Per què cap polític no està disposat a explicar-nos la veritable història de l'energia

Cap polític no vol explicar-nos la veritable història de l'esgotament dels combustibles fòssils. La veritable història és que ens estem quedant sense petroli, carbó i gas natural, perquè els costos directes i indirectes d’extracció estan arribant a un punt en què el preu de venda dels aliments i altres necessitats bàsiques ha de ser inacceptablement alt perquè el sistema econòmic general funcioni. Alhora, l'energia eòlica, solar i altres fonts d'“energia neta” no són capaços de substituir la quantitat de combustibles fòssils que es perden.

Aquesta història de l'energia és essencialment un problema de física. L'energia per càpita i, de fet, els recursos per càpita s'han de mantenir prou alts perquè una economia funcioni amb una població que augmenta. Quan això no passa, la història mostra que les civilitzacions col·lapsen.

Els polítics no poden admetre que l’economia mundial d’avui es dirigeix al col·lapse, d’una manera similar al que va passar en civilitzacions anteriors. En canvi, necessiten proporcionar la il·lusió que dominen la situació. El sistema porta els polítics a presentar raons per les quals els canvis que s'acosten podrien ser desitjables (per evitar el canvi climàtic), o almenys temporals (a causa de les sancions contra Rússia).

Els polítics volen ser reelegits. Volen que els ciutadans pensin que tot està bé, que si hi ha problemes de subministrament d’energia, s’han d’emmarcar com a temporals, potser relacionats amb la guerra a Ucraïna. Alternativament, qualsevol problema que sorgeixi es discuteix com si es pogués solucionar fàcilment amb una nova legislació i potser una mica més de deute.

A més, no s'espera que els investigadors econòmics estudiïn la història de les moltes civilitzacions més petites i més localitzades que van col·lapsar en el passat. En general, la població d'aquestes civilitzacions més petites va augmentar alhora que els recursos utilitzats per la població van començar a degradar-se. L'ús de tecnologia, com les preses per redirigir els fluxos d'aigua, pot haver ajudat per un temps, però finalment no va ser suficient. La combinació de la disminució de la disponibilitat de recursos d'alta qualitat i l'augment de la població va tendir a deixar aquestes civilitzacions amb poc marge per fer front als mals temps que es poden esperar que passin alguna vegada. En molts casos, aquestes civilitzacions van col·lapsar després d'epidèmies de malalties, una invasió militar o una fluctuació climàtica que va conduir a una sèrie de males collites.

La informació publicada suggereix que queda una gran quantitat de combustibles fòssils per extreure, atès el nivell actual de tecnologia. Si assumim que la tecnologia millorarà cada cop més, és fàcil creure que qualsevol límit de combustible fòssil està a centenars d'anys en el futur.

Però, per la manera com l'economia funciona, el límit d'extracció és realment un problema d'asequibilitat. Si el cost de l'extracció augmenta massa en relació amb el que la gent de tot el món té com a ingressos que puguin gastar, la producció s'aturarà perquè la demanda (en termes del que la gent pot pagar) caurà massa, amb el conseqüent col·lapse de l’economia.

Els polítics no poden dir al món com de dolenta és realment la situació energètica. La majoria dels polítics d'alt nivell són conscients del problema del subministrament d'energia, però no en poden parlar. En canvi, escullen parlar sobre el que passaria si es permetés que l'economia avancés sense límits, cosa que és perfectament impossible.

Els polítics d’alt nivell sens dubte són molt conscients del fet que no hi haurà prou subministraments d'energia per a tothom. Això vol dir que el món estarà en una competència per qui rep quant. I això conduirà ineluctablement a la guerra entre les nacions. En un escenari de guerra, no ens hauria de sorprendre si les comunicacions es controlen acuradament. Els punts de vista que podem esperar escoltar repetidament són els que els governs i les persones influents volen que escoltem els ciutadans comuns.

El preu del petroli i la devaluació de l’euro

L’augment dels preus del combustible (gasolina i gasoil) han anat augmentant aquests darrers mesos. I és natural, ja que el preu del petroli ha augmentat molt. El petroli Brent, el petroli de referència per Europa, ha estat, els darrers 4 mesos, a 114 dòlars per barril, mentre que des del 2015 al 2021, el seu preu mitjà anual va oscil·lar entre els 42 i els 71 $/barril, amb una mitjana de 57 $/barril. En dòlars, doncs, el preu del petroli de referència a Europa s’ha apujat un 100 %.

Però nosaltres paguem la gasolina i el gasoil en euros. I l’euro s’ha devaluat respecte del dòlar. Del 2015 al 2021, per un euro et donaven, en mitjana, 1,14 dòlars. Últimament, l’euro està en paritat amb el dòlar. De manera que pot ser interessant mirar el preu del barril de Brent no en dòlars, sinó en euros. Des de l’any 2015 al 2021, el preu mitjà del barril de Brent va ser de 50 €, mentre que aquests darrers quatre mesos ha sigut de 107 €. Un augment del 114 %, significativament més elevat que l’augment del preu en dòlars.

Conforme la competitivitat europea vagi disminuint, entre altres factors pel preu de l’energia, molt més elevat a Europa que als Estats Units, la paritat entre el dòlar i l’euro anirà seguint a la baixa, de manera que el preu del petroli en euros seguirà augmentat, disminuint encara més la competitivitat europea.

Si mirem el preu del gas natural al mercat espanyol, des de fa un parell de mesos està a 127 €/MWh, mentre que als Estats Units el preu del gas natural està als voltants dels 10 $/MWh, una diferència descomunal.

 

Un futur molt gris.

Què és un bon polític?

Els temps d’estiu són propicis a parlar de problemes insubstancials. Per exemple, discutir què és ser un bon polític. Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema. Alguns diran que en Fraga Iribarne era un excel·lent polític, d’altres preferiran l’Adolfo Suárez per la seva obra a la transició, un tercer dirà que en Felipe González va ser molt bo per a Espanya, i d’altres pensaran exactament el contrari.

La política es pot definir de moltes maneres. Un d’ells és que és l’art de decidir qüestions complexes sense tenir tota la informació necessària. L’èxit d’un polític depèn del resultat a mitjà termini de les seves decisions. Les decisions que, per molts equips tècnics i econòmics que els avaluïn, mai no es pot dir que es poden preveure totes les conseqüències que poden produir en el futur.

Però, què defineix un bon polític? Per no perdre's en discussions interminables, donarem un exemple, Angela Merkel.

Angela Merkel, cancellera d’Alemanya durant 16 anys, del 2005 al 2021, ha estat considerada una bona política. Tot i això, Alemanya es troba ara en dificultats perquè Angela Merkel tenia una política energètica que ara es veu que estava malament.

Quan el tsunami del Japó va inundar la central nuclear de Fukushima, el 2011, el govern alemany va prendre la decisió de tancar les centrals nuclears. Al seu torn, Alemanya va desenvolupar un ampli programa d’energies renovables, un programa que no va tenir els resultats esperats, ja que és cada cop més clar que les energies renovables per si soles no poden satisfer les necessitats energètiques actuals.

El govern alemany va prendre la decisió, segurament després d’estudis de viabilitat econòmica molt seriosos, de confiar en el gas rus per satisfer les seves necessitats energètiques. Aquesta decisió, que des del punt de vista estrictament econòmic no hi ha dubte que és bo, després de la invasió russa d’Ucraïna ha resultat ser una decisió equivocada. I ara Alemanya es troba amb perspectives força negres per subministrar-se de gas natural durant el proper hivern, amb la conseqüència del descontentament de persones que no podran tenir la calefacció a la que estaven acostumats i el desastre econòmic de les indústries que no podran accedir a l’energia necessària per continuar produint i, si ho aconsegueixen, serà a un preu que farà que la indústria alemanya deixi de ser competitiva. És a dir, la decisió del govern presidit per Angela Merkel pot donar lloc a un enorme descontentament de la població i una important recessió a Alemanya.

Tornant al principi, Angela Merkel va ser, i encara es considera, una bona política. Si ens fixem en tota la feina desenvolupada durant els 16 anys que va oficiar com a cancellera, deduïm que es tractava d’una política moderada i intel·ligent que va prendre decisions molt adequades tant per al seu país alemany com per a Europa. Però el seu costat negatiu es troba en les decisions que va prendre sobre energia, decisions que poden conduir a Alemanya a perdre la seva hegemonia econòmica i deixar de ser el motor econòmic d’Europa.

En resum: fins que Rússia va envair Ucraïna, Angela Merkel va ser considerada una excel·lent política. Ara, uns mesos després que el rus envaís, aquesta opinió està canviant.

El polític que no pren cap decisió, òbviament, no prendrà decisions equivocades, però no serà un bon polític. En canvi, el polític, que pren decisions, té moltes possibilitats d’equivocar-se. Seran els que han de fer front a les conseqüències d’aquestes decisions els que diran si eren o no bons polítics. Per tant, hi ha moltes opinions diferents sobre el tema. Segons es diu vulgarment, en aquest tema, cadascú parla de la fira segons com l’hi ha anat.

El canvi climàtic a Catalunya

Miràvem dades, fa uns dies, de l’evolució del clima a la península ibèrica, de la qual Catalunya forma part. Però a aquesta península, a més de nacionalitats i regions diverses, també hi ha zones meteorològiques diferents. De manera que tenim tot el dret de preguntar-nos si les temperatures i les precipitacions han variat de la mateixa manera a Catalunya que al conjunt de la península en qüestió.

Meteocat no dona els valors absoluts de precipitació i de temperatura, sinó les anomalies respecte del període 1981 a 2010.

Doncs bé, segons les dades de Meteocat, les temperatures han augmentat a Catalunya 0,33°C per dècada des de l’any 1961 fins ara. Un 50% més que al conjunt de la península ibèrica. És a dir, que la temperatura mitjana anual ha augmentat de 2°C des de l’any 1961 fins ara.

 Pel que fa a les precipitacions, la disminució a Catalunya és de 1,6 l/m² per dècada, el que vol dir que des de l’any 1961, hem perdut 10 l/m², una quantitat molt poc significativa degut a la gran variabilitat de les precipitacions d’un any a l’altre.

En resum, a Catalunya sembla que les temperatures pugen molt més que al conjunt de la península ibèrica, mentre que les precipitacions no semblen pas variar massa.

Les temperatures i les precipitacions a l’Espanya peninsular

Segons les dades més recents publicades per l’AEMET (Agència Espanyola de Meteorologia), la temperatura mitjana anual ha anat augmentant, aquests darrers 60 anys, a una cadència de + 0,21ºC per dècada. És a dir, en 60 anys ha augmentat de l’ordre de 1,2 ºC.

Pel que fa a les precipitacions, han anat disminuint a una cadència de 13 l/m² per dècada. Així doncs, els últims 60 anys les precipitacions han disminuït de l’ordre de 100 l/m². Tenint en compte que la precipitació mitjana d’aquests darrers 60 anys ha estat d’uns 650 l/m², podem dir que la caiguda ha sigut del 15 %.

La cosa s’està posant complicada.

Els llibres i la vida

 “Tot el que podem trobar a la vida està en els llibres”, deia molt convençut l’escriptor Mario Vargas Llosa fa uns dies en una entrevista que li van fer al programa Las tres puertas.

Un servidor, fa temps, també era d’aquesta opinió. Però ara penso que tenia raó en Josep Pla, quan deia “ Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres...”

Tota la vida sent un bon lector per arribar a aquesta trista conclusió. Pero del que no hi ha cap dubte és que, llegint, hem passat molt bones estones.

Catalangate

Obres un informatiu de TV3 i et parlen de l’espionatge que han sofert molts dirigents independentistes, espiats no se sap ben bé per qui, utilitzant el programa Pegasus, que només és accessible als governs. Hem après que aquest programa, que permet espiar els mòbils, té com a finalitat principal la persecució del terrorisme, del narcotràfic i altres modalitats criminals.

Però la temptació és gran, i la carn és feble, de manera que no és estrany que algú hagi pensat que també es podria fer servir aquest programa per espiar els rivals polítics. I sembla que és això el que ha passat. Un problema greu d’opacitat i democràticament poc exemplar? Sens dubte. Però seria ingenu pensar que aquest tipus d’espionatge diguem-ne polític, no està a l’ordre del dia per tot arreu. 

Es per això que, entenent perfectament la reacció dels espiats, em sembla que hi ha una hipocresia dins d’aquesta reacció. Tot dirigent polític sap que és molt probable que sigui espiat pels seus rivals, i més si aquests, al ser al govern, tenen accés a programes com el que hem mencionat. Penso que, tenint a la seva disposició un cos policial com els mossos, els espiats, o són tontos, o haurien d’haver fet revisar els seus telèfons pels experts policials a les seves ordres, i pres les mesures conseqüents.

De manera que, si els han estat espiant, és perquè no han pres les precaucions necessàries, potser per massa bona fe. I, la veritat, estar governats per gent que no és capaç de vetllar per la seva pròpia seguretat informàtica no és gens tranquil·litzant. 

O potser no. Potser ho sabien perfectament i han aprofitat l’ocasió per treure’n rèdits polítics, posant el govern central en dificultats.

No sabrem mai la lletra petita d’aquest “catalangate”, com de tantes altres coses. Per a mi, les víctimes no són tant víctimes com ens ho volen fer creure. A no ser que estiguem governats per uns perfectes incompetents. 

El darrer informe de l’IPCC

S’està publicant el sisè informe d’avaluació de l’IPPC (Intergovernmental Panel on Climate Change) sobre el canvi climàtic. Aquests informes es publiquen cada sis o set anys. El darrer, el cinquè, va ser publicat entre el 2013 i el 2014. Aquest Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic va ser creat el 1988 per facilitar avaluacions integrals de l'estat dels coneixements científics, tècnics i socioeconòmics sobre el canvi climàtic, les seves causes, possibles repercussions i estratègies de resposta. 

Aquests informes d’avaluació són enormes, tenen milers de pàgines, i la seva lectura és relativament complexa pels no especialistes. Però el mateix IPPC en fa resums més curts i a l’abast de molta més gent. 

La gran novetat de l’edició actual és que els impactes que en informes anteriors, s’havien atribuït a un augment de temperatures superior als 2ºC, ara s’indica que es produiran a partir d’un augment de temperatura de 1,5ºC. És a dir, ens trobem molt més a prop de la catàstrofe mediambiental del que ens pensàvem. 

L'escalfament global, que arribarà als 1,5°C a curt termini, provocarà augments inevitables de múltiples perills climàtics que presenten molts riscos per als ecosistemes i els humans. Aproximadament entre 3.300 i 3.600 milions de persones viuen en contextos molt vulnerables al canvi climàtic. Una alta proporció d'espècies és vulnerable al canvi climàtic.

Per als 127 riscos clau identificats, els impactes avaluats a mitjà i llarg termini són diverses vegades superiors als observats actualment, si s’arriba a un escalfament de 1,5ºC.

Actualment l’escalfament global s’estima en 1,0ºC. Veient la corba d’augment de les temperatures, que han augmentat en 0,5ºC des de l’any 2010 al 2020, és gairebé impossible que no arribem als fatídics 1,5ºC l’any 2040. Com qui diu, demà a la tarda.

Els que som grans probablement ja no existirem d’aquí a vint anys, però els més joves en sofriran els efectes a les seves pròpies carns, i no seran efectes gens agradables. És clar que alguns “optimistes” pensen que abans de l’any 2040 es produirà una catàstrofe econòmica de tal magnitud per la manca d’energia, que aquest col·lapse (que, per cert, s’endurà milions de vides humanes, provocant uns disminució significativa de la població) pugui ser suficientment ràpid per reduir moltíssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle i, per tant, per reduir també aquest augment de la temperatura global.