La moda ràpida

 

El client d'una botiga de roba, amb dos polos nous a les mans, demana a un venedor quin dels dos li aconsella comprar.

“En confiança?” – li respon el venedor – “Cap dels dos”.

L'escena apareix en un dels anuncis d'una controvertida campanya oficial del Govern francès per reduir el consum... en ple “black friday”. La iniciativa correspon a l'Agència del Medi Ambient i Control de l'Energia, que depèn del Ministeri de la Transició Ecològica, que intenta combatre el malbaratament consumista per reduir la producció de residus.

 Com es podia esperar, aquest anunci ha causat un gran malestar entre els comerciants francesos, particularment al sector del prêt-à-porter, que no viu un dels seus millors moments.

(Fins aquí, un article de La Vanguardia d’avui)

 

Tot i això, si una cosa és molt clara és que la moda ràpida, que podem definir com el subministrament constant de nous estils a preus molt baixos, no només ha disparat la quantitat de roba que es produeix, sinó també la que es llença. Un dels factors que ha contribuït a aquesta reducció de costos és l'augment de l'ús de materials sintètics a la indústria tèxtil, com ara el polièster, molt més barats que els naturals, però també més difícils de reciclar i, per tant, més contaminants.

Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L'any 2000 ja se'n va igualar el seu consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques. Actualment es produeixen uns 109 milions de tones anuals de material tèxtil, de les quals 32 milions procedeixen de plantes, com ara el cotó; 7 milions de fonts animals, com la llana, i 2 milions de fibres cel·lulòsiques. S'emporten el palmell les fibres sintètiques, obtingudes a partir del petroli, que suposen un 68% del total fabricat. D'aquestes, el polièster n'és la més utilitzada, amb 57 milions de tones.

El cost de la roba als països de la Unió Europea ha disminuït del 30% de la despesa domèstica a la dècada dels 50 fins a un 5% actualment. Aquesta disminució de preus ha contribuït a fer que els consumidors comprin un 60% més de roba que fa 15 anys. S'estima que cada ciutadà de la Unió Europea llença de mitjana 15 kg de productes tèxtils a l'any i conserva la roba la meitat del temps que abans. Moltes d'aquestes deixalles de roba utilitzades s'envien a països pobres.

Cada setmana, Ghana rep 15 milions de peces de moda ràpida de segona mà, enviades des d'Europa, els Estats Units i Austràlia, i al voltant del 40% no es pot vendre a causa de la seva mala qualitat, i acaba en abocadors, en rius o incinerades a l'aire lliure, contaminant l'aire i l'aigua. Al cremar materials sintètics, es contamina l'aire amb gasos molt perjudicials per a la salut.

El 24 d'octubre passat, el programa Enviat Especial, de la Sexta, va emetre un reportatge impactant sobre aquest assumpte, centrat en els problemes mediambientals que la roba usada està creant en aquest país del Golf de Guinea. Les imatges eren veritablement impressionants.

El problema de la contaminació dels productes tèxtils encara s'agreuja més en el cas de les fibres sintètiques perquè es fragmenten en trossos molt petits. S'estima que 500.000 tones de microfibres acaben a mars, oceans i rius cada any, i una bona part arriba a la cadena alimentària. Són ingerits per la fauna marina, que els confonen amb el plàncton, i s'acumulen als seus teixits i òrgans al llarg de la seva vida, cosa que els provoca toxicitat crònica. Se'ls mengen els peixos i nosaltres ens mengem als peixos i, per tant, ingerim tots aquests microplàstics acumulats. Aquestes microfibres es desprenen en rentar la roba a la rentadora (s'estima que cada cop que posem una rentadora es generen prop de 2.000 fibres de plàstics) i també en assecar-la a l'assecadora. S'han trobat microplàstics en excrements humans, a la llet materna, fins i tot a la placenta. Hi estem exposats fins i tot abans de néixer!

No estem destruint el planeta amb les nostres deixalles, sinó que el que estem fent és destruir les condicions mediambientals que fan que el planeta sigui habitable per a la nostra espècie, és a dir, ens estem destruint a nosaltres mateixos. Aquest apogeu descontrolat de la moda ràpida és un dels factors contaminants que contribueixen a la nostra pròpia autodestrucció, i no és el menor. Convindria valorar-ho cada cop que comprem roba que no necessitem.

Un altre cop d’Estat?

El dissabte Sant de l’any 1977 es legalitzava el partit comunista. El dilluns següent, a la Hoja del Lunes, el senyor Fraga Iribarne escrivia: “La legalización del partido comunista es un verdadero golpe de Estado, que ha transformado la reforma en ruptura y que ha quebrado a la vez la legalidad y la legitimidad”. I no va dir que era anticonsticional perquè encara no teníem Constitució… 

D’això fa ara 46 anys i, amb aquesta perspectiva, podem assegurar que la mesura va tenir uns resultats molt positius, i que, de cop d’Estat, res de res.

Avui dia el Partit Popular segueix repetint la mateixa cançó perquè els socialistes pacten amb els independentistes i presenten un projecte de llei d’amnistia. No sé perquè em sembla que el Partit Popular té el rellotge aturat. Que això ho diguin els de Vox, hereus directes del règim que vam tenir del 1939 al 1975, em sembla lògic, però que ho digui un partit que ha governat i que pensa algun dia tornar-ho a fer… Potser haurien de posar el rellotge a l’hora i modernitzar-se, encara que només fos una mica.

Amb tanta retòrica catastrofista potser passi com amb el llop i el pastor, que de tant repetir que venia el llop, quan va venir de veritat, ningú l’hi va fer cas.

El Consell de la República ha votat

Sí, ja sé que no és una notícia important, però m’ha impactat. El denominat Consell de la República ha votat sobre si s’havia de recolzar o no la investidura del govern espanyol, i el resultat ha estat clarament que no. L’inconvenient és que només ha votat el 4% d’aquest collectiu. 

Es de suposar que aquest Consell està format per gent independentista, podríem dir que per gent independentista molt motivada. Per tant per gent molt interessada en la cosa política. I resulta que només ha votat el 4%. A on 96% el tema els ha semblat intrascendent. 

Si aquest és el grau d’interès dels independentistes en un tema que té, em sembla mi, la seva importància, penso que tinc el dret de preguntar-me quin serà el grau d’interès de la població en general sobre la independència. I la conclusió que en trec és que la població té molt poc interès per aquestes qüestions. El que equival a dir que la gent està més interessada en les coses de menjar que en les polítiques independentistes.

Seria bo que els responsables polítics en prenguessin nota.

Lo any de la fam

A Barcelona es tenen dades meteorològiques fiables des de la meitat del segle XVIII, el que permet de seguir l’evolució climàtica durant gairebé dos segles i mig. Aquestes dades les va iniciar el 1786 el Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol.

Si agafem la sèrie cronològica de les precipitacions a la ciutat de Barcelona, hi veiem que, des del 1812 al 1824 hi va haver la sequera més important que hagi patit la ciutat des de que es tenen dades fiables. L’any més sec es troba al mig d’aquest període, amb una precipitació de només 216 mm anuals, quan la mitjana anual és de 590. Es tracta de l’any 1817.

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit de pluja més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1^er de gener i el 30 d'abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 15 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut (la mitjana d’aquest període és de 220mm)

Sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les sèquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. El preu dels aliments va augmentar per la falta d'oferta.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia. Però malgrat totes les pregàries, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se. Va ser “lo any de la fam”.

Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... Encara que avui, amb molts més mitjans de transport, les conseqüències, almenys les alimentàries, difícilment ens conduiria a un altre any de la fam, semblant al de fa 206 anys. Però ens podria conduir a un empobriment general i a una situació sanitària molt precària.

Perquè, atenció, l’any 2021, a Barcelona, van caure només 328 mm, i l’any passat, 308. Dos anys amb poc més de la meitat de la pluja habitual...

Intel·ligència artificial

Tant ens han alabat el chat GPT 4, que diuen que et redacta articles cobre qualsevol tema amb tot el rigor amb el que tenen els bons periodistes, que li he demanat un article sobre la pilona de Malgrat. Aquest és el resultat:

“La pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió situada a la localitat de Malgrat de Mar, a la província de Barcelona, ​​Espanya. Es tracta d´una estructura de ferro d´uns 50 metres d´alçada, que forma part de la xarxa de transport d´energia elèctrica d’alta tensió a la zona.

La pilona de Malgrat és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió, ja que permet el transport de l'energia generada a centrals elèctriques cap a les zones de consum. A més, forma part d'una xarxa de torres d'alta tensió que s'estén per tot el territori espanyol, permetent l'intercanvi d'energia entre diferents regions i països.

Al llarg dels anys, la pilona de Malgrat ha estat objecte de diverses controvèrsies i protestes per part d'alguns residents i grups ecologistes, que argumenten que les torres d'alta tensió poden afectar negativament la salut de les persones i el medi ambient. Tot i això, els organismes reguladors i els estudis científics han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient, sempre que es respectin les normes i regulacions de seguretat.

En resum, la pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió que forma part de la xarxa de transport d'energia elèctrica a la zona, i és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió i per a l'intercanvi d'energia a nivell nacional i internacional. Tot i que ha estat objecte de controvèrsies al passat, els organismes reguladors han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient.”

Si aquest és el nivell de la millor intel·ligència artificial del moment no ens hem de preocupar massa.

28 de juliol

El 28 de juliol de 2023 és una data important, per assenyalar al calendari, perquè estarem en el que els anglosaxons anomenen Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Què vol dir això?

El 28 de juliol serà el dia en què la humanitat haurà consumit els recursos biològics que produeix el planeta durant tot l'any, cosa que significa que durant els 156 dies de l'any restants consumirem el que podríem anomenar capital natural del planeta. I ja se sap que quan es consumeix capital, o es va a la ruïna o s’ha de demanar un préstec. El problema és que no tenim res més que un planeta, i és impossible demanar un préstec a ningú.

 

Dit d’una altre manera, es necessitarien 1,75 terres per satisfer les necessitats de la població mundial de manera sostenible. Sent cínics, podríem dir que tenim la sort que gran part de la humanitat viu molt malament, ja que si tots els habitants del planeta consumissin com un americà, necessitaríem 5,1 terres, si consumissin com un francès necessitaríem 2,9 terres, i si ho féssim com un espanyol, 2,1 planetes. D'altra banda, si consumíssim el mateix que un iemenita, només caldria 0,3 terres.

El dia de la sobrecapacitat de la Terra es calcula des del 1971. El càlcul es fa dividint la capacitat de recursos que el planeta pot generar durant un any (la anomenada biocapacitat) per la demanda anual de la humanitat. Des de 1971, aquesta data fatídica ha avançat pràcticament cada any: el 31 de desembre de 1971, el que vol dir que fa uns 50 anys el consum de la humanitat corresponia al que produeix el planeta. És curiós veure que l’any 2020 aquesta data es va retardar el 22 d’agost, més de tres setmanes més tard que l’any anterior, a causa del menor consum induït perquè estàvem tancats a casa a causa del coronavirus.

 

Una de les causes d’aquest problema que, si no es corregeix, conduirà a la desaparició de la civilització tal com la coneixem, és l’augment de la població. L’any 1950, la Terra tenia 2.500 milions d’habitants. El 1980, el nombre d’habitants havia augmentat fins a 4.500 milions, l’any 2000 havia superat els 6.000 milions, i durant l’any 2023 arribarem segurament als 8.000 milions.

 

Amb una població com la de l'any 1950 i un consum mundial com el de França avui dia, els recursos anuals del planeta serien suficients per assegurar la vida dels seus habitants.

 

Conclusions? Cadascú és lliure de treure les seves, però de que no hi ha cap dubte es que, si seguim així, no arribarem pas gaire lluny.

Les temperatures globals de l’any 2022

Segons les dades acabades de publicar per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), l’any 2022 ha estat el sisè any més càlid globalment, amb una anomalia de +0,86°C sobre la mitjana de les temperatures globals del segle XXI (del 1901 al 2000). La tendència de l’augment de la temperatura es de +0,175°C per dècada, si comptem des de l’any 1970.

Hem de ressaltar que els darrers 8 anys han sigut els més càlids des de que es tenen registres fiables, és a dir, de de l’any 1880.

L’anomalia de temperatura de l’hemisferi nord ha estat de +1,10°C, mentre que la del hemisferi sud ha sigut molt més baixa, de +0,61°C. Això és degut al fet que l’hemisferi sud té molta més superfície marina que l’hemisferi nord, i que a la temperatura sobre els oceans, degut a la inèrcia tèrmica del mar, li costa més d’escalfar-se (i de refredar-se) que la temperatura sobre els continents.

De fet, podem veure al gràfic que, en èpoques fredes, la temperatura sobre els oceans era més càlida que sobre els continents, mentre que ara, que travessem una època d’escalfament, és al revés.

Finalment, l’anomalia tèrmica registrada al continent europeu ha sigut de +1,92°C, notablement superior a la de la mitjana. Al continent europeu l’any 2022 ha esta el segon any més càlid des de que es tenen registres fiables.

Algú podrà dir que les temperatures dels anys 2021 i 2011, tot i ser elevades, semblen retrocedir respecte dels anys immediatament anteriors. Això pot ser degut al fenomen de la Niña, bastant fort aquests darrers temps, i que té una tendència a refredar la temperatura global. Aquest fenomen probablement s’acabarà d’aquí dos a tres mesos, el que fa pensar que l’any 2023 serà més càlid que el 2022.