dissabte, de novembre 19, 2022

Un estiu molt calorós

Que aquest estiu ha fet calor, és un fet que tots hem, més o menys, sofert. Però sempre és bo posar-hi xifres. Segons el servei de Canvi Climàtic de Copernicus, una agència de la Comissió Europea, aquest passat estiu ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Els mesuraments de Copernicus es remunten a la dècada dels cinquanta del segle passat, però hi ha sèries de dades que permeten retrotreure's al 1880. I a tota la sèrie no hi ha un estiu tan càlid. La temperatura mitjana a Europa va ser d'uns 1,34 ºC per sobre de mitjana del període comprès entre el 1991 i el 2020.

 


Però que el del 2022 hagi estat l'estiu més càlid de la sèrie històrica no és una excepció, sinó que forma part d'una tendència: l'anterior estiu climatològic amb les temperatures mitjanes més altes va ser el del 2021. Aquest any ha estat gairebé 0,4 graus més alt que l'anterior. Els següents més càlids van ser els del 2010 i 2018.

A més, segons ha ressaltat Copernicus, que cada mes realitza butlletins de seguiment de la temperatura de l'aire superficial, coberta de gel marí i variables hidrològiques, també ha estat un estiu extremadament sec a moltes parts del continent. El mes d'agost de 2022 va ser "molt més sec que la mitjana a gran part d'Europa occidental i parts d'Europa oriental".

dissabte, de novembre 12, 2022

No anem bé

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està clar que no anem bé, ja que les previsions de les emissions de CO2 per l’any 2022 han tornat a augmentar. Segons Global Carbon Budget, les emissions totals de CO2 previstes per aquest any són de 40.600 milions de tones, pràcticament el mateix nivell que les de l’any 2020, que, per ara té el rècord amb 40.900 milions de tones. Com a comparació, durant la dècada 2001-2010 les emissions van ser de 34.200 milions de tones de CO2 anuals.

La major part d’aquestes emissions (un 92 %) són degudes a la combustió de combustibles fòssils. La resta és deguda al canvi d’ús de la terra (per exemple, urbanitzar zones verdes que abans contribuïen a absorbir part del CO2 atmosfèric) i a la carbonatació que es produeix a la indústria del ciment.


Hem de notar que l’any 2020 hi va haver una disminució de les emissions deguda a la baixa d’activitat econòmica provocada per la pandèmia, i que l’any 2010 també n’hi va haver una altre degut a la crisi econòmica. 



Pel que fa a les emissions per càpita, hi ha hagut una disminució els darrers anys, en que han passat de 4,9 toes per habitant els anys 2011 a 2013, a 4,7 l'any 2021, però aquesta disminució ha estat compensada per l’augment de la població mundial. Durant els anys 2001-2010 les emissions de CO2 per habitant van ser de 4,5 tones.



Els països que van emetre més CO2 l’any 2021 van ser:

-         la Xina, amb 11.500 milions de tones, un 28,5 % del total, en augment. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 6.123 milions de tones anuals.

-         Els Estats Units, que va emetre 5.000 milions de tones, un 12,4 % del total. Les seves emissions disminueixen. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 5.941 milions de tones anuals.

-         L’Europa dels 27, amb 2.800 milions de tones, un 6,9 % del total, en disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 3640 milions de tones anuals.

-         La Índia, amb 2.700 milions de tones, un 6,7 % del total, augmentant. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1275 milions de tones anuals.

-         Rússia, amb 1.800 milions de tones, un 4,4 % del total, estable els darrers anys. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.570 milions de tones anuals.

-         Japó, amb 1.100 milions de tones, un 2,7 % del total, amb una lleugera disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.257 milions de tones anuals. 

Aquestes zones econòmiques van representar, l’any 2021, el 62 % del total de les amissions de CO2

Veiem que als països més desenvolupats (Europa, Estats Units, Japó) s'han disminuït les emissions, mentre que als països en desenvolupament (principalment la Xina i la Índia) han augmentat. Això és degut a que moltes de les indústries i activitats econòmiques productores de gasos d'efecte hivernacle s'han traslladat a altres zones, especialment la Xina, la Índia i altres països asiàtics. Si es corregís aquesta producció bruta per una altre que tingués en compte el consum de productes que, per a fabricar-los, han emès CO2, probablement els resultats serien molt diferents: més CO2 per aquestes zones i menys pels països productors.

Pel que fa a Espanya, les emissions de CO2 de l'any 2021 van ser de 234 milions de tones, a comparar als 336 milions de tones emeses anualment duran la dècada 2001-2010.

En definitiva, no ho estem fent bé. Si seguim així (i no hi ha cap dubte que seguirem més o menys igual, per molt que es parli del cotxe elèctric, de les energies renovables i de l'hidrogen) els nostres fills ho tindran cru. 

dimecres, d’octubre 26, 2022

Extensió del gel marí àrtic

El passat 16 de setembre, l’extensió del gel marítim àrtic va arribar al seu mínim anual, amb 4,65 milions de km2.

La tendència general del gel àrtic des que van començar les mesures per satèl·lit, l’any1979, és a perdre cada any gairebé 58.000 km2. La tendència dels mínims anuals també és negativa (-79.200 km2/any).



La corba diària d’enguany segueix quasi de manera mil·limètrica les de la dècada 2010-2019 i de l’any 2021. L’any 2020 es va destacar per ser un any amb molt poc gel àrtic.



  

diumenge, d’octubre 02, 2022

El ridícul de Junts

Fa anys, quan un s’interessava a la política, havia criticat als d’ERC, llavors minoritaris, per la seva política erràtica i els seus continus atacs a la força dominant, que era CiU. Veia CiU com una formació de govern, mentre que, per a mi, ERC no tenia un rumb clar.

També des d’aquest blog vaig comentar el fiasco del llavors conseller d’Economia, el senyor Junqueras, quan es va enfrontar a l’ex ministre Borrell en un debat televisat. Malgrat que el senyor Borrell havia explicitat tots els seus arguments per escrit en un llibre, el seu oponent no va saber contradir-li res, tot i que no era pas massa complicat fer-ho.

D’aquí el meu convenciment que ERC era un partit poc madur, incapaç de governar Catalunya.

Ara, però, sembla que els papers han canviat. L’antiga Convergència, ara Junts per Catalunya, és qui no sap on va. Començant pel senyor Puigdemont, que és un polític que actualment viu en el seu món paral·lel  (cosa comprensible, estant com està lluny del país), passant per la senyora Borràs, que té unes idees massa radicals per una acció de govern raonable, i acabant pel senyor Turull, que plora durant les entrevistes. Ara s’els hi ha ocorregut consultar la militància sobre si han de sortir o no del govern, el que demostra les seves dissensions internes i, per tant, la falta d’autoritat dels seus dirigents. Cada cop s’assemblin més a la CUP, a la que tant havien criticat quan tenien el poder.

Reclamen l’herència del 1 d’octubre de fa cinc anys, herència que, entre els uns i els altres, van dilapidar aquell mateix mes d’octubre. El ridícul que fan és manifest. El problema és que ens posen en ridícul a molts catalans.


divendres, de setembre 23, 2022

Per què cap polític no està disposat a explicar-nos la veritable història de l'energia

Cap polític no vol explicar-nos la veritable història de l'esgotament dels combustibles fòssils. La veritable història és que ens estem quedant sense petroli, carbó i gas natural, perquè els costos directes i indirectes d’extracció estan arribant a un punt en què el preu de venda dels aliments i altres necessitats bàsiques ha de ser inacceptablement alt perquè el sistema econòmic general funcioni. Alhora, l'energia eòlica, solar i altres fonts d'“energia neta” no són capaços de substituir la quantitat de combustibles fòssils que es perden.

Aquesta història de l'energia és essencialment un problema de física. L'energia per càpita i, de fet, els recursos per càpita s'han de mantenir prou alts perquè una economia funcioni amb una població que augmenta. Quan això no passa, la història mostra que les civilitzacions col·lapsen.


Els polítics no poden admetre que l’economia mundial d’avui es dirigeix al col·lapse, d’una manera similar al que va passar en civilitzacions anteriors. En canvi, necessiten proporcionar la il·lusió que dominen la situació. El sistema porta els polítics a presentar raons per les quals els canvis que s'acosten podrien ser desitjables (per evitar el canvi climàtic), o almenys temporals (a causa de les sancions contra Rússia).


Els polítics volen ser reelegits. Volen que els ciutadans pensin que tot està bé, que si hi ha problemes de subministrament d’energia, s’han d’emmarcar com a temporals, potser relacionats amb la guerra a Ucraïna. Alternativament, qualsevol problema que sorgeixi es discuteix com si es pogués solucionar fàcilment amb una nova legislació i potser una mica més de deute.


A més, no s'espera que els investigadors econòmics estudiïn la història de les moltes civilitzacions més petites i més localitzades que van col·lapsar en el passat. En general, la població d'aquestes civilitzacions més petites va augmentar alhora que els recursos utilitzats per la població van començar a degradar-se. L'ús de tecnologia, com les preses per redirigir els fluxos d'aigua, pot haver ajudat per un temps, però finalment no va ser suficient. La combinació de la disminució de la disponibilitat de recursos d'alta qualitat i l'augment de la població va tendir a deixar aquestes civilitzacions amb poc marge per fer front als mals temps que es poden esperar que passin alguna vegada. En molts casos, aquestes civilitzacions van col·lapsar després d'epidèmies de malalties, una invasió militar o una fluctuació climàtica que va conduir a una sèrie de males collites.


La informació publicada suggereix que queda una gran quantitat de combustibles fòssils per extreure, atès el nivell actual de tecnologia. Si assumim que la tecnologia millorarà cada cop més, és fàcil creure que qualsevol límit de combustible fòssil està a centenars d'anys en el futur.


Però, per la manera com l'economia funciona, el límit d'extracció és realment un problema d'asequibilitat. Si el cost de l'extracció augmenta massa en relació amb el que la gent de tot el món té com a ingressos que puguin gastar, la producció s'aturarà perquè la demanda (en termes del que la gent pot pagar) caurà massa, amb el conseqüent col·lapse de l’economia.


Els polítics no poden dir al món com de dolenta és realment la situació energètica. La majoria dels polítics d'alt nivell són conscients del problema del subministrament d'energia, però no en poden parlar. En canvi, escullen parlar sobre el que passaria si es permetés que l'economia avancés sense límits, cosa que és perfectament impossible.


Els polítics d’alt nivell sens dubte són molt conscients del fet que no hi haurà prou subministraments d'energia per a tothom. Això vol dir que el món estarà en una competència per qui rep quant. I això conduirà ineluctablement a la guerra entre les nacions. En un escenari de guerra, no ens hauria de sorprendre si les comunicacions es controlen acuradament. Els punts de vista que podem esperar escoltar repetidament són els que els governs i les persones influents volen que escoltem els ciutadans comuns.

dilluns, d’agost 08, 2022

El preu del petroli i la devaluació de l’euro

L’augment dels preus del combustible (gasolina i gasoil) han anat augmentant aquests darrers mesos. I és natural, ja que el preu del petroli ha augmentat molt. El petroli Brent, el petroli de referència per Europa, ha estat, els darrers 4 mesos, a 114 dòlars per barril, mentre que des del 2015 al 2021, el seu preu mitjà anual va oscil·lar entre els 42 i els 71 $/barril, amb una mitjana de 57 $/barril. En dòlars, doncs, el preu del petroli de referència a Europa s’ha apujat un 100 %.


Però nosaltres paguem la gasolina i el gasoil en euros. I l’euro s’ha devaluat respecte del dòlar. Del 2015 al 2021, per un euro et donaven, en mitjana, 1,14 dòlars. Últimament, l’euro està en paritat amb el dòlar. De manera que pot ser interessant mirar el preu del barril de Brent no en dòlars, sinó en euros. Des de l’any 2015 al 2021, el preu mitjà del barril de Brent va ser de 50 €, mentre que aquests darrers quatre mesos ha sigut de 107 €. Un augment del 114 %, significativament més elevat que l’augment del preu en dòlars.



Conforme la competitivitat europea vagi disminuint, entre altres factors pel preu de l’energia, molt més elevat a Europa que als Estats Units, la paritat entre el dòlar i l’euro anirà seguint a la baixa, de manera que el preu del petroli en euros seguirà augmentat, disminuint encara més la competitivitat europea.



Si mirem el preu del gas natural al mercat espanyol, des de fa un parell de mesos està a 127 €/MWh, mentre que als Estats Units el preu del gas natural està als voltants dels 10 $/MWh, una diferència descomunal.

 

Un futur molt gris.

dissabte, de juliol 16, 2022

Què és un bon polític?

Els temps d’estiu són propicis a parlar de problemes insubstancials. Per exemple, discutir què és ser un bon polític. Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema. Alguns diran que en Fraga Iribarne era un excel·lent polític, d’altres preferiran l’Adolfo Suárez per la seva obra a la transició, un tercer dirà que en Felipe González va ser molt bo per a Espanya, i d’altres pensaran exactament el contrari.

La política es pot definir de moltes maneres. Un d’ells és que és l’art de decidir qüestions complexes sense tenir tota la informació necessària. L’èxit d’un polític depèn del resultat a mitjà termini de les seves decisions. Les decisions que, per molts equips tècnics i econòmics que els avaluïn, mai no es pot dir que es poden preveure totes les conseqüències que poden produir en el futur.


Però, què defineix un bon polític? Per no perdre's en discussions interminables, donarem un exemple, Angela Merkel.


Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant 16 anys, del 2005 al 2021, ha estat considerada una bona política. Tot i això, Alemanya es troba ara en dificultats perquè Angela Merkel tenia una política energètica que ara es veu que estava malament.


Quan el tsunami del Japó va inundar la central nuclear de Fukushima, el 2011, el govern alemany va prendre la decisió de tancar les centrals nuclears. Al seu torn, Alemanya va desenvolupar un ampli programa d’energies renovables, un programa que no va tenir els resultats esperats, ja que és cada cop més clar que les energies renovables per si soles no poden satisfer les necessitats energètiques actuals.


El govern alemany va prendre la decisió, segurament després d’estudis de viabilitat econòmica molt seriosos, de confiar en el gas rus per satisfer les seves necessitats energètiques. Aquesta decisió, que des del punt de vista estrictament econòmic no hi ha dubte que és bo, després de la invasió russa d’Ucraïna ha resultat ser una decisió equivocada. I ara Alemanya es troba amb perspectives força negres per subministrar-se de gas natural durant el proper hivern, amb la conseqüència del descontentament de persones que no podran tenir la calefacció a la que estaven acostumats i el desastre econòmic de les indústries que no podran accedir a l’energia necessària per continuar produint i, si ho aconsegueixen, serà a un preu que farà que la indústria alemanya deixi de ser competitiva. És a dir, la decisió del govern presidit per Angela Merkel pot donar lloc a un enorme descontentament de la població i una important recessió a Alemanya.


Tornant al principi, Angela Merkel va ser, i encara es considera, una bona política. Si ens fixem en tota la feina desenvolupada durant els 16 anys que va oficiar com a cancellera, deduïm que es tractava d’una política moderada i intel·ligent que va prendre decisions molt adequades tant per al seu país alemany com per a Europa. Però el seu costat negatiu es troba en les decisions que va prendre sobre energia, decisions que poden conduir a Alemanya a perdre la seva hegemonia econòmica i deixar de ser el motor econòmic d’Europa.


En resum: fins que Rússia va envair Ucraïna, Angela Merkel va ser considerada una excel·lent política. Ara, uns mesos després que el rus envaís, aquesta opinió està canviant.


El polític que no pren cap decisió, òbviament, no prendrà decisions equivocades, però no serà un bon polític. En canvi, el polític, que pren decisions, té moltes possibilitats d’equivocar-se. Seran els que han de fer front a les conseqüències d’aquestes decisions els que diran si eren o no bons polítics. Per tant, hi ha moltes opinions diferents sobre el tema. Segons es diu vulgarment, en aquest tema, cadascú parla de la fira segons com l’hi ha anat.