La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.

Un interrogant al cel

El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.

Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.

Un món sense feina?

L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari sorprenent per a aquell temps: pensava que, un segle més tard, cap a l'any 2030, la tecnologia permetria solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però taquesta producció es faria bàsicament amb màquines sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina?

Estem a prop de l'any 2030. Quina és la situació actual sobre això? En molts aspectes, sembla possible que la “profecia” de Keynes pugui ser realitat relativament aviat. Vegem-ho.

En un recent article, The Economist es feia ressò dels extraordinaris avenços en tecnologia solar. Aquest any, al món es fabricaran més de 70.000 milions de cèl·lules solars (bàsicament, a la Xina) que, un cop instal·lades, produiran energia a cost marginal pràcticament nul. Sense contaminació, aquestes cèl·lules  estaran durant anys generant electricitat natural. Es fabriquen amb silici, un dels elements més abundants de la terra. El ritme d'expansió d'aquesta energia, l'eficiència de la qual està millorant, és exponencial: la capacitat solar instal·lada es duplica aproximadament cada tres anys i, per tant, es multiplica per deu cada dècada.

Un creixement tan sostingut poques vegades es veu en una cosa que tingui importància com la que té la producció d'energia. Quan fa deu anys tenia una desena part de la capacitat actual, l'energia solar encara era considerada marginal i amb un futur incert. Ara la Societat Internacional d'Energia Solar afirma que el 2026 la llum del sol generarà més electricitat que totes les plantes nuclears del planeta. Si en els propers deu anys l'energia solar augmentés novament deu vegades, equivaldria a multiplicar per vuit la capacitat de tots els reactors nuclears del món, i ho faria en menys del temps del que normalment porta construir-ne només un.

Això vol dir que és possible que ens encaminem cap a un món on l'energia elèctrica renovable sigui abundant i barata. Gran part del món (inclosa Àfrica, on 600 milions de persones encara no poden il·luminar casa seva) començarà a sentir-se rica en energia. Aquest sentiment serà nou i transformador per a la humanitat. Si això es compleix, les cèl·lules solars seran la font d'energia elèctrica més gran del planeta a mitjans de la dècada del 2030. Per a la dècada del 2040, segons The Economist, podrien ser la font més gran no només d'electricitat sinó de tota l'energia que consumim, encara que això no sembla gaire realista, si ens atenim a les dificultats que tenen els vehicles elèctrics per imposar-se al mercat.

Però la veritat és que en aquests moments ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic impressionant. Disposem d´informació infinita a internet a cost pràcticament zero per al consumidor. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (vídeos, podcasts, e-books, jocs, música, etc). La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en recerca i desenvolupament. La interacció entre els descobriments científics i la innovació aplicada ens pot acostar a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixements per crear una prosperitat gairebé il·limitada.

La robòtica donarà lloc a revolucionaris tipus de robots intel·ligents i flexibles que tindran aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica a, restauració o hostaleria, que podran interactuar en llenguatge natural i aprendre de l’experiència. Elon Musk parla de vendre milions d'aquest tipus de robots intel·ligents els propers anys.

Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització de la indústria, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Però la nova revolució tecnològica en curs es basa en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), amb empreses que operen mitjançant algoritmes i robots, comencen a distribuir els seus productes amb cotxes que no necessiten conductor i amb drons, prenen decisions amb IA i generen beneficis gairebé sense intervenció humana.

Tot apunta que no trigarem gaires anys a trobar-nos en la situació que Keynes va imaginar ara fa gairebé un segle. I la qüestió continua sent la mateixa, què passarà si tenim pràcticament de tot per a tothom, excepte una ocupació? Veurem l'emergència d'una classe inútil, és a dir, les persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaces d'adaptar-se a les noves tecnologies, que pot arribar a ser la immensa majoria de la població?

T ot això, sempre que no vagi tot en orris si ens veiem embolicats en les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que s'accelera, submergits (i enverinats) per la pol·lució deguda a les deixalles que genera una civilització cada cop més consumista o destruïts per una guerra descontrolada que acabi utilitzant armes nuclears.

Llegint en Pla

He trobat una foto de Josep Pla amb l’Hermós. Sempre havia pensat que m’agradaria veure la fesomia d’aquest personatge. 

Reprodueixo la foto i una conversa d’en Pla amb l’Hermós, del Quadern Gris.

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec. 

¿Diu que s’acaba la guerra? fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa. 

¿Qui ho ha dit? 

Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè... 

Valga’m Déu! 

Hi ha una pausa llarga i després diu: 

De tota manera, és una mala notícia. 

¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia? 

Sí. Les guerres porten el peix

Bah, bah!

Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina... El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis...

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix. Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

La gran apagada

La gran apagada fa referència a la possibilitat d'un tall de llum de llarga durada que es pot produir en un país determinat, o bé a tot Europa o fins i tot al món, que podria passar per diverses raons. Una pot ser deguda a fenòmens naturals com una gran tempesta solar que interfereixi amb els sistemes informàtics que regulen la producció i la distribució d'electricitat. Una altra raó pot ser que hi hagi sobrecàrregues a la xarxa elèctrica i fins i tot també es podria deure a atacs informàtics. D'altra banda, es pot donar el cas que una caiguda de la xarxa en un país tingui un efecte contagiós a altres països que tinguin les xarxes elèctriques interconnectades, com és el cas de molts països europeus.

Les conseqüències d'una apagada elèctrica de llarga durada són que no hi hagi res que funcioni, ni a casa, ni al transport públic, ni a internet, ni a la xarxa telefònica o als hospitals, indústries o comerços. Alguns pensen que un món sense electricitat podria tenir conseqüències encara pitjors que una pandèmia. D'alguna manera, seria com tornar a l'Edat Mitjana.

Les autoritats espanyoles han descartat rotundament que hi hagi possibilitats d'una gran apagada a Espanya, ja que el nostre país té una capacitat de producció d'electricitat molt folgada i una xarxa elèctrica de distribució relativament poc connectada amb altres països, en el nostre cas amb França, cosa que limita el risc d'un gran tall de subministraments per una caiguda del sistema a tercers països.

Tot i això, el 22 de maig passat Espanya va estar a punt de patir una gran apagada, en produir-se una parada no programada d'un reactor nuclear, en un context en què dos reactors més ja feia temps que estaven aturats per recàrrega, amb poca energia eòlica i poca disponibilitat d’energia hidroelèctrica a causa de la sequera. En estar en risc de sobrecàrrega, Red Eléctrica Española (REE) es va veure obligada a tallar el consum d'electricitat a les indústries acollides a l'anomenat “règim d'interrompibilitat”, el que representa una potència de 600 Mw. Durant unes hores, el risc d'enviar Espanya a l'Edat Mitjana durant dies, potser setmanes, va dependre que no es produís una avaria en una altra central elèctrica del país.

En vista d'aquests fets, ens podem preguntar per què no van entrar immediatament en funcionament algunes centrals de gas de cicle combinat de les gairebé 30 que hi ha a la península, moltes de les quals estan aturades la majoria del temps al haver augmentat molt la producció eòlica i fotovoltaica en els darrers anys i que, a causa de l'actual sistema de preus marginals de l'electricitat, entren a cost zero, cosa que fa que les centrals de cicle combinat no puguin competir quan hi ha prou producció d'energia renovable.

La posada en funcionament d'una central de cicle combinat és molt ràpida si la central es manté al ralentí, però triga molt més si està parada i amb l'equip humà no disponible a la mateixa central. Però mantenir una central al ralentí costa molts diners.

Aquest incident mostra que cal una profunda reforma de mercat elèctric. Alguns opinen que cal aprofitar l'augment de producció d'energia renovable per anar tancant cicles combinats i així emetre menys CO₂. No obstant això, continuarem necessitant potència de suport i això implica mantenir bona part dels cicles combinats: fent-los servir tan poc com sigui possible, però han de ser-hi per sortir al rescat en cas de necessitat. El problema és que actual sistema de preus marginals al mercat majorista fa que els propietaris dels cicles combinats perdin diners i exigeixin una compensació econòmica per mantenir les seves centrals al ralentí.

Avui dia l'electricitat és un bé indispensable, i cal prioritzar la qualitat del servei. Això fa pensar que la producció i la distribució d'energia elèctrica haurien de ser públiques, com passa a França. Amb el sistema actual ens exposem que ens enviïn una temporada a l'Edat Mitjana per guanyar uns milions més.

 

El problema demogràfic

D'una banda, sabem que els recursos del planeta no són suficients per assegurar un nivell de vida correcte a la població actual, i que els danys que causem al medi ambient acabaran fent molt complicada la supervivència de la nostra espècie, el que implica que seria vital reduir la població mundial per impedir-ho. D'altra banda, però, una disminució del nombre d'habitants té com a conseqüència l'envelliment de la població, el que planteja greus problemes de manca de força laboral per mantenir l'economia i de viabilitat d'uns serveis sanitaris i socials, incloent-hi les pensions.

 

És a dir, tant un augment com una disminució de la població mundial presenten inconvenients importants. Podem més o menys predir cap a on ens dirigim partint de la realitat demogràfica actual.

 

Amb 125 milions d'habitants, el Japó té la població més envellida del planeta, amb una edat mitjana de gairebé 50 anys, resultat de dècades d'índexs de fecunditat molt baixos (actualment 1,3 fills per dona, lluny del 2,1 que garanteix el reemplaçament generacional). Com a resultat, el Japó comença a patir un sever declivi demogràfic. Es calcula que el 2070 el país haurà perdut el 30% de la població i el 40% dels habitants tindrà més de 65 anys. El Japó té el dubtós privilegi de ser un país precursor en aquest terreny. Però el problema afecta tothom.

 

El declivi demogràfic ha començat a colpejar amb força així mateix països com Corea del Sud, que té l'índex de fecunditat més baix del món (0,7), Taiwan (1,1) i la Xina (1,2), aquesta última víctima de dècades de la fèrria política del fill únic. Dins de 10 anys, a causa de la manca de nens, a la Xina li sobraran 1,9 milions de professors. També l'Índia, avui el país més poblat del món, té un índex de fecunditat de 2,0, quan fa 25 anys era de 3,4.

 

Dins de la UE, Itàlia (1,3) i Espanya (1,2) tenen uns índexs de fecunditat molt reduïts. Alemanya és a l'1,6 ia França, que va ser campió de la natalitat, ha caigut a l'1,8, fet que va portar recentment el president Emmanuel Macron a fer una crida a un “rearmament demogràfic”. El nivell de fertilitat del conjunt de la Unió Europea és de 1,5.

 

Els Estats Units tenen un índex de fecunditat de 1,7. L'Amèrica Llatina, Brasil és a 1,6, Mèxic en té 1,8 o Argentina, amb 1,9. L'Àfrica del sud del Sàhara és ara la zona més dinàmica en aquest terreny, amb un índex de fecunditat del 4,6, però està disminuint, ja que era del 5,7 l'any 2000.

 

I al conjunt del planeta, l'índex global de fecunditat és de 2,3, lleugerament superior al 2,1 que, com hem dit, garanteix el reemplaçament generacional. Aquest índex global està baixant ràpidament, ja que era de 5,0 als anys 60 i 70 del segle passat, i havia baixat a 2,7 l'any 2000. Aviat la taxa de natalitat global de la nostra espècie caurà per sota de la taxa de reemplaçament i moriran més humans dels que naixeran.

 

Els darrers estudis demogràfics indiquen que en aquest segle es produirà un despoblament general de la Terra. La població mundial arribarà al seu punt més alt (passarà dels 8.000 als 10.000 milions de persones) entre els anys 2060 i 2080 i a partir d'aquí començarà a declinar.

 

Europa és el continent més envellit, amb una edat mitjana de 42 anys. A continuació ve Amèrica del Nord (35), Oceania (33) i Amèrica del Sud i Àsia, tots dos amb 31. Mentre que Àfrica destaca com el continent més jove del planeta amb una edat mitjana de només 18 anys.

 

Els catalans tenim una edat mitjana de 44 anys, mentre que l'any 1975 era de només 33 anys.

 

La demografia actual i la seva més que probable evolució auguren grans transformacions socials molt preocupants, com les que comencen a patir els habitants del Japó. El model vigent d'estudiar 25 anys, treballar-ne 40 i cobrar la pensió durant 20 anys més és insostenible. La immigració africana, ara tan injuriada, es pot convertir en un bé molt buscat d'aquí a pocs anys, ja que pot aportar persones en edat de treballar, les seves cotitzacions permetrien pagar les pensions i les despeses socials i sanitàries d'unes poblacions envellides. Mentrestant, la Unió Europea, la zona més envellida del planeta, està espantada pels sermons apocalíptics de l'extrema dreta i només pensa protegir-se de l'entrada massiva de persones provinents d'altres països.