dijous, de febrer 22, 2024

La Corrent del Golf es podria aturar pròximament

Fa pocs dies es va publicar un article sobre el possible col·lapse de la Corrent del Golf, la corrent marina que, provinent del Carib, escalfa Europa, i que fa que el clima europeu sigui molt més benigne que el seu homòleg americà per les mateixes latituds. L’article en qüestió es titula “Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course” (Un senyal inicial basat en la física mostra que l’AMOC es troba prop del seu punt d’inflexió)

Què és l’AMOC del que parla aquest article? Es tracta de “Atlantic meridional overturning corrent”, o bé “Corrent de retorn de l’Atlàntic meridional”. Aquesta corrent forma part de les corrents oceàniques que donen la volta al món, passant per tots els oceans.

 Els resultats d’aquest estudi mostren que la circulació de retorn de l’Atlàntic nord es podria aturar completament al assolir el punt d'inflexió (tipping point en anglès), com es pot veure a la figura, passant de 15 milions de metres cúbics per segon a una aturada completa. Si això passés, les temperatures mitjanes descendirien diversos graus a Amèrica del Nord, parts d'Àsia i Europa, i les conseqüències serien greus i en cascada a tot el món.


Quan parlem de corrents oceàniques, n’hem de distingir de dos tipus: les corrents oceàniques que circulen per la superfície i les corrents oceàniques que circulen pels fons dels oceans. Les corrents que circulen per la superfície estan controlades pel vent, mentre que les corrents que circulen pel fons, a partir dels 200 metres aproximadament, estan controlades pels canvis de la temperatura i de la salinitat de l’aigua, raó per la que aquestes corrents profundes s’anomenen circulació “termohalina”.

 

Circulació de superfície

 

Circulació termohalina 

La circulació termohalina s’inicia a zones on les aigües més fredes i denses s'enfonsen. Una d'aquestes zones és la formació d'aigües profundes de l'Atlàntic Nord (a la vora de Groenlàndia), ja que les aigües són més fredes i tenen més salinitat que en altres zones i, per tant, en ser més denses s'enfonsen amb més facilitat. Les aigües fredes profundes continuen el viatge fins a l'Oceà Glacial Antàrtic, on se li uneixen les aigües fredes formades en aquesta zona. Després les aigües continuen cap a l'Oceà Índic i el Pacífic, on van aflorant. Al Pacífic, a profunditats intermèdies es troben les aigües més antigues, que continuaran després fins a tornar a l'Atlàntic Nord i completar el circuit. Una volta al circuit triga a completar-se uns 1000 anys.

La part de la circulació termohalina de l'Atlàntic Nord és la circulació de tornada meridional de l'Atlàntic (AMOC), que a través de l'enfonsament d'aigües fredes es connecta amb els corrents superficials.

 Els corrents càlids superficials, com el Corrent del Golf i Noruega transporten calor de latituds tropicals i subtropicals cap a latituds més al nord, permetent que a Europa tinguem un clima més càlid i suau, a més de ser importants per a la formació de borrasques. Els corrents càlids aporten humitat i calor a les borrasques. El problema es donaria si es frena o s’atura l'AMOC, cosa que pot passar si cessa la creació d'aigües profundes a l'Atlàntic Nord, és a dir, si les aigües són més fredes i menys salines.

 S’ha observat una disminució significativa de corrent de retorn de l’Atlàntic meridional aquests darrers anys. I això és degut a que, amb el canvi climàtic, els gels àrtics i els de Grenlàndia es fonen, disminuint la salinitat de l’aigua

 Quines serien les conseqüències d’una aturada de l’AMOC? El següent gràfic mostra que, pel que fa a les temperatures, passaria poca cosa a l’Amèrica del Nord, mentre que a Europa les temperatures baixaran molt.

Els canvis de la temperatura mitjana anual si es parés l’AMOC mostren un descens molt important, sobretot al nord d’Europa

Sense l'efecte benèfic d'aquest corrent oceànic, que aporta calor i humitat a Europa, el continent tendiria al clima que li correspondria per la latitud a què es troba, similar a la del Canadà o la del sud de Sibèria. Les temperatures a l'Europa Central caurien de 15 a 20°C, el gel de l'Àrtic arribaria cada hivern a les portes de París... El continent no només tornaria més fred, sinó també més sec, i probablement seria completament inhabitable. Els països del Sud d'Europa es quedarien amb temperatures molt més acceptables, encara que el repte continuaria sent l'escassetat de precipitacions (cosa que dependria de si el corrent del Golf s'afebleix molt o no). En general les tempestes es tornarien molt més violentes a tot l'Atlàntic Nord.

Però el pitjor passaria al voltant de l'Equador: l'escalfament del Tròpic de Càncer empenyeria la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) diversos centenars de quilòmetres cap al sud, cosa que desplaçaria el monsó sud-americà (acabant amb la selva amazònica), l'africà (acabant amb la selva africana ) i l'indi (comprometent les collites en aquest subcontinent habitat per 1400 milions de persones).

I hi ha molts símptomes que això comença a succeir: sequera a Europa i a Amèrica Central (ja veiem les conseqüències al canal de Panamà), desplaçament de la ZCIT, sequera a l'Índia, reescalfament de l'aigua superficial de l'Atlàntic Nord, etc. Per tant, l’aturada de l’AMOC es podria produir en un termini no massa llarg. La catàstrofe seria descomunal.

diumenge, de febrer 11, 2024

La “rebel·lió” dels pagesos

Parlàvem fa poc dels problemes i les contradiccions d'una economia que sembla que està arribant al seu límit. Comencem a veure-ho al sector primari, agricultors i ramaders. L'escassetat de recursos ha dut a una apujada dels preus del gasoil, dels fertilitzants i de les llavors. Els problemes ambientals han portat a regulacions noves i més estrictes, que són necessàries però que potser han estat mal explicades. A això s'hi ha afegit la sequera que afecta a tota Europa i especialment a certes zones d'Espanya. Però no només és la sequera: el canvi climàtic està causant problemes greus a les collites.

La realitat és que camp s'ho està passant malament, que els costos es disparen i que les collites disminueixen, mentre els intermediaris mantenen o fins i tot augmenten els marges. Fins que la gent del camp ha dit prou i s'ha rebel·lat a tota Europa.

Europa dedica anualment 55.000 milions d'euros a la Política Agrícola Comuna (PAC) per a ajudes al sector primari, una xifra molt important, el 30% del pressupost de la Unió Europea. El problema és que el repartiment és molt desigual: un 20% dels receptors s'emporten fins a un 80% de tots aquests diners. És a dir, un negoci per a alguns i un calvari per a la majoria, a qui els ajuts els arriben amb dificultat i que, per obtenir-los, estan obligats a un treball administratiu per al qual no estan preparats, mentre que els “grans” es poden permetre tenir un departament dedicat a aquest menester.

El sector primari és socialment molt conservador, i sobre aquest conservadorisme hi trobem Vox, que ha convertit les conselleries d'Agricultura de què és titular (Aragó, Castella i Lleó, País Valencià i Extremadura) en centres logístics de les protestes, en competició amb el PP. Una més de les conseqüències dels pactes del PP amb Vox. El problema és que ni el PP, ni Vox, ni ningú no té cap solució per a aquesta situació, que és tràgica per a l'agricultor i el ramader.

Ningú no s'ha volgut acostar a veure els problemes d'aquest col·lectiu. Ningú ha tingut el valor d'explicar que el gasoil seguirà car perquè escasseja, que fertilitzants i llavors seguiran cars perquè escasseja el gas natural, que els pesticides ens estan matant a tots. Són molts anys ocultant la veritat.

Els agricultors només volen recuperar el seu antic mode de vida, que deixin d'atropellar-los i que els respectin. El problema és que això és impossible.

Qui tindrà valor per dir-lis que caldrà transformar radicalment l'agricultura i la ramaderia per adaptar-les a un descens de la disponibilitat de recursos?

Qui tindrà el valor de dir-lis que el Canvi Climàtic els farà la vida molt més difícil i les collites més incertes?

Qui tindrà el valor de dir-lis que els pesticides no són el futur dels seus negocis, que els únics que en sortiran beneficiats, si s'atén la seva petició de seguir-los utilitzant, seran els grans latifundistes que ocupen enormes superfícies amb cultius extensius, que mecanitzen el treball agrícola i necessiten molt poc personal.

Molta gent ha acollit amb simpatia les manifestacions, però aquesta simpatia no serveix de res si els pagesos i ramaders no estan acompanyats pel conjunt de la societat. I no és probable que els que els han aplaudit estiguin disposats a pagar el preu real de la producció agropecuària, perquè si volem salvar els pagesos i els ramaders l'única solució és que els aliments hauran d'augmentar molt de preu. I la majoria de la gent, entre uns productes de proximitat cars i uns productes d'importació més econòmics, no té més remei que inclinar-se per aquests últims, ja que la seva economia no li permet fer altrament si volen arribar a final de mes.

dimarts, de gener 30, 2024

Precisió matemàtica

 “ En aquest acte, la Xarxa Espanyola de Registres de Càncer (Redecan) va donar a conèixer l’informe Les xifres del càncer el 2024, que estima que aquest any es diagnosticaran 286.664 nous casos, un 2,6% més que el 2023, sobretot per tumors colorrectals, de mama i de pulmó. Aquest últim es consolida com el tercer més freqüent en dones després de triplicar-se’n la incidència els últims 20 anys pel consum de tabac.”

Això ho acabo de llegir a La Vanguardia d’avui. No és rellevant de quin acte parla el diari, sino la precisió de la xifra de càncers que es diagnosticaran enguany a Espanya: 286.664 casos, ni un més ni un menys. Genial. Els anirem comptant i, quan arribem a aquesta xifra, si no hi som nosaltres, podrem estar tranquils, almenys fins el 31 de desembre.


divendres, de gener 26, 2024

Hi ha massa coses que van malament


Sabem que l'edat de màxim rendiment dels humans varia, depenent de l'activitat. El rendiment màxim d'un esportista acostuma a produir-se entre els 20 i els 30 anys, mentre que el rendiment màxim d'una persona que escriu treballs acadèmics sembla que es produeix entre els 40 i els 50 anys. Quan les persones arriben als 80 anys, tenen una forta sospita que la salut i altres aspectes del seu rendiment es deterioraran en els propers 20 anys.
 

Les economies, en termes físics, són semblants als éssers humans. Tots dos són estructures dissipatives, és a dir, tots dos necessiten energia per mantenir els seus sistemes creixent i funcionant amb normalitat. Per als humans, la principal font d'aquesta energia són els aliments. Per a una economia, és una barreja de diferents tipus d'energia als que l'economia està específicament adaptada. L'economia actual requereix una barreja d'energia que ve directament del sol, d’energia dels combustibles fòssils, la biomassa cremada i l'energia nuclear. L'electricitat és portadora d'energia de diferents fonts. Ha d'estar disponible a l'hora del dia i l'època de l'any adequats per permetre que l'economia actual continuï.

Totes les economies creixen i, finalment, col·lapsen. Per exemple, sabem que l'Imperi Romà va començar el seu creixement l'any 625 aC i va assolir la seva màxima extensió l'any 211 dC. Va començar a disminuir entre el 211 i el 456 dC, quan finalment es va esfondrar després de diverses invasions. El creixement i el col·lapse de les economies són molt habituals per la seva naturalesa d’estructura dissipativa. La història mostra que gairebé totes les civilitzacions s'han ensorrat. Les poblacions tendeixen a créixer, però els recursos que donen suport a les economies no creixen prou ràpidament.

Actualment, l'economia mundial actua cada cop més com un home de 80 anys que com una jove economia vigorosa. Potser l'economia actual pot continuar durant uns quants anys més, però cada cop sembla més que corre el perill d'ensorrar-se o de sucumbir com a conseqüència del que es podria considerar com a problemes menors.

El relat que ens presenten és que tenim una quantitat més que suficient de combustibles fòssils. Des d'aquesta visió, qualsevol escassetat de combustibles fòssils (o de qualsevol altre recurs, com les matèries primeres) aniria ràpidament acompanyada de l'augment dels preus. Aquesta pujada dels preus permetria extreure una quantitat creixent d'aquests materials, solucionant ràpidament el problema. Però la història real és ben diferent, ja que l'assequibilitat esdevé molt important, mantenint els preus a la baixa. Un preu de l’energia massa car fa que no sigui assequible pels consumidors, que no la poden pagar i que, per tant, no la compren. Això fa que baixi el consum i els preus, de manera que no es poden fer les inversions necessàries per permetre d’extreure una quantitat creixent de combustibles fòssils. L'augment dels preus no soluciona el problema!

Els experts en energia saben que els combustibles fòssils són essencials per a la nostra civilització actual. La història sobre la substitució intermitent del vent i el solar per combustibles fòssils sona molt descabellada si una persona pensa en la necessitat de calor a l'hivern i en les dificultats associades a l'emmagatzematge a llarg termini de l'electricitat.

Intentar predir amb precisió què passarà els propers anys és difícil, però en podem examinar algunes de les coses que van malament en aquesta vella economia que cada cop cruix més.

1. Massa parts de l'economia mundial estan canviant de creixement a contracció, moltes vegades a causa dels preus de l’energia, que tenen influència sobre tota la resta de productes bàsics.

2. Ja fa uns quants anys que les companyies petrolieres investeixen molt poc en la recerca de nous jaciments, ja que saben que els consumidors no podran pagar els preus dels nous jaciments, més difícils d’explotar i, per tant, més cars.

3. En una economia en creixement, pagar el deute amb interessos és molt fàcil. En una economia en contracció, pagar el deute amb interessos es torna gairebé impossible. El sistema financer no funcionarà si no es poden pagar els interessos. Sense préstecs l’economia s’esfondra.

4. A mesura que el sistema es vagi contraent, la riquesa es distribuirà cada cop més cap als rics i molt poderosos, i s’allunyarà dels que tenen uns mitjans de vida més modestos. Això ja ha començat a passar: cada vegada els més rics tenen més part de la riquesa.

5. Amb el seu nou poder (sorgit de la concentració creixent de la riquesa), els rics estan temptats d'exercir un control creixent sobre el sistema econòmic.

6. És probable que les principals esquerdes de l'economia es comencin a mostrar aviat. El coll d'ampolla de l'energia ja està tirant l'economia cap avall, encara que els principals mitjans de comunicació i els polítics es mostrin reticents a parlar del problema.

7. Quan la població comença a notar que cada cop li costa més arribar a final de mes, augmenta el descontentament contra els responsables polítics. Per “distreure” l'opinió pública desfavorable, alguns líders polítics llancen el país a la guerra. En tenim un exemple al mateix cor d'Europa.

dijous, de gener 18, 2024

Les temperatures de l’any 2023

 A nivell global, la temperatura mitjana de l’any 2023 ha estat la més elevada de la sèrie històrica. L’anomalia de temperatura respecte de la mitjana dels anys 1901 al 2000 ha estat de +1,18°C, molt per sobre del segon any més calorós, que va ser l’any 2016, amb +1,03°C.

 


La regió àrtica s’ha escalfat més que la mitjana global, encara que l’any 2023 no ha estat en aquesta regió l’any més calorós, ja que va tenir una anomalia de +2,55°C, per sota de la de l’any 2016, que va ser de +3,0°C. De tota manera, molt per sobre de la mitjana global.

 


Pel que fa al continent europeu, també s’escalfa més que la mitjana global, amb una anomalia de +2,15°C, més alta que la mitjana global, però un xic inferior a la de l’any 2020, que va ser una centèsima de grau més elevada, amb +2,16°C.

 


Queda clar, doncs, que l’escalfament global existeix i, si fem cas a les tendències senyalades als gràfics amb línia vermella, l’escalfament global s’està accelerant, amb les conseqüències negatives que això suposa pels anys a venir.

dimarts, de gener 09, 2024

Una reflexió sobre Junts

Si no m’he perdut res, l’actual partit Junts és descendent de l’antiga Convergència, que es va dissoldre per raons més o menys confessables (problemes de corrupció i econòmics, si no vaig errat), passant per un partit que acaba de desaparèixer, el PDCAT. 

Es tracta d’un partit que té una presidenta i un secretari general amb idees molt contraposades, cosa que és garantia d’un rumb caòtic, i que està a les ordres d’un ex President que no té cap càrrec en el partit però és qui talla el bacallà. I que viu fora de Catalunya des de fa anys, raó per la que probablement hagi perdut el fil de la societat catalana actual, en un món tan volàtil com el que ens ha tocat viure.

Doncs bé, la darrera ocurrència d’aquest partit que, per la seva procedència, hauria de ser un partit de centre dreta, és que s’hauria de multar les empreses que durant la època del famós referèndum haguessin tret la seva seu de Catalunya i que no vulguin tornar. Sembla que obliden que les empreses privades poden portar les seves seus on vulguin, sempre que no impliqui un frau fiscal. Es comporten com si fossin partidaris d’una economia dirigida.

No hem d’oblidar que aquella època, degut a la incertesa política que produïa la política independentista, va fer que molts empresaris consideressin prudent traslladar les seves seus fora de Catalunya, no fos cas que una Catalunya independent quedés fora de la Unió Europea, amb tots els inconvenients que això suposaria per a ells.

Durant molts anys, he pensat que Convergència, millor dit, Convergència i Unió, era un partit que tenia els peus a terra i que, per tant, era una opció fiable, mentre que Esquerra em semblava un partit de gent ill·luminada, molt lluny del que anomenem les coses de menjar. Doncs bé, ara penso que és Esquerra qui toca més de peus a terra, mentre que els hereus de Convergència em sembla que tenen un rumb massa doctrinari. 

Això em recorda aquella dita de que el pare és el que fa prosperar el negoci, el fill el manté i el net l’arruina.

diumenge, de novembre 26, 2023

La moda ràpida

 


El client d'una botiga de roba, amb dos polos nous a les mans, demana a un venedor quin dels dos li aconsella comprar.

“En confiança?” – li respon el venedor – “Cap dels dos”.

L'escena apareix en un dels anuncis d'una controvertida campanya oficial del Govern francès per reduir el consum... en ple “black friday”. La iniciativa correspon a l'Agència del Medi Ambient i Control de l'Energia, que depèn del Ministeri de la Transició Ecològica, que intenta combatre el malbaratament consumista per reduir la producció de residus.

 Com es podia esperar, aquest anunci ha causat un gran malestar entre els comerciants francesos, particularment al sector del prêt-à-porter, que no viu un dels seus millors moments.

(Fins aquí, un article de La Vanguardia d’avui)

 

Tot i això, si una cosa és molt clara és que la moda ràpida, que podem definir com el subministrament constant de nous estils a preus molt baixos, no només ha disparat la quantitat de roba que es produeix, sinó també la que es llença. Un dels factors que ha contribuït a aquesta reducció de costos és l'augment de l'ús de materials sintètics a la indústria tèxtil, com ara el polièster, molt més barats que els naturals, però també més difícils de reciclar i, per tant, més contaminants.

Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L'any 2000 ja se'n va igualar el seu consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques. Actualment es produeixen uns 109 milions de tones anuals de material tèxtil, de les quals 32 milions procedeixen de plantes, com ara el cotó; 7 milions de fonts animals, com la llana, i 2 milions de fibres cel·lulòsiques. S'emporten el palmell les fibres sintètiques, obtingudes a partir del petroli, que suposen un 68% del total fabricat. D'aquestes, el polièster n'és la més utilitzada, amb 57 milions de tones.

El cost de la roba als països de la Unió Europea ha disminuït del 30% de la despesa domèstica a la dècada dels 50 fins a un 5% actualment. Aquesta disminució de preus ha contribuït a fer que els consumidors comprin un 60% més de roba que fa 15 anys. S'estima que cada ciutadà de la Unió Europea llença de mitjana 15 kg de productes tèxtils a l'any i conserva la roba la meitat del temps que abans. Moltes d'aquestes deixalles de roba utilitzades s'envien a països pobres.

Cada setmana, Ghana rep 15 milions de peces de moda ràpida de segona mà, enviades des d'Europa, els Estats Units i Austràlia, i al voltant del 40% no es pot vendre a causa de la seva mala qualitat, i acaba en abocadors, en rius o incinerades a l'aire lliure, contaminant l'aire i l'aigua. Al cremar materials sintètics, es contamina l'aire amb gasos molt perjudicials per a la salut.

El 24 d'octubre passat, el programa Enviat Especial, de la Sexta, va emetre un reportatge impactant sobre aquest assumpte, centrat en els problemes mediambientals que la roba usada està creant en aquest país del Golf de Guinea. Les imatges eren veritablement impressionants.

El problema de la contaminació dels productes tèxtils encara s'agreuja més en el cas de les fibres sintètiques perquè es fragmenten en trossos molt petits. S'estima que 500.000 tones de microfibres acaben a mars, oceans i rius cada any, i una bona part arriba a la cadena alimentària. Són ingerits per la fauna marina, que els confonen amb el plàncton, i s'acumulen als seus teixits i òrgans al llarg de la seva vida, cosa que els provoca toxicitat crònica. Se'ls mengen els peixos i nosaltres ens mengem als peixos i, per tant, ingerim tots aquests microplàstics acumulats. Aquestes microfibres es desprenen en rentar la roba a la rentadora (s'estima que cada cop que posem una rentadora es generen prop de 2.000 fibres de plàstics) i també en assecar-la a l'assecadora. S'han trobat microplàstics en excrements humans, a la llet materna, fins i tot a la placenta. Hi estem exposats fins i tot abans de néixer!

No estem destruint el planeta amb les nostres deixalles, sinó que el que estem fent és destruir les condicions mediambientals que fan que el planeta sigui habitable per a la nostra espècie, és a dir, ens estem destruint a nosaltres mateixos. Aquest apogeu descontrolat de la moda ràpida és un dels factors contaminants que contribueixen a la nostra pròpia autodestrucció, i no és el menor. Convindria valorar-ho cada cop que comprem roba que no necessitem.