, quan a mitjans de l’any 2008 n’hi havia 3,55 milions.

 A Catalunya hi ha 885.000 persones aturades, el que representa un 23,9 % de la població activa. Gairebé una persona de cada quatre està aturada.

Si mirem les persones entre 16 i 24 anys, hi ha 149.600 persones aturades, que representen un 52,1 % de la població activa d’aquest tram d’edat. Un jove de cada dos està aturat.

I aquestes xifres continuaran empitjorant durant l'any 2013.

Les temperatures de l'any 2012 segons la NOAA

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha publicat l'anomalia de temperatura de l'any 2012, que és de + 0,573 º C, prenent com a base el període 1901-2000. Es tracta del novè any més càlid des de l'any 1880. Segons aquestes dades, l'any més càlid va ser el 2010, amb una anomalia de + 0,659 º C, seguit de l'any 2005, amb + 0,652 º C i del 1998, en el que l’anomalia va ser de + 0,633 º C.

Al gràfic podem veure que hi ha un escalfament global del planeta que va des de l’any 1970 fins al 2000, aproximadament, però que després sembla aturar-se. Aquesta “aturada” ha generat, i segueix generant, molta polèmica entre els defensors i els detractors del canvi climàtic, ja que la concentració de CO2 de l’atmosfera ha continuat augmentant.

La tendència del 1970 al 2000 va ser d'un augment de temperatura de 0,16 º C per dècada, mentre que la tendència entre 2001 i 2012 ha sigut de - 0,005 º C per dècada, el que suggereix una parada de l'escalfament global. No obstant això, si enquadrem les anomalies anuals per les rectes obtingudes sumant i restant 2 σ (σ = desviació tipus) a la recta de regressió del període 1970-2000, veiem que les anomalies de temperatura dels últims anys s'enquadren perfectament dins de la tendència de les tres dècades anteriors. Estadísticament no podem, per tant, afirmar que l’escalfament global s’hagi aturat.

Dades NOAA

L’índex de percepció de la corrupció

Continuant amb el que dèiem l’altre dia, pot ser interessant donar una ullada a l’índex de percepció de la corrupció de l’any passat. Aquest índex indica el grau de corrupció del sector públic, segons la percepció d’empresaris i analistes de cada país, i ve de 100 (percepció d’absència de corrupció) a 0 (percepció de molt corrupte).

Espanya es situa com el número 30 dels països menys corruptes, amb un índex de 65, però això no és un consol, ja que estem lluny dels països amb els que ens voldríem comparar, com poden ser França (índex = 71), Alemanya (índex = 79) o el Regne Unit (índex = 74). L’únic consol, si és que ho volem considerar així, és que Itàlia és encara més corrupta que nosaltres, amb un índex = 42 (probablement a causa de la màfia).

Tinc la impressió que, amb els nous casos coneguts, l’índex espanyol del 2013 baixarà.

Índex de percepció de la corrupció

Corrupció generalitzada

Ahir era Unió Democràtica, avui és el PP, ens anuncien un nou escàndol de corrupció a Catalunya que es destaparà aviat, hi ha una investigació sobre un fill del president Pujol, els EROs andalusos encara cuegen, etc. Els casos de corrupció es multipliquen d’una manera important, i això en un context en què la gent cada vegada té més problemes per arribar a final de mes, on cada dia hi ha més misèria.

Com es pot explicar tot això? Molt senzill, Espanya (i Catalunya) és un país corrupte des de fa molts anys. I no solament els polítics són corruptes, sinó que la societat sencera ho és. Havent treballat a l’empresa privada, sé el que passa. Que si em compres a mi et regalaré tal o tal cosa, que si et donaré una comissió, que si ens arreglem entre nosaltres podrem obtenir uns contractes a més preu amb l’administració, i així podríem seguir fins a l’infinit. I si una societat és corrupta, no ens ha d'estranyar que hi hagi polítics que també ho siguin.

He passat més de vint anys treballant a França. No hi he vist res d’això. No vull dir que a França no hi hagi corrupció, que n’hi ha, però és molt menys important que la que tenim aquí.

I un país corrupte és un país sense futur. Recordem-ho, ara que hi ha rumors, també, que al futbol hi ha hagut, com a Itàlia (un altre país corrupte) compra de partits.

Estic llegint la història de l’època de la Restauració (recordem que el període de la Restauració va ser el regnat d’Alfons XII i el d’Alfons XIII, fins a la dictadura de Primo de Rivera). Hi trobo, per desgràcia, moltes similituds amb el que passa actualment. Esperem que les coses no acabin tant malament com van acabar llavors.

L’atur a Malgrat

El passat mes de desembre ha disminuït una mica l’atur registrat a Malgrat. No és el primer desembre que passa. Però l’atur mitjà de l’any 2012 ha augmentat un 4,5 % respecte de l’any 2011.

Amb les previsions actuals de l’evolució de l’economia real no sembla pas que l’any 2013 serà millor, pel que fa a l’atur, que el 2012.

Els ingressos públics a Espanya i a la Unió Europea

L'any 2011Espanya va ser un dels països europeus amb menys ingressos públics en percentatge del PIB, segons ha publicat Eurostat, amb un 35,7 %, molt per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea (44,7 %) i dels països de la zona euro (45,4 %)

L'evolució dels ingressos públics espanyols, sempre en percentatge del PIB, ha anat a la baixa, ja que van aconseguir el seu màxim el 2007, amb un 41,1 %, de manera que la dada del 2011 suposa un descens del 5,4 % respecte d'aquest màxim, mentre que en la mitjana dels 27 països de la Unió Europea aquest percentatge s'ha mantingut constant, variant entre el 43,9 i el 45,3 % del PIB entre 2000 i 2011.

Els impostos a la producció i a les importacions van representar, el 2011, un 9,9 % del PIB a Espanya, mentre que en la mitjana de la UE van ser del 13,1 % del PIB, on s’han mantingut relativament constants entre 2000 i 2011, entre el 12,7 i el 13,1 %. A Espanya van baixar considerablement des de la seva màxim del 2006 (12,5 %).

La proporció de gravàmens als ingressos, la riquesa i similars van baixar a Espanya del 13,0 % el 2007 fins al 9,6 % el 2011, mentre que en la mitjana dels 27 països de la UE van arribar al 12,6 % del PIB el 2011, amb una oscil·lació entre el 12,4 i el 13,8 % entre els anys 2000 i 2011.

Les cotitzacions socials van representar el 2011, un 13,2 % a Espanya, on s'han mantingut relativament constants, mentre que en la mitjana dels 27 països de la UE van ser del 13,9 %, també relativament constants entre 2000 i 2011, en què variar del 13,4 al 14,1 %.

Probablement trobarem la clau de tantes retallades que la societat espanyola està patint veient aquests ingressos públics espanyols, molt més petits que els de la UE. Queda per saber si aquests ingressos són tan reduïts a Espanya a causa dels baixos tipus d'imposició o bé són deguts al frau fiscal.

Dades Eurostat

La declaració de sobirania del poble català

Vaig llegir amb atenció el projecte de declaració de sobirania del poble català que el Parlament vol aprovar d’aquí uns dies. Em pensava que aquesta declaració era per afirmar que el poble català era sobirà per decidir sobre la seva relació amb Espanya. Però no, segons el projecte de declaració, també és per “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou estat dins del marc europeu”.

La pregunta que l’observador es fa és la següent: qui té aquesta voluntat de constituir Catalunya en un nou estat dins del marc europeu?. La resposta és clara: un percentatge indeterminat del poble català. Sent aquest percentatge indeterminat, com és que es posa aquest paràgraf en una declaració de sobirania?

Estem en un moment important. La qüestió principal és la d’aconseguir que el poble català tingui el dret de decidir sobre la seva relació amb Espanya. El poble català ha de ser sobirà per decidir si vol continuar formant part d’Espanya o si en vol sortir. Aquest és el repte. Posar la frase que hem comentat és una manera de demostrar que els autors del projecte de declaració de sobirania, que es poden veure a la foto, no han entès res. Per dir-ho d’una altra manera, que no deuen ser massa llestos.

Segueixo pensant que ser independentista i ser intel·ligent no són incompatibles, però amb projectes de declaració com aquests, és raonable que a un li entrin dubtes sobre aquesta qüestió. Acabaran fent bona la tàctica del govern: esperar que aquest independentisme acabi com el rosari de l’aurora, degut a les contradiccions internes que, històricament, ha tingut sempre l’independentisme català.

A no ser que en Jordi Barbeta, al seu article d’avui, tingui raó: “És tan excloent, i l'error estratègic és tan evident, que fins i tot fa pensar malament. Potser hi ha objectius inconfessables. Potser no es veuen amb cor de fer un cim tan difícil i han decidit conformar-se a fer bullir l'olla. És que si no, no s'entén”.

Com evolucionarà l’economia els propers mesos

Un dels indicadors més rellevants per saber com evolucionarà la conjuntura econòmica en els pròxims mesos és l'índex de Carteres de Comandes de les indústries. Aquest índex s'obté mitjançant una enquesta a les indústries, a les que es pregunta si la seva cartera de comandes és elevada, és normal o és feble. L'índex és la diferència entre els percentatges d'estats d'opinió de signe oposat: les Carteres de Comandes recullen la diferència entre el percentatge que diu que és elevada i el percentatge que diu que és feble.

Per exemple, si un 19,5% dels enquestats diuen que la seva cartera de comandes és elevada, un 46,3% diuen que es manté normal i un 34,2% diuen que és feble, l'índex de Carteres de Comandes serà de 19,5-34,2 = -14,7.

Com és lògic, com més negatiu sigui aquest índex, menor serà l'activitat industrial dels propers mesos.

El Ministeri d'Indústria ha publicat l'Enquesta de Conjuntura Industrial de desembre de 2012. Hi podem veure que l'índex general de Carteres de Comandes del mes de desembre és de -40,4, el més baix de tot l'any. Això ens indica que l'economia, en els propers mesos, continuarà a la baixa.

En el gràfic podem veure que la tendència és negativa pràcticament des mesurats de l'any 2011.

Nota: consultant l’Institut Català d’Estadística per veure què passa a Catalunya, trobo que les darreres dades són del 2010, ja que han de modificar la pregunta. Això diu molt poc d’una nació que vol ser independent.

Dades històriques de l'Enquesta de Conjuntura Industrial

El tren de gran velocitat de Barcelona a Figueres

Avui s’ha inaugurat el tren d’alta velocitat que du de Barcelona a Figueres. D’aquí poc temps, podrà entrar a França i anar fins a París. Quina meravella!

Heus aquí el darrer exemple d’una Espanya miserable amb ínfules de nou ric. Qui anirà de Barcelona a París en sis hores? Qui anirà de Barcelona a Figueres? Diuen que seran 3 milions de persones cada any. Ho dubto, però suposem que sigui així. I dic que ho dubto perquè, fins ara, totes les previsions que s’han fet sobre els passatgers del tren de gran velocitat a Espanya s’han revelat exagerats.

El cost de la instal·lació ha sigut de més de 3.700 milions, sense comptar les obres de les estacions de Sants, Girona i Figueres. Si s’inclouen aquestes estacions i altres obres encara no acabades, el cost serà de 4.300 milions. La llargada total de la línea és de 131 km fins a la connexió del túnel internacional. Es a dir, uns 33 milions d’euros per quilòmetre. Una veritable exageració.

I una pèrdua de diners, any rere any. En efecte, si amortitzem 4.300 milions d’euros en 50 anys, al 4 % d’interès (que és un interès molt més baix que el que es paga actualment, que és del 5,5 al 6 %), trobem que cada any s’han d’amortitzar 199 milions. Només per amortitzar el cost de l’obra, cada passatger hauria de pagar 66 euros. El preu del bitllet Barcelona – Figueres Vilafant, amb 53 minuts de trajecte, és de 48 euros si s’agafa un AVE, i de 20 si s’agafa un Avant, sense comptar els descomptes del 20 % si agafem anar i tornar, o els descomptes encara més importants pels viatgers freqüents. La pèrdua és colossal, ja que, a més, s’han de comptar les despeses operatives (electricitat, personal, manteniment, cost dels trens, que no està inclòs en el cost de l’obra, etc). I no diguem res si la quantitat de viatgers és més petita del que s'ha previst.

(Si algun optimista pensa que es podria amortitzar l’obra en 100 anys, sempre al 4 % d’interès, l’amortització anual seria de 175 milions, 58 euros per cada un dels hipotètics 3 milions de passatgers, més les despeses d’explotació).

Per un país on s’està retallant en educació i en sanitat, per un país on els trens de rodalies funcionen malament, la notícia de que uns inconscients han gastat 4.300 milions d’euros per fer un tren de gran velocitat s’hauria de rebre com si ens anunciessin un enterrament. Però som tots tan ignorants que hem celebrat la inauguració com un gran avanç. I després critiquem les inversions d’un tren d’aquest tipus per anar a Galícia o a Astúries...

El que m’ha arribat a l’ànima és l’editorial de la Vanguardia d’avui. Diu, entre altres: “és necessari que França faci els deures que li corresponen, perquè el tren d’alta velocitat ho sigui efectivament, i no només nominalment, en tots els trams que passen pel seu territori”. He trobat la frase d’un patetisme inusual per una editorial d’un diari que considero seriós. França és un país més ric que el nostre per dues raons: primera, crea més riquesa que nosaltres, i segona, no llença els diners a la claveguera com ho fem aquí. A França, abans de construir una línea de tren de gran velocitat (o així era fins ara) esperen que es donin les circumstàncies necessàries perquè la línea sigui rendible. I una línea entre Perpinyà i Montpellier trigarà, em sembla, molts anys a ser-ho. De manera que, si els socialistes actualment al poder a França no canvien el criteri imperant fins ara, l’autor de l’editorial de la Vanguardia val més que agafi una cadira, ja que haurà d’esperar assegut una pila de temps.

El servei domèstic i el sector energètic

El dia dels Sants Innocents el govern central va publicar un Reial Decret Llei amb el títol de Real Decreto-ley 29/2012, de 28 de diciembre, de mejora de gestión y protección social en el Sistema Especial para Empleados de Hogar y otras medidas de carácter económico y social.

Es podia esperar que aquest Decret Llei modifiqués la normativa de les cotitzacions i prestacions del servei domèstic, ja que la normativa actual, que es va crear fa relativament poc temps, no funcionava gens bé, sobretot pels empleats a temps parcial. I així ho fa, almenys als dos primers capítols. Es que és digne de menció és que, al introduir el capítol tercer, hi trobem el següent paràgraf:

"Finalment, en el capítol III s'adopten mesures en el sector elèctric i d'hidrocarburs. Per tal de corregir els desajustos entre els costos del sistema elèctric i els ingressos obtinguts a partir dels preus regulats, al llarg d'aquest any s'han adoptat una sèrie de mesures de caràcter urgent".

És a dir, aprofitant els dia dels Innocents, en un Decret Llei destinat a regular les cotitzacions del servei domèstic, el consell de ministres no ha trobat gens xocant d’introduir-hi mesures pel sector energètic. Les treballadores de la llar han tingut la mala sort que al Reial decret llei 29/2012, de 28 de desembre, de millora de gestió i protecció social en el sistema especial per a Empleats de la Llar i altres mesures de caràcter econòmic i social, s'hi han colat les mesures correctores que han estat necessàries introduir per tapar els forats que havia creat el ja cessat secretari de l'energia i actualment president del CSN, amb rang de ministre i durada del càrrec de sis anys.



En efecte, el secretari d’estat d’energia, del que ja hem parlat que era una persona perfectament incompetent i prescindible, ha estat nomenat president del Consell de Seguretat Nuclear. Deu tenir bones entrades al PP. I ningú li demanarà cap responsabilitat, ni a ell ni al ministre que el va triar. No puc entendre perquè els governs tenen la mania d’anomenar ministres d’indústria a gent incapaç, com ho foren el senyor Montilla i el senyor Clos amb els socialistes, o com ho és ara el senyor Soria amb els populars. Com si la indústria, l’energia i el turisme no tinguessin cap importància.

Però és que, per fer la notícia encara més còmica, sembla que al consell de ministres del dia que es va aprovar el Reial Decret Llei que comentem no es van aprovar aquestes mesures del sector energètic, ja que a la ressenya d’aquest consell de ministres el decret aprovat no incloïa la frase “y otras medidas de carácter económico y social”.

Difícil de trobar més improvisació en un govern que, diuen, es previsible i que presumeix de tenir-ho tot controlat. A no ser que sigui una innocentada.

Els orígens de la bombolla immobiliària

El Partit Popular i el que s’anomena la caverna mediàtica culpen de tots els mals de l'economia espanyola actual als governs socialistes del Sr Rodríguez Zapatero. Aquesta forma de veure la realitat, en la que tot és blanc o tot és negre, ha calat en molts sectors de la societat. No obstant això, les coses, en aquest món, gairebé mai són només blanques o negres. Repassem, una vegada més, la seqüència del que va passar.

Hi va haver un temps en què la vida d'una sucursal d'una caixa consistia a obrir cartilles i dipòsits a termini, alhora que regalava vaixelles als dipositants. També donaven hipoteques, però només pel 80 % del valor de taxació i únicament a clients solvents. Estàvem a mitjans de la dècada dels noranta, i començàvem a recuperar-nos de la crisi econòmica ocasionada per l'esclat de la bombolla immobiliària del Japó i l'augment dels preus del petroli, a causa de la guerra del Golf. En vuit mesos, del setembre del 92 al maig del 93, la pesseta es va devaluar un 20 %. L'economia va tornar a créixer a partir de l'any 1994, però amb una taxa d'atur que no baixava del 22 %. La Seguretat Social tenia problemes per pagar les pensions.

Mentrestant, el preu de l'habitatge va començar a pujar. Els petits constructors van començar a demanar crèdits per a les seves primeres promocions, que van ser un èxit, tant per a ells com per les caixes d'estalvis, que cobraven els interessos i veien com arribaven nous clients que obrien comptes, demanaven hipoteques i targetes de crèdit.

L'any 1996 el Partit Popular va guanyar les eleccions. L'any 1998 va aprovar la llei de liberalització del sòl, pensant que amb més sòl augmentaria la construcció d'habitatges i baixaria el seu preu. Però en aquella època els habitatges es compraven i es construïen no perquè fossin barats, sinó perquè eren cars i, sobretot, perquè havia expectatives que ho fossin encara més en el futur. Així, la llei del sòl va tirar llenya al foc de la bombolla, desencadenant una frenètica activitat requalificadora gràcies a la qual els governants locals veien com s'omplien les arques municipals (quan no les seves pròpies butxaques).

Tot d'una no és que fossis més llest si et compraves un pis, és que eres tonto si no te’n compraves dos. Qui vivia de lloguer es va convertir en un pària. Ningú que fos llest comprava un pis sobre plànol, sinó que en comprava dos i, després, amb la venda d'un es pagava l'altre.

Arribem a l'any 2002. Els promotors havien après el negoci i al principi només venien pocs pisos de la seva promoció (els pitjors) i després anaven col·locant els bons a preus cada vegada més elevats. També en aquest moment els responsables de les caixes es van adonar que el veritable negoci no estava a finançar l'obra, sinó en promoure-la i vendre-la, i van crear les seves pròpies promotores. Els alcaldes dels pobles feien pagar als promotors el cost d'unes festes patronals cada vegada més espectaculars a canvi d'accelerar expedients.

Les caixes d'estalvis van canviar als directors de sucursal prudents per altres més agressius, als quals donaven un bonus per cada nova hipoteca que col·locaven. A la mateixa persona a qui havien denegat per insolvent un préstec de 3.500 euros per a la fiança d'un lloguer, uns mesos després, la mateixa caixa li concedia sense cap problema 200.000 euros d'hipoteca perquè es comprés un pis.

Des de 2002, el Banc d'Espanya havia estat alertant sobre la sobrevaloració de l'habitatge. L'any 2003, aquesta sobrevaloració s'estimava entre un 30 i un 50 %, i l'economista José García-Montalvo escrivia que "és molt probable que el mercat immobiliari espanyol sigui una bomba de rellotgeria esperant a ser detonada". Els polítics del Partit Popular estaven, per tant, informats del que passaria, però, davant les eleccions del 2004, el llavors ministre d'economia, un tal Rodrigo Rato, declarava: "La veritat és que estem assentats en un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I l'important és que és un model durador". No s'havia assabentat de res. Més o menys com a Bankia.

I el PSOE? El seu programa electoral parlava d'apostar "per un nou model de creixement més sòlid que l'actual", i el seu candidat, el Sr Rodríguez Zapatero, afirmava que "com que tenim un model econòmic basat en la construcció i en la hipoteca, les famílies espanyoles estan avui més endeutades que mai en la seva història". Van guanyar les eleccions però tot va seguir igual. L'any 2006, la festa estava en el seu apogeu i l'economia espanyola a la Champions League, segons el nou president del govern. L'any 2008 va venir la crisi dels productes tòxics dels bancs americans, els bancs van desconfiar tots de tots, l'aixeta del crèdit es va tancar, i la bombolla immobiliària espanyola va explotar.

Es podia haver fet alguna cosa per desinflar aquesta bombolla a temps? Hauria estat bastant fàcil si s'hagués comptat amb l'eina adequada: el control dels tipus d'interès. Però Espanya, al entrar a l'euro (per tossuderia del president Aznar, tot i no estar preparada per a això, com ja hem explicat en una altra ocasió, i com desgraciadament s'està demostrant actualment), havia deixat els tipus d'interès en mans del Banc Central Europeu, que durant molt de temps els va mantenir massa baixos per les necessitats de l'economia espanyola, contribuint d'aquesta manera a alimentar la bombolla.

Qui va posar les bases de la crisi va ser el govern del PP, i qui va treure la principal eina per poder controlar, també. El govern del PSOE va seguir amb la mateixa política, tot i haver diagnosticat, quan estava a l'oposició, que era una política suïcida. Com Rato el 2004, Zapatero no va saber o no es va voler assabentar de res.

Les coses no són totalment blanques ni totalment negres, sinó que la varietat de grisos és infinita. Només si aprenem aquesta lliçó podrem, potser, sortir del pou.

El cost de l'estat del benestar

Fa unes setmanes dèiem que Eurostat, l'organisme estadístic europeu, havia publicat a principis de desembre les despeses que cada estat europeu va dedicar l'any 2010 a la protecció social. Espanya va gastar 269,9 milers de milions d'euros, el que equival a 5.858 euros per habitant. Aprofundirem una mica sobre aquest tema, aprofitant que és dia de Reis i que, a la mitja part, el Barça està guanyant a l’Espanyol per 4 a 0.

Aquestes despeses corresponen a les prestacions de tots els organismes públics (estat central, autonomies, ens locals i seguretat social) i es divideixen en els següents capítols (entre parèntesi, els milers de milions d'euros de cada un d'ells): malaltia i atenció sanitària (77,3), invalidesa (19,2), vellesa (90,3), supervivència, és a dir, viduïtat i orfandat (24,0), família i fills (16,2), atur (38,0) , habitatge (2,4), i exclusió social (2,5).

Aquestes prestacions, al llarg dels últims anys, han experimentat un augment considerable. En efecte, l'any 2000 van ser de 126,0 milers de milions d'euros, cinc anys després, el 2005, van ser de 187,1, i l'any 2009 van arribar als 264,9 milers de milions. Des del 2000 fins a l'any 2009 han crescut aproximadament un 9 % per any, molt per sobre de la inflació. Entre 2009 i 2010 aquest creixement s'ha moderat, i només ha estat del 2 %.

Per completar el cost de l'estat del benestar, cal afegir a aquestes despeses de protecció social les despeses de l'educació pública, que van ser, a Espanya, de 52,7 milers de milions d'euros l'any 2010, el que dóna un total de 322,6 milers de milions d'euros. Aquest va ser el cost de l'estat del benestar en l'any 2010.

Si comparem aquest cost de l'estat del benestar amb els ingressos de totes les administracions públiques, incloses les cotitzacions a la seguretat social, que el 2010 van ser de 384,0 milers de milions d'euros, veiem que l'estat del benestar representa el 84 % de tots aquests ingressos, quedant 61,4 milers de milions per totes les altres despeses de l'estat, les autonomies i els ens locals. És evident que aquestes administracions no poden funcionar amb aquests diners

En canvi, l'any 2007, en plena expansió del boom econòmic, els ingressos de les administracions públiques van ser de 433,2 milers de milions, mentre que el cost de l'estat del benestar va ser de 264,4 (217,9 de prestacions socials i 46,5 d'educació), de manera que van quedar 168,8 milers de milions per a la resta de despeses de les administracions públiques, 2,7 vegades més que el 2010! Teníem aleshores un escenari completament diferent: hi havia diners a cabassos, tot semblava xauxa, teníem una economia de Champions League.

Al haver baixat els ingressos i haver augmentat el cost de l'estat del benestar, s'arriba a la conclusió que no és possible finançar-lo, de manera que les retallades són ineludibles. Les retallades són l'única recepta, mentre la ciutadania s'empobreix, els joves perden l'esperança, les classes mitjanes es redueixen i els pensionistes són vistos com una càrrega. Si més no, aquesta és la doctrina oficial, a l'espera que arribi una hipotètica millora de l'economia, Déu sap quan.

Però si ens comparem amb els països del nostre entorn, podem veure que les despeses de protecció social espanyoles són més aviat modestes, ja que tant França com Alemanya, Itàlia i el Regne Unit tenen una despesa per habitant molt superior a l'espanyol.

La paradoxa és que, mentre Espanya té un estat del benestar molt modest respecte al d'altres països del nostre entorn, aquests poden enfrontar-s'hi i nosaltres no. Una de les respostes és que Espanya és un país on la picaresca és l'esport nacional des de fa molt temps: no oblidem que les novel•les picaresques ja existien al segle XVII. El frau fiscal a Espanya és de més del 20%, mentre que el dels països situats al nord d'Espanya és menor del 13%, cosa que fa que els ingressos de les administracions públiques espanyoles es vegin molt minvats. Amb una economia submergida del mateix ordre que la dels nostres veïns del nord, les administracions públiques podrien ingressar, com a mínim, 30.000 milions d'euros més a l'any. Això faria que les retallades a l’estat del benestar podrien ser molt menors (encara que sí caldria fer el necessari perquè la despesa social no augmentés al ritme dels últims anys).

L’altre dia, en un article publicat a La Vanguardia, l’economista Xavier Sala i Martin deia que el frau fiscal venia, principalment, dels petits fraus dels que no paguen l’IVA de l’electricista, les cotitzacions de les treballadores domèstiques, que paguen part de les seves compres immobiliàries amb diner negre per pagar menys impostos, etc. En canvi, els inspectors d’hisenda pensen al revés: diuen que aquests petits fraus, encara que molt nombrosos, “només” són responsables del 10 al 20 % del frau total. La resta vindria de les grans empreses. Veiem el que deia el diari El País el 29 d’octubre del 2012:

El 2007, previ a l'esclat de la crisi, les empreses van obtenir, segons la Central de Balanços del Banc d'Espanya, beneficis rècords. Van augmentar un 14,9% respecte a l'any anterior. Fins i tot en el primer trimestre del 2008 (ja instal·lada la crisi) els resultats de les empreses no financeres van pujar un 8 %, mentre que les financeres els van disminuir, per primera vegada, en un 1,5 %. Amb aquestes dades a la mà, Hisenda esperava una recaptació en l'impost de societats superior a la del 2006 o, com a mínim, similar. Però no va ser així: l'impost sobre societats experimentar una brusca caiguda del 18 %.

Són dades que van fer públics els inspectors d'Hisenda ja al setembre de 2008. L'única explicació possible a aquest fort descens en la recaptació, van assegurar, era l'increment del frau fiscal.

En només dos anys, 2008 i 2009, l'impost de societats i l'IVA van caure més de 46.000 milions d'euros. L'IVA es va recuperar, però l'impost de societats no, segons ha assegurat aquesta mateixa setmana Francisco de la Torre, secretari de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda (IHE).

La primera explicació que se sol donar a l'espectacular caiguda en la recaptació fiscal, insisteix De la Torre, és que resulta inevitable perquè a Espanya s'han destruït milions de llocs de treball i perquè la part de l'economia submergida ha augmentat. Però això no explicaria els fets el 2008. A més, la destrucció d'ocupació no disminueix els ingressos empresarials, sinó els de l'IRPF i les cotitzacions socials.

En definitiva, a Espanya, el frau fiscal ha augmentat i es concentra, segons els experts, en grans grups empresarials, empreses transnacionals i en grans fortunes personals. Les professions liberals o de serveis, en què tan sovint es centra la desconfiança dels ciutadans, són responsables d'entre un 20 % i un 10 % aproximat d'aquest frau, el que no és poc, però que resulta menys rellevant.

Per què els governs successius no s’han preocupat suficientment del frau fiscal? Cadascú pot imaginar la resposta.

I ara resulta que el senyor president del govern també s'apunta als petits defraudadors, ja que sembla que cobra dietes de diputat quan té casa de franc a la Moncloa. Almenys així ho diu la denúncia presentada fa pocs dies. I també sembla que uns quants ministres l'acompanyen en aquestes miserables actuacions. Com voleu que aquesta gent s'ocupin del frau fiscal?

Informe dels inspectors d’Hisenda del setembre del 2008