Extensió del gel marí antàrtic

L’extensió del gel marí antàrtic va arribar al seu mínim anual el passat dia 19 de febrer, dia en el que va assolir els 2,604 milions de km².

Les mesures d’extensió del gel marí es fan a base de satèl·lits, i donen l’extensió del gel a concentracions superiors al 15%.

L’extensió de gel marí antàrtic, contràriament a la del gel marí àrtic, no dona cap tendència significativa des de que aquestes mesures per satèl·lit es van començar a fer l’any 1978.

La pregunta que ens podem formular és per què l’extensió de gel marí es manté relativament constant a l’Antàrtida, mentre que va disminuint clarament a l’Àrtic, en un context d’augment de les temperatures globals.

Segons les simulacions fetes, la causa més probable de que l’extensió del gel marí antàrtic no disminueixi és l’augment dels vents freds a certes regions del pol sud. L’Antàrtida és un continent al mig del mar, el que fa que el gel, sobre tot a l’hivern, reaccioni més als canvis del vent i menys als canvis de temperatura. L’oceà Àrtic, en canvi, és un oceà tancat per continents, el que fa que el gel es fongui com a resposta a l’augment de la temperatura de l’aire.

Els vents dominants a l’Atàrtida són els vents circumpolars, que giren al voltat del pol sud, i a l’interior del continent van en direcció oest-est. Però un estudi fet fa cinc anys mostrava un augment dels vents que bufen del sud cap al nord. Aquests vents, generats a les zones més fredes del continent antàrtic, bufen cap a la costa i afavoreixen la formació de més gel al mar, contrarestant l’efecte de l’escalfament global. En canvi, no s’ha pogut trobar la causa de l’augment d’aquests vents sud-nord.

En realitat, no en sabem pas massa del clima del continent antàrtic, i aquest desconeixement no ens permet fer prediccions fiables sobre el comportament futur del gel marí antàrtic.

La pandèmia i el canvi climàtic

Estem en plena pandèmia. Ningú sap fins quan durarà aquest malson. Ens podem preguntar per què ha arribat aquest coronavirus i per què ara. Alguns opinen que és un càstig de Déu per no se sap quines accions contràries seva voluntat divina que ha comès la humanitat, que si amb els nivells tecnològics actuals ens creiem déus, que si cada vegada hi ha més gent que s'allunya de la religió, etc., etc.

Altres opinen que aquesta pandèmia té com a origen fenòmens naturals lligats a efectes produïts per l'home. En un estudi recentment publicat s'assenyala el canvi climàtic com un factor clau en l'aparició de la SARS-CoV-2, el coronavirus causant de la pandèmia de la covid. Resumint aquest estudi en poques paraules, l'efecte de l'escalfament seria l'expansió d'hàbitats forestals favorables als ratpenats al sud de la Xina.

Al juny de l'any 2007, un article publicat a la revista científica Science assegurava que els ratpenats són els mamífers més capaços de transmetre virus infecciosos per a altres mamífers i que són, a més, els animals més proclius a desencadenar una pandèmia. Es creu que els ratpenats poden tenir un sistema immune millor, així com millors defenses que altres mamífers (entre els quals ens trobem), de manera que el virus no els afecta, però quan arriba a altres espècies pot generar danys.

En efecte, l'estudi identifica canvis a gran escala en el tipus de vegetació a la província de Yunnan, al sud de la Xina, i en les regions adjacents a Myanmar i Laos, durant l'últim segle. Al canviar el tipus de vegetació, aquestes zones han anat acumulant, amb els anys, una major varietat d'espècies de ratpenats. S'ha constatat que la quantitat de coronavirus en una àrea determinada està estretament relacionada amb el nombre de diferents espècies de ratpenats presents. I a més quantitat de coronavirus, més probabilitat de mutacions nocives per als humans, ja que els ratpenats porten la major proporció de virus de tots els ordres de mamífers.

Aquesta regió de sud de la Xina i regions adjacents és un punt crític de l'augment d'espècies de ratpenats, però també hi pangolins, que se suposa que van actuar com a hostes intermediaris de la SARS-CoV-2. És probable que el virus hagi passat dels ratpenats a aquests animals, els quals van ser posteriorment venuts en el mercat d'animals salvatges de Wuhan, on es va donar el brot inicial en humans.

És a dir, estem assistint en viu i en directe a un primer gran desastre provocat pel canvi climàtic, el que confirma una de les conseqüències que des de fa temps es venen profetitzant, que és l'aparició de nous tipus d'epidèmia com a conseqüència de l'escalfament global .

Si a això hi afegim els efectes de la globalització, amb un intercanvi mundial de mercaderies i amb un enorme desplaçament de persones al llarg i ample del planeta, tenim la tempesta perfecta: l'epidèmia, que afecta només a una zona restringida del món, s'escampa de manera descontrolada, resultant en pandèmia.

En consequència, o canviem la nostra manera de viure, aturant en la mesura del possible l'emissió de gasos d'efecte hivernacle i disminuint el comerç internacional, amb la consegüent disminució del nostre nivell de vida, o episodis com el que estem vivint seran cada vegada més freqüents. Som nosaltres els que hem de triar. Encara que el més probable és que, un cop superada la pandèmia actual, la nostra elecció sigui la de seguir com ara, amb totes les seves conseqüències.

Les temperatures de l’any 2020 - NOAA

La NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration) ha publicat les seves dades de temperatura de l'any 2020. Aquestes temperatures han estat mesurades, no per satèl·lit, sinó per observatoris terrestres i marítims. Es tenen dades des de l’any 1880.

 L'anomalia de temperatura de l'any 2020 respecte de el període de referència (1901 - 2000) ha estat de + 0,98 ° C, el que vol dir que l'any 2020 ha estat el segon any més càlid de la sèrie històrica de la NOAA, després de l'any 2016, en què l'anomalia va ser de 1,00 ° C.

 Des de l'any 1980, la tendència és a un augment de temperatura de 0,18 ° C per dècada.

A l'hemisferi nord, l'anomalia de temperatura de l'any 2020 ha estat de + 1,28 ° C, sent l'any més càlid de la sèrie històrica, amb una tendència de + 0,26 ° C per dècada, mentre que a l'hemisferi sud l'anomalia ha estat de + 0,68 ° C, el cinquè any més càlid, i la tendència és de + 0,10 ° C per dècada.

Aquestes dades confirmen un any més l'augment de temperatura del planeta degut al canvi climàtic. 

Si mirem la línia de tendència de les anomalies globals des de l’any 1880 fins ara, podem veure que, des de finals del segle XIX i principis del XX, la temperatura global ha augmentat de 1,1 °C. Ens estem acostant a un límit molt perillós.

La concentració de CO2 a l’atmosfera

 La concentració mitjana de CO₂ a l’atmosfera de l’any 2020, mesurada al laboratori de Mauna Loa (Hawaii) ha sigut de 414 ppm (parts per milió), mentre que, quan es van començar a fer sistemàticament aquestes mesures al març de l’any 1958. L’any 1959, aquesta concentració va ser de 316 ppm, un augment del 31 %.

Mentre anem consumint energia fòssil (petroli, carbó, gas), aquesta concentració continuarà creixent. Sabem que aquest augment del CO₂ atmosfèric és la causa principal de l’escalfament global que estem patint. Les mesures que s’han adoptat fins ara no semblen ser suficients per disminuir la concentració de CO₂. Això ens pot passar factura d’aquí a pocs anys.

Les temperatures de l’any 2020

 Com cada any, els organismes que analitzen les mesures de temperatura preses des dels satèl·lits són els primers en completar les mesures anuals, tant globals com de diverses zones del planeta. Les mesures per satèl·lit van començar a fer-se l’any 1979, de manera que portem ja més de quaranta anys de dades.

 Hi ha uns quants organismes que analitzen aquestes mesures de temperatura preses des dels satèl·lits, però n’hem de destacar dos: REMSS (Remote Sensing Systems) i UAH (Universitat d’Arizona a Huntsville).

 El primer pren com a base el període de 20 anys que van del 1979 al 1998, mentre que el segon pren com a base el període que va del 1981 al 2010, és a dir un període de 30 anys. Els resultats que donen són les diferències entre les temperatures observades i les mitjanes del període de base, el que es diu anomalies de temperatura. Al tenir dos períodes de base diferents, és perfectament normal que s’obtinguin anomalies diferents, però, en canvi, si les anàlisis estan ben fetes, la tendència hauria de ser la mateixa. I el problema és que les dues tendències són molt diferents: REMSS dona una tendència de +0,22 °C per dècada, mentre que la tendència calculada per UAH és sensiblement inferior, +0,14 °C per dècada, sense que hi hagi una explicació convincent. Hem de dir, però, que la tendència calculada per REMSS es molt semblant a la de les diverses mesures efectuades des de terra.

 Com és lògic, el valor de la tendència és molt important, ja que ens dona la magnitud de l’augment de temperatures globals degut al canvi climàtic: +0,22 és un valor alarmant, mentre que +0,14 ho és molt menys. Al ser la tendència dels valors calculats per REMSS la mateixa que la calculada a partir dels termòmetres terrestres, es considera més ajustada a la realitat.

Passem a veure el detall. REMSS dona una anomalia per l’any 2020 de +0,81 °C, el que vol dir que l’any passat va ser el més càlid des de que es fa aquestes per satèl·lit, una centèsima de grau més que l’any 2016, que era el que tenia el rècord.

 UAH calcula per l’any 2020 una anomalia de +0,49 °C, el segon valor més elevat de la sèrie, després de l’any 2016.

En resum, la temperatura global de l’any 2020 calculada a partir de les mesures efectuades pels satèl·lits confirma que, malgrat el fred que estem patint ara mateix, l’escalfament global segueix, implacable. Les seves conseqüències seran, previsiblement, catastròfiques a pocs anys vista.

Dilemes

Sembla que comencem a veure el principi de la fi de la pandèmia amb l'aparició imminent de vacunes. Algunes d'elles són vacunes noves, basades no en la inoculació de virus morts o ensopits, sinó de molècules d'ARN que, degudament introduïdes en les cèl·lules, generen les proteïnes que caracteritzen el coronavirus, de manera que es creen anticossos que, si el virus ens envaeix, actuaran per contrarestar-lo. Aquesta nova tecnologia, creada en un temps rècord, és molt prometedora, no només per la pandèmia actual, sinó per a futures malalties.

Si l'any que ve ens podem alliberar de la pandèmia, quedaran les seves conseqüències econòmiques. Entre elles, el vertiginós deteriorament dels comptes públics: el deute públic a Espanya serà entre el 125% i el 130% de l'PIB en els propers anys, quan era de l'40% el 2008 i és d'una mica menys de 100% actualment. I en aquesta situació no estem sols: Itàlia podria arribar al voltant de l'160% de l'PIB, Grècia a més de l'200% i Portugal o França a registres com el nostre, mentre que els països de nord d'Europa i Alemanya es quedaran a la meitat. A això cal afegir-hi l'augment de la desocupació, el tancament d'empreses i, com derivat, el creixement de la morositat creditícia: un cercle perillós que afectaria el creixement del crèdit i, amb ell, a la fortalesa de la recuperació econòmica.

El que passi durant les properes setmanes serà molt important per les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Al debatre el que hem de fer per Nadal, no oblidem que hem de triar entre unes festes celebrades amb alegria i amb retrobaments familiars seguides d'una tercera onada al gener, o unes festes menys alegres, celebrades amb més prudència, que evitin, en la mesura del possible, aquesta tercera onada. No hi ha dubte que una tercera onada augmentaria, i molt, el deteriorament de l'economia i faria més lenta i complicada la recuperació.

Tenim, per tant, davant nostre, un primer dilema: alegria nadalenca i augment dels problemes econòmics, o prudència durant aquestes festes i major possibilitat de recuperació en un termini raonable.

Però hi ha un segon dilema, l'endeutament públic. Sent imparable l'augment del deute públic, la pregunta és si els governs hauran de practicar una contenció pressupostària en els propers anys, és a dir, una nova austeritat, que tant de mal va produir en l'anterior crisi econòmica. Això és el que opinen molts economistes.

D'altra banda, tenint en compte que els interessos que els governs estan pagant pel deute públic són molt baixos, altres economistes opinen que l'augment del deute públic no és un problema greu. La càrrega del deute ja no és la que era. Per exemple, Espanya va pagar un interès mitjà del seu deute públic del 5,4% en l'any 2002, mentre que en l'any actual no arriba a el 2%, i, ara mateix, els bons a 10 anys tenen un interès negatiu..

Per què estan tan baixos els tipus d'interès? Bàsicament, perquè el sector privat no sembla veure moltes oportunitats d'inversió productiva, i els estalviadors que no tenen un altre lloc a què acudir estan disposats a comprar deute públic, encara que no els ofereixi interessos elevats. Probablement aquestes circumstàncies no variaran, de manera que aquests economistes preveuen que els interessos del deute segueixin baixos durant molt de temps. Si això és cert, efectivament l'increment del deute públic no seria un problema greu. L'estat hauria d'estar invertint fortament en el futur de país, encara que hagi de demanar prestat els diners que necessita per efectuar aquestes inversions. Sempre, és clar, que es tracti d'inversions serioses en infraestructures, polítiques contra el canvi climàtic, educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc., és a dir, inversions amb futur, no com les del famós pla E de el govern de Rodríguez Zapatero.

Aquest és el segon dilema: endeutar-se o no endeutar-se per poder invertir en el futur de país.

El futur econòmic d'Espanya en els pròxims anys estarà en la capacitat d'encert que tinguem afrontant aquests dos dilemes.

Prudència, ciència i paciència

En aquest país de tertulians en què ens ha tocat viure, no es pot encendre la televisió o escoltar la ràdio sense topar-se amb una banda de personatges que tot ho saben i tot ho entenen, opinant sobre l'humà i el diví. Evidentment, el tema actual és la pandèmia. Tots critiquen les autoritats pel que han trigat a prendre decisions, però són els mateixos que al gener deien que l'anul·lació del congrés de telefonia mòbil a Barcelona era una maniobra perquè el congrés se celebrés en un altre país. Això demostra que les seves facultats de previsió són, al menys, tan deficients com les de les autoritats a les que tant critiquen.

 Seguim amb la por al cos. Les decisions que s'estan prenent són de vegades contradictòries, lesives per a bona part de l'economia, i no se sap si seran eficaços per erradicar la pandèmia. Però és difícil compaginar la lluita contra el virus amb el funcionament més o menys normal de l'economia. Sembla clar que els governs estan temptejant solucions que no sabem si tindran un efecte positiu. Lògicament, les decisions preses per les autoritats seran sempre criticades per un o altre sector econòmic que es vegi afectat per les mateixes.

 Acabem de sortir d'una situació econòmica complicada i ja ens veiem ficats en una altra, i amb una sanitat pública molt disminuïda per les retallades dràstiques dels anteriors governs.

 Des del punt de vista econòmic, per pal·liar les greus conseqüències derivades de la paràlisi a causa de la pandèmia, no queda més remei que augmentar la despesa pública. Al nostre país, la despesa pública és força mes petita que en els països del nostre entorn, malgrat que el nostre deute públic és de les més grans. Això vol dir que els ingressos públics són insuficients per fer front amb garanties a una situació normal. La pressió fiscal al nostre país és insuficient i molt per sota dels països que ens envolten. En resum, paguem menys impostos dels que hauríem de pagar si volem tenir els beneficis socials als quals aspirem.

 La pressió fiscal, també anomenada pressió tributària, és el total d'impostos que recapta el sector públic d'un país. Habitualment ve expressada com els ingressos fiscals respecte al producte interior brut (PIB), és a dir el percentatge de l'PIB que els ciutadans destinen a el pagament d'impostos. A Espanya, la pressió fiscal de l'any 2019 ha estat del 35,2%, mentre que a Itàlia ha estat del 42,4% a Alemanya del 41,5% o a França del 47,2%, segons dades d'Eurostat.

 No ens estranyem, per tant, que els ajuts públics per reflotar l'economia durant i després de la pandèmia siguin molt més petits que les d'altres països. D'aquí la pregunta: cal augmentar els impostos a Espanya? A primera vista, sembla que si. Però el que tinguem una pressió fiscal baixa no vol dir que l'esforç fiscal dels contribuents sigui menor, ja que no suposa el mateix esforç per a un contribuent pagar el 40% quan es guanyen, per exemple, 60.000 euros a l'any, que quan se’n guanyen 20.000.

 Si s'augmenten els impostos no vol dir que l'estat recapti més. És més suportable una pressió fiscal del 41,5% com a Alemanya, que té un PIB per càpita de 41.500 euros anuals, que una pressió fiscal del 35,2% com a Espanya, que té un PIB per càpita de 26.400 euros. Amb aquestes xifres, l'esforç fiscal dels alemanys és molt menor que el dels espanyols (Alemanya té un índex d'esforç fiscal de 16, per 22 a Espanya), el que es tradueix en el fet que, a l'augmentar els impostos, la recaptació no augmenti, ja que, com més esforç fiscal, major tendència al frau.

 Sembla clar, per tant, que la capacitat fiscal del nostre país per atacar la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques és menor que la de molts països del nostre entorn. Les ajudes als sectors econòmics més afectats seran menors que les que donen altres països, i això malgrat les ajudes europees, que no se sap quan arribaran. És a dir, no ens queda més remei que endeutar-nos.

 Aquesta pandèmia ens ha demostrat que ni els polítics poden fer massa per resoldre els problemes, ni els científics saben suficient per donar solucions ràpides i eficaces a la pandèmia actual. Pandèmia que continua la seva marxa imparable a tot el món, amb la seva petjada de destrucció, malaltia i mort. El superarem, no hi ha dubte. La pregunta és quan i a quin cost. No ens queda res més que tenir prudència, per evitar contaminar-nos i contaminar els altres, confiar en la ciència per trobar el més aviat possible una vacuna i medicaments que ajudin a vèncer la malaltia, i finalment, ens cal molta paciència, ja que ens queden per davant molts mesos abans que puguem dir que hem deixat enrere aquest malson.