dilluns, de juny 03, 2024

La gran apagada



La gran apagada fa referència a la possibilitat d'un tall de llum de llarga durada que es pot produir en un país determinat, o bé a tot Europa o fins i tot al món, que podria passar per diverses raons. Una pot ser deguda a fenòmens naturals com una gran tempesta solar que interfereixi amb els sistemes informàtics que regulen la producció i la distribució d'electricitat. Una altra raó pot ser que hi hagi sobrecàrregues a la xarxa elèctrica i fins i tot també es podria deure a atacs informàtics. D'altra banda, es pot donar el cas que una caiguda de la xarxa en un país tingui un efecte contagiós a altres països que tinguin les xarxes elèctriques interconnectades, com és el cas de molts països europeus.

Les conseqüències d'una apagada elèctrica de llarga durada són que no hi hagi res que funcioni, ni a casa, ni al transport públic, ni a internet, ni a la xarxa telefònica o als hospitals, indústries o comerços. Alguns pensen que un món sense electricitat podria tenir conseqüències encara pitjors que una pandèmia. D'alguna manera, seria com tornar a l'Edat Mitjana.

Les autoritats espanyoles han descartat rotundament que hi hagi possibilitats d'una gran apagada a Espanya, ja que el nostre país té una capacitat de producció d'electricitat molt folgada i una xarxa elèctrica de distribució relativament poc connectada amb altres països, en el nostre cas amb França, cosa que limita el risc d'un gran tall de subministraments per una caiguda del sistema a tercers països.

Tot i això, el 22 de maig passat Espanya va estar a punt de patir una gran apagada, en produir-se una parada no programada d'un reactor nuclear, en un context en què dos reactors més ja feia temps que estaven aturats per recàrrega, amb poca energia eòlica i poca disponibilitat d’energia hidroelèctrica a causa de la sequera. En estar en risc de sobrecàrrega, Red Eléctrica Española (REE) es va veure obligada a tallar el consum d'electricitat a les indústries acollides a l'anomenat “règim d'interrompibilitat”, el que representa una potència de 600 Mw. Durant unes hores, el risc d'enviar Espanya a l'Edat Mitjana durant dies, potser setmanes, va dependre que no es produís una avaria en una altra central elèctrica del país.

En vista d'aquests fets, ens podem preguntar per què no van entrar immediatament en funcionament algunes centrals de gas de cicle combinat de les gairebé 30 que hi ha a la península, moltes de les quals estan aturades la majoria del temps al haver augmentat molt la producció eòlica i fotovoltaica en els darrers anys i que, a causa de l'actual sistema de preus marginals de l'electricitat, entren a cost zero, cosa que fa que les centrals de cicle combinat no puguin competir quan hi ha prou producció d'energia renovable.

La posada en funcionament d'una central de cicle combinat és molt ràpida si la central es manté al ralentí, però triga molt més si està parada i amb l'equip humà no disponible a la mateixa central. Però mantenir una central al ralentí costa molts diners.

Aquest incident mostra que cal una profunda reforma de mercat elèctric. Alguns opinen que cal aprofitar l'augment de producció d'energia renovable per anar tancant cicles combinats i així emetre menys CO2. No obstant això, continuarem necessitant potència de suport i això implica mantenir bona part dels cicles combinats: fent-los servir tan poc com sigui possible, però han de ser-hi per sortir al rescat en cas de necessitat. El problema és que actual sistema de preus marginals al mercat majorista fa que els propietaris dels cicles combinats perdin diners i exigeixin una compensació econòmica per mantenir les seves centrals al ralentí.

Avui dia l'electricitat és un bé indispensable, i cal prioritzar la qualitat del servei. Això fa pensar que la producció i la distribució d'energia elèctrica haurien de ser públiques, com passa a França. Amb el sistema actual ens exposem que ens enviïn una temporada a l'Edat Mitjana per guanyar uns milions més.

 

dimecres, de maig 15, 2024

El problema demogràfic

D'una banda, sabem que els recursos del planeta no són suficients per assegurar un nivell de vida correcte a la població actual, i que els danys que causem al medi ambient acabaran fent molt complicada la supervivència de la nostra espècie, el que implica que seria vital reduir la població mundial per impedir-ho. D'altra banda, però, una disminució del nombre d'habitants té com a conseqüència l'envelliment de la població, el que planteja greus problemes de manca de força laboral per mantenir l'economia i de viabilitat d'uns serveis sanitaris i socials, incloent-hi les pensions.

 

És a dir, tant un augment com una disminució de la població mundial presenten inconvenients importants. Podem més o menys predir cap a on ens dirigim partint de la realitat demogràfica actual.

 

Amb 125 milions d'habitants, el Japó té la població més envellida del planeta, amb una edat mitjana de gairebé 50 anys, resultat de dècades d'índexs de fecunditat molt baixos (actualment 1,3 fills per dona, lluny del 2,1 que garanteix el reemplaçament generacional). Com a resultat, el Japó comença a patir un sever declivi demogràfic. Es calcula que el 2070 el país haurà perdut el 30% de la població i el 40% dels habitants tindrà més de 65 anys. El Japó té el dubtós privilegi de ser un país precursor en aquest terreny. Però el problema afecta tothom.

 

El declivi demogràfic ha començat a colpejar amb força així mateix països com Corea del Sud, que té l'índex de fecunditat més baix del món (0,7), Taiwan (1,1) i la Xina (1,2), aquesta última víctima de dècades de la fèrria política del fill únic. Dins de 10 anys, a causa de la manca de nens, a la Xina li sobraran 1,9 milions de professors. També l'Índia, avui el país més poblat del món, té un índex de fecunditat de 2,0, quan fa 25 anys era de 3,4.

 

Dins de la UE, Itàlia (1,3) i Espanya (1,2) tenen uns índexs de fecunditat molt reduïts. Alemanya és a l'1,6 ia França, que va ser campió de la natalitat, ha caigut a l'1,8, fet que va portar recentment el president Emmanuel Macron a fer una crida a un “rearmament demogràfic”. El nivell de fertilitat del conjunt de la Unió Europea és de 1,5.

 

Els Estats Units tenen un índex de fecunditat de 1,7. L'Amèrica Llatina, Brasil és a 1,6, Mèxic en té 1,8 o Argentina, amb 1,9. L'Àfrica del sud del Sàhara és ara la zona més dinàmica en aquest terreny, amb un índex de fecunditat del 4,6, però està disminuint, ja que era del 5,7 l'any 2000.

 

I al conjunt del planeta, l'índex global de fecunditat és de 2,3, lleugerament superior al 2,1 que, com hem dit, garanteix el reemplaçament generacional. Aquest índex global està baixant ràpidament, ja que era de 5,0 als anys 60 i 70 del segle passat, i havia baixat a 2,7 l'any 2000. Aviat la taxa de natalitat global de la nostra espècie caurà per sota de la taxa de reemplaçament i moriran més humans dels que naixeran.

 

Els darrers estudis demogràfics indiquen que en aquest segle es produirà un despoblament general de la Terra. La població mundial arribarà al seu punt més alt (passarà dels 8.000 als 10.000 milions de persones) entre els anys 2060 i 2080 i a partir d'aquí començarà a declinar.

 

Europa és el continent més envellit, amb una edat mitjana de 42 anys. A continuació ve Amèrica del Nord (35), Oceania (33) i Amèrica del Sud i Àsia, tots dos amb 31. Mentre que Àfrica destaca com el continent més jove del planeta amb una edat mitjana de només 18 anys.

 

Els catalans tenim una edat mitjana de 44 anys, mentre que l'any 1975 era de només 33 anys.

 

La demografia actual i la seva més que probable evolució auguren grans transformacions socials molt preocupants, com les que comencen a patir els habitants del Japó. El model vigent d'estudiar 25 anys, treballar-ne 40 i cobrar la pensió durant 20 anys més és insostenible. La immigració africana, ara tan injuriada, es pot convertir en un bé molt buscat d'aquí a pocs anys, ja que pot aportar persones en edat de treballar, les seves cotitzacions permetrien pagar les pensions i les despeses socials i sanitàries d'unes poblacions envellides. Mentrestant, la Unió Europea, la zona més envellida del planeta, està espantada pels sermons apocalíptics de l'extrema dreta i només pensa protegir-se de l'entrada massiva de persones provinents d'altres països.


dimecres, de març 20, 2024

La temperatura del mar

Darrerament trobem moltes notícies sobre l’augment de la temperatura de la superfície del mar. En regla general, es considera la zona marina que va del paral·lel 60°N al paral·lel 60°S, per eliminar la influència dels oceans polars. Si donem un cop d’ull a les gràfiques, veiem clarament una tendència a l’augment de temperatura de la superfície marina, i sembla que aquest augment ha anat sent més important aquests darrers anys. Aquesta temperatura es mesura, des de l’any 1979, per satèl·lits.

 



A la dècada 1979-1989 la temperatura mitjana va ser de 20,13°C

A la dècada 1990-1999, va ser de 20,21°C, un augment gens significatiu.

A la dècada 2000-2009, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,34°C, sempre en augment, però un augment limitat.

A la dècada 2010-2019, hi trobem una temperatura mitjana de 20,48°C. La cosa comença a accelerar-se.

Del 2020 al 2023, aquesta temperatura mitjana va ser de 20,62°C, amb un any 2023 que destaca, sent, per ara, l’any en que aquesta temperatura va ser més elevada, amb diferència. També va ser l’any més calorós des de que es tenen registres.

L’any 2024 ha començat fort. No sabem com continuarà, però és inquietant.

 


I a qui pot importar aquest augment de la temperatura de la superfície del mar? Doncs bé, a la fauna i a la flora marines, al plàncton, als peixos, al marisc, a les balenes, i a nosaltres.

La fauna i la flora marines són molt bones per adaptar-se als canvis climàtics, i així ho demostra la història de l’evolució, però no a un canvi que es realitzi a la velocitat de l’actual. Resultat, una disminució de la quantitat de peix i, com a conseqüència, de l’activitat pesquera.

A més, un oceà més calent afavoreix les condicions per la formació d’huracans. Ja estem veient com cada vegada hi ha més huracans que surten de la tradicional zona del Carib per anar-se acostant cap a Europa i, algunes vegades, també el Mediterrani, als que ja s’ha posat un nom, "medicà". Abans no n’hi havia, ara ja comencen a treure el cap, i si el mar continua escalfant-se, probablement aniran a més.

En resum, aquest escalfament dels oceans no és una bona notícia.

divendres, de març 15, 2024

Un món sense combustibles fòssils

Està d’actualitat parlar de deixar d’utilitzar els combustibles fòssils per prevenir el canvi climàtic. Els líders polítics replantegen el problema dient que cal disminuir voluntàriament els combustibles fòssils per prevenir el canvi climàtic per evitar que el món arribi a una situació dramàtica. Però encara que no parléssim del canvi climàtic provocat per la combustió d’aquests combustibles, tindrem el mateix resultat es produeix si ens quedem sense combustibles fòssils,  perquè no els podrem extreure. De manera, que quedar-se en un futur relativament pròxim sense carbó, petroli i gas és una certitud. En canvi, pràcticament ningú explica fins a quin punt el sistema actual depèn dels combustibles fòssils.

L'economia depèn extraordinàriament dels combustibles fòssils. Si no hi ha prou combustibles fòssils per seguir el ritme actual, és més que probable que hi haurà baralles pel que quedi disponible. Alguns països obtindran molt més de la seva quota justa, mentre que la resta de la població mundial es quedarà amb molt pocs combustibles fòssils o amb res del tot.

El problema al que s'enfronta el món avui no és nou, sinó que és el mateix al que les economies  s'han enfrontat, una vegada i una altra, en el passat: la població s'ha fet massa gran pels recursos de l'economia, amb el resultat que les economies s’han esfondrat. I l’economia d’avui dia inclou els combustibles fòssils com una part molt important dels recursos necessaris per funcionar.

Sigui com sigui, el món ha de reduir el seu ús de combustibles fòssils perquè, en última instància, les lleis de la física determinen els preus de venda dels combustibles fòssils. Primer s’han anat extraient els combustibles fòssils de baix cost, i ara, quan aquests comencen a acabar-se, s’han de començar a explotar els que costen més d’extreure i que, per tant, són més cars. El problema és que els preus de venda dels combustibles fòssils no poden augmentar arbitràriament. Els preus han de complir els dos requisits següents:

·        Han de ser prou alts perquè els productors obtinguin beneficis, amb fons sobrants per a la reinversió i per als impostos adequats per als seus governs.

·        Han de ser prou baixos perquè els consumidors es puguin permetre comprar aliments i altres béns de consum produïts amb aquests combustibles fòssils.

Si suposem que tots els combustibles fòssils que semblen estar sota terra es poden extreure realment, el canvi climàtic degut a la seva combustió serà un problema. Però és difícil creure que realment es puguin extreure, donat el problema de l'accessibilitat. Els polítics faran el necessari per mantenir els preus assequibles als consumidors per aconseguir que els votants els votin, però res més.

Els investigadors han estat treballant i treballen per trobar alternatives, però fins ara, el seu èxit ha estat més aviat pobre. Tota suposada solució requereix un ús important de combustibles fòssils. Per tant, hem de pensar què podria passar si ens veiem obligats a viure sense combustibles fòssils i sense un substitut adequat.

 Les següents són algunes idees sobre coses que segurament canviaran, sobretot per a pitjor, en una economia sense combustibles fòssils.

 

1. Els bancs, tal com els coneixem, probablement faran fallida

Abans que els bancs facin fallida en les zones que es quedin pràcticament sense combustibles fòssils, hi haurà probablement un període d’hiperinflació. Els governs augmentaran molt l'oferta monetària en un intent de fer creure a la gent que s'estan produint més béns i serveis. Aquest enfocament s'utilitzarà perquè la gent equipara tenir més diners amb la capacitat de comprar més béns i serveis. Malauradament, sense combustibles fòssils serà molt difícil produir molts béns.

Més diners simplement proporcionaran més inflació perquè es necessiten recursos físics, inclosos els tipus d'energia adequats, per fer funcionar la maquinària necessària per fabricar béns. La creació de serveis també requereix energia de combustibles fòssils, però en general, en menor mesura que la creació de béns, ja que, perquè els serveis funcionin, fa falta fer servir bens que han necessitat combustibles fòssils per fabricar-los (des dels ordinadors a les tisores per tallar el cabell, etc.), i les persones que donin aquests serveis han de poder pagar els combustibles fòssils que necessitin per cuinar, escalfar-se o moure’s.

Els bancs faran fallida perquè la majoria dels deutes no es podran pagar amb interessos. Una part del problema serà que, encara que els salaris augmentin, els preus dels béns i serveis augmentaran encara més ràpidament, el que farà que molts béns no siguin assequibles. Una altra part del problema és que les economies de serveis, com les dels Estats Units i la zona euro, es veuran afectades de manera desproporcionada per una economia en declivi. En aquesta economia, la gent comprarà menys productes no imprescindibles (es tallarà el cabell amb menys freqüència, per exemple). En comptes d'això, gastaran els seus diners en articles essencials, com ara menjar, aigua i habitatge. Les empreses que ofereixen serveis, com ara les perruqueries i els restaurants, hauran de tancar per falta de clients, provocant incompliments dels seus deutes amb els bancs. Les empreses industrials, a la vegada, produiran menys, ingressaran menys per les vendes dels seus productes i també tindran moltes dificultats per tornar els deutes que tinguin amb els bancs.

 

2. Els governs actuals cauran

Amb els bancs en fallida, els governs cauran ràpidament. En part, a causa dels intents de rescatar els bancs. Un altre problema serà la disminució dels ingressos fiscals perquè es produiran menys béns i serveis. Els programes de pensions seran cada cop més difícils de finançar. En alguns casos, els governs centrals podran desaparèixer, deixant que altres entitats més petites, com ara les regions, continuïn pel seu compte.

Les organitzacions intergovernamentals, com les Nacions Unides i l'OTAN, tampoc trigaran massa a desaparèixer, ja que aconseguir el finançament suficient dels estats membres serà cada vegada més difícil.

Les dictadures governades per líders que exerceixen el poder absolut i les aristocràcies governades per líders amb drets hereditaris són els tipus de governs amb menys requeriments energètics. És probable que aquests règims siguin més comuns en un món sense combustibles fòssils.

 

3. Gairebé totes les empreses actuals desapareixeran

Els combustibles fòssils són essencials per a tot tipus de negocis. S'utilitzen en l'extracció de matèries primeres i en el transport de mercaderies. Utilitzem combustibles fòssils per pavimentar carreteres i construir gairebé tots els edificis actuals. Sense els combustibles fòssils, fins i tot les reparacions senzilles de les infraestructures existents esdevenen impossibles. Sense combustibles fòssils adequats, les empreses internacionals corren especialment el risc de trencar-se en unitats més petites. Els serà impossible operar a les parts del món on no hi hagi pràcticament cap subministrament de combustibles fòssils.

Els combustibles fòssils s'utilitzen fins i tot en la fabricació de plaques solars, turbines eòliques i peces de recanvi per a vehicles elèctrics. Parlar de l'energia solar i eòlica com a "renovables" és en gran mesura enganyós. En el millor dels casos, es poden descriure com a "extensors" de combustibles fòssils. Poden ajudar a un problema causat per un subministrament de combustible fòssil lleugerament insuficient, però estan molt lluny de ser substitutius adequats a una mancança total o quasi total de combustibles fòssils.

 

4. Desapareixeran les xarxes de distribució d’electricitat i Internet

Els combustibles fòssils són importants per al manteniment del sistema de transmissió elèctrica. Per exemple, la restauració de línies elèctriques caigudes després de les tempestes requereix combustibles fòssils. La connexió de plaques solars o aerogeneradors a la xarxa elèctrica requereix combustibles fòssils. Els sistemes de panells solars domèstics poden funcionar fins que els seus inversors fallen. Un cop fallen aquests inversors, el seu rendiment es veu molt degradat. Els combustibles fòssils són necessaris per fabricar nous inversors.

Els combustibles fòssils també són importants per mantenir totes les parts del sistema d'Internet. A més, sense electricitat a la xarxa, es fa impossible utilitzar ordinadors per connectar-se a Internet.

 

5. El comerç internacional es reduirà molt

Tots sabem que el comerç internacional i els viatges es poden fer sense combustibles fòssils. Només hem de recordar l’exemple del venecià Marco Polo. Però sense combustibles fòssils, ni el comerç ni els viatges es poden fer al ritme actual.

Un altre problema és que sense els combustibles fòssils, algunes parts del món tindran molt poc a oferir a canvi dels béns fets a les zones on encara en tinguin. Els països que encara tinguin combustibles fòssils disponibles s'adonaran ràpidament que el deute públic dels països sense combustibles fòssils no val res quan es tracti de pagar béns i serveis importats. Com a resultat, el comerç es reduirà. Les exportacions de béns a les parts del món que hagin d’operar sense combustibles fòssils seran molt limitades.

 

6. L’agricultura serà molt menys eficient

L'agricultura actual s'ha fet increïblement eficient utilitzant equipaments mecànics, generalment alimentats amb gasoil, juntament amb una gran quantitat de productes químics, inclosos herbicides, insecticides i fertilitzants, que també es fabriquen amb combustibles fòssils. A més, s'utilitzen tanques i xarxes fetes amb combustibles fòssils per evitar la intrusió d’animals no desitjats. En alguns casos, s'utilitzen hivernacles de plàstic, fets a base de petroli, per proporcionar un clima controlat per a les plantes. Utilitzant combustibles fòssils, es desenvolupen llavors híbrides especialitzades que milloren les característiques que els agricultors consideren desitjables. Totes aquestes "ajudes" a l’agricultura tendiran a desaparèixer.

Sense aquestes ajudes, l'agricultura serà molt menys eficient. Un bon exemple és que fins i tot amb la petita disminució de l'ús de combustibles fòssils el 2020 durant la pandèmia, la proporció d'ocupació proporcionada per l'agricultura va augmentar, passant del 26 al 28% del total d’ocupació a tot el món.

L'ocupació a l'agricultura és essencialment estable. Els treballadors agrícoles no van ser acomiadats durant el període de la pandèmia, mentre que els treballadors del turisme i els treballadors que fabricaven roba de luxe van perdre la feina i, com a conseqüència, el percentatge dels llocs de treball agrícoles com a part de l'ocupació total va augmentar.

 

7. És probable que les futures necessitats laborals siguin desproporcionades en el sector agrícola.

La gent necessita menjar. Encara que l'economia funcioni d'una manera molt ineficient, la gent necessitarà aliments. Es pot esperar que la proporció de persones a l'agricultura (presa en un sentit ampli, incloent la caça i la recol·lecció) augmenti considerablement.

Hi ha qui espera que un canvi a l'ús de la permacultura disminueixi la dependència de l'agricultura dels combustibles fòssils. La permacultura és tota una filosofia de vida sostenible. Es basa a observar la naturalesa i imitar el funcionament dels ecosistemes. L'objectiu és cobrir les necessitats del present sense posar en perill el futur. Però la permacultura no és més que un “extensor” de combustibles fòssils, en lloc d'una solució per desenvolupar-se sense combustibles fòssils, perquè suposa l'ús de molts dispositius basats en combustibles fòssils, com ara tanques modernes i eines. A més, en el millor dels casos, la permacultura només soluciona parcialment el problema d'ineficiència perquè requereix una gran quantitat de mà d'obra.

 


Avui dia, hi ha una gran diferència entre la proporció d'ocupació a l'agricultura als Estats Units i a Europa comparada amb la dels països menys desenvolupats. La majoria d'aquests països es troben a l'Àfrica subsahariana. Utilitzen molt pocs combustibles fòssils.

La proporció dels Estats Units de l'ocupació a l'agricultura es troba al voltant de l'1,7%. A l’eurozona, la proporció de l'ocupació a l'agricultura ha estat de mitjana al voltant del 3,0%, mentre que als països menys desenvolupats aquesta proporció oscil·la entre el 50 i el 70%. Tant als Estats Units com a Europa, la manca de combustibles fòssils suposaria un gran canvi en l'ocupació agrícola que podria arribar a un 50% de la població activa dedicada al sector agrícola.

 

8. La calefacció de la llar es convertirà en un article de luxe només disponible per als rics.

Sense els combustibles fòssils, la fusta tindrà una gran demanda pel seu valor calorífic. La llenya serà necessària per cuinar els aliments; és molt difícil subsistir amb una dieta on tots els aliments siguin crus. La fusta també serà demandada per fer carbó vegetal, que al seu torn es pot utilitzar per fondre alguns metalls. Amb aquestes demandes sobre la fusta, és probable que la desforestació esdevingui un problema important a moltes parts del món. La fusta en general serà força cara, atès el cost considerable de la recol·lecció i el transport a llargues distàncies sense el benefici dels combustibles fòssils.

Les persones que viuen en zones boscoses poc poblades poden recollir la seva pròpia llenya per a la calefacció de la llar. Per a altres persones, la calefacció de la llar probablement es convertirà en un luxe, assequible només per als molt rics.

 

9. Viure sol serà cosa del passat.

Sense prou calor, i amb prou feines de llenya per cuinar, les persones (i els seus animals) s'hauran d'agrupar més. Les cases que allotgen diverses generacions, construïdes sobre un lloc per tenir animals de granja, poden tornar a ser populars. Serà més eficient cuinar per a grups grans que per a una o dues persones soles. Les persones a les zones fredes s'agruparan entre elles als llits per mantenir-se calentes. O dormiran amb els seus gossos per mantenir-se calents durant les nits fredes d’hivern.

Fins i tot a les parts càlides del món, la gent viurà juntes en grups, simplement perquè mantenir una llar per a una sola persona es farà impossiblement car. Els aliments i el combustible per cuinar ocuparan una gran part dels ingressos d'una família. Sobrarà poc per a altres despeses.

 

10. Els governs i les seves lleis es reduiran en importància. En canvi, les noves tradicions i les noves religions jugaran un paper més important en el manteniment de l'ordre.

Els governs podran fer desenes de promeses, però sense un subministrament creixent de combustibles fòssils (o un substitut adequat), no les podran complir. Les pensions desapareixeran. La capacitat dels governs per fer complir les lleis de propietat probablement desapareixerà. Sense cap bon substitut dels combustibles fòssils, el resultat probable és un desordre massiu.

La gent anhela l'ordre. Sense ordre, és impossible fer negocis. Per experiència recent sabem que els "grups de sostenibilitat", creats per persones amb un interès comú en la sostenibilitat, solen no funcionar prou bé per mantenir un ordre. Tendeixen a desfer-se tan bon punt sorgeixen els obstacles.

El que semblava funcionar per donar ordre en el passat és una combinació de tradicions i religions. Amb un món canviant, és probable que tant les tradicions com les religions hagin de canviar. Tenir un líder fort (no elegit) i un conjunt compartit de creences religioses ajuda a mantenir un grup unit. De fet, ajuda si el grup és una mica perseguit. Lluitar per una causa comuna és part del que manté el grup unit.

 

En resum, descarbonitzar l’economia és una idea molt noble. Les seves conseqüències poden ser, i segurament seran, catastròfiques. El problema és que, d’altra banda, si no ho fem, el canvi climàtic ens portarà a una situació almenys igual de dolenta.

(Basat en el blog Our Finite World, de Gail Tveberg)

dilluns, de març 04, 2024

Evolució del gel marí als pols

 ÀRTIC

El passat 28 de febrer el gel àrtic va arribar al seu màxim anual, amb una extensió de 14,9 milions de km2 (encara que podria ser, però és improbable, que tornés a augmentar una mica els propers dies).

 


Si mirem l’evolució dia a dia des de l’any 1979, podem veure que la tendència és a una pèrdua anual de més de 54.000 km2 anuals, una superfície que ve a ser una mica menys del doble de la superfície de Catalunya.

 



Aquesta extensió màxima també ha experimentat una pèrdua important al llarg dels anys, de que era de 16 milions de km2 durant el període 1979-2000, va passar a ser de 15 milions de km2 durant el període 2001-2020, i sembla estable en aquests darrers anys.

 

ANTARTIC

Pel que fa a les aigües que envolten el continent antàrtic, l’extensió mínima es va assolir el passat 18 de febrer, i va ser de 1,97 milions de km2.

 


A l’Antàrtic no es nota cap tendència si mirem l’evolució dia a dia. Hi observem una petita tendència a la baixa, però és lluny de ser significativa.


A aquesta zona, la mitjana de les extensions mínimes de gel marí del període 1970 -2000 va ser de 2,7 milions de km2, la del període 2001-2020 va ser de de 2,9 milions de km2, i la des quatre darrers anys ha sigut de 2,1 milions de km2, una baixa important, però poc significativa degut a tractar-se d’un període molt curt, estadísticament parlant.

 

En resum, minva de l’extensió del gel polar a l’hemisferi nord és molt important, i és concordant amb l’augment de temperatures de la zona àrtica, que és l'augment més important del planeta.

Mentre que a l’hemisferi sud, l’extensió del gel marí es va mantenint, per ara, constant.

dijous, de febrer 22, 2024

La Corrent del Golf es podria aturar pròximament

Fa pocs dies es va publicar un article sobre el possible col·lapse de la Corrent del Golf, la corrent marina que, provinent del Carib, escalfa Europa, i que fa que el clima europeu sigui molt més benigne que el seu homòleg americà per les mateixes latituds. L’article en qüestió es titula “Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course” (Un senyal inicial basat en la física mostra que l’AMOC es troba prop del seu punt d’inflexió)

Què és l’AMOC del que parla aquest article? Es tracta de “Atlantic meridional overturning corrent”, o bé “Corrent de retorn de l’Atlàntic meridional”. Aquesta corrent forma part de les corrents oceàniques que donen la volta al món, passant per tots els oceans.

 Els resultats d’aquest estudi mostren que la circulació de retorn de l’Atlàntic nord es podria aturar completament al assolir el punt d'inflexió (tipping point en anglès), com es pot veure a la figura, passant de 15 milions de metres cúbics per segon a una aturada completa. Si això passés, les temperatures mitjanes descendirien diversos graus a Amèrica del Nord, parts d'Àsia i Europa, i les conseqüències serien greus i en cascada a tot el món.


Quan parlem de corrents oceàniques, n’hem de distingir de dos tipus: les corrents oceàniques que circulen per la superfície i les corrents oceàniques que circulen pels fons dels oceans. Les corrents que circulen per la superfície estan controlades pel vent, mentre que les corrents que circulen pel fons, a partir dels 200 metres aproximadament, estan controlades pels canvis de la temperatura i de la salinitat de l’aigua, raó per la que aquestes corrents profundes s’anomenen circulació “termohalina”.

 

Circulació de superfície

 

Circulació termohalina 

La circulació termohalina s’inicia a zones on les aigües més fredes i denses s'enfonsen. Una d'aquestes zones és la formació d'aigües profundes de l'Atlàntic Nord (a la vora de Groenlàndia), ja que les aigües són més fredes i tenen més salinitat que en altres zones i, per tant, en ser més denses s'enfonsen amb més facilitat. Les aigües fredes profundes continuen el viatge fins a l'Oceà Glacial Antàrtic, on se li uneixen les aigües fredes formades en aquesta zona. Després les aigües continuen cap a l'Oceà Índic i el Pacífic, on van aflorant. Al Pacífic, a profunditats intermèdies es troben les aigües més antigues, que continuaran després fins a tornar a l'Atlàntic Nord i completar el circuit. Una volta al circuit triga a completar-se uns 1000 anys.

La part de la circulació termohalina de l'Atlàntic Nord és la circulació de tornada meridional de l'Atlàntic (AMOC), que a través de l'enfonsament d'aigües fredes es connecta amb els corrents superficials.

 Els corrents càlids superficials, com el Corrent del Golf i Noruega transporten calor de latituds tropicals i subtropicals cap a latituds més al nord, permetent que a Europa tinguem un clima més càlid i suau, a més de ser importants per a la formació de borrasques. Els corrents càlids aporten humitat i calor a les borrasques. El problema es donaria si es frena o s’atura l'AMOC, cosa que pot passar si cessa la creació d'aigües profundes a l'Atlàntic Nord, és a dir, si les aigües són més fredes i menys salines.

 S’ha observat una disminució significativa de corrent de retorn de l’Atlàntic meridional aquests darrers anys. I això és degut a que, amb el canvi climàtic, els gels àrtics i els de Grenlàndia es fonen, disminuint la salinitat de l’aigua

 Quines serien les conseqüències d’una aturada de l’AMOC? El següent gràfic mostra que, pel que fa a les temperatures, passaria poca cosa a l’Amèrica del Nord, mentre que a Europa les temperatures baixaran molt.

Els canvis de la temperatura mitjana anual si es parés l’AMOC mostren un descens molt important, sobretot al nord d’Europa

Sense l'efecte benèfic d'aquest corrent oceànic, que aporta calor i humitat a Europa, el continent tendiria al clima que li correspondria per la latitud a què es troba, similar a la del Canadà o la del sud de Sibèria. Les temperatures a l'Europa Central caurien de 15 a 20°C, el gel de l'Àrtic arribaria cada hivern a les portes de París... El continent no només tornaria més fred, sinó també més sec, i probablement seria completament inhabitable. Els països del Sud d'Europa es quedarien amb temperatures molt més acceptables, encara que el repte continuaria sent l'escassetat de precipitacions (cosa que dependria de si el corrent del Golf s'afebleix molt o no). En general les tempestes es tornarien molt més violentes a tot l'Atlàntic Nord.

Però el pitjor passaria al voltant de l'Equador: l'escalfament del Tròpic de Càncer empenyeria la Zona de Convergència Intertropical (ZCIT) diversos centenars de quilòmetres cap al sud, cosa que desplaçaria el monsó sud-americà (acabant amb la selva amazònica), l'africà (acabant amb la selva africana ) i l'indi (comprometent les collites en aquest subcontinent habitat per 1400 milions de persones).

I hi ha molts símptomes que això comença a succeir: sequera a Europa i a Amèrica Central (ja veiem les conseqüències al canal de Panamà), desplaçament de la ZCIT, sequera a l'Índia, reescalfament de l'aigua superficial de l'Atlàntic Nord, etc. Per tant, l’aturada de l’AMOC es podria produir en un termini no massa llarg. La catàstrofe seria descomunal.

diumenge, de febrer 11, 2024

La “rebel·lió” dels pagesos

Parlàvem fa poc dels problemes i les contradiccions d'una economia que sembla que està arribant al seu límit. Comencem a veure-ho al sector primari, agricultors i ramaders. L'escassetat de recursos ha dut a una apujada dels preus del gasoil, dels fertilitzants i de les llavors. Els problemes ambientals han portat a regulacions noves i més estrictes, que són necessàries però que potser han estat mal explicades. A això s'hi ha afegit la sequera que afecta a tota Europa i especialment a certes zones d'Espanya. Però no només és la sequera: el canvi climàtic està causant problemes greus a les collites.

La realitat és que camp s'ho està passant malament, que els costos es disparen i que les collites disminueixen, mentre els intermediaris mantenen o fins i tot augmenten els marges. Fins que la gent del camp ha dit prou i s'ha rebel·lat a tota Europa.

Europa dedica anualment 55.000 milions d'euros a la Política Agrícola Comuna (PAC) per a ajudes al sector primari, una xifra molt important, el 30% del pressupost de la Unió Europea. El problema és que el repartiment és molt desigual: un 20% dels receptors s'emporten fins a un 80% de tots aquests diners. És a dir, un negoci per a alguns i un calvari per a la majoria, a qui els ajuts els arriben amb dificultat i que, per obtenir-los, estan obligats a un treball administratiu per al qual no estan preparats, mentre que els “grans” es poden permetre tenir un departament dedicat a aquest menester.

El sector primari és socialment molt conservador, i sobre aquest conservadorisme hi trobem Vox, que ha convertit les conselleries d'Agricultura de què és titular (Aragó, Castella i Lleó, País Valencià i Extremadura) en centres logístics de les protestes, en competició amb el PP. Una més de les conseqüències dels pactes del PP amb Vox. El problema és que ni el PP, ni Vox, ni ningú no té cap solució per a aquesta situació, que és tràgica per a l'agricultor i el ramader.

Ningú no s'ha volgut acostar a veure els problemes d'aquest col·lectiu. Ningú ha tingut el valor d'explicar que el gasoil seguirà car perquè escasseja, que fertilitzants i llavors seguiran cars perquè escasseja el gas natural, que els pesticides ens estan matant a tots. Són molts anys ocultant la veritat.

Els agricultors només volen recuperar el seu antic mode de vida, que deixin d'atropellar-los i que els respectin. El problema és que això és impossible.

Qui tindrà valor per dir-lis que caldrà transformar radicalment l'agricultura i la ramaderia per adaptar-les a un descens de la disponibilitat de recursos?

Qui tindrà el valor de dir-lis que el Canvi Climàtic els farà la vida molt més difícil i les collites més incertes?

Qui tindrà el valor de dir-lis que els pesticides no són el futur dels seus negocis, que els únics que en sortiran beneficiats, si s'atén la seva petició de seguir-los utilitzant, seran els grans latifundistes que ocupen enormes superfícies amb cultius extensius, que mecanitzen el treball agrícola i necessiten molt poc personal.

Molta gent ha acollit amb simpatia les manifestacions, però aquesta simpatia no serveix de res si els pagesos i ramaders no estan acompanyats pel conjunt de la societat. I no és probable que els que els han aplaudit estiguin disposats a pagar el preu real de la producció agropecuària, perquè si volem salvar els pagesos i els ramaders l'única solució és que els aliments hauran d'augmentar molt de preu. I la majoria de la gent, entre uns productes de proximitat cars i uns productes d'importació més econòmics, no té més remei que inclinar-se per aquests últims, ja que la seva economia no li permet fer altrament si volen arribar a final de mes.