Lo any de la fam

A Barcelona es tenen dades meteorològiques fiables des de la meitat del segle XVIII, el que permet de seguir l’evolució climàtica durant gairebé dos segles i mig. Aquestes dades les va iniciar el 1786 el Dr. Salvà a l'observatori que tenia a casa seva, al carrer de Petritxol.

Si agafem la sèrie cronològica de les precipitacions a la ciutat de Barcelona, hi veiem que, des del 1812 al 1824 hi va haver la sequera més important que hagi patit la ciutat des de que es tenen dades fiables. L’any més sec es troba al mig d’aquest període, amb una precipitació de només 216 mm anuals, quan la mitjana anual és de 590. Es tracta de l’any 1817.

Aquesta sequera va tenir caràcter socioeconòmic greu amb pèrdues de collites, pèrdues de llocs de treball, pujada de preus als mercats i escassetat d'alguns aliments. Tot això emmarcat en una Catalunya de postguerra, per tant, ja empobrida.

Però si amb això no n'hi ha prou, el dèficit de pluja més gran es va donar entre els mesos de Febrer i Maig, vitals per el correcte desenvolupament dels conreus, sobre tot del cereal. Les xifres parlen per si mateixes: entre el 1^er de gener i el 30 d'abril de 1817, Barcelona va recollir la esquifida quantitat de 15 mm, xifra que no arriba ni al 10% de la que hauria d'haver caigut (la mitjana d’aquest període és de 220mm)

Sabem que aquell any va ser molt dur per la gent. Els aliments depenien d'una pluja que no arribava: els cereals (blat, civada, blat de moro...) no germinaven, fet que suposava no disposar de farina per fer pa i escassetat de menjar per al bestiar, els rius no portaven prou aigua per fer moure els molins (fariners o paperers) ni tampoc tenien prou cabal per omplir les sèquies que permetien regar els horts, circumstància que va fer patir o morir hortalisses i fruiters. El preu dels aliments va augmentar per la falta d'oferta.

En una època en que la ciència meteorològica era gairebé un llibre en blanc i la majoria d'esdeveniments quedaven vinculats a la voluntat de Deu, les pregaries eren el pa de cada dia. Però malgrat totes les pregàries, la collita a la majoria de comarques catalanes va acabar perdent-se. Va ser “lo any de la fam”.

Els anys que van seguir es va mantenir el dèficit hídric, conformant la sequera més important que han patit els barcelonins i cal preparar-se perquè la incògnita no és si tornarà, sinó quan tornarà a passar... Encara que avui, amb molts més mitjans de transport, les conseqüències, almenys les alimentàries, difícilment ens conduiria a un altre any de la fam, semblant al de fa 206 anys. Però ens podria conduir a un empobriment general i a una situació sanitària molt precària.

Perquè, atenció, l’any 2021, a Barcelona, van caure només 328 mm, i l’any passat, 308. Dos anys amb poc més de la meitat de la pluja habitual...

Intel·ligència artificial

Tant ens han alabat el chat GPT 4, que diuen que et redacta articles cobre qualsevol tema amb tot el rigor amb el que tenen els bons periodistes, que li he demanat un article sobre la pilona de Malgrat. Aquest és el resultat:

“La pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió situada a la localitat de Malgrat de Mar, a la província de Barcelona, ​​Espanya. Es tracta d´una estructura de ferro d´uns 50 metres d´alçada, que forma part de la xarxa de transport d´energia elèctrica d’alta tensió a la zona.

La pilona de Malgrat és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió, ja que permet el transport de l'energia generada a centrals elèctriques cap a les zones de consum. A més, forma part d'una xarxa de torres d'alta tensió que s'estén per tot el territori espanyol, permetent l'intercanvi d'energia entre diferents regions i països.

Al llarg dels anys, la pilona de Malgrat ha estat objecte de diverses controvèrsies i protestes per part d'alguns residents i grups ecologistes, que argumenten que les torres d'alta tensió poden afectar negativament la salut de les persones i el medi ambient. Tot i això, els organismes reguladors i els estudis científics han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient, sempre que es respectin les normes i regulacions de seguretat.

En resum, la pilona de Malgrat és una torre d'alta tensió que forma part de la xarxa de transport d'energia elèctrica a la zona, i és una infraestructura important per al subministrament d'energia elèctrica a la regió i per a l'intercanvi d'energia a nivell nacional i internacional. Tot i que ha estat objecte de controvèrsies al passat, els organismes reguladors han determinat que les torres d'alta tensió no representen un risc significatiu per a la salut humana ni per al medi ambient.”

Si aquest és el nivell de la millor intel·ligència artificial del moment no ens hem de preocupar massa.

28 de juliol

El 28 de juliol de 2023 és una data important, per assenyalar al calendari, perquè estarem en el que els anglosaxons anomenen Earth Overshoot Day o Dia de la Sobrecapacitat de la Terra. Què vol dir això?

El 28 de juliol serà el dia en què la humanitat haurà consumit els recursos biològics que produeix el planeta durant tot l'any, cosa que significa que durant els 156 dies de l'any restants consumirem el que podríem anomenar capital natural del planeta. I ja se sap que quan es consumeix capital, o es va a la ruïna o s’ha de demanar un préstec. El problema és que no tenim res més que un planeta, i és impossible demanar un préstec a ningú.

 

Dit d’una altre manera, es necessitarien 1,75 terres per satisfer les necessitats de la població mundial de manera sostenible. Sent cínics, podríem dir que tenim la sort que gran part de la humanitat viu molt malament, ja que si tots els habitants del planeta consumissin com un americà, necessitaríem 5,1 terres, si consumissin com un francès necessitaríem 2,9 terres, i si ho féssim com un espanyol, 2,1 planetes. D'altra banda, si consumíssim el mateix que un iemenita, només caldria 0,3 terres.

El dia de la sobrecapacitat de la Terra es calcula des del 1971. El càlcul es fa dividint la capacitat de recursos que el planeta pot generar durant un any (la anomenada biocapacitat) per la demanda anual de la humanitat. Des de 1971, aquesta data fatídica ha avançat pràcticament cada any: el 31 de desembre de 1971, el que vol dir que fa uns 50 anys el consum de la humanitat corresponia al que produeix el planeta. És curiós veure que l’any 2020 aquesta data es va retardar el 22 d’agost, més de tres setmanes més tard que l’any anterior, a causa del menor consum induït perquè estàvem tancats a casa a causa del coronavirus.

 

Una de les causes d’aquest problema que, si no es corregeix, conduirà a la desaparició de la civilització tal com la coneixem, és l’augment de la població. L’any 1950, la Terra tenia 2.500 milions d’habitants. El 1980, el nombre d’habitants havia augmentat fins a 4.500 milions, l’any 2000 havia superat els 6.000 milions, i durant l’any 2023 arribarem segurament als 8.000 milions.

 

Amb una població com la de l'any 1950 i un consum mundial com el de França avui dia, els recursos anuals del planeta serien suficients per assegurar la vida dels seus habitants.

 

Conclusions? Cadascú és lliure de treure les seves, però de que no hi ha cap dubte es que, si seguim així, no arribarem pas gaire lluny.

Les temperatures globals de l’any 2022

Segons les dades acabades de publicar per la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Administration), l’any 2022 ha estat el sisè any més càlid globalment, amb una anomalia de +0,86°C sobre la mitjana de les temperatures globals del segle XXI (del 1901 al 2000). La tendència de l’augment de la temperatura es de +0,175°C per dècada, si comptem des de l’any 1970.

Hem de ressaltar que els darrers 8 anys han sigut els més càlids des de que es tenen registres fiables, és a dir, de de l’any 1880.

L’anomalia de temperatura de l’hemisferi nord ha estat de +1,10°C, mentre que la del hemisferi sud ha sigut molt més baixa, de +0,61°C. Això és degut al fet que l’hemisferi sud té molta més superfície marina que l’hemisferi nord, i que a la temperatura sobre els oceans, degut a la inèrcia tèrmica del mar, li costa més d’escalfar-se (i de refredar-se) que la temperatura sobre els continents.

De fet, podem veure al gràfic que, en èpoques fredes, la temperatura sobre els oceans era més càlida que sobre els continents, mentre que ara, que travessem una època d’escalfament, és al revés.

Finalment, l’anomalia tèrmica registrada al continent europeu ha sigut de +1,92°C, notablement superior a la de la mitjana. Al continent europeu l’any 2022 ha esta el segon any més càlid des de que es tenen registres fiables.

Algú podrà dir que les temperatures dels anys 2021 i 2011, tot i ser elevades, semblen retrocedir respecte dels anys immediatament anteriors. Això pot ser degut al fenomen de la Niña, bastant fort aquests darrers temps, i que té una tendència a refredar la temperatura global. Aquest fenomen probablement s’acabarà d’aquí dos a tres mesos, el que fa pensar que l’any 2023 serà més càlid que el 2022. 

La temperatura de l’any 2022 a Catalunya

Meteocat acaba de publicar un comunicat de premsa indicant que l’any 2022 ha sigut el més càlid a Catalunya des de que es tenen registres. En efecte, l’anomalia de temperatura de l’any 2022 respecte de la mitjana dels 30 anys que van del 1961 al 1990 ha sigut de 2,5ºC, xifra mai registrada, ja que l’any més càlid fins ara havia sigut l’any 2020, amb una anomalia de 1,7ºC.

 

Els observatoris més antics de Catalunya, el Fabra de Barcelona i el del Delta de l’Ebre, confirmen que aquest any ha estat excepcionalment càlid. L’anomalia de l’any 2022 registrada a l’observatori Fabra de Barcelona ha sigut de 3,3ºC, mentre que la registrada a l’observatori del Delta del Ebre ha sigut de 2,6ºC.

Si prenem les temperatures mitjanes anuals d’Espanya, publicades per l’AEMET, veiem també que l’any 2022 ha estat excepcionalment càlid, amb una temperatura mitjana anual de 15,4ºC, molt més elevada que els 14,8ºC dels anys 2017 i 2020, els més càlids fins el 2022.

Encara que aquestes xifres no són encara definitives, confirmen la sensació que tots hem tingut de que l’any 2022 ha fet molta calor.

Un estiu molt calorós

Que aquest estiu ha fet calor, és un fet que tots hem, més o menys, sofert. Però sempre és bo posar-hi xifres. Segons el servei de Canvi Climàtic de Copernicus, una agència de la Comissió Europea, aquest passat estiu ha estat el més calorós des de que es tenen dades.

Els mesuraments de Copernicus es remunten a la dècada dels cinquanta del segle passat, però hi ha sèries de dades que permeten retrotreure's al 1880. I a tota la sèrie no hi ha un estiu tan càlid. La temperatura mitjana a Europa va ser d'uns 1,34 ºC per sobre de mitjana del període comprès entre el 1991 i el 2020.

 

Però que el del 2022 hagi estat l'estiu més càlid de la sèrie històrica no és una excepció, sinó que forma part d'una tendència: l'anterior estiu climatològic amb les temperatures mitjanes més altes va ser el del 2021. Aquest any ha estat gairebé 0,4 graus més alt que l'anterior. Els següents més càlids van ser els del 2010 i 2018.

A més, segons ha ressaltat Copernicus, que cada mes realitza butlletins de seguiment de la temperatura de l'aire superficial, coberta de gel marí i variables hidrològiques, també ha estat un estiu extremadament sec a moltes parts del continent. El mes d'agost de 2022 va ser "molt més sec que la mitjana a gran part d'Europa occidental i parts d'Europa oriental".

No anem bé

Pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està clar que no anem bé, ja que les previsions de les emissions de CO₂ per l’any 2022 han tornat a augmentar. Segons Global Carbon Budget, les emissions totals de CO₂ previstes per aquest any són de 40.600 milions de tones, pràcticament el mateix nivell que les de l’any 2020, que, per ara té el rècord amb 40.900 milions de tones. Com a comparació, durant la dècada 2001-2010 les emissions van ser de 34.200 milions de tones de CO2 anuals.

La major part d’aquestes emissions (un 92 %) són degudes a la combustió de combustibles fòssils. La resta és deguda al canvi d’ús de la terra (per exemple, urbanitzar zones verdes que abans contribuïen a absorbir part del CO₂ atmosfèric) i a la carbonatació que es produeix a la indústria del ciment.

Hem de notar que l’any 2020 hi va haver una disminució de les emissions deguda a la baixa d’activitat econòmica provocada per la pandèmia, i que l’any 2010 també n’hi va haver una altre degut a la crisi econòmica. 

Pel que fa a les emissions per càpita, hi ha hagut una disminució els darrers anys, en que han passat de 4,9 toes per habitant els anys 2011 a 2013, a 4,7 l'any 2021, però aquesta disminució ha estat compensada per l’augment de la població mundial. Durant els anys 2001-2010 les emissions de CO2 per habitant van ser de 4,5 tones.

Els països que van emetre més CO₂ l’any 2021 van ser:

-         la Xina, amb 11.500 milions de tones, un 28,5 % del total, en augment. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 6.123 milions de tones anuals.

-         Els Estats Units, que va emetre 5.000 milions de tones, un 12,4 % del total. Les seves emissions disminueixen. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 5.941 milions de tones anuals.

-         L’Europa dels 27, amb 2.800 milions de tones, un 6,9 % del total, en disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 3640 milions de tones anuals.

-         La Índia, amb 2.700 milions de tones, un 6,7 % del total, augmentant. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1275 milions de tones anuals.

-         Rússia, amb 1.800 milions de tones, un 4,4 % del total, estable els darrers anys. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.570 milions de tones anuals.

-         Japó, amb 1.100 milions de tones, un 2,7 % del total, amb una lleugera disminució. Durant la dècada 2001-2010 les seves emissions van ser de 1.257 milions de tones anuals. 

Aquestes zones econòmiques van representar, l’any 2021, el 62 % del total de les amissions de CO₂. 

Veiem que als països més desenvolupats (Europa, Estats Units, Japó) s'han disminuït les emissions, mentre que als països en desenvolupament (principalment la Xina i la Índia) han augmentat. Això és degut a que moltes de les indústries i activitats econòmiques productores de gasos d'efecte hivernacle s'han traslladat a altres zones, especialment la Xina, la Índia i altres països asiàtics. Si es corregís aquesta producció bruta per una altre que tingués en compte el consum de productes que, per a fabricar-los, han emès CO₂, probablement els resultats serien molt diferents: més CO₂ per aquestes zones i menys pels països productors.

Pel que fa a Espanya, les emissions de CO2 de l'any 2021 van ser de 234 milions de tones, a comparar als 336 milions de tones emeses anualment duran la dècada 2001-2010.

En definitiva, no ho estem fent bé. Si seguim així (i no hi ha cap dubte que seguirem més o menys igual, per molt que es parli del cotxe elèctric, de les energies renovables i de l'hidrogen) els nostres fills ho tindran cru.