La civilització de les escombraries

L’any 1972, Félix Rodríguez de la Fuente, en un dels seus famosos programes, va pronunciar aquestes paraules: «El que ens diferencia d’altres èpoques i d’altres cultures, el que més ens preocupa i el que realment més pot transformar, radicalment, la posició de la humanitat en el present, són les escombraries. Les escombraries no només en forma de cotxes antics que estan amuntegats als cementiris, no només amb bosses de plàstics i aquells contenidors famosos sense retorn que ompliran Espanya i tot el món. Les escombraries en forma de verins dissolts a la sang dels éssers vius que s’acumulen a les nostres vísceres. Les escombraries en forma de tot tipus de substàncies químiques sense les quals ja no podem viure, inclosos l’alcohol i altres estimulants. No hi ha dubte que la nostra es pot anomenar la civilització de les escombraries».

Han passat més de mig segle i molt avançat el segle XXI, el missatge de Félix Rodríguez de la Fuente conserva tota la seva actualitat. El seu esgarrifós i encertat diagnòstic de la civilització humana podria haver-se registrat avui sense haver-hi de canviar una coma.

Les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística corresponen a l’any 2021 i ens diuen que en aquell any es van recollir gairebé 23 milions de tones d’escombraries a Espanya, que correspon a 480 kg per a cada ciutadà. Només el 25% d’aquestes escombraries es van separar, la resta eren escombraries mixtes. En termes generals, es poden reciclar les escombraries separades, mentre que les mixtes van a abocadors. A Catalunya s’en van produir 3 milions i mig de tones (460 kg/habitant) amb un percentatge de separació del 42%, molt superior a la mitjana espanyola.

El problema dels abocadors autoritzats és que cada vegada són més grossos, ja que seguim produint escombraries, el que fa que, bé per problemes de manteniment es produeixin fuites que contaminen les aigües del subsòl, bé per fenòmens naturals (riuades o correments de terres, per exemple) que poden arrossegar part de les escombraries dipositades, que acaben als rius. I no parlem d’abocadors clandestins ni dels dels països menys desenvolupats ...

Ens podem centrar en la contaminació dels plàstics, un problema enorme que amenaça la nostra salut. Els éssers humans han produït més de 9.000 milions de tones de plàstic des del 1950. Només el 9% dels residus de plàstic es reciclen, mentre que el 19% s’incinera i el 72% acaba en abocadors i al medi ambient, arribant als rius i al mar, on l’aigua, el sol, el vent i els microorganismes degraden el plàstic fins que es converteix en microplàstics inferiors a 5 mil·límetres. Aquestes partícules són ingerides per plàncton, bivalves, peixos i fins i tot balenes, que les confonen amb els aliments. Des d’aquí van a la cadena alimentària. Les partícules més petites, d’unes mil·lèsimes de mil·límetre, comporten molt risc ja que poden colar-se al torrent sanguini, al sistema limfàtic i arribar al fetge.

La producció de plàstic anual s’ha multiplicant al llarg dels anys, des de 2 milions de tones el 1950 fins a més de 390 milions el 2022. Una de les principals causes de l’augment imparable de la producció de plàstics és que tenen una vida útil molt breu. Es fabriquen molts productes per utilitzar i tirar.

Solucions? A nivell individual, separar millor. A nivell municipal, millorar la recollida d’escombraries i el manteniment dels abocadors. A nivell regional, promou el reciclatge d’escombraries separades. A nivell nacional i europeu, treballar per reduir el consum i regular la fabricació de plàstics. La Unió Europea va prohibir el 2021 els plàstics d’un sol ús per als quals hi ha alternatives assequibles com, per exemple, el cotó, els coberts, els plats, els vaixells o les palla, i ha començat a prohibir gradualment el 2023 la fabricació de productes de cura personal que contenen microesferes. Aquestes minúscules boles de plàstic es troben en molts productes de bellesa per les seves propietats exfoliants. Es calcula que durant una dutxa amb un gel de bany que conté microesferes fins a 100.000 boles poden colar-se pel desguàs i anar a l’oceà, on són consumits per fauna marina introduint substàncies potencialment tòxiques a la cadena alimentària.

Aquest és el camí seguir.

L’estat del clima 2024

 Fa pocs dies s’ha publicat “The 2024 state of the climate report: Perilous times on planet Earth”. Copiem les seves conclusions, que podem resumir en unes poques paraules: estem ben fotuts i no ens en volem donar compte.

“Malgrat sis informes de l'IPCC, 28 reunions de la COP, centenars d'altres informes i desenes de milers d'articles científics, el món ha avançat molt poc sobre el canvi climàtic, en part a causa de la forta resistència d'aquells que es beneficien econòmicament del sistema basat en els combustibles fòssils actuals.

Actualment anem en la direcció equivocada, i el nostre creixent consum de combustibles fòssils i l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle ens estan impulsant cap a una catàstrofe climàtica. Tenim por del perill d’una descomposició climàtica. L'evidència que observem és alarmant i innegable, però és aquest mateix xoc el que ens porta a l'acció. Reconeixem la profunda urgència d'abordar aquest repte global, especialment l'horrible perspectiva dels pobres del món. Tenim el coratge i la determinació de buscar solucions transformadores basades en la ciència en tots els aspectes de la societat. El nostre objectiu és proporcionar coneixements clars i basats en evidències que inspirin respostes informades i audaces dels ciutadans als investigadors i líders mundials.

Reduir ràpidament l'ús de combustibles fòssils hauria de ser una prioritat. Això es podria aconseguir en part a través d'un preu global del carboni prou alt que podria restringir les emissions dels rics i alhora proporcionar finançament per als programes de mitigació i adaptació al clima tan necessaris. A més, fixar preus i reduir les emissions de metà és fonamental per mitigar eficaçment el canvi climàtic. El metà és un gas d'efecte hivernacle potent i, a diferència del diòxid de carboni, que persisteix a l'atmosfera durant segles, el metà té una vida atmosfèrica relativament curta, cosa que fa que les reduccions siguin impactants a curt termini. Reduir dràsticament les emissions de metà pot frenar la taxa d'escalfament global a curt termini, ajudant a evitar punts d'inflexió i impactes climàtics extrems.

En un món amb recursos limitats, el creixement il·limitat és una il·lusió perillosa. Necessitem un canvi audaç i transformador: reduir dràsticament el consum excessiu i el malbaratament, especialment per part dels rics, estabilitzant i reduint gradualment la població humana mitjançant l'empoderament de l'educació i els drets de les nenes i les dones, la reforma dels sistemes de producció d'aliments per donar suport a una alimentació més basada en plantes i l'adopció d'un marc econòmic ecològic i postcreixement que garanteixi la justícia social. L'ensenyament sobre el canvi climàtic s'hauria d'integrar als currículums bàsics d'educació secundària i superior a tot el món per conscienciar, millorar l'alfabetització climàtica i empoderar els estudiants perquè prenguin mesures. També necessitem esforços més immediats per protegir, restaurar o recuperar els ecosistemes.

L'augment dels desastres climàtics anuals mostra que estem en una crisi important i que empitjorarà en el futur si seguim amb les nostres activitats habituals. Avui, més que mai, les nostres accions són importants per al sistema climàtic estable que ens ha donat suport durant milers d'anys. El futur de la humanitat depèn de la nostra creativitat, fibra moral i perseverança. Hem de reduir amb urgència els excessos ecològics i perseguir la mitigació i l’adaptació immediata al canvi climàtic a gran escala per limitar els danys a curt termini. Només mitjançant una acció decisiva podrem salvaguardar el món natural, evitar un enorme sofriment humà i garantir que les generacions futures heretin el món habitable que es mereixen. El futur de la humanitat penja d’un fil.”

Anomalies climàtiques inusuals el 2023 i el 2024. Les temperatures de l'oceà (a, b) estan actualment molt fora dels seus rangs històrics. Aquestes anomalies reflecteixen l'efecte combinat del canvi climàtic a llarg termini i la variabilitat a curt termini. Cada línia correspon a un any diferent, amb un gris més fosc que representa els anys posteriors. Totes les variables mostrades són estimacions diàries.

La temperatura del mar

Un motiu de preocupació important és l’augment de la temperatura del mar, que, si ens fixem en el gràfic, ha augmentat molt des de principis de l’any passat, batent tots els rècords des de que es tenen mesures per satèl·lit, és a dir, des de l’any 1981. Això vol dir que el mar està acumulant energia a un ritme molt ràpid, i aquesta energia només té una via de sortida, que és a través de tempestes, que s’està tornant més violentes.

Ara que l’episodi de El Niño s’ha acabat, sembla que, des del mes de juliol aquesta temperatura està per sote de la del mateix mes de l’any passat, però encara molt superior a les de sèrie històrica. Com a conseqüència, pluges torrencials i les conseqüents riuades i de vegades lliscaments que han arrasat poblacions s'han vist sovint arreu del món en llocs gens habituats a aquest tipus d'esdeveniments. Cap continent no se salva d'aquest tipus d'anomalies, que van de la Xina al Pakistan, del Sudan al Marroc, d'Itàlia a Espanya, de França a Polònia, de Mèxic als EUA, d'Argentina a Xile... El Japó acaba de rebre la visita del tifó Shashan, que ha descarregat en algunes zones fins a 1000 litres per metre quadrat i ha causat nombrosos estralls. El desert del Sàhara, una de les regions més àrides del planeta, podria experimentar durant les pròximes dues setmanes un període de pluges intenses que podria fer caure en setmanes l’equivalent a anys de pluja en algunes zones del desert. Tot això és completament inaudit. Per més que alguns s'entestin a argumentar el contrari, la Crisi Climàtica està prenent cada cop més força.

Si mirem el que està passant al Mediterrani, aquest esclafament és tant o més important que l’escalfament global del mar. Des de fa un parell d’anys, la temperatura mitjana anual del Mediterrani s’ha enfilat fins a 21ºC, un parell de graus més que fa 40 anys. Al mes d’agost, la temperatura s’enfila fins als 28ºC, cosa mai vista des de que es tenen registres fiables, també des de l’any 1981. 

La conclusió és que només és qüestió de temps que una tempesta de gran magnitud causi estralls a alguna ciutat espanyola. Ni ningú en parla ni hi estem preparats, ni tenim la més mínima intenció de preparar-nos-hi.

Una imatge interessant

La imatge del dia de la NASA és la del planeta Saturn mig tapat pel nostre satèl·lit, la Lluna. És una imatge, des del meu punt de vista, molt bonica, com la majoria de les imatges del dia que cada dia publica la NASA. Però aquesta és especialment interessant perquè va ser presa fa sis dies des de Breda, per un aficionat a l’astronomia, en Pau Montplet Sanz, que publica sovint al seu compte de Facebook fotografies astronòmiques espectaculars.

Una bola de neu

Estem al Criogenià, una fase de la història geològica de la Terra anomenada "Terra bola de neu". Fa 770 milions d'anys, la Terra va quedar atrapada en una gàbia de gel. Com es va produir aquest fenomen? Com es va aturar i com ho va fer la vida per aconseguir sortir de la hibernació?

Una immensa bola de gel que gira a l'espai. A terra, la temperatura mitjana oscil·la entre els 20 i els 50 graus sota zero i una manta glaçada, de més d'un quilòmetre de gruix, s'ha empasat els mars i les terres. No hi ha núvols al cel, el paisatge és d'un blanc encegador i, aparentment, no hi ha a l'horitzó cap forma de vida.

És probable que així fos la Terra fa uns 700 milions d'anys. El nostre planeta va romandre congelat durant uns quants milions d'anys. I el més probable és que la vida va córrer el risc d'extingir-se. Ciència ficció? No. La hipòtesi de la bola de gel és una de les teories científiques més interessants desenvolupades fins ara per explicar algunes anomalies trobades pels geòlegs a les roques d'arreu del món: per exemple, la presència de restes glacials incrustades en dipòsits que es trobaven al nivell del mar en aquell moment i, a més, prop de l'equador. O el descobriment de sediments rics en ferro, explicables només per una absència total d'oxigen de l'atmosfera.

No tothom està convençut de la seva validesa. Si fos cert, diuen els crítics, els primers organismes, dels quals també derivem, amb prou feines haurien aconseguit sobreviure, i l'evolució s'hauria aturat. Un episodi semblant ja s'havia produït, al Proterozoic, 1.500 milions d'anys abans. Una glaciació tan intensa, però, hauria desencadenat un cercle viciós: més gel no només significa més fred, sinó també un major reflex de la radiació solar, per tant, encara més fred. I la Terra mai no hauria estat capaç d'alliberar-se de la presa glacial.

Però els partidaris argumenten: en aquella època existien formes de vida molt primitives, com les algues i els cianobacteris, que podien viure amagades a les aigües termals volcàniques, i el fitoplàncton. I una vegada més van ser els volcans els principals responsables del desglaç de la Terra. El diòxid de carboni emès pels volcans es va acumular gradualment a l'atmosfera i va atrapar els raigs del sol, fent que la temperatura tornés a pujar. El mecanisme? El de l'efecte hivernacle, el mateix que avui amenaça d'escalfar el nostre planeta, aquesta vegada en excés.

La primera sospita que la Terra havia passat realment per una glaciació especialment intensa, o almenys una sèrie de glaciacions especialment rígides, va sorgir cap als anys seixanta. Feia poc que s'havia entès que els continents flotaven sobre el mantell de la Terra com illes a la deriva, i no sempre havien estat en la mateixa posició.

Va ser Brian Harland de la Universitat de Cambridge qui va trobar la primera pista: va descobrir que a les roques que es remunten al Neoproterozoic, és a dir, fa 700 milions d'anys, i que es van trobar a quasi tots els continents, hi havia restes de dipòsits glacials. No només això. La presència de carbonat de calci i magnesi a la capa just a sobre va demostrar que la “bola de gel” havia d'haver donat pas a una “bola de foc”, període en què la temperatura mitjana devia arribar a nivells tropicals.

Al mateix temps, analitzant l'orientació magnètica de les partícules minerals trobades a les roques, Harland va establir que quan es va començar a formar la bola de gel, el trencaclosques dels continents que havien format Rodinia, es trobava majoritàriament al cinturó tropical. Va ser en aquest moment quan van sorgir els primers dubtes: si es van trobar indicis de la presència de gel als tròpics, significava que el gel havia estat per tot arreu. O millor dit: havia envoltat tot el planeta. I si això hagués passat realment, per què no s'havia extingit la vida, i què havia provocat, en canvi, el retorn a la normalitat?

Fa mil milions d'anys, o gairebé, la Terra estava poblada per algues i microorganismes marins. Alguns investigadors, els més escèptics, creuen que es van refugiar en una franja d'oceà que havia quedat lliure de gel. Els més convençuts pensen en canvi que van trobar refugi en xemeneies volcàniques i fonts termals. Recentment s'ha descobert que hi ha un nivell molt alt d'activitat biològica en els guèisers submarins i les formes de vida antigues que poden sobreviure fins i tot en la foscor total. L'activitat volcànica no es va aturar. De fet, va ser especialment intensa.

Un interrogant al cel

El telescopi James Webb ha vist aquest interrogant al cel. Un avís per la humanitat? Molt probablement, la imatge de la fusió de dues galàxies.

Amb 2 bilions de galàxies (2 milions de milions) i amb cent mil milions d’estrelles per galaxia, queda clar que som molt poca cosa.

Un món sense feina?

L'economista John Maynard Keynes va introduir el concepte “atur tecnològic” el 1930. Va anticipar un escenari sorprenent per a aquell temps: pensava que, un segle més tard, cap a l'any 2030, la tecnologia permetria solucionar tots els problemes materials i productius de la humanitat. Gràcies a la tecnologia, es podria produir de tot a cost pràcticament zero. Però taquesta producció es faria bàsicament amb màquines sense humans. Què passaria si tinguéssim de tot per a tothom, excepte una feina?

Estem a prop de l'any 2030. Quina és la situació actual sobre això? En molts aspectes, sembla possible que la “profecia” de Keynes pugui ser realitat relativament aviat. Vegem-ho.

En un recent article, The Economist es feia ressò dels extraordinaris avenços en tecnologia solar. Aquest any, al món es fabricaran més de 70.000 milions de cèl·lules solars (bàsicament, a la Xina) que, un cop instal·lades, produiran energia a cost marginal pràcticament nul. Sense contaminació, aquestes cèl·lules  estaran durant anys generant electricitat natural. Es fabriquen amb silici, un dels elements més abundants de la terra. El ritme d'expansió d'aquesta energia, l'eficiència de la qual està millorant, és exponencial: la capacitat solar instal·lada es duplica aproximadament cada tres anys i, per tant, es multiplica per deu cada dècada.

Un creixement tan sostingut poques vegades es veu en una cosa que tingui importància com la que té la producció d'energia. Quan fa deu anys tenia una desena part de la capacitat actual, l'energia solar encara era considerada marginal i amb un futur incert. Ara la Societat Internacional d'Energia Solar afirma que el 2026 la llum del sol generarà més electricitat que totes les plantes nuclears del planeta. Si en els propers deu anys l'energia solar augmentés novament deu vegades, equivaldria a multiplicar per vuit la capacitat de tots els reactors nuclears del món, i ho faria en menys del temps del que normalment porta construir-ne només un.

Això vol dir que és possible que ens encaminem cap a un món on l'energia elèctrica renovable sigui abundant i barata. Gran part del món (inclosa Àfrica, on 600 milions de persones encara no poden il·luminar casa seva) començarà a sentir-se rica en energia. Aquest sentiment serà nou i transformador per a la humanitat. Si això es compleix, les cèl·lules solars seran la font d'energia elèctrica més gran del planeta a mitjans de la dècada del 2030. Per a la dècada del 2040, segons The Economist, podrien ser la font més gran no només d'electricitat sinó de tota l'energia que consumim, encara que això no sembla gaire realista, si ens atenim a les dificultats que tenen els vehicles elèctrics per imposar-se al mercat.

Però la veritat és que en aquests moments ens trobem en una era de desenvolupament tecnològic impressionant. Disposem d´informació infinita a internet a cost pràcticament zero per al consumidor. Tenim lleure digital inacabable a costos molt baixos (vídeos, podcasts, e-books, jocs, música, etc). La ciència és crucial per al progrés, i mai com ara no s'han invertit tants recursos en recerca i desenvolupament. La interacció entre els descobriments científics i la innovació aplicada ens pot acostar a un món d'abundància. Per primera vegada a la història posseïm coneixements per crear una prosperitat gairebé il·limitada.

La robòtica donarà lloc a revolucionaris tipus de robots intel·ligents i flexibles que tindran aplicacions en producció, logística, atenció sanitària o domèstica a, restauració o hostaleria, que podran interactuar en llenguatge natural i aprendre de l’experiència. Elon Musk parla de vendre milions d'aquest tipus de robots intel·ligents els propers anys.

Quan es va produir la revolució industrial, la gran massa de treball agrícola es va desplaçar a la indústria. Amb la creixent automatització de la indústria, van quedar els serveis com a gran reserva de treball humà. Però la nova revolució tecnològica en curs es basa en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), amb empreses que operen mitjançant algoritmes i robots, comencen a distribuir els seus productes amb cotxes que no necessiten conductor i amb drons, prenen decisions amb IA i generen beneficis gairebé sense intervenció humana.

Tot apunta que no trigarem gaires anys a trobar-nos en la situació que Keynes va imaginar ara fa gairebé un segle. I la qüestió continua sent la mateixa, què passarà si tenim pràcticament de tot per a tothom, excepte una ocupació? Veurem l'emergència d'una classe inútil, és a dir, les persones expulsades del mercat de treball a causa de l'automatització i incapaces d'adaptar-se a les noves tecnologies, que pot arribar a ser la immensa majoria de la població?

T ot això, sempre que no vagi tot en orris si ens veiem embolicats en les conseqüències catastròfiques d'un canvi climàtic que s'accelera, submergits (i enverinats) per la pol·lució deguda a les deixalles que genera una civilització cada cop més consumista o destruïts per una guerra descontrolada que acabi utilitzant armes nuclears.

Llegint en Pla

He trobat una foto de Josep Pla amb l’Hermós. Sempre havia pensat que m’agradaria veure la fesomia d’aquest personatge. 

Reprodueixo la foto i una conversa d’en Pla amb l’Hermós, del Quadern Gris.

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec. 

¿Diu que s’acaba la guerra? fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa. 

¿Qui ho ha dit? 

Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè... 

Valga’m Déu! 

Hi ha una pausa llarga i després diu: 

De tota manera, és una mala notícia. 

¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia? 

Sí. Les guerres porten el peix

Bah, bah!

Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina... El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis...

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix. Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.